La comunicació en la família i II

La meva història vital serà molt diferent de la dels meus fills. Ells són dos, amb sis anys de diferència entre ells. Jo compartia espai, relacions i jocs amb quatre germans més. I, sobretot amb els més petits, les dinàmiques eren molt florides, amb el que Deborah Tannen anomenaria alineacions canviants.

Es traçaven línees de connexió i de control contínuament. Intentàvem explotar la complicitat, però al mateix temps, volíem imposar el criteri que, en el moment en què passava alguna cosa considerada important, crèiem “millor”(evidentment, no coincidia gairebé mai el d’un i els dels altres).  Aquestes línies anaven variant en funció de com ens parlàvem, de quins temes compartíem, de la informació que donàvem o ocultàvem, dels interessos comuns, les perspectives des de les quals enfocàvem les coses, de les experiències compartides.

Les alineacions suposaven generar bàndols que, a vegades ens agrupaven a tots tres i, altres, deixaven a un de nosaltres a fora. El pitjor era la indiferència. Qualsevol cosa valia per tal de seguir amb un joc. No molestar-se quan et deixaven fora era el pitjor dels insults: una falta d’implicació en la relació.

Viure junts significa que es generen conflictes d’interessos, canvis en les prioritats i estils molt diferents que, tard o d’hora, provoquen discussions. Hi ha discussions que s’empantaneguen, mentre que n’hi ha que generen possibles solucions. Per això, Tannen proposa “lluites pautades”. Entre les condicions per a aconseguir que les discussions siguin enriquidores enumera:

• Tots els membres de la família han de tenir clar què significa discutir per a un mateix i pels altres (a mi, personalment, em molestava discutir; al meu germà mitjà, en canvi, li encantava....).

• A vegades, el que es presenten com a maniobres de control (per exemple, donar consell sobre el que “hauries de fer”) poden ser, en el fons, intents de connexió, de fer saber a l’altra que estem pendents, que ens preocupem.

• S’han d’ignorar les vies mortes: a vegades ens quedem fixats en els detalls, quan el que realment pot portar a la solució és analitzar el metamissatge, reenquadrar la situació (veure el que ens diu la discussió de la pròpia relació).

• No val fer preguntes trampes per tal de conduir a l’altra a reconsiderar els seus errors. S’ha de ser clar sobre l’objectiu de la conversa.

• S’han de prohibir els insults. S’han de prohibir les desqualificacions globals.

• No s’ha de permetre el sarcasme. Mai. Té com a efecte secundari provocar ràbia i iniciar una escalada d’insults.

• No val exagerar per tal de dramatitzar la situació. Condueix a la ràbia i a discutir sobre els propis exemples, portant-nos a una via morta.

• Ens hem de saber disculpar. A vegades, simplement suposa reconèixer la part de veritat que hi ha en el que l’altra diu.

• Hem d’aprendre a metacomunicar-nos, a saber que si l’important és el que significa la intervenció de l’altra per a nosaltres (metamissatge) no hem de perdre el temps en el que s’ha dit (missatge).

• En cas d’estar massa enfadats, hem de saber dir-ho i buscar un millor moment per a la discussió.

Tota família té una història que avença i bascula entre el fet d’aprofundir en la pròpia posició a partir dels conflictes i entre el fet d’aprendre a contenir les formes inadequades d’expressió. Aconseguim el benestar emocional quan passem a ser més conscient del nostre estil i aprenem a manejar millor els conflictes.