dissabte, 30 d’abril de 2016

El camí cap al benestar: superar les falses teories sobre l’èxit




[Les sis teories sobre l’èxit que dominen la nostra cultura actual]”danyen la nostra capacitat per a connectar de manera productiva amb els altres, impedeixen la creativitat en la feina, disminueixen la nostra energia, no deixen que rendim el nostre màxim i ens fan menys resilients davant els reptes i els fracassos. La investigació suggereix que és més probable acabar cremat, aïllat i patint per la nostra salut física i mental” Emma Seppälä “The Happiness Track”






L’altra dia una persona a la consulta em comentava que ara que la seva filla ja era més gran se n’havia adonat de les seves equivocacions. Ella creia que l’havia de pressionar cap a l’èxit i pensava que havia d’intentar canviar la seva manera de fer per tal de que tendís a aconseguir les millors notes possibles. La filla, una nina tranquil·la, però sociable i sensata, no acabava d’entendre el perquè de tanta pressió i, simplement, anava fent. La dona ara pensava que tantes males estones discutint i intentant que la filla fos una màquina de rendiment havia suposat una pèrdua de temps i d’energia. També donava gràcies pel fet de que la nina tingués prou personalitat com per a deixar-la córrer, sense fer massa cas dels seus missatges, moltes vegades catastrofistes.

En un moment determinat em va dir que esperava que avui les coses fossin diferents. Jo vaig dir-li que, desgraciadament, la història no anava cap aquí (vegeu l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/04/quan-els-pares-posem-en-perill-la.html). Com diu una altra clienta “què les passa als pares que volen que tots els fills acabin de ministres?”. El problema, però, no són tant les expectatives dels pares com el que suposa per a l’agenda dels fills: una sobresaturació que no deixa temps per al joc i per a la socialització lliure. A més, circula la idea que la qüestió és centrar l’atenció en les activitats, pressionar perquè no es despistin i implementar una disciplina fèrria que les condueixi a l’èxit, encara que això suposi estrès o infelicitat.

Emma Seppälä, en el seu llibre “The Happiness Track”, considera que per aconseguir el benestar haurem de superar aquestes teories sobre l’èxit que van circulant per la nostra societat. Afirma que el que fa que els pares pressionin als nins, o que els adults ens pressionem a nosaltres mateixos, es basa en sis principals teories que demostren ser falses:

1.- No t’aturis mai d’anar fent coses. Estigues centrat en anar fent coses. Per aconseguir més coses i ser competitiu has d’anar d’una activitat a una altra, sempre pendent del que va després a l’agenda.
2.- No hi pot haver èxit sense estrès. L’estrès és inevitable si vols tenir èxit. El patiment i les renúncies són inevitables i inclús necessàries.
3.- S’ha de perseverar sigui quin sigui el cost. S’ha de fer feina fins al límit. S’ha de gastar fins a la darrera gota d’energia mental en la tasca a fer, malgrat les distraccions i les temptacions.
4.- Centra’t en el teu camp. S’ha d’estar immers en l’àrea de coneixement que s’ha triat o en l’activitat que s’està fent, sempre de manera exclusiva. Només es pot tenir èxit si es concentren les energies en un únic camp d’acció i s’esdevé un expert.
5.- Basa’t en les teves fortaleses. Fes el que se’t doni bé. Allunya els teus esforços de les àrees en les que tens problemes. Si vols descobrir els teus talents i les teves debilitats, has d'esdevenir el teu crític més sever.
6.- Mira de ser el número ú. Mira pels teus interessos. L’objectiu és guanyar als altres, ser millor.

Tanmateix, aquestes teories condueixen al colapse, tard o d'hora. Seppälä afirma que els estudis sobre l’èxit indiquen que aquest es dóna, i és possible fruir-ho i mantenir-lo, si va acompanyat del benestar emocional. Per això, com a alternativa, proposa sis claus per tal d’arribar a la felicitat i a l’èxit:

1.- Viu el moment (treballa centrat en el moment). En lloc d’anar d’una tasca a una altra amb el cap en el que ens queda per fer, hem d’aprendre a viure el moment, pendents de la tasca o de les converses que tenim. Aquesta estratègia millora la productivitat i, a més, fa que se'ns pugui veure com a persones carismàtiques.
2.- Pivota sobre la teva resiliència. En lloc d’anar saturant-nos, hem d’aprendre a entrar en estats de recuperació. Aquesta estratègia permet afrontar els reptes sense estrès addicional.
3.- Gestiona la teva energia. En ves de deixar-nos dur per pensaments i emocions esgotadors, hem d’aprendre a mantenir-nos calmats i centrats. Així, podrem tenir suficient energia pels moments en el que és més necessària.
4.- Estigues sense fer res. En lloc d’estar tot el teu temps centrat en el teu camp de feina, cerca temps per a perdre’l, per a passar-ho bé i cultiva interessos irrellevants. Això ens converteix en més creatius i innovadors i farà més probable l’aparició d’idees trencadores.
5.- Sigues compassiu amb tu mateix. En lloc de centrar-te en les teves fortaleses i autocriticar-te, sigues compassiu amb tu mateix i deixa que el teu cervell pugui aprendre coses noves. Això et permetrà millorar la teva capacitat de superar reptes i d’aprendre dels errors.
6.- Mostra compassió cap als altres. En lloc d’estar centrat en tu mateix, expressa compassió cap als altres i mostra interès per ells. Mira de donar suport a les persones que t’envolten. Això millora de forma dramàtica el compromís dels altres amb tu i augmenta la productivitat, l’execució i la influència del grup en el que et mous.

Aquestes estratègies són l’alternativa a les que explicàvem abans. A part de millorar la possibilitat d’èxit, està demostrat que milloren el benestar psicològic i físic. Així, fan possible una vida més feliç i plena de propòsit i significat.

Pregunta: Quines són les estratègies que ara estem aplicant a la nostra vida i a la dels que ens envolten?
Continuarà...


dissabte, 23 d’abril de 2016

El camí cap al benestar: Superar l’estrès




"Volem ser bons empleats i, per això, treballem amb ganes; volem ser bons pares i, per això, intentem passar més temps amb els nostres fills; volem ser bones parelles i, per això, intentem cuinar, anar al gimnàs, planejar una nit especial; volem ser bons amics i, per això, estem pendents de les activitats socials -i fem tot això inclús quan ja estem acabats (...) Per tenir èxit, pensem que el que hem de fer és seguir endavant sense aturar-nos -superant el dolor, traspassant els nostres límits i passant pel damunt del nostre benestar" Emma Seppälä "The Happiness Track"






 


Un dels grans obstacles al benestar és l’estrès dolent. Quan ens sentim superats per les circumstàncies i això afecta el nostre funcionament normal, mantenint una resposta d’alarma continuada, l’estrès ens condueix al malestar. La majoria de vegades ens recorden que “ens hem de posar tranquils” o “que hem de deixar de pensar-hi” o “que hem de lluitar per estar millor. El problema és que aquestes estratègies, tal i com explica Emma Seppälä en el seu llibre “The Happiness Track”, la ciència ha demostrat que no funcionen.

Una de les estratègies que la gent intenta implementar és canviar els pensaments. El problema és que, quan estem en alarma, els pensaments són molt mal de canviar. De fet, estem tan alterats, que l’intent el que fa és posar-nos més nerviosos. A més, quan estem en un determinat estat d’ànim negatiu, l’únic que ens ve al cap són pensaments congruents amb la negativitat: si estem enfadats volem anar en contra dels “obstacles” que ens posa el món, si estem tristos ens volem plànyer  pel que hem perdut, si estem angoixats volem pensar estratègies per tal de recuperar la seguretat...

En la majoria d’ocasions, explica Seppälä, com més volem fer fora un pensament, més ens hi quedem enganxats (vegeu si no l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/03/quan-els-pensaments-no-saturen.html). El mateix passa amb les emocions. Intentant suprimir una emoció negativa, segons James Gross, el que aconseguirem serà que es reforci fisiològicament (recordeu el que passa quan diem a algú que està enfadat i aquesta persona ho va negant, cada vegada més alterat?). La supressió com a estratègia de regulació emocional no funciona: el que fa és que la persona que ho intenta experimenti més emocions negatives i menys positives. La gent que intenta suprimir les seves emocions negatives acaba amb una autoestima més baixa, amb menys optimisme, amb menys benestar i amb una taxa de depressió més alta. La supressió de les emocions negatives fa més difícil tenir relacions significatives i, per tant, impacta negativament la vida social de les persones.

Com veiem en una altra entrada (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/12/gestionar-els-estats-danim-la.html), intentar modular l’estrès a través de l’alcohol, el tabac, el menjar o gràcies a distraccions com mirar la TV, jugar a videojocs o fer feina compulsivament no és una bona estratègia. Encara que ens sembli que ens ajuden a passar el moment dolent, a la llarga ens generen més problemes.

Així, quina és la solució? Emma Seppälä, amb els seus estudis, ha arribat a la conclusió que és més simple del que ens pensem. El que hem de fer és calmar el nostre cos i, així, calmarem la nostra ment. De quina manera? Ella explica que la forma més pràctica la trobarem en la respiració (vegeu també http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/11/respira.html).

Una de les raons de l’efectivitat de la respiració com a eina anti-estrès és que els canvis en els patrons respiratoris tenen un efecte immediat en el que s’anomena el nervi vago (un vell conegut d’aquest blog, vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/01/amor-cos-cervell-i-oxitocina.html). El nervi vago és el desè nervi cranial i està connectat al nostre cor, els nostres pulmons i al sistema digestiu. Així, gràcies a l’activació d’aquest nervi el que s’aconsegueix és debilitar la resposta d’alarma (lluita/fugida). A mesura que exhalem de manera més lenta, aconseguim alentir la tassa cardíaca i activar el sistema d’exploració (calma/recuperació). Així, a partir del que és una resposta mecànica (la respiració) aconseguim activar una sensació de pau.

Seppälä explica que practicar exercicis de respiració normalitza el nivell de cortisol en sang (una de les hormones de l’estrès). A mesura que es va practicant, es pot aconseguir un recondicionament del cos, aconseguint calmar-lo més ràpidament i reduir, en certa manera, la reactivitat davant situacions estressants. A més, s’aconsegueix tenir una sensació de tenir més energia disponible.

L’exercici bàsic respiratori és el seguiment de la respiració. Es tracta de, durant uns minuts, cada dia, tancar els ulls i centrar l’atenció en la respiració, en com entra i surt l’aire, sempre pel nas. Una altra alternativa és practicar la respiració alternant. En aquest cas, s’han de seguir aquestes passes:

1.- Col·loca els dits índex i mitjà de la mà dreta entre les celles, de manera que el dit gros et quedarà sobre el forat dret i l’anul·lar sobre el forat esquerre. La mà esquerra queda descansant sobre la cama, amb el palmell cap al cel.
2.- Agafa aire i tapa el forat dret. Treu l’aire pel forat esquerre.
3.- Agafa aire pel forat esquerre, tapa’l amb el dit anul·lar i treu l’aire pel forat dret.
4.- Agafa aire pel forat dret, tapa’l i treu l’aire pel forat esquerre. Torna a començar i segueix durant uns cinc minuts. Practica amb els ulls tancats.

A part de les pràctiques respiratòries, Seppälä aconsella:

·        Ves a fer una volta. Els estudis indiquen que un passeig per la natura pot disminuir l’ansietat, afavorir l’estat d’ànim positiu i, inclús, millorar la memòria. Fins i tot la simple contemplació de la natura genera una emoció de reverència que ens manté en el moment present, augmentant el benestar i disminuint l’estrès.
·        Tingués cura del teu cos. La vida moderna fa que ens oblidem de que el benestar físic té una influència directa en el mental i en l’emocional. Però si mengem bé i fem exercici podrem comprovar que ens comencem a sentir millor, amb un estat mental més positiu i amb una visió diferent de la vida.
·        Fes activitats tranquil·les. Mira de passar un temps fent activitats que tinguin un ritme lent: ioga, tai-txi, meditació...
·        Abraça la gent que estimes. No miris prim a l’hora de compartir intimitat amb la gent que estimes, abraça’ls (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/02/el-poder-de-les-abracades-i-per-molts.html).

Bona pràctica!

divendres, 15 d’abril de 2016

La solitud és el pitjor dels mals



 “Una vegada i una altra durant aquests 75 anys, el nostre estudi ha mostrat que les persones que sobreviuen millor són les que es recolzen en les relacions amb la família, amb els amics i amb la comunitat” Robert Waldinger



Som animals socials. Com a criatures que venen al món immadures i totalment dependents de la cura dels altres naixem amb una disposició a connectar-nos als altres i d’adults sentim una atracció especial pels qui depenen, per la seva immaduresa, de nosaltres. Som l’espècie que ensenya i que genera significats compartits que esdevenen cultura. Construïm el món que ens permet, de retruc, ser el que som. No existeix la ment, tal i com l’entenem, sense el cos, sense les emocions, sense les relacions amb els altres. La pitjor tortura que ens poden fer els demés és ignorar-nos: necessitem formar part d’una família, d’un grup, d’una xarxa, d’una comunitat, d’una cultura.

David Brooks, en el seu llibre “El animal social”, ens conta la història d’una parella contextualitzant-la amb els descobriments de la neurociència, la psicologia i la sociologia. Durant el viatge al que ens convida, veiem la importància del context en el nostre desenvolupament: el cervell, interactuant amb el cos i amb el medi natural i social, genera un sistema emergent, la ment. La nostra vida mental emergeix i genera la cultura que, per la seva banda, possibilita l’emergència de la pròpia vida mental, en el que esdevé un cicle virtuós d’expansió.

Som éssers socials que cerquen el seu lloc en el món. Organitzem les nostres percepcions en funció del relat que ens anem contant a nosaltres mateixos sobre el que som, sobre el que signifiquem, sobre el que creiem que passarà. La percepció és un procés inconscient que depèn del nostre propi relat que, per la seva banda, hem anant construint des de la infància, a partir de les interaccions que hem experimentat. Anem, sense voler-ho, gravant els nostres circuits i relacionant-los amb els diferents contextos pels que anem passant. Ens passem la majoria de la nostra vida reaccionant de forma inconscient, prenent decisions abans d’adonar-nos que fa falta fer-ho i generant explicacions quan ja ha passat tot: per aquesta raó és tan difícil l’autoconeixement i tan fàcil l’autoengany.

La vida esdevé una història de connexions, més o menys harmòniques, que són el resultat d’hàbits i maneres de fer que hem anat gestant sense saber la seva força. La vida resulta feliç quan les relacions que tenim són profundes. Deia Siri Husvedt en un assaig que dels seus tallers literaris amb persones amb diagnòstic psiquiàtric l’havia impressionat molt un poema d’una pacient que parlava de l’absència dels altres com a font de dolor: necessitem “veure’ns” en els altres, sentir que ens senten. El desig de connexió només té sentit en la possibilitat de la pròpia connexió. Què fer en el cas de sentir que no som prou dignes, en el cas de sentir que estem lluny de qualsevol possibilitat de relació autèntica? Podem imaginar un dolor més gran?

La solitud és el pitjor dels mals. Suposa la impossibilitat de compartir el dolor, la impossibilitat de comunicar-nos, d’entrar en el que es considera fonamental per un desenvolupament sa: el diàleg genuí, en el que els nostres sentiments són confirmats quan ressonen en el cos i la ment de l’altra i ens retornen modificats amb el reconeixement de la nostra vàlua i la necessitat de que, per la nostra banda, reconeguem també la humanitat de la persona amb la qual interaccionem.

En una entrevista recent (vegeu https://www.theguardian.com/science/2016/feb/28/loneliness-is-like-an-iceberg-john-cacioppo-social-neuroscience-interview), John Cacioppo, un neurocientífic especialista en l’estudi de la importància de les relacions, explica que la solitud és una de les fonts més grans del patiment humà. Ell explica que el problema en sí no és la manca real de connexions sinó el fet de sentir-nos aïllats. En la majoria de casos, unes quantes relacions significatives ens fan sentir més acompanyats que moltes connexions superficials.

Cacioppo explica que els seus estudis mostren que la solitud és contagiosa: si un adolescent es sent sol i es mostra menys sociable amb un altre, pot fer que aquest, de retruc, es mostri més reservat en determinades situacions de manera que el clima del cercle en el que es mouen es torni més negatiu.

Els humans estem dissenyats per a ser sociables, encara que hi podem trobar variacions que estan lligades al temperament. Tanmateix, llevat dels psicòpates, tots necessitem un mínim de connexions socials significatives. El preu que paguem, quan això no és possible, no només és psicològic. De fet, en els estudis de Cacioppo, una de cada quatre persones afirma sentir-se sola i aquest fet, a nivell d’esperança de vida, passa a afectar la seva salut més que l’obesitat, augmentat la possibilitat d’una mort prematura en un 20%.

Cacioppo i el seu equip han estudiat com revertir aquest procés en casos extrems (també ho han fet per casos no tan greus Guy Winch, http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/11/consells-per-superar-la-soledat.html i Sonia Lyubomirsky  http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/01/tenir-cura-de-les-relacions-socials.html). Els tres primers tractaments proposats (organitzar grups de persones que es senten soles; facilitar entrenament en habilitats socials i promoure el suport social a les persones que es senten soles) no han funcionat massa. El que sembla funcionar és una quarta opció que es basa en ser conscient del procés que ens pot conduir a l’aïllament.

Les persones, quan ens sentim amenaçades o rebutjades, passem a funcionar en base al nostre sistema d’alarma. Ens sentim a la defensiva, malinterpretem els altres, donem per suposades males intencions... (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/02/el-dolor-del-rebuig.html)  Només sent conscients del funcionament d’aquesta resposta la podem superar. Només passant a veure com aquesta resposta ens determina podem reconduir les nostres idees i les nostres accions per tal de passar a una reciprocitat que ens permeti torna a la ressonància positiva de la que parla Barbara Fredrickson (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/12/lamor-i-les-emocions-positives.html) i que vindria definida per l’activació del sistema d’exploració, el que ens manté oberts i receptius.

Bona reflexió!

dissabte, 9 d’abril de 2016

Quan els pares posem en perill la resiliència dels nostres fills



“Els éssers humans som capaços de preocupar-nos i ruminar: podem agafar una cosa petita, remenar-la dins del cap, donar-hi voltes una vegada i una altra i tornar-nos folls fins que ens sentim com si aquesta petita cosa fos la més gran que hagués passat mai. En cert aspecte, és una profecia autocomplida. En canvi, enquadra l’adversitat com a un repte i et convertiràs en més flexible i hàbil en afrontar-ho, anar cap a allà, aprendre’n i créixer. Centra’t-hi, considera-ho com una amenaça i un fet potencialment traumàtic esdevindrà un problema durador; et tornes més inflexible i augmentes la probabilitat que t’afecti negativament”  http://www.newyorker.com/science/maria-konnikova/the-secret-formula-for-resilience

“Els nins avui són menys lliures del que havien estat mai. I aquesta manca de llibertat ha esdevingut un peatge dramàtic”
“La meva hipòtesi és que els increments generacionals en externalitat, metes extrínseques, ansietat i depressió estan tots causats en gran part pel declivi, en el mateix període, en les oportunitats pel joc lliure i el major temps i pes donat a l’escola. El joc –temps sense estructura, amb regles posades pels propis nins (sense adults actuant com a àrbitres)- és la manera com els nins aprenen independència, resolució de problemes, les claus socials i la valentia. Ara, els pares intervenen en qualsevol desacord que es doni en el joc, vigilant amb ulls d’àguila els perills dels arbres alts o dels turons empinats i fallen en deixar que els nins tinguin qualsevol independència per por que puguin ser abduïts o atropellats per un cotxe”   Peter Gray

“Les expectatives [sobre l’èxit a assolir per part dels nostres fills] han crescut, però la realitat continua sent la mateixa” Jean Twenge




L’altra dia feia un cafè en una terrassa a ran de la mar i, a la taula del costat, es van asseure quatre al·lotes a prop dels quaranta. En un moment es van posar al dia de temes diversos, però van acabar parlant primer de l’escola dels seus fills i després de l’organització familiar i de parella. La queixa final era la pèrdua de la pròpia identitat i el problema era com trobar el camí per a recuperar-la. Totes, pel que van comentar, eren professionals, cap d’elles havia deixat la seva feina. Totes eren les cuidadores principals dels fills, havien assumit la tasca de manera natural i, després d’uns anys, ara que les criatures eren ja usuaris d’escoles de Primària, se n’adonaven de que eren elles mateixes les que havien assumit el paper i de que eren elles les úniques que se’n podien desfer.

En un moment determinat, una d’elles contava que havia arribat a un acord per tal de tenir un capvespre per ella sola. Però arribat el dia es va trobar que no sabia què fer del seu temps. Fins i tot va cridar per telèfon a la seva parella per a dir-li que anava a estar amb ells, cosa que ell va qüestionar i que la va conduir a fer un esforç un poc més gran per tal d’omplir el seu temps. Ara, confessava, després d’uns mesos, ja tenia el seu horari i havia anat recuperant la seva independència.

Les prioritats que ens marquem a la vida tenen un punt molt generacional. Jo no podia deixar de pensar en l’estranyesa de la meva mare quan sent parlar aquesta generació: ella mai va deixar de viure en el seu món adult, ni va dedicar-se a acompanyar criatures o a fer deures i treballs. Per ella, i per totes les dones del seu cercle, els fills eren una part del seu món i, de la mateixa manera que sentien la responsabilitat de fer el que havien de fer, també exigien una certa autonomia als nins, la seva part de responsabilitat.

Els meus pares van viure en un món on la infància tenia uns atributs diferents als que té avui pels que són pares. Inclús les meves amigues més joves, que ara tenen els nins petits, viuen una maternitat diferent a la que vaig viure jo. Els meus fills, per exemple, van viure una Educació Infantil centrada en els hàbits i en la part emocional.  La seva mestra, una gran dona (gràcies Francisca Bauzá), es centrava en una educació integral, adaptant-la al temperament i al tempo de cada criatura. Les al·lotes de la terrassa, per exemple, parlen més dels deures i de les feinetes dels nins que d’una altra cosa. Avui, un alumne de primer de Primària, s’espera que domini la lectoescriptura. De fet, molts d’ells, fan exàmens dels del primer dia de classe, amb temes que s’ha de memoritzar. Les tutories que feien els meus fills i el temps que es donava als nins per a adaptar-se a Primària, en la majoria de llocs, ha desaparegut.

Què està passant? Quin és el motor d’aquesta evolució? La veritat és que hi ha molta discussió sobre l’origen de tot plegat. Per una banda, el nivell de malestar dels pares, que es manifesta en una espècie d’angoixa vital, sobretot per part de les mares, alerta de que alguna cosa s’està desbordant. Per l’altra, el nivell de salut mental dels nins i dels adolescents no deixa d’empitjorar de manera preocupant. Els nins es desborden més que mai i abans que mai. Les consultes veuen com apareixen criatures amb símptomes d’estrès: malestar emocional, problemes de son, problemes de regulació emocional...

En un article molt interessant (vegeu  http://qz.com/642351/is-the-way-we-parent-causing-a-mental-health-crisis-in-our-kids/ ) s’apunten a diverses causes. Per una banda, determinats experts parlen de la sobrecàrrega de tasques estructurades que han d’afrontar les criatures. Aquesta pressió sobre el rendiment, inclús en cas d’aquelles activitats extraescolars, fa que l’agenda dels petits s’assembli més a la d’un executiu que a la d’una criatura. No queda espai pel carrer, per badar, per aprendre a negociar jocs, pel joc lliure...Aquesta falta de mestratge en autonomia i regulació, serà, segons aquests autors, determinant en el moment en què hagin d’afrontar reptes personals. Quan arriba aquest moment, les situacions altament regulades de les activitats formals, no acaben de servir. Es necessiten altres tipus d’habilitats d’afrontament.

Per l’altra, altres autors es centren en el canvi de motivació intrínseca (aquella que prové d’un mateix i de la pròpia tasca) cap a la motivació extrínseca (aquella que prové del resultat que mesuren els altres i prové del reconeixement extern). Les criatures, a més, es troben en situacions familiars més inestables (que, encara que es pugui veure com en uns mesos es superen, suposen un increment en el nivell d’estrès), un canvi cap a metes externes (que poden portar a una sensació de manca de control, ja que l’èxit sempre és una qüestió de resultats) i un nivell d’expectatives més altes (que, en els casos més preocupants, es visualitza en rotllanes físiques o virtuals, grups de what’s app, posant en comú les notes de les criatures).

Sobre aquest darrer punt, Jean Twenge en el seu llibre “Generation Me”, alerta de les frustracions acumulades per tota una generació educada per tal de ser els millors, amb l’agreujant de sentir-se el centre del món (cosa que, en cas de que les coses no et vagin com esperaven, no et dóna mai l’espai suficient per a que ho puguis pair sense cridar massa l’atenció).

Un dels grans estudiosos de la infància, Jerome Bruner, alertava, ja fa molt temps, de que, quan no hi ha situacions extremes (com en el cas de malalties mentals o maltractaments), la influència dels pares és molt petita si es compara, per una banda, amb el pes del fet de formar part d’una determinada generació i, per l’altra, amb la interacció amb els iguals (amics, companys). No podem deixar de recordar que els fills són persones, éssers que van construint el seu present i el seu futur, intentant adaptar-se al que es van trobant, intentant connectar amb els altres. Els fills hauran de trobar el camí per acabar de consolidar el seu propi paper en el món; un món que, per altra banda, ja no serà el dels seus pares. I, això només ho podran fer amb una sensació de benestar si hi inclouen els altres i la relació amb els altres. Això, al final, no ho ensenyem els pares. Els ho ensenya la vida i tota la tribu.

Bona reflexió!

PS. Si realment volem criar fills resilients haurem de fer cas del que explica Maria Konikova en l’article citat al principi i aconseguir que siguin autònoms i vegin els problemes com a reptes que han d’assumir. En aquest cas, la sobreprotecció és una nosa i la solució està en l’equilibri entre el posar límits, ensenyar estratègies de regulació emocional i, finalment, deixar temps als nins perquè puguin aprendre a trobar les seves pròpies solucions.