“La teva xarxa de suport social a la teva vida real pot ser “més important per a la teva salut física que l’exercici físic o que la lluita contra l’obesitat”, conclou [Julianne] Holt-Lunstad”
“Al final, aquestes relacions són les que ens defineixen. El teu llegat és com fas sentir a les persones que tens aprop.”
Anna Goldfarb “Modern Friendship. How to Nurture Our Most Valued Connections”
“Un cervell que se sent sol ha de consumir molts recursos per tal de mantenir l’equilibri entre els sistemes. En poc temps, entra en dèficit pel que fa als depòsits d’energia (...). El cervell, llavors, comença a tractar al cos com si estès malalt. Si el procés dura molt, el sistema immunitari es trastoca i poden aparèixer malalties relacionades amb el metabolisme com la diabetis, els problemes cardiovasculars, la depressió i més errors en la detecció de cèl·lules tumorals”
Lisa Feldman Barrett
Les relacions són el millor que et pot passar.
Les relacions són el pitjor que et pot passar.
Quina afirmació és certa?
Segons Lisa Feldman Barrett, les dues són certes (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/07/amor-relacions-sentit-la-vida.html).
El millor que pot li pot passar a un sistema nerviós humà és entrar en contacte amb un altre sistema nerviós humà. El pitjor que li pot passar a un sistema nerviós humà és entrar en contacte amb un altre sistema nerviós humà (que no estigui disposat a connectar-se).
Com explica Barbara Fredickson, quan hi ha una bona connexió entre dues persones, els seus cervells semblen entrar en un ball de sincronia. Ella l’anomena “ressonància positiva” (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/12/amor.html) i el resultat d’aquest procés és l’experimentació de l’amor.
Anna Goldfarb és una exploradora del que anomena les amistats modernes. En el seu llibre “Modern Friendship. How to Nurture Our Most Valued Connections” cartografia el que és avui l’amistat i com podem cultivar-la en aquest món on ningú sembla tenir temps per a res.
La vida ens empeny. I ens resulta més difícil trobar espais en els que compartir temps amb altres persones. Amb la desaparició dels espais públics (places, bars per fer el cafè on sabies que hi trobaries persones conegudes, espais compartits i lliures per fer esport…) I amb unes agendes cada vegada més apurades, les amistats resulten més males de mantenir.
Tanmateix, la tesi de Goldfarb és que només tindrem les amistats que necessitem si ens fem responsables del seu manteniment.
Les amistats modernes necessiten compromís, temps i atenció. Només amb aquests ingredients podem fer que les altres persones, els que volem que siguin els nostres amics, es sentin vistos, valorats i estimats.
Segons Jeff Hall, necessitem entre 40 i 60 hores presencials per passar de tenir una relació entre coneguts a considerar-lo un company, de 80 a 100 hores per parlar d’amistat i sobre 200 hores de passar temps junts perquè algú es pugui qualificar com a “millor amic”. Tenir amics suposa una inversió emocional i temporal (https://benestaremocional.blogspot.com/2022/12/tenir-amics.html)
Les amistats són orgàniques. I canvien amb el temps. La dècada dels 20 anys és més expansiva. Als 30 de cada vegada és més difícil trobar noves relacions d’amistat i més complicat renegociar les antigues.
Per començar a cultivar les amistats que volem a la nostra vida, hem de partir de la realitat. Goldfarb parla de sis veritats a tenir en compte quan pensem en l’amistat:
1.- Els amics ens decebran.
Els amics fallaran. No ens donaran el que necessitem. Diran coses lletges que ens faran mal i ens confondran. Ens deixaran tirats.
I, evidentment, nosaltres també farem el mateix.
No trobarem amics perfectes.
Les amistats llargues porten a sobre les cicatrius d’antigues ferides fruit de sentiments ferits, malsentesos I conflictes.
El que és important és el fet d’haver triat invertir el nostre temps I la nostra atenció de manera sàvia.
I acceptar les nostres mútues imperfeccions.
2.- L’amistat canviarà.
L’amistat és una cosa fluida. Canvia contínuament, de la mateixa manera que les persones creixem, canviem i ens transformem.
L’amistat és com una sèrie, amb temporades diferents en funció del context I dels canvis de les persones que en formen part.
L’amistat sempre troba la manera de sorprendre’ns. La vida i les coses que ens passen la posen a prova.
I hem d’estar preparats pels canvis, per la incertesa.
Hem de treballar l’acceptació i la flexibilitat.
3.- L’amistat té com a requisit la maduresa.
“L’amistat necessita que et coneguis a tu mateix, que coneguis els teus límits emocionals i que siguis explícit sobre el que necessites i el que t’agrada. Entendre’t a tu mateix, entendre que el món és gran, imprevisible i complicat i comunicar clarament els teus límits, en lloc de sabotejar plans o evitar situacions importants, requereix maduresa.”
No hi ha ningú que neixi sent un bon amic.
Necessitem temps i pràctica. I anem aprenent el temps que anem fent el que podem amb els amics amb els que anem connectant.
Com en qualsevol altre aspecte de la vida, fallarem. Fallarem més. Fallarem millor. I aprendrem.
L’amistat requereix que usem molts recursos per tal de mantenir-la.
I, en moltes ocasions, les amistats no evolucionen i es mantenen per culpa de qüestions logístiques. A vegades, no acabem de trobar la manera de veure’ns més en llocs que no siguin la feina o ca nostra, degut a la falta d’espais lliures disponibles en la societat moderna.
“La maduresa és el llindar que creues quan deixes d’estar a la defensiva amb els altres [deixant de donar-los la culpa dels conflictes] i comences a afrontar les coses amb curiositat.”
El que realment importa, per créixer, és com afrontem els nostres (normals, inevitables) errors. Només reconeguent els fracassos podem aprendre a posar límits i a manifestar les nostres preferències.
“Al final, aquestes relacions són les que ens defineixen. El teu llegat és com fas sentir a les persones que tens aprop.”
4.- Necessites acceptar que et rebutjaran.
Les amistats significatives sempre vindran amb un cert nivell de rebuig. Ningú està sempre disponible. En qualsevol sentit.
La disponibilitat dels amics, en moltes ocasions, no indiquen que l’amistat està en perill, sinó que hi ha en joc prioritats diferents.
“La ràbia, les gelosies, la tristesa -tot això sembla diluir-se quan decideixes no prendre’t les coses personalment i sentir-te ferit, deixat de banda, ofès o traït davant els actes d’una altra persona degut a que, al final del dia, la majoria no volien ferir-te intencionadament.”
Els amics són persones. Les persones ens equivoquem, ens despistem, no llegim les situacions de la mateixa manera. Evidentment, hi ha persones amb males intencions. Però són una minoria.
5.- Depèn de nosaltres cercar oportunitats per connectar.
Com explica John Gottman (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2024/04/7-dies-7-practiques-tota-una-vida.html), les persones que accepten l’intent de connexió de l’altra gaudeixen d’una millor relació, gràcies a tenir un accés millor a expressions d’humor, d’afecte i d’interés.
Un intent de connexió pot ser una pregunta, un gest, una mirada, un comentari, un contacte corporal. Tot significa el mateix: “Vull sentir-me connectat amb tu”.
En la majoria de casos en les que la interacció no s’aprofita, no és per malícia. En moltes ocasions, el problema és la inconsciència de la possibilitat de connectar. Tanmateix, ignorar les intencions d’entrar en contacte de les persones que estimem sempre té el mateix efecte: sensacions de solitud i de malestar.
Podem ser diferents, voler coses diferents, però tenir cura dels intents de connexió. En aquest cas, si se’ns convida a alguna cosa que no volem fer, es tractaria de donar una alternativa, en pla “Oh, no som massa d’anar a aquests llocs. M’agrada més fer aquestes altres activitats. Hi ha alguna d’elles que t’agradi també a tu?”
6.- Ser el millor amic d’algú també et fa més feliç a tu.
Les dades, curiosament, indiquen que tenir un millor amic no contribueix a la satisfacció vital, però que algú t’hi consideri sí. Això es degut a que algú t’hi consideri és una bona mesura de la teva generositat i de la teva capacitat per donar suport.
“Quan fem alguna cosa amable pels altres, es produeix una pujada de dopamina [al nostre cervell] i ens sentim bé”, explica la investigadora Suzanne Degges-White.
“L’amor i la pertinença són algunes de les nostres necessitats genètiques bàsiques. És crucial que ens sentim part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. L’amistat fa això per nosaltres.”, assenyala Goldfarb.
Vols sentir-te més jove? Mira de participar i formar part d’una comunitat.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada