dissabte, 18 de setembre de 2021

La necessitat de practicar l'empatia radical

“El silenci davant el rostre del mal és en si mateix el mal. Déu no ens considerarà innocents. No parlar és parlar. No actuar és actuar” Dietrich Bonhoeffer (Teòleg alemany, assassinat en els camps de concentració nazis)

“Els científics socials tendeixen a definir el racisme com la combinació d’un tret racial i un poder sistèmic, i consideren que aquest fenomen, com el sexisme, és fonamentalment l’acció d’individus o sistemes amb poder personal o grupal sobre una altra persona o grup amb un poder inferior, tal i com els homes exerceixen el poder sobre les dones, els blancs sobre els negres i els dominants sobre els subordinats”

“La casta és la concessió o denegació de respecte, estatus, honor, atenció, privilegis, recursos, el benefici del dubte i la bondat humana a una persona sobre la base del rang o posició que els demés perceben que ocupa a la jerarquia [social]”

“el districte d’escoles públiques de Columbus, Ohio, va decidir celebrar un concurs de redacció amb la pregunta “Què s’ha de fer amb Hitler després de la guerra?” Era la primavera de 1944, el mateix any en què un al·lot negre va ser obligat a tirar-se al riu per anegar-se, davant del seu pare destrossat, per la postal de Nadal que havia enviat a una al·lota blanca de la feina. En aquest ambient, una estudiant afroamericana de setze anys [va guanyar el concurs amb una única oració]: “Fer-li tenir la pell negra i que passi la resta de la seva vida a Estats Units””

“A l’Estat de Tennessee, per exemple, [el metge Jonathan M. Metzl] va descobrir que les polítiques restrictives de salut [per tal de retenir beneficis que es considera que ajuden a grups minoritaris que “no les mereixen”] han costat la vida a 4.599 afroamericans entre 2011 i 2015, als que s’afegeixen 12.013 residents blancs, més del doble de les morts de residents negres”

“Les famílies blanques [d’Estats Units] constitueixen dues terceres parts dels pobres del país, un 66%, però només representen el 17% de la població pobre que apareix a les notícies”

 Isabel Wilkerson, “Casta”

 

 

 

 


 

La Intel·ligència Sociològica es definiria com la capacitat d’analitzar els problemes personals quotidians tenint en compte quatre dels elements estructurals que els condicionen: el capitalisme liberal, el patriarcat, l’heteronormativitat i l’etnocentrisme blanc (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2019/07/no-ets-el-centre-del-mon-o-la.html). Avui voldria parlar de l’últim, l’etnocentrisme blanc.

Un sistema de castes és una construcció artificial, una jerarquia fixa i consolidada sobre el valor de cada persona que estableix la suposada supremacia d’un grup en relació amb la suposada inferioritat dels altres a partir de l’ascendència i, moltes vegades, de trets immutables que serien neutres en principi, però als que s’atribueix un sentit en una jerarquia que afavoreix a la casta dominant, dissenyada pels avantpassats d’aquesta casta dominant”. Aquesta és la definició que trobem al llibre d’Isabel Wilkerson, “Casta, quan fa referència a l’etnocentrisme blanc en el cas dels Estats Units.

Wilkerson estudia el sistema de castes i ens recorda que durant la història de la humanitat trobem tres sistemes de castes: un té a veure amb l’etnocentrisme blanc, el de la superioritat de la raça blanca als Estats Units; l’altra seria el de l’Alemanya Nazi dels anys 30 fins a finals de la Segona Guerra Mundial; i, finalment, ens trobaríem amb el mil·lenari i durador sistema de castes de l’Índia. Aquests sistemes van anar perdurant per la via d’estigmatitzar a aquells considerats inferiors i mantenir-los en l’estatus social més baix. Un sistema de castes sobreviu perquè se’l justifica amb una llei divina o amb suposades lleis de la pròpia naturalesa, se’l reforça a través de la cultura i es transmet al llarg de les generacions.

En el fons, explica Wilkerson, encara que estigui tenyit pel que són emocions morals (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2020/10/els-tres-nivells-de-personalitat-que.html ), la jerarquia de castes té a veure bàsicament amb el poder, amb quins grups el tenen i quins no; amb la distribució de recursos i qui les pot controlar; amb qui té dret a coses com el respecte, l’autoritat i  l’atribució de competència. Al final, el sistema de castes és un element estructural que determina com parlem i amb qui, com processem la informació i quins elements tenim en compte per tal de prendre decisions moment a moment.

En un país com Estats Units, explica l’autora, el teu aspecte físic, la raça a la que es suposa que pertanys determinarà com se’t tractarà, on s’espera que visquis, quins llocs d’autoritat arribaràs a ocupar, com se t’escoltarà, quin nivell de dolor es suposa que pots suportar, en quines condicions sanitàries es troba l’aigua que surt de la teva aixeta, si tens més o menys probabilitat de sobreviure al part, si tens més o menys probabilitat que les autoritats et tirotegin impunement.

En el seu recorregut per la història del sistema de castes, Wilkerson aterra a l’Alemanya Nazi del 1934, abans de les Lleis de Nuremberg i ens recorda que en la base de la deshumanització del jueus hi havia els ideals eugenèsics de teòrics americans. El model nazi s’inspiraria en com Estats Units controlava als seus grups marginals i protegia als ciutadans blancs dirigents, al mateix temps que conservava una bona reputació en l’escenari internacional. De fet, a en Hitler el meravellava especialment el “talent dels americans per tal de mantenir un aspecte d’impàvida innocència mentre perpetuaven assassinats massius” (penseu que durant els primers quaranta anys dels segle XX, a Estats Units cada tres dies hi havia un linxament d’un ciutadà o ciutadans afroamericans).

Així com l’ADN és el codi d’instruccions pel desenvolupament cel·lular, les castes són el sistema operatiu per a l’economia, la política i la interacció social a Estats Units des del moment de la seva gènesi”, explica Wilkerson. No té a veure amb l’odi, necessàriament. Té a veure amb rutines i expectatives inconscients, patrons d’un ordre social en els que estem immersos i que confonem amb l’ordre natural de les coses. Aquest ADN estructural té 8 pilars, que comparteix amb el Nazisme i amb el sistema de castes de l’Índia:

·        La idea de que la superioritat de la casta dominant sobre la casta inferior és el producte de la voluntat divina i/o de les lleis de la naturalesa.

·        La idea de que neixes en una casta i quedaràs en ella per a sempre. En funció de qui ets fill/filla formaràs part d’una casta o d’una altra. Estaràs en posició una posició de poder o de submissió.

·        La idea de que s’han de restringir els emparellaments o els matrimonis a gent de la mateixa casta. Aquesta idea és el principal mitjà per tal de mantenir els recursos i l’afinitat en cada nivell del sistema de castes.

·        La idea de puresa de la casta dominant i la por a la contaminació procedent de la casta o castes inferiors.

·        La idea de jerarquia ocupacional: la feina que es pot fer depèn de la casta a la que es pertany. Aquesta jerarquia ocupacional genera precarietat laboral en les anomenades castes inferiors.

·        La deshumanització i l’estigma de les castes subordinades per part de la casta superior. Es tracta d’un procés, una programació per tal de diferenciar i estigmatitzar al grup format per persones de les castes inferiors. La deshumanització permet situar a les castes inferiors fora de les normes de la humanitat, de manera que qualsevol acció que pateixin sembli raonable. La individualitat és un privilegi que tenen les persones de la casta dominant.

·        El terror com a imposició i la crueltat com a medi de control. La idea de que l’única forma de mantenir a tot un grup de persones en una posició artificialment fixada, per sota dels demés i del seu talent natural, és a través de la violència i el terror físics i psicològics, per tal de prevenir la resistència abans de que es pugui donar.

·        La constatació, a través d’afirmacions, imatges o elements culturals de tot tipus, de la superioritat innata de la casta dominant i de la inferioritat innata de la casta o castes inferiors.

Com explica Gerald Berreman, especialista en l’estudi de les castes, viure en un sistema basat en aquests 8 pilars suposa experimentar la diferència entre poder i vulnerabilitat, privilegi i opressió, honor i denigració, plenitud i anhel, recompensa i privació, seguretat i ansietat. Tot en funció de si estàs considerat de la casta superior o de la inferior.

Un sistema de castes converteix en presoners a tots els que viuen en ell. El fet de ser “un joc de suma zero”, en el que perquè algú guanyi un altre ha de perdre, fa que l’angoixa hi estigui sempre present. El fet que algú hagi de lluitar per tal de ser tractat amb dignitat “erosiona el contracte humà, ens degrada a tots, i empitjora el benestar de les persones”.

Un sistema de castes produeix rivalitat, desconfiança i falta d’empatia cap als demés. El resultat és que els Estats Units, a pesar de tota la seva riquesa i innovació, es queda enrere en els principals indicadors de qualitat de vida entre els països més rics del món”, conclou l’autora de “Casta”.

La desigualtat social mata”, explica Wilkerson. La resposta del cos humà inclús en les interaccions benignes entre persones de castes diferents augmenten el risc d’embòlia, de diabetis, de problemes cardiovasculars i de mort prematura. Desactivar totes aquestes reaccions negatives depèn de donar l’oportunitat a les persones de treballar juntes, com a iguals, amb objectius compartits que requereixin de la cooperació per tal d’assolir-se.

El teu aspecte i la teva infància, amb els seus privilegis o la falta d’ells, són el resultat de l’atzar. Si has tingut sort, hauries d’assumir la responsabilitat de cultivar l’empatia cap als que no n’han tinguda, cap als que han hagut de suportar coses que tu t’has pogut estalviar. Això exigeix educar-nos en l’empatia radical, la capacitat d’entendre l’experiència de l’altra persona des de la seva perspectiva. El preu de tenir certs privilegis és actuar quan percebem que una altra persona està rebent un tractament injust.

Bona reflexió!

 

 

PS. Podeu fer una pràctica per tal d’ampliar l’efecte del llibre de Wilkerson més enllà de les tres cultures de les que ella parla (de les castes de l’Índia, del nazisme i de la raça a Estats Units). Agafeu els 8 pilars en els que es basen les castes i les podeu aplicar al cas de les dones com a casta inferior. O agafeu qualsevol altra grup ètnic o socioeconòmic, i també vos farà pensar.

PS de PS. Per cert, l’antídot segueix sent el mateix: l’empatia radical.

 

diumenge, 12 de setembre de 2021

Romanticisme, amor i felicitat


“L’amor és com es fa l’amor. L’amor és un acte de voluntat –és a dir, suposa una intenció i una acció. La voluntat suposa elecció. No tenim amor. Triem estimar.” Scott Peck “The Road Less Traveled”

“Estimar no és una paraula qualsevol. És un verb, està fet d’accions. No és, únicament, la descripció d’un sentiment. És intimitat i compromís. I, quan es tracta de la versió romàntica, hi hem d’afegir la passió” https://benestaremocional.blogspot.com/2020/06/150000-i-all-you-need-is-love.html

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Com pot ser que una cosa que ens fa sentir tan insegures ocupi tant de temps de la nostra vida?”. Estàvem parlant de relacions i de patiment i la joveneta que tenia davant em contava que aquesta frase va sortir-li de l’ànima quan comentaven mals d’amor amb una amiga seva. “Quin sentit té tot això? Per què perdem tanta energia en pensar en els jocs de seducció? Al final, la inversió que fem no dona massa resultats...

Vivim en aquesta cultura, marcats pel romanticisme de les pel·lícules americanes i la idea de la predestinació, la mitja taronja, l’amor a primera vista... Les emocions tenyeixen les decisions, en pla, “sí, sé que aquesta persona em fa mal i que la relació no funciona; però no hi puc fer-hi més, l’estim...” I no ens adonem que les relacions no estan fetes de sentiments, sinó de moments de connexió, és a dir, d’accions. L’amor és un verb, no un nom.

En aquest sentit, Arthur C. Brooks, des de la seva columna a The Atlantic (vegeu https://www.theatlantic.com/family/archive/2021/09/soul-mates-love-destiny/620014/), ens recorda que si volem viure una bona relació, hem de renunciar a la idea de trobar l’ànima bessona. ”L’amor veritable a la llarga és una combinació de sort, capacitat de decisió i dedicació... Si ens emboliquem amb idees sobre l’amor romàntic ens resultarà més difícil trobar-lo i mantenir-lo”.

Una gran part de les amigues de la joveneta que reflexionava sobre les relacions creuen en la “màgia” de l’amor. L’amor veritable, pensen, és una qüestió de “sentir-lo”, de topar-hi i acceptar la predestinació. L’amor, altres vegades, és una qüestió d’atracció, de “feeling”, de sentir el “lligam” que les recorda que “és ell/ella”. No és una decisió, és una imposició, una sensació d’inevitabilitat... I això fa que t’hi mantinguis lligat/lligada, esperant que els fets s’harmonitzin amb el que ja sents...

Però la realitat és la que és. I, encara que poden passar molt temps intentant fent-la encaixar amb els sentiments, al final la realitat s’imposa i els fets, les accions de les persones, acaben per determinar el futur de la relació. El problema és quina quantitat de patiment estem disposats a acceptar mentre la realitat acaba per imposar la seva lògica. Segons la joveneta de la conversa, segurament acceptem sofrir massa. Massa per a res.

Però per què seguim donant corda a aquestes històries?”, demanava ella. Suposo que la majoria de personal no vol renunciar al joc de seducció que hi ha al darrera, ni a la màgia que, suposem, ens traurà del que és ordinari. Que ens convertirà en protagonistes del que serà extraordinari. És com una continuació del que ens mostra Instagram, per exemple. Un joc de vanitats, d’aparences, d’intents de seducció... Tanmateix, al final, les relacions que tenen èxit depenen d’altres coses, més petites, més ordinàries, però, al mateix temps, més profundes: moments de connexió autèntica.

Tal vegada l’antídot al romanticisme de la predestinació seria recordar quins són els pilars de l’amor que dura, l’amor dels Màsters dels Gottman (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/08/davant-un-conflicte-restaurar-la.html). Les relacions depenen de saber construir confiança i de mantenir el compromís de tenir cura de l’altra persona. Gairebé 40 anys d’estudis han portat a proposar la distinció entre Màsters (mestres) de les relacions i Disasters (desastres) de les relacions. Sabem que pràcticament la meitat de les parelles acaben amb una separació i que això passa sobretot en el cas dels Disasters.

Els Màsters construeixen la relació peça per peça. Son companys en el camí de la vida, intentant mantenir el triangle que formen la passió, la intimitat i el compromís. Si vols formar part del club, els Gotmman recomanen una sèrie de pautes: sigues amable sempre, repara de seguida el dany que hagis pogut fer, aplica’t per mantenir la calma durant les discussions, usa l’humor.

Aquesta va ser la conclusió de la conversa que va encetar la joveneta amb dubtes sobre els beneficis de viure pendents del flirteig: tal vegada ens hauríem de dedicar a construir relacions segures i profundes amb les persones que volem que formen part de la nostra vida.

Bona reflexió!