La comunicació en la família

Diu Deborah Tannen en el seu llibre “¡Lo digo por tu bien!” que la família és la major font de consol i, al mateix temps, de dolor. La vida familiar està plena d’alegries i de tristeses ocasionades pel que diem i per com ho diem. Tal vegada podem triar els amics en funció de l’afinitat d’estil comunicatiu i de les nostres creences, però mai serà el mateix amb la família. I, fins i tot la parella, en el moment en què establim una relació estable, passa a formar part d’aquesta categoria, així com la seva pròpia família.

Tannen proposa una sèrie de passes per tal d’aconseguir harmonia i benestar en les relacions familiars. I, en el seu cas, totes es basen en l’anàlisi de la comunicació i les regles implícites en ella. Entre aquestes passes hi trobem:

• Hem d’aprendre a separar el que és el missatge (la informació continguda en les paraules que ens diuen) del metamissatge (el que significa el missatge per la relació o el perquè consideres que l’altra persona ha dit el que ha dit, és a dir el que consideres que significa en la història de la relació). La majoria de vegades és el metamissatge el que ens afecta emocionalment, però perdem el temps parlant del missatge. I un dels que ens afecten més és el que es relaciona amb la incompetència: necessitem sentir-nos competents, però també volem que se’ns reconegui la pròpia competència; quan una persona de la família ens fa comentaris sobre com fer les coses, en moltes ocasions, patim l’efecte del metamissatge d’incompetència (pensem que el missatge de l’altra és, de fet, un comunicat de que no ho fem prou bé).

• Hem d’aprendre a entendre i a equilibrar les necessitats de connexió i de control. Necessitem connexió, relacions, però també volem control, tenim unes expectatives sobre “com s’han de fer o dir les coses” i, en les nostres relacions, a part de manifestar la nostra vinculació, no podem deixar d’expressar aquestes expectatives, a vegades amb crítiques o indicacions de com l’altra persona “ho pot fer bé”. Com sabem molt bé després d’anys de sobreprotecció dels fills,  la connexió contínua per tal de supervisar el seu benestar també les envia un missatge sobre la seva incompetència, generant inseguretat.

• Reenquadrar la situació, tenint en compte els aspectes esmentats (missatge, metamissatge, connexió i control), fa possible entendre les reaccions de les persones estimades: a vegades, el fet de mostrar rebuig a un comentari no indica que l’altra “passi” de nosaltres, sinó tot el contrari, ens informa de la importància que té la nostra aprovació per ella. Volem aprovació i reconeixement de les persones que estimem; per això ens dol tant sentir que no ens donen la raó. Reenquadrar suposa veure els múltiples elements de la situació, les diferents necessitats que posem en joc, cada un de nosaltres, cada vegada que ens comuniquem.

• La metacomunicació, per altra banda, fa referència al fet de parlar sobre la pròpia manera de parlar i de veure la situació. Així, per exemple, una de les situacions més conflictives entre homes i dones es dóna en el moment de les disculpes: els homes, pensant en clau de control (entre el que seria la jerarquia i la igualtat) veuen les disculpes com una ruptura de la igualtat, una humiliació gratuïta; les dones, per la seva banda, ho situen en la dimensió de la connexió, i interpreten la falta de disculpes com una constatació de falta d’interès en el seu benestar.

• Tannen ens recorda que, en moltes ocasions, en la comunicació hi ha malentesos que provenen de les diferències de gènere: així, per exemple, el contacte visual cercat per les dones a l’hora de mantenir determinades converses pot resultar desagradable pels homes. D’aquesta manera, resultarà més fàcil per un home mantenir determinades converses al cotxe o caminant. Tot això ens ajuda a entendre que coses que ens fan sentir acompanyats a unes persones, pot resultar desagradable per altres.   

• Les converses, per altra banda, presenten el problema de les deficiències i de l’exuberància. Per una part, el que diem és deficient en el sentit de que donem per suposades moltes coses que no arriben a la persona amb la que parlem, com és el cas d’aquelles persones que no expressen mai els seus sentiments perquè creuen que ja estan inclosos en el fet de preocupar-se pels altres. Per una altra, l’exuberància apareix pel fet que, en moltes ocasions, enviem metamissatges dels quals no en som conscients o, simplement, els altres les escolten, sense que hi siguin presents, basant-se en les seves pròpies experiències, suposicions o associacions, com quan interpretem un silenci com a rebuig perquè venim d’una família molt expressiva i hem topat amb una persona que evita els conflictes.

El benestar emocional només es possible en el marc d’unes relacions positives amb nosaltres mateixos i amb les persones significatives de la nostra vida. Hem de recordar sempre que els conflictes són inevitables: procedim de móns diferents i ens costa trobar el llenguatge comú. Però, gràcies als conflictes i la seva resolució, les relacions poden passar a tenir un major nivell d’intimitat.