Tenir amics...

“Quan estem amb amics, la nostra atenció es focalitza, els distractors s’atenuen i la consciència del pas del temps desapareix: emergim en un món en el què la intimitat i la joia compartida amb els altres és la realitat fonamental i, per un moment, el món esdevé un lloc diferent” Beverly Fehr

“La solitud és una de les maneres més efectives de fer que un cos es senti amenaçat i insegur” Steven Cole

  “Un cervell que se sent sol ha de consumir molts recursos per tal de mantenir l’equilibri entre els sistemes. En poc temps, entra en dèficit pel que fa als depòsits d’energia (...). El cervell, llavors, comença a tractar al cos com si estès malalt. Si el procés dura molt, el sistema immunitari es trastoca i poden aparèixer malalties relacionades amb el metabolisme com la diabetis, els problemes cardiovasculars, la depressió i més errors en la detecció de cèl·lules tumorals” Lisa Feldman Barrett

 

 

 

 

El cervell, explica John Cacioppo (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com/2016/04/la-solitud-es-el-pitjor-dels-mals.html) no existeix com una cosa aïllada, sinó que l’hem d’entendre com a “una part d’individus que creixen i maduren i que, ells mateixos, formen part del teatre de la vida”. I aquest teatre és social, comença amb la cura prenatal, segueix amb els vincles entre criatura i cuidadors, entre amics i mestres i acaba amb un sentiment de suport o de solitud, amb la família i la societat prenent decisions sobre la cura de les persones majors.

“El cervell social, explica Denworth (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2022/11/la-necessitat-de-tenir-amics.html) està format per una sèrie de circuits (...) que inclouen tots els components que estan dedicats a processar les interaccions amb l’altra gent. Hi trobem el nostre sentit del jo, des de l’habilitat per reconèixer-nos a nosaltres mateixos com a diferents dels altres a la nostra consciència de la nostra personalitat i de la nostra història autobiogràfica. HI ha la nostra habilitat per tal d’assumir la perspectiva de l’altra persona (també coneguda com a “mentalitzar” o “teoria de la ment”). Hi ha la nostra habilitat per tal de regular les nostres emocions i la nostra conducta com a resposta a l’altra gent o per tal d’encaixar amb les normes socials. I hi ha la nostra habilitat per tal de detectar si ens sentim socialment inclosos o exclosos, el que equival a la detecció de l’amenaça”.

L’anomenada “hipòtesi del cervell social” es va popularitzar pel psicòleg de l’evolució Robin Dubar (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2020/12/els-5-cercles-dintimitat-o-les.html). Segons aquesta teoria, la intel·ligència és un producte de les necessitats socials que ha d’afrontar una espècie. Viure en grups permet als animals resoldre dos problemes ecològics molt importants: el primer, el risc de patir un atac per part dels predadors; el segon, solucionar el problema de trobar menjar suficient. “Els humans, explica Dunbar, solen trobar la manera de formar i mantenir un mínim de relacions duradores, positives i significatives”.                

La necessitat de pertànyer sembla universal. I està entrellaçada amb la nostra biologia. Segons, Shelley Taylor (vegeu, https://benestaremocional.blogspot.com/2015/05/el-triangle-de-lamor-compromis-iii.html), a part de la resposta de “lluita/fugida” davant l’estrès, els humans en tenim una altra que anomena “tenir cura i contactar amb amics”. Quan ens sentim amenaçats o veiem algú amenaçat tenim la tendència a ajudar o a demanar ajuda. La solitud bloqueja la possibilitat de respondre activant el cervell social davant una amenaça.

La solitud, com explicava Lisa Feldman Barrett (vegeu, https://benestaremocional.blogspot.com/2018/07/amor-relacions-sentit-la-vida.html), fa que el sistema de manteniment corporal hagi de compensar el malestar de la falta de suport (sentida o real). I, curiosament, els estudis demostren que són els més joves, els que tenen entre 18 i 22 anys, on es troben els nivells de sentiment de solitud més elevats (hi veieu alguna relació amb els nivells alarmants d’intents de suïcidi en aquesta franja d’edat?). En contra del que es creu, els sentiments de solitud són menys punyents a mesura que passen els anys.

La solitud és com et sents sobre la teva vida social. Pot ser el resultat de mesures quantitatives (“tinc pocs amics”) o qualitatives (“no tinc converses íntimes amb ningú”). I la solitud mata. En canvi, els estudis mostren que les relacions positives proporcionen un sentit de propòsit i de sentit, milloren la nostra perspectiva i ens encoratgen a implicar-nos en conductes més saludables.

Les relacions purament negatives són rares de trobar, però quan es tenen resulten nocives per a la salut: s’associen a alts nivells d’estrès, alts nivells de depressió, una pressió arterial alta i una funció immunitària reduïda. En el cas de les anomenades relacions ambivalents (amb un nivell de malestar que podríem relacionar amb els quatre genets de l’apocalipsi de John Gottman, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/07/10-punts-per-lexit-en-les-relacions.html), els efectes sobre la salut de les persones implicades tampoc és positiu. La culpa, el ressentiment o el menyspreu ens emmalalteixen, literalment.

Per a la majoria de nosaltres, escriu Denworth, “les amistats són voluntàries, personals, positives i persistents i suposen un mínim d’equitat”. Al darrera d’aquestes relacions hi trobem la química del sistema de recompensa del cervell, quan ens adonem que agradem i això, de retruc, ens fa sentir bé. I cada cervell té la seva història i les seves necessitats.

La investigadora Sarah Matthews distingeix tres tipus de cercadors d’amistats:

·        Les persones independents, que es consideren a elles mateixes autosuficients i es conformen amb socialitzar de manera casual, en funció de les activitats que comparteixen amb altres persones.

·        Les persones exigents o selectives que es solen vincular a uns quants amics molt íntims.

·        Les persones acaparadores que acumulen una varietat d’amics a mesura que es moven per la vida. En aquesta categoria, hi trobem dos grups: els acaparadors selectius, amb interessos concrets, i els acaparadors incondicionals, amb interessos centrats en el propi fet de socialitzar.

El tipus exigent o selectiu és el més comú i el més poc freqüent és el de les persones independents. A part de les característiques de personalitat, el nivell educatiu, la salut física, els anys passats al mateix lloc i el número de contactes diaris amb amics són els predictors de l’estil d’amistat d’una determinada persona.

En general, les persones tenim un cercle íntim format per entre dues i sis persones. De cada quatre d’aquestes, dues o tres són familiars. L’important, sempre, no és l’origen de la relació, sinó la seva qualitat. Com més profunda és una relació, més efectes beneficiosos té sobre la salut (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/11/parlem-amb-profunditat.html), pel suport que suposa. Pel que fa al que s’anomenen “vincles dèbils”, que són persones que en el cercle d’intimitat estan en la categoria de companys o coneguts, està demostrat que són molt importants pel fet que ens connecten a informació i a idees que no tindríem en compte si només ens relacionéssim amb el nostre cercle íntim.

Per altra banda, es sol donar un fet curiós: la meitat de vegades, les persones solem contar problemes personals a gent fora del nostre cercle íntim. A vegades, per una qüestió de disponibilitat, altres pel fet de compartir determinades experiències i, finalment, perquè cerquem algú que tingui credencials professionals per tal de poder orientar-nos. Homes i dones ho fem per igual, encara que els estudis assenyalen que els estils relacionals són diferents. Els homes valoren més el que s’anomena agència: què pots compartir amb els amics, quines oportunitats t’obren i quins recursos t’ofereixen. Les dones valoren més el suport i la cura emocional.

Però, quin temps necessitem per consolidar una amistat autèntica? Segons Jeff Hall, necessitem entre 40 i 60 hores presencials per passar de tenir una relació entre coneguts a considerar-lo un company, de 80 a 100 hores per parlar d’amistat i sobre 200 hores de passar temps junts perquè algú es pugui qualificar com a “millor amic”. Tenir amics suposa una inversió emocional i temporal.

I aquesta inversió està marcada pel nostre temperament, la nostra tendència a l’extroversió i les nostres habilitats socials. Els introvertits serien més aviat persones independents i poc sociables, però es mostrarien feliços i ben adaptats. El problema ve quan hi ha una manca d’habilitats socials: persones que volen tenir més amics, però que no tenen la capacitat relacional suficient i que, al final, es senten rebutjats i sols.

Amb els amics pots arribar a tenir una bona conversa. Una bona conversa significa crear una nova cosa de manera conjunta. Es tracta de fer un passeig per un bosc que no sabem on acabarà. Es tracta de crear idees noves que no apareixerien si ho féssim sols. S’assembla al que Barbara Fredickson anomena “ressonància positiva” (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/12/amor.html), al que ella anomena “amor”.

Bona reflexió!