El perill de les fantasies

En la meva biblioteca hi ha un llibre de l’any 1999, escrit per Joy Browne, al que hi tinc un afecte especial. Tracta de les idees irracionals que fan que esperem coses impossibles i que, al final, generen infelicitat. L’autora defensa que la realitat és la base del benestar i creure en impossibles resulta perillós, sobretot pel fet que tendim a comportar-nos en funció de les coses que creiem. I, normalment, no reflexionem sobre les nostres pròpies creences, de manera que quedem condicionats en les nostres accions per idees que poden fer que la nostra vida sigui una gran font de malestar.

Browne  parla de 9 fantasies que generen conflictes que s’enquisten i fan que les relacions o la nostra existència siguin difícils. Aquestes estan relacionades amb temes claus:

• Els conflictes a casa: “Tenir conflictes no és normal. Les famílies amb una total harmonia existeixen i són el referent. De fet, per què m’ha tocat aquesta família defectuosa i no qualsevol altra?” Browne considera que la idea occidental de la família és tal vegada la fantasia més romàntica i que genera més patiment dels darrers cent anys: marca una forma d’actuar que no té en compte la complexitat dels rols que existeixen en qualsevol família.

• La perfecció: “Tothom és perfecte...excepte jo mateixa”. Aquesta fantasia, de fet, és la base de l’autocrítica destructiva. No hi pot haver descans, ni serenitat. “Tampoc podem permetre la imperfecció de la nostra parella o dels nostres fills: pel seu bé els hem de recordar els seus defectes”. La contínua comparació social fa de la nostra vida una font d’inesgotable insatisfacció. Per altra banda, a vegades actuem com si en el món només hi hagués dos tipus de persones: els que ho fan bé i els altres (evidentment, nosaltres ho fem bé) i “pel seu bé” recordem als altres els seus errors, generant cicles interminables d’infelicitat.

• Els diners: “Si guanyés la loteria seria lliure i feliç”. La realitat ens diu que els guanyadors de la loteria, un any després, tornen al nivell de felicitat que tenien abans de guanyar-la. De fet, la creença en la sort com a sortida a les nostres desgràcies té un efecte paralitzant: no fem res per a generar noves oportunitats, ens quedem pendents dels canvis externs que ens han de salvar.

• La veritat: “La veritat ens allibera. (El que passa és que s’ha de fer prevaldre l’autèntica veritat, que només és una: la nostra)”. Aquesta fantasia resulta especialment perillosa quan es tracta de les relacions personals i dels conflictes: en moltes ocasions, la nostra veritat personal no serà compartida pels altres. La realitat és complexa i depèn de tants factors que fàcilment en podem crear una versió simplement prioritzant uns elements en lloc d’uns altres. En la majoria dels casos, hauríem d’arribar a prendre decisions en funció de les conseqüències a curt i llarg termini del nostre comportament.

• Les relacions entre homes i dones: “Homes i dones pertanyen a planetes diferents”. Aquesta fantasia empeny a pensar que homes i dones difícilment poden entendre’s. En realitat, les persones, homes i dones, necessitem una certa qualitat de vida, reconeixement, sentiments de competència i relacions. Com es deia en el llibre “En el principio era el sexo” (vegeu l’entrada del 19 de febrer al blog), les relacions estan marcades per les xarxes relacionals, de poder i de significat que es generen en les cultures humanes.

• La innocència: “La ignorància és una font de felicitat”. Tanmateix, el coneixement és poder, encara que suposi assumir responsabilitat. El resultat de la ignorància, diu Browne, no és la felicitat, sinó l’ansietat. Ignorar els reptes no dóna lloc al benestar, ni ens dóna l’oportunitat d’aprendre i de generar nous recursos. No parlar, per exemple, de la mort vol dir, en molts casos, acceptar viure entre mentides.

• La rectitud: “S’han de defensar sempre les pròpies opinions”. Tenir raó sempre sol sortir molt car. Fa que en el camí es perdin relacions significatives amb amics o familiars. A vegades, enmig d’una sessió he d’explicar que no és el mateix “estar bé” que “tenir raó”. En el primer dels casos, vivim en un món en el que entenem les diferències. En el segon, no hi ha altra opció que la nostra, només podem guanyar o perdre. Tal vegada hauríem de recordar que inclús quan som completament “objectius” ho fem filtrant el món a través de les nostres experiències i coneixements. No és que la veritat sigui relativa, sinó que sempre depèn de les interpretacions.

• La justícia: “Al final el Bé sempre triomfa”. En realitat, però, la vida no és justa, simplement és com és. Tampoc queixar-se resulta útil. Hem d’aprendre a fer el que considerem que hem de fer, sense esperar la gratitud dels altres. Hem d’acceptar la realitat i les conseqüències de les nostres accions. Hem d’acceptar que hi ha moltes coses que no podem controlar. I així, serà possible centrar-nos en el que podem fer.

• L’amor: ” En algun lloc hi ha la meva mitja taronja, l’home o la dona de la meva vida”. Aquesta fantasia porta incorporat el perill de pensar que les relacions són una qüestió d’esperar la persona adequada: una vegada que la trobem, tot anirà bé sense esforç. En realitat, trobar un projecte comú i un sistema eficaç de resolució de conflictes són la base de les relacions que funcionen. Això, però, suposa compromís i implicació. I una gran dosi de realitat, cosa que com hem vist altres vegades, el mite de l’amor romàntic no resisteix.

El benestar emocional només pot ser el resultat d’acceptar la realitat; una realitat complexa i que canvia en funció de la perspectiva. Les fantasies sempre ens allunyaran de viure una vida plena, amb sentit.