Com el materialisme ens fa infeliços

“Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva pròpia vida i no la que esperaven els altres”. És el penediment més freqüent, segons explica Ware. Quan s'acosta la mort, la gent s'adona que no ha complert els seus somnis i ha d'assumir que ha estat per decisions que ells mateixos han pres o han deixat de prendre.” https://benestaremocional.blogspot.com/2013/02/que-es-necessita-per-viure-una-bona-vida.html

“Com és que en una possible llista de prioritats la majoria de nosaltres posaria les relacions en un primer lloc, però en realitat és a la qüestió a la que dediquem menys temps? Què ens passa als humans, la majoria de vegades abduïts per la necessitat de consolidar la nostra posició material o per tasques que, en el fons, no acabem de trobar importants?” https://benestaremocional.blogspot.com/2013/08/la-fragilitat-de-lexistencia.html

“Es tracta d’anar amb compte amb les motivacions extrínseques (aquelles que marquen metes com els diners, la bellesa i l’estatus social) i pivotar més sobre les motivacions intrínseques (aquelles que es defineixen per treballar la intimitat, la comunitat i el creixement personal). Aquestes últimes, les metes intrínseques, estan relacionades amb una major salut, creixement personal i felicitat.” https://benestaremocional.blogspot.com/2016/05/millorar-la-salut-creixer-com-persona-i.html

 Materialisme:
comprar coses que no
necessitem amb diners
que no tenim     

La majoria de coses que desitgem ens donen més plaer durant el temps que esperem a tenir-les que quan realment les posseïm. Aquesta és una de les paradoxes del món on vivim: la majoria ens esforcem per treballar més per tenir més coses que estaran passades de moda ràpidament. I tornarem a entrar a la roda del desig: un vestit nou, un mòbil nou, un cotxe nou... Tot per constatar que quan hi arribem ja hi ha un altre model més modern...

Diuen els estudis que si vols ser més feliç el que has de fer no és col·leccionar coses, sinó fer activitats compartides amb persones amb les  que tens una connexió profunda. En aquest sentit es pronuncia Johann Hari en el seu llibre “Lost Connections” on mostra els resultats dels estudis de Tim Kasser sobre el tema. La tesi és que ara es pot demostrar l’afirmació dels filòsofs de que els valors materialistes, l’afany per acumular bens materials i possessions per tal de guanyar estatus davant els altres, ens condueixen a la infelicitat (vegeu, per exemple, l’entrada https://benestaremocional.blogspot.com/2015/10/els-correlats-de-la-felicitat.html).

Els estudis demostren que les persones materialistes presenten uns nivells més alts de depressió i d’ansietat. La font d’aquesta infelicitat ve del fet de viure en funció del que s’anomenen motivacions extrínseques, les coses que fem per obtenir premis, diners, admiració o un estatus superior; en contrast, les motivacions intrínseques venen representades per aquelles coses que fem per elles mateixes, pel plaer o la satisfacció de fer-les, com quan els nins juguen, per exemple.

Les persones que viuen lligades a les motivacions extrínseques (per diners, per estatus, per exemple) no experimenten cap increment del seu benestar. Les persones que actuen motivades per les intrínseques (pels seus valors interiors, per exemple) passen a ser significativament més felices i menys depressives o ansioses. Per què els valors lligats a les motivacions extrínseques ens fan més desgraciats?. Tim Kasser ha identificat quatre raons principals:

1.     La primera raó és que actuar per motivacions extrínseques contamina les nostres relacions amb les altres persones. El fet de valorar a l’altra gent de manera superficial ens fa més propensos a canviar de cercle quan veiem possibilitats de tenir relacions amb gent més “cool”. Els altres, evidentment, si són materialistes, també tindran tendència a mesurar el seu èxit relacional no per la profunditat del vincle sinó pel valor afegit de conèixer algú amb l’estatus adequat. El resultat final comporta tenir menys amics i connexions i que, a més, duren menys temps (vegeu, per exemple, https://benestaremocional.blogspot.com/2018/07/amor-relacions-sentit-la-vida.html ).

2.     La segona raó és que perdre la motivació intrínseca, el fet de fer pel repte o pel plaer de fer-ho, fa que entrem menys en flux (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2017/10/els-aliats-de-la-felicitat.html ). Quan les motivacions són extrínseques, no podem deixar de banda el nostre ego, monitoritzant els resultats contínuament, dificultant el fet d’estar centrat en el procés, en el moment a moment. El sistema d’alarma que vigila el nostre lloc en el món no pot desconnectar-se i no podem perdre’ns en l’activitat. La incapacitat de fluir ens fa més desgraciats.

3.     La tercera raó està relacionada amb la comparació social que és una de les coses que ens pot fer sentir més desgraciats (https://benestaremocional.blogspot.com/2017/10/els-enemics-de-la-felicitat.html). El lloc que ocupem en el món de les possessions materials és relatiu, en el sentit que el que fem es comparar-nos amb els que tenim a prop. I, quan el que perseguim és l’estatus, ho fem contínuament. Així, no podem desconnectar de la comparació social, deixant les nostres vides pendents de coses que no podem controlar. El materialisme ens fa vulnerables a les fluctuacions de l’estatus material que ens envolta. El materialisme ens fa viure pendents dels que tenen més que nosaltres. El materialisme no ens deixa viure pendents dels nostres valors interns.

4.     L’última raó, i més important, és que el materialisme no ens permet fer-nos càrrec de les nostres necessitats humanes bàsiques (Veure, per exemple, https://benestaremocional.blogspot.com/2016/05/millorar-la-salut-creixer-com-persona-i.html). Tots necessitem sentir-nos connectats (relacions socials profundes), sentir-nos valorats, sentir-nos segurs, sentir que fem alguna aportació significativa al món, sentir-nos autònoms, sentir que som bons fent alguna cosa. El materialisme passa per damunt aquestes necessitats per tal de, bàsicament, empènyer-nos a aconseguir coses. El materialisme ens allunya del que més necessitem, que són connexions profundes amb altres persones.

Ens volem sentir infeliços? Ho podem fer fàcilment, deixant-nos dur per l’agenda materialista de la societat de consum.

Volem experimentar benestar emocional? Haurem de plantejar-nos estar més pendents de les relacions profundes, actuar més d’acord amb els nostres valors i resistir els embats de la publicitat.

Bona reflexió!

Moltes gràcies, Tomeu!!!

“Sortir de la teva zona de confort significa intentar fer alguna cosa que abans no eres capaç de fer. A vegades, ho trobaràs relativament fàcil d’aconseguir i et sentiràs empès cap endavant. Però altres vegades, et posaràs a fer alguna cosa que et deixarà parat i que semblarà que no siguis capaç de fer mai. Trobar maneres de superar aquestes barreres és una de les claus de la pràctica deliberada.

Generalment, la solució no és “intentar amb més força” sinó més aviat “intentar d'una manera diferent”. En altres paraules, és una qüestió tècnica.” Anders Ericsson “Peak. Secrets From The New Science of Expertise”

“Tots tenim llavors d’excel·lència en el nostre interior, esperant a ser nodrides per tal de poder florir (...). El que necessitem, per tal de generar les condicions necessàries per aquest floriment, és seguir una sèrie de pautes: marcar metes clares, donar-nos feedback sobre el punt actual i sobre el que s’ha de millorar, identificar patrons que ens permetin crear un mapa mental de l’activitat que ens faci cada vegada més eficients i, finalment, motivar-nos a nosaltres mateixos per aconseguir sortir contínuament de la nostra zona de confort.” https://benestaremocional.blogspot.com/2016/08/sortir-de-la-zona-de-confort-per-tal.html

Ara ja fa més de quinze anys que vaig a natació, a la Piscina Municipal de Manacor, “Esquitxos”. M’agrada nadar. Sorprenentment. I dic sorprenentment perquè hi vaig anar forçada pel meu mal d’esquena, sense tenir massa clar que podria suportar la fredor de l’aigua i la incomoditat del procés de vestir-se i desvestir-se a l’hivern. Però no. M’agrada nadar. Molt. És una de les activitats programades d’autocura que em fan sentir molt bé.

Durant aquests més de quinze anys he passat per les mans de molts de monitors. Alguns millors, alguns pitjors. Alguns centrats en fer-te la sessió més agradable i entretinguda. Altres més preocupats per millorar la teva tècnica. I, finalment, els que feien la feina per omplir les hores i cobrar a final de mes.

Però, com sempre que fas alguna activitat en la que proves diferents instructors, n’hi ha hagut un d’extraordinari. I, en aquest cas, és en Tomeu. Tothom que nada a Manacor ho sap. I molta gent segueix en aquesta piscina per poder fer les sessions amb ell.

En Tomeu, des del primer dia, va cridar l’atenció pel fet de preparar-se molt les classes, sempre estar centrat, no perdre el temps, intentar corregir i millorar, observar atentament les teves mancances i trobar la manera de treballar-les. Tot això amb una amabilitat extrema, tímida, sempre estable i constant.

No se li coneixen dies dolents. Sempre és atent i considerat. A més, com sap tota persona que intenta fer les coses seriosament, encara que sempre hi ha gent que intenta petar la xerrada en lloc de treballar, ell no es deixa mai embetumar per ningú i aconsegueix que la classe transcorri tal i com toca, fent feina.

Daniel Goleman, en el seu llibre ”Focus” (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/12/arribar-lexcellencia.html), es centra en els estudis sobre expertesa i arriba a la conclusió de que hi ha una sèrie de trets que fan possible identificar un bon instructor o mestre. Segons els estudis, un bon entrenador seria aquell que:

·        identifica clarament els objectius marcant nivells cada vegada més difícils,

·        s’adapta al nivell de cada una de les persones,

·        dona retroalimentació de forma immediata i contínua, marcant reptes graduals que permetin anar millorant i, finalment,

·        exercita la mateixa habilitat en contextos diferents per tal de consolidar-la en qualsevol situació. 

En Tomeu fa tot això amb destresa. Sempre et sorprèn amb petites modificacions en les instruccions, com si mai es rendís en el camí d’aconseguir que nadem un poc millor. Es prepara jocs, alternant amb la duresa dels moments més tècnics o dels més intensos. I, de cada vegada més, dona més importància a la retroalimentació, tant la seva com la que prové de l’autoconsciència corporal.

M’agrada nadar. I m’agrada esforçar-me per fer-ho millor. I, tot això, és gràcies al fet d’haver topat amb el que Goleman considera un bon entrenador.

Moltes gràcies, Tomeu!

PS. He de deixar constància aquí de que el personal de la recepció de la piscina sempre ha estat amabilíssim i molt competent. Ara que na Giovanna i na Fani se’n van, les trobarem a faltar. Moltes gràcies a totes dues i bona sort!

L'infern està empedrat de bones intencions...

“La construcció del nostre caràcter davant la vida depèn de nosaltres, recorda Marc Aureli. Només nosaltres mateixos ens podem allunyar de la bondat i de la integritat. Només nosaltres podem decidir en què ens volem convertir i cultivar qualitats com la sinceritat, la dignitat, la perseverança, la temprança i la sobrietat.” https://benestaremocional.blogspot.com/2017/05/deixa-de-perseguir-el-que-no-depen-de.html

Les relacions ens donen vida. Ho podem veure en moltes de les entrades que hem vist sobre relacions personals. Però, en moltes ocasions, les males relacions, les que resulten del fet de patir les conseqüències dels mals comportaments de persones properes, ens compliquen la vida. O, pitjor encara, ens deixen en un estat d’estrès crònic que l’escurça.

Això en Shakespeare ho sabia quan va escriure el Rei Lear. Recordeu que en aquesta obra hi trobem un pare, el rei Lear, i les seves tres filles. El rei Lear ja se sent massa gran per governar i planeja dividir el seu regne entre les seves tres filles, però vol saber quina l'estima més per donar-li el tros més gran. Les dues filles grans asseguren que l'estimen més que cap altra cosa al món però la petita, Cordèlia, assegura que només l'estima com correspon a una bona filla, per la qual cosa perd la seva herència i marxa a l'exili, on es casa amb el rei de França. Mentrestant els cortesans comencen diverses conspiracions per assegurar la seva posició a la nova situació.

Lear s'hostatja primer a casa de Goneril, la filla gran, la qual el maltracta i intenta apartar-lo dels cavallers que romanen fidels. Quan s'adona d'aquesta traïció, busca refugi a casa de la segona filla, Regan. Aquesta afirma que la seva germana ha actuat correctament, vol fer fora els servents del rei i a ell mateix el deixa al ras enmig d'una tempesta. Lear comença a embogir de desesperació.

Malgrat els esforços de les germanes per mantenir-lo aïllat, Lear arriba a França amb Cordèlia, qui intenta guarir-lo i el perdona per haver-la desterrat. Encara que s’inicia una guerra que guanyen els francesos, pare i filla cauen presoners i s’ordena l’execució de Cordèlia, mort que fa que el rei Lear mori també de pena. Els comtes hereten el poder reial i l'obra acaba amb un funeral general per la família de Lear.

Dormien bé les filles grans de Lear després d’haver maltractat, enganyat i humiliat al seu pare? –es demana la gent quan hi reflexiona. Segurament sí, haurem de concloure si mirem casos semblants del món real. La gent se les enginya per quedar-se amb la consciència tranquil·la a pesar dels seus actes. I això és possible perquè, encara que jutgem als altres per les seves accions, ens jutgem a nosaltres mateixos per les nostres intencions. Les filles volien el poder, sí, però estava justificat pel fet que el pare era vell i elles es consideraven més dotades pel càrrec...

En una xerrada TED sobre com convertir-se en una persona millor renunciant a ser una “bona persona” (vegeu https://www.ted.com/talks/dolly_chugh_how_to_let_go_of_being_a_good_person_and_become_a_better_person ), Dolly Chugh, després d’estudiar la conducta social de milions de persones, explica com les limitacions de processament del nostre cervell sumades a la “necessitat” de sentir-nos “bones persones” fa que, en moltes ocasions, ens deixem dur pels prejudicis i per conductes d’una ètica dubtosa per a després, simplement, posar-nos a la defensiva i justificar-nos.

Chugh assenyala que l’única sortida a aquesta capacitat humana per autojustificar les nostres conductes ve d’acceptar que som així i d’aconseguir que ens centrem en el que fem, no en el que pensem que som. Es tracta, segons ella, de deixar d’intentar “ser bones persones” i intentar comportar-nos com a “persones millors”. Què s`ha de fer per ser millors persones? No quedaria més remei que mesurar la nostra bonhomia pels nostres actes, per si aquests es corresponen amb els nostres valors.    

L’emperador romà estoic Marc Aureli  en les seves Meditacions ens dona una pista sobre com podríem evitar aquesta tendència humana d’excusar les nostres accions a partir de les nostres intencions. En la Secció 8 del Llibre 11 es dedica a reflexionar sobre el camí ètic de millorar el propi caràcter, de convertir-se en “persones millors”. A partir de la lectura d’aquest text, Massimo Pigliucci ens explica 10 principis ètics que ens poden ajudar a aconseguir-ho (vegeu https://www.patreon.com/posts/21641479 ). Resumits serien:

I.  Som aquí per ajudar als altres, hem d’actuar en conseqüència.

II. La majoria de gent actua per impuls o per equivocació, de manera que hauríem de ser compassius amb ells.

III. Quan la gent actua malament ho fa per manca de saviesa, per això hauríem d’ajudar-los.

IV. Ens equivoquem de la mateixa manera que els altres ho fan, per això no ens podem permetre ser arrogants.

V.  No sabem perquè la gent fa el que fa, per tant no podem jutjar-los.

VI. No et preocupis massa per les coses materials, ja que de totes maneres moriràs i les perdràs.

VII. Les opinions dels altres no t’haurien de preocupar, ja que estan fora del teu control.

VIII. Enfadar-te per un insult et farà patir més que el propi insult.

IX. Sigues amable de forma genuïna, no per impressionar als altres.

X. Espera que certes persones facis coses dolentes, però actua per prevenir les injustícies.

Bona reflexió!