dissabte, 9 de desembre de 2017

Cinc tècniques per a no fer-nos mal quan discutim


 [Exercici d’empatia]“Pensa en algú que no t’agradi gaire, que no et caigui gaire bé. Pensa per un moment en que tinguessis els mateixos gens que aquesta persona. Tindries les mateixes pintes, feries el mateix olor, les mateixes capacitats intel·lectuals, etc. Pensa que, a més, haguessis passat per les seves mateixes circumstàncies, la seva mateixa família, els mateixos amics, la mateixa escola... Penses realment que series diferent? Penses que et comportaries diferent?Sonja Lyubomirsky “La ciencia de la felicidad”

"L’amor s’expressa en els fets, no en les paraules. Si els fets suposen una interacció hostil, el que quedarà en l’aire, en l’espai compartit, serà l’hostilitat, no la intenció de disciplinar o de comunicar un desacord."  https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/07/la-veritat-sobre-lamor.html

“Caminar, meditar durant cinc minuts, anar a fer un cafè amb un amic, per exemple, són maneres de rompre el cicle de la resposta d’estrès i donar un respir al nostre cos i a la nostra ment.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/08/mai-es-tard-per-treballar-la-resiliencia.html









En un article recent sobre el món empresarial (vegeu https://hbr.org/2017/12/how-to-control-your-emotions-during-a-difficult-conversation), l’autora fa un recompte de les tècniques que podem usar quan una conversa es complica. El fet que ens sentim qüestionats (per la nostra manera de fer, per la nostra manera de pensar, per si tenim raó o, simplement, per la nostra posició de poder) fa que es posi en marxa la resposta d’alarma, desencadenant reaccions de lluita/fugida, cosa que pot fer que pensem de manera més irracional, derivant cap a discussions que poden degenerar ràpidament.

En el cas de les famílies, el problema ve quan apareixen els desacords i els conflictes. El mateix ens passarà amb les parelles, tal i com explica John Gottman en els seus diferents llibres. Com podem aconseguir mantenir el control i seguir en la conversa sense que aquesta derivi en una lluita defensiva o pel poder? Com podem aconseguir dir el que hem de dir, sense resultar ofensius, sense fer retrets, sense enfilar-nos cap a qüestions a les que no trobarem sortida?

Una bona resposta a aquestes preguntes ens canviaria la vida a gairebé totes les persones. Tant és si l’escenari és la feina, la parella, els amics o els fills. Al final, tots ens sentirem qüestionats en algun moment i, així, ens trobarem amb l’alarma disparada dificultant la nostra capacitat per a raonar. I, en aquest cas, ens ajudarà molt saber què podem fer.

El codi hipocràtic, el que segueixen els metges, té com a primer manament el de “primo non nocere”, sobretot no fer mal. En el cas de les relacions personals, hauríem d’aplicar de manera estricta aquest principi, ja que les persones amb les que tractem diàriament i amb les que hem de compartir molts moments i projectes, necessiten, com nosaltres mateixos, per damunt de tot una cosa: respecte.

Per tant, si et veus al mig d’una potencial discussió, amb un company de feina, amb un amic, amb la teva parella, amb els teus pares o amb els teus fills, prova una d’aquestes cinc tècniques:

  1. ·    Respira. Aquesta és la tècnica bàsica per excel·lència per a recuperar el control (deixant de donar corda al sistema nerviós simpàtic i revertint la resposta d’alarma). L’ideal seria que practiquessis alguna tècnica, encara que només fos durant 2 minuts cada dia i, així, la tindries disponible sempre que la necessitessis. Es tractaria d’observar com entra i surt l’aire, fixant l’atenció en un punt, que tan potser el nas com la caixa toràcica. Pots utilitzar aquesta observació quan estiguis enmig de la situació. També pots provar de comptar les expiracions (fins a 10). Pots, també, comptar quatre quan inhales i quatre quan exhales.
  2. Centra’t en el teu cos. Recupera el seu control. Si estàs assegut, mira de trobar una forma de moure’t i caminar. Pots haver practicat tècniques com l’exploració corporal, en la que observes diferents parts del teu cos. Pots canviar la posició de les teves espatlles, obrint el pit, desactivant la tensió que normalment se’ns hi posa quan estem molestos. Pots centrar la teva atenció en els peus, en com les sents a dins de les sabates i com aquestes entren en contacte amb el terra. Tot això són tècniques “d’ancoratge” i ens ajuden a que no se’ns “vagi el cap”.
  3. Prova de repetir un mantra. Es tracta de tenir una afirmació preparada per aquestes situacions. No fa falta dir-ho en veu alta. Podrien ser-ne exemples “tot espassa”, “això no va de jo” (en el sentit de que “jo no som el problema”), “només són desacords”. En moltes ocasions proposo “no hi entris”, en el sentit que l’altra persona està entrant en altres qüestions personals o que no tenen relació i ens hem de mantenir centrats en el que volem dir, no en el que els altres volen discutir.
  4.  Reconeix i etiqueta els teus sentiments i els teus pensaments. En el moment en que ens posem nerviosos o a la defensiva, ens “fusionem” amb el que sentim. Necessitem posar distància dels nostres sentiments per tal de poder decidir el que volem dir o fer. Per això, el que hem de fer és passar de dir “Està tan equivocat amb això que me fa tornar boja” a “Estic pensant que no té raó i això em fa sentir ràbia”. O, si és algú del cercle íntim, dir “Mira, ara m’estic sentint tan molesta que només tinc ganes de discutir.” Es tracta de guanyar espai entre el que sentim i el que decidim fer.
  5. Agafa’t un descans. Guanya temps per tal de temperar la teva reacció. Prova, per exemple, d’oferir-te per dur un tassó d’aigua o de dir que has d’anar-te’n fins al bany (aquesta última alternativa molta gent de la consulta la coneix!!!).

La regla d’or de les bones relacions és no discutir en calent. Només seguint aquesta regla podem assegurar que direm el que realment volem dir. Només provant aquestes tècniques podem aconseguir parlar del que volem sense penedir-nos per haver perdut els papers.


Bona pràctica!  

dissabte, 2 de desembre de 2017

Només és amor si hi ha respecte...


El dia que naixem, se’ns proporciona una petita parcel·la amb terra rica i fèrtil, lleugerament diferent de la de qualsevol altra persona. I, a partir d’aquí, la teva família i la teva cultura comencen a plantar-hi coses i arreglen el jardí a la seva manera, fins que ets prou gran per tenir-ne cura tu mateix. Planten el llenguatge i les actituds i els coneixements sobre l’amor i la seguretat i els cossos i el sexe. I t’ensenyen com has de cuidar el teu jardí, degut a que quan facis la transició de l’adolescència a l’adultesa, hauràs d’assumir la total responsabilitat de la seva cura” Emily Nagosky  “Come As You Are”

“Quan ens fixem en la manera de funcionar d’un cervell en acció, no ens trobem amb mòduls mentals. Trobem sistemes que interactuen de manera contínua i de forma complexa per tal de produir molts de tipus de ments, en funció de la cultura. El cervell humà és ell mateix un artefacte cultural ja que es connecta a través de l’experiència.”
“Si el teu cervell opera a través de fer prediccions i construccions i es reconnecta gràcies a l’experiència, no és agosarat dir que si canvies les teves experiències avui, pots canviar en qui et convertiràs demà”
Lisa Feldman BarrettHow Emotions Are Made









En la majoria de les sessions, arriba un moment en què explico que qualsevol relació té, com a mínim, tres elements: la persona 1, la persona 2 i l’espai relacional. Aquest espai relacional és l’element en el que es despleguen les característiques de la relació (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/08/els-tres-elements-de-les-relacions-poder.html): el nivell de confiança (si creiem que l’altra és de fiar i ens entén i, a més, si en cas necessari té les eines necessàries per tal de fer el que s’ha de fer per ajudar-nos), el poder (com es reparteix entre els dos o més membres de la relació) i l’ego (les necessitats de cada una de les persones de mostrar o demostrar determinades coses o característiques).

L’espai relacional és un espai en el que es genera una història, quan la relació dura prou temps. Aquesta història està construïda a partir de les interaccions que es duen a terme entre les dues persones. Pot ser, per exemple, que una persona es vegi com a forta i dominant a ca seva, però que acabi en una relació abusiva, perquè es troba amb una altra persona que va imposant el que pensa i el que vol.

Aquest espai relacional i la història que genera està molt influenciat per la cultura. És el que Lisa Feldman Barrett, en el seu llibre “How Emotions Are Made”, anomena realitat social. La realitat social està composta de les creences compartides per una determinada societat. Aquestes creences són, en moltes ocasions, inconscients, en el sentit que són com l’aigua pels peixos, no les veiem fins que alguna cosa (una crisi, una pèrdua, un problema) les posa en qüestió. Simplement, les creences sobre el que està bé, el que està malament, el que és normal, el que no ho és, el que és just, el que no ho és, se’ns van enganxant al cos i al cervell i van condicionant les nostres accions i les nostres decisions.

I així anem pel món. Donant per suposades coses com el que és normal en les relacions amoroses, en les relacions sexuals, en l’orientació sexual, en les conductes de seducció, en les emocions que ha de demostrar cada gènere, en la capacitat que té cada persona i que, en moltes ocasions, suposem determinada pel sexe, per la raça o per la classe socioeconòmica.

En una classe de filosofia que em contava la meva filla, el professor (per cert, un bon professional de Sineu, Albert Lobo), les va demanar com es podien superar els prejudicis. La majoria de gent suposava que ells no en tenien gaires, que veien les coses com eren, que no estaven prejujant i, per tant, condicionant la relació amb l’altra persona en funció del gènere o de la classe social. La meva filla m’explicava que havia argumentat que l’única defensa contra els prejudicis era ser conscients de que realment existien i ens condicionaven. De fet, els estudis diuen que si ets dona i vols que se’t valori per igual, una de les maneres és contrarestar els prejudicis que normalment tenen els entrevistadors activant-los i contrarestant-los amb els principis de justícia, en pla “Sé que, per la feina que fas, estàs acostumat a ser just en qualsevol situació...

On es generen les creences que fan que s’activin els prejudicis? Bàsicament al carrer. I, en les situacions íntimes, en les actuacions que es veuen a casa, a l’escola, amb els amics o en les cançons, les pel·lícules o les propagandes... El que és cert, és que anem construint un model del món, del que es pot esperar, del que és normal i del que ens mereixem com a persones. No ho podem evitar. Aquesta és la forma de funcionar del cervell: és una màquina de predicció, en el sentit que es fa una idea del que passarà en una situació, des del moment en que entra a formar part d’ella.

Les relacions, així, estan condicionades per les històries que portem amb nosaltres quan entrem a formar part d’elles. En el cas de les relacions amoroses heterosexuals, les dones entren amb unes creences sobre el que és l’amor romàntic, sobre el que s’espera d’elles, sobre com serà el sexe, sobre què és normal i fins a quin punt són responsables de la relació. Els homes, evidentment, també entren amb les seves històries relacionades amb cada un d’aquests elements.

A vegades, una història d’amor es converteix en una història de terror. En algunes ocasions, amb l’excusa d’un suposat amor, i amb la ceguesa que l’enamorament inicial propicia, la dinàmica de la relació es va decantant cap a la dominació per part d’un dels membres, normalment la part masculina. L’altra persona, la dona, creu que l’amor que sent suposa que pot confiar cegament en l’estimat. A més, considera normal que el poder de la relació recaigui en l’home, renunciant més fàcilment a decidir per ella mateixa en moltes àrees de la seva vida (les decisions sobre la vida social, les activitats d’oci, les relacions sexuals). Finalment, per repassar el que són els tres elements de l’espai relacional (confiança, poder i ego), la dona entén que reforçar el propi ego, la pròpia autonomia, no és propi del seu gènere, del seu paper social. Ja tenim la recepta per una relació abusiva.

És curiós que, en moltes ocasions, quan em trobo amb una situació d’aquestes, la dona creu que són més importants les seves creences, les decisions que ha pres condicionada per aquestes, que la realitat dels fets. , m’expliquen, m’ha dit això, m’he sentida obligada a fer això que jo no volia fer... Objectivament, és cert, no em tracta massa bé... Però, l’estim!” Aquesta és la potència de la realitat social: és més forta que la realitat dels fets.

Volem això per les nostres filles i pels nostres fills? Persones que creuen que en l’espai relacional són més importants les creences que les interaccions reals? Relacions que van degenerant en maneres de viure tòxiques, en les que unes persones controlen a altres? Volem renunciar a la ressonància positiva de poder compartir emocions i vivències des d’un marc de confiança i de poder compartit? Volem renunciar a l’amor autèntic?

El cert, és que estem fent el que estem fent: perpetuant models que podríem anomenar patriarcals. Seguirem així? Seguirem considerant els problemes d’un en un, com si cada un dels casos de maltractament fossin el resultat d’una dinàmica relacional particular?

Quina és la solució? Ser més conscients de la força negativa de models com el de l’amor romàntic? Ser més conscients dels papers de gènere i de la seva influència en les relacions pel que fa al poder que s’atorguen cada un dels membres? Ser més conscients dels petits abusos per tal de que no arribin a pujar graons que fan que apareixin ja condicions tòxiques? Educar en el respecte? Restringir el paper de la pornografia en l’educació sexual dels joves? Educar en la responsabilitat d’exigir sempre l’espai d’autonomia adequat? Educar en mostrar rebuig davant les petites faltes de respecte, les bromes de mal gust sobre les dones, sobre les minories, sobre l’orientació sexual?

El cert és que si per educar una criatura es necessita una tribu, per canviar una cultura segurament es necessita que tota la tribu es posi en acció.


Bona reflexió!  

dissabte, 25 de novembre de 2017

Millorar les relacions

Si tu fossis nat 
a la seva terra 
la tristesa d'ell 
podria ser teva

Joana RaspallPodries

“Gawande explica que les preguntes que ens poden ajudar en aquest procés, cada vegada que ens caigui a sobre una malaltia greu o una lesió i el nostre cos o la nostra ment fallin, són: Quina creus que és la teva situació i com pot acabar? Quines són les principals pors i quines són les teves esperances? Quins sacrificis estàs disposat a fer i quins no? Quina línia d’actuació creus que s’ajusta més a com veus les coses?” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/11/afrontar-les-pors-per-poder-viure-les.html







Chip Heath i Dan Heath en un article basat en el seu darrer llibre (vegeu http://behavioralscientist.org/dont-just-ask-whats-matter-ask-matters/)   parlen sobre el fet de prendre decisions ajustades a les necessitats reals de les persones. Com bé expliquen, el problema, en la majoria de casos i de situacions, ve del fet que com a humans tenim tendència a pensar les coses des del nostre punt de vista. Tots els processos de decisió estan tenyits per les nostres pròpies necessitats. I, en moltes ocasions, no coincideixen amb les de la persona a la que suposadament volem ajudar.

Volem ser bons amics? Tenir una bona família? Ser una bona parella? Fer-ho el millor possible amb els nostres fills? Prestar un bon servei professional (com a venedors, professionals de la salut, de l’ensenyament, etc.)? Així, hauríem de tenir en compte les tres àrees de “responsivitat”, el que s’ha de valorar per a decidir si estem davant una bona connexió: comprensió, validació i cura.

Com explica Harry T. Reis,

·        la comprensió ve del fet de sentir que la persona amb la que tractem entén quines són les nostres necessitats i el que és important per a nosaltres;
·        la validació prové de sentir que la persona amb la que tractem ens respecta a nosaltres i al que volem;
·        la cura es demostra perquè la persona pren un paper actiu per tal d’ajudar en l’assoliment de les nostres necessitats i ens dóna tot el suport possible.

La comprensió dependrà del temps que dediquem a intentar entendre a l’altra persona. Li hem demanat el que sent i el que vol? Hem abordat directament els seus sentiments? Hem tingut en compte el seu temperament, la seva història? Hem escoltat amb atenció quan ens ha parlat? O ens hem perdut en suposicions fetes a partir del que pensem o sentim nosaltres?

La validació dependrà de la nostra capacitat per a entendre persones diferents a nosaltres mateixos (és a dir, gairebé tothom, d’una manera o altra!). Aquesta habilitat no resulta fàcil, en el sentit que suposa acompanyar a persones estimades o amb les que ens veiem amb la necessitat de tractar, encara que nosaltres no faríem mai el mateix. Tens un amic que surt amb una persona que no t’agrada? El teu fill pensa estudiar coses a les que tu no veus sortida? La teva parella està molt interessada en coses que tu no entens? Validar no és el primer que et ve al cap quan creus que tu vas bé i que l’altra hauria de tenir en compte el que penses...

La cura suposa invertir temps en l’altra persona, donant suport, ajudant amb el que sigui. La cura inclou qüestions logístiques (què podem fer per ajudar?) i qüestions emocionals (com podem fer sentir a l’altra persona que estem disponibles de la manera que necessiti?).

Per tant, si el que vols és millorar les teves relacions per tal que tinguin la profunditat que dóna el màxim de beneficis físics i psicològics (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/07/la-veritat-sobre-lamor.html) o vols assegurar-te de fer la feina el millor possible, atura’t un moment i pensa:

·        He dedicat prou temps a escoltar a la persona que m’interessa? Li he fet preguntes significatives sobre el que vol, el que sent, el que necessita?
·        He respectat el seu punt de vista, encara que no hi acabés d’estar d’acord? Som capaç de fer-li sentir que estic al seu costat, encara que no acabi de veure cap a on va?
·        He pensat en com fer sentir millor a la persona, en com ajudar-la a aconseguir els seus objectius, en com donar-li suport en el seu dia a dia?


Bona reflexió!



dissabte, 18 de novembre de 2017

El poder dels rituals

“Que la teva cançó [ritual] estigui plena de colors i que puguis seguir estimant a la persona que ja no hi és” Kim Bateman





En un article publicat recentment (vegeu https://ideas.ted.com/grieving-the-people-weve-loved-and-lost/), Kim Bateman defensa la importància dels rituals per tal de poder superar els dols. Comença amb una història sobre una dona anomenada Nictea (“de la nit”) i evoca l’esperit de l’òliba. 

La feina de Nictea és protegir el que està en perill de perdre’s en l’oblit i la seva cova està plena d’ossos de tot tipus: de ratolí, de coiot, de serp, de falcó...; però els més apreciats són els de l’òliba. Després de pujar muntanyes i travessar rius per tal de recollir-los d’un en un i dur-los a la cova, pacientment va reconstruint l’esquelet complet de l’òliba. Quan ho ha aconseguit, s’asseu a la vora del foc i pensa en la cançó que ha de cantar, En aquest moment tranquil d’amor, el batec del seu cor es pot sentir. El ritme genera una cançó i ella la canta a la ploma suau de l’òliba, a les seves àmplies ales i als seus ulls rodons. Quan canta la darrera nota, alena per a donar-li la vida i quan sent que ja té vida en els seus pulmons, els seus ulls verds/grocs s’obren àmpliament i vola sortint de la cova i torna al món.

Els dols són camins que fem per aconseguir que la persona que ja no hi és segueixi viva en les nostres ments. No podem, simplement, oblidar-la. No podem fer com si no hagués format part de la nostra vida. No podem “solucionar” la pèrdua invertint la nostra energia en altres “projectes”.

Quan perdem algú important, perdem també part de la nostra identitat. Necessitem que segueixi formant part de la nostra vida per tal de poder integrar part del que teníem en el que hem d’anar vivint. El buit no existeix en el cervell humà. Les absències són presències reconvertides. I necessitem processar els records, les emocions, els sentiments, per tal de poder trobar-hi un sentit.

Els canvis, en general, no són fàcils. Inclús coses potencialment bones i cercades com una casa nova, una relació, un fill o una promoció a la feina, les vivim amb estrès, amb aquella reacció del nostre cos que el que fa es mobilitzar energia per tal d’afrontar els reptes. En el cas d’una pèrdua, l’estrès està assegurat i es viu, en molts moments, com a una cosa molt negativa. Però, realment, no és dolent, simplement és l’eco dels nostres sistemes fisiològics intentant seguir endavant.

El dolor és inevitable. El cos grinyola i el cap busca la manera de posar ordre enmig dels canvis sobtats d’estat d’ànim: ara estic bé, ara plor desconsoladament, ara ric d’un acudit, ara em fa mal l’ànima, ara em fa il·lusió compartir un moment especial amb algú que també està en el mateix procés...

Tots els experts comencen a dir que el secret del dol està en acceptar i viure’l amb compassió, com una fase plena de sorpreses de tot tipus. Acceptar la tristesa no és fàcil. Ens entestem, moltes vegades a envernissar-la per tal de poder deixar de sentir-la un poc. Però no ens en sortirem massa bé. La tristor necessita el seu espai. Necessita expressió. Necessita ser per tal de poder deixar de ser. Necessita ser per tal de convertir-se en una altra cosa.

A vegades, una conversa que comença amb llàgrimes acaba amb rialles. Comences pensant en l’absència i acabes sentint la presència dels records, dels moments compartits, dels pensaments que ara ja són teus. Però has de començar pel que és. Has de començar per la pèrdua per tal d’aconseguir viure la presència.

Diu Bonanno, expert en dol, en el seu llibre “The Other Side Of Sadness”, que les cultures orientals viuen el dol com a una part més de la vida. La persona que se’n va segueix tenint un paper important en la família. Els rituals ajuden a mantenir l’atenció en el que serà un camí que anirà des de la tristor inicial per la pèrdua fins a l’acceptació del nou paper de la persona en la nostra vida. Bonanno pensa que aquest paper assumit del rituals pels difunts ajuda a que en aquestes cultures hi hagi menys complicacions en els dols.

Però, com elaborar un ritual? Moltes persones en una situació de dol em pregunten si el que volen fer està bé. Està bé anar o no anar al cementiri? Està bé tenir un lloc especial a casa o no tenir-lo? Està bé donar les coses o guardar-les? Què s’ha de fer, per tal de fer-ho “bé”? La resposta a cada una d’aquestes preguntes depèn de qui l’hagi de donar. Cada persona ha de fer el seu camí.

Si vols generar un ritual que doni presència al qui ja no hi és per arribar a viure la pèrdua d’una altra manera, pots seguir les recomanacions de Kim Bateman:

·        Pensa en aquelles coses que feien feliç a la persona. En quins moments era més feliç? Com més concreta sigui la resposta més ajudarà en el camí de trobar el ritual.
·        Pensa en com era la persona estimada. Com era físicament? Quins eren els seus valors? Com pots incorporar aquestes coses al ritual?

Bons rituals!

dijous, 9 de novembre de 2017

Les 18 coses que et diria el teu pare o Molts d’anys, Francesc!




Estimat Francesc,

Ara que en fas divuit, el petit de la família, vull dir-te que t’estimem. Ja sé que ho saps, però hi ha coses que mai fa nosa dir-les...

Ara ja fa més de dos mesos que vas anar-te’n a Lleida i he de dir-te que els dinars del diumenge no són el mateix sense tu. Les teves “baralles” amb na Júlia ja formaven part del ritual del dia, amb tothom opinant sobre com s’havien de manejar. “Feia falta que algú et renyés?” “Na Júlia havia de pegar-te “una pinya”?” “Estàveu construint una coreografia de “ara te dic, ara te toc, ara te faig i després tornem a començar”?”...

La veritat és que t’enyorem. Encara que, al mateix temps, estem supercontents de que facis el que vols fer i que te’n surtis.

Avui, però, que en fas divuit, vull dedicar-te una entrada especial. Una entrada personalitzada, seguint els consells del teu pare, el que et va anar dient sobre la vida, sobre què fer, sobre com fer les coses...

1.- “Has de ser agraït”
El teu pare deia que això és molt important. És una de les bases principals per a construir una família sòlida, per a consolidar amistats, per a compartir objectius amb altres persones... I, el padrí afegiria, s’ha d’expressar...

2.- “Troba la teva passió”
Sempre que recordis el teu pare, l’has de recordar fent una cosa que li agradava. Gairebé tot el que feia, ho feia amb passió. Sempre esperant millorar. Posant-hi tota la seva atenció. Parlant-ne. Compartint l’experiència amb els altres. I això feia que fos una persona amb carisma, una persona íntegra, consistent amb el que pensava...

3.- “Recorda sempre que el teu pare estava orgullós de tu”
El teu pare, Francesc, estava orgullós de tu. Estava orgullós del que havies aconseguit, del que havies lluitat, de la teva capacitat de compromís... Estava orgullós de com t’havies comportat en situacions difícils, amb dignitat, amb molta més dignitat de la que havien mostrat persones amb més edat i més responsabilitat...

4.- “Estima la teva germana”
“Els germans són molt importants”, deia el teu pare. Era un dels seus principis vitals i el seguia escrupolosament.  Fins al darrer moment, els germans vam formar part del seu camí. Fins al darrer alè, la darrera força, va poder agrair el fet de tenir-nos. Ens va confiar les seves darreres voluntats, els seus darrers desitjos, les seves darreres peticions pensant en el dia en el que ell ja no hi seria.

5.- “Sigues coherent amb el que penses”
La integritat és molt important. Al final, ets l’única persona amb la que viuràs tota la vida, i, encara que els humans ens autoenganem contínuament, haver de creure’t les teves pròpies mentides et posa en una situació difícil, bàsicament perquè suposa gastar molt per no aconseguir massa cosa.

6.- “Si fas tot el que pots, no estàs obligat a més”
El teu pare sempre deia que no exigia resultats; exigia i esperava esforç. Els resultats no depenen de nosaltres, el procés sí. En el procés hi posem les nostres energies, aprenem com fer-lo més eficient, descobrim les fórmules per tal d’aconseguir objectius... És el que podem controlar.

7.- “Respecta a la gent que estimes, no les diguis el que han de fer”
Si estimes algú i el respectes, voldrà dir que comences a entendre perquè fa el que fa, perquè pensa el que pensa, perquè vol el que vol. Si respectes algú, et resultarà molt difícil dir-li el que ha de fer amb la seva vida. El fet d’entendre que la seva posició és diferent de la teva, et farà molt difícil pensar que li pots dir el que faries tu.

8.- “Mira d’estar a prop de qui et fa feliç”
Estar amb la gent que ens estima suposa deixar-nos estimar. Es tracta de tenir temps per parlar, per estar pendent i donar temps als altres perquè puguin fer el mateix. Les relacions s’han de cuidar. I necessiten temps, com els arbres necessiten aigua i llum. I el teu pare ho sabia...

9.- “Cuida de la padrina”
El teu pare va demanar moltes vegades que cuidéssiu la padrina. Ells dos podien parlar de qualsevol cosa. Es contaven la vida. Compartien històries. Es discutien per versions de problemes familiars. Feien niu. El teu pare es preocupava molt per qualsevol cosa que li passés. Tu saps que estava molt pendent. Inclús quan ja no es trobava gaire bé...

10.- “Vés a totes les festes familiars, cuida del clan”
Una de les coses que defineixen a la família Vicens és que ho celebrem tot. I, això, sempre ha generat trobades entre germans i cosins que han donat la possibilitat de crear vincles forts i estables. El teu pare trobava que aquesta característica dels Vicens s’havia de mantenir. I ho tenia clar. I ho va demanar a tothom: a vosaltres, a la padrina, als germans...

11.- “Sigues amic dels teus amics”
“Has sabut triar bé”, et va dir el teu pare. I tenia raó, Francesc. Tens la capacitat de no deixar-te dur pel que diuen els altres. Per no deixar que t’enganin amb embulls o històries. Tu expliques que vas amb compte. I es nota. “Amics, pocs i bons”, dius. El teu pare estava molt content d’aquesta part de tu.

12.- “Llegeix, molt...”.
Llegeix, estimat, que diria el teu pare. Ell va llegir com ho feia tot en aquesta vida, intensament, com si fos una de les coses més importants a fer, amb passió. Però que sàpigues que no és només per alguna causa snob que volia que llegissis. Ho volia, bàsicament, perquè llegir és una porta a altres móns, a compartir experiències, a trobar maneres de comunicar i compartir coses...

13.- “No me siguis tarambana...”
Encara que aquesta frase te la digués moltes vegades, has de recordar-la com el que era: una prova d’amor. I pensar que el mateix que et retreia a tu, ho feia ell quan tenia la teva edat...

14.- “No donis creu”
Aquesta va ser una de les darreres lliçons de ton pare. No volia donar creu. Independentment de com es trobava, es preocupava per tenir humor, per estar pendent dels altres, de la gent a la que estimava. Ens va demostrar que la vida es viu bé si estàs bé amb la gent que estimes i mires de fer que la vida dels altres sigui més agradable.

15.- “No t’estalviïs de dir t’estim”
El teu pare ens va deixar la penyora de demostrar que ens estimàvem. Ell ho va fer sempre. I hem de seguir amb el seu camí. El teu pare voldria que tinguessis el màxim de persones possibles a les que poder dir “t’estim” durant la teva vida. Ara ja n’hi ha unes quantes. Demostra-ho, Francesc. Expressa-ho, que diria el padrí Francesc.

16.- “Has de saber dir “no” quan toca”
El teu pare sabia que molta gent arribava a viure una vida trista perquè no havien sabut dir “no”. “No” a una casa més gran, però que els condemnava a treballar sense temps per fer altres coses. “No” a una feina que donava més diners que una altra però que no els agradava. “No” a una persona que no els feia feliços perquè tenien por a estar sols. “No” a una situació injusta perquè no trobaven el coratge. El teu pare et diria que has de lluitar pel que vols, pel que t’agrada.

17.- “Heu de ser forts”
Francesc, hem de ser forts. Però part de la nostra fortalesa es demostra quan ens mostrem vulnerables, quan parlem amb les persones que estimem i compartim el nostre dolor. Hem de ser forts, però empàtics. Hem de ser-hi pels altres, pels que pateixen com nosaltres. El teu pare va decidir ser fort per viure el que li quedava fent el que trobava que havia de fer. I va saber que també vosaltres ho seríeu.

18.- “Mira sempre d’omplir la vida de vida”
Aquesta és una de les coses que ens va deixar més clares el teu pare: la vida, perquè sigui bona, ha d’estar plena de vida. Hi ha persones que perden la vida queixant-se de la seva mala sort, com si hi hagués algú que pogués respondre a les nostres reclamacions. Hi ha persones que senten que la seva malaltia, la seva dissort, les dóna dret a no fer res més que recordar a tothom com estan. El missatge del teu pare, però, era molt clar: les coses venen i s’han de dur de manera pragmàtica, s’ha de fer el que es pot i de la millor manera possible. La vida, per ser plena i rica, s’ha de fer en companyia de les persones que estimem, de les coses que ens agraden...

Molts d’anys, Francesc!!!



dissabte, 4 de novembre de 2017

La força del Ioga o Enhorabona, Atzahara!!!


“les pràctiques basades en el Ioga representen una manera efectiva de desenvolupar estratègies per a afrontar experiències estressants mentre es cultiva una sensació interior de calma. La meta final, evidentment, és la de generalitzar aquestes habilitats a les situacions de la vida diària”http://journal.frontiersin.org/article/10.3389/fnhum.2015.00235/full

“La fortalesa i la potència del Ioga prové del fet que, a més, del treball físic, es treballen els recursos necessaris per tal d’aconseguir el que els psicòlegs anomenem autoconeixement i regulació emocional. Aquesta última, al final, sembla ser el resultat de l’harmonia entre els processos més corporals (respiració, sensacions i moviments) i els processos més mentals (atenció, emoció i pensaments). https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/11/les-bases-cientifiques-de-com-funciona_19.html








Arati Yoga ha crescut i ha anat a viure a un altre local més gran. La història va començar ara fa quatre temporades, quan vaig afinar que al carrer de ciutat hi obrien un centre de Ioga. Era un dels meus projectes vitals, començar a practicar per a consolidar el que havia anat descobrint amb el mindfulness. Una porta d’autoconeixement s’havia obert i volia veure a on em podia portar.

Vaig conèixer n’Atzahara quan encara només érem uns quants i em va meravellar la seva capacitat per ser una gran mestra, sempre de bon humor, sempre disposada a ajudar, sempre pendent dels alumnes i de fer el que havia de fer amb cura i amabilitat.

Durant el primer any vaig agrair la seva gran capacitat per a corregir, animar, ajudar:  “Quan és necessari et corregeixen. Quan fa falta, t’animen. N’Atzahara adapta els exercicis al nivell de la persona, sense perdre de vista el ritme de la classe. Les correccions són contínues, però sense destorbar la concentració. (...) Els mestres són els guies que ens porten pels camins de les disciplines complexes. Els bons mestres són persones que ens conviden a començar a transitar per camins desconeguts, donant-nos la mà quan ens fa falta ajuda per a poder-hi estar. Els mestres ens van obrint els ulls, a poc a poc, ajudant-nos a ampliar els nostres repertoris.” (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/04/homenatge-als-bons-mestres-i-per-molts.html)  

I em vaig enganxar al Ioga, a la seva pràctica, a la força que anava creixent als meus braços i a l’elasticitat que s’anava congriant als músculs de la meva esquena. Mai estaré prou agraïda al fet que la vida posés Arati Ioga en el meu camí i que em permetés entrar en el món de les possibilitats obertes quan es combinen força, flexibilitat, equilibri i concentració.

En una altra entrada vaig escriure (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/04/ioga-i-consciencia-corporal.html ): “A part de que el Ioga, com a exercici físic, pugui augmentar el rendiment fisiològic del cervell/cos per la via d’una millor oxigenació i d’un millor funcionament dels òrgans corporals; millori el funcionament d’àrees com l’hipocamp (relacionades amb la memòria i l’aprenentatge); ens protegeixi de l’envelliment i marqui una diferència en les tasques que demanen un control inhibitori per part dels lòbuls frontals, també millora la comunicació interna entre els diferents òrgans corporals i, finalment, incideix directament sobre la nostra consciència interoceptiva.”

O, com s’afirmava en un article de divulgació sobre els beneficis del Ioga: Encara que sigui necessària una investigació més rigorosament dissenyada i a més gran escala, els estudis indiquen que la pràctica del Ioga ajuda en el tractament de la depressió i de l’ansietat (en múltiples metaanàlisis), a gestionar l’estrès i a augmentar el benestar dels supervivents de càncer. La investigació indica que la pràctica ajuda als músics joves a entrar en estats de flux, a dones de més de 55 a experimentar 
transcendència davant la quotidianitat i els residents en ashram assoleixen “un canvi radical en la consciència del tipus que moltes persones experimenten només quan usen drogues psicoactives” (vegeu, http://nymag.com/scienceofus/2016/09/the-scientific-basis-of-how-yoga-works.html).

Els beneficis del Ioga són molt grans, tant a nivell físic com psicològic. El Ioga, vèiem a https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/11/les-bases-cientifiques-de-com-funciona.html, millora la mobilitat, la força i la flexibilitat; enforteix els ossos; facilita el manteniment de la musculatura interna; millora la capacitat respiratòria; beneficia l’activació del brancal pasasimpàtic del sistema nerviós i actua com una pràctica anti-estrès; millora l’equilibri, la coordinació i l’autoconsciència corporal; millora la flexibilitat psicològica, la possibilitat de donar respostes més adequades a les situacions i, molts altres beneficis.

Esper que aquest nou local d’Arati Yoga tingui l’èxit que es mereix i que ens permeti gaudir de la pràctica del Ioga per molts d’anys.

Moltes gràcies, Atzahara!!!