divendres, 29 de març de 2013

Entendre la ment per viure millor



El llibre de Daniel J. Siegel i Tina Payne Bryson,“El cerebro del niño. 12 estrategias revolucionarias para cultivar la mente en desarrollo de tu hijo”, parteix de la necessitat que té l’educació de permetre el progrés del nen, per tal que pugui fruir de relacions plenes, que sigui compassiu i afectuós, que l’escola li vagi bé, que faci feina i sigui responsable i, finalment, que pugui sentir-se bé amb ell mateix. Per a aconseguir aquest objectiu proposen aprofitar els moments de conflicte i es dediquen a explicitar pautes que poden servir per tal de superar les situacions típiques que solen donar-se quotidianament.


Es basen en el concepte d’integració del cervell, un concepte del que ja hem parlat abans (veure l’entrada del 31 de març de 2012), i que suposa treballar la coordinació de diferents parts del cervell per tal que puguin treballar juntes, de forma harmònica, aconseguint un funcionament equilibrat davant els reptes. Un cervell integrat, gràcies a les tasques que anem fent, donarà com a resultat una millor presa de decisions, un major control corporal i de les emocions, una comprensió d’un mateix més plena, unes relacions més profundes i sòlides i un millor rendiment escolar.


El cervell és un òrgan d’acció, és a dir, un sistema format per mòduls que té la funció de coordinar les respostes que s’han de donar als estímuls externs i interns. L’adaptació al món depèn de les respostes que anem donant al que ens va passant. Les persones que aconsegueixen viure bé són aquelles que troben maneres de respondre adequades. L’educació té l’objectiu de donar “maneres de fer” que permetin una bona adaptació i l’autorealització personal. Però, per això, s’han de coordinar els diferents sistemes que actuen al cervell, mirant que ho facin de la manera més integrada possible.


Es proposa una definició de salut mental, del nostre benestar, basada en la visualització d’un “riu del benestar” en el que ens agradaria quedar, però en el que, en moltes ocasions, apareixen obstacles i ens quedem bloquejats en una de les voreres. Una representa el caos, en el que no pots controlar la situació i pots actuar impulsivament. L’altra, la rigidesa, en la que l’excés de control pot fer que ens comportem de manera poc flexible i poc adaptativa, deixant de veure solucions. L’objectiu serà tornar a la fluïdesa que ens permet el riu, moments en els que estem sans i integrats, trobant resposta als reptes que se’ns van plantejant. I, per això, els autors proposen 12 estratègies:


1.- Connectar amb les emocions i redirigir la conducta. Acceptar l’emoció del nen i modular-la, sense deixar-nos endur per la pròpia incomoditat o malestar.

2.- Saber identificar les emocions. Posar nom a les emocions, contar històries per tal de domar les emocions intenses.

3.- Activar el cervell superior, és a dir, la planificació i el raonament, inclús en les situacions problemàtiques.

4.- Exercitar el cervell superior, aprenent a prendre decisions, a autocontrolar-se i a actuar de forma ètica i empàtica.

5.- Moure el cos per tal de no perdre el cap, és a dir, ensenyar que moure’ns ens calma.

6.- Reproduir els records generant històries que ens permetin integrar la informació implícita i l’explicita, és a dir, aprendre a superar situacions conflictives gràcies a poder parlar del que ens ha passat.

7.- Convertir el recordar en part de l’activitat quotidiana de la família, acostumar-se a parlar de les coses per tal de poder agafar distància i prendre bones decisions.

8.- Deixar passar els núvols emocionals, aprenent que els sentiments van i vénen, recordant que les emocions, quan no es bloquegen, duren uns 90 segons.

9.- Aprendre a centrar l’atenció en les sensacions corporals i així poder discriminar les sensacions, les imatges, els sentiments i els pensaments que ens afecten.

10.- Exercitar la visió de la ment per tal d’aconseguir trobar el refugi que hi ha en el centre de la nostra consciència. Aprendre a meditar, trobant la tranquil·litat en el nostre interior.

11.- Augmentar el factor diversió per tal de fruir dels moments amb la família.

12.- Aprendre a connectar amb els demés, inclús durant els conflictes.


Practicant aquestes dotze habilitats podem fer que els nens aprenguin a veure com funciona la nostra ment. Aquestes estratègies ens permeten integrar els diferents mòduls que actuen en el nostre cervell i així podem aprendre a viure en funció dels nostres objectius i valors. Saber com funciona la nostra ment ens permet evitar el caos i la rigidesa i, així, superar les nostres pors. Només d’aquesta manera podem arribar a viure una vida amb sentit, entrega i passió. Una vida plena.

dissabte, 23 de març de 2013

La saviesa de saber agafar distància del malestar



En un article del 2001,  Ronald W. Dworkin reflexionava sobre la infelicitat i les eines que tenim per a superar-la. Segons explicava, només podem deixar enrere determinats malestars si generem la distància psicològica adequada. Aquesta distància ens permetria arribar a la saviesa, l’estabilitat i la maduresa i sempre ha estat un dels grans objectius de les diferents tradicions culturals i filosòfiques. La distància ens permet reviure les emocions sense quedar engolits per elles i caure en la ruminació, que suposa la contínua revisió de les nostres emocions i del nostre paper en una situació conflictiva.


Aquesta qüestió també s’abordava, des d’una altra perspectiva, l’altra dia en la web www.beinghuman.org . L’autor de l’article, Timothy D.Wilson, exposa diferents formes de canviar les nostres vides i, entre elles, destaca les que treballen la distància, agafar una perspectiva més objectiva d’alguna cosa que ens hagi passat i afectat. Parteix del fet que les persones contem històries sobre nosaltres mateixos i al llarg de la nostra vida desenvolupem narratives sobre qui som, quines perspectives d’èxit tenim i com encaixem en el món que ens envolta. Aquestes històries tenen molt a veure amb com ens sentim, fins a quin punt estem satisfets amb nosaltres mateixos i amb com  progressem cap als nostres objectius.


Poder treballar sobre les històries que ens contem a nosaltres mateixos per tal d’entendre els nostres problemes pot donar-nos l’oportunitat de veure el que ens ha passat d’una altra manera, superant la visió emocional i trobant nous sentits al que ens preocupa. Un exemple d’això ho vèiem en la necessitat d’abordar el repte de superar les pèrdues i reconstruir la nostra història amb un nou sentit (vegeu l'entrada del 20 d'octubre de 2012).


Un dels equips que últimament està treballant més en aquesta línia és el de Ethan Kross. Després de diferents estudis han arribat a la conclusió de que el millor per tal de poder processar situacions difícils, sense caure en la ruminació que ens condueix a la culpa o a la ràbia, és agafar la perspectiva que anomenen d’autodistanciament. L’objectiu és veure les coses des d’una certa distància, la que ens donaria si ens veiéssim  a nosaltres mateixos com una tercera persona. Les instruccions per tal d’aconseguir això són les següents:



  • Ara tanca els ulls. Torna enrere en el temps i queda’t en el moment i en el lloc on va ocórrer el que et preocupa, observant l’escena en el teu cap. Ara separa’t de la situació unes passes. Allunya’t fins que puguis veure tota l’escena i puguis contemplar-te a tu mateix en ella. A mesura que fas això, centra’t en el que li passa al teu jo distant. Ara observa l’experiència com si li tornés a passar al teu jo distant. Reviu la situació tal com va passant a mesura que observes el teu jo distant. Agafa’t el teu temps.
  • A mesura que continues observant com afecta la situació al teu jo distant, intenta entendre els seus sentiments. Per què té aquests sentiments? Quines són les causes o les raons? Queda’t uns moments pensant en això.



Després d’aquestes instruccions es podria escriure el que podem concloure del que va passar.



Els estudis de Kross i els seus col·laboradors demostren que aquestes instruccions poden ser seguides amb facilitat per tot tipus de persones i, fins i tot, per nens i nenes d’uns deu anys. A més, les persones que analitzen els seus sentiments des d’una perspectiva de distància, presenten menys pensaments negatius i emocions negatives. Per altra banda, quan es reviuen els sentiments negatius des de la distància, es produeix un canvi adaptatiu en la forma en què les persones construeixen l’experiència, generant una millor comprensió de la situació.



Sabem que el gran perill de la reflexió sobre situacions conflictives prové de la facilitat amb la que podem veure’ns immersos en la ruminació. També sabem que les persones que aconsegueixen reflexionar adaptativament sobre els seus pensaments, sentiments, metes i conductes és més probable que tinguin una visió més realista d’ells mateixos i assoleixin més, i amb major facilitat, els seus objectius vitals. Per això és tan important el fet d’aprendre a adoptar la perspectiva distanciada, la distància psicològica que ens permeti, en paraules de Dworkin, esdevenir més savis, estables i madurs. I poder viure una vida amb sentit, entrega i passió.


Bona pràctica!

dissabte, 16 de març de 2013

Les pedres grosses de la nostra vida



Podeu trobar aquesta història en diferents versions a la xarxa. El 26 de febrer n'apareixia aquesta a www.farnamstreet.com :

Una experta en gestió del temps va anar a fer una xerrada a una classe d’estudiants d’economia d’empresa. Després d’una breu introducció,  va agafar una gerra gran de vidre i la va col·locar sobre la taula que tenia al seu davant. Es va tornar a acotar, va agafar una capsa amb pedres grans i les va anar posant amb cura, una per una, a dintre de la gerra. Quan ja no n’hi podia posar més, va demanar a la classe: “És plena aquesta gerra?” Tothom va contestar: “Sí” Després de sota la taula va agafar una capsa amb graveta i la va anar depositant en la gerra, de manera que aquesta anava omplint els espais lliures entre les pedres. Quan ja no n’hi podia posar més va demanar: “És plena aquesta gerra?” I un dels alumnes, entenent la idea, va contestar. “No”. De sota la taula en va treure una bosseta amb arena i va començar a posar-la a dintre de la gerra. L’arena anava omplint els espais que encara quedaven lliures a la gerra. Quan ja no n’hi podia posar més, va repetir la pregunta: “És plena aquesta gerra?”Aquesta vegada tothom va dir: “No!” Va agafar un flascó amb aigua de sota la taula i va posar-ne a la gerra fins que aquesta no en va poder encabir més. Després es va dirigir a la classe i va demanar-los “Quina és la conclusió de la història?” Un estudiant va alçar la mà per respondre i va dir: “La conclusió és que no importa lo plena que està la nostra agenda, sempre hi podem afegir alguna cosa més”. La conferenciant va respondre, “Bon intent, però no és aquesta la conclusió. La veritat que aquest procés ens conta és que si no posem primer les pedres grans, no les hi podrem encabir”. Per a cada un de vosaltres, les pedres grans signifiquen alguna cosa diferent, però en el fons les pedres grans són aquelles coses que proporcionen significat i sentit a les nostres vides.

Aquesta anècdota em recorda els consells d’un dels més famosos autors especialistes en la gestió del temps, autor de “Els 7 hàbits de la gent altament efectiva”, Stephen R. Covey. El llibre comença amb una pregunta: “Com t’agradaria que et recordessin en el teu funeral?”. La resposta ens dóna pistes sobre el que considerem “les pedres grosses” de la nostra vida i, en la majoria de casos, ens recorda que estem incomplint el consell de posar primer el que és veritablement important, el que dóna sentit i significat a la nostra vida.

L’àrea d’aplicació dels hàbits que proposa Covey comença per la feina, però podem extrapolar els consells fàcilment a la nostra vida personal. Les pedres grosses” de la gerra serien, segons Covey, les activitats que ell classifica com a “no urgents però importants”, activitats que generen recursos en els relacions i que ens empenyen a aclarir el que realment volem. Tenen a veure amb rutines com les que proposa John Gottman a “les cinc hores màgiques” en les relacions i que, el que fan, en el fons, és generar les condicions necessàries per viure una relació profunda i duradora.

Covey explica en el seu llibre que una vida plena suposa seguir un sistema que permeti omplir la gerra seguint l’ordre adequat. Per això proposa:


  • Identificar rols, que es defineixen en funció de les àrees importants en les nostres vides: la salut, la família, les relacions personals, l'oci, la feina en els seus diferents aspectes, la formació professional. 
  • Seleccionar objectius, sempre relacionats amb els valors i el sentit de missió de la persona. Aquests objectius s’haurien de formular explícitament en cada un dels rols que tenim en la nostra vida. Covey ens apunta que hem de recordar que la gent és més important que les coses i que els processos són més importants que els resultats. 
  • Fer una programació temporal després de determinar els objectius. S’ha de crear una organització de tasques setmanal. Per a cada rol, hem de seleccionar un o dos resultats importants, lligats a la missió personal en cada àrea, a assolir durant els pròxims set dies. Per tant, aquesta programació també s’ha de programar, és a dir, hi hem de dedicar un temps setmanalment. La programació ha de ser flexible, en el sentit que s’ha de revisar no tant en funció de l’eficàcia en relació al temps, sinó en relació a l’efectivitat en relació a les persones. Quan l’agenda ens crea problemes el que hem de fer no és sentir-nos culpables o incompetents, sinó que hem de revisar la seva organització. 
  • Fer una adaptació diària  a partir de la programació setmanal. S’ha de fer una adaptació diària per tal de prioritzar activitats i respondre a esdeveniments, relacions i experiències inesperades. Això suposa reservar un minuts cada matí per tal de repassar l’agenda setmanal.


En el fons, el que intenta aquest sistema és assegurar-se de que posem primer el que va primer en la nostra vida: “les pedres grans. Aquest és el principal element del benestar emocional, ja que gràcies a seguir aquesta premisa podrem tenir una vida amb sentit, entrega i passió.

dissabte, 9 de març de 2013

La mort, el darrer tabú



Acabo de llegir “El libro de los filósofos muertos” de Simon Critchley. La cita inicial és de MontaigneSi jo fos una persona que fes llibres, feria un registre comentat de les diferents morts; qui ensenyés als homes a morir les ensenyaria a viure”. I seguint aquesta idea l’autor fa un inventari que fa referència a uns 190 filòsofs, a la seva actitud davant el tema de la mortalitat i a la seva pròpia mort. Sé que pot semblar morbós, però la veritat és que està tenyit d’humor i irreverència, amb l’objectiu de desmitificar el tema. La mort, diu l’autor al final del llibre, és l’últim gran tabú; però intentar escapar d’ella ens esclavitza, castigant-nos a un estat d’inconsciència o a un anhel inabastable d’immortalitat.” La negació de la mort acaba en l’odi cap a un mateix, a la pèrdua de la nostra possibilitat d’una bona vida per una carrera cap a una estúpida acumulació de diners i possessions.”


Critchley està convençut que la filosofia pot ensenyar-nos a estar preparats per a la mort; sense aquesta reflexió qualsevol benestar, per no dir qualsevol felicitat, és il·lusòria. L’objectiu és afrontar la mort amb autocontrol, serenitat i valentia. Només acceptant la mort podem trobar el sentit a la vida. El fet de la finitud de la vida fa que ens plantegem les seves prioritats de forma explícita, que anem reflexionant sobre els valors sobre els quals volem construir el nostre camí.


Critchley es confessa molt proper a la concepció d’Epicur, que va viure entre el 341 i el 271 a.C., que combina una visió exhaustivament atomista i científica de la naturalesa amb una posició ètica que cerca prudència, calma i la superació del terror a la pròpia desaparició. Per això, el filòsof proposa una cura en quatre parts: no tinguis por de Déu, no et preocupis per la mort, el que és bo és fàcil d’aconseguir i el que és terrible és fàcil de suportar.


El que és més difícil d’encarar, segons Critchley, no és tant la pròpia mort com la de les persones a les que ens sentim lligades per amor. Aquestes morts són les que ens maten, les que ens descol·loquen i ens perden, fent que s’esfumi qualsevol sentit que haguem donat a la nostra existència. En aquest sentit es fa ressò de les paraules de Jacques Derrida (1930-2004): ésser privat d’un amic és portar el rastre del seu record dintre d’un mateix d’una forma que no es pot assimilar fàcilment. “És com si l’amic mort seguís vivint d’una forma que turmenta al jo com un espectre. El jo no sana ni millora després de la mort de l’altra, sinó que en surt ferit i en conflicte amb ell mateix.” En aquest cas, seguint una visió més psicològica i fent referència a l’entrada sobre els reptes que ens plantegen els dols (veure l’entrada del 20 d'octubre de 2012), només ens quedaria la solució de modificar el jo per la via d’acceptar el repte del dol i replantejar-nos els nostres valors i el sentit que donem a la nostra vida.


L’existència, ens diu Zhuangzi, que va viure a la Xina entre el 369 i el 286 a.C., és el pas de la falta de forma que precedeix a la vida a la falta de forma que es dóna a la mort. En aquest cas, continuaria Sèneca (4 a.C.-65 d.C.), una llarga i profitosa vida vindria del fet d’habitar en el present, sense preocupar-nos pel futur i gràcies a la pràctica de la reflexió filosòfica. La mort no existeix en el present. Un home lliure medita sobre la vida, “ésser lliure és desitjar el bé i actuar i viure de forma que es persisteixi en aquest desig sense defallir ni renunciar”, diria més tard Spinoza (1653-1677).


El meu pare va morir ara fa un any. Vam compartir amb ell les últimes converses a l’hospital, quan encara pensava que se’n sortiria, però en un moment que trobava adequat fer-se preguntes sobre el que havia donat sentit a la seva existència. Ell subscrivia les paraules de Spinoza i també, a pesar de la seva profunda formació cristiana, aquestes de Bertrand Russell (1872-1970): “Jo crec que quan em mori em podriré, i res del meu ego sobreviurà. No soc jove i estim la vida. Però no estic disposat a tremolar de terror davant el pensament de la meva aniquilació. La felicitat no és menys vertadera perquè hagi d’acabar-se, ni tampoc el pensament i l’amor perden el seu valor perquè no siguin eterns.”


La mort ja havia arribat a la meva vida adulta amb la mort del meu germà petit i, encara que per la meva feina m’havia plantejat moltes vegades la meva pròpia mort, no estava preparada per aquesta sensació de morir un poc per l’experiència de la pena i el dol per la gent estimada. Però, com deia el meu pare, “s’ha de seguir pels que queden”, avançant més enllà de la mort per tal de retornar a la nostra “vitalitat fonamental” (tal com ho expressaria el filòsof Merlau-Ponty).


El missatge final és que la nostra actitud cap a la mort només podrà ser lliurement elegida si acceptem la nostra finitud. Només fent-nos-en càrrec podrem reflexionar sobre el significat que volem donar-li i, de retruc, podrem viure la vida de forma plena. La nostra llibertat només és possible acceptant les nostres pròpies limitacions, la limitació bàsica pel fet de ser criatures, renunciant a “fantasies d’omnipotència infantil, de riquesa mundana i de poder inflat, que culminen tan en conflictes personals com en terribles guerres entre déus oposats i excloents. Ser una criatura és acceptar la nostra dependència i la nostra limitació d’una forma que no impliqui desànim ni desesperació.”  

Aquesta actitud, conclou Critchley, és la condició pel valor i la resistència i per allò que tots volem: llibertat per decidir, llibertat per trobar el sentit.  Per arribar a viure una vida amb sentit, entrega i passió.