Millor educar per ser amables o poderosos?

“Les persones sensates no es troben especials. Sempre troben que el que diuen o fan és obvi, és de justícia o és de sentit comú. No entenen que la seva intuïció marca línies que la majoria dels altres no veuen. I que, per això, tenen la capacitat per fer la vida més fàcil als altres. I de no embolicar-se en projectes d’autobombo personal.” https://benestaremocional.blogspot.com/2017/07/el-club-de-les-persones-sensates-o.html  

“No podem aturar les ones, però podem aprendre a fer surf”

Eric Barker “Plays Well with Others: The Surprising Science Behind Why Everything You Know About Relationships Is (Mostly) Wrong”

 

“Com a mare, m’he esforçat en donar llibertat als meus fills. A pesar de les meves pors. Els nins han d’aprendre a viure sense nosaltres. Aquesta és la nostra missió.”

“Qualsevol història humana implica episodis de dolor, por o desolació”

 Maggie O´Farrell

 

“Encara que la cultura actual posa un gran èmfasi en aconseguir riquesa i fama, perseguir aquestes metes no contribueix a tenir una vida satisfactòria. Les coses que fan que la vida sigui feliç són créixer com a persona, tenir relacions profundes i sentir que es fan contribucions a la comunitat” Edward Deci

   

“Per tant, si vols viure més i millor: cuida les teves relacions íntimes, sigues amable amb la gent que veus cada dia, forma part de grups formals i informals i sempre que puguis somriu i fes un favor a algú, conegut o desconegut. El teu cos i el teu cervell ho agrairan.” https://benestaremocional.blogspot.com/2020/09/viure-mes-i-millor.html

 

 

 

 

El diagnòstic sembla clar: la cultura occidental individualista que es basa en aconseguir riquesa, fama i estatus ens fa infeliços. Aquesta és una de les conclusions del llibre d’Eric Barker “Plays Well with Others: The Surprising Science Behind Why Everything You Know About Relationships Is (Mostly) Wrong”. Quan dediquem les nostres energies a aconseguir poder i control el que fem, sense adonar-nos-en, és renunciar a metes com la connexió amb els altres i l’amor. És a dir, renunciem al benestar emocional i a la felicitat.

Quan emfatitzem l’estatus per damunt de tot, donant per suposat que el que necessiten els nostres joves és ser millors que els altres per aconseguir una bona vida (en el sentit estoic, d’una vida amb sentit), el que fem és generar narcisistes, ens expliquen els experts. Ja fa uns 10 anys, els estudis alertaven que els estudiants universitaris mostraven una baixada en la seva capacitat d’empatia calculada en un 40% respecte a les dècades anteriors. És a dir, des de ja fa temps, els experts en relacions personals ens estant recordant que no anem bé...

“La set de poder -explica Scott Barry Kauffman-, és un intent d’escapar de la solitud. Tanmateix, el poder mai satisfà en la mateixa mesura que l’amor”. El camí cap a l’amor, ens conta Barker, està empedrat amb respecte i compassió i, per això, no hem d’anar per la via de fer que els nostres fills siguin els més brillants, els més estimulats, els més populars; no ens queda més remei que pensar en una altra manera de fer, en cultivar l’amabilitat i la consciència de que cada vegada que ens trobem amb algú estem enriquint o empobrint la seva experiència i, de retruc, també la nostra.

Encara que els indicadors cognitius estan escalant posicions (amb un CI de mitjana major), els indicadors socio-emocionals es mostren amenaçats. Estem parlant de la saviesa, de la sensatesa de la que he parlat altres vegades, factors que ens permeten tenir unes bones relacions i, per tant, tenir una vida millor.

La saviesa estoica, per exemple, es basa en tres elements bàsics (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2017/05/la-joia-de-viure-dels-estoics.html ): el respecte, que proporciona una visió estratègica de l’espai en el que es dona la interacció social; l’autocontrol, que dona l’oportunitat de respondre de manera constructiva; i, finalment, un sentit de justícia humana, en el sentit compassiu, quan veiem clar que el que ens fa humans és més important que el que ens diferencia.

Les persones necessitem una comunitat, per petita que sigui. Les persones necessitem pertànyer, assolir la nostra autonomia i sentir que som competents a l’hora d’afrontar la vida. Si el que fem amb les nostres criatures, és entrar en una carrera cap a un bon posicionament en el futur, ens estem equivocant de direcció, sobretot si volem que es declarin feliços. La felicitat té un component principal: la profunditat de les relacions humanes que anem establint (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/11/parlem-amb-profunditat.html i https://benestaremocional.blogspot.com/2020/09/viure-mes-i-millor.html).

Bona reflexió!

 

Estimat Pere, ja no em deixen enviar-te més correus...

“quines empremtes han deixar en les nostres vides les persones que ja no hi són? Què portem en nosaltres del que van fer o, al contrari, del que no van poder aconseguir? Què deixarem nosaltres en aquesta Terra en la què estem de pas?

“L’heroisme, per tant, no radica en deixar de tenir por del final, sinó en preocupar-nos sempre, inclús en el lloc més fondo del nostre terror, pel que sobreviurà a la nostra mort”

Delphine Horvilleur “Vivir con nuestros muertos”

 

 

 

 

 

 

 

 

Estimat Pere,

He de deixar d’enviar-te correus electrònics. Això és el que m’ha dit el navegador, després que enviés a la teva adreça un dels escrits del blog. Ja sé que és estranya, aquesta resistència meva a esborrar el teu correu de la llista, però no podia fer-ho. Estem a juny del 2022, a punt d’entrar a la fatídica carrera del juliol, amb tot el que això comporta d’aniversaris negres, i encara et segueixo enviant els meus articles, després de gairebé 5 anys...

La veritat és que em vaig esverar. Veure que el correu a “pjvicens” no es podia fer arribar em va remoure. L’assumpte del contacte telefònic d’en Kiko es va resoldre sol: quan vaig canviar unes quantes vegades de telèfon es va perdre, sense jo eliminar res, simplement deixant-me dur per les circumstàncies... Bé, el teu telèfon, no; encara rodola pels meus contactes. I jo no faig res per arreglar això.

Què han fet tots els escrits que t’he enviat durant aquests anys? Jo te les escrivia a tu, o a la part de tu que queda en mi, aquesta part que va créixer al mateix temps que creixies tu i que ens convertia no només en germans separats per un any de vida, sinó que també érem fills de l’EGB, de la nostra educació religiosa, de les nostres rebel·lions democràtiques, de la nostra autoafirmació adolescent... Érem de la mateixa generació, havíem compartit amics, activitats, preocupacions, padrins, família, il·lusions... I tot i ser molt diferents, el fet d’haver sigut germans de sang (en sentit literal i metafòric), feia que si ens trobàvem sols podíem parlar de qualsevol cosa...

Quan vas demanar-me que t’acompanyés en el teu darrer projecte, vam decidir obviar la part que deia “darrer” i ens vam centrar en el que necessitaves per tal de poder fer el que havies pensat fer. Vas envestir tot dret, posant la realitat sobre la taula i enunciant el repte: “Pots ser-hi per ajudar-me amb l’angoixa del procés? Jo no puc permetre’m el luxe d’esfondrar-me. Digues si pots fer-ho.” I jo vaig dir que sí. I vam posar fil a l’agulla.

A “Vivir con nuestros muertos” de Delphine Horvilleur, es descriu una situació semblant quan a la protagonista, una rabina que acompanya a les persones en els seus dols, una amiga li demana que faci el mateix. He pensat molt en tu i en mon pare quan llegia aquesta part. En tu, per tot el que vam compartir, amb el pare, perquè li hauria agradat molt llegir el plantejament místic de l’autora. En el moment de la mort, explica Delphine, els jueus assumeixen la tasca de fer que una part de la persona que se’n va s’incorpori a les vides de tots els presents per sumar-se a allò en el que es convertiran. “Escolta el que viurà de tu en nosaltres per sempre”, es diu al que se’n va.

La història de totes les persones que han viscut abans, de tots els familiars que ens han precedit, està present en el discurs de la rabina. La seva tasca és representar la resiliència, no plorar i permetre als que pateixen creure en la possibilitat de seguir endavant. Ella no ho diu amb aquestes paraules, però no es pot deixar dur per l’empatia, sinó pivotar sobre la compassió, sobre el que pot fer per ajudar a les persones presents en aquest tràngol.

Per fer aquest camí has de ser compassiva amb tu mateixa, has d’acceptar la por, l’angoixa, l’aprensió, la vergonya de reconèixer la por a que et passi a tu... Això, Pere, ho vam fer bé. I em vas fer creure en la possibilitat de seguir conservant la teva vida, la teva manera de fer les coses, a pesar d’entrar en l’engranatge mèdic, “on parlen de tu, però cada vegada menys amb tu.”

Delphine explica que la mort, en el fons, és una pregunta, ja que no té resposta ni podem trobar-la. La seva funció és trobar cap a on ens empeny, en quina direcció ens col·loca la pregunta de la mort d’una persona estimada. El recorregut que vam fer amb tu, Pere, quan es va despertar la pregunta, va fer-me pensar que la direcció sempre la marcava una cosa: la possibilitat de fer la vida dels que estimem un poc millor.

Mentrestant, encara que no t’arribi el correu, pensa que segueixes en mi, en les meves reflexions, en els meus dubtes, en les meves alegries, en les meves preguntes... La part de tu que està en mi segueix viva.

Una abraçada com les que donava en Kiko

 

 

 

Les claus de la llibertat: Responsabilitat, respecte per un mateix i estimació.

“He pensat sovint sobre què és la llibertat i he arribat a la conclusió de que la llibertat necessita responsabilitat, respecte per un mateix i un cor tranquil i afectuós”

“Menja bé, riu sovint, estima molt”

Linda Boström Knausgard “Niña de octubre”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

“Sempre he admirat a aquells amics que saben el que les agrada fer en distintes situacions. Jo mai ho he sabut. A cada moment em sento com una principiant de la vida”. Imagina que sents que les emocions envesteixen com a masses d’aigua i que no saps massa bé que fer. Imagina que, encara que tens idea del que et passa, no saps com dir-ho, com expressar-ho i, al final, acabes discutint per una altra cosa que no té res a veure, cercant enfadar-te o plorar. Imagina que a moments et sents a la deriva, incapaç de saber com posar ordre al que has de fer, al que sents, a la teva vida...

La meva amiga Marta em fa arribar el llibre “Niña de octubre” de Linda Boström Knausgard, on l’autora conta la seva lluita per sortir d’una depressió profunda. Tanmateix, enmig del seu testimoni sobre les pràctiques d’internament, de les sessions d’electroteràpia i de la solitud sentida davant la distància imposada pels professionals de la psiquiatria, sorgeix una reflexió sobre la vida, sobre l’amor, sobre la bellesa, sobre la família...

Què necessita una criatura per connectar amb el que l’envolta? Què necessita una criatura per arribar a assumir la llibertat de decisió a la que aspirem els humans? Entre la inconsciència de la mare, els internaments del pare per les seves depressions i la seva sensació de no ser vista, de no sentir-se entesa, de no saber que fer amb el que pensava, amb el que sentia, l’autora arriba a la conclusió de “que la llibertat necessita responsabilitat, respecte per un mateix i un cor tranquil i afectuós”.

L’altra dia parlant de determinades actituds de determinats joves, un amic comentava que aquests “semblen el centre de l’univers, com si acabessin d’inventar ells el món, inconscients del que saben els que els envolten”. Vaig sortir en defensa de les criatures. “Són el que poden ser amb el que els donem, com a societat”. En un moment en el que es té por de “fer traumes”, de “no estimar prou”, de “no fer-los feliços”, l’educació no es centra en afavorir la responsabilitat dels infants, per exemple.

Ser responsable suposa sentir que has d’assumir les conseqüències dels teus actes. Tu ets tu i les teves circumstàncies i si aprens a ser conscient de cada un d’aquests elements, tindràs l’opció de saber decidir què és el millor a cada moment. Llegir el món, ser conscient de que, com a individu d’una espècie ultra social, el context és molt important i definirà les conseqüències dels teus actes, és una de les habilitats més importants en el camí cap a la llibertat individual. Les persones joves de les que es queixava el meu amic, no tenen aquesta capacitat, no saben llegir el context i, simplement, es perden en les seves pròpies cabòries.

Cada vegada que pensem que estem educant una criatura quan el que fem és mirar de que, per damunt de tot, no “pateixi” ens estem enganant i l’estem enganant a ella. Sembla estrany que trobem normal entrenar el cos per tal que guanyi força, resistència i flexibilitat, encara que durant el camí ens topem amb el dolor i la superació dels propis límits i mai tinguem una mirada semblant pel que fa a l’ànima, a les nostres emocions. No em deixa de sorprendre que certs professionals de la salut confonguin l’estabilitat emocional d’una criatura amb la manca de límits.

Ara resulta, que molts pares venen a la consulta amb la idea que no poden deixar de donar pit o biberó a demanda durant la nit a un nin de dos anys “perquè seria atemptar contra el seu sentit de seguretat” quan, en realitat, estan impedint que la criatura tingui l’oportunitat de descansar durant una sèrie d’hores seguides de manera tranquil·la. I ells també. En aquests casos, el problema no és una qüestió emocional, o de vincle, és un problema d’higiene de son, de ritual a l’hora de dormir. Es tracta de proposar un ritual de son a la criatura que li permeti dormir-se al mateix temps que es calma sola, contant-li un conte, per exemple. I, de retruc, que permeti reprendre el son una vegada que es mig desperti entre els cicles de son.

Si no saps què fer davant una dificultat, si no tens una “mentalitat de creixement” davant els obstacles, difícilment tindràs l’altra dels elements de la llibertat: el respecte cap a tu mateix. No es tracta de no tenir problemes. No es tracta de no tenir conflictes. Es tracta de saber cercar solucions, de saber aprendre a afrontar les coses, de voler aprendre noves estratègies. Cada vegada que abandones la teva zona de confort, els problemes estan garantits. És igual si aquesta zona està definida pel que saps fer a nivell físic, mental, emocional o relacional; es produirà un malestar que has de saber acceptar com el senyal de que ha arribat el moment d’aprendre noves solucions. I, així, podràs experimentar el teu propi creixement.

Un cor tranquil i afectuós també resulta de l’acceptació dels canvis i de les dificultats. La calma és un super poder. I l’amabilitat pot fer que la vida et canviï. Però això ve amb el preu de recordar que no estem sols, que no podem controlar el que ve, que necessitem als altres i que els altres ens necessiten, que només si ets gairebé sempre amable els altres també ho poden ser... Han entès això aquests joves que no saben saludar quan arriben a un lloc, que no saben com donar el condol a un company que ha patit una pèrdua, que no saben veure els privilegis de viure en el primer món? És culpa seva?

Estem educant les nostres criatures perquè siguin valentes, amables, compassives, persistents?

Bona reflexió!

 

 

PS. Seguint amb les recomanacions de Linda Boström Knausgard:

“Parlar és plata i callar és or. Reunia vells consells de tipus pràctic de pagesos: pensa primer i parla després, no segueixis els teus impulsos sinó demana a qui millor et coneix: Tingues cura dels teus amics, però relaciona’t només amb aquells que et volen bé. No et busquis enemics, sigues sempre amable. Sigues sempre amable, no saps mai què haurà patit la persona que tens al davant. Tots portem a dintre alguna cosa que no entenem, així que sigues sempre amable. Amable i considerada, però fuig de qui te robi l’energia.”