dissabte, 21 d’octubre de 2017

La generositat, l’amabilitat i l’autoresponsabilitat: Els aliats de la felicitat (II)

"Ser amable i generós fa que percebis als demés de forma més positiva i fomenta una major sensació de pertinença a la comunitat. A més, mitiga la culpa, la pena i el malestar que ens provoquen les dificultats i el patiment dels demés i estimula una sensació de consciència i agraïment per la nostra bona sort. Per altra banda, proporcionar ajuda als altres ens distreu dels nostres propis problemes i de les preocupacions" https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/01/practica-lamabilitat.html

"Expressar gratitud causa la millora del nostre benestar i de la nostra salut física i mental, segurament pel fet que activa directament les estructures del nostre sistema de plaer" https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/11/practicar-la-gratitud.html








Recordem que, segons Raj Raghunathan, els enemics de la felicitat són:

1) Perdre de vista el que és important per a la felicitat;
2) El materialisme i l’intentar tenir sempre més que els altres;
3) Cercar l’amor de manera desesperada o evitar tota intimitat;
4) Sobrecontrolar les situacions i als altres;
5) La malfiança;
6) Prioritzar les metes per damunt del procés o trobar-se sense objectius; i, finalment,
7) La manca d’autoconsciència de les pròpies emocions.

Si per contrarestar l’efecte dels dos primers havíem de recórrer, respectivament, a antídots com

1) recordar la definició de felicitat, els seus components i planificar la seva presència en la nostra vida i
2) practicar l’autocompassió, la gratitud i les activitats que ens permeten entrar en flux (vegeu l’entrada https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/10/els-aliats-de-la-felicitat.html), en el cas del tercer enemic ens haurem de centrar en la generositat i l’amabilitat. Així,

3.     La cerca desesperada de l’amor que condueix a la dependència o l’evitació de la intimitat que condueix a la solitud les podem superar acceptant que, com a humans, tenim una tendència natural a vincular-nos i que la forma millor es basarà sempre en l’amabilitat i la generositat. Després de que els dos primers enemics estan neutralitzats gràcies a les activitats per a la felicitat, el flux, l’autocompassió i la gratitud, partirem d’un benestar interior que podem compartir amb els altres. La generositat i l’amabilitat ens fan més feliços per la via de relativitzar la importància dels nostres problemes gràcies a la perspectiva que ens dóna el fet de preocupar-nos pels altres. A més, ser generós i amable inicia el que serà un cicle virtuós de benestar compartit, de ressonància positiva, en una paraula, d’amor. Aquest procés, per altra banda, fa que la nostra salut millori, en tots els sentits.

Ajudar als altres canvia la nostra visió de nosaltres mateixos, fent que ens sentim més competents, més efectius i en pau. Inclús un petit gest d’amabilitat, somriure o deixar passar a un estrany, ens fa sentir millor. Davant la visió que els anomenats “taurons”, egoistes i aprofitats, són els que tenen èxit en el món, els estudis mostren que les persones generoses són les que tenen més èxit en la vida (busqueu els estudis i les xerrades d’Adam Grant, com a exemple). Tanmateix, s’han de tenir en compte tres regles a l’hora de no cremar-se a força de donar:

·        S’ha de ser estratègic i ajudar en funció de les pròpies capacitats i de l’impacte que tindrà l’ajuda, intentant maximitzar els efectes (organitzant l’ajuda de manera col·lectiva o posant en contacte la persona que la necessita amb altres persones que poden fer més per ella).
·        S’ha de ser conscient del cost emocional del fet de donar i sentir que fer-ho és un privilegi que ens fa sentir agraïts pel fet de poder-ho fer.
·        S’ha de procurar poder veure l’impacte de l’ajuda, per tal de que ens faci sentir millor.

Per tal de practicar la generositat, Raghanathan proposa l’exercici de “l’altruisme creatiu”, trobar maneres de ser amable i generós amb algú, millor si aquesta persona és un desconegut. Consulteu també la proposta de Sonja Lyubomirskyhttps://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/01/practica-lamabilitat.html
.

La proposta per tal de superar la necessitat de control sobre les situacions i sobre les altres persones passa per intentar guanyar el control intern, el control d’un mateix. Així,

4.     Raghanathan ens recorda que els nostres sentiments influeixen en les nostres decisions. D’aquesta manera, el que ens passa ens afecta en funció de la interpretació que en fem. Si pensem que “no ens mereixem el que ens fan o que és enormement injust” ens perdrem en recriminacions marcades per la ràbia o l’angoixa o la tristesa. La sortida que ens permetrà tenir un cert control sobre com ens agafem les coses passa per acceptar la pròpia responsabilitat del nostre benestar. Es tracta de no culpar a les circumstàncies o als altres per com ens sentim. Encara que d’entrada això sembli extremadament difícil, és possible gràcies a l’acceptació de la responsabilitat del que passa al nostre cap. No podem controlar les circumstàncies, no podem controlar els altres, però sí podem decidir amb quins pensaments i quines emocions ens quedarem més temps. Els altres ens podem fer “mal”, però només nosaltres tenim el control sobre el nostre estat d’ànim, només nosaltres podem decidir què fer amb el que està passant. Quan aconseguim controlar les nostres pròpies reaccions no tenim cap necessitat d’intentar controlar les circumstàncies o als altres.

Raghunathan proposa aprendre tàctiques de regulació emocional. En destaca quatre:

·        Seleccionar les situacions a partir del que sabem sobre el que ens pot fer sentir malament (persones que tenen tendència a ser negatives, per exemple). Mirar de posar-nos-ho fàcil, de fer que les situacions que vivim siguin més de ressonància positiva, de compartir emocions positives.
·        “Etiquetar les emocions”, posar paraules al que sentim, té l’efecte de disminuir la intensitat del que ens passa i ens dóna l’oportunitat de deixar-ho enrere.
·        La redirecció atencional, dirigir l’atenció cap a altres coses més positives, suposa tenir l’oportunitat de deixar de banda el que sentim per dedicar el nostre temps a fer el que trobem important fer per tal de connectar amb els altres.
·        La reevaluació cognitiva és l’última tàctica i suposa reinterpretar una situació negativa per tal de sentir-nos millor. Es tracta de posar les coses en perspectiva i veure-les a distància, amb tot el que això suposa (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/03/la-saviesa-de-saber-agafar-distancia.html).

No es tracta de suprimir els sentiments negatius, sinó de posar-los en perspectiva. No es tracta de caure en la “positivitat” o en l’egocentrisme. Es tracta de gestionar les emocions per tal de saber fins a quin punt ens interessa que marquin la nostra agenda.

Agafar el control de la pròpia vida, però, també passa per adoptar un estil de vida saludable. Això consta de tres puntals: menjar bé, moure’s més i dormir millor.


Continuarà...

diumenge, 15 d’octubre de 2017

O Hawai o "burritos" o Molts d'anys, Pau!!!

ADVERTIMENT: Segons un estudi d’un departament governamental dels Estats Units, mantenir un fill fins als 18 és igual de costós que comprar una casa a Hawai o fer sopars de “burritos” amb els amics durant divuit anys...

Tick followed ... tock? (Guinness Storehouse - Dublin)
CORTESIA: Guillem FEMENIAS





Ara que en fas 25, estimat Pau, he de confessar-te que en cap moment he pensat canviar-te per una casa a Hawai o per afartar-me de “burritos”. Sí, sé que és mal de creure, però ara que ja ets gran i en un any ja no podràs fer ús del Carnet Jove, crec que ha arribat el moment de ser sincers...

He vist com creixies, primer a dintre meu i després en el món, i des de sempre he sabut que la força que t’empenyia a aprendre, a explorar, a experimentar, venia del teu interior. Aquesta força ha anat mutant i evolucionant amb els anys. Al principi era un cicló, amb tot de derrapades i arrancades, i, amb el temps, has anat cantant les jugades de la teva vida. Fidel al teus amics, agraït amb la família, sempre a l’aguait de trobar alguna cosa bona al que t’anava passant...

Ara que en fas 25 he de dir-te que n’estic orgullosa de tu i de tot aquest procés. He après molt i segueixo aprenent gràcies a poder viure la proximitat amb una persona d’una altra generació, amb un altre caràcter, amb altres coneixences... La teva presència m’ha obligat a estimar millor, a entendre millor, a mirar de ser-hi sense coartar.

Hawai està bé, la veritat, però des d’aquesta posició, des de la perspectiva que donen aquests 25 anys, la vida es veu millor. Hem sobreviscut a desgràcies, a penes immenses que encara ens pesen. Hem compartit sortides, viatges, sopars, discussions, recomanacions musicals, desacords, llibres llegits, pensaments o fabulacions sobre futurs improbables... I tu, t’has convertit en un influencer a la meva vida.

Els “burritos” estarien bé, però com podrien competir amb el teu camí cap a l’amabilitat, la generositat, el perdó? He pogut veure com anaves desplegant habilitats que, no només feien de tu una persona agradable i feliç, sinó que aconseguien que aquest benestar s’encomanés a la gent que t’envolta. M’he convertit, per molts ninets i adolescents, en “la mare d’en Pau”, cosa que, quan les mares ho deien als nins, feia aparèixer un somriure que il·luminava el seu rostre i la seva mirada passava de la curiositat a veure’m com una potencial cosa bona...

Voldria dir-te alguna cosa que et servis d’ajuda per navegar per aquest món, però només se m’ocorre seguir amb el meu “No sé que t’he de dir, rei”. Sé que a vegades sembla una fórmula buida, però, creu-me, és una de les coses que m’ha costat més de dir. Els grans, de seguida que ens trobem amb una responsabilitat tan gran com esser pares (o qualsevol altra), ens encartonem i ens surten de dintre uns impulsos automàtics que ens empenyen a opinar sempre. Costa molt entendre que l’amor és una cosa de respecte i de fe. Sí, de fe, de creure en el que fa l’altre, de creure en les possibilitats, de creure en els errors com a font d’aprenentatge... Respectar les teves decisions m’ha ajudat molt en el camí d’entendre el que realment és important per estimar.

Sempre hi seré. I, sobretot, en els moments foscos. Miraré de saber entendre quan m’he d’alegrar del que t’alegri, de quan m’he de guardar les meves pors, de quan m’he d’abstenir de no dir-te el que opino (entre d’altres coses, perquè segurament no t’ajudaria gens i, a més, només és el producte de les casualitats que m’han condicionat a la vida, és a dir, tonteries...). No serà fàcil, tot això. Però em comprometo, si em deixes, a ser-hi.

Moltes gràcies de part de ta mare que t’estima.


dijous, 12 d’octubre de 2017

Resiliència en acció o Molts d'anys, Laura!!!




Here we are
Cortesia d'en GUILLEM FEMENIAS







Diu na Paca, la meva cunyada, que en la nostra família les nines són “heavy”, cada una amb el seu estil: una temperamental (la gran), una altra molt sensata (la petita) i l’altra molt responsable i feinera (na Laura). Hi afegeix la filla de la seva germana (n’Elena), sempre original en les seves observacions. Jo hi afegeixo, per la meva banda, la meva altra neboda (na Xesca), per les seves peculiaritats comunicatives i la seva gran persistència a l’hora de trobar nous camins. Realment és cert, totes són especials.

Però aquesta història, avui, està dedicada a na Laura, que fa 23 anys i celebra el seu primer aniversari sense el seu pare, el meu germà, en Pere Vicens. Sempre hem tingut un doblet a l’octubre, dia 12 la festa de na Laura i dia 15 la festa d’en Pau. Però s’han celebrat tots dos. Sempre. I aquest any, també. Com no podia ser d’una altra manera, després del que ens va encomanar en Pere abans de morir-se.

Na Laura ha estat valenta, com el seu pare. Na Laura és una persona plena d’entusiasme pel que fa, coherent amb el que creu, com el seu pare. Na Laura, en la seva discreció, que pot fer pensar en una persona més cerebral, és passional com el seu pare. I, durant aquests darrers anys, ha caminat cap a la maduresa sense queixar-se, assumint papers que no sabia que era capaç d’acomplir.

Na Laura, davant de la magnitud de la seva pèrdua, s’ha sorprès a ella mateixa mostrant una resiliència que pensava que no tenia. Ha seguit amb la seva vida, agraint totes les mostres d’afecte i de suport, sentint una pena plena de tristesa que encobeeix sense queixar-se. Les pèrdues, quan són tan grans, de vincles tan potents, fan por. Ens fa por rompre’ns. Ens fa por deixar de ser les persones que érem. Ens fa por afegir més dolor al dol dels altres...

En Pere estaria orgullós. Bé, de fet, sempre hi estava. Em va dir que no passava pena de la capacitat de recuperació de na Laura. Ell estava segur que “sa nina” faria el que s’havia de fer. I ho ha fet. I ho fa.

Diuen que el dol està fet de tasques. Una d’elles és la de construir el nou relat de la teva vida després de la pèrdua. Com s’explica a https://mosaicscience.com/story/complicated-grief-bereavement-death-loss-CBT  “ La majoria de nosaltres quan hem d'afrontar una pèrdua trobem la forma de posar el que ha passat com si fos una història: això és el que ha passat, així és com era jo, això és el que la persona que ha mort significava per mi i així és com som jo ara”.

Na Laura ha fet aquesta tasca. Ella ha perdut la persona amb la que havia tingut un vincle especial tota la vida. Era el seu pare, el seu confident, la persona a la que podia cridar a qualsevol hora, amb la que anava al cinema, amb la que comprava llibres, amb la que s’escrivia cartes...Era una persona que la feia sentir estimada, segura, reconeguda incondicionalment. I ara no hi és. I això genera una pena infinita, neta, sense cap altra emoció primària. Ella era la depositària d’aquest gran amor, el que sentia el seu pare per ella. Això formava part de la seva identitat.

Ara no és l’objecte d’amor. Ara ha de ser ella l’amor. Ara ha de ser forta, la depositària dels moments compartits. I tots aquests records, totes aquestes vivències, generen una font infinita d’agraïment. Un agraïment que traspassa el seu cor i envaeix l’espai que comparteix amb totes les persones que l’han acompanyada durant aquests darrers temps. I, aquesta història, no només serà una història de dolor, serà una història d’autoafirmació en els valors comuns, una història d’agraïment per les coses compartides, una història de pena quan revé la seva absència, una història de conhort quan recorda totes les experiències viscudes.

Per molts anys, Laura! 

Que siguis capaç d’estimar tant com et va estimar el teu pare. 
Que siguis capaç de gaudir de tantes coses com va fer ell. 
Que siguis capaç de trobar la força per fer el que trobis que has de fer. 
Ell va marcar un camí. Ell va sentir un gran agraïment pel fet d’haver compartit aquests, fins ara, 22 anys de la teva vida...

Que la força t’acompanyi...

dissabte, 7 d’octubre de 2017

Els aliats de la felicitat


“Com explica Lyubomirsky, la gratitud és sorpresa, és agraïment, és mirar la part positiva d’un contratemps, és donar les gràcies pel que tens. És fruir, és no donar les coses per suposades, és centrar la mirada en el present.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/11/practicar-la-gratitud.html

“L’autocompassió, explica Seppälä, és un dels principals determinants de la resiliència i de l’èxit. Mentre l’autocrítica ens deixa exhausts i debilitats, l’autocompassió és el punt de partida del sentiment de fortalesa emocional. L’autocompassió suposa la capacitat de tractar-nos a nosaltres mateixos com ho faríem amb una persona estimada si aquesta s’equivoqués.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/05/gestionar-el-benestar-el-poder-de.html









En “If You’re So Smart, Why Aren’t You Happy?” (Si ets tan intel·ligent, perquè no ets feliç?) Raj Raghunathan ens presenta un pla per a superar el que ell considera els enemics de la felicitat. En l’entrada anterior els numeràvem i explicàvem: 1) Perdre de vista el que és important per a la felicitat; 2) El materialisme i l’intentar tenir sempre més que els altres; 3) Cercar l’amor de manera desesperada o evitar tota intimitat; 4) Sobrecontrolar les situacions i als altres; 5) La malfiança; 6) Prioritzar les metes per damunt del procés o trobar-se sense objectius; i, finalment, 7) La manca d’autoconsciència de les pròpies emocions.

Què podem fer davant aquests enemics? Què ens diuen els estudis sobre com no perdre’ns en aquests paranys i aconseguir trobar el camí? Si tot passa per ser millors com a persones, tal i com Raghunathan explica al pròleg, amb més amabilitat i compassió, com podem treballar-ho?

Raghunathan, després d’explicar cada un dels enemics intenta introduir el que seria l’antídot, que presenta proposant formar l’hàbit, treballant per a consolidar-lo. Així, si els agafem d’un en un, ens trobarem amb:

  1. Per a no perdre’ns en el camí cap a la felicitat, l’autor proposa construir un nou hàbit: prioritzar, però no perseguir la felicitat. En moltes ocasions, ens perdem en el que podien ser els mitjans, com els diners, en lloc de tenir clar perquè les estem perseguint, per tenir una vida millor i més feliç. Això també ens passa amb coses com la fama, el tenir raó, el prestigi o la bellesa. Per evitar aquests perills, Raghunathan proposa primer recordar la definició de la felicitat i, en segon lloc, incorporar a la nostra vida aquelles coses que la fan possible. Per a definir la felicitat, haurem de tenir en compte emocions positives com l’amor/connexió, la joia, la satisfacció d’haver fet el que considerem important o d’obtenir el reconeixement dels altres. A més, explica, hauríem d’afegir-hi l’harmonia, la sensació d’estar al lloc on volem estar i l’abundància, la sensació de no necessitar res més. Per això, el que hem de fer és:
·         Fer una llista de totes les vegades, llocs, activitats i persones amb les que ens hem sentit així.
·         Generar una llista d’aquestes coses i d’altres semblants, per tal de tenir-la a mà i aconseguir que formin part de les nostres rutines.

  1. Davant el materialisme i la necessitat de tenir més que els altres, Raghanathan proposa reflexionar i escriure sobre quina seria la “millor vida possible”, sempre després d’haver practicat dues destreses bàsiques per tal d’augmentar el nostre nivell de felicitat: la pràctica de l’autocompassió (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/05/la-compassio-com-cami-cap-una-identitat.html ) i la pràctica de la gratitud (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/11/practicar-la-gratitud.html ). A més, com a contrapartida a la infelicitat causada per la necessitat de la superioritat, Raghanathan proposa el segon hàbit per tal de caminar cap a la felicitat: entrar en flux (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/10/el-cami-cap-als-estats-de-flux.html). El flux es defineix com el que passa quan estem tan absorts en una activitat que no sentim el pas del temps. Entrar en flux és viure dintre del procés que marca l’activitat. Mihaly Csikszentmihalyi explica que el flux té una sèrie de característiques:
·         Durant el flux, el temps sembla alentir-se i, al mateix temps, passar volant.
·         Durant el flux, perdem el jo en l’activitat.
·         Durant el flux, només existeix el present, estem completament centrats en l’activitat que fem.

El flux no només millora el nostre benestar, sinó que també el benestar dels altres que ens envolten (cosa que no passa quan el que fem és comparar-nos amb els altres per tal de sentir-nos per sobre d’ells). El flux ens centra per tal d’aconseguir superar-nos, ja que es dóna quan l’activitat està un poc per sobre del nostre nivell i exigeix tota la nostra atenció. El flux està definit per l’espai que hi ha entre l’avorriment pel que ja dominem i l’ansietat pel que ens ve gran. En el flux, les motivacions extrínseques, les recompenses externes no compten. El flux, explica Raghunathan no només és el camí cap al benestar sinó que també ho és cap a l’èxit. El flux és el camí cap a una vida plena i significativa.

El camí cap al flux passa per 1) identificar quins són els nostres talents, intentar fomentar-los i aplicar-los en el que estem fent; 2) identificar les necessitats de la comunitat en la que vivim i trobar una forma d’ajudar a acomplir-les en el marc de la feina que fem; i, finalment,  3) identificar quines són les nostres fonts de plaer i introduir-les en la nostra feina.


Continuarà...

diumenge, 1 d’octubre de 2017

Els enemics de la felicitat




“Normalment, no vivim la vida amb plenitud, no emplenem de sang tots els nostre porus, no inspirem i espirem amb la profunditat suficient” Henry D. Thoreau “Diaris, 13 de juny de 1851”

“Parlant en termes absoluts, com més diners, menys virtut, ja que els diners s’interposen entre un home i els seus objectius i els aconsegueix en el seu lloc; d’aquesta manera aconseguir-los no suposa cap gran virtut. Els diners apaguen moltes preguntes que, d’altra manera, hauria de respondre i solament en planteja una de nova, difícil i supèrflua: com s’ha de gastar” Henry D. Thoreau “Desobediència civil”

“les coses que ens condueixen a la felicitat i a la plenitud són les coses que no només ens fan millors –més amables i més compassius- sinó també ens fan tenir més èxit” Raj Raghunathan If You’re So Smart, Why Aren’t You Happy?”









Amb el títol de “If You’re So Smart, Why Aren’t You Happy?” (Si ets tan intel·ligent, perquè no ets feliç?), Raj Raghunathan, després de treballar en el món de l’empresa assessorant alts executius, ens explica quins són els enemics de la felicitat. Seguint la idea de Henry Thoreau d’ “El teu negoci és la vida”, Raghunathan fa una reflexió sobre com moltes coses que donem per suposades, en lloc d’ajudar-nos a aconseguir el benestar emocional, ens hi allunyen, fent-nos infeliços.

En el fons, el que es veu a mesura que s’aprofundeix en la lectura del llibre és que, com es diu al pròleg, “Els determinants de la felicitat són també aquells que ens ajuden a convertir-nos en un ésser humà millor –més  amable i més compassiu”. Però, quins són els enemics?


1.- Encara que tothom afirma que vol ser feliç i fer feliç als altres, quan viu el dia a dia es van imposant altres metes. Les persones ens sentim empeses a “fer el que hem de fer”, perseguint metes (possessions, carreres, estatus, fama...) que, en moltes ocasions, no ens apropen al nostre objectiu d’aconseguir un major benestar emocional. Això es anomenat per l’autor “La Paradoxa de la Felicitat”.

2.- L’anomenat segon “pecat” que ens allunya de la felicitat, segons Raghunathan, és el fet de cercar sempre ser superiors als altres (via comparació social, és a dir, tenir com a referència d’èxit el que aconseguim en comparació als altres més propers o que tenim més presents). La necessitat d’aprovació, el “quedar bé”, condicionar la nostra autoestima al reconeixement, són coses que ens empenyen a voler quedar per damunt dels altres, encara que, per això ens trobem patint i comparant-nos contínuament. A més, el benestar inicial per haver aconseguit més diners, més poder, més fama, més bellesa que les altres, s’esvaneix al cap de poc temps, per l’actuació d’un efecte denominat “adaptació hedònica”. El materialisme és un gran enemic de la felicitat.

3.- El tercer enemic ve del fet de cercar de forma desesperada l’amor. Pel fet de ser una espècie ultrasocial tenim la necessitat de vincular-nos als altres. Les relacions formen part del que ens defineix com a humans i són un element indispensable per a la salut física i psicològica (veieu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/04/la-solitud-es-el-pitjor-dels-mals.html). Els sentiments de solitud, com explica John Caccioppo estan al darrera de moltes malalties que van des de la depressió, passant per l’obesitat i la diabetis. Per altra banda, la profunditat de les relacions socials és l’única característica que distingeix el 10% de la gent més feliç de tots els altres. Així, la cerca compulsiva de les relacions, generant malestar i preocupació en els altres i a un mateix, o el fet d’evitar de manera sistemàtica la intimitat, ens empenyen a la infelicitat.

4.- La necessitat de control, el fet de sobrecontrolar, és un altre dels enemics de la felicitat. La incertesa forma part de la vida. Com expliquen els estoics (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/05/la-joia-de-viure-dels-estoics.html) només assumint-la podem assolir la joia de viure. La por a la incertesa ens pot empènyer a viure sobrecontrolant el que considerem important (la gent que estimem, els resultats que volem, els valors que ens defineixen..), generant una angoixa que, paradoxalment, volem calmar controlant millor el que ens fuig de les mans. I, quan el que volem controlar és als altres o la seva conducta, reaccionaran de manera negativa i, inclús, és més probable que acabin fent el que no volíem que fessin.

5.- La desconfiança cap als altres és un dels grans enemics de la felicitat. Els estudis demostren que els països on les persones confien en els altres i en el sistema declaren ser més feliços. Quan no confiem en els altres, no podem permetre’ns relaxar-nos. Quan no ens podem relaxar, no podem ser feliços. Per altra banda, la confiança genera una confiança recíproca, un cicle virtuós de benestar.

6.- Entre els altres enemics de la felicitat hi trobem una excessiva implicació en les metes perseguides, és a dir, la necessitat d’aconseguir determinats objectius o, el contrari, la deixadesa a l’hora de decidir el que s’ha de perseguir. En ambdues situacions el resultat és negatiu. En la primera, una fixació excessiva en les metes, el resultat és més important que el procés i condiciona tota la vida, convertint-se en un obstacle per la felicitat. En l’altra, la desafecció davant qualsevol tipus d’objectiu, ens deixa amb la sensació de no viure un procés significatiu, de manera que aquesta falta de significat genera una buidor incompatible amb el benestar. El que es proposa és la tècnica estoica de comprometre’s amb metes significatives, però una vegada arribat el resultat, no donar-hi més voltes, acceptar i partir del que hi ha.

7.- L’anomenada addicció a les decisions racionals és el setè obstacle a la felicitat, segons explica Raghunathan. El fet d’ignorar els nostres sentiments i les nostres emocions a l’hora de prendre decisions pot ser una font d’infelicitat constant. Les nostres sensacions davant les situacions amb les que en trobem són una mesura de com les podem afrontar com a éssers humans. Som éssers emocionals i racionals, de manera que qualsevol negació d’algun dels dos aspectes comportarà infelicitat i una major dificultat a l’hora de trobar solucions creatives als problemes. L’autoconsciència és fonamental a l’hora de prendre bones decisions i d’aconseguir el benestar emocional. L’autoconsciència ens permet ser honestos i compassius, totes dues coses molt importants a l’hora del benestar emocional. A més, tot això ens permet guanyar en flexibilitat cognitiva i emocional.

Repasseu aquests set elements. Considereu que alguns estan molt presents en les vostres vides? Esteu prioritzant coses que, al final, us faran més infeliços?

Continuarà...

dissabte, 23 de setembre de 2017

Estimar i deixar bons records

“Quan escoltem els pensaments, les creences i els sentiments d’una altra persona, passa a ser més difícil projectar sobre ella les nostres percepcions sobre qui són. Passa a ser més difícil manipular-les”

“Quan veiem l’amor com una combinació de confiança, compromís, cura, respecte, coneixement i responsabilitat, podem treballar per tal de desenvolupar aquestes qualitats o, si aquestes ja formen part del que som, podem aprendre a estendre-les més enllà de nosaltres mateixos”
bell books “all about love”

“L’amor és com es fa l’amor. L’amor és un acte de voluntat –és a dir, suposa una intenció i una acció. La voluntat suposa elecció. No tenim amor. Triem estimar.” Scott Peck “The Road Less Traveled”

 "L’amor s’expressa en els fets, no en les paraules. Si els fets suposen una interacció hostil, el que quedarà en l’aire, en l’espai compartit, serà l’hostilitat, no la intenció de disciplinar o de comunicar un desacord."  https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/07/la-veritat-sobre-lamor.html 

"L’amor de Nhat Hanh està ple de la ressonància positiva de la que parla Fredrickson. En ell hi trobem amabilitat afectuosa (és a dir, la capacitat d’oferir amor), la compassió (la capacitat per a sentir-nos com a part d’una humanitat que comparteix emocions i sentiments), la joia (feta de felicita i alegria) i l’equanimitat (la capacitat de no discriminar, d’incloure els sentiments dels altres en la nostra experiència). A més, hi hem d’afegir la confiança i el respecte."









A “La substància del mal”, un thriller escrit per un italià que s’ha venut molt bé aquest estiu, el protagonista, molt preocupat per com li està quedant un trineu que fa per la seva filla, escolta el consell del seu sogre sobre la paternitat: “Els pares el que han de fer és estimar i deixar bons records”.

La frase té el seu què. De fet, ha anat rebotant pel meu cervell, en reverberacions que anaven des de considerar la seva complexitat, per una banda, a saber que l’escriptor havia encertat copsant la preocupació actual pel fet de “la paternitat”, amb tot de pares i mares “helicòpters” maldant per aconseguir tenir els fills més feliços i amb més èxit, per l’altra.

Però, què és estimar? És el mateix protegir, tenir cura, que estimar? Es sentirà la persona/criatura tant estimada com es pensa que ho fa el cuidador? I, com es deixen bons records? Anant a fer coses extraordinàries? Viatges que després dels anys no recordaran?

És fàcil estimar a algú que té el temperament d’aquell parent que no et cau bé? Podria passar que el teu fill ho heretés. Què es suposa que fas, després? Com fer sentir estimat a algú que et treu de lloc? Com compartir activitats que es puguin convertir en bons records?

Barbara Fredickson (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/12/amor.html) ens empeny cap a aquestes consideracions quan ens defineix l’amor com a “ressonància positiva”, la capacitat per a compartir emocions positives. Això, però, a vegades és senzill i d’altres es complica molt. Per arribar a la ressonància positiva hem d’aconseguir un clima d’acceptació i de confiança, prerequisits per tal de poder deixar-nos anar, compartir els moments.

I, abans de poder acceptar als altres, hem de ser capaços d’autoacceptar-nos, de recordar que som el que som i que està bé tal com està. Som temperaments que han anat actualitzant les seves respostes davant la vida en funció de les experiències viscudes, de la generació a la que pertanyem, de les casualitats que ens han anat conduint per camins que podien ser d’una altra manera.

Aquest punt de partida necessita que li fem cas de forma seriosa. No som el que volem ser. Som el que podem. I acceptar-ho és la única forma que ens deixa espai per a poder-ho canviar. Hi ha persones més actives, altres més passives. Persones alegres i altres més tristones. Persones més impulsives, altres més reflexives. Persones molt sociables, altres més introvertides...

I està bé. Només que necessitem acceptar-ho. I aquest món no ens acaba de deixar. Ni la societat de consum, amb les seves propostes uniformitzades; ni l’escola, amb les seves exigències idèntiques; ni la família, amb la seva pressió per la felicitat i l’èxit...

Tots estem preparats per a connectar amb algú altre. Tots tenim aquesta necessitat. Però per a arribar a tenir una connexió autèntica, el primer de tot, és estar molt atents a la vergonya i a la culpa que sentim moltes vegades en situacions socials. Vergonya de no saber, de no poder, de no ser el que s’ha de ser...Culpa de no haver-ne sabut prou, de no haver previst, de no haver fet...I, després, les hem de transformar en acceptació, gràcies a la compassió, al fet de veure que som una persona única i especial i que, com totes les altres, ens mereixem respecte. Després d’aquesta connexió íntima, serà possible la ressonància positiva, l’amor i els bons records.

Bona reflexió!

PS. Tot això em revé després de llegir tres llibres que són un exemple científic de compassió i respecte. El primer, dedicat a la història de la genètica: “El gen” de Siddhartha Mukheerjee. El segon, dedicat a la història de la interacció entre l’herència i l’educació: “No hay dos iguales” de Judith Rich Harris. El tercer, dedicat a la ciència de la sexualitat: “Come As You Are” d’Emily Nagoski. Bona lectura!