Estimat Kiko, ara fa 8 anys...

“Els humans som supervivents. De les nostres pròpies batalles. De les nostres pròpies limitacions. El dolor és alguna cosa viva que només et mata quan no l’acceptes, quan hi vols lluitar. El dolor passa, igual que qualsevol altra cosa. La pena, no, la pena és una cosa mutant, que passa del buit més ferotge als records més dolços. Arribes a tenir una pena inclús alegre o agredolça, com la que vam viure el 13 de juliol quan va començar l’adéu d’en Pere...” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/08/7-coses-que-he-apres-des-que-no-hi-ets.html

“Estimat Kiko, no saps fins a quin punt estic agraïda al fet d’haver format part de la teva vida. No saps fins a quin punt estic agraïda al fet que els meus fills fossin nebots teus, reals, amb tots els atributs clàssics. No saps fins a quin punt estic agraïda al que vam viure. Però m’hagués agradat dir-te adéu, fer alguna cosa, acompanyar-te d’alguna manera...” https://benestaremocional.blogspot.com/2017/08/estimat-kiko-ara-fa-sis-anys.html

“I el temps, inexorable, passa. Però la teva presència segueix en la nostra vida. L’enyor ens ha ajudat a seguir, fent giravoltes entre el passat, el present i el futur. Sempre hi seràs. Sempre hi haurà el teu lloc en les nostres vides. Ara ja vius, paradoxalment, en el temps i fora d’ell.” https://benestaremocional.blogspot.com/2016/08/estimat-kiko-ara-fa-cinc-anys.html

Estimat Kiko,

Avui 15 d’agost fa 8 anys que vas morir. De cop, abruptament. El cor va fallar i vas quedar al sofà sense vida. Ni els veïns, ni els equips mèdics van poder fer res. Estaves allà al terra, bé, el teu cos estava a terra i vaig veure immediatament que ja no hi eres tu. I, aquest moment, va marcar una altra etapa de la nostra vida, l’etapa que havíem de consumir per aprendre a viure sense tu i a metabolitzar les pèrdues que vindrien després de la teva.

Sempre vas fer broma de que jo era la gran dels petits i que, per tant, era la més vella. Mai hagués pensat acabar com la petita dels grans, i punt. Perquè la meva infància sempre va estar marcada per la vostra presència, en un cicle que semblava interminable i que, de nina, veia com una imposició del destí de suportar dues criatures impertinents i molestoses que no paraven de tocar les meves coses i punyir per qualsevol motiu. I cridar l’atenció. Semblava una gimcana absurda. I jo em movia entre l’amor incondicional de “cuidadora” i germana i la ràbia de no poder estar tranquil·la cap moment.

Donar voltes contínuament dintre d’una piscina petita d’aquestes desmuntables genera una inèrcia que fa difícil canviar de direcció o sortir  de la sensació que estàs entrampat. I així era durant la nostra primera infància: jo al davant, en Pere al darrera punyint i tu darrera d’ell intentant molestar-lo suficientment perquè és girés i comencés una altra història. Que era la mateixa, girar contínuament mirant de canviar de posició sense acabar-ho de fer mai.

I jo volia tornar gran. I sortir de la piscina. I que acceptessin que jo podia fer coses de gran. Però no va passar. I vaig seguir allà enmig, donant voltes, repartint empentes, rient com una descosida, a estones. Enrabiada com una mona, d’altres. Absorta en les meves cabòries, sempre que podia.

I vaig tornar gran. I vam deixar de girar. I cadascú tenia la seva piscina, amb les seves dinàmiques. Però hi érem. Sempre. Incondicionalment. I tu especialment.

El dia abans de morir-te vaig parlar-ne amb en Guillem. Havíem celebrat els nostres aniversaris. Tu feies 44 anys i jo 47. I estava molt agraïda de saber que sempre hi eres: per fer festa, per anar amb els nins, per ajudar si feia falta... Eres el meu germà petit, encara, però ara ja érem iguals perquè ja no érem a la piscina de la nostra infància. Nedàvem a la mar gran de la vida, cadascú com podia, amb la seguretat de que, si feia falta, trobaríem una boia en la que descansar una estona...

I, l’endemà vas morir. No puc posar que vas morir-te. Crec que tu no hi vas tenir res a veure. Però ho he pensat moltes vegades, tio, no ho podies fer més discretament? Feia falta muntar tota aquesta moguda? A tu, aquesta situació t’hagués desesperat: passaries pena per tothom i aniries nerviós d’un a l’altre intentant fer alguna cosa...

La pèrdua cau damunt nosaltres com una llosa. I al principi sobrevius d’esma. I no hi veus. No hi ha cap encletxa de llum. Fins que van apareixent cruis que permeten passar una certa claror. Perquè la vida té aquestes coses, torna a créixer imparable, inclús enmig de l’asfalt. Després, amb el temps, va construint-se una cúpula com a de vidre, amb pecetes petites fetes d’emocions i de records. Al principi amb pocs elements, més endavant amb multitud de trossets que deixen passar la llum i brillen enmig de l’obscuritat. I els anys et deixen entrar i sortir d’aquestes cúpules, perquè ara ja estan obertes, i es presenten adesiara, enmig del camí de la vida.

Estimat Kiko vius en nosaltres.

Gràcies per ser-hi tot el temps que vas poder.

Una abraçada d’aquelles teves tan grans...

Connecta't i sigues amable...

"Som una espècie social, de fet, ultrasocial. El nostre èxit reproductiu com a espècie ve de la nostra capacitat per a crear cultura, per a crear una realitat social. Per arribar fins aquí hem hagut de cooperar i, per això, hem hagut de confiar." https://benestaremocional.blogspot.com/2018/01/gratitud-compassio-i-paraula.html

“Iniciar converses de manera amable:

A part de la ratio 5:1 (5 interaccions positives per cada negativa) dels Masters, aquests es caracteritzen per iniciar les converses i les interaccions de manera amable. De fet, els estudis indiquen que la manera de començar una conversa determina en un 90% com anirà, si acabarà bé o no. En cas d’un inici negatiu, les parelles Masters posen en marxa una pràctica restaurativa de seguida.”  https://benestaremocional.blogspot.com/2018/07/10-punts-per-lexit-en-les-relacions.html

 

“Ajudar als altres canvia la nostra visió de nosaltres mateixos, fent que ens sentim més competents, més efectius i en pau. Inclús un petit gest d’amabilitat, somriure o deixar passar a un estrany, ens fa sentir millor. Davant la visió que els anomenats “taurons”, egoistes i aprofitats, són els que tenen èxit en el món, els estudis mostren que les persones generoses són les que tenen més èxit en la vida (busqueu els estudis i les xerrades d’Adam Grant, com a exemple).”  https://benestaremocional.blogspot.com/2017/10/la-generositat-lamabilitat-i.html

 

“Ser amable i generós fa que percebis als demés de forma més positiva i fomenta una major sensació de pertinença a la comunitat. A més, mitiga la culpa, la pena i el malestar que ens provoquen les dificultats i el patiment dels demés i estimula una sensació de consciència i agraïment per la nostra bona sort. Per altra banda, proporcionar ajuda als altres ens distreu dels nostres propis problemes i de les preocupacions.” https://benestaremocional.blogspot.com/2014/01/practica-lamabilitat.html

 

“Què li passa al jovent?” –em va dir l’altra dia un home a la consulta. “Per què no saluden, no et feliciten quan els convides perquè fas festa, no et donen les gràcies per les coses que fas per ells?”. “O són les meves nebodes que són així?”. “Crec que no té a veure amb la teva família”, li vaig dir. “Simplement, les hem pujat així”.

“El meu pare encara està desfet perquè els meus nebots no van venir al funeral de la meva mare. No entén quin sentit té que no ho fessin. No ho pot entendre” –em va explicar una dona un altre dia. “Explica-li al teu pare que no tenen la culpa els nins, que ara la gent troba que els adolescents no han de seguir aquests rituals. Simplement, no entenen la importància de fer-se costat en aquestes situacions”

L’evolució s’ha encarregada de deixar clar la nostra dependència dels altres. Som una espècie ultra social i el nostre sistema nerviós i la nostra vida depèn de que els altres ens criïn i ens estimin des del moment en què naixem. Les connexions amb els altres, connexions d’alta qualitat, són imprescindibles per tal de poder actualitzar la nostra capacitat de florir com a persones, de ser tot el que podem arribar a ser.

Les connexions d’alta qualitat, tan si són esporàdiques amb persones del carrer o íntimes amb persones del nostre cercle d’amistats o familiars, són el resultat de les accions que portem a terme. Aconseguir fer una rialla amb una altra persona és el resultat de fer sentir còmode a l’altra, de tenir en compte com està en aquell moment, de conèixer les seves creences i generar un acte comunicatiu que faci ressonar de manera positiva a les persones implicades en la interacció.

Per tal de connectar bé amb altres persones, has de decidir-ho, has de prioritzar l’amabilitat. I, segurament, has d’haver viscut en el marc d’una cultura, familiar o social, que pensi en els altres com a part d’una humanitat compartida i que doni importància a la capacitat de cada persona per tal d’aportar benestar als altres. 

John Gottman, l’expert en relacions familiars i de parella (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/07/10-punts-per-lexit-en-les-relacions.html ), afirma que una interacció amb una altra persona té tendència a acabar bé si comença bé. I, com comencem bé una interacció, sigui casual o sigui amb companys o familiars? 

Una interacció tindrà un bon inici si cada persona que hi intervé s’hi sent reconeguda i, per això, hem de tenir l’objectiu de ser amables. Ser amable pot convertir-se en un hàbit si sabem com practicar. En aquest cas, les formes són fonamentals; hem de saber saludar bé, donar les gràcies, respectar el torn de paraula, escoltar amb atenció i parlar sense ofendre. L’objectiu, al final, és arribar a tractar als altres com ens agradaria que ens tractessin i saber que per tal de gaudir d’una relació adulta hem de saber que cada persona és un món i que té els seus propis objectius i les seves pròpies necessitats, tan respectables com les nostres.

Estem fent possible que els nostres fills siguin conscients de la importància de l’amabilitat? Estem educant les noves generacions per ser amables? Estem informant i formant sobre la importància de les formes? Hi ha algú que recordi als joves i a les criatures la fórmula de la meva mare que diu que “Quedar bé poc costa?” o que “Has de mirar de donar gust sempre que puguis?”? Estem prioritzant ensenyar que els desacords i els conflictes formen part de la vida i que l’important, com deia el meu pare, és saber portar-los amb dignitat? Estem recordant prou als joves i als infants que l'amabilitat i el respecte cap als altres obren les portes del món i del cor?

Bona reflexió!

55, en vida teva!

“m’agradaria practicar més que mai la “saudade”, l’emoció portuguesa mescla de tristesa/nostàlgia/record. M’agradaria que tothom tingués un moment per pensar en els que estan sols, els que han perdut algú, els que passen per moments difícils... M’agradaria pensar que estem més a prop d’entendre la humanitat compartida, de sentir que tots estem fets de la mateixa pasta, que venim del mateix lloc...” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/12/el-nadal-que-ens-agradaria.html

 

Sempre vaig sentir-li a dir “En vida teva!” quan algú el felicitava. De petita no ho entenia massa bé, em semblava que era una de les fórmules del meu pare, com quan li donaves les gràcies i ell deia “A Déu sien dades”. Sonaven bé. Eren molt agradoses a l’oïda. De més gran vaig entendre el seu significat i la seva bellesa: “No serà mai el mateix si tu no hi ets per celebrar-ho amb mi”.

I no. Ara que ja fa 7 anys que faig anys sense en Kiko i 2 anys que en Pere va morir ressona al meu pit la força de l’expressió del meu pare. En vida teva!. M’he aixecada sabent que sobre la taula de la cuina m’havien deixat un regal i que el dia era tot meu, un dia en el que puc decidir què fem, què vull fer. I he donat les gràcies per tot això. Sé que som una privilegiada, que la vida m’ha tractat bé, que malgrat els cops no he perdut la curiositat ni ha minvat ni una miseriona la meva compassió cap als que pateixen. Però, després de sentir-me feliç pels molts d’anys d’en Guillem, el temps que em preparava per anar a caminar, asseguda a un escaló, he sentit la presència de totes les absències i he plorat. I suposo que sentiré la necessitat de fer-ho cada any de la meva vida...

Els meus fills s’enriuen de mi perquè fa anys que amenaço amb la força dels 55. Les dic que quan arribes a aquest punt ja et pots permetre dir el que et dona la gana. Aplicant les regles de la veritat, de no fer mal i de dir-ho per millorar la comunicació pots dir el que sentis, el que pensis, el que vulguis. I pots plorar. Perquè enmig de totes aquestes alegries hi segueix la pena per les vides perdudes, per les vides estroncades i pel dolor de sentir absències com si fossin presències.

En vida teva! Els meus germans van començar a aplicar la fórmula del pare abans de morir. El meu germà Pere era conscient de la força d’aquestes paraules. Havia reflexionat sobre el que seria la vida dels qui estimava sense ell. Sabia que ens en sortiríem, que seguiríem endavant, que posaríem peu fiter per aconseguir seguir com a família. En Kiko no va tenir l’oportunitat de pensar-ho. Els meus darrers aniversaris van ser motiu de broma, aprofitant per recordar que jo sempre era la gran, la que aniria a la residència més aviat, la que s’estava fent vella... I tant...

Jo segueixo aquí. Amb la sort de poder fer anys i fer-me gran. Amb la responsabilitat de recordar la fórmula, tenint en compte que el que importen són les connexions, la gent que ens estima i que estimem. 

Quantes vegades ho hem deixat de dir pensant que els altres “ja ho saben”? Quantes vegades donem per suposat que els que hi són ara hi seran per sempre, inconscients de la fragilitat de l’existència?

I avui, que en faig 55, diré a tothom que em feliciti “En vida teva!” i desitjaré que tothom entengui la frase del meu pare i que, com deia ell al final de la seva vida, “s’expressin prou” dient als que estimen el que senten.

Avui, si algú pensa en mi, que digui als que sent a prop seu que els estima. Simplement, t’estim.

Moltes gràcies.