El riu de la teva absència

Estimat Pere,

Aquest març va fer quatre anys que va començar el procés del teu càncer. Ja sé que hi era abans, però no ho sabíem. El març del 2015 ens vam adonar de la gravetat del problema. I vam encetar un camí amb les males notícies, les proves, l’operació, la quimio... I, fins al darrer alè, cap al juliol del 2017, vas lluitar perquè la vida que encara tenies et donés tot el que podia.

Aquest febrer no podia deixar de pensar en què vindria el març i que recordaria, amb més força, la teva absència. Pensava en els quatre anys de na Llucia, la filla de na Bàrbara i en Jose,i en el dia que ens vam trobar a l’escala de l’hospital -tu baixaves, jo pujava- anant a donar-los l’enhorabona. “Ja ho sap, en Jose?” –vaig demanar-te. I em vas dir que encara no, que esperaries a dir-li quan es reincorporés a l’institut.

Després d’aquest dia vam parlar molt. De la vida, de la malaltia, de les angoixes que sorgien en el procés. De la família, dels nins, dels amics, de la força de la paraula. Vam fer el que fa la nostra mare: donar corda a la vida a través de la paraula.

La nostra adolescència ja havia estat plena de xerrades. Parlaves més tu, com sempre, fent honor a la genètica “fetdara”, el malnom del padrí matern. I sortien tots els temes: les al·lotes, l’amistat, les inseguretats, les certeses, les passions...Mai hagués pensat que una malaltia ens posés una altra vegada en la mateixa situació.

Aquest febrer em va trasbalsar la idea dels quatre anys, de l’aniversari de na Llucia, del temps que passa volant, del dolor que encara sent a vegades quan record la força amb què intentàvem obviar la certesa del final, centrant tota la nostra atenció en el que havíem de fer, en el present, en els altres i en com podíem ajudar a que tot anés millor.

El dol és una cosa estranya, mutant. L’altre dia parlava amb un nin d’uns 10 anys, amb un pare absent i que ha arribat a l’extrem de la deixadesa de les seves funcions. Quan va descobrir la magnitud de les mancances del pare, el nin es va col·lapsar. Després, ho va anar acceptant. Aquest març, però, feia els anys i va començar a estar nerviós, inquiet de si el pare ho recordaria i si el felicitaria. No ho va fer. I la ràbia, el dolor i el malestar, el van acompanyar durant uns dies.

“Les pèrdues són estranyes, vaig explicar-li. Penses que saps que l’altra persona ja no hi és, però després veus venir un aniversari o una data especial i el teu cos es posa en guàrdia. Es com si anessis tranquil·lament per un camí, fruint del passeig, però sense avisar aparegués un riu cabalós per travessar. No hi ha pont, només unes roques relliscoses. I has de seguir, posant un peu cada vegada, amb la sensació que a qualsevol moment pots caure a l’aigua fosca i freda del riu. I ho fas. Travesses. I segueix el caminet agradable i segur. Fins que, un dia, una altra vegada, et trobaràs que has de tornar a travessar un altre riu. Però a la llarga, amb el riu hi apareixeran ponts segurs i sòlids. I l’angoixa deixarà de venir. La pena, no. Però ja no serà dolorosa. I les teves cames seran fortes. I sentiràs la potència que han deixat el camí i les travesses difícils en tots els músculs del teu cos.”

No podem fer desaparèixer els rius. Hem d’habilitar els ponts per travessar-los. Però, com tota construcció, necessita temps. Aquest mes de març he anat passant per sobre de les pedres d’aquest riu que em recorda la teva absència. Sempre em sorprèn la sensació de vertigen d’estar a punt de caure. Perquè, com tothom que viu aquest procés, veig com les meves cames s’enforteixen i em sent com si no hagués de témer cap entrebanc. Però les passes vacil·lants sobre les pedres em retornen a la realitat de la pèrdua. Fins que el pont que intento construir permeti trepitjar amb força qualsevol camí.

Una abraçada

PS.  En Miquel, el teu fillol, ha fet quaranta anys! En Miquel sempre va ser un capítol a part a la teva vida, la teva primera gran responsabilitat emocional. Vas fer el que feies quan pensaves estar enmig d’alguna cosa important: agafar-te les coses molt seriosament. Era el teu fillol, per tant, havies d’estar molt present a la seva vida. Havies d’anar-hi cada setmana i veure’l. I, en les nostres xerrades, sortia sempre el tema: com li anava, com estava, la preocupació pels seus estudis, l’orgull quan les coses li anaven bé... Ara, és ell el que parla de tu, pensa en tu i en els teus, i travessa rius per damunt de pedres relliscoses.

El cavallet de mar (hipocamp) i la memòria

“Què passaria si només poguessis triar un record, com en la pel·lícula japonesa After Life, en la que els morts es reuneixen abans d’anar al cel i han de triar un únic record, un record que reviuran una vegada i una altra durant tota l’eternitat? L’instant més feliç de la seva vida. Quin triaries tu?”

“Qui som ho decideixen factors com el temperament i els patrons de reacció, com ens enfrontem al món i a totes les seves dificultats i successos. Però els records centrals són empremtes especialment fortes que ens defineixen i situen els esdeveniments a la nostra biografia”

“Els nostres records són reconstructius i plàstics, no són com un document de Word guardat a l’ordinador o com la càmera del mòbil, plena d’imatges nítides. (...) Cada un dels nostres records es mou sobre la fina línia entre la veritat i la mentida. (...) [En la reconstrucció que fem dels records], emplenem els buits amb el que ens resulta més plausible”

 Hilde Ostby i Ylva Ostby, “El libro de la memoria”

“Som les nostres històries” Linn Ullmann

Imagina que demà oblides tota la teva història, el que has fet, amb qui t`has relacionat i viscut, el que t’ha agradat... Series igualment tu? Et reconeixerien les persones estimades? O, com el protagonista de Paul Auster de “4,3,2,1”  (una mateixa persona amb vides diferents i, en el procés, es converteix en una persona diferent en funció de les circumstàncies), passaries a ser una altra persona?

La memòria i el seu funcionament, tan si és conscient com inconscient, condiciona dues coses: la història que ens contem a nosaltres mateixos sobre qui som i el que volem, per una banda, i el nostre funcionament mental i emocional, per l’altra, ja que els records són el material sobre el que es construeixen els conceptes cognitius i emocionals.

Llegeixo a “El libro de la memoria” de Hilde Ostby i Ylva Ostby, les històries sobre l’amnèsia d’HM, el personatge més famós de l’estudi científic dels processos de memòria, i la memòria privilegiada de Solomon Shereshevski, amb una capacitat prodigiosa per recordar qualsevol cosa que se li presentés.

A HM li van extirpar els dos hipocamps (les estructures cerebrals, amb forma de cavallet de mar, que es consideren la incubadora dels records), quan tenia 27 anys per tal d’evitar les crisis epilèptiques que patia. Com a resultat d’aquesta intervenció, no podia recordar res que li hagués passat després dels 25 anys. Va viure fins als 85 anys.

Solomon Shereshevski, periodista rus dels anys 30, es va fer famós per ser objecte d’estudi del gran neuropsicòleg Alexander Luria. Luria va descobrir que al darrera de la memòria immensa de Solomon hi havia una gran capacitat per a codificar les dades que se li presentaven gràcies a la sinestèsia, la capacitat de fer associacions sensorials, de manera que un color pot “tenir” un gust, una olor i un so determinat.

Els records solen unir-se en una gran xarxa. Quan un record entra a la memòria es connecta a altres amb els que té alguna cosa comuna, ja sigui el context, la sensació, la música o part del significat o de la història. Per això, quan volem recordar alguna cosa és més fàcil si intentem evocar coses que hi estan relacionades. I, per això, quan estem en un lloc, recordem millor el que hi hem viscut. O, quan estem d’un humor, és més fàcil recordar coses de quan estàvem d’aquest humor.

Els records són grans circuits de connexions entre neurones. I, aquestes connexions, funcionen millor quan estem relaxats i quan estem descansats. A més, recordem episodis de la nostra vida gràcies a que els vinculem a un lloc. Anem teixint un patró hexagonal de l’espai i hi anem associant el que ens hi ha passat. Així es construeixen els records. Quan falla això, falla la memòria. Per això, els afectats per l’alzheimer es perden pels llocs abans de tenir qualsevol altre símptoma.

La memòria i la nostra capacitat per recordar està relacionada amb el fet que som animals socials, explica Dag O. Hesen. Durant la nostra història evolutiva, la nostra supervivència ha estat relacionada amb la capacitat per recordar on aconseguir menjar i com trobar parella. El fet de viure en grups grans jerarquitzats ha fet que fos molt important recordar el paper de cada persona a dintre del grup i mirar de tenir en compte els favors que ens han fet i el que hem fet nosaltres als altres. Recordar el que hem viscut amb la gent que ens envolta ens ajuda a prendre decisions millors sobre què podem fer o compartir amb ells.

Recordem les coses que ens han impressionat per la seva intensitat o aquelles vivències que s’allunyen del que esperàvem que passés. Recordem les coses que anem fent de forma repetida com, per exemple, “anar amb tal persona al bar”. Recordem les coses que comentem, que escrivim, de les que parlem. Recordem les coses que considerem molt significatives i que ens serviran per construir el nostre relat de vida. Els records s’aniran trenant en el que Dorthe Berbtsen anomena “guió de vida”, les expectatives sobre què podem esperar de cada etapa de la nostra existència i que funciona com una xarxa de records.

Quan recordem episodis concrets de la nostra vida es posen en marxa una sèrie de xarxes cerebrals que activen àrees frontals, posteriors i l’hipocamp. Hi ha persones que tenen molta dificultat per activar aquests circuits i, per tant, no han consolidat records concrets de la seva vida. També hi ha persones que tenen una gran xarxa de records, molt vívids.

La memòria és un element important a l’hora d’explicar-nos a nosaltres mateixos qui som, com ens hi hem convertit. En la nostra cultura, cerquem pistes d’això en els records de la nostra infància, moments concrets o senyals clau que hagin marcat la nostra trajectòria. En funció de la centralitat que atribuïm a determinats fets, la nostra narració és de superació o de victimització, per exemple. A més, la nostra capacitat per avaluar el context determinarà l’afrontament que farem de determinats records traumàtics: les persones que davant un trauma interpreten la situació pateixen menys els seus efectes que aquelles que es queden engolits pels detalls.

Els records estan fets de la mateixa pasta que la imaginació. De fet, les imaginacions, els records i els records falsos es comporten de manera semblant en el cervell. El que les diferencia és la seva distribució en el cervell, amb les etiquetes “veritat” i “no veritat”.

Així, moltes coses que recordem de les nostres vides estan en el límit del que és veritat i del que no ho és. Qui som realment?

Bona reflexió!

Un cervell saludable, una vida amb sentit

“Una vegada i una altra durant aquests 75 anys, el nostre estudi ha mostrat que les persones que sobreviuen millor són les que es recolzen en les relacions amb la família, amb els amics i amb la comunitat” Robert Waldinger

“en els estudis de Cacioppo, una de cada quatre persones afirma sentir-se sola i aquest fet, a nivell d’esperança de vida, passa a afectar la seva salut més que l’obesitat, augmentat la possibilitat d’una mort prematura en un 20%.”  https://benestaremocional.blogspot.com/2016/04/la-solitud-es-el-pitjor-dels-mals.html

“En 1946, Viktor Frankl va publicar “L’home a la recerca del sentit”. Frankl era un supervivent de l’Holocaust i va adonar-se’n que només una cosa podia fer superar l’horror de la situació i permetre tenir possibilitats de sobreviure: el fent de sentir que alguna cosa, més gran que un mateix, tenia prou sentit com per fer que els moments terribles es superessin per tal de poder continuar amb la missió que havien d’acomplir.” https://benestaremocional.blogspot.com/2014/10/questions-sobre-el-significat-de-la-vida.html

“El cervell influeix no només sobre la nostra salut mental, sinó que tenir-ne cura ajuda a mantenir el cos més sa”.  Aquesta frase la sento divendres al “El Matí de Catalunya Ràdio”. Entrevisten als dos dels principals investigadors del bbhi (vegeu https://bbhi.cat/ ), inicials del Barcelona Brain Health Initiative, un estudi que intenta aclarir quins són els factors més importants per tal de mantenir un cervell saludable.

Álvaro Pascual-Leone i David Bratrés-Faz, juntament amb Álvaro Fernández Ibáñez, presenten el llibre “El cerebro que cura”, en el que expliquen que una vida plena i feliç serà el resultat d’aconseguir un estil de vida que mantingui el nostre cervell actiu i sa.

Com explica Álvaro Pascual-Leone en una entrevista (vegeu https://www.sabervivirtv.com/entrevistas/alvaro-pascual-leone-como-ser-positivo-mejora-cerebro-buena-salud_3380 ), hi ha certes conductes que són pilars essencials per tal de promoure la salut cerebral: anar al metge quan fa falta (i seguir els tractaments prescrits), seguir una dieta adequada, dormir el que ens faci falta, fer exercici físic (tan el que promou la força com el que promou la resistència) i proposar-se aprendre coses noves.

A més, emfatitza l’autor, hi ha dues coses que han demostrat ser bàsiques per a la salut del nostre cervell: les connexions socials (recordem que la solitud ens roba la salut, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2016/04/la-solitud-es-el-pitjor-dels-mals.html ) i un pla vital (una vida plena de sentit, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/10/questions-sobre-el-significat-de-la-vida.html ). De fet, un sentit de propòsit a la vida pot reduir en un 20% el risc de patir demència.

Pascual-Leone explica que els sentiments de connexió i el pla vital són una peça clau per tal de tenir un cervell sa, ja que actuen com a mediadors de les altres variables, modulant el seu efecte.

Per altra banda, els investigadors del bbhi destaquen que determinades característiques personals, com la positivitat, la capacitat per perdonar, la gratitud o la compassió, es poden potenciar i tenen un efecte clar sobre el benestar físic i mental. Aquestes habilitat permeten gestionar els reptes vitals i l’estrès de manera constructiva.

Es tracta de mantenir el que seria una mentalitat de creixement (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/10/la-mentalitat-de-creixement.html ) i de recordar que quan intentem treballar el benestar emocional, practicant les tasques que ens van proposant els diversos autors que surten al blog, no només arribarem al nostre objectiu d’una vida amb sentit, entrega i passió, sinó que aconseguirem un cervell més sa.

I, el més important és que mai és tard per començar a cuidar-se.

Bona pràctica!