divendres, 15 d’abril de 2016

La solitud és el pitjor dels mals



 “Una vegada i una altra durant aquests 75 anys, el nostre estudi ha mostrat que les persones que sobreviuen millor són les que es recolzen en les relacions amb la família, amb els amics i amb la comunitat” Robert Waldinger



Som animals socials. Com a criatures que venen al món immadures i totalment dependents de la cura dels altres naixem amb una disposició a connectar-nos als altres i d’adults sentim una atracció especial pels qui depenen, per la seva immaduresa, de nosaltres. Som l’espècie que ensenya i que genera significats compartits que esdevenen cultura. Construïm el món que ens permet, de retruc, ser el que som. No existeix la ment, tal i com l’entenem, sense el cos, sense les emocions, sense les relacions amb els altres. La pitjor tortura que ens poden fer els demés és ignorar-nos: necessitem formar part d’una família, d’un grup, d’una xarxa, d’una comunitat, d’una cultura.

David Brooks, en el seu llibre “El animal social”, ens conta la història d’una parella contextualitzant-la amb els descobriments de la neurociència, la psicologia i la sociologia. Durant el viatge al que ens convida, veiem la importància del context en el nostre desenvolupament: el cervell, interactuant amb el cos i amb el medi natural i social, genera un sistema emergent, la ment. La nostra vida mental emergeix i genera la cultura que, per la seva banda, possibilita l’emergència de la pròpia vida mental, en el que esdevé un cicle virtuós d’expansió.

Som éssers socials que cerquen el seu lloc en el món. Organitzem les nostres percepcions en funció del relat que ens anem contant a nosaltres mateixos sobre el que som, sobre el que signifiquem, sobre el que creiem que passarà. La percepció és un procés inconscient que depèn del nostre propi relat que, per la seva banda, hem anant construint des de la infància, a partir de les interaccions que hem experimentat. Anem, sense voler-ho, gravant els nostres circuits i relacionant-los amb els diferents contextos pels que anem passant. Ens passem la majoria de la nostra vida reaccionant de forma inconscient, prenent decisions abans d’adonar-nos que fa falta fer-ho i generant explicacions quan ja ha passat tot: per aquesta raó és tan difícil l’autoconeixement i tan fàcil l’autoengany.

La vida esdevé una història de connexions, més o menys harmòniques, que són el resultat d’hàbits i maneres de fer que hem anat gestant sense saber la seva força. La vida resulta feliç quan les relacions que tenim són profundes. Deia Siri Husvedt en un assaig que dels seus tallers literaris amb persones amb diagnòstic psiquiàtric l’havia impressionat molt un poema d’una pacient que parlava de l’absència dels altres com a font de dolor: necessitem “veure’ns” en els altres, sentir que ens senten. El desig de connexió només té sentit en la possibilitat de la pròpia connexió. Què fer en el cas de sentir que no som prou dignes, en el cas de sentir que estem lluny de qualsevol possibilitat de relació autèntica? Podem imaginar un dolor més gran?

La solitud és el pitjor dels mals. Suposa la impossibilitat de compartir el dolor, la impossibilitat de comunicar-nos, d’entrar en el que es considera fonamental per un desenvolupament sa: el diàleg genuí, en el que els nostres sentiments són confirmats quan ressonen en el cos i la ment de l’altra i ens retornen modificats amb el reconeixement de la nostra vàlua i la necessitat de que, per la nostra banda, reconeguem també la humanitat de la persona amb la qual interaccionem.

En una entrevista recent (vegeu https://www.theguardian.com/science/2016/feb/28/loneliness-is-like-an-iceberg-john-cacioppo-social-neuroscience-interview), John Cacioppo, un neurocientífic especialista en l’estudi de la importància de les relacions, explica que la solitud és una de les fonts més grans del patiment humà. Ell explica que el problema en sí no és la manca real de connexions sinó el fet de sentir-nos aïllats. En la majoria de casos, unes quantes relacions significatives ens fan sentir més acompanyats que moltes connexions superficials.

Cacioppo explica que els seus estudis mostren que la solitud és contagiosa: si un adolescent es sent sol i es mostra menys sociable amb un altre, pot fer que aquest, de retruc, es mostri més reservat en determinades situacions de manera que el clima del cercle en el que es mouen es torni més negatiu.

Els humans estem dissenyats per a ser sociables, encara que hi podem trobar variacions que estan lligades al temperament. Tanmateix, llevat dels psicòpates, tots necessitem un mínim de connexions socials significatives. El preu que paguem, quan això no és possible, no només és psicològic. De fet, en els estudis de Cacioppo, una de cada quatre persones afirma sentir-se sola i aquest fet, a nivell d’esperança de vida, passa a afectar la seva salut més que l’obesitat, augmentat la possibilitat d’una mort prematura en un 20%.

Cacioppo i el seu equip han estudiat com revertir aquest procés en casos extrems (també ho han fet per casos no tan greus Guy Winch, http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/11/consells-per-superar-la-soledat.html i Sonia Lyubomirsky  http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/01/tenir-cura-de-les-relacions-socials.html). Els tres primers tractaments proposats (organitzar grups de persones que es senten soles; facilitar entrenament en habilitats socials i promoure el suport social a les persones que es senten soles) no han funcionat massa. El que sembla funcionar és una quarta opció que es basa en ser conscient del procés que ens pot conduir a l’aïllament.

Les persones, quan ens sentim amenaçades o rebutjades, passem a funcionar en base al nostre sistema d’alarma. Ens sentim a la defensiva, malinterpretem els altres, donem per suposades males intencions... (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/02/el-dolor-del-rebuig.html)  Només sent conscients del funcionament d’aquesta resposta la podem superar. Només passant a veure com aquesta resposta ens determina podem reconduir les nostres idees i les nostres accions per tal de passar a una reciprocitat que ens permeti torna a la ressonància positiva de la que parla Barbara Fredrickson (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/12/lamor-i-les-emocions-positives.html) i que vindria definida per l’activació del sistema d’exploració, el que ens manté oberts i receptius.

Bona reflexió!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada