dissabte, 24 de juny de 2017

Tens una mala connexió?



"Fugir de la pròpia vulnerabilitat és fugir de l'essència de la nostra pròpia naturalesa, l'intent d'ésser invulnerable és un intent inútil de ser el que no som i, encara més,  tancar la possibilitat d'entendre el patiment dels altres. Encara pitjor, refusant la nostra vulnerabilitat refusem l'ajuda que necessitem a cada moment de la nostra existència i bloquegem els fonaments essencials, primaris i interactius de la nostra identitat" David Whyte "Consolations"








Heu tingut mai la sensació d’estar entrampats en una relació en la que majoritàriament es senten retrets i coses negatives dels altres? En aquests casos, la sensació de malestar va creixent, a vegades sense acabar d’atribuir aquesta incomoditat al fet que estem tot el temps intercanviant informació negativa. En moltes ocasions intentem resistir-nos a l’embat de la dinàmica, però no funciona. Al final, sense saber com ha estat acabem per parlar malament d’algú o aguantant que l’altra persona ho acabi fent.

Hi ha relacions, explica Henry Cloud en “El poder de los otros” que tenen la característica bàsica de fer-nos sentir malament. No estem parlant de persones que siguin dolentes o abusives, però quan estableixen connexions propaguen preocupacions que tenen l’efecte de fer sentir malament als altres o de fer sentir que “no ho fan prou bé. Aquestes relacions, segons Cloud, formen part del que ell anomena “males connexions”.

Cloud parteix de la teoria de Daniel Siegel (conegut d’aquest blog) de que les persones movem informació i energia. Aquestes es mouen en l’espai triangular format pel nostre cos i el nostre cervell, la nostra ment i les nostres relacions. El benestar serà el resultat de que aquestes tres àrees tinguin el flux correcte d’informació i energia. Les relacions, en aquest cas, són fonamentals. Una vegada que la nostra part física i la nostra part psicològica funcionen de forma operativa, les relacions marcaran la diferència entre la possibilitat de ser el que podem ser i l’enfonsament resultant de sentir-nos sols i aïllats.

Segons Cloud, en cada moment de la nostra vida, ens movem entre el quatre cantons relacionals. Hi ha quatre possibles connexions:

·        Desconnectat, sense cap tipus de connexió.
·        Mala connexió, connexió incorrecta.
·        Connexió pseudobona.
·        Una bona connexió, una connexió autèntica.

En el primer cas, les persones implicades no aconsegueixen fer una inversió emocional en els demés. Es pot tractar de persones amb perfils de personalitat narcisistes o psicopàtics que, encara que al principi semblen encantadors, no són capaços de centrar la seva atenció en les necessitats dels altres. O, simplement, són persones que no han madurat emocionalment i no poden o no saben intimar amb altres persones. I es romp la connexió en el sentir de donar o en el sentit de rebre (informació o energia). Les interaccions amb aquestes persones, en lloc de ser satisfactòries, ens deixen amb sentiments de ser ignorats, mal entesos. Ens porten a sentir que no podem impactar de cap manera en el procedir de l’altra persona, ja que aquesta té una manca d’empatia o l’expressa només de manera superficial. Aquestes persones no poden donar un suport real als demés.

Una manera de saber si estem entrampats en el primer cap de cantó és demanar a les altres persones de la nostra vida a veure si es senten necessaris, valorats, escoltats i que tenen la nostra confiança. O podem fer també a la inversa: ens sentim necessaris, valorats, escoltats i que tenim la confiança dels altres?

Si sentim que no podem mostrar-nos vulnerables enlloc, estem entrampats en aquest primer cap de cantó. Estem desconnectats. Tal vegada la nostra necessitat de mostrar el nostre lideratge, la nostra por, la vergonya de sentir que no ho fem tot bé, la pressió social de ser els millors o l’hàbit de no mostrar mai debilitat ens han acorralat en aquest cap de cantó. Des d’aquí no es pot fer xarxa, no es pot compartir energia, recolzament i alleujament. Ni tant sols informació. I les coses no acabaran bé. Tot això condicionarà la nostra salut física i psicològica (vegeu els mals de la solitud a https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/04/la-solitud-es-el-pitjor-dels-mals.html).

En el segon cap de cantó, que és el tema d’aquesta entrada, hi trobem una mala connexió. Quan ens relacionem amb persones que estableixen aquest tipus de connexió passem a sentir-nos malament. Les altes expectatives, el perfeccionisme, les demandes poc raonables, un esperit crític exagerat, la retenció de les alabances, la promoció de la vergonya, la cultura de la culpa, les humiliacions, els silencis, són només algunes de les formes que una persona així utilitza per a establir aquest tipus de connexions.

En aquest cas, la nostra energia, el nostre benestar, el nostre lideratge, es veuen compromesos. Sense adonar-nos-en, passem a estar preocupats contínuament per si som suficientment bons als ulls d’aquesta persona. Aquesta sensació és una experiència humana universal: és a dir, a tots ens passarà alguna vegada en la nostra vida. Quan ens passa amb algú proper, per exemple un familiar o una parella, pot marcar molt la nostra vida.

Aquestes males connexions produeixen angoixa, por, sentit de culpa, vergonya i sentiments d’inferioritat. Pot portar nits d’insomni, obsessió pel que aquesta persona o aquest grup de persones pensen de nosaltres, repetint el que vam fer malament o el que podíem haver fet millor. I ens afecta en totes les àrees de la vida, ja que ningú pot tenir un alt rendiment mentre està a la defensiva, entrampat en una lluita en contra de l’autoavaluació negativa. De cada vegada passem a ser menys nosaltres mateixos.

Si la mala connexió és molt antiga, per exemple amb un dels pares o amb el grup de referència de la infància, es pot donar el cas que les veus que ens persegueixen siguin internes, com si haguéssim internalitzat les crítiques d’aquesta mala connexió i ara la tinguéssim amb nosaltres mateixos. En aquest cas, ens podem perdre en contínuament cercar l’aprovació dels demés, perdent de vista les nostres metes i els nostres valors.

Pregunta: t’has sentit així en alguna de les teves relacions? Has experimentat culpa, vergonya, que no ets “prou bona”? O, sense adonar-te’n, estàs pendent sempre de l’aprovació dels altres, incapaç d’alliberar-te de la sensació d’estar a prova?

De la resposta a aquestes preguntes en trauràs el que has de fer. En el primer cas, has de passar a relacionar-te el mínim possible amb les persones que estableixen males connexions. En el segon, has de connectar amb aquesta veu crítica interna i treballar-la per a deixar-la enrere (consulta les solucions a la ruminació a https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/02/superar-la-ruminacio-i-viure-la-vida.html).


Bona reflexió!

dissabte, 17 de juny de 2017

Reflexionar per aprendre


“La construcció del nostre caràcter davant la vida depèn de nosaltres, recorda Marc Aureli. Només nosaltres mateixos ens podem allunyar de la bondat i de la integritat. Només nosaltres podem decidir en què ens volem convertir i cultivar qualitats com la sinceritat, la dignitat, la perseverança, la temprança i la sobrietat” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/05/deixa-de-perseguir-el-que-no-depen-de.html

Recorda que tot t’ho poden prendre. Tret del que tens a dins del cap” “No te preocupis de la gent. Els mateixos que malparlen de tu, un dia poden arribar a dir-te “bon dia tingui”[amb deferència]”La meva padrina Bàrbara
“Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva pròpia vida i no la que esperaven els altres”. És el penediment més freqüent, segons explica Ware. Quan s'acosta la mort, la gent s'adona que no ha complert els seus somnis i ha d'assumir que ha estat per decisions que ells mateixos han pres o han deixat de prendre” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/02/que-es-necessita-per-viure-una-bona-vida.html  



Font: Google





L’última de les cinc tècniques psicològiques dels estoics que ens presenta William B. Irvine en la seva “A Guide To The Good Life” és la meditació. No estem parlant de les tècniques de meditació que podeu trobar indexades en aquest blog, sinó de la relacionada amb la reflexió. Sèneca aconsellava meditar sobre les nostres cuites diàries, sobre com responem al que ens va passant i sobre com, d’acord amb el que sabem dels estoics, ho podríem haver fet. Sèneca atribuïa aquesta tècnica al que havia après del seu mestre Sextius que, abans d’anar a dormir, es demanava a si mateix “Quin problema dels que tens has superat avui? Quin defecte has pogut resistir? Com pots millorar?

Irvine proposa fer un seguiment d’aquelles emocions que ens allunyen de la joia: “Ens hem enfadat? Hem sentit enveja? Ens hem deixat dur pels nostres desitjos? Podríem canviar alguna cosa?” Una altra proposta a tenir en compte és la d’Epictet: podríem crear una espècie d’observador estoic que ens ajudés a analitzar el que ens ha passat i ens portés a reflexionar per a trobar la forma de canviar. Es tracta de tenir en ment la llista de les tècniques estoiques i mirar com podríem anar aplicant-les, com si fóssim els observadors de la nostra pròpia vida.

Podem mirar el nostre progrés en el nostre camí cap a la joia estoica considerant diversos elements:


·        Com canvia la nostra dependència dels altres. Si anem reflexionant i millorant en la nostra pràctica de les tècniques estoiques ens trobarem amb que el que es deriva de la comparació social (la necessitat de veure quin lloc ocupem respecte els altres pel que fa al prestigi) i el que pensen els altres de nosaltres de cada vegada ens afecta menys. No esperarem l’acceptació ni l’admiració dels demés. No ens afectaran les seves crítiques.
·        Com canvia la nostra necessitat d’influir sobre els altres i de donar-los les culpes. Ens alliberarem de la necessitat de trobar culpables a les nostres desgràcies, acceptant el que no depèn de nosaltres i assumint la nostra responsabilitat quan sigui necessari. Veurem com deixem de sentir-nos impulsats pels nostres desitjos i aconseguirem que no es surtin amb la seva. Veurem com fem el que volem fer i ens convé, no el que ens fa ganes però ens complica la vida.
·        Parlaran les nostres accions, no les nostres paraules. Perdrem de vista la necessitat de sentir-nos importants recordant a tothom el que intentem fer. Simplement ho durem a terme.
·        El més important signe del nostre progrés com a estoics és el canvi en la nostra vida emocional. Ens trobarem experimentant menys emocions negatives. Deixarem de perdre temps desitjant que les coses siguin diferents i aprofitarem les coses tal com són. Experimentarem una tranquil·litat que abans no coneixíem. Sentirem com apareixen moments de joia. Fruirem del moment, tal com és.
·        L’últim signe del nostre progrés es donarà, explica Irvine, a l’hora d’enfrontar-nos amb la mort. La mort ens doldrà, però no patirem.

Hem de tenir en compte, però, que la pràctica de l’estoicisme no s’acaba mai. No ens hem de desanimar. Simplement, hem d’aixecar-nos cada vegada que ens equivoquem i seguir endavant, intentant millorar un poc més. Val la pena. Només tenim una vida.

En aquest sentit, Eric Baker en el seu blog (vegeu http://www.bakadesuyo.com/2017/06/how-to-be-productive-3/) ens recorda que, encara que les persones de més de 70 anys ens diran que el millor consell que ens poden donar és que recordem que la vida és curta, Sèneca, com a bon estoic, afirma:

No és que tinguem un temps massa curt per viure, sinó que malbaratem una gran quantitat d’aquest temps. La vida és prou llarga i ens és donada en suficient mesura per tal de poder fer moltes grans coses si aprofitem bé el nostre temps. Però quan cau pel desguàs de la luxúria i de la negligència, quan no s’usa per bons fins, al final ens trobem que ha passat abans de que ens n’adonéssim. I així és –no rebem una vida curta, la fem així nosaltres mateixos

Bona reflexió!

PS. Si voleu començar el vostre camí cap a una vida amb sentit, entrega i passió, podeu repassar les quatre darreres entrades.

PS de PS. Per deferència a algunes persones que ho troben llarg i espès, vet aquí una llista de les altres quatre tècniques en forma de pregunta (i la cinquena sobre la reflexió) per a repassar-la diàriament en el nostre camí cap a la saviesa estoica:

1.     Estàs preocupat per alguna cosa. Pots seguir dos camins: pensar “què és el pitjor que pot passar?” o fixar-te en tot el que tens per agrair, a pesar de tot (de fet, si pots perdre alguna cosa és perquè la tenies, no?). Mira-ho tot amb ulls de nin. No donis res per suposat.

2.     Aquesta preocupació que tens, està relacionada amb la salut, amb els diners, amb l’estatus, amb els que pensen els altres de tu, amb el que t’agradaria que els altres fessin o deixessin de fer? Deixa-ho estar. Tot això no depèn de tu. Has d’acceptar el que no pots canviar. I has de centrar la teva atenció en les teves metes, no en el resultat, sinó en el procés de posar-les en marxa. Aquestes metes, estan d’acord amb els teus valors?

3.     El que ha passat, passat està. No hi podem fer res. El present és el resultat d’una cadena d’esdeveniments. Ho pots acceptar? Ho pots veure com un repte? Com pots viure el teu futur d’acord amb els teus valors? Quina és la primera passa que has de fer?

4.     Et domina algun plaer? Com hi pots renunciar, encara que sigui només de tant en tant? Com pots sortir de la teva zona de confort i provar coses que t’incomoden o deixar de banda comoditats? Com pots fer més senzilla la teva vida i aprendre a fruir de les coses?

5.     T’has enfadat? Has sentit enveja? T’has deixat dur pels teus desitjos? Podries canviar alguna cosa? I també: Quin problema dels que tens has superat avui? Quin defecte has pogut resistir? Com pots seguir millorant?


Compte, però. Tot això ho hem de fer amb compassió. Qualsevol cosa que soni a retret no ens ajudarà mai en el nostre camí cap a la joia estoica. Som el que som. Però podem aprendre a partir de la compassió i de la curiositat. Bona sort! 

dissabte, 10 de juny de 2017

Autonegació: tractant amb la part fosca del plaer

"El plaer que ens proporcionen les coses materials es difumina molt ràpidament. D’aquesta manera, si aconseguim viure una vida consumista, estarem més a prop de la infelicitat." https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/04/normal-0-21-false-false-false-es-x-none.html 

"Viu amb moderació. L’ excés no ajuda al benestar. Les qualitats que valorava més Montaigne eren la curiositat, la sociabilitat, la companyonia, l’adaptabilitat, la reflexió intel·ligent, la capacitat de veure les coses des del punt de vista de l’altra i la “bona voluntat”" https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/02/viure-be-seguint-montaigne-i-ii.html






El meu pare contava que una de les coses que podia donar-te més plaer és saber que tenies el control sobre tu mateix i sobre els teus desitjos. Quan era petit i estudiava amb els frares (allà pels anys quaranta del segle passat) una de les coses que feia era, a l’hora del dinar, regalar la seva taronja. Les taronges li agradaven moltíssim. El fet de donar la taronja a un altre persona feia que quan se la quedava per menjar-se-la ell ho pogués fruir més.

En aquesta anècdota vaig pensar quan em vaig topar amb la quarta eina dels estoics, l’autonegació, entesa com la decisió de deixar de fruir un plaer que està completament disponible. Segons Sèneca, aquesta tècnica és una extensió de la visualització negativa (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/05/la-visualitzacio-negativa-tecniques-per.html). Aquí, en lloc de contemplar la possibilitat de que passin coses dolentes, el que fem és viure com si aquestes coses negatives haguessin passat. Un dels exemples podria ser el del meu pare i les taronges. Un exemple més extrem seria el de practicar l’austeritat no per necessitat, si no per arribar a apreciar més els regals de la vida.

Els humans ens acomodem amb facilitat al confort. Posem l’aire condicionat, comprem seients còmodes, mirem de no cansar-nos massa, agafem el cotxe per fer distàncies curtes... Per què hauríem de decidir incomodar-nos com ens demanen els estoics? Musonius, un dels estoics de l’època romana, indica que renunciar a determinats plaers o comoditats podria tenir tres beneficis:


1.     Renunciar al confort o a determinats plaers pot actuar com una vacuna. Exposant-nos al malestar com si fos un virus esmorteït ens ajudaria a reaccionar bé en cas de trobar-nos en situacions negatives, generant una espècie d’immunització que ens protegiria de desgràcies futures.
2.     Una persona que experimenta petits graus de malestar (un poc de calor o fred, un poc de dolor o d’incomoditat, per exemple) creixerà pensant que pot afrontar els problemes que es vagin presentant. La lògica estoica ens mostra que el malestar o el dolor arribaran; si estem preparats i ens creiem capaços de superar-ho no patirem. El fet d’experimentar malestar ens entrena a tenir coratge, a no tenir por dels entrebancs. La persona que no experimenta cap tipus de  malestar pot, per contrast, sentir ansietat només de pensar en no poder satisfer immediatament les seves necessitats.
3.     Experimentar petites frustracions, acceptar petites renuncies ens pot fer apreciar més el que tenim. Tenir coneixement del que passa quan no podem accedir al confort acostumat pot fer que l’apreciem més. Si esperem a menjar en tenir gana, per exemple, tindrem una sensació de plaer més gran quan puguem alimentar-nos.

La conclusió de Musonius és que el fet d’intentar sempre evitar el malestar ens fa més vulnerables al propi malestar. Si la nostra zona de confort, la zona en la que ens sentim segurs i competents, és de cada vegada més gran, més gran és la nostra tolerància al canvi i al malestar. Tenir una zona de confort molt petita, per la via d'evitar el malestar, ens posa en perill de sentir-nos molt ansiosos davant qualsevol amenaça de perdre els nostres privilegis.

No podem assegurar que mai experimentarem malestar o privacions, així, ens convé evitar l’estratègia d’evitar el malestar a tot preu, ja que ens fa més sensibles al propi malestar.

Una altra de les facetes d’aquesta estratègia es basa en deixar passar de manera periòdica la possibilitat d’experimentar plaer (com les taronges que va deixar de menjar el meu pare). Sèneca advertia que el plaer té una part fosca, és com si perseguíssim una bèstia salvatge: si la capturem, pot tornar-se en contra nostre i convertir-nos en el seu aliment. Podem convertir-nos en capturadors capturats, en esclaus de les nostres passions. Alliberar-nos de la necessitat de perseguir el plaer ens pot fer fruir més cada un dels moments de la nostra vida.

Deixar passar la possibilitat d’experimentar plaer (saltar-nos un postre o una copa de vi, per exemple) pot ajudar-nos a cultivar una altra qualitat estoica molt important a l’hora de viure la vida que volem: l’autocontrol. Sense autocontrol ens podem perdre contínuament en els plaers que ens presenta la nostra societat consumista i podem perdre de vista portar una vida basada en els nostres valors.

Els estoics romans no veien gens malament el fet de fruir dels petits plaers de la vida: de l’amistat, de la família, d’un bon menjar o, fins i tot, d’una certa riquesa. Es tractava, però, de no perdre el seny anant al darrera dels plaers. Els savis, segons els estoics, no deixaven que els plaers determinessin les seves decisions vitals.

La voluntat, explica Irvine, es veu en la filosofia estoica com si es tractés d’un múscul: com més s’exercita, més forta esdevé. El resultat d’aquest procés serà aconseguir l’autocontrol. Aquest autocontrol possibilita fer un camí marcat pels valors presents en la nostra filosofia de vida i així ens permet arribar a la joia de viure.

Els estoics admetien que treballar aquesta eina, la quarta de les que hem anat presentant, no és fàcil. Suposa un compromís i un esforç. Però, per altra banda, té uns beneficis que no semblen visibles a primer cop d’ull: abstenir-se de plaers pot constituir, per ell mateix, un plaer. Això ho sabia el meu pare i ho duia pintat a la cara quan em contava la seva relació amb les taronges.

Abstenir-se de menjar gelat, per exemple, pot fer-nos sentir bé si aprenem a sospesar el malestar després d’haver-lo menjar contra la satisfacció d’haver pogut deixar de fer-ho. Tècnicament, si volem maximitzar el plaer haurem de concloure que ens convé no menjar el gelat. De la mateixa manera, si aprenem a fer una dieta senzilla, veurem com se’ns desperta el plaer pel consum de les coses bàsiques a força d’assaborir-les.

Descobrir el plaer de renunciar al plaer, assaborint de retruc el plaer del control de la nostra vida pot ésser, avui més que mai, una mesura revolucionària, que ens pot fer més lliures, immunitzant-nos davant les pressions del mercat de consum.


Continuarà...

dissabte, 3 de juny de 2017

El fatalisme estoic o aprèn a acceptar el teu destí


“Com una parca bé cavil·la
Teixint la tela per demà.
La Balanguera fila, fila,
La Balanguera filara...” La Balanguera

“Queixar-se és la sal de la infelicitat. I com més es queixa algú, més motius és capaç de trobar per queixar-se. Un avantatge de les queixes és que són contagioses: a vegades, gràcies a la nostra iniciativa podem fer que els altres també es queixin. Però hem de començar per nosaltres mateixos: ens hem de criticar per qualsevol cosa, ja que així també serem capaços de criticar els altres”
“La clau de la infelicitat no està en el dolor, si no en la seva gestió. Si acceptés el dolor com a part de la vida, podria ser feliç. Si no l’acceptés, podria entrar en una fase de lluita contínua contra la realitat i, així, amargar-se, patir i sentir-se víctima de les circumstàncies. S’ha d’encarar amb el món i dir “no!”, lluitant contínuament contra el que passi en la seva vida. Només així serà desgraciat” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/04/normal-0-21-false-false-false-es-x-none_13.html  




Font: Google



Els romans antics creien que tots tenim un destí, que ens ve marcat per tres deesses, anomenades Parques: Cloto que és la que teixeix la vida, Laquesi que la mesura i Atropos que la talla. Fessin el que fessin, els romans pensaven que no podien escapar del destí teixit per les tres Parques.

En aquest sentit, l’estoïcisme romà recomanava el fatalisme com a mesura per arribar a viure una bona vida. Qualsevol negació de l’existència d’un cert destí, proclamava Marc Aureli, ens allunyarà de la joia estoica i ens deixarà més a prop de la pena, la ràbia o l’angoixa. Epictet, parafrasejat després per Shakespeare, ens recordava que havíem de tenir molt clar que “som simplement actors d’una obra escrita per un altre”, per les Parques. No podem triar el nostre paper, però el podem fer, i l’hem de fer, el millor que sapiguem.

De la mateixa manera que es diu que “no està millor qui més té, sinó qui sap conformar-se”, Epictet ens recorda que hem d’aconseguir voler que les coses passin tal com passen. Es tracta d’una variant de la reestructuració cognitiva, la capacitat per a reenquadrar la situació, de manera que en lloc de sentir que la vida ens està tractant injustament, hem de veure la situació com un repte de la que en sortirem amb noves destreses, com la primera passa que fem cap al creixement personal.

El fatalisme estoic sempre s’ha d’aplicar al passat. El passat no es pot canviar. Hem d’acceptar el que ve com a part del que havia de ser. El passat s’ha de deixar anar. Se n’ha d’aprendre d’ell i s’ha de deixar anar. No fer això ens pot condemnar a dies perduts cavil·lant “si hagués...”, “si no hagués...” Lluitar en contra del que ja ha passat es pot convertir en una trampa, en una transformació del que era un dolor inevitable en un patiment més terrible. Quan s’accepta el dolor, el patiment esdevé opcional.

El que està passant, ràpidament esdevé part del passat. Una vegada que faig una cosa, he d’aprendre a acceptar-la com a part de la realitat del que havia de passar. No servirà de res plànyer-se. Podem passar els dies desitjant que les nostres circumstàncies siguin diferents, però això suposarà viure en un estat constant d’insatisfacció, en un estat de malestar permanent. O podem aprendre a viure de manera plena el que hi ha, acceptant el moment. Només així podrem viure una vida amb joia.

El fatalisme defensat pels estoics, explica Irvine, és l’altra cara de la moneda de la visualització negativa: en lloc de pensar en el que podria ser pitjor, hem d'aconseguir NO pensar en el que podria anar millor. Quan apliquem el fatalisme al passat i al present renunciem a comparar el que ha passat i el que passa amb altres alternatives. Quan apliquem el fatalisme aconseguim viure el moment i, acceptant-lo, fer-lo més tolerable.

Deixar córrer el passat i acceptar les circumstàncies del present pot aconseguir que l’energia la invertim en aconseguir que el nostre futur estigui marcat pels nostres valors. Els estoics ens recorden que hem d’aprendre a canalitzar el nostre futur fent coses que estiguin d’acord amb el que fa que la nostra vida sigui valuosa. El fatalisme no s’aplica al futur. El futur, en certa manera, és nostre. Gràcies a que hem aconseguit ser realistes respecte a les circumstàncies i a que ens hem compromès amb els nostres valors.

Aquesta és la tercera gran eina de la caixa d’eines dels estoics: el fatalisme. Deixa anar el passat. Accepta el teu present. Encamina el teu futur fent el que els teus valors et dictin.

Continuarà...



PS. Alerta amb les teràpies que ens ancoren al passat. Alerta amb les teràpies que busquen “culpables”. Centrem-nos en el que hi ha per fer possible el que suposa arribar a tenir una vida amb sentit, entrega i passió...

dissabte, 27 de maig de 2017

Deixa de perseguir el que no depèn de tu o la dicotomia del control

"un dels punts importants del Manual i de l’estoïcisme és la capacitat de distingir entre el que depèn de nosaltres i que, per tant, pot fer que tinguem una bona vida i el que no depèn de nosaltres. Entre el que no en depèn hi trobem la salut, la riquesa i el que pensen els altres de nosaltres. Epictet mantenia que el desig del que no depèn de nosaltres ens obliga, d’una manera o altra, a convertir-nos en esclaus d’aquells que poden proporcionar-nos allò que ambicionem i a humiliar-nos davant d’ells"

"El que ens caracteritza com a persones, segons Epictetés el nostre nucli de llibertat indestructible, invulnerable, representat per la capacitat de poder triar el que depèn de nosaltres, la nostra actitud davant la vida, el que ell anomena “l’elecció fonamental de vida”. Podem triar la nostra actitud moral, determinar el sentit i l’objectiu de la nostra existència" https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/06/saviesa-coratge-autocontrol-i-justicia.html







Una altra de les tècniques psicològiques dels estoics explicada per William B. Irvine és basa en distingir entre el que és extern i el que és intern. Epictet explicava que una de les qüestions més importants a la vida tenia a veure en decidir si ens havíem d’implicar en coses internes o coses externes (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/06/saviesa-coratge-autocontrol-i-justicia.html). La majoria de gent s’esforça en aconseguir coses externes ja que pensen que les alegries i els beneficis sempre vindran de fora de nosaltres. La filosofia estoica ens indica que realment és el contrari: només aconseguirem la tranquil·litat, la llibertat i la calma pròpia dels savis si deixem de banda les coses externes.

La joia de viure no s’aconsegueix per la via de que el món s’adapti als nostres desitjos, sinó per la de canviar nosaltres i els nostres desitjos. La dicotomia del control en la que es basa la filosofia d’Epictet distingeix entre les coses sobre les quals tenim control (per exemple, les metes que ens imposem de manera conscient) i les coses sobre es que no tenim control de manera completa (si la nostra relació anirà bé, per exemple). Irvine, per la seva banda, proposa una tricotomia del control:

·        Les coses sobre les quals tenim un control complet, com les nostres metes.
·        Les coses sobre les quals no tenim cap tipus de control, com per exemple que passi alguna desgràcia (la mort o la malaltia d’algú).
·        Les coses sobre les quals tenim algun tipus de control, però no tot, com per exemple que guanyem en una partida de tenis o que la nostra relació vagi bé.

Les primeres són a les que hauríem de dedicar els nostres esforços. En aquest cas, Irvine ens recorda la importància de les metes. Com es diu a vegades “vés en compte amb el que desitges...perquè ho pots aconseguir”. Tenim el control sobre el que volem, encara que no puguem assegurar aconseguir-ho. Tanmateix, si no dediquem temps a determinar a què dedicarem la nostra vida i la nostra energia, ens podem trobar amb què anem al darrera de coses que no ens donaran benestar perquè no s’avenen amb els nostres valors.

Marc Aureli afirmava que la clau per tenir una bona vida consistia en valorar les coses que són genuïnament valuoses i ser indiferents a les que no ho són. El fet que siguem nosaltres els que podem assignar valor a les coses ens dóna el poder d’aconseguir una bona vida. Assignar a les coses el valor que realment tenen ens permetrà evitar molt sofriment, pena i ansietat.

La construcció del nostre caràcter davant la vida depèn de nosaltres, recorda Marc Aureli. Només nosaltres mateixos ens podem allunyar de la bondat i de la integritat. Només nosaltres podem decidir en què ens volem convertir i cultivar qualitats com la sinceritat, la dignitat, la perseverança, la temprança i la sobrietat.

Irvine ens recorda que aquesta tècnica de discriminar entre el que depèn de nosaltres i el que no és encara més important quan ens trobem amb feines en les depenem del reconeixement extern o depenem de les oportunitats que ens donin els altres (com accedir a una altra feina o a un ascens). En aquest cas, haurem de centrar-nos en el que depèn de nosaltres (com, per exemple, la preparació) i en canviar la nostra actitud psicològica davant el que consideraríem un “fracàs”. Mai serà un fracàs haver intentat aconseguir el que considerem important si hem fet el que podíem fer, encara que no ho aconseguim.

En el camí cap a la joia de viure, la tricotomia del control és un element clau. No hem de perdre el temps en el que no depèn de nosaltres. Hem de tenir clar que els altres faran el que puguin fer i que nosaltres no podem canviar-los. No podem canviar als nostres amics, als nostres fills, a les nostres parelles. Podem fer-nos més visibles davant ells. Podem millorar la comunicació. Podem posar les bases d’un ambient més amable i agradable. Aquests últims aspectes entren en el que, encara que no puguem controlar completament, podem mirar de canviar.

La conclusió és que el més important per arribar al benestar emocional depèn de nosaltres mateixos, del temps dedicat a establir quines són les nostres metes vitals i fins a quin punt aquestes estan d’acord amb els nostres valors. Només així és possible una vida amb sentit, entrega i passió.


Continuarà...

dissabte, 20 de maig de 2017

La visualització negativa: tècniques per aconseguir la joia de viure


“Hem d’anar en compte de recordar que som “els usuaris, però no els esclaus, dels regals que ens ha donat la Fortuna”.  Les coses que valorem són com les fulles d’un arbre, preparades per caure quan la brisa bufa. El flux i el canvi del món que ens envolta no són un accident, sinó que formen una part essencial del que és l’univers.” Marc Aureli









La segona part del camí cap a la vida estoica suposa l’aplicació d’una sèrie de tècniques psicològiques per tal d’aconseguir la tranquil·litat. William B. Irvine ens presenta en cinc capítols de la seva “Guide To The Good Life” les cinc proposades per diferents autors.

La primera és la visualització negativa: Què és el pitjor que et pot passar? Tenir present el que pot passar pot ajudar a preveure-ho i a evitar-ho. Però encara hi ha un segon motiu: pensar en el pitjor que pot passar, afirmava Sèneca, ens pot ajudar a que no ens impactin tant les desgràcies. De fet, aquest autor alerta als que només esperen coses bones de la vida que el que passi les afectarà doblement. Hem de recordar que tot acaba.

Encara podem trobar una tercera raó que és més important: els humans som infeliços en part per la nostra insaciabilitat. Els nostres desitjos no deixen de créixer, però cada vegada que aconseguim el nostre objectiu ens trobem amb què ens cansem ràpidament. Aquest efecte s’anomena adaptació hedònica. Una manera de superar-ho és rompre el cicle desig>>lluita>>meta>>pèrdua d’interès. I per a rompre’l els estoics recomanen aprendre a no donar per fet tot el que tenim, saber pensar en què, a qualsevol moment, ho podem perdre (“Moneta, deia la meva padrina, qualsevol cosa que tinguis la te poden prendre. Tret del que tens a dins del cap”).

Imagina, doncs, que pots perdre tot el que ara trobes valuós. Pots perdre la gent que estimes, la teva casa, el teu cotxe, les teves coses...Tot el que tenim, indica Sèneca, ho tenim en préstec. La fortuna pot venir en qualsevol moment i reclamar-ho. Hem d’estimar i apreciar sense esperar que hi siguin per sempre. En aquesta línia, Epictet ens aconsella besar el nostre fill pensant que tal vegada demà no hi serà.

Viu el teu dia com si fos l’últim. Carpe Diem. Amb tota la plenitud del que siguis capaç. No es tracta de fer coses diferents, sinó de fer-les conscientment, de forma diferent. Els estoics ens recorden que tenir present la nostra finitud ens posarà més a prop de poder experimentar la joia de viure. Així, la pràctica de la visualització negativa tindrà l’efecte de transformar-nos en persones més positives. Hem d’aprendre a mirar el món amb els ulls del nin que érem. Les criatures no donen res per suposat. Es deixen sorprendre pel món. Miren i veuen.

Irvine observa que, en moltes ocasions, les catàstrofes tenen també el mateix efecte que la visualització negativa (això, actualment, es descriu com a creixement post-traumàtic, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/la-resiliencia-o-capacitat-de-superar.html). Els desastres ens transformen, en el sentit que, una vegada superats poden fer sentir-nos més vius que mai, més agraïts a la vida que mai. A més, com a resultat de l’experiència, ens podem veure empesos a fer una valoració diferent del que realment és important a la vida i, a partir d’això, dedicar més temps al que realment ens pot donar sentit. Finalment, el recuperar la possibilitat de viure després d’haver superat una desgràcia pot dur-nos a apreciar cada moment com si fos especial.

Tanmateix, en el cas de les desgràcies, explica Irvine, ens podem trobar amb què l’efecte es dilueix amb el temps. Això no passa, però, amb la visualització negativa. La seva pràctica ens assegura uns beneficis inesgotables.
Una manera alternativa de practicar la visualització negativa és l’agraïment. Donar les gràcies suposa canviar d’actitud sobre les coses, no donant-les per suposades. L’agraïment ens porta a veure la panoràmica de la nostra vida i a adonar-nos-en del nostre lloc en ella (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/11/practicar-la-gratitud.html i https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/01/es-lempatia-la-porta-cap-lagraiment.html).

Irvine ens proposa no perdre de vista que el que passa a algú ens podria estar passant a nosaltres. O, recordar, que estem vius, en part, gràcies a coses que no hi eren quan els nostres avantpassats vivien, com per exemple els antibiòtics. Epictet proposa aquesta “visualització projectiva” per tal d’agafar distància de les petites coses que ens posen nerviosos: si un nin, per exemple, ens romp alguna cosa ens posem nerviosos; però si això passa a un amic nostre pensem que “no hi ha per tant”. Si practiquem aquesta tècnica, explica Epictet, aconseguirem apreciar la relativa insignificança de les coses que ens passen i ens mantindrem tranquils, lluny d’emocions negatives.

La contemplació de les conseqüències de perdre el que tenim ens farà apreciar més el que vivim, afirma Irvine. Gràcies a la pràctica de la visualització negativa els estoics no poden deixar d’apreciar la sort de viure amb la gent estimada i de tenir el que tenen. Acceptar la inpermanència del món ens pot fer veure la sort que hem tingut pel fet de tenir el que tenim i donar les gràcies pel fet de no haver-ho perdut.

Irvine ens recorda que la pràctica de la visualització negativa es materialitza en la consciència de que tot el que valorem i tota la gent que estimem poden desaparèixer. O les persones estimades ens poden perdre a nosaltres. Hi haurà una última vegada de veure una posta de sol, de rentar-nos les dents, de donar una abraçada. Hi haurà una última vegada de sentir ploure, de sentir la calentor del sol, de sentir l’aroma del pa recent fet, de que un nin es dormi en els nostres braços, de fer l’amor. D’alenar per darrera vegada.

Contemplant la inpermanència de cada una d’aquestes coses ens forcem a reconèixer que cada vegada que fem alguna cosa pot ser la darrera. Això donarà a cada cosa que fem un significat i una intensitat que, d’una altra manera, hi seria absent.


Continuarà...