diumenge, 26 de febrer de 2012

Sexe, monogàmia, amor…(i II)

L’amor no és una emoció. És, de fet, un sentiment. Les emocions són un producte biològic de la nostra part mamífer i primat. Els sentiments són el resultat d’interpretar-les, gràcies a la nostra capacitat per elaborar representacions complexes. Els sentiments, doncs, seran el resultat d’elements biològics, culturals i personals. L’amor serà la interpretació d’una emoció gràcies a les representacions culturals i personals que hem anat creant sobre ell. 
En un assaig ple de sorpreses, “Amor. Un sentimiento desordenado. Un recorrido a través de la biología, la sociología y la filosofía”, Richard David Precht analitza el fenomen de l’amor romàntic i ens recorda que és un sentiment que té una història molt lligada a elements socioeconòmics i culturals. Encara que donem per suposat que és un element universal, ens recorda que la pel•lícula romàntica que construïm amb cada relació basada en aquest sentiment és un producte de la nostra visió cultural. De fet, després d’un recorregut per la història i la filosofia, Precht data l’aparició de l’amor romàntic, tal i com el coneixem ara, en l’època de la Il•lustració Anglesa. 

L’amor romàntic actual té la característica de pressuposar la fusió de sexe i amor, a més d’esperar intensitat i duració al mateix temps. Les nostres expectatives han anat augmentant respecte de les de generacions anteriors, fins al punt de que cada vegada resulta més probable que no ens conformem amb les parelles que anem tenint. I, així, segons Precht, el que fem, en el fons, és estar enamorats del propi amor romàntic.

Amb la convivència assistim a l’inici dels conflictes. En les situacions de conflicte de parella apareixen els valors apresos de forma inconscient en la infància i, sobretot, les demandes d’afirmació de la pròpia individualitat, amb les expectatives d’una vivència de vinculació estable i d’una passió contínua. Avui, més que mai, considerem l’espai de la parella com l’escenari en el que es desenvolupen els aspectes crucials de la nostra vida emocional. En una situació així, diu Precht, l’amor no pot fer més que defraudar-nos.
 
La individualitat, tal com la vivim actualment, no té més que uns cinquanta anys. Tots volem ser diferents, únics, especials. I, en les nostres històries amoroses, també esperem el mateix. Si en la infància es marquen determinades preferències que fan que trobem persones concretes com a atractives, sembla que en la nostra adolescència “decidim”, de forma inconscient, quina és la nostra pel•lícula amorosa, quin paper ens agrada jugar i què esperem de l’altra persona. Aquesta “decisió” és el resultat de vivències i de l’efecte de les històries a les quals estem exposats. També el que considerarem “normal” en el sexe, serà un producte de processos de comparació inconscient amb material al que estem exposats i de vivències que ens van modelant.

Els models resultants de la nostra vida amorosa, exerceixen una forta pressió. I, de fet, l’amor tal i com veiem una vegada i una altra en les pel•lícules és tan infreqüent com la vida sexual i familiar que reprodueixen sèries i històries mediàtiques. Estem cercant ideals romàntics en totes aquestes àrees: personal, amorosa, sexual, familiar. Aquesta situació ens empeny cap a un fracàs segur ja que l’ideal és, evidentment, impossible d’aconseguir.

El nostre benestar emocional, així, dependrà de ser capaços de destriar d'entre les nostres expectatives aquelles que només ens condueixen a la frustració. I, sobretot, d'articular relacions basades en l'honestedat i en el coneixement de les nostres necessitats reals.

diumenge, 19 de febrer de 2012

Sexe, monogàmia, amor...

Llegia en un magnífic assaig sobre els orígens de la nostra sexualitat que la idea de matrimoni i la suposada normalitat de la monogàmia són, només, el resultat d’un marc socioeconòmic que es va iniciar fa uns 10.000 anys amb el pas de les societats caçadores/recol•lectores a les societats agrícoles, precursores de la societat de mercat actual. El pas a l’individualisme, a l’espai personal i a la propietat privada van tenir com a resultat l’aparició d’una territorialitat més marcada i d’una identitat individual que va passar a ser molt més important que la col•lectiva, present en les societats primitives anteriors.

En aquesta transició, tal i com expliquen Christopher Ryan i Cacilda Jethá en “En el principio era el sexo”, les relacions sexuals van passar a tenir un altre significat. Si en les petites comunitats anteriors era un element amb una funció social, que enfortia els llaços entre les persones, formant una xarxa vital i duradora d’afecte, afiliació i obligacions recíproques, va passar a ser, en el marc de la necessitat d’augmentar la població per tal d’ocupar més territori cultivable, el pal de paller de la nova família nuclear. El mascle va fer ús de l’avantatge de la seva força, cosa que no passava quan vivien en el marc més cooperatiu de les petites societats anteriors. A més, s’havia de garantir una descendència que pogués aportar mans per a treballar i era molt important que, en aquesta nova estructura patriarcal, quedés clar que les criatures formaven part de la seva nissaga.

En les petites societats de caçadors/recol•lectors, les dones no tenen més d’un fill cada quatre o cinc anys. Ara, en una situació de dependència de l’home/propietari, van passar a tenir una funció més reproductora que mai. Aquesta transformació va resultar relativament fàcil, donada la seva plasticitat sexual: la dona és capaç d’experimentar més variants sexuals que l’home i el seu comportament eròtic és molt receptiu a la pressió social. De fet, davant material eròtic, les dones mostren més respostes fisiològiques, però, curiosament, no en són conscients i informen d’una resposta sexual conscient molt limitada. Senyores, no SABEM el que REALMENT sentim!

La sexualitat masculina és menys plàstica i no respon a càstigs ni a premis. Sí respon a la variació en el grau de presència de la testosterona, l’hormona masculina per excel•lència. I la testosterona està influenciada per factors com són l’exercici físic i, sobretot, per la presència de nova estimulació(per exemple, una nova parella sexual). Els homes tenen grans dificultats a l’hora de prendre decisions sobre les relacions de parella quan estan en una fase de testosterona alta.

Els estudis mostren clarament que el que fa que les relacions funcionin a llarg termini són el respecte, l’admiració, els interessos convergents, una bona conversa i sentit de l’humor. La monogàmia actual el que fa és basar la supervivència de la parella en la fidelitat sexual. Les dones, més plàstiques i amb una sexualitat que no es pot dissociar del tot de la vinculació emocional, mentre hi ha aquests elements no solen posar en perill la parella com a tal. Els homes, més “dominats” en la seva sexualitat per la testosterona i amb un erotisme més fàcilment deslligable de la vinculació emocional, poden trobar-se amb decisions preses de forma impulsiva, sense tenir en compte la realitat de les coses i obviant el que realment a la llarga importa en una relació.

Què podem fer per viure bé a nivell emocional i sexual? El que resulta evident una vegada que es miren les estadístiques, amb la meitat de les parelles acumulant fracassos en les seves relacions, i amb moltes de les que aconsegueixen una estabilitat patint problemes sexuals, és que negant la realitat de la nostra sexualitat no hem arribat massa lluny.

Només coneixent-nos, acceptant-nos i parlant-ne tenim l’oportunitat de viure una vida plena i en companyia. Serà difícil, però és l’única opció que tenim homes i dones per tal d’aconseguir el benestar emocional.

dissabte, 11 de febrer de 2012

Superar la ruminació i viure la vida que realment volem

Nolen-Hoeksema afirma que si volem deixar enrere el malestar generat per la ruminació, hem d'aprendre a ser conscients de com ens afecten els sentiments i els pensaments negatius. Una vegada aconseguit aquest punt, podem passar a implementar aquelles estratègies que ens permetran canviar per tal de viure la vida que realment volem viure. En les estratègies pel canvi, Nolen-Hoeksema recomana començar per tres passes preparatòries: 

  • demanar ajuda a algú, un acompanyant en la introducció de canvis positius; 
  • pensar en les persones importants en la pròpia vida i per les quals es vol canviar; 
  • i, finalment, utilitzar tècniques d’atenció plena per tal de contrarestar pensaments negatius del tipus “no puc”.
Els canvis positius han de ser realistes; per això, s’ha de començar per fer-se conscients d’aquelles expectatives nocives, irreals, que condueixen a la decepció continuada. Ens hem de centrar en canvis accessibles i la nostra actitud sempre ha de ser amable i compassiva. Una vegada concretats els objectius a aconseguir, Nolen-Hoeksema proposa 5 fases:
  1. Preparar l’escenari del canvi: es pot netejar la casa, ordenar l’habitació, eliminar el que crea problemes amb les recaigudes. S’ha de començar una rutina.
  2. Començar activitats noves, que tan poden ser distraccions (passejar, quedar més amb els amics,...) o activitats que suposin un esforç, com un esport (que és altament recomanable) o hobbys (pintar, cuidar el jardí, ballar,...)
  3. Aplicar tècniques de resolució de problemes.
  4. Construir noves relacions o implicar als amics o als familiars en el canvi. Millorar les habilitats de comunicació. Aprendre habilitats d’autocalma. Aprendre veure les coses des de diferents perspectives (reestructuració cognitiva). Practicar el perdó. Practicar la gratitud.
  5. Preparar-se per a les possibles recaigudes:
  • Apuntar en una tarja “una recaiguda no és res definitiu. És un desviament momentani. L’únic que he de fer és retornar al camí cap al nou jo
  • Apuntar en una altra tarja les tècniques que han funcionat, mirant de ser el més concrets possibles “si passa això, puc fer tal cosa”.
  • Recordar que el canvi és un procés, no una finalitat. És una cosa que es va fent i es va vivint cada dia de la nostra vida.
Nolen-Hoeksema aposta per la prevenció. Hem d’aconseguir, entre tots, que les adolescents puguin escapar de la toxicitat de la ruminació i de l’autodefensa introspectiva. Vèiem que factors com unes expectatives poc realistes sobre l’aspecte físic, la dependència emocional dels altres en forma de recerca excessiva de seguretat, l’excessiva responsabilitat sobre el benestar dels altres, la repressió de la ràbia i l’expressió continuada de la tristesa, originaven una autoestima basada en condicions externes que feia més susceptibles les dones a patir depressions i trastorns d’alimentació.

Aquesta investigadora proposa quatre estratègies per tal de prevenir problemes emocionals en adolescents:
  1. Ajudar-les a reconèixer i respectar la incomoditat que senten en determinades interaccions.
  2. Ajudar-les a connectar amb els propis pensaments i sentiments.
  3. Escoltar-les amb consciència plena, sense jutjar-les i amb compassió.
  4. Promoure programes d’intervenció que tinguin dues característiques principals: treballar les habilitats d’autocontrol i les de gestió de l’estrès (intel•ligència emocional) i qüestionar aquelles actituds destructives que reforcen el que ella anomena triangle tòxic (la caiguda en l’abús de l’alcohol, els trastorns d’alimentació i la depressió).
L'objectiu serà aconseguir deixar enrere la ruminació i l'autodefensa introspectiva. I, així, ens encaminarem cap al benestar emocional.

diumenge, 5 de febrer de 2012

Superar la ruminació

Durant més de vint anys la Doctora Nolen-Hoeksema s’ha dedicat a estudiar els estils emocionals davant l’estrès i una de les seves preocupacions principals ha estat intentar explicar i així prevenir l’alta incidència de trastorns de tipus emocional en les dones. Aquesta investigadora va arribar a la conclusió que les dones ruminaven molt més que els homes davant qualsevol problema. 

La ruminació formava part del que va anomenar autodefensa introspectiva, procés pel qual la persona intenta canviar una situació dirigint l’atenció cap al seu interior, suposant que el problema està relacionat amb la seva personalitat i no amb la pròpia dinàmica de la situació.

Aquesta estratègia porta a centrar-se en el malestar i provoca un estat de ruminació continuada. I també, juntament amb altres factors de risc, fa que les dones siguin més susceptibles de patir el que ella denomina el triangle tòxic: l’abús de l’alcohol, el menjar de forma descontrolada (o amb massa control) i els estats depressius.

Les dones es veurien molt condicionades per factors com els d’unes expectatives poc realistes sobre l’aspecte físic, la dependència emocional dels altres en forma de recerca excessiva de seguretat, l’excessiva responsabilitat sobre el benestar dels altres, la repressió de la ràbia i l’expressió continuada de la tristesa.

La ruminació producte de l’autodefensa introspectiva fa que les dones en una situació d’estrès tendeixin a concentrar-se en els records negatius, en els obstacles i en els problemes futurs. Aquesta estratègia no permet generar bones solucions i, a més, fa que les persones que les envolten es cansin de l’estat negatiu continuat, perdent, així, part de la seva xarxa de suport.

Quina és la via per a superar aquests condicionants? Nolen-Hoeksema proposa generar eines pel benestar emocional i les classifica en dues categories:

  1. Adonar-se’n de com els pensaments i les preocupacions afecten al nostre comportament. 
  2. Elaborar estratègies encaminades a prendre decisions sobre com volem viure la nostra vida.
En la primera categoria en destaquen les tècniques de presa de consciència, emparentades amb la consciència o atenció plena i que suposen viure el present tal i com és. Es tracta, en el fons, d’aconseguir veure i viure els pensaments i els sentiments com el que són: pensaments i sentiments que comencen i acaben, per deixar el seu lloc a d’altres en el cicle de la nostra vida. Aquesta nova actitud ens permetrà veure la força de certes preocupacions i, gràcies a la pràctica de deixar anar, aconseguir comportar-nos d’acord amb els nostres objectius i no seguir condicionats pels nostres pensaments negatius.

També en aquesta categoria hi trobem el mètode del diari, un registre de les situacions clau i com ens sentim en elles. Es tracta de trobar desencadenants del malestar: circumstàncies concretes, persones, autoafirmacions, emocions negatives bloquejades,...  Escrivim sobre el nostre malestar, quines són les condicions que el faciliten, quins són els nostres pensaments, amb qui compartim aquests moments,.. En moltes ocasions podem descobrir que el malestar segueix patrons que podem canviar eliminant o modificant determinats elements de la situació. L’objectiu final és arribar a respondre la pregunta “Què aconsegueixo fent el que faig?” I, a partir de la resposta, poder fer els canvis pertinents.

En aquest apartat, i seguint el mateix procés anterior, serà molt important per al nostre benestar identificar quines són les situacions i les persones que ens fan sentir bé.

En la pròxima entrada, seguirem amb les estratègies que podem seguir per a implementar el canvi que volem fer per a recuperar el nostre benestar emocional.