L’amistat és un organisme en construcció

“No estàs fet per a tothom, ni tothom està fet per a tu. Per això és tan especial quan et trobes amb les poques persones amb les quals tens una amistat, un amor o una relació genuïna. Has de saber l’especial que és perquè has experimentat quan no ho és” Brianna Wiest “When You’re Ready This Is How You Heal”

 

“Un amic coneix els nostres defectes i zones obscures, però queda al nostre costat, company més de les nostres vulnerabilitats que dels nostres triomfs, inclús quan ens trobem sota l’estranya il·lusió de no necessitar-lo. La veritable amistat és una benedicció precisament perquè la seva fórmula elemental és descoberta una i una altra vegada a través de la comprensió i de la compassió.” David Whyte “La belleza oculta de las palabras cotidianas”

 

 

 

 

 

 

 

L’amistat és un organisme en construcció.

L’amistat depèn de la consolidació del que s’anomena cervell social. Durant l’etapa infantil, les criatures han de detectar i reconèixer les claus socials i han d’aprendre a vincular-se. Des del primer moment, els bebès donen molta importància a les cares, per sobre d’altres estímuls visuals. Les cares són una font d’informació social que revelen la identitat, l’edat, el gènere i un gran ventall d’emocions. Les emocions, explica Lydia Denworth a “Friendship: The Evolution, Biology and Extraordinary Power of Life’s Fundamental Bond”, són un sistema de comunicació i, a més, “organitzen” les nostres ments, classificant el que passa en el que poden ser recompenses o perills potencials.

Les veus també són molt importants. Entre els quatre i els set mesos de vida, el cervell es torna cada vegada més sensible a l’anàlisi de les veus que ens envolten. I mostren una gran preferència per la de la seva mare. Quan això passa de forma clara, sembla que les habilitats lingüístiques de l’infant són més altes.

El sentit del tacte, el més desenvolupat en un nadó, és molt important pel que fa al desenvolupament del cervell social, sobretot la qualitat emocional d’un contacte agradable que comporta una sensació de contenció i de seguretat. Aquesta sensació dona la seguretat a l’infant per obrir-se al món.

Sobre els 7 anys el món dels infants s’obre a l’exterior. En paraules de Denworth, “els grups d’iguals s’expandeixen. Els adults supervisen de cada vegada menys les interaccions infantils. Els nins comencen a preocupar-se més per com les veuen els amics”. Les relacions amb els pares i els familiars no donen el material suficient per arribar a una socialització òptima. Els nins necessiten relacions horitzontals, entre iguals. I arriba l’escola. Han d’aprendre sobre cooperació i col·laboració, reciprocitat i lleialtat i el que significa ser de fiar.

L’amistat és on s’aprèn tot això.

I aquesta, en moltes ocasions, es dona en el context del joc. El joc és una de les conductes més presents en els humans i ens els mamífers socials. El joc s’assembla molt a la conducta adulta, però sense les pressions associades a aquesta i amb la diferència que és agradable i voluntària. “El joc és un procés cerebral que permet a un animal implicar-se completament amb un altre animal. I si s’entén la joia del joc, s’entén la naturalesa de la joia en general”, explicava el neurocientífic Jaak Panksepp. El joc permet aprendre sense estrès i afina l’autocontrol, tant el físic com l’emocional. I, en el cas dels mamífers, alimenta la sociabilitat i les eines necessàries pel bon funcionament del cervell social.

Durant l’adolescència apareixen les sortides a sopar, a “fer voltes”, “de festa”... En aquests moments, la lleialtat i la intimitat assoleixen noves dimensions. Els amics es converteixen en la font més important de validació i suport. I els drames relacionats amb les traïcions i el rebuig estan servits. Els estudis indiquen que el rebuig genera més dolor durant l’adolescència que en qualsevol altre moment de la vida. Pensem que els estudis assenyalen que entre els 11 i 12 anys, un període en el que els gustos es consoliden (esports, activitats extraescolars, gustos musicals, preferències per sortides de diferents tipus...), dos de cada tres estudiants canvien d’amics. I, sobre un 12% no tenen cap amic, i dins d’aquest grup hi trobem el doble de nins que de nines.

L’amistat és un factor protector. Tot el que passa a un institut s’ha d’entendre dins de la perspectiva de la jerarquia: hi ha adolescents amb un estatus alt i d’altres amb un estatus baix. El bullying, que té el seu moment culminant entre 6è de Primària i 2n de Secundària (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/11/una-relfexio-sobre-el-bullying.html), és un esforç estratègic per tal de guanyar i mantenir estatus. A curt termini, els bullies són populars, el que converteix la seva estratègia hostil en efectiva. L’amistat és un amortidor. Si tens un amic és menys probable que siguis l’objectiu d’un bully.

La presència dels amics per un adolescent pot fer que s’arrisqui més a fer determinades conductes, però també és una font d’aprenentatge i exploració (aprenen millor i més ràpid si ho fan amb amics). I una font antiestrès. A partir dels 11-12 anys, la presència de la mare deixa de ser un element calmant i ho passen a ser els amics.

El consens general a l’hora de definir l’amistat, explica Joan Silk, és que han de ser relacions “íntimes, aportadores de suport i igualitàries”. Aquesta autora és primatòloga i va provar, amb els seus col·laboradors, que l’amistat tenia una raó evolutiva: tenir amics augmenta la pròpia supervivència i la dels teus descendents, fins i tot arriba a ser més important que el teu estatus en el grup de primats. I la qualitat d’aquesta amistat és el que importa més: ha de ser forta, estable i relativament equitativa. Com diu Silk, “Això és el que l’amistat és: una relació positiva a llarg termini que implica cooperació”. Els parents i les parelles sexuals poden considerar-se com a amics només si la relació és gratificant.

Es pot fer una radiografia temporal del paper de l’amistat en les nostres vides. Quan arribem a la vintena, els humans passem pel que s’anomenen “els anys tribals”, coneixent molta gent nova, compartint molt temps amb amics i amb coneguts que poden arribar a ser-ho. La trentena, per altra banda, ve marcada pel que sembla “la mort” de l’amistat, ofegada per la vida de parella, els fills, la feina i per les asincronies (uns amics tenen parella, els altres no; uns tenen fills, els altres no; hi ha canvis de domicili...). Quan s’arriba als quaranta, amb més responsabilitats i més pendents dels assumptes de feina i familiars, encara no es torna prioritzar el manteniment de l’amistat. Els cinquanta són una altra cosa: amb els fills grans i amb més estabilitat personal i professional, es torna a dedicar més temps als amics.

Quan tens amics de veritat, et sents valorat i saps que tindràs el suport necessari quan faci falta. Per la majoria de nosaltres, les amistats són voluntàries, personals, positives, persistents i igualitàries. I ens fan sentir bé.

Continuarà...