dissabte, 27 d’abril de 2019

Afrontar el dolor del rebuig



No fracassem, el que fem és acumular experiència.

El mecanisme d’aprenentatge per excel·lència és l’anomenat assaig/error.

 Fem cas de l’experiència quan les nostres previsions no són encertades. Només així reflexionem.











Sentir-se exclòs o rebutjat fa mal. Molt mal. Com si et fes mal alguna part del teu cos. Com explica Adam Grant a https://www.nytimes.com/2019/04/19/smarter-living/how-to-bounce-back-from-rejection.html?partner=IFTTT, l'evolució ens ha condicionats per mostrar una gran sensibilitat davant el rebuig. En la nostra naturalesa hi ha una por ancestral a quedar sols i indefensos. I reaccionem en consonància: ens agafem de forma personal qualsevol rebuig.

Tots estem exposats al rebuig. Amistats que acaben, relacions que no funcionen, feines que no fructifiquen, inversions errònies.. La vida està plena d’aquestes coses i ens veiem obligats, en un moment o un altre, a superar-les. Com fer-ho millor? Aquesta és la pregunta que intenta respondre Adam Grant.

Un dels punts que surt al seu article té a veure amb el fet que no estem fets d’un bloc, és a dir, en la nostra vida, en la nostra identitat hi caben molts mons. Encara que una feina no vagi bé, has de recordar que hi ha més coses a la vida. De fet, si en un experiment dissenyat perquè ens sentim rebutjats (per exemple, formem part d'un grup que es passa una pilota però a nosaltres no la rebem mai), no patirem l'estrès del rebuig (mesurat per la quantitat de cortisol en sang) si abans ens han fet escriure una redacció sobre el que més valorem a la vida.

Una altra de les maneres per suportar millor el rebuig és la d'intentar veure els fracassos des d’una certa distància i no agafar-se'ls com una cosa personal. En moltes ocasions, no ens hauríem de capficar amb el fracàs, simplement perquè no té a veure amb el que hem fet o hem deixat de fer. L’altra persona implicada no estava fina o, simplement, és incapaç de respondre al repte que li hem plantejat: acceptar un compromís, superar una dificultat, engegar un nou camí...

A més, quan hi ha altres persones implicades, hi apareix un altre factor: la relació, el nosaltres, la dinàmica. En moltes ocasions, ens veurem rebutjats per una persona, un amic, una parella, una feina, simplement perquè no es donen les condicions perquè la relació funcioni. No som nosaltres, no són els altres, és la combinació que no quadra.

Suposo que encara hauríem d’anar encara més lluny i veure el rebuig i el fracàs com a mals necessaris, inclús com a mals menors, en el sentit que ens permeten aprendre més sobre la realitat. Quan no ens col·loquem al centre de l’experiència, quan no ho agafem com la mesura de la nostra vàlua i ho veiem com el que és, una experiència sobre com és realment la vida, aprenem i sobrevivim i ens fem més savis.

Bona reflexió!

dissabte, 20 d’abril de 2019

Imaginar el futur


“Som de la mateixa matèria
 de la que estan fets els somnis; i la nostra
curta vida
acaba en el somni”
William Shakespeare “La tempestad”







El punt de trobada entre la memòria i el futur són els records. Sense memòria no hi ha possibilitat d’imaginar el futur. Els records, amb la seva plasticitat, la seva flexibilitat i la seva poca fiabilitat, fan possible la imaginació. Imaginar el futur és una part natural de la memòria, expliquen les germanes Ostby a “El libro de la memoria”.

Thomas Suddendorf va ser un pioner en l’estudi de com imaginem el futur. “Si fos important per a la supervivència conservar una còpia exacta del passat, la memòria funcionaria així. Però, per què hauríem de voler una còpia exacta del passat? El que importa és el futur. En el futur ens esperen els perills potencials i les nostres parelles potencials”. Pel que fa a la supervivència, el passat només és útil en la mesura en la que ens permet preveure el futur. La nostra memòria fal·lible, flexible i vívida es va desenvolupar per tal de crear visions de futur igual de vívides i flexibles.

Aquesta capacitat per imaginar futurs ens va donar una avantatge evolutiva. Una zebra no ha de témer l’atac d’un lleó quan aquest té la panxa plena. En canvi, un humà amb l’estomac ple és una amenaça igual de gran. La capacitat per imaginar la gana i la caça, ens va fer també imaginar les destrals i anar perfeccionant-les. Res del que existeix ara, el telèfon, l’avió, l’ordinador, hagués estat possible si no ho haguéssim somniat abans.

Els éssers humans són visionaris i la base d’aquesta capacitat és la memòria. Els records són la matèria primera de la imaginació. La imaginació, per la seva banda, és l’energia que dóna vida als records. Recordar és imaginar el que va passar. Quantes més coses sapiguem, quantes més situacions haguem viscut, més fàcil serà que imaginem el futur. Viure diferents situacions en diferents contextos és la base de la flexibilitat cognitiva (que, segons, Yuval Noah Harari, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/09/la-nostra-herencia-i-el-futur-que-sesta.html) és una de les eines més importants pel futur, a més de la flexibilitat emocional).

Tots viatgem en el temps, contínuament. El passat i el futur són aproximadament el mateix pel cervell. Fins que desapareix alguna cosa del present, com una persona molt important per a nosaltres, cosa que impossibilita a la imaginació fer servir el passat per imaginar el futur. I ens quedem orfes, sense saber com fer anar els nostres records, sense saber com usar la memòria per preveure el nostre futur. Fins que ha passat un temps llarg, a vegades uns dos anys, el temps que necessiten els nous records per passar de la incubadora de la memòria (l’hipocamp) al còrtex. A partir d’aquest moment tornem a poder imaginar-nos un futur.

Els pensaments de futur estan fets de la mateixa pasta que els records. Poden ser semàntics (recordar què és un dinosaure o imaginar una criatura fantàstica) o episòdics (recordar el dia que vam celebrar un aniversari amb la família o imaginar com serà el pròxim). Quan falla la màquina que crea records, com és en el cas de les persones amb amnèsia, també falla la màquina que genera imatges del futur.

I la capacitat per imaginar vívidament una situació la fa més plausible, com va descobrir un expert en depressió, Mark Williams. Les persones amb depressió que tenen visions més clares de suïcidi són les que tenen més risc de passar a l’acció i cometre’l. I, al contrari, les persones que poden imaginar-se recompenses futures tenen més facilitat per mantenir-se centrats quan fan una activitat.

Aquestes capacitats imaginatives van veure’s afavorides per la selecció natural: la capacitat per imaginar-se guanys a llarg termini va fer possible disciplinar-nos i posposar recompenses més egoistes, de manera que era més fàcil renunciar a guanys personals per obtenir recompenses socials, com podia ser formar part d’un grup i ser reconegut com un membre valuós.

La comunicació dels relats de futur ha fet possible la cultura, amb l’intercanvi de coneixement i experiències, records i històries. A través dels relats, desenvolupem la nostra pròpia capacitat per preveure el futur i crear visions. “La majoria de les històries, ja siguin novel·les o contes tradicionals, tracten sobre com soluciona la gent problemes difícils (...) No hem d’inventar la roda cada vegada.”, diu Thomas Suddendorf. Quan llegim una novel·la, s’activa la màquina del temps mental que portem a dintre, però aquesta vegada ens porta a la ment dels personatges i als llocs on viuen.

Si no podem imaginar que alguna cosa pot passar, tampoc farem el possible per tal que passi. Aquesta possibilitat d’imaginar el futur i la capacitat per construir relacions socials són la base de la civilització.

Bona imaginació!

dissabte, 13 d’abril de 2019

El riu de la teva absència








Estimat Pere,

Aquest març va fer quatre anys que va començar el procés del teu càncer. Ja sé que hi era abans, però no ho sabíem. El març del 2015 ens vam adonar de la gravetat del problema. I vam encetar un camí amb les males notícies, les proves, l’operació, la quimio... I, fins al darrer alè, cap al juliol del 2017, vas lluitar perquè la vida que encara tenies et donés tot el que podia.

Aquest febrer no podia deixar de pensar en què vindria el març i que recordaria, amb més força, la teva absència. Pensava en els quatre anys de na Llucia, la filla de na Bàrbara i en Jose,i en el dia que ens vam trobar a l’escala de l’hospital -tu baixaves, jo pujava- anant a donar-los l’enhorabona. “Ja ho sap, en Jose?” –vaig demanar-te. I em vas dir que encara no, que esperaries a dir-li quan es reincorporés a l’institut.

Després d’aquest dia vam parlar molt. De la vida, de la malaltia, de les angoixes que sorgien en el procés. De la família, dels nins, dels amics, de la força de la paraula. Vam fer el que fa la nostra mare: donar corda a la vida a través de la paraula.

La nostra adolescència ja havia estat plena de xerrades. Parlaves més tu, com sempre, fent honor a la genètica “fetdara”, el malnom del padrí matern. I sortien tots els temes: les al·lotes, l’amistat, les inseguretats, les certeses, les passions...Mai hagués pensat que una malaltia ens posés una altra vegada en la mateixa situació.

Aquest febrer em va trasbalsar la idea dels quatre anys, de l’aniversari de na Llucia, del temps que passa volant, del dolor que encara sent a vegades quan record la força amb què intentàvem obviar la certesa del final, centrant tota la nostra atenció en el que havíem de fer, en el present, en els altres i en com podíem ajudar a que tot anés millor.

El dol és una cosa estranya, mutant. L’altre dia parlava amb un nin d’uns 10 anys, amb un pare absent i que ha arribat a l’extrem de la deixadesa de les seves funcions. Quan va descobrir la magnitud de les mancances del pare, el nin es va col·lapsar. Després, ho va anar acceptant. Aquest març, però, feia els anys i va començar a estar nerviós, inquiet de si el pare ho recordaria i si el felicitaria. No ho va fer. I la ràbia, el dolor i el malestar, el van acompanyar durant uns dies.

“Les pèrdues són estranyes, vaig explicar-li. Penses que saps que l’altra persona ja no hi és, però després veus venir un aniversari o una data especial i el teu cos es posa en guàrdia. Es com si anessis tranquil·lament per un camí, fruint del passeig, però sense avisar aparegués un riu cabalós per travessar. No hi ha pont, només unes roques relliscoses. I has de seguir, posant un peu cada vegada, amb la sensació que a qualsevol moment pots caure a l’aigua fosca i freda del riu. I ho fas. Travesses. I segueix el caminet agradable i segur. Fins que, un dia, una altra vegada, et trobaràs que has de tornar a travessar un altre riu. Però a la llarga, amb el riu hi apareixeran ponts segurs i sòlids. I l’angoixa deixarà de venir. La pena, no. Però ja no serà dolorosa. I les teves cames seran fortes. I sentiràs la potència que han deixat el camí i les travesses difícils en tots els músculs del teu cos.”

No podem fer desaparèixer els rius. Hem d’habilitar els ponts per travessar-los. Però, com tota construcció, necessita temps. Aquest mes de març he anat passant per sobre de les pedres d’aquest riu que em recorda la teva absència. Sempre em sorprèn la sensació de vertigen d’estar a punt de caure. Perquè, com tothom que viu aquest procés, veig com les meves cames s’enforteixen i em sent com si no hagués de témer cap entrebanc. Però les passes vacil·lants sobre les pedres em retornen a la realitat de la pèrdua. Fins que el pont que intento construir permeti trepitjar amb força qualsevol camí.

Una abraçada
PS.  En Miquel, el teu fillol, ha fet quaranta anys! En Miquel sempre va ser un capítol a part a la teva vida, la teva primera gran responsabilitat emocional. Vas fer el que feies quan pensaves estar enmig d’alguna cosa important: agafar-te les coses molt seriosament. Era el teu fillol, per tant, havies d’estar molt present a la seva vida. Havies d’anar-hi cada setmana i veure’l. I, en les nostres xerrades, sortia sempre el tema: com li anava, com estava, la preocupació pels seus estudis, l’orgull quan les coses li anaven bé... Ara, és ell el que parla de tu, pensa en tu i en els teus, i travessa rius per damunt de pedres relliscoses.