dissabte, 16 de juny de 2018

El cervell adolescent



“...la plasticitat cerebral –es formen noves sinapsis, neixen noves neurones, els circuits es reconnecten, les regions cerebrals s’expandeixen o contreuen- aprenen, canviem, ens adaptem. I això és més important al Còrtex Prefrontal que a qualsevol altre lloc”
“el [desenvolupament] del cervell està molt influït pels gens. Però des del naixement fins a la primera adultesa, la part del cervell humà que ens defineix més és menys producte de la genètica amb la que vam començar la vida que del que la vida ens ha posat al davant. Degut a que és la darrera a madurar, la zona del Còrtex Prefrontal és la regió cerebral menys condicionada pels gens i més esculpida per l’experiència” Robert Sapolsky “Behave”


A n'Eulari, pel seu entusiasme a l'hora d'influir sobre el cervell adolescent






Durant l’adolescència el cervell canvia de manera important. Els circuits que connecten les diverses àrees repartides pels diferents lòbuls cerebrals es van modificant en funció de la maduració i de les experiències. Sabem que les cèl·lules cerebrals, les neurones, es connecten unes amb les altres amb el que s’anomenen sinapsis, una manera de comunicar una neurona amb les altres gràcies a unes substàncies químiques denominades neurotransmissors. I ara també sabem que el cervell dels nins té més sinapsis que els d’un adult.

Explica Sarah-Jayne Blakemore en el seu llibre sobre adolescència (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/06/adolescencia-complicada.html) que la reducció en el número de connexions neuronals s’anomena “poda” (pruning) i que segueix el principi de que les sinapsis no utilitzades són eliminades. Les sinapsis que s’usen molt en determinats ambients es veuen reforçades. Per exemple, un nadó té la capacitat de diferenciar qualsevol tipus de so de qualsevol llengua, cosa que perd si no s’hi veu exposat a partir del primer any de vida i que queda estabilitzada a partir dels 12 anys (d’aquí la dificultat per aprendre bé la fonètica d’una altra llengua a partir de l’adolescència).

La part del cervell que tarda més en madurar, en seguir aquest procés de poda, és la que ens queda al front, darrera dels ulls, l’anomenat Còrtex Prefrontal (CPF), la seu de la presa de decisions, de l’autocontrol i de l’autoavaluació. Així, durant l’adolescència l’ambient té un paper molt important en el que és el desenvolupament d’aquesta part del cervell. La cultura, l’educació, la vida social i les relacions familiars, els hobbies, la nutrició i l’exercici físic tindran una gran importància durant aquesta etapa.

Els estudis indiquen que altres regions també canvien molt durant aquest període de temps, fent de l’adolescència un estadi de desenvolupament diferent. Es tracta del còrtex temporal, implicat en el llenguatge, la memòria i la comprensió de situacions socials i el còrtex parietal, implicat en la planificació de moviments, la navegació espacial i el processament multisensorial.

El desenvolupament del cervell continua durant l’adolescència i la capacitat de canvi hi és present durant tota la vida. En el cervell es diferencia entre l’anomenada substància gris que està formada per les neurones (les cèl·lules del sistema nerviós) i per les glies (que donen suport físic, nutritiu i de neteja de substàncies de rebuig a les neurones) i l’anomenada substància blanca que està formada, bàsicament, pels recobriments de mielina de part de les neurones per tal que la comunicació entre elles sigui més ràpida (com l’aïllant dels cables, per entendre’ns). La substància gris augmenta durant la infància i decreix durant l’adolescència fins a estabilitzar-se sobre la meitat de la vintena i la trentena. La substància blanca segueix augmentant durant l’adolescència fins als trenta i els primers quaranta.

Un dels canvis més grans en ambdues matèries es dóna als prefrontals durant l’adolescència, afectant a les funcions executives que ens permeten planificar i coordinar les nostres decisions i accions, ésser mentalment flexibles i tenir autocontrol. Aquestes funcions no acaben d’estabilitzar-se fins a l’adultesa.

Tanmateix, la plasticitat neuronal és la norma. El cervell segueix canviant durant tota la vida en funció de les experiències que viu. El que sí s’ha de tenir en compte, però, és que determinades tasques són més susceptibles de millorar gràcies a l’experiència en determinades etapes de desenvolupament. Una d’aquestes està relacionada amb el raonament no-verbal i amb la capacitat de valorar quantitats de manera visual; aquestes tasques mostren una gran millora gràcies a la pràctica a partir de l’adolescència tardana (16-18 anys) i l’adultesa. Entre els 11 i els 15 l’entrenament té un efecte menor.

Les dades sobre l’efectivitat de la pràctica en una àrea tan important com la matemàtica són molt significatives en el sentit que en el sistema educatiu es prenen decisions sobre la capacitat d’aprenentatge en aquestes àrees en moments en els que el cervell encara no està acabat de formar. Així, encara que els ambients estimulants, les oportunitats d’aprenentatge i el suport emocional són crucials durant la infància, aquestes condicions no haurien de perdre protagonisme durant l’adolescència tardana, ja que l’aprenentatge continua. Encara més, un nin que no ha tingut un expedient massa bo durant la seva infantesa pot millorar de manera molt significativa durant l’adolescència si es continua oferint-li l’oportunitat de fer-ho.

Un altre dels elements analitzats en el llibre de Blakemore és l’empitjorament en les tasques escolars que es produeix quan comença la pubertat, al final de la infància i al principi de l’adolescència (que coincideix amb el final de primària i la primera etapa de secundària). Sembla que coincideix amb un moment de una fase reorganització cerebral, en la que una vegada assolit el nombre màxim de sinapsis en el còrtex prefrontal s’inicia el pruning. Així, en un dels estudis analitzats, el rendiment en una tasca de raonament amb figures els nins entre 9-11 anys fan la tasca al nivell dels adults, empitjorant entre els 11-14 anys moment en què torna a remuntar el rendiment.

L’adolescència s’ha de veure com una etapa en la que l’educació és tan important com la infància, en el sentit que es tracta d’un període molt sensible al coneixement. La maduració tardana del Còrtex Prefrontal obre una finestra a la influència de l’ambient. Aquesta zona, seu del que anomenem cervell executiu (en el sentit que planifica, fa un seguiment i executa les tasques), és, com comenta Robert Sapolsky en el seu llibre “Behave”, la que esdevé més sensible a la cultura.

S’han de tenir en compte, però, les indicacions que ens van donant els estudis sobre neurodesenvolupament: determinades tasques relacionades amb el raonament no verbal i matemàtic milloren i s’aprenen més durant l’adolescència tardana (16-18 anys) i no durant l’Educació Secundària Obligatòria, en la que solen mostrar un clar empitjorament.

L’adolescència, segons Blakemore, s’ha de veure com un període d’alta plasticitat neural, en particular en les regions que hem citat abans, les implicades en les preses de decisió, la planificació i la cognició social. És una etapa que fa possible explorar noves possibilitats, generar noves opcions, ser més creatiu.

Finalment, Blakemore s’ha convertit en una defensora dels horaris escolars racionals, assenyalant que s’està creant un problema de privació de son entre la població adolescent. Els adolescents tenen tendència a tenir un cicle de son/vigília que és més tardà: tenen son més tard, es lleven més tard. La decisió dels adults de concentrar l’horari escolar en hores cada vegada més primerenques fa que dormin menys hores de les necessàries, cosa que fa que el seu cos i el seu cervell acabin crònicament estressats. Blakemore ha estat fent campanya perquè les classes no comencin mai abans de les 9 de matí. Escoltarem les dades o seguirem fent el que resulta clarament contraproduent?

Bona reflexió!

dissabte, 9 de juny de 2018

Adolescència complicada?

"Avui en dia, en general, els nens no tenen l’oportunitat de fer res que no sigui anar a l’escola o fer activitats estraescolars programades. Gopnik arriba a la conclusió de que l’experiència d’aconseguir una meta real en temps real en el món real arriba de cada vegada més tard. Els nens i els adolescents rarament cuinen o tenen cura d’altres persones o contribueixen a l’organització i a la intendència familiar. I són aquests tipus de tasques les que fan que el sistema de control maduri.


Així, amb un sistema de motivació activat per recompenses que s’activa més aviat, per una banda, i amb un sistema de control poc entrenat, per l’altra, els nostres adolescents són màquines de supervivència amb uns potents acceleradors i amb uns frens poc eficients." https://benestaremocional.blogspot.com/2013/07/que-passa-amb-els-adolescents.html 






L’adolescència és l’etapa de la vida en la que, com explica Sarah-Jayne Blackemore a “Inventing Ourselves. The Secret Life of the Teenage Brain”, ens inventem a nosaltres mateixos. Venim de la infància, una etapa de descobriment en la que intentem entendre el món en el que ens trobem i quan arriba la pubertat, amb els canvis hormonals que ens comencen a fer madurar sexualment, tenim una certa experiència i comencem a explorar altres móns possibles.

Així i tot, hi ha tantes adolescències com adolescents. N’hi ha que transcorren tranquil·les, com un riu sense turbulències, amb criatures que van tornant-se grans d’una manera gairebé dolça. N’hi ha que són com cataractes, amb força, empenta i un punt de rebel·lió. N’hi ha que són tristes, amb la por al rebuig com a pedra de paller de tota l’etapa. I, al darrera d’aquests itineraris hi ha les circumstàncies que cada adolescent ha de travessar, sobretot pel que fa al grup de referència que l’hi ha tocat, i un cervell en desenvolupament que deixa una empremta única a la vida de cadascú.

Explica Blakemore que durant aquesta etapa el cervell canvia molt, sobretot pel que fa al desenvolupament i estabilització de determinades àrees i circuits. Tanmateix, abans d’entrar en matèria, s’ha d’advertir que la norma és la variabilitat, que no podem parlar d’un desenvolupament estàndard, encara que hi hagi elements comuns en aquesta etapa.

Blakemore romp una llança a favor del canvi i desenvolupament del cervell fins a mitjans de la vintena. És a dir, una persona no té el cervell estabilitzat o “madur” fins als 23-25 anys. I, a partir d’aquí segueix sent molt plàstic, canviant en funció de les experiències que tenim. I una de les coses que emergeix amb força durant aquesta etapa és el que l’autora anomena “el sentit del jo”. L’adolescència és, en molts casos, la primera vegada en la que dediquem molt temps a pensar en com la nostra identitat afecta a les nostres vides i en com els altres ens veuen i què en pensen.

Durant la infància, les nostres experiències, la nostra criança, l’educació formal que rebem, les nostres interaccions socials, els nostres hobbies, etc., es combinen de manera gradual per tal de formar un sentit de qui som. Però és durant l’adolescència quan el que som es converteix en un tema molt important, sobretot pel que fa al nostre rol social, a la manera com els altres ens veuen. Encara que la nostra identitat es continua desenvolupant durant tota la vida, al punt d’arribar a la vintena la majoria de persones tenen clarament desenvolupat el sentit de qui són i de com són o les agradaria ser des de la perspectiva de les persones que consideren importants a la vida.

L’adolescència es caracteritza pels moments que dediquem a pensar en què pensen els altres de nosaltres, el que s’anomena “el mirall dels altres”. Ens imaginem com ens veuen els altres i com ens jutgen, cosa que ens pot fer sentir emocions de joia, malestar, orgull, vergonya o culpa. Durant aquesta etapa som més sensibles a les opinions o inclús a la mera presència dels altres. Això comença a veure’s clarament sobre els 11-14 anys, etapa que coincideix amb l’eclosió de problemes de bullying. En aquesta etapa, els adolescents primerencs sobrevaloren la importància de l’avaluació dels altres. Aquest fenomen ha rebut el nom “d’audiència imaginària”, la sensació de sentir-se observats contínuament.

Tanmateix, les vivències en aquesta etapa, en la que s’experimenta per a descobrir el que ens agrada i es reflexiona sobre les pròpies reaccions, són una altra de les bases del que considerem que és el nostre jo, de qui som en realitat. La introspecció apareix com una força important a la vida. I també apareix el sentit de confiança en un mateix, com a resultat de la reflexió sobre el que considerem que són les nostres capacitats. En aquest darrer aspecte, hi trobarem moltes diferències individuals, amb persones amb alta capacitat introspectiva i que saben perfectament què pensen i què són capaços de fer i persones amb baixa capacitat introspectiva, que no saben massa bé perquè prenen les decisions que prenen.

Els adolescents, comparats amb els adults, quan han d’argumentar una decisió han de pensar en ells mateixos usant circuits que denoten esforç (en aquest cas el còrtex medial prefrontal), mentre que els adults ho fan de manera automàtica, usant altres circuits del que s’anomena cervell social (concretament, la junta temporal/parietal, que conté records sobre altres actuacions).

Blakemore estudia la necessitat de la majoria d’adolescents d’encaixar en el seu grup de referència i com això té un paper molt important en el que són les conductes de risc (conduir massa ràpid, tenir relacions sexuals primerenques i sense protecció, consumir alcohol o drogues, ...). Si estudiem l’impacte que té la presència dels companys sobre la presa de decisions podrem veure que els adolescents entre 13 i 16 anys s’arrisquen molt si es senten observats pel seu grup de referència, cosa que passa menys en el grup que tenen entre 17 i 24 anys i que no té influència en el grup d’adults de més de 25 anys. Si cerquem les estadístiques sobre faltes lleus i delictes podem veure que el moment més delicat pel que fa a la conducta antisocial està entre els 14 i els 25 anys, moment en el que cauen de forma abrupte aquests tipus de problemes.

Per tant, la influència de la presència dels altres en com prenen decisions els adolescents fa que el que pensen els altres d’ells afecti molt el seu sentit de la pròpia vàlua. Per això és tan important en aquesta etapa el que dèiem que eren els 5 ximpanzés més propers (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/04/als-meus-5-ximpanzes.html). I, també, podem veure fins a quin punt és important pel benestar de l’adolescent el fet que el grup de referència sigui funcional i no tòxic.

L’exclusió és el pitjor dels mals durant aquesta etapa. Els adolescents intenten independitzar-se de la família per tal de poder ser persones autònomes i, en aquest moment, depenen molt de l’acceptació del grup, que, en el seu món, és un reflex del que pensen que passarà a partir d’ara a la seva vida. Per això, els sentiments d’exclusió afecten molt més als adolescents de qualsevol edat que als adults. A més, sembla que els models animals indiquen que l’exclusió durant l’adolescència afecta al desenvolupament del cervell, a les hormones i a la conducta inclús després de molt temps, quan ja són adults.

Així, Blackemore ens presenta un panorama que indica que l’etapa de l’adolescència és molt important sobretot pel que fa al desenvolupament del cervell, a l’autoestima i el funcionament futurs. Estem tenint en compte aquestes dades? Avui, l’escola és omnipresent durant aquesta etapa, prioritzant el fet d’adquirir coneixements i deixant de banda el que passa a la persona a nivell emocional i sobretot a dins dels grups dels que forma part. Saben els adolescents el que les passa i per què? Saben que si es senten exclosos han de cercar ajuda o canviar de grup de referència? Estan formats els professionals de l’educació per a ser els líders del grup classe i detectar els problemes de relació? És conscient la nostra societat de les implicacions que té una adolescència amb més d’un 20% de criatures implicades en processos de bullying?

Bona reflexió!

dissabte, 2 de juny de 2018

Quan et trobes amb aquest 10 per cent...


“No pots imaginar-te el que passa quan un fill teu t’engana, et roba, et pren el negoci i després va fent creure a la gent que t’envolta que la que té el problema ets tu” –Persona  1 a la consulta.

“El problema el pateixes amb més intensitat quan el psicòpata en qüestió és el pare de la teva filla: no pots deslliurar-te’n, et demanda, manipula la criatura, menteix a l’escola, es fa amic dels pares de les altres criatures i, mentrestant, trobes cada cert temps les rodes del cotxe amb forats...” -Persona  2 a la consulta.

“És curiós que t’hagis de trobar dient a un professional que vagi en compte amb el teu fill, que recordi que les sospites de que roba, manipula i menteix no són sospites sinó realitats i que ha de tenir en compte que el dolor de la seva mare farà que minimitzi el que està passant. Ja t’ho dic jo, Paula, aquest fill meu és un psicòpata i si no vas en compte t’enganarà com a tants d’altres...” –Persona 3 a la consulta.

“Al principi no em podia creure que algú pogués fer una cosa així. Pensava a veure si era jo que tenia algun problema. Però no, aquesta persona [companya de feina] davant el meu cap es comportava amb molta amabilitat, però quan aquest no hi era el primer que feia era ignorar-me, malparlar-me i, a més, anava dient que els seus errors eren culpa meva... Paula, no sabia què fer, era com si visqués en  un mal son” –Persona 4 a la consulta.





Tots coneixem persones negatives. Tots hem tingut contacte amb persones que, al final, ens deixen amb la sensació de xuclar-nos l’energia. I les estadístiques ens parlen de que podem comptar que hi ha un 2% de la població que es poden considerar com a psicòpates, com a persones que van a la seva i no tenen la capacitat, ni la necessitat, d’empatitzar amb ningú.

Als psicòpates, que poden arribar a ser molt problemàtics per a conviure-hi, se li han d’afegir altres personalitat igualment “perilloses”: histriònics (persones amb un ego enorme que només volen cridar l’atenció a qualsevol preu), maquiavèl·lics (manipuladors emocionals que només persegueixen tenir el poder i el control de la situació), narcisistes (un poc histriònics però amb aires de grandesa) i el que jo anomeno “egocèntrics purs” (persones molt individualistes que no empatitzen perquè estan massa centrats en ells mateixos i en les seves pròpies necessitats, cosa que les impedeix tenir en compte la dels altres).

Bill Eddy, psicòleg especialista en situacions que impliquen patiment derivat d’haver de tractar amb una persona altament conflictiva, explica (vegeu http://bigthink.com/videos/bill-eddy-high-conflict-people-how-to-identify-and-avoid-them ): "Aquesta és la regla del 90 per cent, que afirma que el 90 per cent de la gent no fa les coses que fan les persones molt conflictives. Si veus una conducta xocant i la persona després posa una excusa per haver fet el que ha fet, has de tenir en compte que això només és la punta de l'iceberg". És a dir, hauríem de tenir clar que aquesta persona actua d’aquesta manera, segueix un patró i el que t’ha fet o t’ha dit només és una mostra del que et pot arribar a fer o arribar a dir.

Bill Eddy ens adverteix d’aquest fenomen i ens assegura que no podem seguir la política de suposar “bones intencions” o de donar “el benefici del dubte”. Les persones hauríem d’estar disposades a acceptar que, a la vida, tard o d’hora ens trobarem amb persones que es poden considerar tòxiques i que, si no ens allunyem d’elles, patirem les conseqüències de les dinàmiques negatives que generen.

Així, no s’ha de posar en dubte que si tenim en compte que estem parlant d’1 persona de cada 10 resulta gairebé impossible suposar que no ens en trobarem cap. Tal vegada serà entre els veïns, a la feina, a l’escola, entre els amics, a la família, la parella, un fill o una filla...Però hi haurà algú, en algun moment, que farà comentaris negatius de forma sistemàtica, que aprofitarà per parlar malament de nosaltres o per fer-nos quedar malament, que intentarà que fem coses que no volem fer, que ens farà sentir insegurs per la via de silenciar el que fem bé, que ens pot arribar a insultar o a tractar amb menyspreu...

Bill Eddy ens diu que hem d’estar atents a determinades maneres de fer i en destaca quatre:

1) donar sempre la culpa als altres o assenyalar a una persona com a objectiu de comentaris negatius i/o de conductes de menyspreu;
2) raonar sempre en termes de tot o res (o estàs amb ella o contra ella; o dones la raó o formes part de l’altra bàndol...);
3) tenir problemes amb determinades emocions i davant la frustració o el conflicte posar-se a plorar o enfadar-se o anar-se’n o deixar de parlar-te; i, finalment,
4) arribar a conductes extremes en forma d'insults o agressions en cas de conflicte.

Sempre s’ha de tenir en compte que la persona no canviarà per res del que nosaltres diguem. Hem d’acceptar que hem topat amb una d’aquestes persones, una d’aquestes que hi ha per cada deu. I, l’estratègia per tal de no patir les conseqüències d’una relació tòxica, és, tal i com diu l'autor: "Si t'hi has de relacionar, mantén les distàncies i no t'hi enfrontis. No les diguis que tenen una personalitat conflictiva. No hi discuteixis o intentis convèncer-los. No les facis veure les coses. Simplement digués: "Bono, això és interessant, Ei, ara me n'he d'anar" O alguna cosa semblant"

En aquest mateix sentit ens aconsella Eric Baker en el seu blog (vegeu https://www.bakadesuyo.com/2017/04/toxic-workplace/ ): la primera estratègia per a tractar amb gent tòxica és evitar-la. En cas de que això no sigui possible, s’ha de mirar de minimitzar el contacte i d’anar previnguts quan no queda més remei que trobar-se amb ella. Una altra estratègia es basa en reestructurar cognitivament la situació, és a dir, veure el que passa no com una crisi sinó com un repte del qual en sortirem amb més flexibilitat. A vegades (collita pròpia), el que s’ha de fer és pensar que per uns minuts que et trobes amb el mal rotllo, la persona hi ha de viure tot el dia (viu amb ella mateixa i amb les oportunitats que genera....). I, com més ella “encalenteixi” la situació, més l’hem de refredar nosaltres, amb silencis, parlant amb més correcció i amb formalitat... El que ha de quedar clar és que no es tracta de res personal, “no és teu”, “no va de tu”. Realment, és la persona tòxica la que té el problema. Així, enfora de la persona, enfora del problema...

Finalment, Eric Baker parla de la importància de no entrar en el joc, de resistir-se a les ganes de revenja. La revenja ens pot amargar l’existència i, a més, ens trobarem que la persona tòxica juga amb avantatge: a ella li és igual el mal rotllo i, per tant, està disposada a mal viure per “guanyar” el joc. Entrar a jugar com ho fa la persona tòxica suposa, en definitiva, perdre, ja que haurem deixat de banda les nostres prioritats vitals per entrar en un joc tòxic. Si, a pesar de tot vols enfrontar-t’hi, mira les teves opcions i, sobretot, no ho facis sol.

Bona pràctica!


divendres, 25 de maig de 2018

Estimat Pere, records des de Lleida…





El cap de setmana passat vam volar cap a Lleida. El clan dels germans Vicens Bauzà, amb la baixa d’en Joan per operació de “prosta”, vam partir cap a Lleida a la graduació de na Laura. Ens van reforçar l’expedició na Petra, en Vicenç, el teu fillol Miquel i el teu cunyat gran. I vam parlar. I vam menjar. I vam beure. I vam pensar en tu. I vam parlar de tu. I vam aguantar els moments crítics tal i com ens va ensenyar la padrina Paula, parant el ruixat fins que passava la plorera...

Estimat Pere, no sé si saps que ens fas molta falta... Sempre, però sobretot quan hi ha aquestes coses. No podíem deixar de dir que t’hauria agradat molt la graduació. Haguessis fruït de ser-hi, de veure la cara de por/plaer/satisfacció/pena/alegria/enyor/orgull/tristor de na Laura, de sentir com s’acabava un cicle... Haguessis fruit del teu orgull de pare davant la trajectòria d’una criatura que no només s’ha esforçat i ho ha aconseguit, sinó que ha arribat a l’inici de la maduresa amb els elements que definirien a una gran persona: autocontrol, coratge, fam de coneixement i sentit de la justícia. Haguessis destacat la diferència entre la gent que hi era per marcar territori, en pla “estem amunt”, i les persones com na Laura que miren on van amb la sensibilitat de qui sap que és una privilegiada i que, a partir d’ara, ha de retornar a la comunitat part del que se li ha donat, amb empatia i compassió.

Estimat Pere, amb na Bàrbara ens vam mirar el just, mirant de no plorar, per saber que pensàvem el mateix, que ens adonàvem de com haguessis apuntat a la teva agenda el nom de les tres jovenetes que van cantar, que estàvem segures de com t’hagués agradat, de com haguessis respirat la música, el lloc, l’emoció...Si hi haguessis estat, el teu compromís amb la llengua t’hagués fet pensar molt en com perdem la normalitat, en com canviem de llengua per acabar, tanmateix, havent de sentir comentaris sobre “no sé perquè aquesta gent ha de parlar en català....”

Estimat Pere, vam fer el que vam poder per a passar aquests dies i aconseguir que na Laura no es sentís sola. Tu saps que les persones són insubstituïbles i que el teu lloc al seu univers sempre hi serà, encara que el teu cos ens fallés (tu saps de que et parlo, ja ho vas viure amb en Kiko i el pare...). Vam intentar ser-hi, acompanyar na Laura, convivint amb la pressió de saber que la tristesa seria una companya més del moment i que nosaltres també la sentiríem, i l’hauríem d’acceptar com a penyora d’aquests dies...

Estimat Pere, ara, que ja hem passat pàgina, que hem pogut deixar enrere aquesta cerimònia que ens feia tanta por, que la vida continua i que veiem que na Laura va fer, una altra vegada, de valenta, he de dir-te que t’estimem, que t’enyorem, que parlem de tu i que les coses que ens passen moltes vegades ens parlen de tu i ens recorden a tu. Sempre viuràs mentre visquem.

Una abraçada


dissabte, 12 de maig de 2018

Èxit emocional

“En aquest llibre he ofert dos arguments relacionats. El primer és que comportar-se de manera virtuosa –sent honest, diligent, cooperatiu- porta a millors resultats finals que mirar solament pel propi profit. El segon és que les emocions morals com la gratitud, la compassió i l’orgull ens donen l’autocontrol que construeix relacions amb els altres i beneficia als nostres jo futurs. El que encara no he dit és que millorar les relacions socials aporta dos bons addicionals. El primer és que els llaços socials, per ells mateixos, aporten solidesa i perseverança. El segon és que simultàniament ens ajuden a combatre una de les plagues més doloroses de la vida moderna: la solitud” David DeSteno “Emotional Success”









Imagina que agafes un grup que està intentant perdre pes i el distribueixes en tres subgrups de manera aleatòria. Cada un d’ells es trobarà en una situació en la que pot menjar dolç de moltes classes. I a cada grup les dones diferents instruccions: al primer, no les dius res; al segon, les fas pensar en la culpa que sentiran si mengen res de dolç; al tercer, les dius que pensin en com es sentiran d’orgullosos quan vegin que han aconseguit no menjar dolç i seguir amb el seu propòsit de fer règim. Quin dels tres grups tindrà més persones que menjaran dolç? Quin grup menjarà més dolç en total?

Ho heu pensat? Doncs, curiosament, el grup que basa la seva estratègia de resistir davant el dolç pensant en la culpabilitat és el que cau més en la temptació i, a més, n’acaba menjant més quantitat. El millor? El grup que intenta pensar en la satisfacció d’haver aconseguit el seu objectiu. Aquesta és la força de les emocions prosocials, explica David DeSteno en el seu llibre “Emotional Success. The Motivational Power of Gratitude, Compassion and Pride”.

DeSteno defensa la potència de la gratitud, de la compassió i de l’orgull (entès com a satisfacció) a l’hora de permetre’ns aconseguir els nostres objectius i l’èxit (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2018/01/gratitud-compassio-i-paraula.html ). I, això, s’aconsegueix gràcies a l’efecte que tenen aquestes emocions prosocials sobre la perseverança i sobre la capacitat de resistir-se a les temptacions del moment. La força de voluntat és dèbil (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/11/el-mite-de-lautocontrol.html ) i s’esgota amb facilitat. Els nostres prefrontals (la seu de l’anomenat cervell executiu, el que planifica i exerceix el control sobre els impulsos) necessiten de les emocions adequades per tal de no quedar-se sols davant el perill de les temptacions.

Treballar les emocions adequades ens permet estar oberts a les oportunitats i resistir la força dels impulsos que ens poden portar a mirar només de sentir plaer a curt termini. Per això, DeSteno reflexiona sobre cóm podem arribar a tenir una cultura que ens proporcioni les eines emocionals per a pensar en el benestar dels altres i en el benestar del nostre jo futur. L’autor afirma que, fins ara, es pensava que la solució als problemes de regulació emocional es trobaria en el foment de la raó, dels hàbits i de la força de voluntat. Però, el que s’ha anat demostrant, és que la raó es pot manipular fàcilment, els hàbits són difícils de canviar i que la força de voluntat és del tot menys forta.

DeSteno, al llarg del llibre, ens il·lustra els avantatges de les tres emocions citades: 1) la seva força no es debilita pel fet d'usar-les repetidament; 2) no poden ser curtcircuitades per afavorir les temptacions presents; i, 3) milloren la presa de decisions en diferents àrees de la vida al mateix temps. A més, sempre que sentim gratitud, compassió i orgull se’ns obre la ment cap al futur i ens fan sentir connectats als altres.

En el cas de la gratitud tenim una via ideal per tal de promoure-la: comptar els dons rebuts (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/11/practicar-la-gratitud.html ). El cervell agraït percep el fet de donar o d’ajudar als altres com si fos reconfortant, obrint la ment cap al futur, sentint el lligam que ens uneix als altres. L’acte d’escriure les coses per les quals estem agraïts encoratja un processament més profund dels records i ens fa reviure els sentiments positius associats als moments viscuts. DeSteno suggereix una altra activitat: l’anell de la reciprocitat. En aquest cas, la gent escriu en un panell les coses en les que necessitarien ajuda. En una segona tanda, les persones, després de mirar les demandes, escriurien el seu nom al costat de la demanda que pensen que podrien satisfer. Tothom es convertiria, així, en demandant i en ajudant.

La compassió, entesa com a capacitat de sentir la humanitat compartida amb nosaltres mateixos i amb els altres (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/06/una-cultura-de-compassio-es-una-cultura_11.html), és molt efectiva a l’hora de promoure la generositat. Una manera de potenciar la compassió és la pràctica de la meditació. Encara que la meditació surti contínuament per la premsa com a una forma molt efectiva de millorar la capacitat executiva i l’autocontrol, el seu origen té a veure amb la necessitat de trobar un sistema que permetés reforçar la nostra capacitat com a humans de prendre decisions ètiques i de comportar-nos de manera compassiva.

La compassió, de la mateixa manera que ho fa la gratitud, altera com funciona l’autocontrol: disminueix el valor assignat als premis a curt termini i ens fa més fàcil perseverar en les nostres metes futures. I ens fa més resistents davant les emocions negatives, com la ira. I, a més, protegeix el cos dels efectes de l'estrès per la via d’activar el nervi vago (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/11/les-bases-cientifiques-de-com-funciona_12.html). Gràcies als efectes de la compassió sobre aquest nervi podem observar com el cos es relaxa, baixa el ritme cardíac, es relaxen els músculs abdominals i també la laringe. Això suposa que la compassió és una via cap a la resiliència davant l’estrès.

La meditació és una de les vies cap a la compassió. Basta descarregar-se una de les moltes apps que trobem al mercat i practicar entre 10 i 15 minuts cada dia. L’altra via per a fomentar la compassió prové de sentir els lligams amb els altres: reflexionant sobre la nostra humanitat compartida, sincronitzant els nostres moviments (via dansa, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2018/04/la-musica-i-les-arts-ens-fan-mes-humans.html) o les nostres veus o els nostres projectes (via formar part d’una ONG, per exemple).

L’orgull ben entès és la tercera de les emocions prosocials que proposa DeSteno per aconseguir l’èxit emocional. L’orgull ve de la valoració d’habilitats que tenen una importància evolutiva pel grup al qual pertanyem. Som una espècie ultrasocial. Necessitem i fruïm de la companyia dels altres. I creixem en funció de la nostra pertinença a un grup que ens ajuda a sentir el nostre valor com a persones. Tanmateix, alerta DeSteno, l’orgull ha de ser autèntic i no hubrístic. L’orgull autèntic, que prové del treball de determinades habilitats, ens empeny a perseguir les metes associades als nostres valors, ajudant-nos a perseverar, a ser més pacients i ens motiva per pagar el preu de seguir en el camí. L’altre orgull no té els beneficis de l’autèntic, ja que prové de la idea de la pròpia vàlua sense basar-se en el treball real de les habilitats necessàries per a dominar una tasca. L’orgull hubrístic no ajuda a fomentar l’autocontrol, la perseverança i l’assoliment de metes; al contrari, alimenta la impulsivitat i la cerca de recompenses monetàries i de poder.

Una estratègia per treballar l’orgull ben entès és escriure un diari on deixem constància de les nostres metes i dels nostres petits èxits. I si el volem fomentar en els altres hem de seguir tres regles: a) la lloança ha de ser sincera i ha d’estar justificada, en el sentit de reconèixer una habilitat real; b) la lloança s’ha de centrar en l’esforç, no en el resultat, seguint la idea de la mentalitat de creixement (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/10/la-mentalitat-de-creixement.html ); i, c) la lloança necessita fomentar l’autonomia de la persona i no basar-se en les recompenses externes aconseguides.

Voleu treballar la intel·ligència emocional? Treballeu aquestes tres emocions. Aconseguireu ser més feliços i generareu una ona expansiva de benestar que ajudarà a construir un món millor.

Bona pràctica!


dissabte, 5 de maig de 2018

Cultivar el cor-ment o per un món de possibilitats infinites

"hem d’entrenar-nos a ser amables, a ser agraïts, a ser compassius. L’escalfor que sentim quan fem aquests actes ens assenyalen el creixement d’aquests brots de bondat. I, aquests moments de bondat, poden acumular-se fins a omplir un dia sencer i, a la fi, tota una vida."









Hi ha un refrany que diu que hem d’anar amb compte amb el que desitgem perquè ho podem aconseguir. En això pensava quan una persona l’altra dia em contava com el que havia decidit als 20 anys (lluitar per una hipoteca i per un cotxe gran) l’estava condicionant per canviar la seva feina per una altra que li agradava més. “Les nostres creences ens limiten”, ens advertía Menci des de la Xina de finals del segle IV aC. I amb això ens assenyalava que quan fem plans de futur donem per fet que el món és previsible i que el que volem ara serà el que voldrem demà.

Com podem decidir què pot ser el millor? Segons Menci, el primer que hem de fer és acceptar que el món és inestable i que l’experimentem de forma fragmentada. Per això la raó no ens ajudarà a decidir bé si no tenim en compte la informació que prové de les emocions. Hem de cultivar les respostes emocionals, només així podrem trobar la decisió bona per a cada situació. No servirà intentar ser completament racional (“Tinc dret a dir-li el que penso perquè és la solució més lògica”) o deixar-se dur per la rauxa (“No tinc perquè suportar a algú que no veu les coses com toca”); la solució està en refinar constantment les emocions perquè vagin en sincronia amb la nostra ment, perquè ens permetin captar els matisos de la situació (“Ja sé que a vegades em treu de polleguera, però el que diu té sentit per ella i, al final, és la seva vida”).

Menci ens adverteix que tenim la tendència a pensar que som d’una manera concreta i estable i això ens porta a representar papers que venen del passat. El que hauríem de fer és fomentar la sensibilitat davant la situació concreta amb la que ens trobem i, així, disposar d’un ventall més ample d’opcions possibles. Això només s’aconsegueix entrenant les emocions. Gràcies a ser conscients de les emocions, podem anar una passa més lluny i veure com, gràcies a les nostres accions, podem arribar a solucions més positives.

Menci ens suggereix tenir en ment les sensacions que experimentem quan fem alguna cosa bé pels altres i que les cuidem “com si fossin petits brots. Hem de recordar que aquests no es poden descuidar i, per això, hem d’entrenar-nos a ser amables, a ser agraïts, a ser compassius. L’escalfor que sentim quan fem aquests actes ens assenyalen el creixement d’aquests brots de bondat. I, aquests moments de bondat, poden acumular-se fins a omplir un dia sencer i, a la fi, tota una vida.

El missatge de Menci s’assembla molt al que ens proposava DeSteno (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2018/01/gratitud-compassio-i-paraula.html): la bondat ens obre a veure el món amb més detall i ens permet veure millor la totalitat del problema amb que ens trobem i saber millor com actuar. A mesura que som conscients de les nostres reaccions i de les dels altres (gràcies a aquestes emocions prosocials que ens obren al món) podem saber quines són les millors per nosaltres i pels qui ens envolten.

Menci ens demana que ens fixem en les nostres respostes emocionals i en com podem millorar-les. Hem de fer servir la ment per tal de cultivar les emocions, observant què desencadena les nostres emocions i reaccions en el dia a dia. El nostre passat, les nostres històries enquistades, condicionen la nostra percepció del món. Només si en som conscients les podem deixar enrere. Però, en tot moment, hem de tenir present que això no és un procés que es dirigeix cap al nostre interior, sinó que es projecta cap als altres, buscant les nostres millors emocions i les millors reaccions dels altres.

Menci reclama que estem atents als petits gestos, a reconèixer les emocions dels altres, la seva complexitat, les seves motivacions. Aquest canvi, encara que sembli petit, obre tot un món de possibles canvis a l’hora de tractar qualsevol problema. Respondre en calent, adverteix el filòsof, només ens portaria a fer el mateix camí i a donar la mateixa resposta una vegada darrera una altra. Per trobar-nos, contínuament, amb el mateix resultat.

Per cultivar el cor-ment (és a dir, la intel·ligència emocional), hem d’aprendre a veure les persones com a realitats complexes, com a conjunts de sensibilitats, hàbits, patrons, emocions i comportaments. Per cultivar el cor-ment, hem de recordar que si modifiquem el nostre comportament, modificarem la direcció que la situació prendrà amb el temps. Es tracta de posar en marxa petites accions que permetin fer aflorar diferents registres de cada una de les persones implicades en la situació. Només d’entendre els nostres sentiments ja haurem donat la primera passa que ens pot portar a sortir d’un determinat marc mental i poder trobar noves maneres de tractar el problema.

Menci parla de “judici flexible”, concepte que està molt a prop del de flexibilitat emocional (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/02/agilitat-emocional.html). Aconseguir un judici flexible suposa arribar a tenir la capacitat de prendre decisions bones de manera instintiva, sense perdre de vista la complexitat de la situació. Com expliquen Michael Puett i Christine Gross-Loh al llibre “El camí”, “Entrenar el cor-ment vol dir polir el nostre judici: veure la totalitat dels problemes, entendre què hi ha de debò al darrera del comportament d’algú i recordar que emocions diferents com l’ansietat, la por i l’alegria fan aparèixer diferents aspectes d’una persona”.

Menci ens recorda que no hi ha res estable: ni el jo, ni les nostres fortaleses i debilitats, ni les coses que ens agraden o les que no, ni el món d’aquí a unes dècades i tampoc el nostre lloc en el món. Hem d’anar en compte en perdre de vista tot això perquè si no, adverteix l’autor, limitarem la nostra capacitat de créixer com a persones a allò que serà millor pels qui som en el present i no mirarem pels qui podríem ser en el futur.

La mentalitat que ens proposa Menci és la de creixement (veure https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/10/la-mentalitat-de-creixement.html). El canvi és el camí de la vida, però hem de preparar el terreny perquè aquest sigui possible i això vol dir dedicar temps a participar en aquelles activitats que fomentaran el creixement de les parts de nosaltres mateixos que volem desenvolupar. “Si deixeu espai pels interessos, se us presentaran oportunitats”. No es tracta de pensar que podem ser el que vulguem, sinó de saber que encara no veiem en que ens convertirem. “Amb el temps, ens convertirem en persones diferents”.

Finalment, tal i com feien els estoics (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/05/la-joia-de-viure-dels-estoics_13.html), Menci ens adverteix de no capficar-nos en allò que no podem controlar. No podem deixar que les coses que ens van passant controlin les nostres reaccions. La seva frase per a il·lustrar aquest principi és “No hauria de ser el destí de ningú morir amb les mans lligades”.  Hem d’afrontar cada situació decidits a ser el millor ser humà possible, simplement per aconseguir millorar la vida dels que ens envolten. Es tracta de cultivar les nostres millors facetes i, a pesar del món imprevisible amb què ens trobarem, transformar la situació donant petites passes.

La nostra feina, la de millorar-nos i ajudar els altres a millorar per tal de crear un món millor, no s’acaba mai. El món, que abans ens semblava estable, esdevindrà un món de possibilitats infinites.


Bona reflexió!

divendres, 27 d’abril de 2018

Indignació

Què fem, doncs? Què les diem a les nostres filles? No surtis? Tingues por dels homes? Resisteix-te i lluita encara que estigui en risc la teva integritat? No ho denunciïs (què es el que fan 7 de cada 8 noies)?




Des de dijous al migdia estic en un estat d’indignació. Com pot ser que estigui passant el que està passant? Com pot ser que un grup d’homes que s’autoanomena “La manada” surtin d’un judici amb el convenciment que no van violar a una joveneta, després de que els fets demostrin que van conduir-la a un lloc sense sortida i van aprofitar-se de la seva superioritat numèrica per tal de sotmetre-la a tot tipus de pràctiques sexuals? Com ho podem defensar davant les nostres filles i els nostres fills?

De la lectura de la sentència se’n pot deduir que l’interès dels jutges cap a la formació tècnica en aquests tipus de violència és escàs. De fet, una jurista que es dedica a aquest tema declarava a Catalunya Ràdio que cap jutge demana formació sobre abusos i violència sexual. La formació que demanen es centra en temes que consideren més “tècnics i complexos” com, per exemple, la que va dirigida a posar llum sobre delictes econòmics. “El que passa, Paula, és que la gent està convençuda que en sap de Psicologia”, em deia la meva amiga i fisioterapèuta Bàrbara Moragues. El que passa, comentava la tertuliana de la ràdio, és que les persones confonem coneixement amb prejudici.

En el darrer llibre de David Eagleman, “The brain” (hi ha traducció castellana, la recomano a tota aquella gent que vulgui saber com funciona la màquina que ens permet seguir vius, el cervell), comenta el problema dels judicis sobre violència sexual cap a les dones: els jutges sense formació tenen prejudicis sobre com s’ha de comportar una dona quan hi ha una violació. De fet, pensen que el que anomenen “no resistència” és una demostració de que, encara que no hi hagi consentiment, no hi ha un rebuig ferm. Tanmateix, en el cas de violència física, si l’home agredeix i la dona s’hi torna, s’interpreta, inconscientment, com un atenuant per l’home, qualificant la interacció com a “baralla” i no com a agressió.

Què fem, doncs? Què les diem a les nostres filles? No surtis? Tingues por dels homes? Resisteix-te i lluita encara que estigui en risc la teva integritat? No ho denunciïs (què es el que fan 7 de cada 8 noies)?

Com podem lluitar contra els prejudicis? Com podem fer entendre que la formació és vital per tal de poder construir una societat justa? Com podem construir una societat basada en la compassió i no en l’abús de poder per part dels que tenen la possibilitat d’exercir-lo?

I qui “salvarà” aquests joves del món en el que viuen? Qui els donarà l’oportunitat de veure el dolor com a dolor i l’alegria com a alegria i el plaer com a plaer? Qui els explicarà, seguint a Pinker (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/02/les-cinc-vies-cap-la-violencia.html), que una banda de joves “caçadors” de sensacions cau, amb molta facilitat, en conductes d’abús de poder i de violència? Qui els farà entendre que les oportunitats de viure una vida plena es desfan quan deixes de banda els sentiments de la meitat del món, els de les dones? Qui els recordarà que un dia tindran filles que hauran de sortir al món i es poden trobar amb altres “manades”?

La naturalesa humana és capaç del millor i del pitjor. No fa falta posar exemples. Ho hem de decidir nosaltres, el que volem ser com a societat. Però, en aquest cas, si no som realistes i passem a observar-ho des de la perspectiva de la ciència, caurem una vegada més en conductes de violència i, després, en banalitzacions i excuses davant aquesta violència.


Bona reflexió!