dissabte, 6 de març de 2021

500



 

Moltes gràcies. De tot cor. Estic molt agraïda de poder escriure des d’aquí, de fer alguna cosa que em permeti connectar, ni que sigui un moment, amb altres persones que volen entendre com funcionem, com podem arribar al benestar emocional. A una vida amb sentit, entrega i passió.

Malgrat tot, seguim aquí. I ens demanem com ho podem fer el millor possible. Què hem de recordar perquè la vida esdevingui plena de possibilitats? Quines coses ens poden allunyar de tenir l’opció de sentir que fem el que hem de fer, el millor que podem i sabem fer? Com podem ajudar als altres a que es sentin millor, acompanyats, acceptats, respectats? Com ho podem aconseguir amb els més vulnerables: els petitons, els joves, la gent gran?

“Qui vols ser en temps de coronavirus?” demanàvem quan va començar aquesta pandèmia que ens acompanya des de principis de l’any passat. La resposta podia variar en funció de si ens deixàvem dur per la por o de si ens reorientàvem disposats a fer el possible per aprendre de la situació o de si ens marcàvem com a objectiu estar, més a prop que mai, connectats als altres i als nostres valors.

D’això va la vida. De com l’afrontem. De com acceptem les pèrdues. De com ens centrem en el que realment depèn de nosaltres. De la nostra capacitat per ser flexibles cognitiva i emocionalment. De recordar que no estem sols, que som una espècie ultra social, que estimem i ens estimen i que l’amor és una cosa orgànica, feta d’accions que es dirigeixen a fer possible la connexió amb els altres.

Em deia l’altra dia una al·lota que aquesta història de la pandèmia i el fet que ja té més de trenta anys l’hi ha fet pensar en la fragilitat de l’existència, en que, a pesar de tot, ha tingut sort a la vida i que, segurament, ha arribat el moment de deixar de queixar-se pel que no és, per qui no és ni serà mai, per les seves peculiaritats... “Ja estic cansada d’aquesta història de decepció amb mi mateixa.” I, aquí, va recordar-me el privilegi de la meva feina: acompanyar en aquests moments en els que recordem la nostra humanitat compartida, el miracle de ser una de les moltes possibilitats en forma humana, deixant enrere la vergonya o la ràbia o la culpa...

Aquest dia, el dia que jo anomeno “No he vingut en aquest món a sofrir”, ens recorda que tenim les opcions que tenim, ens toquen les cartes que ens toquen i no podem seguir autoodiant les nostres personalitats o els nostres condicionants si volem una vida plena. No val castigar-te per qui ets o per com ets. Tu ets el teu punt de partida. Aprofita’l. I després de fer-me’n una versió especial, aquesta al·lota, va explorar la segona afirmació que pot canviar-te per sempre: “Hauré de viure amb mi mateixa el resta de la meva vida”. Els altres canviaran. Les circumstàncies canviaran. La vida canviarà. Si tu ho vols fer, hauràs d’acceptar les teves peculiaritats i aprendre a viure el millor possible amb elles.

Deixa de castigar-te per ser dona, pel teu cos, per la teva orientació sexual, per la teva timidesa, pel teu pes, per les teves emocions, pels teus sentiments, pel teu passat, pels teus pensaments... Deixa de donar importància al que, simplement, són punts de partida. No et faltis al respecte, no et parlis amb menyspreu, no deixis que et parlin malament o t’estimin malament. Tampoc ho facis als altres.

Assumeix el punt de partida i així podràs aprendre habilitats noves, maneres d’actuar diferents. Podràs cercar la teva veu. I entendràs el que hauries d’haver sabut des del principi, si nosaltres els adults que t’hem criat, haguéssim sabut com fer-t’ho arribar: ets un miracle de l’evolució, sembla mentida que sortissis de dues petites cèl·lules i hagis arribat fins aquí. Hi ha un lloc per a tu en aquest món. Cerca’l. O crea’l. I trobaràs persones a les que estimar, coses per fer que et faran sentir útil, valors pels quals lluitar i viure.

Trobaràs sentit, entrega i passió. En aquest últim paràgraf hi ha la tercera gran frase del canvi “Gràcies a l’autocompassió puc seguir creixent i millorant”. Cerca la calma. Controla la teva atenció. Respira. No prenguis decisions en calent. No et deixis dur per la xerrameca negativa de la teva veu interior. Aprèn a veure’t com el que ets: una persona.

Al final, hem d’aconseguir recordar que som persones. Com les que van viure abans que nosaltres. I van estimar i plorar i perdre i aprendre. Què quedarà de nosaltres quan ja no hi siguem? Qui vols ser, mentrestant?

“Què vols ser en aquesta vida?”, em va demanar en Guillem un dia caminant. “Vull que la gent que estim es senti estimada i, mentre pugui, ajudar a viure millor a qui em vulgui donar el privilegi d’acompanyar-lo”.

Moltes gràcies per donar-me el privilegi d’acompanyar-vos durant una petita part del vostre camí.

Una abraçada virtual

 

diumenge, 28 de febrer de 2021

No li diguis el que ha de fer... posa-li-ho fàcil.


 “Recorda que quan hi ha problemes, els sermons no funcionen. Les imposicions tampoc. Posa en marxa el Pla B (el Pla A és imposar, el Pla C és ignorar, el Pla B és consensuar)

Mira de parlar amb ella quan hi ha un problema, partint de les seves necessitats, escoltant el seu punt de vista. Després exposa les teves. Deixa que sigui ella que proposi solucions. Consensua-les. Revisa el pla cada cert temps, sempre que faci falta. Recorda que sempre ens hem de centrar en les accions que podem fer per arribar a les solucions.” https://benestaremocional.blogspot.com/2020/03/conviure-confinats-consells-per-pares.html

 

 

 

 


 

 

 

Tu creus que canviaré mai?” em demana una clienta. “Per què estic instal·lada en aquestes reaccions que no m’ajuden? No creguis que no m’esforço, però el meu jo es resisteix i no deixa passar cap potencial modificació. No ho faig a posta.” Jo li dic que un dels grans enemics del canvi és la pressió que exercim en contra nostra, l’autocrítica ferotge que ens deixa esgotats: “Deixa de tractar-te malament. Accepta el punt de partida i connecta amb la idea que això que fas va ser útil en algun moment de la teva vida. Mira d’entendre que els patrons són mals de canviar, que la inèrcia ens manté al mateix lloc.”

La inèrcia és un dels grans obstacles al canvi. I la tendència quan volem  fer canviar d’idea a algú és pressionar per tal de superar la inèrcia. El resultat? Una força proporcional a la que fem i que dona lloc al manteniment de la situació. Aquesta és la idea que ens mostra Jonah Berger en el seu llibre “Catalyst”. En paraules seves, pensem “Que si simplement proporcionem més informació, més fets, més raons, més arguments o, simplement, afegim més pressió, les persones canviaran”.

Però no, no hi ha cap canvi. Moltes vegades passa el contrari: les persones que es senten empeses a considerar un canvi oposen de cada vegada més resistència als suggeriments dels altres. Ho veiem contínuament. En les nostres relacions personals no entenem “perquè no ens fan cas” els nostres familiars, els nostres fills, els nostres amics, els nostres clients... I nosaltres? Fem cas dels consells dels experts? O seguim a la nostra bolla?

Si oposem resistència al canvi, com podríem eliminar les barreres que fan que no es produeixi? La resposta, explica Berger, són els afavoridors de la catàlisis. En podem veure exemples en les pel·lícules d’ostatges, quan el negociador, en lloc de pressionar o amenaçar intenta connectar amb la persona, entendre les seves motivacions profundes i, a partir d’aquí, generar una entesa que permeti trobar la millor sortida possible al problema. És, també, la proposta de Daniel Siegel de “connectar i reorientar” quan tractem amb els nostres fills: connecta amb l’estat emocional de la persona i, després, podràs parlar de les possibles solucions (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/03/entendre-la-ment-per-viure-millor.html ).

A vegades, explica Berger, “només hem de desactivar el fre de mà”. Quins són els factors que mantenen aquest fre posat? N’hem de tenir en compte cinc: la Reactància, l’Ancoratge, la Distància, la Incertesa i, finalment,  l’Evidència confirmatòria.

 

La Reactància és la reacció que es desperta quan et diuen el que has de fer o com ho has de fer. Aquesta reacció ve de la necessitat que tenim les persones de mantenir el nostre sentit d’autonomia i la nostra llibertat d’elecció i d’acció. En moltes ocasions, el fet de que ens diguin què o com ho hem de fer posa en marxa el nostre “radar de reactància” i és més poc probable que fem el que se’ns demana.

Davant el que sentim com una imposició, tenim tendència a fer dues coses: evitar o ignorar el missatge, per una banda, i, per l’altra, a contra-argumentar, entrant en una discussió que sol anar pujant de to sense que ningú canviï (Sigues sincer i pensa en les vegades que et passa això quan algú vol que facis una cosa que tu no pensaves fer o amb la que no estàs d’acord. O, a l’inrevés, quan vols que una altra persona faci el que tu vols. Ho veus???)  

 

Antídots contra la reactància.

Berger ens en proporciona quatre:

1.     Proposa un menú.

Aquest sistema és un clàssic en el món de les criatures: en lloc de manar-los que facin alguna cosa concreta (i discutir interminablement), dona’ls una sèrie d’opcions (i es quedaran pensant quina volen). Triar entre les accions proposades ens permet centrar la nostra atenció en les opcions i, així, conservar el nostre sentit d’autonomia.

 

2.     Fes preguntes, no imposis.

Si en lloc de dir el que vols que l’altre faci, li demanes més informació sobre el tema en qüestió estàs generant dues coses: la primera, una llista plena d’informació sobre la posició inicial en el tema; la segona, una resposta basada en les seves pròpies conclusions a partir del que ha anat contestant (vegeu també  https://benestaremocional.blogspot.com/2019/02/calla-mes-demana-mes-i-canvia-com-fas.html). I, ara ja és la seva resposta, la que fa més probable que la persona estigui disposada a entrar en acció, per tal de ser consistent amb la seva decisió, la que ha formulat gràcies a les teves preguntes i a partir de les seves respostes.

 

3.     Redueix la distància entre el que pensa la gent i el que realment fa.

A les persones ens agrada ser consistents. Tanmateix, en moltes ocasions, ens és més fàcil aconsellar als altres que fer el que hem de fer per ser congruents amb els nostres valors. Així, es tracta de treure a la llum la posició que es té sobre alguna cosa i després deixar que la persona sigui coherent amb ella mateixa, actuant d’acord amb els seus principis. Per això, una de les maneres més eficients de demanar un canvi és començar per posar damunt la taula les bones intencions de la persona (en pla “jo sé que tu, com jo, valores molt la nostra relació i el respecte que ens tenim”). Això permet que les decisions es prenguin d’acord amb els valors i no amb els impulsos derivats de la reactància.

 

4.     Comença per comprendre.

Practica l’escolta activa (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2019/08/com-tenir-una-bona-conversa.html).  Deixa que la persona expliqui la seva posició i apropa’t a ella amb compassió i amb interès d’entendre les seves motivacions profundes. Aquesta és la lògica que trobem en el que Pla B proposat per Ross Greene a “Educar para ser persones” (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com/2020/01/criatures-facils-criatures-dificils.html). L’objectiu és trobar solucions col·laboratives.

Continuarà...

 

dissabte, 20 de febrer de 2021

Moltes gràcies, Bàrbara Moragues!!!

“Obre’t a l’amor que vindrà amb dolor i al dolor que vindrà amb amor; i a l’èxit que vindrà amb fracàs i al fracàs que arribarà amb l’èxit.” https://benestaremocional.blogspot.com/2017/02/agilitat-emocional.html

 

“Comença per cuidar-te, per saber rompre el cicle d’estrès del teu cos. Respira. Segueix posant-te reptes, prova coses noves, surt de la teva zona de confort. Aprèn a veure les desgràcies com a part de la vida, converteix-les en reptes. Això t’ajudarà a no veure el que passa com a res personal. Pensa que tot espassa. Escriu i mira de donar la volta al que està passant. Mira de recordar altres vegades en les que has hagut de superar problemes. Ajuda als altres, sigues agraït i generós sempre que puguis. La teva vida tindrà més sentit i, a més, guanyaràs resiliència.” https://benestaremocional.blogspot.com/2017/08/mai-es-tard-per-treballar-la-resiliencia.html

 

 

 

 

 

La meva esquena és com una serp que respon contínuament al que passa a la meva vida. Necessita espai i aire, força i elasticitat, estiraments i relaxació. Des dels meus 24 anys em va avisar que la nostra relació seria complicada, en pla “tracta’m molt bé i et deixaré fer; descuida’m i recordaràs totes les maneres en les que podem sentir dolor”. I així ha sigut des de llavors. Tinc la sort d’haver de cuidar-me, d’haver de fer exercici sí o sí, de trobar mil maneres de dur millor el dolor quan apareix. I sí, he dit la sort. Perquè això m’ha fer descobrir coses sobre la salut, el dolor, l’estrès, la valentia, la gestió emocional, que, d’altra manera, segurament no sabria.

I, gràcies al meu dolor, he tingut la sort de conèixer a persones, com la meva fisioterapeuta, na Bàrbara Moragues, que, gairebé cada dues setmanes saluda la meva esquena i li recorda com ha de comportar-se. Amb na Bàrbara tenim una relació personal, som amigues. Parlem de la vida, però, la majoria de vegades, parlem de les nostres inquietuds a l’hora de fer millor la nostra feina. Na Bàrbara és una persona curiosa, valenta, aplicada, oberta a noves informacions. Sempre mira d’entendre millor la seva funció, d’estar en procés d’aprenentatge, amb la il·lusió de poder ajudar el millor possible als seus pacients.

Avui hem tingut cita. Ha repassat la meva serp muscular, ha posat a lloc les seves ramificacions, ha desbloquejat vèrtebres i m’ha fet guanyar espai en tots els sentits. I hem parlat. Darrerament comentem molt els seus projectes sobre el tractament del dolor crònic. Parlem de les persones que pateixen, dels camins de recuperació possible, de l’acceptació del dolor per tal d’alliberar-nos d’ell, de tot el que queda per fer...

Na Bàrbara i dos fisioterapeutes més van engegar un programa pilot per tractar el dolor crònic. Els resultats són molt bons. Més que bons. Donen esperança a gent que ja l’havia perduda. Donen força, literalment, a gent que ja no en tenia. Però el sistema mèdic no està preparat per fer la feina d’aquesta manera. I, després de decidir que sí, que era un èxit, els gestors del servei l’han aparcat a dintre d’un calaix.

Així i tot, na Bàrbara segueix engrescada en seguir aquest camí, en aprendre més com ajudar millor a les persones que cauen a les seves mans. I m’ha reenviat un enllaç que ha trobat un dels seus companys de projecte sobre com observar al cervell mentre fa una tasca amb material emocional (apropar-se a cares enfadades i allunyar-se de cares alegres) ens pot donar informació sobre com reaccionarem davant de situacions traumàtiques (vegeu https://neurosciencenews.com/brain-activity-ptsd-17819/). I la clau està en una àrea del còrtex prefrontal que regula la gestió emocional durant les situacions d’estrès. En el fons, l’article ens recorda la importància de la flexibilitat emocional (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/09/et-veig-les-teves-emocions-les-teves.html ) i de com aquesta és la clau de la resiliència (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2017/08/mai-es-tard-per-treballar-la-resiliencia.html ).

Tenim una tendència natural a evitar els estímuls emocionals negatius i a apropar-nos als positius. La capacitat per revertir aquesta tendència quan venen maldades és la que pot fer que ens sortim bé de les situacions traumàtiques. Necessitem acceptar per tal d’arribar a superar. L’evitació ens condueix, inevitablement, a una carrera de patiment que no ens deixarà seguir amb la nostra vida, amb una vida centrada en els nostres valors.

A vegades, la desgràcia ens colpeja. És part de la vida”, diu John Sellars en el seu llibre “Lecciones de estoicismo”. L’adversitat, afirmava Sèneca, és un entrenament. Al final ens permetrà aprendre i desplegar les virtuts de la paciència, el coratge i la resistència. Ningú vol passar per una desgràcia, però alguna ens en passarà i, com els prefrontals de les persones resilients, hem d’acceptar el repte tal i com ve.

Moltes gràcies, Bàrbara!!!

Seguim en contacte.