dissabte, 6 de juliol de 2013

Què passa amb els adolescents?



Alison Gopnik és una psicòloga especialitzada en infància i adolescència. En un article sobre el cervell dels adolescents, “What's Wrong With the Teenage Mind”, presenta una de les teories que poden ajudar a entendre què és el que passa en el funcionament cerebral en aquesta etapa i com podem actuar per tal de millorar-lo. Perquè, què és el que passa amb els adolescents? Per què prenen les decisions que prenen a pesar de tenir més informació que mai? Per què grans estudiants es converteixen en persones que no poden mantenir la feina prou temps? Per què de cada vegada tenim la sensació de que l’adolescència comença més d’hora i acaba més tard?


La pubertat comença cada vegada més prest, segurament pel fet de disposar  d’una millor alimentació combinada amb un sedentarisme generalitzat. Això ens ajudaria a entendre que els nens i nenes de sisè de primària semblin adolescents de ple dret. Però per què l'adolescència dura tant? Per què els joves de més de vint anys actuen moltes vegades com a adolescents, sense acabar de ser autònoms?


La resposta segurament té a veure amb els sistemes cerebrals i el seu ritme maduratiu. Gopnik explica que per entendre la conducta hem de basar-nos en l’actuació de dos sistemes neuropsicològics. El primer té a veure amb la motivació i les emocions i  està molt lligat als canvis químics i biològics de la pubertat i implica aquelles àrees del cervell que responen a les recompenses. El resultat d’aquests canvis és una gran sensibilitat a tot el que pugui activar el sistema, és a dir, tot el que es considera gratificant per part d’un adolescent: els jocs, el sexe, la superació dels perills,... I, per damunt de qualsevol cosa, el reconeixement i el respecte dels companys. Els adolescents entren en el que s’anomenen conductes de risc amb més facilitat si això les suposa augmentar el seu prestigi davant els altres.


El segon sistema cerebral té a veure amb el control i el que fa és canalitzar i frenar tot aquest augment d’activitat. La seu d’aquest sistema la trobem en el còrtex prefrontal, que té un paper inhibitori sobre les àrees del primer sistema. Aquest és el sistema que atura els impulsos i guia la presa de decisions, intentant que funcionem pensant en les coses que ens convenen a llarg termini, encara que això suposi renunciar a la gratificació del moment.


Aquest sistema de control depèn molt de l’aprenentatge, de la seva activació gràcies a activitats que potenciïn la seva funció. La seva efectivitat va creixent durant la infantesa i es continua desenvolupant durant l’adolescència i la maduresa. El procés de prendre decisions millora a mesura que anem decidint coses, encara que ens equivoquem i haguem de rectificar. Planificar i afrontar adequadament els problemes és el resultat de l’experiència obtinguda planificant i afrontant, una vegada i una altra.


En l’època dels nostres padrins, per exemple, les oportunitats per anar practicant la presa de decisions en situacions reals i, per tant, d’anar potenciant l’activitat del sistema de control eren nombroses. El resultat era que ambdós sistemes, el motivacional i el de control, s’anaven sincronitzant progressivament. La transició entre el món infantil i el món dels adults era més suau, permetent una entrada progressiva, com a aprenents.


Avui en dia, en general, els nens no tenen l’oportunitat de fer res que no sigui anar a l’escola o fer activitats estraescolars programades. Gopnik arriba a la conclusió de que l’experiència d’aconseguir una meta real en temps real en el món real arriba de cada vegada més tard. Els nens i els adolescents rarament cuinen o tenen cura d’altres persones o contribueixen a l’organització i a la intendència familiar. I són aquests tipus de tasques les que fan que el sistema de control maduri.


Així, amb un sistema de motivació activat per recompenses que s’activa més aviat, per una banda, i amb un sistema de control poc entrenat, per l’altra, els nostres adolescents són màquines de supervivència amb uns potents acceleradors i amb uns frens poc eficients.


Els nostres adolescents saben més coses que mai, però de cada vegada les costa més passar pel procés de convertir-se en experts en tasques relacionades amb feines reals. I aquestes tasques són les que hauran de fer si volen sobreviure amb èxit en el món. Tasques que els nostres padrins començaven a fer, amb proves i errors, quan tenien set anys, no vint-i-set.


Així, els nostres adolescents il·lustren dos fets molt importants sobre la relació entre la ment i el cervell. El primer té a veure amb el fet que l’experiència modifica el cervell. És tant cert que la nostra experiència en el control dels nostres impulsos fa que el nostre còrtex prefrontal es desenvolupi com que el desenvolupament prefrontal fa que controlem millor els nostres impulsos. El segon fet és que el desenvolupament juga un paper crucial en la naturalesa humana. Els gens s’activen o es deixen d’activar en conjunció amb l’experiència. Canvis en el moment que iniciem determinades habilitats poden generar un funcionament mental diferent en diferents generacions.


Si seguim el raonament de Gopnik haurem de concloure que el problema amb l’adolescència no és un problema de cablejat cerebral, sinó un problema de tenir les experiències adequades per tal de permetre que el sistema de control s’exerciti i assumeixi la seva funció. Els adolescents haurien de tenir l’oportunitat de practicar habilitats i d’anar assumint responsabilitats en les àrees que les resultaran importants per tal de poder tenir una vida autònoma i productiva. L’ideal és aconseguir afrontar reptes reals amb un cert grau de protecció i supervisió. Gopnik proposa, per exemple, augmentar la participació en activitats comunitàries i voluntariat o en feines de temporada.


En el nostre passat més recent era cert el proverbi que per tal d’educar un nen feia falta tota una tribu. El nen havia d’anar assumint, amb l’ajuda dels integrants de tot el grup, tasques de cada vegada més complexes en el que anomenaríem la intendència que fa possible sobreviure i progressar. Avui no esperem que els nens aportin res en les nostres possibilitats de millorar com a grup. I el paper de la tribu, com a tal, s’ha diluït, amb l’excepció dels adults que tenen una funció concreta en les àrees escolars o extraescolars.


Gopnik posa sobre la taula la necessitat de reflexionar sobre el nostre paper com a societat en el desenvolupament dels nostres adolescents. Només un cervell en equilibri, entre la motivació i el control, pot permetre una vida amb sentit, entrega i passió.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada