Benestar emocional

No fracassem, el que fem és acumular experiència. El mecanisme d’aprenentatge per excel·lència és l’anomenat assaig/error.   Fem cas de l’experiència quan les nostres previsions no són encertades. Només així reflexionem. Sentir-se exclòs o rebutjat fa mal. Molt mal. Com si et fes mal alguna part del teu cos. Com explica Adam Grant a https://www.nytimes.com/2019/04/19/smarter-living/how-to-bounce-back-from-rejection.html?partner=IFTTT, l'evolució ens ha condicionats per mostrar una gran sensibilitat davant el rebuig. En la nostra naturalesa hi ha una por ancestral a quedar sols i indefensos. I reaccionem en consonància: ens agafem de forma personal qualsevol rebuig. Tots estem exposats al rebuig. Amistats que acaben, relacions que no funcionen, feines que no fructifiquen, inversions errònies.. La vida està plena d’aquestes coses i ens veiem obligats, en un moment o un altre, a superar-les. Com fer-ho millor? Aquesta és la pregunta que

“Som de la mateixa matèria   de la que estan fets els somnis; i la nostra curta vida acaba en el somni” William Shakespeare “La tempestad” El punt de trobada entre la memòria i el futur són els records. Sense memòria no hi ha possibilitat d’imaginar el futur. Els records, amb la seva plasticitat, la seva flexibilitat i la seva poca fiabilitat, fan possible la imaginació. Imaginar el futur és una part natural de la memòria, expliquen les germanes Ostby a “ El libro de la memoria ”. Thomas Suddendorf va ser un pioner en l’estudi de com imaginem el futur. “ Si fos important per a la supervivència conservar una còpia exacta del passat, la memòria funcionaria així. Però, per què hauríem de voler una còpia exacta del passat? El que importa és el futur. En el futur ens esperen els perills potencials i les nostres parelles potencials ”. Pel que fa a la supervivència, el passat només és útil en la mesura en la que ens permet preveure el futur. La nostra memò

Estimat Pere, Aquest març va fer quatre anys que va començar el procés del teu càncer. Ja sé que hi era abans, però no ho sabíem. El març del 2015 ens vam adonar de la gravetat del problema. I vam encetar un camí amb les males notícies, les proves, l’operació, la quimio... I, fins al darrer alè, cap al juliol del 2017, vas lluitar perquè la vida que encara tenies et donés tot el que podia. Aquest febrer no podia deixar de pensar en què vindria el març i que recordaria, amb més força, la teva absència. Pensava en els quatre anys de na Llucia, la filla de na Bàrbara i en Jose,i en el dia que ens vam trobar a l’escala de l’hospital -tu baixaves, jo pujava- anant a donar-los l’enhorabona. “Ja ho sap, en Jose?” –vaig demanar-te. I em vas dir que encara no, que esperaries a dir-li quan es reincorporés a l’institut. Després d’aquest dia vam parlar molt. De la vida, de la malaltia, de les angoixes que sorgien en el procés. De la família, dels nins, dels amics, de l