dissabte, 25 de novembre de 2017

Millorar les relacions

Si tu fossis nat 
a la seva terra 
la tristesa d'ell 
podria ser teva

Joana RaspallPodries

“Gawande explica que les preguntes que ens poden ajudar en aquest procés, cada vegada que ens caigui a sobre una malaltia greu o una lesió i el nostre cos o la nostra ment fallin, són: Quina creus que és la teva situació i com pot acabar? Quines són les principals pors i quines són les teves esperances? Quins sacrificis estàs disposat a fer i quins no? Quina línia d’actuació creus que s’ajusta més a com veus les coses?” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/11/afrontar-les-pors-per-poder-viure-les.html







Chip Heath i Dan Heath en un article basat en el seu darrer llibre (vegeu http://behavioralscientist.org/dont-just-ask-whats-matter-ask-matters/)   parlen sobre el fet de prendre decisions ajustades a les necessitats reals de les persones. Com bé expliquen, el problema, en la majoria de casos i de situacions, ve del fet que com a humans tenim tendència a pensar les coses des del nostre punt de vista. Tots els processos de decisió estan tenyits per les nostres pròpies necessitats. I, en moltes ocasions, no coincideixen amb les de la persona a la que suposadament volem ajudar.

Volem ser bons amics? Tenir una bona família? Ser una bona parella? Fer-ho el millor possible amb els nostres fills? Prestar un bon servei professional (com a venedors, professionals de la salut, de l’ensenyament, etc.)? Així, hauríem de tenir en compte les tres àrees de “responsivitat”, el que s’ha de valorar per a decidir si estem davant una bona connexió: comprensió, validació i cura.

Com explica Harry T. Reis,

·        la comprensió ve del fet de sentir que la persona amb la que tractem entén quines són les nostres necessitats i el que és important per a nosaltres;
·        la validació prové de sentir que la persona amb la que tractem ens respecta a nosaltres i al que volem;
·        la cura es demostra perquè la persona pren un paper actiu per tal d’ajudar en l’assoliment de les nostres necessitats i ens dóna tot el suport possible.

La comprensió dependrà del temps que dediquem a intentar entendre a l’altra persona. Li hem demanat el que sent i el que vol? Hem abordat directament els seus sentiments? Hem tingut en compte el seu temperament, la seva història? Hem escoltat amb atenció quan ens ha parlat? O ens hem perdut en suposicions fetes a partir del que pensem o sentim nosaltres?

La validació dependrà de la nostra capacitat per a entendre persones diferents a nosaltres mateixos (és a dir, gairebé tothom, d’una manera o altra!). Aquesta habilitat no resulta fàcil, en el sentit que suposa acompanyar a persones estimades o amb les que ens veiem amb la necessitat de tractar, encara que nosaltres no faríem mai el mateix. Tens un amic que surt amb una persona que no t’agrada? El teu fill pensa estudiar coses a les que tu no veus sortida? La teva parella està molt interessada en coses que tu no entens? Validar no és el primer que et ve al cap quan creus que tu vas bé i que l’altra hauria de tenir en compte el que penses...

La cura suposa invertir temps en l’altra persona, donant suport, ajudant amb el que sigui. La cura inclou qüestions logístiques (què podem fer per ajudar?) i qüestions emocionals (com podem fer sentir a l’altra persona que estem disponibles de la manera que necessiti?).

Per tant, si el que vols és millorar les teves relacions per tal que tinguin la profunditat que dóna el màxim de beneficis físics i psicològics (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/07/la-veritat-sobre-lamor.html) o vols assegurar-te de fer la feina el millor possible, atura’t un moment i pensa:

·        He dedicat prou temps a escoltar a la persona que m’interessa? Li he fet preguntes significatives sobre el que vol, el que sent, el que necessita?
·        He respectat el seu punt de vista, encara que no hi acabés d’estar d’acord? Som capaç de fer-li sentir que estic al seu costat, encara que no acabi de veure cap a on va?
·        He pensat en com fer sentir millor a la persona, en com ajudar-la a aconseguir els seus objectius, en com donar-li suport en el seu dia a dia?


Bona reflexió!



dissabte, 18 de novembre de 2017

El poder dels rituals

“Que la teva cançó [ritual] estigui plena de colors i que puguis seguir estimant a la persona que ja no hi és” Kim Bateman





En un article publicat recentment (vegeu https://ideas.ted.com/grieving-the-people-weve-loved-and-lost/), Kim Bateman defensa la importància dels rituals per tal de poder superar els dols. Comença amb una història sobre una dona anomenada Nictea (“de la nit”) i evoca l’esperit de l’òliba. 

La feina de Nictea és protegir el que està en perill de perdre’s en l’oblit i la seva cova està plena d’ossos de tot tipus: de ratolí, de coiot, de serp, de falcó...; però els més apreciats són els de l’òliba. Després de pujar muntanyes i travessar rius per tal de recollir-los d’un en un i dur-los a la cova, pacientment va reconstruint l’esquelet complet de l’òliba. Quan ho ha aconseguit, s’asseu a la vora del foc i pensa en la cançó que ha de cantar, En aquest moment tranquil d’amor, el batec del seu cor es pot sentir. El ritme genera una cançó i ella la canta a la ploma suau de l’òliba, a les seves àmplies ales i als seus ulls rodons. Quan canta la darrera nota, alena per a donar-li la vida i quan sent que ja té vida en els seus pulmons, els seus ulls verds/grocs s’obren àmpliament i vola sortint de la cova i torna al món.

Els dols són camins que fem per aconseguir que la persona que ja no hi és segueixi viva en les nostres ments. No podem, simplement, oblidar-la. No podem fer com si no hagués format part de la nostra vida. No podem “solucionar” la pèrdua invertint la nostra energia en altres “projectes”.

Quan perdem algú important, perdem també part de la nostra identitat. Necessitem que segueixi formant part de la nostra vida per tal de poder integrar part del que teníem en el que hem d’anar vivint. El buit no existeix en el cervell humà. Les absències són presències reconvertides. I necessitem processar els records, les emocions, els sentiments, per tal de poder trobar-hi un sentit.

Els canvis, en general, no són fàcils. Inclús coses potencialment bones i cercades com una casa nova, una relació, un fill o una promoció a la feina, les vivim amb estrès, amb aquella reacció del nostre cos que el que fa es mobilitzar energia per tal d’afrontar els reptes. En el cas d’una pèrdua, l’estrès està assegurat i es viu, en molts moments, com a una cosa molt negativa. Però, realment, no és dolent, simplement és l’eco dels nostres sistemes fisiològics intentant seguir endavant.

El dolor és inevitable. El cos grinyola i el cap busca la manera de posar ordre enmig dels canvis sobtats d’estat d’ànim: ara estic bé, ara plor desconsoladament, ara ric d’un acudit, ara em fa mal l’ànima, ara em fa il·lusió compartir un moment especial amb algú que també està en el mateix procés...

Tots els experts comencen a dir que el secret del dol està en acceptar i viure’l amb compassió, com una fase plena de sorpreses de tot tipus. Acceptar la tristesa no és fàcil. Ens entestem, moltes vegades a envernissar-la per tal de poder deixar de sentir-la un poc. Però no ens en sortirem massa bé. La tristor necessita el seu espai. Necessita expressió. Necessita ser per tal de poder deixar de ser. Necessita ser per tal de convertir-se en una altra cosa.

A vegades, una conversa que comença amb llàgrimes acaba amb rialles. Comences pensant en l’absència i acabes sentint la presència dels records, dels moments compartits, dels pensaments que ara ja són teus. Però has de començar pel que és. Has de començar per la pèrdua per tal d’aconseguir viure la presència.

Diu Bonanno, expert en dol, en el seu llibre “The Other Side Of Sadness”, que les cultures orientals viuen el dol com a una part més de la vida. La persona que se’n va segueix tenint un paper important en la família. Els rituals ajuden a mantenir l’atenció en el que serà un camí que anirà des de la tristor inicial per la pèrdua fins a l’acceptació del nou paper de la persona en la nostra vida. Bonanno pensa que aquest paper assumit del rituals pels difunts ajuda a que en aquestes cultures hi hagi menys complicacions en els dols.

Però, com elaborar un ritual? Moltes persones en una situació de dol em pregunten si el que volen fer està bé. Està bé anar o no anar al cementiri? Està bé tenir un lloc especial a casa o no tenir-lo? Està bé donar les coses o guardar-les? Què s’ha de fer, per tal de fer-ho “bé”? La resposta a cada una d’aquestes preguntes depèn de qui l’hagi de donar. Cada persona ha de fer el seu camí.

Si vols generar un ritual que doni presència al qui ja no hi és per arribar a viure la pèrdua d’una altra manera, pots seguir les recomanacions de Kim Bateman:

·        Pensa en aquelles coses que feien feliç a la persona. En quins moments era més feliç? Com més concreta sigui la resposta més ajudarà en el camí de trobar el ritual.
·        Pensa en com era la persona estimada. Com era físicament? Quins eren els seus valors? Com pots incorporar aquestes coses al ritual?

Bons rituals!

dijous, 9 de novembre de 2017

Les 18 coses que et diria el teu pare o Molts d’anys, Francesc!




Estimat Francesc,

Ara que en fas divuit, el petit de la família, vull dir-te que t’estimem. Ja sé que ho saps, però hi ha coses que mai fa nosa dir-les...

Ara ja fa més de dos mesos que vas anar-te’n a Lleida i he de dir-te que els dinars del diumenge no són el mateix sense tu. Les teves “baralles” amb na Júlia ja formaven part del ritual del dia, amb tothom opinant sobre com s’havien de manejar. “Feia falta que algú et renyés?” “Na Júlia havia de pegar-te “una pinya”?” “Estàveu construint una coreografia de “ara te dic, ara te toc, ara te faig i després tornem a començar”?”...

La veritat és que t’enyorem. Encara que, al mateix temps, estem supercontents de que facis el que vols fer i que te’n surtis.

Avui, però, que en fas divuit, vull dedicar-te una entrada especial. Una entrada personalitzada, seguint els consells del teu pare, el que et va anar dient sobre la vida, sobre què fer, sobre com fer les coses...

1.- “Has de ser agraït”
El teu pare deia que això és molt important. És una de les bases principals per a construir una família sòlida, per a consolidar amistats, per a compartir objectius amb altres persones... I, el padrí afegiria, s’ha d’expressar...

2.- “Troba la teva passió”
Sempre que recordis el teu pare, l’has de recordar fent una cosa que li agradava. Gairebé tot el que feia, ho feia amb passió. Sempre esperant millorar. Posant-hi tota la seva atenció. Parlant-ne. Compartint l’experiència amb els altres. I això feia que fos una persona amb carisma, una persona íntegra, consistent amb el que pensava...

3.- “Recorda sempre que el teu pare estava orgullós de tu”
El teu pare, Francesc, estava orgullós de tu. Estava orgullós del que havies aconseguit, del que havies lluitat, de la teva capacitat de compromís... Estava orgullós de com t’havies comportat en situacions difícils, amb dignitat, amb molta més dignitat de la que havien mostrat persones amb més edat i més responsabilitat...

4.- “Estima la teva germana”
“Els germans són molt importants”, deia el teu pare. Era un dels seus principis vitals i el seguia escrupolosament.  Fins al darrer moment, els germans vam formar part del seu camí. Fins al darrer alè, la darrera força, va poder agrair el fet de tenir-nos. Ens va confiar les seves darreres voluntats, els seus darrers desitjos, les seves darreres peticions pensant en el dia en el que ell ja no hi seria.

5.- “Sigues coherent amb el que penses”
La integritat és molt important. Al final, ets l’única persona amb la que viuràs tota la vida, i, encara que els humans ens autoenganem contínuament, haver de creure’t les teves pròpies mentides et posa en una situació difícil, bàsicament perquè suposa gastar molt per no aconseguir massa cosa.

6.- “Si fas tot el que pots, no estàs obligat a més”
El teu pare sempre deia que no exigia resultats; exigia i esperava esforç. Els resultats no depenen de nosaltres, el procés sí. En el procés hi posem les nostres energies, aprenem com fer-lo més eficient, descobrim les fórmules per tal d’aconseguir objectius... És el que podem controlar.

7.- “Respecta a la gent que estimes, no les diguis el que han de fer”
Si estimes algú i el respectes, voldrà dir que comences a entendre perquè fa el que fa, perquè pensa el que pensa, perquè vol el que vol. Si respectes algú, et resultarà molt difícil dir-li el que ha de fer amb la seva vida. El fet d’entendre que la seva posició és diferent de la teva, et farà molt difícil pensar que li pots dir el que faries tu.

8.- “Mira d’estar a prop de qui et fa feliç”
Estar amb la gent que ens estima suposa deixar-nos estimar. Es tracta de tenir temps per parlar, per estar pendent i donar temps als altres perquè puguin fer el mateix. Les relacions s’han de cuidar. I necessiten temps, com els arbres necessiten aigua i llum. I el teu pare ho sabia...

9.- “Cuida de la padrina”
El teu pare va demanar moltes vegades que cuidéssiu la padrina. Ells dos podien parlar de qualsevol cosa. Es contaven la vida. Compartien històries. Es discutien per versions de problemes familiars. Feien niu. El teu pare es preocupava molt per qualsevol cosa que li passés. Tu saps que estava molt pendent. Inclús quan ja no es trobava gaire bé...

10.- “Vés a totes les festes familiars, cuida del clan”
Una de les coses que defineixen a la família Vicens és que ho celebrem tot. I, això, sempre ha generat trobades entre germans i cosins que han donat la possibilitat de crear vincles forts i estables. El teu pare trobava que aquesta característica dels Vicens s’havia de mantenir. I ho tenia clar. I ho va demanar a tothom: a vosaltres, a la padrina, als germans...

11.- “Sigues amic dels teus amics”
“Has sabut triar bé”, et va dir el teu pare. I tenia raó, Francesc. Tens la capacitat de no deixar-te dur pel que diuen els altres. Per no deixar que t’enganin amb embulls o històries. Tu expliques que vas amb compte. I es nota. “Amics, pocs i bons”, dius. El teu pare estava molt content d’aquesta part de tu.

12.- “Llegeix, molt...”.
Llegeix, estimat, que diria el teu pare. Ell va llegir com ho feia tot en aquesta vida, intensament, com si fos una de les coses més importants a fer, amb passió. Però que sàpigues que no és només per alguna causa snob que volia que llegissis. Ho volia, bàsicament, perquè llegir és una porta a altres móns, a compartir experiències, a trobar maneres de comunicar i compartir coses...

13.- “No me siguis tarambana...”
Encara que aquesta frase te la digués moltes vegades, has de recordar-la com el que era: una prova d’amor. I pensar que el mateix que et retreia a tu, ho feia ell quan tenia la teva edat...

14.- “No donis creu”
Aquesta va ser una de les darreres lliçons de ton pare. No volia donar creu. Independentment de com es trobava, es preocupava per tenir humor, per estar pendent dels altres, de la gent a la que estimava. Ens va demostrar que la vida es viu bé si estàs bé amb la gent que estimes i mires de fer que la vida dels altres sigui més agradable.

15.- “No t’estalviïs de dir t’estim”
El teu pare ens va deixar la penyora de demostrar que ens estimàvem. Ell ho va fer sempre. I hem de seguir amb el seu camí. El teu pare voldria que tinguessis el màxim de persones possibles a les que poder dir “t’estim” durant la teva vida. Ara ja n’hi ha unes quantes. Demostra-ho, Francesc. Expressa-ho, que diria el padrí Francesc.

16.- “Has de saber dir “no” quan toca”
El teu pare sabia que molta gent arribava a viure una vida trista perquè no havien sabut dir “no”. “No” a una casa més gran, però que els condemnava a treballar sense temps per fer altres coses. “No” a una feina que donava més diners que una altra però que no els agradava. “No” a una persona que no els feia feliços perquè tenien por a estar sols. “No” a una situació injusta perquè no trobaven el coratge. El teu pare et diria que has de lluitar pel que vols, pel que t’agrada.

17.- “Heu de ser forts”
Francesc, hem de ser forts. Però part de la nostra fortalesa es demostra quan ens mostrem vulnerables, quan parlem amb les persones que estimem i compartim el nostre dolor. Hem de ser forts, però empàtics. Hem de ser-hi pels altres, pels que pateixen com nosaltres. El teu pare va decidir ser fort per viure el que li quedava fent el que trobava que havia de fer. I va saber que també vosaltres ho seríeu.

18.- “Mira sempre d’omplir la vida de vida”
Aquesta és una de les coses que ens va deixar més clares el teu pare: la vida, perquè sigui bona, ha d’estar plena de vida. Hi ha persones que perden la vida queixant-se de la seva mala sort, com si hi hagués algú que pogués respondre a les nostres reclamacions. Hi ha persones que senten que la seva malaltia, la seva dissort, les dóna dret a no fer res més que recordar a tothom com estan. El missatge del teu pare, però, era molt clar: les coses venen i s’han de dur de manera pragmàtica, s’ha de fer el que es pot i de la millor manera possible. La vida, per ser plena i rica, s’ha de fer en companyia de les persones que estimem, de les coses que ens agraden...

Molts d’anys, Francesc!!!



dissabte, 4 de novembre de 2017

La força del Ioga o Enhorabona, Atzahara!!!


“les pràctiques basades en el Ioga representen una manera efectiva de desenvolupar estratègies per a afrontar experiències estressants mentre es cultiva una sensació interior de calma. La meta final, evidentment, és la de generalitzar aquestes habilitats a les situacions de la vida diària”http://journal.frontiersin.org/article/10.3389/fnhum.2015.00235/full

“La fortalesa i la potència del Ioga prové del fet que, a més, del treball físic, es treballen els recursos necessaris per tal d’aconseguir el que els psicòlegs anomenem autoconeixement i regulació emocional. Aquesta última, al final, sembla ser el resultat de l’harmonia entre els processos més corporals (respiració, sensacions i moviments) i els processos més mentals (atenció, emoció i pensaments). https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/11/les-bases-cientifiques-de-com-funciona_19.html








Arati Yoga ha crescut i ha anat a viure a un altre local més gran. La història va començar ara fa quatre temporades, quan vaig afinar que al carrer de ciutat hi obrien un centre de Ioga. Era un dels meus projectes vitals, començar a practicar per a consolidar el que havia anat descobrint amb el mindfulness. Una porta d’autoconeixement s’havia obert i volia veure a on em podia portar.

Vaig conèixer n’Atzahara quan encara només érem uns quants i em va meravellar la seva capacitat per ser una gran mestra, sempre de bon humor, sempre disposada a ajudar, sempre pendent dels alumnes i de fer el que havia de fer amb cura i amabilitat.

Durant el primer any vaig agrair la seva gran capacitat per a corregir, animar, ajudar:  “Quan és necessari et corregeixen. Quan fa falta, t’animen. N’Atzahara adapta els exercicis al nivell de la persona, sense perdre de vista el ritme de la classe. Les correccions són contínues, però sense destorbar la concentració. (...) Els mestres són els guies que ens porten pels camins de les disciplines complexes. Els bons mestres són persones que ens conviden a començar a transitar per camins desconeguts, donant-nos la mà quan ens fa falta ajuda per a poder-hi estar. Els mestres ens van obrint els ulls, a poc a poc, ajudant-nos a ampliar els nostres repertoris.” (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/04/homenatge-als-bons-mestres-i-per-molts.html)  

I em vaig enganxar al Ioga, a la seva pràctica, a la força que anava creixent als meus braços i a l’elasticitat que s’anava congriant als músculs de la meva esquena. Mai estaré prou agraïda al fet que la vida posés Arati Ioga en el meu camí i que em permetés entrar en el món de les possibilitats obertes quan es combinen força, flexibilitat, equilibri i concentració.

En una altra entrada vaig escriure (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/04/ioga-i-consciencia-corporal.html ): “A part de que el Ioga, com a exercici físic, pugui augmentar el rendiment fisiològic del cervell/cos per la via d’una millor oxigenació i d’un millor funcionament dels òrgans corporals; millori el funcionament d’àrees com l’hipocamp (relacionades amb la memòria i l’aprenentatge); ens protegeixi de l’envelliment i marqui una diferència en les tasques que demanen un control inhibitori per part dels lòbuls frontals, també millora la comunicació interna entre els diferents òrgans corporals i, finalment, incideix directament sobre la nostra consciència interoceptiva.”

O, com s’afirmava en un article de divulgació sobre els beneficis del Ioga: Encara que sigui necessària una investigació més rigorosament dissenyada i a més gran escala, els estudis indiquen que la pràctica del Ioga ajuda en el tractament de la depressió i de l’ansietat (en múltiples metaanàlisis), a gestionar l’estrès i a augmentar el benestar dels supervivents de càncer. La investigació indica que la pràctica ajuda als músics joves a entrar en estats de flux, a dones de més de 55 a experimentar 
transcendència davant la quotidianitat i els residents en ashram assoleixen “un canvi radical en la consciència del tipus que moltes persones experimenten només quan usen drogues psicoactives” (vegeu, http://nymag.com/scienceofus/2016/09/the-scientific-basis-of-how-yoga-works.html).

Els beneficis del Ioga són molt grans, tant a nivell físic com psicològic. El Ioga, vèiem a https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/11/les-bases-cientifiques-de-com-funciona.html, millora la mobilitat, la força i la flexibilitat; enforteix els ossos; facilita el manteniment de la musculatura interna; millora la capacitat respiratòria; beneficia l’activació del brancal pasasimpàtic del sistema nerviós i actua com una pràctica anti-estrès; millora l’equilibri, la coordinació i l’autoconsciència corporal; millora la flexibilitat psicològica, la possibilitat de donar respostes més adequades a les situacions i, molts altres beneficis.

Esper que aquest nou local d’Arati Yoga tingui l’èxit que es mereix i que ens permeti gaudir de la pràctica del Ioga per molts d’anys.

Moltes gràcies, Atzahara!!!