dissabte, 30 de juny de 2018

Adolescència i LGTBI


"L’exclusió és el pitjor dels mals durant aquesta etapa. Els adolescents intenten independitzar-se de la família per tal de poder ser persones autònomes i, en aquest moment, depenen molt de l’acceptació del grup, que, en el seu món, és un reflex del que pensen que passarà a partir d’ara a la seva vida. Per això, els sentiments d’exclusió afecten molt més als adolescents de qualsevol edat que als adults. A més, sembla que els models animals indiquen que l’exclusió durant l’adolescència afecta al desenvolupament del cervell, a les hormones i a la conducta inclús després de molt temps, quan ja són adults." https://benestaremocional.blogspot.com/2018/06/adolescencia-complicada.html







Avui dissabte a Barcelona hi ha una gran manifestació convocada pel col·lectiu LGTBI. I dissabte passat vaig anar amb la meva filla al cine a veure la que es considera la primera pel·lícula adolescent d’institut amb protagonista gai (observació important: només érem nosaltres dues a la sala, cosa que la meva filla trobava inexplicable...).

Després de parlar de l’etapa de l’adolescència, no podia deixar de parlar de l’orientació sexual i de com marca la vida de les persones, encara avui, en la nostra societat. En la primera entrada dedicada a aquest tema (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/06/adolescencia-complicada.html), remarcava la importància de l’etapa per l’evolució del sentit del jo. Després de la infància, arriba un moment en el que comencem a reflexionar sobre qui som i com ens veuen els altres. És el que anomenàvem “el mirall dels altres”. Els adolescents se senten davant “una audiència imaginària” que es dedica a fer judicis sobre qui són, què fan, per què ho fan... Quan se senten insegurs sobre algun aspecte de la seva vida hi solen dedicar més temps, esperant que els altres no el captin, no l’utilitzin “en contra seva”, no ho converteixin en motiu de broma...

La pressió social per ser “algú”, per formar part del grup que consideren important, passa a tenir molta força. En la pel·lícula “Con amor, Simon”, el protagonista es troba amb el dilema de parlar o no sobre la seva orientació sexual. Cada dia, milions d’adolescents deixen de dir el que senten per por. Por del rebuig, dels judicis negatius o de, simplement, deixar de ser considerat com la persona que han estat sempre. “Per què, si ets gai, has de sortir de l’armari?” –es demana el protagonista. “Per què no ho has de fer si ets heterosexual?”.  Per què cada vegada que un adolescent constata que no és heterosexual, una cosa tan natural com l’existència de les diferents orientacions sexuals, es converteix en una situació excepcional que s’ha d’explicar, que s’ha de comunicar?

La meva filla diu que no entén la gent que discrimina per raó de l’orientació sexual. “Per què? Quin dret té ningú sobre el cos o els sentiments d’una altra persona?”, demana. “Suposo que és una qüestió de prejudicis”, li dic. “I què?, jo també en tinc, però soc conscient que això no em dóna dret a actuar en funció d’ells...”.

Però els prejudicis sobre les minories formen part del nostre ADN com a espècie. És un problema endèmic. I no podem deixar de tenir-ho en compte. Les persones avui pensem que hem arribat molt lluny en qüestió de drets i de llibertats. Però a la majoria de parts del planeta, el col·lectiu LGTBI no pot fer el que avui fa a Barcelona.

L’altra dia una mare em contava que el seu fill li havia comunicat per carta que era gai. Li demanava, per favor, que ho expliqués al pare. Aquesta dona estava preocupada, en primer lloc per les dificultats que creia que encara tenien les persones no heterosexuals per poder viure com les heterosexuals, amb tota normalitat. En segon lloc, estava entre angoixada i divertida pel camí que el seu home hauria de fer, després de dur tota la vida fent acudits homòfobs en el bar amb els amics (“S’ho mereix, em va dir, això li passa per boques, per parlar massa....”). Però, sobretot, no podia deixar de pensar en que el seu fill ja tenia prop de 30 anys i no havia tingut el coratge de dir-ho fins ara... “T’imagines, el que deu haver passat?”, em va dir. I després: “Creus que he fet alguna cosa malament? Jo intuïa cosa...L'hi hauria d’haver demanat? Hauria pogut estalviar-li un poc de patiment?”

Quina és aquesta societat en la què una loteria atzarosa, com la de quina orientació sexual et toca, pot donar-te un camí fàcil o complicar-te la vida? Per què no podem acceptar la realitat tal i com és i donar presència? Per què una opció que implica a una persona de cada deu té tan poca visibilitat? Com podem consentir la presència de tant patiment, de tants “armaris”?

Bona reflexió!    

dissabte, 23 de juny de 2018

El desenvolupament de les emocions


El dia que naixem, se’ns proporciona una petita parcel·la amb terra rica i fèrtil, lleugerament diferent de la de qualsevol altra persona. I, a partir d’aquí, la teva família i la teva cultura comencen a plantar-hi coses i arreglen el jardí a la seva manera, fins que ets prou gran per tenir-ne cura tu mateix. Planten el llenguatge i les actituds i els coneixements sobre l’amor i la seguretat i els cossos i el sexe. I t’ensenyen com has de cuidar el teu jardí, degut a que quan facis la transició de l’adolescència a l’adultesa, hauràs d’assumir la total responsabilitat de la seva cura” Emily Nagosky “Come As You Are”


“La combinació conceptual sumada a les paraules proporciona el poder de crear la realitat”

“Quan una ment té un sistema conceptual per a les emocions empobrit, pot percebre l’emoció? A partir dels experiments científics del nostre laboratori, sabem que la resposta generalment és no” 
 Lisa Feldman Barrett “How Emotions Are Made”

"Com explica Lisa Feldman-Barrett en el seu llibre “How Emotions Are Made”, podem prendre mesures per tal d’influenciar les nostres experiències emocionals futures, per tal d’esculpir com serem en el futur, i les vies principals són dues: cuidar la nostra condició física a través de l’exercici (per tal de tenir energia i humor) i desenvolupar un conjunt de conceptes emocionals el més ric possible (per tal de poder connectar millor amb nosaltres mateixos i amb els altres)" https://benestaremocional.blogspot.com/2018/04/la-musica-i-les-arts-ens-fan-mes-humans.html







Un dels elements més important per tal d’entendre les emocions dels altres és la capacitat de “mentalitzar”, d’entendre els estats mentals de les altres persones. Durant els primers 9 primers mesos de vida els nadons desenvolupen una comprensió bàsica de les emocions de les altres persones, són capaços de discriminar entre diferents emocions i entenen que les persones que les experimenten tenen diferents sentiments. Fins als 18 mesos encara pensen sempre des d’un punt de vista egocèntric, com si tothom veiés el món des del seu punt de vista, com si els altres sentissin i pensessin el mateix que ells.

Sobre els 18 mesos es dóna un canvi. En aquesta edat les criatures comencen a constatar que les persones tenen diferents emocions i desitjos i que aquests no coincideixen moltes vegades amb els seus. A mesura que passen els anys, aquesta capacitat es va sofisticant. Alison Gopnik té un estudi molt divertit en el que es comparen dos grups de bebès, un de 14 mesos i l’altre de 18 mesos i se’ls presenta la possibilitat de menjar galetes o bròquil. La majoria trien menjar galetes. L’experimentadora, però, agafa el bròquil i se’l menja manifestant el seu plaer. Després, quan se’ls demana que li donin a ella alguna cosa per menjar, els bebès de 14 mesos li donen galetes, però no els de 18 mesos, que li donen bròquil, encara que ells agafin galetes.

Tot d’una que els nins són capaços de parlar comencen a manifestar el què pensen i com veuen els altres. Al principi es concentren en els seus desitjos, les seves percepcions i les seves emocions. Als 2 anys comencen a comunicar-se amb els altres verbal i no verbalment per tal de comunicar els seus desitjos. A més, en aquesta edat veuen la relació entre la mirada i el desig, que el que mires indica el que vols. Als 3 anys comencen a parlar sobre el que creuen, com si una cosa està en un lloc o en un altre. Tanmateix, no és fins als 4 ó 5 anys que són capaços de verbalitzar els desitjos dels altres, reconeixent que poden ser diferents dels seus: “la meva germana pensa que hi ha galetes al pot, però jo sé que no”. Aquesta habilitat per reconèixer que els nostres pensaments són diferents dels pensaments dels altres forma part de la capacitat de “mentalitzar”, de veure la ment dels altres. Els autistes als 4 ó 5 anys encara confonen la seva perspectiva amb la dels altres.

Tanmateix, aquesta seqüència de desenvolupament s’ha contrastat amb nous estudis que usen la direcció de la mirada. En aquest estudis, bebès de 15 mesos juguen amb un experimentador que amaga una jugueta a un lloc concret. Després de sortir de l’habitació, un altre experimentador la canvia de lloc i se’n va, després torna l’altre i va a buscar-la. Els bebès de 15 mesos centren l’atenció en el lloc on l’ha amagat el primer experimentador, fent evident que entenen que no té la informació sobre on està la jugueta realment. Així, els bebès d’aquesta edat són capaços de diferenciar entre diferents perspectives, és a dir, han començat aquest procés de “mentalització”.

Tanmateix, canviar de perspectiva per veure les coses dels altres, “mirar amb els ulls dels altres”, no ens resulta fàcil ni als adults. En els experiments que es fan per veure quina evolució té aquesta capacitat es demostra que només el 50% dels adults fan bé la tasca. Per això no és estrany que hi hagi tants malentesos a les relacions...

Durant l’adolescència canvien altres aspectes de la cognició social: la capacitat de confiar en els altres i a cooperar amb ells i fins a quin punt es dóna importància al joc net, a la justícia de la situació. A partir dels 12 anys es rebutgen propostes injustes i entre els 15-18 els adolescents són més prosocials i generosos amb els amics que amb altres persones quan se’ls proposen jocs d’aquests tipus (això és un indicador de canvi de perspectiva perquè fins als 12 anys els nins solen ser igualitaris, solen ser igual de generosos amb uns i altres quan se’ls presenta una tasca formal).

Els estudis indiquen que hi ha quatre regions cerebrals implicades en el procés de mentalitzar (quan hem de identificar els pensaments o els sentiments d’una altra persona): el còrtex Prefrontal Dorsomedial (CPFdM), la junta Parieto-Temporal, el Solc Temporal Superior Posterior i el Còrtex Temporal Anterior. La substància grisa (nombre de neurones i connexions) creix en aquestes regions a partir dels 7 anys fins als 9-10 anys. A partir de l’adolescència es dóna una disminució que segueix fins a la vintena.

Les regions relacionades amb el procés de mentalitzar s’activen més quan estem en situacions socials en les que estan implicades emocions prosocials, com la culpabilitat o la vergonya (i la gratitud i la compassió, també). I l’activitat és més gran en la zona frontal (CPFdM) en el cas dels adolescents comparats amb els adults, indicant que els adolescents han de pensar conscientment sobre la situació, mentre que els adults tenen la tasca més automatitzada i usen més informació procedent de la memòria d’altres situacions. El cervell a mesura que passem per l’etapa de l’adolescència va guardant “esquemes socials” de situacions, de manera que amb el temps pensar sobre situacions socials esdevé més automàtic i suposa un menor esforç. Això també passa en el reconeixement de les expressions facials.

Els adolescents són més sensibles als estímuls emocionals de les situacions socials. De fet, les resulta molt difícil concentrar la seva atenció en una tasca si hi ha estímuls emocionals presents (penseu en les implicacions que això pot tenir en una aula quan l’adolescent té problemes amb els companys...). Aquest patró sembla que està relacionat amb la maduració dels circuits cerebrals.

Laurence Steinberg i B.J. Casey van proposar una teoria per explicar la sensibilitat adolescent davant els estímuls emocionals (que també està relacionat amb el fet d’assumir conductes de risc quan hi ha “la penya” al davant): el sistema límbic, que actua com a accelerador/activador de la conducta (que conté l’amígdala, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/11/el-sistema-dalarma.html), madura més aviat que el Còrtex Prefrontal, que actua com a control/inhibició de la conducta. Per tant, podem pensar en determinades adolescències com a “potència sense massa control”, com deia aquella propaganda de neumàtics. Sembla que això es confirma per una part important dels adolescents, encara que s’ha de tenir en compte que en els estudis que s’han fet més de la meitat no segueixen aquest patró maduratiu, indicant que hi ha “moltes adolescències”.

A més de ser molt sensibles als estímuls emocionals, els adolescents també ho són a les gratificacions a curt termini. I les emocions com el penediment o l’alleujament es continuen desenvolupant, és a dir, encara no estan del tot “operatives”. El quadre suposa una vulnerabilitat davant les situacions “calentes” (amb amics, per exemple) i que suposen assumir riscos, cosa que canvia a mesura que passa l’adolescència i entren en l’edat adulta. Una manera de millorar l’autocontrol, provada en molts d’estudis científics, seria practicar mindfulness (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/12/els-beneficis-del-mindfulness-sobre.html).

Els estudis, a més, indiquen que mentre els adults aprenen tant a evitar estímuls associats amb càstig com a triar estímuls associats amb recompensa, els adolescents ho fan pitjor quan es donen càstigs. Els adolescents es veuen més influïts per les recompenses que pels càstigs. Aprenen pitjor si s’utilitzen més els càstigs. Així, per exemple, en un camp com la prevenció del tabaquisme, els adolescents són més sensibles a campanyes centrades en el perill que té el tabac sobre fumadors passius, la visió dels fumadors com a models negatius i l’efecte que han tingut sobre aquesta addicció les tàctiques d’engany de les grans companyies tabaqueres en un producte que és letal. La informació sobre les conseqüències del tabac sobre la seva salut NO té massa efecte sobre la prevenció de la conducta.

Altres estudis també confirmen que quan es volen potenciar conductes saludables, basar-se en els efectes perniciosos no és efectiu; ho és, però, focalitzar sobre els valors que la gent jove considera importants.

Bona reflexió!


dissabte, 16 de juny de 2018

El cervell adolescent



“...la plasticitat cerebral –es formen noves sinapsis, neixen noves neurones, els circuits es reconnecten, les regions cerebrals s’expandeixen o contreuen- aprenen, canviem, ens adaptem. I això és més important al Còrtex Prefrontal que a qualsevol altre lloc”
“el [desenvolupament] del cervell està molt influït pels gens. Però des del naixement fins a la primera adultesa, la part del cervell humà que ens defineix més és menys producte de la genètica amb la que vam començar la vida que del que la vida ens ha posat al davant. Degut a que és la darrera a madurar, la zona del Còrtex Prefrontal és la regió cerebral menys condicionada pels gens i més esculpida per l’experiència” Robert Sapolsky “Behave”


A n'Eulari, pel seu entusiasme a l'hora d'influir sobre el cervell adolescent






Durant l’adolescència el cervell canvia de manera important. Els circuits que connecten les diverses àrees repartides pels diferents lòbuls cerebrals es van modificant en funció de la maduració i de les experiències. Sabem que les cèl·lules cerebrals, les neurones, es connecten unes amb les altres amb el que s’anomenen sinapsis, una manera de comunicar una neurona amb les altres gràcies a unes substàncies químiques denominades neurotransmissors. I ara també sabem que el cervell dels nins té més sinapsis que els d’un adult.

Explica Sarah-Jayne Blakemore en el seu llibre sobre adolescència (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/06/adolescencia-complicada.html) que la reducció en el número de connexions neuronals s’anomena “poda” (pruning) i que segueix el principi de que les sinapsis no utilitzades són eliminades. Les sinapsis que s’usen molt en determinats ambients es veuen reforçades. Per exemple, un nadó té la capacitat de diferenciar qualsevol tipus de so de qualsevol llengua, cosa que perd si no s’hi veu exposat a partir del primer any de vida i que queda estabilitzada a partir dels 12 anys (d’aquí la dificultat per aprendre bé la fonètica d’una altra llengua a partir de l’adolescència).

La part del cervell que tarda més en madurar, en seguir aquest procés de poda, és la que ens queda al front, darrera dels ulls, l’anomenat Còrtex Prefrontal (CPF), la seu de la presa de decisions, de l’autocontrol i de l’autoavaluació. Així, durant l’adolescència l’ambient té un paper molt important en el que és el desenvolupament d’aquesta part del cervell. La cultura, l’educació, la vida social i les relacions familiars, els hobbies, la nutrició i l’exercici físic tindran una gran importància durant aquesta etapa.

Els estudis indiquen que altres regions també canvien molt durant aquest període de temps, fent de l’adolescència un estadi de desenvolupament diferent. Es tracta del còrtex temporal, implicat en el llenguatge, la memòria i la comprensió de situacions socials i el còrtex parietal, implicat en la planificació de moviments, la navegació espacial i el processament multisensorial.

El desenvolupament del cervell continua durant l’adolescència i la capacitat de canvi hi és present durant tota la vida. En el cervell es diferencia entre l’anomenada substància gris que està formada per les neurones (les cèl·lules del sistema nerviós) i per les glies (que donen suport físic, nutritiu i de neteja de substàncies de rebuig a les neurones) i l’anomenada substància blanca que està formada, bàsicament, pels recobriments de mielina de part de les neurones per tal que la comunicació entre elles sigui més ràpida (com l’aïllant dels cables, per entendre’ns). La substància gris augmenta durant la infància i decreix durant l’adolescència fins a estabilitzar-se sobre la meitat de la vintena i la trentena. La substància blanca segueix augmentant durant l’adolescència fins als trenta i els primers quaranta.

Un dels canvis més grans en ambdues matèries es dóna als prefrontals durant l’adolescència, afectant a les funcions executives que ens permeten planificar i coordinar les nostres decisions i accions, ésser mentalment flexibles i tenir autocontrol. Aquestes funcions no acaben d’estabilitzar-se fins a l’adultesa.

Tanmateix, la plasticitat neuronal és la norma. El cervell segueix canviant durant tota la vida en funció de les experiències que viu. El que sí s’ha de tenir en compte, però, és que determinades tasques són més susceptibles de millorar gràcies a l’experiència en determinades etapes de desenvolupament. Una d’aquestes està relacionada amb el raonament no-verbal i amb la capacitat de valorar quantitats de manera visual; aquestes tasques mostren una gran millora gràcies a la pràctica a partir de l’adolescència tardana (16-18 anys) i l’adultesa. Entre els 11 i els 15 l’entrenament té un efecte menor.

Les dades sobre l’efectivitat de la pràctica en una àrea tan important com la matemàtica són molt significatives en el sentit que en el sistema educatiu es prenen decisions sobre la capacitat d’aprenentatge en aquestes àrees en moments en els que el cervell encara no està acabat de formar. Així, encara que els ambients estimulants, les oportunitats d’aprenentatge i el suport emocional són crucials durant la infància, aquestes condicions no haurien de perdre protagonisme durant l’adolescència tardana, ja que l’aprenentatge continua. Encara més, un nin que no ha tingut un expedient massa bo durant la seva infantesa pot millorar de manera molt significativa durant l’adolescència si es continua oferint-li l’oportunitat de fer-ho.

Un altre dels elements analitzats en el llibre de Blakemore és l’empitjorament en les tasques escolars que es produeix quan comença la pubertat, al final de la infància i al principi de l’adolescència (que coincideix amb el final de primària i la primera etapa de secundària). Sembla que coincideix amb un moment de una fase reorganització cerebral, en la que una vegada assolit el nombre màxim de sinapsis en el còrtex prefrontal s’inicia el pruning. Així, en un dels estudis analitzats, el rendiment en una tasca de raonament amb figures els nins entre 9-11 anys fan la tasca al nivell dels adults, empitjorant entre els 11-14 anys moment en què torna a remuntar el rendiment.

L’adolescència s’ha de veure com una etapa en la que l’educació és tan important com la infància, en el sentit que es tracta d’un període molt sensible al coneixement. La maduració tardana del Còrtex Prefrontal obre una finestra a la influència de l’ambient. Aquesta zona, seu del que anomenem cervell executiu (en el sentit que planifica, fa un seguiment i executa les tasques), és, com comenta Robert Sapolsky en el seu llibre “Behave”, la que esdevé més sensible a la cultura.

S’han de tenir en compte, però, les indicacions que ens van donant els estudis sobre neurodesenvolupament: determinades tasques relacionades amb el raonament no verbal i matemàtic milloren i s’aprenen més durant l’adolescència tardana (16-18 anys) i no durant l’Educació Secundària Obligatòria, en la que solen mostrar un clar empitjorament.

L’adolescència, segons Blakemore, s’ha de veure com un període d’alta plasticitat neural, en particular en les regions que hem citat abans, les implicades en les preses de decisió, la planificació i la cognició social. És una etapa que fa possible explorar noves possibilitats, generar noves opcions, ser més creatiu.

Finalment, Blakemore s’ha convertit en una defensora dels horaris escolars racionals, assenyalant que s’està creant un problema de privació de son entre la població adolescent. Els adolescents tenen tendència a tenir un cicle de son/vigília que és més tardà: tenen son més tard, es lleven més tard. La decisió dels adults de concentrar l’horari escolar en hores cada vegada més primerenques fa que dormin menys hores de les necessàries, cosa que fa que el seu cos i el seu cervell acabin crònicament estressats. Blakemore ha estat fent campanya perquè les classes no comencin mai abans de les 9 de matí. Escoltarem les dades o seguirem fent el que resulta clarament contraproduent?

Bona reflexió!

dissabte, 9 de juny de 2018

Adolescència complicada?

"Avui en dia, en general, els nens no tenen l’oportunitat de fer res que no sigui anar a l’escola o fer activitats estraescolars programades. Gopnik arriba a la conclusió de que l’experiència d’aconseguir una meta real en temps real en el món real arriba de cada vegada més tard. Els nens i els adolescents rarament cuinen o tenen cura d’altres persones o contribueixen a l’organització i a la intendència familiar. I són aquests tipus de tasques les que fan que el sistema de control maduri.


Així, amb un sistema de motivació activat per recompenses que s’activa més aviat, per una banda, i amb un sistema de control poc entrenat, per l’altra, els nostres adolescents són màquines de supervivència amb uns potents acceleradors i amb uns frens poc eficients." https://benestaremocional.blogspot.com/2013/07/que-passa-amb-els-adolescents.html 






L’adolescència és l’etapa de la vida en la que, com explica Sarah-Jayne Blackemore a “Inventing Ourselves. The Secret Life of the Teenage Brain”, ens inventem a nosaltres mateixos. Venim de la infància, una etapa de descobriment en la que intentem entendre el món en el que ens trobem i quan arriba la pubertat, amb els canvis hormonals que ens comencen a fer madurar sexualment, tenim una certa experiència i comencem a explorar altres móns possibles.

Així i tot, hi ha tantes adolescències com adolescents. N’hi ha que transcorren tranquil·les, com un riu sense turbulències, amb criatures que van tornant-se grans d’una manera gairebé dolça. N’hi ha que són com cataractes, amb força, empenta i un punt de rebel·lió. N’hi ha que són tristes, amb la por al rebuig com a pedra de paller de tota l’etapa. I, al darrera d’aquests itineraris hi ha les circumstàncies que cada adolescent ha de travessar, sobretot pel que fa al grup de referència que l’hi ha tocat, i un cervell en desenvolupament que deixa una empremta única a la vida de cadascú.

Explica Blakemore que durant aquesta etapa el cervell canvia molt, sobretot pel que fa al desenvolupament i estabilització de determinades àrees i circuits. Tanmateix, abans d’entrar en matèria, s’ha d’advertir que la norma és la variabilitat, que no podem parlar d’un desenvolupament estàndard, encara que hi hagi elements comuns en aquesta etapa.

Blakemore romp una llança a favor del canvi i desenvolupament del cervell fins a mitjans de la vintena. És a dir, una persona no té el cervell estabilitzat o “madur” fins als 23-25 anys. I, a partir d’aquí segueix sent molt plàstic, canviant en funció de les experiències que tenim. I una de les coses que emergeix amb força durant aquesta etapa és el que l’autora anomena “el sentit del jo”. L’adolescència és, en molts casos, la primera vegada en la que dediquem molt temps a pensar en com la nostra identitat afecta a les nostres vides i en com els altres ens veuen i què en pensen.

Durant la infància, les nostres experiències, la nostra criança, l’educació formal que rebem, les nostres interaccions socials, els nostres hobbies, etc., es combinen de manera gradual per tal de formar un sentit de qui som. Però és durant l’adolescència quan el que som es converteix en un tema molt important, sobretot pel que fa al nostre rol social, a la manera com els altres ens veuen. Encara que la nostra identitat es continua desenvolupant durant tota la vida, al punt d’arribar a la vintena la majoria de persones tenen clarament desenvolupat el sentit de qui són i de com són o les agradaria ser des de la perspectiva de les persones que consideren importants a la vida.

L’adolescència es caracteritza pels moments que dediquem a pensar en què pensen els altres de nosaltres, el que s’anomena “el mirall dels altres”. Ens imaginem com ens veuen els altres i com ens jutgen, cosa que ens pot fer sentir emocions de joia, malestar, orgull, vergonya o culpa. Durant aquesta etapa som més sensibles a les opinions o inclús a la mera presència dels altres. Això comença a veure’s clarament sobre els 11-14 anys, etapa que coincideix amb l’eclosió de problemes de bullying. En aquesta etapa, els adolescents primerencs sobrevaloren la importància de l’avaluació dels altres. Aquest fenomen ha rebut el nom “d’audiència imaginària”, la sensació de sentir-se observats contínuament.

Tanmateix, les vivències en aquesta etapa, en la que s’experimenta per a descobrir el que ens agrada i es reflexiona sobre les pròpies reaccions, són una altra de les bases del que considerem que és el nostre jo, de qui som en realitat. La introspecció apareix com una força important a la vida. I també apareix el sentit de confiança en un mateix, com a resultat de la reflexió sobre el que considerem que són les nostres capacitats. En aquest darrer aspecte, hi trobarem moltes diferències individuals, amb persones amb alta capacitat introspectiva i que saben perfectament què pensen i què són capaços de fer i persones amb baixa capacitat introspectiva, que no saben massa bé perquè prenen les decisions que prenen.

Els adolescents, comparats amb els adults, quan han d’argumentar una decisió han de pensar en ells mateixos usant circuits que denoten esforç (en aquest cas el còrtex medial prefrontal), mentre que els adults ho fan de manera automàtica, usant altres circuits del que s’anomena cervell social (concretament, la junta temporal/parietal, que conté records sobre altres actuacions).

Blakemore estudia la necessitat de la majoria d’adolescents d’encaixar en el seu grup de referència i com això té un paper molt important en el que són les conductes de risc (conduir massa ràpid, tenir relacions sexuals primerenques i sense protecció, consumir alcohol o drogues, ...). Si estudiem l’impacte que té la presència dels companys sobre la presa de decisions podrem veure que els adolescents entre 13 i 16 anys s’arrisquen molt si es senten observats pel seu grup de referència, cosa que passa menys en el grup que tenen entre 17 i 24 anys i que no té influència en el grup d’adults de més de 25 anys. Si cerquem les estadístiques sobre faltes lleus i delictes podem veure que el moment més delicat pel que fa a la conducta antisocial està entre els 14 i els 25 anys, moment en el que cauen de forma abrupte aquests tipus de problemes.

Per tant, la influència de la presència dels altres en com prenen decisions els adolescents fa que el que pensen els altres d’ells afecti molt el seu sentit de la pròpia vàlua. Per això és tan important en aquesta etapa el que dèiem que eren els 5 ximpanzés més propers (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/04/als-meus-5-ximpanzes.html). I, també, podem veure fins a quin punt és important pel benestar de l’adolescent el fet que el grup de referència sigui funcional i no tòxic.

L’exclusió és el pitjor dels mals durant aquesta etapa. Els adolescents intenten independitzar-se de la família per tal de poder ser persones autònomes i, en aquest moment, depenen molt de l’acceptació del grup, que, en el seu món, és un reflex del que pensen que passarà a partir d’ara a la seva vida. Per això, els sentiments d’exclusió afecten molt més als adolescents de qualsevol edat que als adults. A més, sembla que els models animals indiquen que l’exclusió durant l’adolescència afecta al desenvolupament del cervell, a les hormones i a la conducta inclús després de molt temps, quan ja són adults.

Així, Blackemore ens presenta un panorama que indica que l’etapa de l’adolescència és molt important sobretot pel que fa al desenvolupament del cervell, a l’autoestima i el funcionament futurs. Estem tenint en compte aquestes dades? Avui, l’escola és omnipresent durant aquesta etapa, prioritzant el fet d’adquirir coneixements i deixant de banda el que passa a la persona a nivell emocional i sobretot a dins dels grups dels que forma part. Saben els adolescents el que les passa i per què? Saben que si es senten exclosos han de cercar ajuda o canviar de grup de referència? Estan formats els professionals de l’educació per a ser els líders del grup classe i detectar els problemes de relació? És conscient la nostra societat de les implicacions que té una adolescència amb més d’un 20% de criatures implicades en processos de bullying?

Bona reflexió!

dissabte, 2 de juny de 2018

Quan et trobes amb aquest 10 per cent...


“No pots imaginar-te el que passa quan un fill teu t’engana, et roba, et pren el negoci i després va fent creure a la gent que t’envolta que la que té el problema ets tu” –Persona  1 a la consulta.

“El problema el pateixes amb més intensitat quan el psicòpata en qüestió és el pare de la teva filla: no pots deslliurar-te’n, et demanda, manipula la criatura, menteix a l’escola, es fa amic dels pares de les altres criatures i, mentrestant, trobes cada cert temps les rodes del cotxe amb forats...” -Persona  2 a la consulta.

“És curiós que t’hagis de trobar dient a un professional que vagi en compte amb el teu fill, que recordi que les sospites de que roba, manipula i menteix no són sospites sinó realitats i que ha de tenir en compte que el dolor de la seva mare farà que minimitzi el que està passant. Ja t’ho dic jo, Paula, aquest fill meu és un psicòpata i si no vas en compte t’enganarà com a tants d’altres...” –Persona 3 a la consulta.

“Al principi no em podia creure que algú pogués fer una cosa així. Pensava a veure si era jo que tenia algun problema. Però no, aquesta persona [companya de feina] davant el meu cap es comportava amb molta amabilitat, però quan aquest no hi era el primer que feia era ignorar-me, malparlar-me i, a més, anava dient que els seus errors eren culpa meva... Paula, no sabia què fer, era com si visqués en  un mal son” –Persona 4 a la consulta.





Tots coneixem persones negatives. Tots hem tingut contacte amb persones que, al final, ens deixen amb la sensació de xuclar-nos l’energia. I les estadístiques ens parlen de que podem comptar que hi ha un 2% de la població que es poden considerar com a psicòpates, com a persones que van a la seva i no tenen la capacitat, ni la necessitat, d’empatitzar amb ningú.

Als psicòpates, que poden arribar a ser molt problemàtics per a conviure-hi, se li han d’afegir altres personalitat igualment “perilloses”: histriònics (persones amb un ego enorme que només volen cridar l’atenció a qualsevol preu), maquiavèl·lics (manipuladors emocionals que només persegueixen tenir el poder i el control de la situació), narcisistes (un poc histriònics però amb aires de grandesa) i el que jo anomeno “egocèntrics purs” (persones molt individualistes que no empatitzen perquè estan massa centrats en ells mateixos i en les seves pròpies necessitats, cosa que les impedeix tenir en compte la dels altres).

Bill Eddy, psicòleg especialista en situacions que impliquen patiment derivat d’haver de tractar amb una persona altament conflictiva, explica (vegeu http://bigthink.com/videos/bill-eddy-high-conflict-people-how-to-identify-and-avoid-them ): "Aquesta és la regla del 90 per cent, que afirma que el 90 per cent de la gent no fa les coses que fan les persones molt conflictives. Si veus una conducta xocant i la persona després posa una excusa per haver fet el que ha fet, has de tenir en compte que això només és la punta de l'iceberg". És a dir, hauríem de tenir clar que aquesta persona actua d’aquesta manera, segueix un patró i el que t’ha fet o t’ha dit només és una mostra del que et pot arribar a fer o arribar a dir.

Bill Eddy ens adverteix d’aquest fenomen i ens assegura que no podem seguir la política de suposar “bones intencions” o de donar “el benefici del dubte”. Les persones hauríem d’estar disposades a acceptar que, a la vida, tard o d’hora ens trobarem amb persones que es poden considerar tòxiques i que, si no ens allunyem d’elles, patirem les conseqüències de les dinàmiques negatives que generen.

Així, no s’ha de posar en dubte que si tenim en compte que estem parlant d’1 persona de cada 10 resulta gairebé impossible suposar que no ens en trobarem cap. Tal vegada serà entre els veïns, a la feina, a l’escola, entre els amics, a la família, la parella, un fill o una filla...Però hi haurà algú, en algun moment, que farà comentaris negatius de forma sistemàtica, que aprofitarà per parlar malament de nosaltres o per fer-nos quedar malament, que intentarà que fem coses que no volem fer, que ens farà sentir insegurs per la via de silenciar el que fem bé, que ens pot arribar a insultar o a tractar amb menyspreu...

Bill Eddy ens diu que hem d’estar atents a determinades maneres de fer i en destaca quatre:

1) donar sempre la culpa als altres o assenyalar a una persona com a objectiu de comentaris negatius i/o de conductes de menyspreu;
2) raonar sempre en termes de tot o res (o estàs amb ella o contra ella; o dones la raó o formes part de l’altra bàndol...);
3) tenir problemes amb determinades emocions i davant la frustració o el conflicte posar-se a plorar o enfadar-se o anar-se’n o deixar de parlar-te; i, finalment,
4) arribar a conductes extremes en forma d'insults o agressions en cas de conflicte.

Sempre s’ha de tenir en compte que la persona no canviarà per res del que nosaltres diguem. Hem d’acceptar que hem topat amb una d’aquestes persones, una d’aquestes que hi ha per cada deu. I, l’estratègia per tal de no patir les conseqüències d’una relació tòxica, és, tal i com diu l'autor: "Si t'hi has de relacionar, mantén les distàncies i no t'hi enfrontis. No les diguis que tenen una personalitat conflictiva. No hi discuteixis o intentis convèncer-los. No les facis veure les coses. Simplement digués: "Bono, això és interessant, Ei, ara me n'he d'anar" O alguna cosa semblant"

En aquest mateix sentit ens aconsella Eric Baker en el seu blog (vegeu https://www.bakadesuyo.com/2017/04/toxic-workplace/ ): la primera estratègia per a tractar amb gent tòxica és evitar-la. En cas de que això no sigui possible, s’ha de mirar de minimitzar el contacte i d’anar previnguts quan no queda més remei que trobar-se amb ella. Una altra estratègia es basa en reestructurar cognitivament la situació, és a dir, veure el que passa no com una crisi sinó com un repte del qual en sortirem amb més flexibilitat. A vegades (collita pròpia), el que s’ha de fer és pensar que per uns minuts que et trobes amb el mal rotllo, la persona hi ha de viure tot el dia (viu amb ella mateixa i amb les oportunitats que genera....). I, com més ella “encalenteixi” la situació, més l’hem de refredar nosaltres, amb silencis, parlant amb més correcció i amb formalitat... El que ha de quedar clar és que no es tracta de res personal, “no és teu”, “no va de tu”. Realment, és la persona tòxica la que té el problema. Així, enfora de la persona, enfora del problema...

Finalment, Eric Baker parla de la importància de no entrar en el joc, de resistir-se a les ganes de revenja. La revenja ens pot amargar l’existència i, a més, ens trobarem que la persona tòxica juga amb avantatge: a ella li és igual el mal rotllo i, per tant, està disposada a mal viure per “guanyar” el joc. Entrar a jugar com ho fa la persona tòxica suposa, en definitiva, perdre, ja que haurem deixat de banda les nostres prioritats vitals per entrar en un joc tòxic. Si, a pesar de tot vols enfrontar-t’hi, mira les teves opcions i, sobretot, no ho facis sol.

Bona pràctica!