dissabte, 25 de març de 2017

El camí cap al benestar emocional (II)

"L’avantatge de conèixer aquells trets que ens permeten generar estats positius és que si identifiquem les nostres fortaleses podem planificar les nostres activitats de forma que es manifestin el màxim possible i, així, entrar en el cercle virtuós de les emocions positives."  https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/05/les-fortaleses-personals.html

"Seligman proposa crear la pròpia felicitat a base d’exercicis que persegueixin millorar la presència en la pròpia vida dels elements del benestar. Un dels exemples eren els actes de bondat o d’agraïment, gràcies als quals incrementaríem les relacions positives."  https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/04/el-benestar-emocional-de-seligman.html





Font: Google



Com vèiem en l’entrada anterior, podem reconduir l’efecte que tenen els trets de personalitat sobre el nostre benestar emocional. Els autors que citàvem mantenien que el fet que no ens toqués ésser massa sociables o extravertits o que la nostra estabilitat emocional fos d’entrada més aviat incerta NO ens conduïa a una vida difícil en el sentit emocional. Seguíem tenint opcions d’arribar al benestar emocional.

Una de les opcions consistia en treballar en els nostres Projectes Personals, en agafar les regnes de la nostra vida i conduir-la a través d’activitats amb sentit (aquesta és l’opció defensada per Brian Little i que presentàvem en l’entrada anterior). L’altra és intentar descomposar els grans trets de personalitat en altres de més petits que ens permetin incidir-hi per tal de modular-los i, així, tenir més opcions d’aconseguir tenir una vida plena, amb sentit, entrega i passió.

Aquesta segona opció és la que defensa Scott Barry Kaufman a l’article https://blogs.scientificamerican.com/beautiful-minds/which-personality-traits-are-most-predictive-of-well-being/ . Quins són els trets de personalitat que poden col·laborar en l’objectiu d’aconseguir el nostre benestar? Kaufman explica que els seus estudis semblen indicar que els més significatius a l’hora d’aconseguir-ho són:


·        Entusiasme: les persones que puntuen alt en aquesta dimensió són amistoses, sociables, expressives emocionalment i tendeixen a estar divertits en la seva vida. L’entusiasme prediu la satisfacció vital, la presència d’emocions positives, menys emocions negatives, domini del seu entorn, creixement personal, relacions positives, autoacceptació, sentit de propòsit, implicació, sentit i assoliment d’objectius.
·        Baixa evitació: les altes puntuacions en evitació estan presents en persones que perden el coratge fàcilment i que es senten sobrepassades ràpidament. A més, tendeixen a ruminar. Com a resultat, són més susceptibles a patir ansietat i depressió. Les persones que puntuen baix en evitació, per la seva banda, tenen un nivell de satisfacció vital més alt, més emocions positives i menys emocions negatives. També són més autònomes, presenten un major domini de l’entorn, un major creixement personal, relacions positives, autoacceptació, sentit i propòsit i major assoliment d’objectius.
·        Laboriositat: les persones laborioses estan centrades en aconseguir objectius, són disciplinades, eficients, centrades i competents. La laboriositat està altament correlacionada amb el “grit”, és a dir, amb la passió i la perseverança cap a metes a llarg termini. La laboriositat correlació amb la satisfacció vital, les emocions positives, menys emocions negatives i més autonomia, domini de l’entorn, creixement personal, relacions positives, autoacceptació, sentit i propòsit, implicació i assoliment d’objectius.
·        Compassió: Les persones compassives són sensibles a les emocions dels altres i es preocupen pel seu benestar. La compassió es correlaciona amb una major presència d’emocions positives, més domini de l’entorn, creiexement personal, relacions positives, autoacceptació, sentit i propòsit vitals, implicació i assoliment d’objectius.
·        Curiositat intel·lectual: les persones que puntuen alt en curiositat intel·lectual estan obertes a les noves idees, frueixen del pensament profund i complex i tendeixen a reflexionar sobre les seves experiències. La curiositat intel·lectual prediu la presència d’autonomia, domini de l’entorn, creixement personal, autoacceptació, propòsit i assoliment d’objectius. No està correlacionada amb les altres variables més emocionals.


Kaufman, a més, assenyala dos candidats més per tal de treballar el benestar emocional, encara que aquests dos últims no tenen la potència de les altres cinc dimensions comentades i, per tant, el seu efecte final és més limitat. Estem parlant de:

·        Assertivitat: Les persones amb una alta assertivitat són dominants socialment i estan motivades per tal d’assolir un estatus social alt i posicions de lideratge, per tant tendeixen a ser provocatives. L’assertivitat correlaciona amb l’autonomia personal (independència i capacitat per a resistir pressions socials), però també està relacionades amb una major presència d’emocions negatives. El fet que l’autonomia suposi una menor conformitat i una major lluita per les pròpies conviccions, pot fer-nos sentir menys feliços de manera puntual. Tanmateix, tal i com hem comentat altres vegades, aquesta negativitat no té perquè penalitzar el nostre benestar emocional, ja que, encara que ens faci sentir malament, ens fa sentir, també, que ho fem per mantenir els nostres principis (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/10/les-diferencies-entre-una-vida-amb.html  i la seva discussió entre la felicitat hedònica i al eudaimònica).
·        Obertura creativa: Les persones que puntuen alt en aquesta dimensió necessiten una sortida creativa i aprecien la bellesa, la imaginació, el somnia desperts, la fantasia i els sentiments. Els efectes sobre el creixement personal i la implicació de l’obertura creativa són independents de la curiositat intel·lectual. Encara que la curiositat intel·lectual sembla correlacionar més amb el benestar, l’obertura creativa és un camí cap a dos elements molt importants del benestar: el creixement personal i la implicació o compromís.

Així, com dèiem en l’altra entrada, independentment dels teus trets de personalitat, pots arribar al benestar emocional. Tant per la via dels Projectes Personals dibuixada per Brian Little com per la que ens mostra Kaufman, queda clar que hi ha múltiples camins cap al benestar emocional. No ens hem de deixar vèncer pel fatalisme de pensar que la nostra sort està gravada en pedra. Les dimensions de personalitat ens deixen un gran marge d’acció i podem jugar-hi potenciant determinades formes d’acció.

Bona reflexió!



PS. Entrem en acció! Mireu atentament en quin perfil esteu, en quines dimensions puntueu alt i potencieu aquelles activitats que poden fer que floreixin. Heu de dedicar més temps a la curiositat intel·lectual? O podeu fer alguna cosa que us obri més a la conducta creativa?  Teniu una sensibilitat especial que pot fer créixer la dimensió de la compassió (meditant, fent alguna cosa pels altres, fent petits favors...)? Necessiteu controlar la vostra tendència a evitar les coses que considereu preocupants? Heu de potenciar la laboriositat per la via de practicar una mentalitat de creixement i creure que “encara” no heu aconseguit el vostre potencial màxim? Necessiteu més entusiasme en la vostra vida? Necessiteu moure’s i fer activitats amb persones més positives?

dissabte, 18 de març de 2017

El camí cap al benestar emocional


“Tria els projectes adequats, encara’ls de manera adequada i pots fer que la teva vida sigui més rica i més agradable” Brian Little “Me, Myself, and Us”



Font: Google




En el món de les relacions entre personalitat i benestar emocional apareixen dues dades de manera sistemàtica: la relació positiva entre extraversió i benestar i, també, entre estabilitat emocional (el contrari del neuroticisme) i benestar emocional. Aquests dos trets de personalitat tenen molts anys d’història i una gran validesa científica. A més, presenten un substrat biològic considerable, és a dir, són dimensions temperamentals marcades per la genètica i relativament estables durant la vida.

Aquestes dades són preocupants en el sentit de pensar en la pròpia personalitat com una sentència de vida. En aquest sentit, ens hem d’alarmar davant una criatura molt introvertida (poc sociable, que li agraden les activitats solitàries i estar tranquil·la), pensant que li espera un futur més difícil i més infeliç? O davant una criatura molt sensible a les preocupacions o als canvis (amb una puntuació alta en neuroticisme?

La resposta és NO. Els especialistes en personalitat es dediquen a estudiar com podem trobar el camí del benestar emocional per la via de marcar-nos itineraris vitals personals (vegeu http://www.bbc.com/future/story/20170131-the-secret-to-living-a-meaningful-life ) o per la via de trobar camins culturals que ens permetin influenciar el nostres patrons de pensaments, sentiments i conductes (vegeu https://blogs.scientificamerican.com/beautiful-minds/which-personality-traits-are-most-predictive-of-well-being/ ).

En un article anterior (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/10/personalitat-i-processos-daddiccio.html), vèiem que en el que considerem com a personalitat distingim entre els trets (entre ells els d’extraversió i estabilitat emocional que estem comentant), objectius vitals (les tasques o el sentit que intentem donar a la vida per la via d’intentar que sigui agradable i/o significativa) i la narrativa (la història que ens contem a nosaltres mateixos i als altres sobre qui som i per què som com som). Brian Little indica que en el segon dels elements, el marcar els nostres objectius vitals, hi trobarem un dels camins per a construir una vida significativa, amb benestar emocional.

Little proposa un sistema d’Anàlisi de Projectes Personals. Per això hauríem de seure’ns i escriure sobre quins són els nostres objectius en la vida, des de, per exemple, fer més exercici o parlar més amb la família. Després hauríem d’avaluar aquests objectius en funció de cinc dimensions: sentit o significat, manejabilitat, connexió amb els altres, emocions negatives i emocions positives. Per cada un dels objectius, així, tindríem una puntuació alta o baixa en cada una de les dimensions.

Els projectes o objectius que puntuen alt en les dues primeres dimensions, sentit i manejabilitat, seran els que, a la llarga, afectaran de manera especial a la nostra felicitat i al nostre benestar. Aquest fet és molt important, ja que ens permet sortir de la “maledicció” dels trets: pots ésser una persona introvertida i sensible, però el que comptarà al final pel teu benestar serà el que facis a la teva vida. I el que fas els pots definir en funció dels projectes que et marques. Som el que fem.

El pitjor que pot passar-te a la vida, seguint a Little, és sentir que els teus projectes personals són inabastables. Sentir-te miserable i estressat, encara que pensis que el que fas té sentit, té un efecte més negatiu que la pobresa per la teva qualitat de vida. En contrast, la millor combinació pel benestar és tenir un o més projectes centrals que sentis com a manejables i que donin sentit a la teva vida. I, per això, has de sentir que són teus i no que venen marcats per la pressió social, per exemple.

Un dels secrets per aconseguir fer els projectes més manejables és reformular-los en passes més petites: per exemple, “fer una dieta més sana” en “menjar una peça de fruita o ensalada cada dia”. Un altre, per tal de desbloquejar un objectiu, seria intentar fer un paral·lelisme entre el que no acaba d’agafar forma i alguna cosa que ja tinguem assolida. Per exemple, si hem aconseguit fer exercici de forma regular i el que volem és menjar millor, hauríem de fer dues llistes amb el que hem fet en el cas de l’exercici i el que hem fet fins ara en el cas del menjar. Compararem després les dues llistes i, tal vegada, puguem veure maneres de desbloquejar la situació, anant a un dietista, per exemple, a manera de monitor, o fent petits canvis graduals, com en el cas d’un entrenament.

Així, podem ésser optimistes sobre la nostra capacitat d’arribar al benestar emocional. Hi ha tres forces que governen la nostra vida: la nostra naturalesa biològica (amb les nostres tendències fisiològiques a tenir determinats trets de personalitat), la nostra naturalesa social (amb les característiques de com ens han criat i de amb qui i com acabem vivint) i, finalment, les nostres “naturaleses” idiogèniques, que es defineixen en funció dels nostres projectes personals i de les dimensions de personalitat que mobilitzem per aconseguir-los. El que hem de fer, doncs, és centrar-nos en la tercera força: els nostres projectes personals.

Conclusió: tria de manera curosa els teus projectes ja que poden projectar-te cap a noves possibilitats, entre elles, la d’una vida millor amb felicitat i benestar emocional.

Quins són els teus projectes personals?

Continuarà...


diumenge, 12 de març de 2017

Cóm liderar una família o un equip

"Les persones que escolten millor fan que la conversa esdevingui una experiència positiva per l’altra persona, cosa que no passa quan el que escolta és passiu. Les persones que escolten bé aconsegueixen que l’altra persona es senti recolzada i que consideri que confien en ella. Escoltar bé suposa construir un ambient en el que la persona es senti segura i confortable, de manera que les qüestions es poden parlar obertament, encara que suposi posar en evidència diferència de criteris." https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/aprendre-escoltar-be.html









En el llibre de Caroline Webb, “Cómo tener un buen día”, que està dedicat, en principi, al món laboral, s’explica com ho hem de fer per aconseguir que cada persona tregui el millor d’ella mateixa. Es tracta de convertir-nos en líders de la situació i fer que els altres contribueixin de la millor manera possible, agafant la seva pròpia responsabilitat.

El primer que fa falta sempre que tractem amb altres persones és saber escoltar (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/aprendre-escoltar-be.html ). En aquest sentit, Nancy Kline proposa el que denomina “escolta extrema” i que consisteix en:

·        Recorda que NO es tracta de TU. Tu NO ets el protagonista. No es tracta de que diguis a l’altra persona el que ha de fer o de que et sentis útil ajudant a trobar la solució. Es tracta d’aconseguir que la persona tingui l’espai per a poder pensar amb claredat.
·        Deixa que l’altra persona triï el tema. Demana “Quin creus que és el tema que hem de tractar?
·        No interrompis. Deixa un marge de cinc minuts abans d’intervenir. No aprofitis les pauses per a ficar els teus comentaris. Deixa l’espai necessari i espera.
·        Manté el contacte visual. Ho has de fer encara que l’altra persona no ho faci. Intenta estar present i receptiu.
·        Facilita el fet que pugui seguir parlant. Aprèn a demanar “Has pensat alguna cosa més sobre el tema?”. “Hi ha alguna altra cosa que et preocupi?”. Si l’altra persona ja no té res més a dir procura demanar: “I ara, què fas comptes fer?
·        Torna a recordar que el protagonista és l’altra persona, NO tu. Ja sé que en el teu cap hi reboten idees, solucions, pensaments... Deixa-ho anar. Ara NO és el moment de deixar-los lliures. Ja tindràs l’ocasió en un altre moment. Ara el protagonista és l’altra persona.

Per altra banda, en moltes ocasions hem assenyalat la importància de l’autonomia. De fet, aquest és un dels elements motivadors principals en la vida. Es tracta de donar l’espai suficient i la responsabilitat per tal que la persona senti que fa les coses per ella mateixa i que, per això, es pot sentir digne de respecte. Aquesta força la vèiem en acció de manera espectacular en els nins petitons, quan amb un gran somriure ens criden perquè ens adonem del que han sigut capaços de fer sols (caminar, posar un bloc a una torre de fustetes, fer un dibuix, menjar sols...).

L’altra dia un executiu d’una empresa comentava com, en certes ocasions, determinats directors poden anar anul·lant (deixant-los sense autonomia en les seves decisions, dient-los el que han de fer) els seus caps de departament de manera que aquests es van sentint desmotivats i poc reconeguts. “Però després –em comentava aquest executiu- em demanen que les faci fora per falta d’iniciativa!

Comenta Webb que s’ha de practicar l’art de trobar el punt entre el control excessiu i la delegació total. En aquest punt, es pot respectar l’autonomia de la persona i, a la vegada, garantir que disposa de l’orientació necessària per a dur a terme la feina que s’ha de fer. Una de les maneres més segures per tal d’aconseguir aquest equilibri és aprendre a formular una sèrie de preguntes per tal d’ajudar a l’altra persona a arribar a les seves pròpies conclusions. Nosaltres fem les preguntes, ells arriben a les seves pròpies respostes al problema. Resultat: afavorim la solució preservant l’autonomia com a força motivadora.

Quines són aquestes preguntes? Es basen en el que es coneix com a “mètode GROW” (GROW de crèixer) perquè el que fan és guiar a les persones a seguir unes passes denominades Goal (“Objectiu”), Reality (“Realitat”), Options (“Opcions”) i Way forward (“Seguir endavant”):


·        Goal (Objectiu): Quin és el resultat ideal?
·        Reality (Realitat): Quina és la situació actual? Quines són les coses que tenim a favor? Quines són les coses que tenim en contra (obstacles)?
·        Options (Opcions): Quines opcions tenim per avançar? (En aquest cas, s’han de tenir sempre en compte primer les idees de l’altra persona. Només després es poden fer suggeriments) I, en cas de que les primeres opcions no funcionin, què pots fer més?
·        Way forward (Seguir endavant): Quina és la primera passa a fer? Quan la farà? Quina ajuda necessita? Hi ha alguna cosa en la que puguem ajudar?

Aquest sistema és una variant del que vam veure a l’entrada https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/02/cinc-petits-canvis-que-poden.html , el sistema DROP (Desig, Resultat, Obstacles, Pla).

En el fons, a part d’aconseguir augmentar l’autonomia, el sistema cerca que la persona accepti els suggeriments dels altres sense posar-se a la defensiva. Per això, s’ha d’anar molt en compte a l’hora d’expressar els desacords i intentar donar una retroalimentació positiva. Webb ens suggereix tres tècniques:

1.     El que m’agrada del que dius o fas és...” Es tracta de trobar la part positiva de la proposta de l’altra persona. S’han de posar exemples concrets de les coses que valores; no val dir “això està molt bé!”. Una vegada que has entrat al terreny dels exemples concrets, pots passar a la teva proposta: “Encara m’agradaria més si hi afegissis...
2.     “Sí, està molt bé, i...” En aquest cas, es tracta d’evitar el famós “però”. Aquest últim dóna sensació d’excloure el que proposa l’altra persona. Amb la conjunció “i” podem introduir noves consideracions sense excloure les idees de l’altra. Aquesta fórmula “Sí, i...” és un mètode fiable per tal d’estimular la col·laboració creativa i resultar ser un dels principis fonamentals de la comèdia d’improvisació.
3.     “Què hauria de passar perquè això funcionés?”. Es tracta de plantejar una pregunta exploratòria en lloc de dir “això no funcionarà per això o per això altre”. Es tracta de que la persona pensi per ella mateixa.

Finalment, en el camí d’aconseguir els objectius augmentant l’autonomia i la capacitat de decisió de les persones implicades, s’ha de tenir en compte una cosa molt important: sempre que hem d’imposar una cosa, ho hem de fer deixant molt clar les raons que ens porten a fer-ho d’aquesta manera. Les imposicions, les sancions, els canvis, s’arriben a acceptar en cas de que es consideri que la persona que les imposa ho fa de manera justa. Es tracta de ser del tot transparent i honest sobre els motius que ens han portat a la nostra actuació. Aquest fet encara és més important quan tots estem enfadats (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/08/la-comunicacio-en-la-familia-i-ii.html ).

Per tant, escolteu, pregunteu, ajudeu a reconsiderar i respecteu. Aquesta és la seqüència màgica a l’hora de liderar un equip, ja sigui una família o una empresa.


Bona reflexió!

dissabte, 4 de març de 2017

Els tres cervells


“Les pràctiques més efectives i potents que es poden trobar en els diferents dominis de les activitats humanes actuen forçant l’adaptabilitat del cos i del cervell per tal de crear, graó a graó, l’habilitat de fer coses que abans no eren possibles. Es tracta, doncs, de sortir de la nostra zona de confort.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/sortir-de-la-zona-de-confort-per-tal.html

“sortir de la zona de confort ens ve a contrapèl. El més natural, quan ens posem a aprendre el que sigui, és que arribat a un moment en el que ens en puguem sortir prou bé, simplement anem fent. Aquest és un dels mecanismes que té el cervell per tal d’estalviar energia. El seu objectiu no és fer les coses de la millor manera possible, sinó trobar una solució prou operativa per tal de seguir funcionant.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/sortir-de-la-zona-de-confort-per-tal_27.html

“A la llarga, hem d’intentar utilitzar les hores i els minuts de manera que obtinguem plaer i sentit globals en grau màxim durant el màxim temps possible (...) Quedar en una feina avorrida o mantenir una relació negativa allarga el malestar i es improbable que cap felicitat futura compensi del tot aquesta pèrdua. La felicitat perduda s’ha perdut per sempre Paul Dolan“Diseña tu felicidad”


“Lyubomirsky afirma que si trobes una persona feliç sempre hi trobaràs al darrere un projecte. I, el procés que suposa anar fent coses per tal d’assolir el projecte proporciona un nivell de benestar millor que la pròpia consecució final.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/09/activitat-per-la-felicitat-numero-10.html



Font: Google


Una de les distincions que es fan encara en el món de l’estudi de la psicologia humana és la de les funcions emocionals i les cognitives. La veritat, però, és que tal cosa és gairebé impossible de fer quan estem davant d’una persona amb un funcionament relativament normal. En general, qualsevol decisió que prenem està tenyida d’elements cognitius i d’elements emocionals. De fet, quan les persones no són capaces de sentir els missatges emocionals del seu cos degut a alguna lesió cerebral que desconnecta les emocions de les decisions i, per això, deixen de tenir la sensació/intuïció de que alguna cosa “no va bé” o de que “no quadra”, prenen decisions absurdes o equivocades.

De fet, en moltes ocasions, treballant amb persones que estan en situació de crisi i han de prendre decisions sobre les seves relacions, un dels elements amb els que intentem tornar a contactar és amb el de “sentir” el que el cos i les emocions ens diuen. De fet, les persones més conscients dels seus estats corporals tenen menys problemes a l’hora d’afrontar problemes en les relacions íntimes i les professionals, per exemple.

Durant els anys 40 va sortir una teoria que explicava que l’organització del cervell seguia una estructuració per capes, amb la primera que anomenaven el cervell rèptil i que es dedicava a les funcions bàsiques com la respiració o el manteniment del cor; la segona, el cervell límbic o emocional, que estava especialitzat en les reaccions emocionals; i, finalment, el cervell racional, el súmmum de l’especialització en la presa de decisions racionals i  que contenia el llenguatge, per exemple.

Paul MacLean i la seva teoria del cervell triú es van popularitzar ràpidament i encara avui són un referent en diferents cercles. Tanmateix, com dèiem abans, la seva validesa és escassa. De fet, moltes de les àrees que ell considerava com a emocionals avui s’ha demostrat que acompleixen funcions integratives, coordinant informació de diferents parts del cervell. Per altra banda, tenen un paper important en el llenguatge, l’estrès, la regulació dels òrgans interns i, inclús, la coordinació de la informació que prové dels cinc sentits per a tenir una experiència integrada.

En un article sobre com evitar els problemes cognitius associats a l’envelliment (vegeu https://www.nytimes.com/2016/12/31/opinion/sunday/how-to-become-a-superager.html ), Lisa Feldman Barrett explica que les investigacions que estan fent sobre quins són els factors protectors semblen assenyalar la importància d’aquestes regions suposadament emocionals per a mantenir les funcions cognitives al nivell de persones joves. De fet, les dades indiquen que com més denses són aquestes regions millor és el rendiment de la persona en proves de memòria i d’atenció.

Però, què podem fer per a mantenir aquestes zones com les d’una persona jove? Les dades semblen indicar que la solució està en mantenir una actitud de treballar durament, d’intentar millorar en alguna cosa. Es tracta, segons els estudis, de fer tasques que considerem que estan per sobre del nostre nivell, fora de la nostra zona de confort. No té importància si el tipus d’esforç és físic o mental, l’important és la seva dificultat.

El problema, però, ve del fet que ja assenyalàvem en una altra entrada quan parlàvem de l’expertesa (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/sortir-de-la-zona-de-confort-per-tal_27.html): és desagradable sortir de la comoditat física o mental. De fet, com ja comentàvem, una de les dificultats més grans és que tenim tendència a acomodar-nos i “anar fent”. Treballar dur ens fa sentir malament. Tanmateix, sortir de la comoditat és el camí cap al que l’autora anomena el “súperenvelliment”.

El meu pare deia que quan els músculs patien t’estaven indicant que necessitaven fer més aquella activitat per tal de deixar de patir. Els marines diuen que el dolor és la debilitat que abandona el cos. Les persones que aconsegueixen tenir un cervell jove a pesar dels anys han aconseguit suportar el malestar mentre van construint expertesa.

Moltes persones, a mesura que van fent anys, aconsegueixen trobar-se més còmodes per la via d’evitar problemes i reptes. Tanmateix, aquesta comoditat no es tradueix en un major benestar a mig termini. De fet, el cervell té una regla d’or: el que no s’usa, es perd. Necessitem reptes per a mantenir una vida viva i per envellir amb la dignitat de l’autonomia i dels sentiments de competència.

Bona reflexió!

PS. En aquesta mateixa línia, els estudis semblen indicar que les persones amb un sentit de propòsit (és a dir, que es marquen objectius ambiciosos, amb sentit, i persisteixen per aconseguir-los) viuen més temps i tenen una major qualitat de vida (vegeu http://nymag.com/scienceofus/2017/01/living-with-purpose-yields-a-longer-life-and-higher-income.html). Mantenir-se actius i sentir que són útils als altres, també forma part de la recepta (vegeu, https://www.theguardian.com/lifeandstyle/2017/feb/23/90-year-olds-avoid-stress-be-useful-long-happy-life?CMP=share_btn_tw).  


dissabte, 25 de febrer de 2017

Només reconèixer la nostra ignorància ens pot portar a la saviesa

“Fins que es va donar la revolució científica, la majoria de cultures no creien en el progrés (...)
Quan la cultura moderna va admetre que hi havia moltes coses importants que no sabia, i quan aquesta admissió d’ignorància es va afegir a la idea de que els descobriments científics ens podrien proporcionar nous poders, la gent va començar a sospitar que, després de tot, el progrés real podia ser possible. Quan la ciència va començar a solucionar un problema darrera un altre, moltes persones es van convèncer de que la humanitat podria solucionar tots i cada un dels problemes gràcies a l’adquisició i aplicació de nous coneixements. La pobresa, la malaltia, les guerres, les fams, la mort mateixa, no eren el destí inevitable de la humanitat. Eren simplement els fruits de la nostra ignorància” Yuval Noah Harari “Sapiens”









El meu pare deia que quan ets responsable d’una cosa, el pitjor que et pot passar no és no saber-la fer, sinó no saber que no la saps fer. En aquest darrer cas, quan no reconeixes la teva ignorància, empitjores el resultat amb un ego inflat, no deixant de fer el que realment no funciona i, al final, en la majoria d’ocasions, donant la culpa dels errors als altres.

El reconeixement de la ignorància és, segons l’historiador Yuval Noah Harari, autor de “Sapiens”, el motor que va fer possible la revolució científica i, més tard, la revolució industrial que va convertir a Europa en un conjunt de nacions imperials. El nostre món globalitzat, la nostra destresa tècnica, la creença en una humanitat compartida, són el resultat d’aquest procés.

Explica Harari, d’una manera amena i entenedora, que els humans vivim en societats que comparteixen ficcions. Els humans estem dotats biològicament amb una sèrie d’habilitats que han evolucionat per a possibilitar la nostra supervivència com a espècie. I, com a animals amb un cos relativament feble, la nostra fortalesa i capacitat d’adaptació ens ha vingut de la nostra capacitat de col·laborar com a grup. Els grups, però, per la seva banda, necessiten comunicar-se per a poder cooperar i coordinar accions que els portin a tenir més opcions de sobreviure. I, per això, necessiten compartir un llenguatge i unes creences per tal de poder entendre’s. El llenguatge i les creences articulen les històries, les ficcions, que expliquen el que ens resulta important com a humans.

La cultura és el marc en el que, gràcies al llenguatge i a la interpretació del món, les persones poden interactuar amb facilitat, sense haver d’aturar-se a cada passa per explicar què volem dir exactament quan diem això o fem tal cosa (penseu si no en el que passa quan ens hem d’entendre amb una persona d’una altra cultura i la volem fer participar en una celebració autòctona). I, la cultura occidental, la que al final ha fet possible que pensem en el concepte d’humanitat compartida per tots els éssers humans, és un producte del reconeixement de la ignorància que va portar al llenguatge de la ciència, per una banda, i del reconeixement de la possibilitat d’intercanvi de riquesa que va portar al comerç entre diferents pobles, per una altra.

El cert és, però, que la pròpia cultura, les pròpies creences són com l’aigua en el cas del peix: una cosa que ens permet circular però de la que no ens adonem fins que ens trobem fora d’ella. Estem tot el dia fent previsions del que passarà, donant per suposades coses que només tenen sentit en la ficció en la que vivim, en la cultura que compartim amb les persones amb les que ens relacionem. I no veiem, o ens costa molt veure-ho, que el que diem, el que proposem està condicionat per la visió que donem per suposada.

En aquest sentit, l’altra dia una mare em contava tota preocupada que, des de la mort del seu marit ha pogut veure com naixia una història de ressentiment contada pel seu fill. El fill no deixa d’explicar-li que creu que el seu pare, un home criat a la postguerra, havia fet un paper poc lluït a la seva vida: no jugava massa amb ell, no parlaven massa, no havia passat massa temps ni amb ell ni amb els seus germans. La dona està molt trista. No entén com el fill no pot veure fins a quin punt el seu pare va lluitar per donar-los una estabilitat econòmica que, en aquell moment, era difícil. Però el fill, un pare amb les creences pròpies d’un pare d’ara, jutja al seu pare, un home que tenia unes creences compatibles amb el que suposava ser pare als anys setanta, amb els criteris propis d’un home actual. Resultat: inconsciència, malinterpretació i patiment.

El reconeixement del fet que contínuament estem interpretant la nostra situació en funció de la nostra visió/ficció ens possibilitaria ser més curosos a l’hora de prendre decisions o de jutjar la conducta dels altres. També ens possibilitaria una cosa molt important: aprendre, canviar, evolucionar. Per altra banda, evitaríem caure en solucions simplistes que, l’única cosa que fan és empitjorar la situació.

En aquest sentit, no puc deixar de comentar el tema estrella de les xarxes socials: Donald Trump i la seva capacitat per a solucionar/generar problemes. Sembla que el nou President dels Estats Units és un gran exemple del que estàvem comentant. Les persones, realment, quan tenim una visió simplista dels problemes donem per suposat que la solució també ha de ser simplista. Realment, com deia el meu pare, no hi ha res pitjor que no saber que no saps...

Bona reflexió!


PS. Si voleu veure una anàlisi interessant d’aquest fenomen i dels investigadors que el van descriure per primera vegada aneu a l’enllaç http://nymag.com/scienceofus/2017/01/why-donald-trump-will-be-the-dunning-kruger-president.html?mid=twitter_scienceofus

dissabte, 18 de febrer de 2017

Cinc petits canvis que poden transformar la teva vida

“El professor James Pennebaker es va casar a finals dels 70 després d’acabar els seus estudis universitaris. Al cap de tres anys la relació va entrar en crisi. Això el va fer entrar en un procés depressiu. Va començar a menjar menys, a beure més alcohol i a fumar. Avergonyit del que considerava la seva poca fortalesa emocional, es va aïllar cada vegada més dels altres.

Un matí després d’estar un mes sencer en aquesta situació, Pennebaker es va aixecar del llit i es va posar a escriure. Va escriure de manera lliure i franca sobre el seu matrimoni, sobre la seva família, sobre la seva sexualitat, sobre la seva carrera i, fins i tot, sobre la mort.

A mesura que escrivia durant els dies següents va passar alguna cosa fascinant. La depressió el va deixar anar i es va començar a sentir alliberat. Va començar a reconnectar amb el seu amor profund cap a la seva dona. Però el fet d’escriure va tenir un impacte encara més gran. Per primera vegada en la seva vida, va començar a veure el propòsit i les possibilitats de la seva vida” Susan David “Emotional Agility”







Durant aquests darrers quaranta anys James Pennebaker s’ha dedicat a investigar la relació entre l’escriptura i el processament emocional. I, curiosament, els seus estudis indiquen que les persones que escriuen sobre episodis emocionals de les seves vides experimenten una millora en el seu benestar físic i emocional. Aquestes persones passen a ser més felices, a estar menys depressives i menys ansioses. En els mesos posteriors a les sessions d’escriptura, passen a tenir una tensió arterial més baixa, una millor funció immunològica i fan menys visites al metge. També informen d’una qualitat en les seves relacions més gran, d’una capacitat memorística millor i de més èxit en la seva vida laboral (vegeu també, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/10/escriure-per-tal-de-superar-el-dolor.html, hi trobareu les instruccions per a provar-ho) .

Aquest és el panorama que descriu Susan David en el seu llibre “Emotional Agility”. Al principi no s’acabava de creure que una intervenció tan senzilla tingués uns resultats tan bons. Però els estudis indiquen clarament que expressar i posar paraules a les emocions és molt útil per a lidiar amb l’estrès, l’ansietat i les pèrdues. Com a indica David, també podem fer el mateix usant una gravació, en lloc d’escriure sobre el paper.

Susan David defensa la seva proposta per l’agilitat emocional, cap al procés que ens permetrà viure el moment, canviant o mantenint la nostra conducta de manera que aquesta estigui d’acord amb les nostres intencions i els nostres valors. No es tracta d’ignorar les emocions i els pensaments negatius o difícils. Es tracta d’afrontar el que sigui amb coratge i compassió, seguint endavant, permetent que passin coses gran a les nostres vides.

Els elements principals en aquest procés són quatre: expressar el que sentim, agafar distància, trobar el sentit i posar-se en marxa. El fet d’escriure el que ens passa, de posar paraules al que ens preocupa, de contar a un paper el que ens ha marcat ens possibilita acabar d’expressar el que sentim i, a mesura que passen les sessions que hi dediquem, trobar la manera de posar distància entre els nostres pensaments i nosaltres mateixos, guanyar una nova perspectiva que ens permetrà trobar noves opcions.

En aquest sentit, en un article recent que parla de petits canvis que poden millorar la nostra vida (vegeu, http://nymag.com/scienceofus/2017/01/5-things-to-remember-to-change-your-life-for-the-better.html? ), juntament amb aquesta activitat que estem comentant (escriure sobre una situació amb una forta càrrega emocional entre tres i cinc dies), hi trobem unes altres propostes:

·        Aprofitar l’efecte motivador de decidir començar una cosa: posar-se una data d’inici fa que les primeres passes d’un canvi siguin més fàcils d’implementar; pots aprofitar el dilluns, inici de setmana, o altres canvis més grans com canviar de barri, començar una feina nova, etc.
·        Pensar i parlar d’un tema preocupant usant la tercera persona: parlar del tema com si li estès passant a una altra persona, veure-ho des de fora, com si ho contemplés un amic; vegeu també, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/03/la-saviesa-de-saber-agafar-distancia.html.
·        Adoptar l’esquema DROP, que són les inicials de D de Desig: imaginar el que desitgem; R de Resultat: imaginar el que suposaria aconseguir l’objectiu; O d’Obstacles: tenir en compte els obstacles amb què ens podem trobar; P de Pla: planejar com superar els obstacles possibles.
·        Adoptar una mentalitat de creixement (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/09/sortir-de-la-zona-de-confort-per-tal.html ) per la via d’afegir “encara” al que no hem aconseguit. Per exemple, “no sé fer això, encara”, “no ho entenc, encara”, “no puc aconseguir l’objectiu, encara”...


Bona pràctica!

dissabte, 11 de febrer de 2017

No li diguis tot anirà bé…

Les persones amb agilitat emocional “són capaces de tolerar alts nivells d’estrès i de resistir els embats, mentre encara continuen implicades, obertes i receptives. Elles entenen que la vida no sempre és fàcil però continuen actuant d’acord amb els seus valors més profunds i persegueixen les seves metes més grans a llarg termini. Experimenten sentiments com la ràbia i la tristesa –i qui no?- però les afronten amb curiositat, autocompassió i acceptació. I, més que deixar que aquests sentiments les guiïn, les persones amb agilitat emocional es centren de manera efectiva –amb tots els seus defectes- en les seves ambicions més elevades”

"Tot el que tenim ho podem perdre: la salut, la feina, les relacions,..A vegades, fins i tot, ens podem trobar amb crisis que ens marquen la pèrdua d’alguna cosa més intangible: els nostres somnis. Els humans no podem evitar construir relats que, per la seva banda, ens permeten anticipar el que passarà i tenir una certa sensació de control sobre el que ens va passant. Les pèrdues dinamiten la lògica del nostre relat; ens empenyen a trobar una adaptació, una altra visió de la nostra pròpia història" https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/10/els-reptes-que-ens-plantegen-les-perdues.html

"Un dol és una bomba. I les seves ones expansives. I la constatació de la destrucció després de l’impacte. I la por a no ser capaç de seguir, de reconstruir. I la decepció generada per tota aquella gent que espera que, en unes poques setmanes, tornis a la normalitat, un poc més trista, però una altra vegada tu mateixa. I la solitud dels moments de desesperació. I els moments de ràbia per la pròpia impotència. I la profunditat de la pena generada per la pena dels que estimem." 




Font:Google


Quan el món que coneixes s’enfonsa esperes que la gent que t’estima t’acompanyi, ni que sigui per un moment, a passejar pel cràter de la teva desgràcia. Però ben aviat aprens que això no serà sempre possible. Encara que, al final del camí a travessar, et sentiràs molt agraïda per l’acolliment de moltes persones i aquest sentiment serà el que prevaldrà sobre tots els altres, en moltes ocasions et sentiràs poc entesa, fins i tot, molt sola.

Al contrari de les persones que et miren als ulls i et deixen espai per l’expressió dels teus sentiments, n’hi ha que comencen a evitar-te un poc, com si la teva desgràcia fos contagiosa, com si amb el teu dolor rompessis alguna harmonia que les fa difícil saber el que t’han de dir, el que han de fer. A vegades, inclús, et comuniquen que pateixen molt perquè no saben que dir-te, perquè tu sembla que tens la teva manera pròpia de dolor i no saben com acollir-lo.

Hi ha persones que fan com si el malestar fos simplement un tràmit, alguna cosa que s’han de treure del damunt per a poder seguir amb les converses de sempre, amb la vida de sempre, amb les relacions de sempre. I, després, hi ha un tercer grup que després de dir-te que entenen el teu dolor, s’apressen a dir-te que “tot anirà bé”.

Però, realment, el teu dolor no desapareix fàcilment (es va transformant, mutant, diversificant) i les persones que l’intenten obviar, o pensen que la seva manera d’afrontar-lo és la bona, acaben per desdibuixar-se de la teva vida; les persones que hi passen per sobre, segueixen en un món que, per tu, ja no existeix, ja no és com abans; i, finalment, les persones que volen donar-te un consol “optimista” acaben per no cridar-te tant perquè consideren que estàs un poc “estranya” o, simplement, no “troben el moment”.

L’acceptació és la primera via cap al canvi. El dol és un procés que es caracteritza pel canvi, per la capacitat de viure plenament el que ha passat, integrar-ho a la teva vida i reconstruir una nova visió que inclogui les noves condicions que marcaran el teu dia a dia. Amb moltes de les reestructuracions necessàries en el procés de dol també ens pot passar que la nostra vida relacional hagi de canviar.

I, en aquest procés, s’afegeix més dolor per la pèrdua de persones que crèiem que formaven part de la nostra xarxa íntima. Però la vida, amb el cop que ens ha donat, ens ha fet entendre que aquestes persones no saben donar l’espai necessari per a poder parlar dels nostres sentiments, per a poder transformar un oceà de dolor en experiències finites de tristesa, estupefacció, ràbia i enyor.

En un article recent (vegeu http://thepsychologist.bps.org.uk/volume-30/february-2017/downsides-positivity ), l’autora explicava que la gent positiva tenen tendència a no deixar espai a la persona que pateix per tal de precipitar-se a fer-los veure que “tot anirà bé”. En els estudis, sembla quedar clar que les persones hedonistes (centrades en experimentar, bàsicament, emocions positives) mostren problemes (no connectant amb els sentiments negatius) a l’hora de relacionar-se amb altres persones que estan passant per moments difícils a la seva vida i, per tant, experimentant moltes emocions negatives. El problema encara s’agreuja més pel fet que aquestes persones positives estan convençudes que són molt bones a l’hora entendre els sentiments dels altres. Per tant, no entenen el perquè de les reaccions dels altres als seus intents “d’ajudar”.

Acceptar el propi dolor és difícil. Deixar de lluitar contra ell és complicat. Estem cablejats per evitar el patiment i per cercar les gratificacions. A més, la nostra cultura no sembla entendre que necessitem un temps i un espai per a poder processar el nostre dol. Hem de posar en marxa tota la nostra autoconsciència i la nostra autocompassió per a poder obrir-nos a la geografia del nostre dolor. Si per a nosaltres, els implicats, és tan complicat com no ho ha de ser per les altres persones, pels amics, pels familiars?

Estem preparats per a deixar espai a la possibilitat de seguir amb la nostra vida? Per seguir o canviar la relació amb una amistat? Així, no queda més remei que obrir-nos a tot el que passa, acceptar-ho i actuar en funció del que són els nostres valors.


Bona reflexió!