Adolescència complicada?

"Avui en dia, en general, els nens no tenen l’oportunitat de fer res que no sigui anar a l’escola o fer activitats estraescolars programades. Gopnik arriba a la conclusió de que l’experiència d’aconseguir una meta real en temps real en el món real arriba de cada vegada més tard. Els nens i els adolescents rarament cuinen o tenen cura d’altres persones o contribueixen a l’organització i a la intendència familiar. I són aquests tipus de tasques les que fan que el sistema de control maduri.

Així, amb un sistema de motivació activat per recompenses que s’activa més aviat, per una banda, i amb un sistema de control poc entrenat, per l’altra, els nostres adolescents són màquines de supervivència amb uns potents acceleradors i amb uns frens poc eficients." https://benestaremocional.blogspot.com/2013/07/que-passa-amb-els-adolescents.html 

L’adolescència és l’etapa de la vida en la que, com explica Sarah-Jayne Blackemore a “Inventing Ourselves. The Secret Life of the Teenage Brain”, ens inventem a nosaltres mateixos. Venim de la infància, una etapa de descobriment en la que intentem entendre el món en el que ens trobem i quan arriba la pubertat, amb els canvis hormonals que ens comencen a fer madurar sexualment, tenim una certa experiència i comencem a explorar altres móns possibles.

Així i tot, hi ha tantes adolescències com adolescents. N’hi ha que transcorren tranquil·les, com un riu sense turbulències, amb criatures que van tornant-se grans d’una manera gairebé dolça. N’hi ha que són com cataractes, amb força, empenta i un punt de rebel·lió. N’hi ha que són tristes, amb la por al rebuig com a pedra de paller de tota l’etapa. I, al darrera d’aquests itineraris hi ha les circumstàncies que cada adolescent ha de travessar, sobretot pel que fa al grup de referència que l’hi ha tocat, i un cervell en desenvolupament que deixa una empremta única a la vida de cadascú.

Explica Blakemore que durant aquesta etapa el cervell canvia molt, sobretot pel que fa al desenvolupament i estabilització de determinades àrees i circuits. Tanmateix, abans d’entrar en matèria, s’ha d’advertir que la norma és la variabilitat, que no podem parlar d’un desenvolupament estàndard, encara que hi hagi elements comuns en aquesta etapa.

Blakemore romp una llança a favor del canvi i desenvolupament del cervell fins a mitjans de la vintena. És a dir, una persona no té el cervell estabilitzat o “madur” fins als 23-25 anys. I, a partir d’aquí segueix sent molt plàstic, canviant en funció de les experiències que tenim. I una de les coses que emergeix amb força durant aquesta etapa és el que l’autora anomena “el sentit del jo”. L’adolescència és, en molts casos, la primera vegada en la que dediquem molt temps a pensar en com la nostra identitat afecta a les nostres vides i en com els altres ens veuen i què en pensen.

Durant la infància, les nostres experiències, la nostra criança, l’educació formal que rebem, les nostres interaccions socials, els nostres hobbies, etc., es combinen de manera gradual per tal de formar un sentit de qui som. Però és durant l’adolescència quan el que som es converteix en un tema molt important, sobretot pel que fa al nostre rol social, a la manera com els altres ens veuen. Encara que la nostra identitat es continua desenvolupant durant tota la vida, al punt d’arribar a la vintena la majoria de persones tenen clarament desenvolupat el sentit de qui són i de com són o les agradaria ser des de la perspectiva de les persones que consideren importants a la vida.

L’adolescència es caracteritza pels moments que dediquem a pensar en què pensen els altres de nosaltres, el que s’anomena “el mirall dels altres”. Ens imaginem com ens veuen els altres i com ens jutgen, cosa que ens pot fer sentir emocions de joia, malestar, orgull, vergonya o culpa. Durant aquesta etapa som més sensibles a les opinions o inclús a la mera presència dels altres. Això comença a veure’s clarament sobre els 11-14 anys, etapa que coincideix amb l’eclosió de problemes de bullying. En aquesta etapa, els adolescents primerencs sobrevaloren la importància de l’avaluació dels altres. Aquest fenomen ha rebut el nom “d’audiència imaginària”, la sensació de sentir-se observats contínuament.

Tanmateix, les vivències en aquesta etapa, en la que s’experimenta per a descobrir el que ens agrada i es reflexiona sobre les pròpies reaccions, són una altra de les bases del que considerem que és el nostre jo, de qui som en realitat. La introspecció apareix com una força important a la vida. I també apareix el sentit de confiança en un mateix, com a resultat de la reflexió sobre el que considerem que són les nostres capacitats. En aquest darrer aspecte, hi trobarem moltes diferències individuals, amb persones amb alta capacitat introspectiva i que saben perfectament què pensen i què són capaços de fer i persones amb baixa capacitat introspectiva, que no saben massa bé perquè prenen les decisions que prenen.

Els adolescents, comparats amb els adults, quan han d’argumentar una decisió han de pensar en ells mateixos usant circuits que denoten esforç (en aquest cas el còrtex medial prefrontal), mentre que els adults ho fan de manera automàtica, usant altres circuits del que s’anomena cervell social (concretament, la junta temporal/parietal, que conté records sobre altres actuacions).

Blakemore estudia la necessitat de la majoria d’adolescents d’encaixar en el seu grup de referència i com això té un paper molt important en el que són les conductes de risc (conduir massa ràpid, tenir relacions sexuals primerenques i sense protecció, consumir alcohol o drogues, ...). Si estudiem l’impacte que té la presència dels companys sobre la presa de decisions podrem veure que els adolescents entre 13 i 16 anys s’arrisquen molt si es senten observats pel seu grup de referència, cosa que passa menys en el grup que tenen entre 17 i 24 anys i que no té influència en el grup d’adults de més de 25 anys. Si cerquem les estadístiques sobre faltes lleus i delictes podem veure que el moment més delicat pel que fa a la conducta antisocial està entre els 14 i els 25 anys, moment en el que cauen de forma abrupte aquests tipus de problemes.

Per tant, la influència de la presència dels altres en com prenen decisions els adolescents fa que el que pensen els altres d’ells afecti molt el seu sentit de la pròpia vàlua. Per això és tan important en aquesta etapa el que dèiem que eren els 5 ximpanzés més propers (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/04/als-meus-5-ximpanzes.html). I, també, podem veure fins a quin punt és important pel benestar de l’adolescent el fet que el grup de referència sigui funcional i no tòxic.

L’exclusió és el pitjor dels mals durant aquesta etapa. Els adolescents intenten independitzar-se de la família per tal de poder ser persones autònomes i, en aquest moment, depenen molt de l’acceptació del grup, que, en el seu món, és un reflex del que pensen que passarà a partir d’ara a la seva vida. Per això, els sentiments d’exclusió afecten molt més als adolescents de qualsevol edat que als adults. A més, sembla que els models animals indiquen que l’exclusió durant l’adolescència afecta al desenvolupament del cervell, a les hormones i a la conducta inclús després de molt temps, quan ja són adults.

Així, Blackemore ens presenta un panorama que indica que l’etapa de l’adolescència és molt important sobretot pel que fa al desenvolupament del cervell, a l’autoestima i el funcionament futurs. Estem tenint en compte aquestes dades? Avui, l’escola és omnipresent durant aquesta etapa, prioritzant el fet d’adquirir coneixements i deixant de banda el que passa a la persona a nivell emocional i sobretot a dins dels grups dels que forma part. Saben els adolescents el que les passa i per què? Saben que si es senten exclosos han de cercar ajuda o canviar de grup de referència? Estan formats els professionals de l’educació per a ser els líders del grup classe i detectar els problemes de relació? És conscient la nostra societat de les implicacions que té una adolescència amb més d’un 20% de criatures implicades en processos de bullying?

Bona reflexió!