dissabte, 15 de juny de 2019

400



Segueixo aquí, una vegada més, per celebrar l’entrada 400. Ho faig amb agraïment i amb la curiositat del primer dia, pensant que les eines del benestar emocional s’aprenen gràcies a tenir els ulls ben oberts, el cor disposat a trasbalsar-se i la compassió enganxada a cada porus del teu cos.

Sembla lluny l’entrada 300, pel juliol del 2017. El meu germà Pere encara era viu, li quedava només força per una setmaneta, però encara va entrenar al seu equip fins al dimarts. Va viure fins al darrer moment. Amb agraïment, amb amor, amb el caliu de la gent que estimava i que l’estimaven.

Trobareu agraïment en aquests paràgrafs: a la vida, a la família, a l’amor, al saber, a les relacions. Si repasséssim aquestes darreres cent entrades hi trobaríem tot això. Podríem fer una passejada pel món de les emocions, trobar maneres d’evitar conflictes amb persones tòxiques, veure les pèrdues com a part de la vida, saber com ajudar a les persones que passen per un dol, recordar els enemics de la felicitat i, sobretot, adonar-nos-en de la força de l’amor i la compassió.




“La base d’un cervell sa és la bondat i es pot entrenar”, diu un dels protagonistes de les meves recerques, Richard Davidson. Fer la vida dels que t’envolten un poc millor no és fàcil si no t’ho proposes. Ser amable, en la societat de la pressa, té la seva dificultat. No descarregar en els altres les nostres frustracions és complicat. A no ser que practiquem la bondat, la compassió, l’agraïment.

Els aliats del benestar emocional els trobarem en la generositat, l’amabilitat, l’autoresponsabilitat, saber confiar, perdonar, aprendre dels errors, practicar la presència i agrair, sobretot, agrair el que tenim, el que ens han donat, el fet d’estar vius, el fet d’estimar, el fet de poder agrair... I, això, ho hem de practicar enmig de la gimcana de la vida, amb les seves pèrdues, amb el seu dolor.

Estimar vol dir respectar, respectar les diferències, respectar les necessitats, respectar l’espai personal. Estimar i com estimar, l’art de tenir unes relacions profundes i sentir-nos connectats, és un dels temes recurrents d’aquest darrer tros de camí. No es pot estimar bé sense compassió.

I, des d’aquest petit focus de curiositat esper poder contribuir a trobar la manera d’estar en el món per tal de col·laborar en que tothom pugui dir el que va dir el meu germà Pere dues setmanes abans de morir: “M’he sentit estimat. I estic agraït, molt agraït. Ha estat curt, però intens”

Moltes gràcies a tots els que seguiu aquí.

Seguirem en contacte.

Una abraçada virtual.

dissabte, 8 de juny de 2019

Ikigai:: sentit, entrega i passió


“Ara, quan començo a sentir que m’enfonso, no intento fer coses per sentir-me jo millor –intento fer coses per ajudar a algú altra. (...) Inclús quan sents dolor, sempre pots fer alguna cosa per fer sentir millor a una altra persona (...) Quan aplico aquesta tècnica, me n’adono que sovint –encara que no sempre- s’atura el cicle d’enfonsament.” Johann Hari “Lost Connections”

“La felicitat individual és un objectiu relativament recent en l’agenda dels humans. I, encara que en molts casos es confon amb la comoditat i el plaer, segueix principalment lligada a la nostra necessitat de formar part d’alguna cosa més gran que cada un de nosaltres, en forma del grup, de creences pròpies de la nostra cultura o del sentit que podem trobar fent alguna cosa per a la pròpia humanitat en general.” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/09/la-nostra-herencia-i-el-futur-que-sesta.html 

El món et dirà “Què fas comptes fer?”. No has de tenir por de dir “Jo sé que no puc fer qualsevol cosa, però puc fer alguna cosa”. Vés a més llocs i digues “Som aquí per ajudar”. Fes-te amic de la generositat. Dóna el que puguis, fes el que puguis. Dóna euros, dóna cèntims, dóna el teu temps, dóna el teu amor, dóna el teu cor, dóna el teu esperit.” Cleo Wade






Com vèiem en l’entrada sobre l’estudi del Barcelona Brain Health Initiative (vegeu, https://benestaremocional.blogspot.com/2019/03/normal-0-21-false-false-false-es-x-none.html), hi ha dues coses que han demostrat ser bàsiques per a la salut del nostre cervell: 

·        les connexions socials (recordem que la solitud ens roba la salut, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2016/04/la-solitud-es-el-pitjor-dels-mals.html ) i
·        un pla vital (una vida plena de sentit, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/10/questions-sobre-el-significat-de-la-vida.html ). De fet, un sentit de propòsit a la vida pot reduir en un 20% el risc de patir demència.

El sentit de propòsit, resultat d’un pla vital que tingui en compte els nostres valors més profunds, ens protegeix de processos inflamatoris que estan lligats a les malalties cardiovasculars, diabetis, demències i càncers (vegeu https://bigthink.com/personal-growth/life-purpose?rebelltitem=2#rebelltitem2). En un estudi recent, s’explica que aquest pla vital, aquest sentit de propòsit, es pot trobar gràcies a un concepte japonès, ikigai

Ikigai es pot traduir com a “el que fa que la vida valgui la pena ser viscuda” o, com explica Rob Bell a https://www.youtube.com/watch?v=2Ym5ikl45Ww#action=share, “el que fa que ens aixequem al matí amb il·lusió”. Ikigai, aplicat al que fem per guanyar-nos la vida, és el resultat de sumar la passió (el que ens agrada i el que sabem fer bé), el sentit de tenir una missió (el que ens agrada i el que podem aportar al món), la vocació (el que ens agrada i el que la societat ens pot pagar per fer) i la professió (el que sabem fer i el que la societat ens pot pagar per fer).  

El triomf dels valors materialistes ens ha portat a veure als altres com a competidors i a sentir-nos sempre insatisfets amb el que tenim i pendents del que no tenim. Així, la psicosi dels que ara han de triar la seva futura professió, sembla estar marcada més pel mercat de treball i la futura paga que per les necessitats marcades per la vocació, la passió o la missió.

Tanmateix, la salut física, emocional i psicosocial no ens la donarà estar ben situats en el mercat. Els estudis mostren que el benestar i la longevitat són el resultat de ser fidels als nostres valors més profunds i, a partir d’aquests, haver construït un pla vital potent. Això és una altra manera de dir que la salut és el resultat de perseguir el que s’anomena felicitat basada en el sentit i no la felicitat basada en el plaer o l’èxit (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/10/questions-sobre-el-significat-de-la-vida.html). 


PS. Si voleu arribar al vostre ikigai, contesteu a aquestes preguntes:

1)    Què és el que t’agrada fer?
2)    Què és el que saps fer bé?
3)    Què pots aportar al món?
4)    Què pots fer que puguin pagar-te?

dissabte, 1 de juny de 2019

Els deures no són dels pares...


 “Quan els meus fills eren petits, vaig llegir investigacions que indicaven que hi havia una correlació molt baixa entre les notes escolars i l’èxit a la vida. Així, quan els meus fills eren a Primària, les vaig dir: “Estic content de veure les teves notes, però no m’importen massa. Em preocupa més que t’esforcis per desenvolupar-te a tu mateix i part d’aquest creixement és desenvolupar-te com a estudiant. Però també comporta desenvolupar-te com a persona. Si vols ser un atleta o músic o el que sigui important per a tu, m’importa més això perquè és això –aquest desenvolupament- el que t’ajudarà a tenir èxit [a la vida]. No les notes” William Stixrud

“ser pares és com fer un jardí. Es tracta de procurar un sòl ric, estable i segur que permeti prosperar a molts tipus diferents de plantes. Es tracta de generar un ecosistema vigorós i flexible que permeti que els nins creïn molts, variats i imprevisibles tipus d’adults futurs. Es tracta també d’afavorir una relació humana específica, un amor compromès i incondicional, entre un progenitor específic i un nin específic”
“la moralitat de ser pares consisteix en agafar una criatura que no és autònoma ni pot prendre les seves decisions i convertir-la en una persona que sí pot”
“un progenitor és una persona que veu el seu ésser expandit per tal d’incloure els valors i els interessos d’una altra persona, fins i tot quan aquests valors i interessos són diferents als seus. Com equilibrar i coordinar els interessos quan els de l’altra persona són, i no són, els teus propis?” Alison Gopnik “¿Padres jardineros o padres carpinteros?”









William Stixrud és un neuropsicòleg amb més de 30 anys d’experiència. Fa uns anys, quan la seva filla anava a l’institut, ell va fer una conferència sobre el cervell adolescent en la que afirmava que els estudis havien demostrat una baixa correlació entre les notes i l’èxit professional una vegada que les persones estaven a la meitat de la vintena. Quan tornaven junts a casa en acabar la xerrada, ella li va dir “M’ha agradat la conferència, però realment no crec que tu creguis el que has dit sobre les notes”.

Els estudis, però, segueixen mostrant el mateix. No importen les notes, no importa el prestigi de l’institut o de la universitat en la que has estudiat. El que importen són altres coses que tenen a veure amb la capacitat d’autogestió i amb la qualitat de la nostra atenció i l’entusiasme que podem arribar a sentir per les coses

William Stixrud i Ned Johnson en el seu llibre “The Self-Driven Child: The Science and Sense of Giving Your Kids More Control Over Their Lives” defensen aquesta tesi i mostren com els pares poden ajudar a que cada una de les persones que ara són els seus fills puguin tenir una vida plena. El que proposen, però, desperta la mateixa incredulitat entre els pares i educadors que la que va mostrar la filla de Stixrud.

Els autors proposen deixar la responsabilitat de les tasques escolars, per exemple, en mans dels infants. Encara que els estudis també indiquen que els deures no generen gaires beneficis sobre l’aprenentatge, no podem obviar el fet que les escoles i els instituts segueixen manant-los i que són una gran font de fricció i de discussions familiars. Els pares es senten responsables del rendiment i es col·loquen com a garants de que la feina es farà mínimament bé. Els educadors també ho esperen. Però, segons Stixrud i Johnson, aquesta postura no només és errònia pel fet que lleva responsabilitat als fills, sinó que impedeix que els nins generin les eines per autogestionar-se.

Els pares haurien de deixar de sentir-se els responsables dels deures i passar a ser consultors; és a dir, haurien d’oferir ajuda de manera inespecífica, esperant que el nin en qüestió la demanés en cas de que fos necessari. Aquesta posició de consultor o de coach ja l’hem vista abans i desglossada en passes concretes (vegeu, per exemple, https://benestaremocional.blogspot.com/2019/03/pares-fills-i-conflictes.html). Stixrud i Johnson, però, no només posen els deures al seu lloc i matisen la importància de les qualificacions escolars, sinó que defensen la necessitat de respectar les passions dels nins.

Quan un nin troba una cosa que l’apassiona (una activitat física, artística o un hobby), passa a dedicar-hi temps de manera voluntària. I, a nivell cognitiu, provoca un estat cerebral que inclou una alta concentració, un alt nivell d’energia, un esforç gran i un estat d’estrès baix. Això és l’estat ideal que ens agradaria aconseguir en la nostra feina.

Bona reflexió!