Quan els pares posem en perill la resiliència dels nostres fills

“Els éssers humans som capaços de preocupar-nos i ruminar: podem agafar una cosa petita, remenar-la dins del cap, donar-hi voltes una vegada i una altra i tornar-nos folls fins que ens sentim com si aquesta petita cosa fos la més gran que hagués passat mai. En cert aspecte, és una profecia autocomplida. En canvi, enquadra l’adversitat com a un repte i et convertiràs en més flexible i hàbil en afrontar-ho, anar cap a allà, aprendre’n i créixer. Centra’t-hi, considera-ho com una amenaça i un fet potencialment traumàtic esdevindrà un problema durador; et tornes més inflexible i augmentes la probabilitat que t’afecti negativament”  http://www.newyorker.com/science/maria-konnikova/the-secret-formula-for-resilience

“Els nins avui són menys lliures del que havien estat mai. I aquesta manca de llibertat ha esdevingut un peatge dramàtic”

“La meva hipòtesi és que els increments generacionals en externalitat, metes extrínseques, ansietat i depressió estan tots causats en gran part pel declivi, en el mateix període, en les oportunitats pel joc lliure i el major temps i pes donat a l’escola. El joc –temps sense estructura, amb regles posades pels propis nins (sense adults actuant com a àrbitres)- és la manera com els nins aprenen independència, resolució de problemes, les claus socials i la valentia. Ara, els pares intervenen en qualsevol desacord que es doni en el joc, vigilant amb ulls d’àguila els perills dels arbres alts o dels turons empinats i fallen en deixar que els nins tinguin qualsevol independència per por que puguin ser abduïts o atropellats per un cotxe”   Peter Gray

“Les expectatives [sobre l’èxit a assolir per part dels nostres fills] han crescut, però la realitat continua sent la mateixa” Jean Twenge

L’altra dia feia un cafè en una terrassa a ran de la mar i, a la taula del costat, es van asseure quatre al·lotes a prop dels quaranta. En un moment es van posar al dia de temes diversos, però van acabar parlant primer de l’escola dels seus fills i després de l’organització familiar i de parella. La queixa final era la pèrdua de la pròpia identitat i el problema era com trobar el camí per a recuperar-la. Totes, pel que van comentar, eren professionals, cap d’elles havia deixat la seva feina. Totes eren les cuidadores principals dels fills, havien assumit la tasca de manera natural i, després d’uns anys, ara que les criatures eren ja usuaris d’escoles de Primària, se n’adonaven de que eren elles mateixes les que havien assumit el paper i de que eren elles les úniques que se’n podien desfer.

En un moment determinat, una d’elles contava que havia arribat a un acord per tal de tenir un capvespre per ella sola. Però arribat el dia es va trobar que no sabia què fer del seu temps. Fins i tot va cridar per telèfon a la seva parella per a dir-li que anava a estar amb ells, cosa que ell va qüestionar i que la va conduir a fer un esforç un poc més gran per tal d’omplir el seu temps. Ara, confessava, després d’uns mesos, ja tenia el seu horari i havia anat recuperant la seva independència.

Les prioritats que ens marquem a la vida tenen un punt molt generacional. Jo no podia deixar de pensar en l’estranyesa de la meva mare quan sent parlar aquesta generació: ella mai va deixar de viure en el seu món adult, ni va dedicar-se a acompanyar criatures o a fer deures i treballs. Per ella, i per totes les dones del seu cercle, els fills eren una part del seu món i, de la mateixa manera que sentien la responsabilitat de fer el que havien de fer, també exigien una certa autonomia als nins, la seva part de responsabilitat.

Els meus pares van viure en un món on la infància tenia uns atributs diferents als que té avui pels que són pares. Inclús les meves amigues més joves, que ara tenen els nins petits, viuen una maternitat diferent a la que vaig viure jo. Els meus fills, per exemple, van viure una Educació Infantil centrada en els hàbits i en la part emocional.  La seva mestra, una gran dona (gràcies Francisca Bauzá), es centrava en una educació integral, adaptant-la al temperament i al tempo de cada criatura. Les al·lotes de la terrassa, per exemple, parlen més dels deures i de les feinetes dels nins que d’una altra cosa. Avui, un alumne de primer de Primària, s’espera que domini la lectoescriptura. De fet, molts d’ells, fan exàmens dels del primer dia de classe, amb temes que s’ha de memoritzar. Les tutories que feien els meus fills i el temps que es donava als nins per a adaptar-se a Primària, en la majoria de llocs, ha desaparegut.

Què està passant? Quin és el motor d’aquesta evolució? La veritat és que hi ha molta discussió sobre l’origen de tot plegat. Per una banda, el nivell de malestar dels pares, que es manifesta en una espècie d’angoixa vital, sobretot per part de les mares, alerta de que alguna cosa s’està desbordant. Per l’altra, el nivell de salut mental dels nins i dels adolescents no deixa d’empitjorar de manera preocupant. Els nins es desborden més que mai i abans que mai. Les consultes veuen com apareixen criatures amb símptomes d’estrès: malestar emocional, problemes de son, problemes de regulació emocional...

En un article molt interessant (vegeu  http://qz.com/642351/is-the-way-we-parent-causing-a-mental-health-crisis-in-our-kids/ ) s’apunten a diverses causes. Per una banda, determinats experts parlen de la sobrecàrrega de tasques estructurades que han d’afrontar les criatures. Aquesta pressió sobre el rendiment, inclús en cas d’aquelles activitats extraescolars, fa que l’agenda dels petits s’assembli més a la d’un executiu que a la d’una criatura. No queda espai pel carrer, per badar, per aprendre a negociar jocs, pel joc lliure...Aquesta falta de mestratge en autonomia i regulació, serà, segons aquests autors, determinant en el moment en què hagin d’afrontar reptes personals. Quan arriba aquest moment, les situacions altament regulades de les activitats formals, no acaben de servir. Es necessiten altres tipus d’habilitats d’afrontament.

Per l’altra, altres autors es centren en el canvi de motivació intrínseca (aquella que prové d’un mateix i de la pròpia tasca) cap a la motivació extrínseca (aquella que prové del resultat que mesuren els altres i prové del reconeixement extern). Les criatures, a més, es troben en situacions familiars més inestables (que, encara que es pugui veure com en uns mesos es superen, suposen un increment en el nivell d’estrès), un canvi cap a metes externes (que poden portar a una sensació de manca de control, ja que l’èxit sempre és una qüestió de resultats) i un nivell d’expectatives més altes (que, en els casos més preocupants, es visualitza en rotllanes físiques o virtuals, grups de what’s app, posant en comú les notes de les criatures).

Sobre aquest darrer punt, Jean Twenge en el seu llibre “Generation Me”, alerta de les frustracions acumulades per tota una generació educada per tal de ser els millors, amb l’agreujant de sentir-se el centre del món (cosa que, en cas de que les coses no et vagin com esperaven, no et dóna mai l’espai suficient per a que ho puguis pair sense cridar massa l’atenció).

Un dels grans estudiosos de la infància, Jerome Bruner, alertava, ja fa molt temps, de que, quan no hi ha situacions extremes (com en el cas de malalties mentals o maltractaments), la influència dels pares és molt petita si es compara, per una banda, amb el pes del fet de formar part d’una determinada generació i, per l’altra, amb la interacció amb els iguals (amics, companys). No podem deixar de recordar que els fills són persones, éssers que van construint el seu present i el seu futur, intentant adaptar-se al que es van trobant, intentant connectar amb els altres. Els fills hauran de trobar el camí per acabar de consolidar el seu propi paper en el món; un món que, per altra banda, ja no serà el dels seus pares. I, això només ho podran fer amb una sensació de benestar si hi inclouen els altres i la relació amb els altres. Això, al final, no ho ensenyem els pares. Els ho ensenya la vida i tota la tribu.

Bona reflexió!

PS. Si realment volem criar fills resilients haurem de fer cas del que explica Maria Konikova en l’article citat al principi i aconseguir que siguin autònoms i vegin els problemes com a reptes que han d’assumir. En aquest cas, la sobreprotecció és una nosa i la solució està en l’equilibri entre el posar límits, ensenyar estratègies de regulació emocional i, finalment, deixar temps als nins perquè puguin aprendre a trobar les seves pròpies solucions.