dissabte, 13 d’abril de 2019

El riu de la teva absència








Estimat Pere,

Aquest març va fer quatre anys que va començar el procés del teu càncer. Ja sé que hi era abans, però no ho sabíem. El març del 2015 ens vam adonar de la gravetat del problema. I vam encetar un camí amb les males notícies, les proves, l’operació, la quimio... I, fins al darrer alè, cap al juliol del 2017, vas lluitar perquè la vida que encara tenies et donés tot el que podia.

Aquest febrer no podia deixar de pensar en què vindria el març i que recordaria, amb més força, la teva absència. Pensava en els quatre anys de na Llucia, la filla de na Bàrbara i en Jose,i en el dia que ens vam trobar a l’escala de l’hospital -tu baixaves, jo pujava- anant a donar-los l’enhorabona. “Ja ho sap, en Jose?” –vaig demanar-te. I em vas dir que encara no, que esperaries a dir-li quan es reincorporés a l’institut.

Després d’aquest dia vam parlar molt. De la vida, de la malaltia, de les angoixes que sorgien en el procés. De la família, dels nins, dels amics, de la força de la paraula. Vam fer el que fa la nostra mare: donar corda a la vida a través de la paraula.

La nostra adolescència ja havia estat plena de xerrades. Parlaves més tu, com sempre, fent honor a la genètica “fetdara”, el malnom del padrí matern. I sortien tots els temes: les al·lotes, l’amistat, les inseguretats, les certeses, les passions...Mai hagués pensat que una malaltia ens posés una altra vegada en la mateixa situació.

Aquest febrer em va trasbalsar la idea dels quatre anys, de l’aniversari de na Llucia, del temps que passa volant, del dolor que encara sent a vegades quan record la força amb què intentàvem obviar la certesa del final, centrant tota la nostra atenció en el que havíem de fer, en el present, en els altres i en com podíem ajudar a que tot anés millor.

El dol és una cosa estranya, mutant. L’altre dia parlava amb un nin d’uns 10 anys, amb un pare absent i que ha arribat a l’extrem de la deixadesa de les seves funcions. Quan va descobrir la magnitud de les mancances del pare, el nin es va col·lapsar. Després, ho va anar acceptant. Aquest març, però, feia els anys i va començar a estar nerviós, inquiet de si el pare ho recordaria i si el felicitaria. No ho va fer. I la ràbia, el dolor i el malestar, el van acompanyar durant uns dies.

“Les pèrdues són estranyes, vaig explicar-li. Penses que saps que l’altra persona ja no hi és, però després veus venir un aniversari o una data especial i el teu cos es posa en guàrdia. Es com si anessis tranquil·lament per un camí, fruint del passeig, però sense avisar aparegués un riu cabalós per travessar. No hi ha pont, només unes roques relliscoses. I has de seguir, posant un peu cada vegada, amb la sensació que a qualsevol moment pots caure a l’aigua fosca i freda del riu. I ho fas. Travesses. I segueix el caminet agradable i segur. Fins que, un dia, una altra vegada, et trobaràs que has de tornar a travessar un altre riu. Però a la llarga, amb el riu hi apareixeran ponts segurs i sòlids. I l’angoixa deixarà de venir. La pena, no. Però ja no serà dolorosa. I les teves cames seran fortes. I sentiràs la potència que han deixat el camí i les travesses difícils en tots els músculs del teu cos.”

No podem fer desaparèixer els rius. Hem d’habilitar els ponts per travessar-los. Però, com tota construcció, necessita temps. Aquest mes de març he anat passant per sobre de les pedres d’aquest riu que em recorda la teva absència. Sempre em sorprèn la sensació de vertigen d’estar a punt de caure. Perquè, com tothom que viu aquest procés, veig com les meves cames s’enforteixen i em sent com si no hagués de témer cap entrebanc. Però les passes vacil·lants sobre les pedres em retornen a la realitat de la pèrdua. Fins que el pont que intento construir permeti trepitjar amb força qualsevol camí.

Una abraçada
PS.  En Miquel, el teu fillol, ha fet quaranta anys! En Miquel sempre va ser un capítol a part a la teva vida, la teva primera gran responsabilitat emocional. Vas fer el que feies quan pensaves estar enmig d’alguna cosa important: agafar-te les coses molt seriosament. Era el teu fillol, per tant, havies d’estar molt present a la seva vida. Havies d’anar-hi cada setmana i veure’l. I, en les nostres xerrades, sortia sempre el tema: com li anava, com estava, la preocupació pels seus estudis, l’orgull quan les coses li anaven bé... Ara, és ell el que parla de tu, pensa en tu i en els teus, i travessa rius per damunt de pedres relliscoses.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada