diumenge, 14 d’octubre de 2018

Molts d'anys,Pau!!!




Pau, octubre del 1992




Estimat Pau,

Ja en són 26!!!

Ja sé que trobes que el temps passa molt de pressa i que no et dona massa marge per poder fer tot el que vols fer. I, això, he de confessar que m’agrada, que em fa sentir bé pel que suposa per a tu: una vida intensa, plena de coses per descobrir, per fer, per aprendre...

Tornes gran, estimat, i, encara que sembla que ha sigut un procés, a vegades em sent com si ho haguessis fet de cop. Eres un bebè preciós i t’has convertit, amb un tres i no res, en un adult atractiu (sí, he dit això, i no és orgull de mare!). I, el teu pare i jo, ens hem trobat assumint papers nous, escoltant amb atenció el que ens recomanaves, fruint de la teva companyia, sense passar massa pena pel que anessis a decidir amb la certesa de que, fos el que fos, aniria bé perquè estaries bé.

Estimat, sé que el món és molt estrany i complex.  Som una espècie que no se’n surt massa bé a l’hora de fer-se la vida agradable a ella mateixa, però això és el que hi ha, encara que podem aconseguir donar petites passes amb la gent que tenim a prop, per fer que es sentin bé. Esper que, com a pares, haguem sabut donar-te “amor i bons records” i deixar-te com a penyora la certesa de saber que mereixes el mateix de les persones amb les que decideixis compartir la teva vida.

M’agradaria formar part de la teva vida, que seguissis contant-me coses, que em comuniquessis les teves inquietuds, que em passessis recomanacions sobre el que he d’escoltar o mirar... M’agradaria que sabessis que enriqueixes la meva vida, cada vegada que tinc el privilegi de veure una petita part del món a través dels teus ulls. M’agradaria agrair-te la teva gratitud: cada vegada que em dones les gràcies em fas sentir bé pensant en totes les vegades que podràs donar-les a altres persones en altres situacions.

Estimat Pau, en un món que canvia ràpid, es necessitarà “un munt de flexibilitat mental i grans reserves d’equilibri emocional”, diuen els experts. Per la teva banda, la vida ha fet que desenvolupessis ambdues coses, a vegades de manera agradable (amb activitats triades, amb adaptacions a persones noves, amb viatges a llocs llunyans...); altres de manera brusca i dura (amb totes les pèrdues que hem hagut d’afrontar aquests anys). La vida fa aquestes coses i, després, et deixa amb la tasca de fer-ne el millor ús possible, donant-les-hi la millor interpretació possible, aprenent-ne tot el que puguis.

Sigues valent de fer el que vols fer. I no tinguis por d’equivocar-te. La veritat és que l’única condició que hauríem de posar al que fem a la vida és que sempre tinguem la sensació que ens ve un poc gran, que encara ens queden moltes coses per aprendre. Tanmateix, al final descobrirem que “fer” no és tan important, com deia el padrí Francesc. A l’hospital, els darrers dies, m’explicava que quan reflexionava sobre el passat, veia que la feina i les coses materials que volia aconseguir l’havien absorbit massa... Quan va passar pel sedàs les seves vivències va trobar que havia dedicat massa poc temps a “expressar el que sentia”, a compartir moments amb els que estimava, a fer arribar el seu orgull i la seva gratitud als fills i a la dona...

Estimat Pau,
cuida’t,

tingues cura del teu cos,

de les teves emocions,

de les persones que estimes...

Recorda que el que defineix el món és el canvi.

Recorda que tot passa, sigui bo o dolent.

Recorda que l’amor genera amor i no perdis el temps odiant a qui no mereix el teu temps.

Recorda que estimar és entendre i que quan entens pots respectar i quan respectes pots demostrar el teu amor de milions de formes.

Respira bé,

la calma és el que necessitem més per tal de poder obrir-nos a noves experiències.



I, sobretot, deixa’t estimar pels que t’estimen.

Ta mare que t’estima.

dijous, 11 d’octubre de 2018

Molts d'anys, Laura!!!






Estimada Laura,

Molts i bons!!!

Ara que la vida s’obre de manera que pots començar a dissenyar-la d’acord amb el que consideres important, esper que ens permetis seguir amb el que hem intentat fer aquests darrers anys: estimar-te i acompanyar-te. Ser-hi, pel que faci falta.  Recolzar-te de manera incondicional.

Com a família Vicens-Bauzà estem fent el que vam prometre al teu pare: celebrar-ho tot, sempre i de manera indiscriminada... Sembla mentida que un adéu es pugui convertir en un moment de celebració de la vida, en la generació de forces que empenyen cap endavant... Aquesta era la màgia del teu pare, sempre posant per davant els valors que el van mantenir serè fins al seu últim alè.

Ara celebrem que entres de ple a la vintena, a prop de la meitat de la dècada, un moment en què decideixes que suposarà per a tu el tornar adulta. Canviarà la teva vida, acabaràs els teus estudis, començaràs a fer feina, a tenir altres responsabilitats, te n’aniràs a viure en parella, coneixeràs gent nova... I, en tot això, hi posaràs el que sempre hi poses a les coses que comences: la teva màxima concentració, l’ambició de fer-ho el millor possible i la decisió de tractar amb la gent amb tota la calidesa del que ets capaç.

A vegades penso que, a la família, començant pel padrí Francesc i el que definia com la seva “sort d’haver fet coses que m’han agradat”, se’ns ha ofert el do de poder fruir de les coses, de sentir que el coneixement no és una cosa estàtica, sinó que sempre podem aprendre més, sempre podem trobar la forma d’integrar nova informació al que fem...El plaer que ens dona la curiositat ens alegra i ens allunya del conformisme i de la prepotència... Ens obre a tot un univers de possibilitats...

Aquest any ha sigut dur, estrany, laboriós. Però tu, estimada Laura, ho has portat amb coratge, amb la perseverança que et caracteritza. Hem viscut amb la contínua presència/absència del teu pare, amb l’alegria que ens donaven certs records, amb la tristesa dels moments especials en els que tots el trobàvem a faltar...

Estimada Laura, el teu pare tenia raó quan deia “na Laura no em fa passar pena, se’n sortirà...”. El teu pare mai va dubtar de que faries el correcte, que lluitaries pel que consideressis important, que prendries bones decisions i aconseguiries fer el que decidissis fer amb tota la sensatesa necessària.

Ara que encetes el graó que ja toca l’equador de la vintena, voldria que la vida “et donés un camí molt llarg / ple d’aventures, ple de coneixences”, que recordessis sempre que som a tocar, al teu costat, per qualsevol cosa que necessitis. Ara que tornes gran de veres i ja “deixaràs de ser petita”, la vida s’obrirà davant teu com un gran parc temàtic amb una única regla: ser sempre fidel a tu mateixa i als teus valors.

Molts i bons, estimada.

Una abraçada d’aquelles de veres

dissabte, 6 d’octubre de 2018

Les emocions són una cosa molt personal


"Treballar les emocions adequades ens permet estar oberts a les oportunitats i resistir la força dels impulsos que ens poden portar a mirar només de sentir plaer a curt termini." https://benestaremocional.blogspot.com/2018/05/enaquest-llibre-he-ofert-dos-arguments.html



“La combinació conceptual sumada a les paraules proporciona el poder de crear la realitat”
“Quan una ment té un sistema conceptual per a les emocions empobrit, pot percebre l’emoció? A partir dels experiments científics del nostre laboratori, sabem que la resposta generalment és no” 
 Lisa Feldman Barrett “How Emotions Are Made”





El dia que naixem, se’ns proporciona una petita parcel·la amb terra rica i fèrtil, lleugerament diferent de la de qualsevol altra persona. I, a partir d’aquí, la teva família i la teva cultura comencen a plantar-hi coses i arreglen el jardí a la seva manera, fins que ets prou gran per tenir-ne cura tu mateix. Planten el llenguatge i les actituds i els coneixements sobre l’amor i la seguretat i els cossos i el sexe. I t’ensenyen com has de cuidar el teu jardí, degut a que quan facis la transició de l’adolescència a l’adultesa, hauràs d’assumir la total responsabilitat de la seva cura” Emily Nagosky “Come As You Are”






Les teories clàssiques de la naturalesa humana suposaven que teníem una ment assentada en un cervell modular que reaccionava davant els estímuls de l’anomenat “món real”. Les respostes que donaríem davant determinades situacions serien el resultat d’una “descàrrega” d’un mòdul concret de la ment encarregat d’analitzar i respondre davant aquesta estimulació. Així, seguint aquesta lògica, si ens trobéssim davant una persona trista, el nostre “cervell emocional” detectaria tal emoció i donaria una resposta adient.

Aquestes teories, però, topen amb la realitat de que, en molts casos, les persones tenen una relació “personal” amb les “emocions” i no segueixen el guió sobre quan sentir tristesa o quan sentir ràbia. A vegades, després de parlar profundament amb elles, te n’adones que no es senten gairebé mai tristos, per exemple. Moltes persones de la nostra cultura en una situació semblant dirien que senten tristesa, però ells asseguren que no experimenten tal cosa. Es senten “culpables” de no haver evitar la pèrdua. O tenen molta ràbia perquè ho consideren una injustícia. O, simplement, no saben com descriure el que les passa i es consideren “estressats”.

Explica Lisa Feldman Barrett en el seu llibre “How Emotions Are Made” que el que considerem “emocions bàsiques i universals” no són tal cosa. Cada una de les nostres “emocions” són el resultat d’un procés de construcció personal/cultural. I aquestes construccions provenen de la interacció entre el que fa el nostre cervell per a posar ordre enmig del caos i les experiències que anem tenint.

El procés és semblant a la construcció de qualsevol altre tipus de concepte. Així, per exemple, quan llegim la paraula “poma” el cervell usa les connexions entre neurones motores i sensorials per tal de simular una poma hipotètica a partir de totes les vegades que hem vist, tocat, menjat, olorat o imaginat “pomes”. En el cervell es produeix la simulació d’una poma en base al que té emmagatzemat sobre el que ha suposat en altres situacions trobar-se amb el que en la nostra llengua i la nostra cultura anomenem “poma”.

Així, anem pel món simulant la realitat dins el nostre cervell per tal de sobreviure i d’aconseguir els recursos que necessitem per fer-ho. Segons aquesta visió, el cervell no té com a funció principal el pensar, sinó usar les experiències passades per tal de generar hipòtesis (simulacions) que donin sentit al caos que ens envolta contínuament i ens permetin prendre les millors decisions per a la supervivència del nostre cos.

A partir de les experiències que tenim, anem generant conceptes, agrupant elements en funció de la seva presència o absència en determinades situacions. I, en aquests casos, és igual si el que agrupem són elements que venen de l’exterior, com el so d’una animal, o elements que venen del nostre propi cos, com un mal de panxa que interpretem com a gana, nàusea o por en funció del context.

Una emoció, explica Feldman Barrett, és una creació del cervell (un concepte) sobre què signifiquen determinades sensacions corporals quan es donen en una situació determinada. Cada segon, el nostre cervell usa les nostres experiències passades, organitzades com a conceptes, per tal de guiar les nostres accions, decidir el què hem de fer i donar sentit a les nostres sensacions.

Les emocions NO són reaccions davant el que passa al món. No som els receptors d’una determinada “situació emocional” i, per tant, reaccionem a ella. Som els creadors de la nostra pròpia experiència gràcies a que el cervell construeix el significat del que passa a partir del que ha passat altres vegades i, al mateix temps, fa una previsió del que pot passar. Si no es tenen els conceptes, construïts gràcies a les experiències, els estímuls presents no tindran cap sentit, seran només part del soroll estimular que contínuament ens envolta.

Les emocions no emergeixen d’una part del cervell, ni d’una determinada activitat dels nostres músculs facials, ni d’unes concretes sensacions corporals. Cada emoció que diem sentir és el resultat d’experimentar una simulació del nostre cervell, feta gràcies a les nostres experiències prèvies en situacions semblants i amb sensacions corporals semblants. De la mateixa manera que construïm conceptes com “poma” o “brillantor”, també ho fem amb altres com “tristesa” o “alegria”.

I, això, té una derivada molt important: som els constructors de les nostres emocions i, per tant, de la nostra vida. Si canviem les nostres experiències, si treballem els conceptes emocionals, si mantenim el nostre cos en forma, canviarem les nostres emocions i les nostres vides. Les accions d’avui esdevindran les emocions de demà.

Benvinguts a la creació de la pròpia vida!