dissabte, 25 d’agost de 2012

El perill de les fantasies


En la meva biblioteca hi ha un llibre de l’any 1999, escrit per Joy Browne, al que hi tinc un afecte especial. Tracta de les idees irracionals que fan que esperem coses impossibles i que, al final, generen infelicitat. L’autora defensa que la realitat és la base del benestar i creure en impossibles resulta perillós, sobretot pel fet que tendim a comportar-nos en funció de les coses que creiem. I, normalment, no reflexionem sobre les nostres pròpies creences, de manera que quedem condicionats en les nostres accions per idees que poden fer que la nostra vida sigui una gran font de malestar.

Browne  parla de 9 fantasies que generen conflictes que s’enquisten i fan que les relacions o la nostra existència siguin difícils. Aquestes estan relacionades amb temes claus:

  • Els conflictes a casa: “Tenir conflictes no és normal. Les famílies amb una total harmonia existeixen i són el referent. De fet, per què m’ha tocat aquesta família defectuosa i no qualsevol altra?” Browne considera que la idea occidental de la família és tal vegada la fantasia més romàntica i que genera més patiment dels darrers cent anys: marca una forma d’actuar que no té en compte la complexitat dels rols que existeixen en qualsevol família.
  • La perfecció: “Tothom és perfecte...excepte jo mateixa”. Aquesta fantasia, de fet, és la base de l’autocrítica destructiva. No hi pot haver descans, ni serenitat. “Tampoc podem permetre la imperfecció de la nostra parella o dels nostres fills: pel seu bé els hem de recordar els seus defectes”. La contínua comparació social fa de la nostra vida una font d’inesgotable insatisfacció. Per altra banda, a vegades actuem com si en el món només hi hagués dos tipus de persones: els que ho fan bé i els altres (evidentment, nosaltres ho fem bé) i “pel seu bé” recordem als altres els seus errors, generant cicles interminables d’infelicitat.
  • Els diners: “Si guanyés la loteria seria lliure i feliç”. La realitat ens diu que els guanyadors de la loteria, un any després, tornen al nivell de felicitat que tenien abans de guanyar-la. De fet, la creença en la sort com a sortida a les nostres desgràcies té un efecte paralitzant: no fem res per a generar noves oportunitats, ens quedem pendents dels canvis externs que ens han de salvar.
  • La veritat: “La veritat ens allibera. (El que passa és que s’ha de fer prevaldre l’autèntica veritat, que només és una: la nostra)”. Aquesta fantasia resulta especialment perillosa quan es tracta de les relacions personals i dels conflictes: en moltes ocasions, la nostra veritat personal no serà compartida pels altres. La realitat és complexa i depèn de tants factors que fàcilment en podem crear una versió simplement prioritzant uns elements en lloc d’uns altres. En la majoria dels casos, hauríem d’arribar a prendre decisions en funció de les conseqüències a curt i llarg termini del nostre comportament.
  • Les relacions entre homes i dones: “Homes i dones pertanyen a planetes diferents”. Aquesta fantasia empeny a pensar que homes i dones difícilment poden entendre’s. En realitat, les persones, homes i dones, necessitem una certa qualitat de vida, reconeixement, sentiments de competència i relacions. Com es deia en el llibre “En el principio era el sexo” (vegeu l’entrada del 19 de febrer al blog), les relacions estan marcades per les xarxes relacionals, de poder i de significat que es generen en les cultures humanes.
  • La innocència: “La ignorància és una font de felicitat”. Tanmateix, el coneixement és poder, encara que suposi assumir responsabilitat. El resultat de la ignorància, diu Browne, no és la felicitat, sinó l’ansietat. Ignorar els reptes no dóna lloc al benestar, ni ens dóna l’oportunitat d’aprendre i de generar nous recursos. No parlar, per exemple, de la mort vol dir, en molts casos, acceptar viure entre mentides.
  • La rectitud: “S’han de defensar sempre les pròpies opinions”. Tenir raó sempre sol sortir molt car. Fa que en el camí es perdin relacions significatives amb amics o familiars. A vegades, enmig d’una sessió he d’explicar que no és el mateix “estar bé” que “tenir raó”. En el primer dels casos, vivim en un món en el que entenem les diferències. En el segon, no hi ha altra opció que la nostra, només podem guanyar o perdre. Tal vegada hauríem de recordar que inclús quan som completament “objectius” ho fem filtrant el món a través de les nostres experiències i coneixements. No és que la veritat sigui relativa, sinó que sempre depèn de les interpretacions.
  • La justícia: “Al final el Bé sempre triomfa”. En realitat, però, la vida no és justa, simplement és com és. Tampoc queixar-se resulta útil. Hem d’aprendre a fer el que considerem que hem de fer, sense esperar la gratitud dels altres. Hem d’acceptar la realitat i les conseqüències de les nostres accions. Hem d’acceptar que hi ha moltes coses que no podem controlar. I així, serà possible centrar-nos en el que podem fer.
  • L’amor: ” En algun lloc hi ha la meva mitja taronja, l’home o la dona de la meva vida”. Aquesta fantasia porta incorporat el perill de pensar que les relacions són una qüestió d’esperar la persona adequada: una vegada que la trobem, tot anirà bé sense esforç. En realitat, trobar un projecte comú i un sistema eficaç de resolució de conflictes són la base de les relacions que funcionen. Això, però, suposa compromís i implicació. I una gran dosi de realitat, cosa que com hem vist altres vegades, el mite de l’amor romàntic no resisteix.
El benestar emocional només pot ser el resultat d’acceptar la realitat; una realitat complexa i que canvia en funció de la perspectiva. Les fantasies sempre ens allunyaran de viure una vida plena, amb sentit.

dissabte, 18 d’agost de 2012

La comunicació en la família i II


La meva història vital serà molt diferent de la dels meus fills. Ells són dos, amb sis anys de diferència entre ells. Jo compartia espai, relacions i jocs amb quatre germans més. I, sobretot amb els més petits, les dinàmiques eren molt florides, amb el que Deborah Tannen anomenaria alineacions canviants.

Es traçaven línees de connexió i de control contínuament. Intentàvem explotar la complicitat, però al mateix temps, volíem imposar el criteri que, en el moment en què passava alguna cosa considerada important, crèiem “millor”(evidentment, no coincidia gairebé mai el d’un i els dels altres).  Aquestes línies anaven variant en funció de com ens parlàvem, de quins temes compartíem, de la informació que donàvem o ocultàvem, dels interessos comuns, les perspectives des de les quals enfocàvem les coses, de les experiències compartides.

Les alineacions suposaven generar bàndols que, a vegades ens agrupaven a tots tres i, altres, deixaven a un de nosaltres a fora. El pitjor era la indiferència. Qualsevol cosa valia per tal de seguir amb un joc. No molestar-se quan et deixaven fora era el pitjor dels insults: una falta d’implicació en la relació.

Viure junts significa que es generen conflictes d’interessos, canvis en les prioritats i estils molt diferents que, tard o d’hora, provoquen discussions. Hi ha discussions que s’empantaneguen, mentre que n’hi ha que generen possibles solucions. Per això, Tannen proposa “lluites pautades”. Entre les condicions per a aconseguir que les discussions siguin enriquidores enumera:

  • Tots els membres de la família han de tenir clar què significa discutir per a un mateix i pels altres (a mi, personalment, em molestava discutir; al meu germà mitjà, en canvi, li encantava....).
  • A vegades, el que es presenten com a maniobres de control (per exemple, donar consell sobre el que “hauries de fer”) poden ser, en el fons, intents de connexió, de fer saber a l’altra que estem pendents, que ens preocupem.
  • S’han d’ignorar les vies mortes: a vegades ens quedem fixats en els detalls, quan el que realment pot portar a la solució és analitzar el metamissatge, reenquadrar la situació (veure el que ens diu la discussió de la pròpia relació).
  • No val fer preguntes trampes per tal de conduir a l’altra a reconsiderar els seus errors. S’ha de ser clar sobre l’objectiu de la conversa.
  • S’han de prohibir els insults. S’han de prohibir les desqualificacions globals.
  • No s’ha de permetre el sarcasme. Mai. Té com a efecte secundari provocar ràbia i iniciar una escalada d’insults.
  • No val exagerar per tal de dramatitzar la situació. Condueix a la ràbia i a discutir sobre els propis exemples, portant-nos a una via morta.
  • Ens hem de saber disculpar. A vegades, simplement suposa reconèixer la part de veritat que hi ha en el que l’altra diu.
  • Hem d’aprendre a metacomunicar-nos, a saber que si l’important és el que significa la intervenció de l’altra per a nosaltres (metamissatge) no hem de perdre el temps en el que s’ha dit (missatge).
  • En cas d’estar massa enfadats, hem de saber dir-ho i buscar un millor moment per a la discussió.
Tota família té una història que avença i bascula entre el fet d’aprofundir en la pròpia posició a partir dels conflictes i entre el fet d’aprendre a contenir les formes inadequades d’expressió. Aconseguim el benestar emocional quan passem a ser més conscient del nostre estil i aprenem a manejar millor els conflictes.

dissabte, 11 d’agost de 2012

Anatomia d'un dol


Dia 15 d’agost del 2011 començaven les meves vacances. Havíem estat fins tard veient “Pa negre”, la pel·lícula de Villaronga, i m’estava preparant per una sessió de lectura quan van tocar a la porta i un jove tot alterat ens va demanar que anéssim a la casa del meu germà petit, que no es trobava bé. Vam partir corrents, amb el cotxe i quan vam arribar va quedar clar que el que passava era greu, molt greu.

El meu germà estava allargat a terra. I vaig veure clarament que era mort. “És mort” vaig saber. Hi havia un jove que intentava reanimar-lo i la meva parella es va apropar i va tocar en Kiko, el meu germà. Jo no vaig poder; de fet, vaig pensar que ja no hi era, que no tenia sentit tocar-lo. I, després, de cop, va aparèixer la Guàrdia Civil i va començar el protocol de preguntes. Al cap d’uns moments, van arribar primer una ambulància i després una altra. Vaig demanar al meu company que avisés a la meva germana. Sentia l’equip de reanimació, escoltava el compte enrere marcat per la màquina i pensava que tal vegada es tornaria a posar a respirar, encara que al mateix temps sabia del cert que era mort. Però jo esperava, escoltava, agafada a l’esperança de que era un error, que ell tornaria a ser ell, que només havia estat una falsa alarma...

Va arribar la meva germana, amb l’espant a la cara i al cos, i quan la vaig veure vaig saber que era definitiu, “és mort” deia jo plorant, abraçant-la, “és mort”. Van anar a avisar el meu germà Pere i vam repetir el ritual. En Pere va avisar en Joan. I, amb na Bàrbara, vam decidir que ella anés a buscar els pares.

Els meus pares no van poder entrar a la casa. El meu pare estava en un estat de col·lapse seré; la meva mare plorava i plorava. Van quedar a la casa de la veïna. Al mateix temps, vaig sentir com la doctora signava l’hora de la mort i un dels joves guàrdies em va cridar per tal que parlés amb ella. Van dir-me que vindrien del jutjat i que després hauríem d’anar a declarar.

No podia ser. Era el meu germà petit. Aquesta era la idea absurda que em voltava. A l’últim sms de felicitació que em va enviar, em proposava demanar habitacions contigües a la residència de gent gran. Sempre havíem fet broma, deixant clar que jo era més vella.

Vaig sentir un gran dolor. Físic. Em feia mal tot el cos, però sobretot els braços. I sentia que els altres eren lluny. Patia pels meus pares, pels meus fills. Però només podia organitzar les coses, sense fer-me massa càrrec de la contenció que, en aquells moments, tots necessitàvem.

Durant molts dies no podia tornar al meu jo. Hi havia aquest dolor corporal, a vegades sord, a vegades molt agut, i no em deixava sentir. Seguia lluny del món i sentia la necessitat d’aterrar un altre cop en el meu jo, de poder sentir una pena més dolça, menys visceral. El col·lapse em deixava lluny de l’expressió. Només era una persona amb un cos pesat, dur i esquerp que volia aconseguir descarregar tota aquesta tensió i poder acompanyar als altres, agrair als altres la seva ajuda.

Vaig caminar molt; necessitava descarregar. I tots, vam passar a estar molt pendents dels pares. I el meu pare va assumir el control de l’itinerari familiar: “hem de seguir endavant” va anunciar, “les grans famílies es demostren en les grans desgràcies”. “Hem de seguir pels que queden”.  Només va plorar una vegada davant de nosaltres i, després, va somriure i va demanar perdó a la meva filla de tretze anys, dient-li que no tornaria a passar. Ca nostra havia de ser la casa dels que quedàvem.

Ara que el meu pare tampoc hi és, i a pesar de la duresa d’aquest any, he de dir que he tingut sort: sort de tenir els pares que tinc, sort de tenir els germans que tinc, sort de poder compartir la vida amb la meva parella, que, en tots els moments difícils, hi ha estat.

Els dols són proves terribles. Hem d’admetre que són més quotidianes del que ens agrada pensar. Però sempre ens arriben, a un moment o l’altra. Les morts ens arrabassen de la normalitat, ens deixen adolorits i sense guió. Hem de reconstruir la nostra vida en un moment, però, en el que el dolor ens allunya dels nostres recursos, de la nostra xarxa, de les coses que ens fan sentir bé en la nostra vida.

Un dol és una bomba. I les seves ones expansives. I la constatació de la destrucció després de l’impacte. I la por a no ser capaç de seguir, de reconstruir. I la decepció generada per tota aquella gent que espera que, en unes poques setmanes, tornis a la normalitat, un poc més trista, però una altra vegada tu mateixa. I la solitud dels moments de desesperació. I els moments de ràbia per la pròpia impotència. I la profunditat de la pena generada per la pena dels que estimem. I el plor després de constatar, una vegada més, que tots fem el que podem per omplir els espais buits generats per la seva absència, però no podem deixar de constatar que els altres, enmig d’un gran esforç, estan intentant el mateix, sense acabar d’aconseguir-ho.

El dol és un procés. I sorprèn. Sorprèn perquè no està fet de tristesa, només. En el camí que ens empeny a acceptar la presència de la mort, hi hem de deixar la por, la ràbia, la desesperació, la impotència, la solitud, la pena. Hem d’aconseguir tornar a sentir que la vida, a pesar de les absències, pot ser fluida. Tal vegada és això el que ens costa més aconseguir en aquest procés: fluïdesa. Fins que, després de molt temps, torna a presentar-se per moments.

Els dols formen part de la vida. Només acceptant això podem superar-los. I aquesta acceptació es fa gràcies a l’amabilitat i la compassió cap a nosaltres mateixos i el que ens ha tocat viure. El benestar emocional suposa viure una vida amb sentit, entrega i passió. El dolor no n’està exclòs. El que sí podem aprendre és a acceptar-lo sense massa patiment. Com es diu moltes vegades “el dolor és obligatori, el patiment opcional.

dissabte, 4 d’agost de 2012

La comunicació en la família


Diu Deborah Tannen en el seu llibre “¡Lo digo por tu bien!” que la família és la major font de consol i, al mateix temps, de dolor. La vida familiar està plena d’alegries i de tristeses ocasionades pel que diem i per com ho diem. Tal vegada podem triar els amics en funció de l’afinitat d’estil comunicatiu i de les nostres creences, però mai serà el mateix amb la família. I, fins i tot la parella, en el moment en què establim una relació estable, passa a formar part d’aquesta categoria, així com la seva pròpia família.

Tannen proposa una sèrie de passes per tal d’aconseguir harmonia i benestar en les relacions familiars. I, en el seu cas, totes es basen en l’anàlisi de la comunicació i les regles implícites en ella. Entre aquestes passes hi trobem:

  • Hem d’aprendre a separar el que és el missatge (la informació continguda en les paraules que ens diuen) del metamissatge (el que significa el missatge per la relació o el perquè consideres que l’altra persona ha dit el que ha dit, és a dir el que consideres que significa en la història de la relació). La majoria de vegades és el metamissatge el que ens afecta emocionalment, però perdem el temps parlant del missatge. I un dels que ens afecten més és el que es relaciona amb la incompetència: necessitem sentir-nos competents, però també volem que se’ns reconegui la pròpia competència; quan una persona de la família ens fa comentaris sobre com fer les coses, en moltes ocasions, patim l’efecte del metamissatge d’incompetència (pensem que el missatge de l’altra és, de fet, un comunicat de que no ho fem prou bé).
  • Hem d’aprendre a entendre i a equilibrar les necessitats de connexió i de control. Necessitem connexió, relacions, però també volem control, tenim unes expectatives sobre “com s’han de fer o dir les coses” i, en les nostres relacions, a part de manifestar la nostra vinculació, no podem deixar d’expressar aquestes expectatives, a vegades amb crítiques o indicacions de com l’altra persona “ho pot fer bé”. Com sabem molt bé després d’anys de sobreprotecció dels fills,  la connexió contínua per tal de supervisar el seu benestar també les envia un missatge sobre la seva incompetència, generant inseguretat.
  • Reenquadrar la situació, tenint en compte els aspectes esmentats (missatge, metamissatge, connexió i control), fa possible entendre les reaccions de les persones estimades: a vegades, el fet de mostrar rebuig a un comentari no indica que l’altra “passi” de nosaltres, sinó tot el contrari, ens informa de la importància que té la nostra aprovació per ella. Volem aprovació i reconeixement de les persones que estimem; per això ens dol tant sentir que no ens donen la raó. Reenquadrar suposa veure els múltiples elements de la situació, les diferents necessitats que posem en joc, cada un de nosaltres, cada vegada que ens comuniquem.
  • La metacomunicació, per altra banda, fa referència al fet de parlar sobre la pròpia manera de parlar i de veure la situació. Així, per exemple, una de les situacions més conflictives entre homes i dones es dóna en el moment de les disculpes: els homes, pensant en clau de control (entre el que seria la jerarquia i la igualtat) veuen les disculpes com una ruptura de la igualtat, una humiliació gratuïta; les dones, per la seva banda, ho situen en la dimensió de la connexió, i interpreten la falta de disculpes com una constatació de falta d’interès en el seu benestar.
  • Tannen ens recorda que, en moltes ocasions, en la comunicació hi ha malentesos que provenen de les diferències de gènere: així, per exemple, el contacte visual cercat per les dones a l’hora de mantenir determinades converses pot resultar desagradable pels homes. D’aquesta manera, resultarà més fàcil per un home mantenir determinades converses al cotxe o caminant. Tot això ens ajuda a entendre que coses que ens fan sentir acompanyats a unes persones, pot resultar desagradable per altres.   
  • Les converses, per altra banda, presenten el problema de les deficiències i de l’exuberància. Per una part, el que diem és deficient en el sentit de que donem per suposades moltes coses que no arriben a la persona amb la que parlem, com és el cas d’aquelles persones que no expressen mai els seus sentiments perquè creuen que ja estan inclosos en el fet de preocupar-se pels altres. Per una altra, l’exuberància apareix pel fet que, en moltes ocasions, enviem metamissatges dels quals no en som conscients o, simplement, els altres les escolten, sense que hi siguin presents, basant-se en les seves pròpies experiències, suposicions o associacions, com quan interpretem un silenci com a rebuig perquè venim d’una família molt expressiva i hem topat amb una persona que evita els conflictes.
El benestar emocional només es possible en el marc d’unes relacions positives amb nosaltres mateixos i amb les persones significatives de la nostra vida. Hem de recordar sempre que els conflictes són inevitables: procedim de móns diferents i ens costa trobar el llenguatge comú. Però, gràcies als conflictes i la seva resolució, les relacions poden passar a tenir un major nivell d’intimitat.