Practicar la comunicació emocional

Hi ha persones que tenen l’art de convertir una discussió en una oportunitat d’estar més a prop del respecte. Són persones especials, expertes en comunicació emocional. Enmig del que seria el principi d’un enfrontament aconsegueixen que quedi clara la importància de la relació per ambdues parts i que es surti del conflicte amb la sensació que hem entès millor a l’altra sense deixar que ens deixi de tenir en compte.

La comunicació emocional és el títol d’un dels capítols del llibre “Curación Emocional” de David Servan-Schreiber del 2004 i és un dels primers llocs on vaig veure sistematitzat l’art d’aquestes persones amb destresa comunicativa. L’autor, seguint a John Gottman, indica que hi ha una sèrie d’obstacles a la bona comunicació: la crítica, el menyspreu, el contraatac i la retirada.

• La crítica apareix en el lloc d’una queixa: ens molesta una cosa concreta, però en lloc de dir-ho de forma concreta i ajustant-nos a la situació, el que fem és atribuir el problema a una característica del caràcter de l’altra persona.

• El menyspreu es manifesta a través d’insults, de més o menys intensitat, i del sarcasme. A pesar de la seva presència en les sèries de TV, amb totes les seves manifestacions verbals i d’expressió corporal, i de la seva banalització, el menyspreu és un dels elements més perillosos per a una bona relació.

• El contraatac es posa en marxa quan ens sentim amenaçats, a vegades simplement per una queixa. El problema és que només condueix en dues possibles direccions: l’escalada violenta d’insults o agressions, amb un “empat tècnic”, o l’humiliació de l’altra persona, de manera que el que aconseguim és que una de les figures més significatives de la nostra vida “plegui veles” enmig d’un mar de dolor.

• La retirada és, en la majoria de casos, una especialitat masculina que es manifesta per deixar a l’altra persona amb la paraula a la boca. Marca el principi del final de la relació afectiva.

Els antídots contra aquests obstacles es basen en substituir tota crítica o judici sobre l’altra per observacions objectives i concretes del que està passant. A més, després de la descripció de la situació el que hem de fer és descriure els nostres sentiments, fer-nos visibles als altres per, al final, comunicar a l’altra les esperances compartides fracassades. Seguint aquests principis, Servan-Schreiber, proposa un protocol que aquí presentaré amb les modificacions que s’han anat imposant després d’anys d’ús:

1.- Assegurar-se la privacitat amb la persona implicada amb el conflicte.

2.- Assegurar-se de mantenir la tranquil·litat.

3.- Fer una obertura positiva: recordar la importància de la relació per a nosaltres o fer una observació sobre les qualitats de l’altra persona.

4.- Descriure objectivament els fets, de forma concreta.

5.- Descriure els propis sentiments (no parlar de ràbia ja que el que fa és generar una resposta contraposada de ràbia)

6.- Descriure l’expectativa frustrada, proposar un canvi o fer una pregunta encaminada a generar alternatives de canvi.

Els 3 primers punts fan referència a l’enquadrament de la situació. Els punts 4, 5 i 6 asseguren la bona comunicació. Jo recomano pivotar sempre sobre el punt 3, per tal de poder superar els moments calents: es tracta de tornar a enunciar la nostra intenció de no atac i de mantenir el compromís de resoldre amistosament el conflicte per tal de preservar la relació.

El benestar emocional no depèn de l’eliminació dels conflictes, sinó d’acceptar que els desacords formen part de la vida i, en les parelles satisfetes i les bones relacions, serveixen per tal de conèixer millor a l’altra. Bona pràctica!