Anatomia d'un dol

Dia 15 d’agost del 2011 començaven les meves vacances. Havíem estat fins tard veient “Pa negre”, la pel·lícula de Villaronga, i m’estava preparant per una sessió de lectura quan van tocar a la porta i un jove tot alterat ens va demanar que anéssim a la casa del meu germà petit, que no es trobava bé. Vam partir corrents, amb el cotxe i quan vam arribar va quedar clar que el que passava era greu, molt greu.

El meu germà estava allargat a terra. I vaig veure clarament que era mort. “És mort” vaig saber. Hi havia un jove que intentava reanimar-lo i la meva parella es va apropar i va tocar en Kiko, el meu germà. Jo no vaig poder; de fet, vaig pensar que ja no hi era, que no tenia sentit tocar-lo. I, després, de cop, va aparèixer la Guàrdia Civil i va començar el protocol de preguntes. Al cap d’uns moments, van arribar primer una ambulància i després una altra. Vaig demanar al meu company que avisés a la meva germana. Sentia l’equip de reanimació, escoltava el compte enrere marcat per la màquina i pensava que tal vegada es tornaria a posar a respirar, encara que al mateix temps sabia del cert que era mort. Però jo esperava, escoltava, agafada a l’esperança de que era un error, que ell tornaria a ser ell, que només havia estat una falsa alarma...

Va arribar la meva germana, amb l’espant a la cara i al cos, i quan la vaig veure vaig saber que era definitiu, “és mort” deia jo plorant, abraçant-la, “és mort”. Van anar a avisar el meu germà Pere i vam repetir el ritual. En Pere va avisar en Joan. I, amb na Bàrbara, vam decidir que ella anés a buscar els pares.

Els meus pares no van poder entrar a la casa. El meu pare estava en un estat de col·lapse seré; la meva mare plorava i plorava. Van quedar a la casa de la veïna. Al mateix temps, vaig sentir com la doctora signava l’hora de la mort i un dels joves guàrdies em va cridar per tal que parlés amb ella. Van dir-me que vindrien del jutjat i que després hauríem d’anar a declarar.

No podia ser. Era el meu germà petit. Aquesta era la idea absurda que em voltava. A l’últim sms de felicitació que em va enviar, em proposava demanar habitacions contigües a la residència de gent gran. Sempre havíem fet broma, deixant clar que jo era més vella.

Vaig sentir un gran dolor. Físic. Em feia mal tot el cos, però sobretot els braços. I sentia que els altres eren lluny. Patia pels meus pares, pels meus fills. Però només podia organitzar les coses, sense fer-me massa càrrec de la contenció que, en aquells moments, tots necessitàvem.

Durant molts dies no podia tornar al meu jo. Hi havia aquest dolor corporal, a vegades sord, a vegades molt agut, i no em deixava sentir. Seguia lluny del món i sentia la necessitat d’aterrar un altre cop en el meu jo, de poder sentir una pena més dolça, menys visceral. El col·lapse em deixava lluny de l’expressió. Només era una persona amb un cos pesat, dur i esquerp que volia aconseguir descarregar tota aquesta tensió i poder acompanyar als altres, agrair als altres la seva ajuda.

Vaig caminar molt; necessitava descarregar. I tots, vam passar a estar molt pendents dels pares. I el meu pare va assumir el control de l’itinerari familiar: “hem de seguir endavant” va anunciar, “les grans famílies es demostren en les grans desgràcies”. “Hem de seguir pels que queden”.  Només va plorar una vegada davant de nosaltres i, després, va somriure i va demanar perdó a la meva filla de tretze anys, dient-li que no tornaria a passar. Ca nostra havia de ser la casa dels que quedàvem.

Ara que el meu pare tampoc hi és, i a pesar de la duresa d’aquest any, he de dir que he tingut sort: sort de tenir els pares que tinc, sort de tenir els germans que tinc, sort de poder compartir la vida amb la meva parella, que, en tots els moments difícils, hi ha estat.

Els dols són proves terribles. Hem d’admetre que són més quotidianes del que ens agrada pensar. Però sempre ens arriben, a un moment o l’altra. Les morts ens arrabassen de la normalitat, ens deixen adolorits i sense guió. Hem de reconstruir la nostra vida en un moment, però, en el que el dolor ens allunya dels nostres recursos, de la nostra xarxa, de les coses que ens fan sentir bé en la nostra vida.

Un dol és una bomba. I les seves ones expansives. I la constatació de la destrucció després de l’impacte. I la por a no ser capaç de seguir, de reconstruir. I la decepció generada per tota aquella gent que espera que, en unes poques setmanes, tornis a la normalitat, un poc més trista, però una altra vegada tu mateixa. I la solitud dels moments de desesperació. I els moments de ràbia per la pròpia impotència. I la profunditat de la pena generada per la pena dels que estimem. I el plor després de constatar, una vegada més, que tots fem el que podem per omplir els espais buits generats per la seva absència, però no podem deixar de constatar que els altres, enmig d’un gran esforç, estan intentant el mateix, sense acabar d’aconseguir-ho.

El dol és un procés. I sorprèn. Sorprèn perquè no està fet de tristesa, només. En el camí que ens empeny a acceptar la presència de la mort, hi hem de deixar la por, la ràbia, la desesperació, la impotència, la solitud, la pena. Hem d’aconseguir tornar a sentir que la vida, a pesar de les absències, pot ser fluida. Tal vegada és això el que ens costa més aconseguir en aquest procés: fluïdesa. Fins que, després de molt temps, torna a presentar-se per moments.

Els dols formen part de la vida. Només acceptant això podem superar-los. I aquesta acceptació es fa gràcies a l’amabilitat i la compassió cap a nosaltres mateixos i el que ens ha tocat viure. El benestar emocional suposa viure una vida amb sentit, entrega i passió. El dolor no n’està exclòs. El que sí podem aprendre és a acceptar-lo sense massa patiment. Com es diu moltes vegades “el dolor és obligatori, el patiment opcional”.