“La força de les relacions es veu amb tot el seu potencial quan et trobes amb una persona amb la que tens una gran afinitat d’entrada i després segueixes potenciant-la gràcies a converses sobre llibres, sobre sèries, sobre pel·lícules, sobre històries viscudes... Els estudis demostren, inclús, que les parelles que veuen sèries junts milloren la seva comunicació i, de retruc, la relació.” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/04/als-meus-5-ximpanzes.html
Un factor fonamental en el desenvolupament d’un cervell més gran en els humans va ser l’agrupament en grups socials perquè va possibilitar la caça i una recol·lecció més eficients i també va donar protecció contra els depredadors. En el món dels primats, com més gran és el neocòrtex, més gran és el grup social; en el cas dels ximpanzés és de 55 i en els dels humans es calcula que està sobre uns 150 membres, i aquest seria el nombre màxim de persones amb les que pot mantenir una relació social estreta i a les que estaria disposat a fer un favor (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/08/el-nostre-cervell-moral.html).
Va ser Robin Dunbar, un antropòleg britànic, l’any 1992 qui va proposar el número de 150 persones com el límit cognitiu humà (podem tenir relacions estretes amb aquest número de persones). Tal i com explica Maria Konnikova (vegeu https://www.newyorker.com/science/maria-konnikova/social-media-affect-math-dunbar-number-friendships), en el cercle més extern hi trobem aquestes entre 100-200 persones que ens trobem habitualment a la feina, a la nostra comunitat o amb les que compartim gimnàs o altres activitats, persones que podríem dir que formen part de la nostra tribu. De fet, el nombre mitjà de components dels grups de caçadors recol·lectors estudiats per diferents antropòlegs és de 148.
En el cercle més íntim hi trobem el número 5, el número de persones que poden estar al cas del nostre dia a dia i saber les nostres intimitats. Aquest cercle, tal i com veiem amb el cas del que s’anomena “la regla dels 5 ximpanzés”, és molt important en molts sentits, ja que les persones amb les que tenim més relació tenen una gran influència sobre les nostres decisions, sobre la nostra manera de reaccionar, sobre el nostre humor i sobre la nostra felicitat (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/04/als-meus-5-ximpanzes.html).
En el centre d’aquest cercle hi sol haver una persona que és molt especial per a nosaltres, normalment la parella (sobretot en el cas dels homes) i/o una altra persona a la que considerem una companya de vida (sobretot en el cas de les dones). Com explica Kelly McGonigal en el seu llibre “The Joy Of Movement”, en aquest nivell hem de recordar que aquestes 5-7 persones són les que es sentirien devastades en el cas que ens passés alguna cosa i que estarien disposades a fer sacrificis pel nostre benestar.
En el segon nivell, hi podem trobar el cercle d’amistats més properes. Sol incloure unes 15 persones que juguen un paper important a la teva vida. Són les persones que convidem a les nostres reunions especials i a les que podem cridar tranquil·lament per tal de demanar-los un favor.
En el tercer nivell Dunbar parla d’unes 50 persones, les persones que tal vegada convidaries a una festa d’aniversari, que consideres com a amics en el sentit general del terme, però amb els que no tens tants lligams. Tanmateix, tal i com explica McGonigal, en aquest nivell i en el més extern (el que va de 100 a 200 persones) es on podem experimentar el que es descriu com a “joia col·lectiva”, una sensació que deriva de la sincronització de moviments, respiració o cant. Aquesta joia ens fa més resistents a l’estrès i al dolor i elimina els límits de la nostra sensació de ser una persona per entrar a formar part del col·lectiu, amb un efecte de confiança i benestar.
Émile Durkheim, l’anomenat pare de la Sociologia, creia que l’efervescència col·lectiva experimentada en activitats grupals permet crear comunitats que es sentin compromeses en la vida del grup. Tal i com explica Konnikova, una de les coses que fa que les amistats cara a cara siguin més especials que les virtuals que ens ofereixen les plataformes digitals, és la naturalesa de l’experiència compartida: riure junts, ballar junts, moure’s junts, suar junts, cantar junts genera aquesta joia col·lectiva que és difícil d’experimentar en el cas virtual.
En aquest sentit, Johathan Haidt ens recordava en el seu llibre “La mente de los justos”, els humans som 90 per cent ximpanzés, i actuem moltes vegades d’acord amb els nostres interessos personals, i 10 per cent abelles, ja que en determinades circumstàncies tenim l’habilitat d’apagar la nostra part interessada i comportar-nos com a cèl·lules d’un organisme més gran i actuar en benefici del grup. Durant aquests moments en els que actuem com a abelles, ens sentim part de la joia col·lectiva que compartim amb el grup.
Els humans som una espècie ultra social amb un gran cervell que ens va permetre formar grups coordinats per tal de sobreviure. El que ens ha fet tal i com som no va ser el llenguatge, sinó una cosa anterior: la nostra capacitat de compartir intencions en grups de dues o tres persones que caçaven i s’alimentaven juntes i que, progressivament, van créixer en nombre fins a ser aquestes 150 de les que ens parla Dunbar. Aquesta sincronització amb els altres, anterior al llenguatge, és la que encara experimentem quan ens movem, juguem, cantem o ballem junts...
En definitiva, cuida els teus cercles d’intimitat, des del més interior, amb la persona o persones que formen part del nucli dur de la teva vida, fins a la gent que, dia a dia, forma part de la teva comunitat. Comparteix moments, converses, jocs, projectes... Recorda que el fet de pertànyer a cada un d’aquests nivells és el que ens fa humans.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada