dissabte, 28 de novembre de 2015

La felicitat futura no compensarà el sofriment present



“…la felicitat futura no compensa el sofriment present; la felicitat perduda es perd amb caràcter definitiu.” “...la clau de la felicitat és trobar plaer i finalitat en la vida quotidiana” “Hi ha plaer (o dolor) i propòsit (o absurd) en tot el que fem i sentim. Són components diferenciats que constitueixen la nostra felicitat global a partir d’una experiència” Paul Dolan “Diseña tu Felicidad”






Un dels meus projectes futurs és ajudar en la lluita pel dret a una vida digna per a totes les persones, incloses les criatures. En això penso cada vegada que ve un estudiant estressat per la pressió de la feina. En això penso cada vegada que algun nin m’explica que no té temps per a badar. En això penso cada vegada que algun adolescent sent que no és prou intel·ligent i va caient en el costum d’autocriticar-se i flagelar-se. En això vaig pensar quan vaig visionar aquest vídeo:
 
Els estudis demostren que treballar més de 45 hores setmanals disminueix la felicitat. També indiquen que la clau per a ser més feliç està en prestar més atenció al que ens fa feliços i menys al que no, el que no vol dir simplement viure pel plaer, sinó trobar l’equilibri entre activitats de plaer i activitats que donen sentit a la nostra vida. Amb nins més petits, els pares a vegades venen desesperats pel tema dels deures perquè les criatures no troben plaer en les tasques i, a més, tampoc hi veuen el sentit (de fet la frase estrella és “això no serveix per a res”).

La situació és curiosa, ja que demanem als nins que renunciïn a una part considerable del seu temps de lleure i plaer per tal de poder arribar a tenir un “bon futur”. Però, al mateix temps, passen els anys, augmenta la quantitat de càrrega escolar sense que millori el rendiment global. Què està passant? Què estem fent malament? És veritat que fa falta fer molta matèria i molts de deures per tal d’aprendre? És veritat que el simple fet de fer més suposa aprendre més? (vegeu una altra vegada les referències sobre aprenentatge a http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/03/aprendre-dels-errors.html)

Totes les dades semblen indicar que alguna cosa va malament. Fins i tot els estudis semblen indicar que la frustració i la infelicitat entre els joves és la més alta dels darrers decennis, tal vegada esperonada per les expectatives i la pressió que exercim els adults sobre el seu rendiment. Paul Dolan en el seu llibre “Diseña tu Felicidad”, explica que som el que fem i al que anem prestant atenció i si no dediquem els nostres recursos atencionals al que realment ens fa feliços, evidentment no ho arribarem a ser. En aquest sentit, un dels grans enemics de la felicitat són els desitjos equivocats (juntament amb les projeccions de futur equivocades i les creences equivocades) i un dels que genera més infelicitat és la idea d’assolir un determinat èxit, sobretot en forma de diners o status. El problema és que la majoria de persones no aconsegueixen ser els millors, de manera que pateixen una gran decepció. Però, a més, els que ho aconsegueixen, només ho frueixen de manera fugaç, de manera que, si volem optimitzar la felicitat, explica Dolan, el camí cap a l’èxit també hauria de suposar experimentar plaer i sentit.

Sempre s’ha de tenir en compte, recorda Dolan, que un desig d’èxit pot ajudar a assolir un reduït conjunt d’objectius amb la conseqüent renúncia del més important: la felicitat. Encara que s’aconsegueixin els objectius, la felicitat futura no compensarà realment el patiment actual: la felicitat perduda no es recupera mai.

En els estudis que analitzen les professions, per exemple, s’arriba a la conclusió que l’ocupació en sí no és tan important com l’adaptació de la persona a aspectes com el seu cap  (el clima i la dinàmica que genera), el sou (sempre tenint en compte la referència del que cobren les persones del seu voltant) i les tasques quotidianes (sobretot, la possibilitat de veure l’efecte tangible de la feina). En el rànquing que mostra Dolan, els més feliços són les floristes i els jardiners (amb un 87% de persones satisfetes) i els menys són els treballadors de les telecomunicacions i els banquers (amb un 48% i un 44%, respectivament).

En conclusió, una vida digna suposa poder aconseguir un nivell de plaer i un nivell de sentit en el que fem cada dia. No podem seguir suposant que, com a adults, podem fer que els nostres fills renunciïn a la felicitat present per a poder aconseguir tota una sèrie d’objectius que les donaran una felicitat futura. Això s’ha demostrat que és fals. La felicitat no viscuda és felicitat perduda.

Bona reflexió!

dissabte, 21 de novembre de 2015

Afrontar les pors per a poder viure les esperances



“Vam tenir la sort de poder sentir el seus desitjos i el seu adéu. Va tenir la possibilitat de fer-ho i, així, vam saber que estava en pau. Això ens va permetre a nosaltres quedar tranquils””La nostra responsabilitat com a metges és tractar amb els éssers humans tal i com són. La gent només es mor una vegada. No té cap experiència en la que basar-se. Necessiten a uns metges i a unes infermeres que estiguin disposats a tenir converses difícils, i a dir el que han vist, que ajudin a la gent a preparar-se pel que està per arribar –i a no acabar en un estat d’inconsciència institucionalitzada que realment molt poca gent desitjaria” Atul Gawande “Ser mortal”







L’altre dia parlàvem amb una persona a la consulta sobre la mort de la seva mare. Aquesta dona va patir una llarga malaltia, eufemisme de càncer, i la seva lluita va acabar després d’uns 10 anys d’avenços i decepcions, amb la seva desfeta total. Aquesta persona es demanava a veure si van tardar massa a admetre l’arribada del final, si havia sigut un error mantenir-la a casa, encara que ella ho hagués demanat. Em comentava que, al final, semblava que ella no era conscient de la proximitat de la mort. Era com si pensés que no havia de morir, una espècie de negació sobre l’ inevitabilitat de la pròpia desaparició. S’havia sentit acompanyada fins al final? Aquesta pregunta era la que el feia patir ara, mesos després. 

Tots ens trobarem amb situacions d’aquestes en algun moment de la vida. Pot ser en serem els protagonistes, més aviat del que en fem comptes. O ho seran persones que estimem molt. Per què no estem preparats? Per què com aquesta persona, un home assenyat que va fer tot el que va saber per la seva mare, ens hem de veure en situacions de preguntar-nos si vam fer el correcte?

Diu Atul Gawande en el seu llibre “Ser mortal” que en la vellesa i en la malaltia fan falta dos tipus de valentia. La primera és la valentia per a afrontar la realitat de la mortalitat, voler saber la veritat del que ens espera. Aquesta primera classe de valentia ja és molt difícil. Tenim moltes raons per evitar-la. Però el segon tipus de coratge encara és més complicat d’exercir: la valentia d’actuar en funció de la veritat que hem descobert. Segons Gawande, no només és la incertesa el que fa difícil aquesta última, sinó que la complicació prové de que s’ha de “decidir si el que ha de prevaldre són les esperances o les pors”. Hem de ser capaços d’afrontar les nostres pors i fer el que creiem que és important fer.

Vivim la nostra vida en format d’història i no la recordem tal i com l'hem viscuda, sinó que ho fem en funció de dues coses: els nostres moments àlgids, els de màxima intensitat, i també el final de cada un dels seus episodis. Com acaba la nostra vida és molt important, però també ho és per les persones que deixem, per les que estimem. Per això ho hem de podem parlar. El fet de poder-ne parlar, de generar una cultura que afronti i ajudi a encarar cada moment difícil, fa possible sentir-nos agents actius de la nostra història, fa possible mantenir la nostra autonomia, seguir com a autors de la nostra pròpia vida, fins al final.

Gawande explica que les preguntes que ens poden ajudar en aquest procés, cada vegada que ens caigui a sobre una malaltia greu o una lesió i el nostre cos o la nostra ment fallin, són: Quina creus que és la teva situació i com pot acabar? Quines són les principals pors i quines són les teves esperances? Quins sacrificis estàs disposat a fer i quins no? Quina línia d’actuació creus que s’ajusta més a com veus les coses?

Bona reflexió

diumenge, 15 de novembre de 2015

Respira...


"De fet, crec que la instrucció en l'ús de la respiració controlada hauria de ser un element crucial de l'educació primerenca, alguna cosa que els nens podríen ser entrenats per a fer de manera que arribés a ser un hàbit que simplement es donés en el moment en què passessin per una situació de tensió. Aquest simple element, si es posés en marxa en les primeres etapes de la vida, podria reduir de manera molt significativa els efectes adversos de l'estrès incontrolat sobre la infància" Joseph LeDoux "Anxious"

 "Centrar l'atenció en la respiració constitueix un mètode excel·lent de calmar la ment i de relaxar-te. De la mateixa manera que exhalem quan ens sorprenem, ens sufoquem amb la ràbia i sospirem quan ens sentim alleujats, la respiració reflecteix les nostres emocions" David S. Sobel i Robert Ornstein "Salud del cuerpo y la mente"



Milky way 
 
La vida comença amb el primer alè del nadó i acaba amb l’últim sospir de la persona. Quasi tots els òrgans i teixits del cos humà depenen de l’oxigen  per a poder funcionar, molècula que s’aconsegueix gràcies al procés respiratori. Sense oxigen no viuríem més de 15 minuts. En el cas del cervell, amb unes cèl·lules més sensibles que les de la resta del cos, no resistirien més de 3 minuts. 

La reacció davant la falta d’oxigen és d’esgotament, fatiga, desgana i inclús de símptomes de malaltia. Aproximadament una tercera part de les persones no respiren prou bé com per tenir una bona salut, això suposa:

·        No aconseguir prou oxigen.

·        No eliminar prou anhídrid carbònic.

·        No activar prou els neuropèptids pulmonars.

·        No donar al cor el recolzament que necessita.

·    No donar la informació al sistema autonòmic per tal que activi el brancal parasimpàtic.


Els efectes físics de la respiració superficial, a part de la reducció de l’entrada d’oxigen i de l’augment d’ anhídrid carbònic al torrent sanguini, son:

·        Constricció dels vasos sanguinis

·        Augment de la freqüència cardíaca i de la pressió arterial.

·        Alteració del PH de la sang.

·        Descàrrega d’un excés de calci als teixits (músculs i nervis).

·        Increment de la sensibilitat nerviosa.

·        Formigueig i fredor en els dits de mans i peus.

·        Sensació de tensió i nerviosisme.

·        Marejos i mal de cap.

                  
De la respiració en depenen totes les altres funcions. No només ens dóna la vida, sinó que en determina la seva qualitat. La salut i el benestar, la nostra manera de pensar i el nostre estat mental estan lligats a la manera com respirem. Mai pensem que podem aprendre a respirar millor, i així com altres coses que pareixen més evidents (mala postura, alteració del caminar o dents mal col·locades) es corregeixen des de petits, a la respiració poques vegades s’hi presta atenció (excepte en el cas que es tingui una malaltia greu).

En condicions normals, el nostre cervell s’ocupa de manera automàtica de la nostra respiració. Si comencem a caminar més de pressa, per exemple, la nostra tassa respiratòria augmenta per tal d’aconseguir més aire, permetent que es pugui extreure més oxigen i posar-lo en circulació. Al final, gràcies a això, la respiració s’adapta a les necessitats metabòliques del moment.

La respiració automàtica, explica Joseph LeDoux en el seu darrer llibre “Anxious”, està controlada per circuits respiratoris en la medul·la i en el pons del romboencèfal que, per la seva banda, estan connectats amb els músculs dels pulmons. En aquests circuits, unes neurones sensibles al nivell de CO2 i al nivell d’acidesa en sang juguen un paper central en la contracció dels músculs del diafragma. Aquests músculs controlen l’aire que inspirem per a poder mantenir un equilibri entre l’oxigen i el diòxid de carboni present en el nostre cos.

Però a la nostra respiració també la podem controlar de manera voluntària. Això és el que fem, per exemple, quan cantem o toquen un instrument musical de vent. Aquest control conscient del procés respiratori s’aconsegueix gràcies a les interaccions entre les funcions executives de control (situades en la part frontal del cervell) i les neurones en la medul·la que modulen la respiració.

Quan ens estressem, el sistema nerviós simpàtic, un dels brancals del sistema nerviós autònom, agafa el control. Així, notem que la nostra tassa cardíaca augmenta, passa a ser menys variable i, a més, la respiració és més superficial, de manera que la sensació d’estrès augmenta. En aquest moment, seria ideal rompre aquest automatisme i aconseguir una respiració més lenta i profunda. Això és el que ensenyen tècniques com la meditació, el ioga  o l’entrenament en relaxació.

LeDoux explica que quan aconseguim aquesta respiració profunda en un moment d’estrès, activem el nervi vago que, per la seva banda controla el sistema nerviós parasimpàtic. Aquest sistema és el contrapès del simpàtic, el que s’activa amb l’estrès. L’activació del nervi vago fa que el sistema nerviós parasimpàtic guanyi la partida, gràcies a que s’augmenta la variabilitat de la tassa cardíaca, de manera que en el moments en què és més baixa també es redueix la pressió sanguínia i altres respostes simpàtiques.


El nervi vago és un vell conegut d’aquest blog (mireu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/01/amor-cos-cervell-i-oxitocina.html). Aquest nervi en la seva faceta descendent és la via principal per la qual el cervell controla el sistema nerviós parasimpàtic i, així, pot contrarestar l’acció del sistema nerviós simpàtic (el de la resposta lluita/fugida, vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/11/el-sistema-dalarma.html). La faceta ascendent del nervi vago propaga senyals sobre els estats corporals cap al cervell i és el responsable de la regulació dels sistemes d’arousal (de l’activació) en el tronc cerebral.

L’activació del nervi vago es pot donar gràcies a la pràctica de la relaxació, del ioga o de la meditació. També, tal com s’explica a l’article http://theheartysoul.com/6-ways-to-instantly-stimulate-your-vagus-nerve-to-relieve-inflammation-depression-migraines-and-more/?utm_campaign=shareaholic&utm_medium=twitter&utm_source=socialnetwork, podem activar-lo gràcies a:

1)    Una respiració diafragmàtica lenta i rítmica.

2) Entonant melodies amb la boca tancada, o practicant l’om del ioga, ja que s’estimula per la connexió que té el nervi vago amb les cordes vocals.

3)    Parlant amb persones que ens agraden i ens fan sentir bé.

4)    Rentant-se la cara amb aigua ben freda (estratègia que usen, per exemple els submarinistes per tal d’activar el parasimpàtic i alentir les constants).

5) Practicant la meditació de l’amabilitat afectuosa (vegeu l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/06/una-practica-dautocompassio.html).

6)    Cuidant el microbioma (el sistema bacterià dels budells que ajuda a la bona digestió i absorció dels nutrients) del sistema digestiu, ja que s’ha vist que la presència d’un microbioma saludable genera un cicle positiu que reforça l’activitat del nervi vago.

És a dir, podem trobar diferents maneres d’aconseguir la potenciació del nervi vago i, de retruc, aconseguir una respiració més profunda i, per tant, més saludable.

Bona pràctica!