dissabte, 14 de desembre de 2019

Témer poc i preparar molt...


“cada dia és únic, com un do, i hem de procurar que cada jornada valgui la pena”

“És un fet que gairebé totes les persones que tenim el privilegi de conèixer al final de la seva vida són extraordinàries. Suporten els símptomes amb valentia. Accepten que no poden evitar la mort i aprofiten cada dia com si fos l´últim. Poden superar la tirania de fer plans, deixen de preocupar-se pel futur i frueixen el present”

“[pel que fa a la mort] hem de témer poc i preparar molt”

“si la majoria de les morts passen al final d’un deteriorament progressiu de la salut i, a pesar de que la majoria de les morts sobtades són el resultat de malalties reconegudes, per què gairebé mai estem preparats?”

“L’art de morir s’ha convertit en un saber oblidat, però tota mort és una oportunitat de retornar als supervivents aquest saber, per tal que el facin sevir quan hagin d’afrontar altres morts al futur, inclosa la seva”

“si som capaços d’asseure’ns amb algú profundament angoixat sense rebutjar la seva angoixa, podrem permetre que la gent explori els seus pensaments més dolorosos, processar-los i tal vegada trobar formes més útils d’afrontar-los”

“L’últim missatge, el més freqüent, és t’estim” Kathryn Mannix “Cuando se acerca el final”

“Tant de bo sabéssim que tots nosaltres estem només a un mil·límetre de la mort, tot el temps! L’Hagaure és un manifest samurai, escrit en 1716, per tal de recordar als seus lectors aquest fet irrefutable. “És ridícul –escriu l’autor del llibre, Tsunetomo Yamamoto- passar-se tota la vida lluitant i preocupant-se i fent coses que no volem fer; tanmateix, aquesta vida és un somni breu i efímer”

“comencem a morir en el moment en què naixem”

“Els moments que compten per mi són aquells en els que m’he sentit més viva” Cory Taylor “Morir. Una vida”









En el nostre interior, de forma inconscient, habiten idees i expectatives sobre les coses importants que ens aniran passant a la vida. El que hem viscut, el que hem sentit dir al nostre voltant, el que hem vist a les pantalles, les cançons que ens acompanyen a cada moment del nostre camí vital, marquen la visió que tindrem del que Kathryn Mannix, al seu llibre “Cuando se acerca el final”, anomena els grans temes: naixements, morts, amors, pèrdues o canvis. En el cas de la mort, però, el problema està en que s’ha convertit en un tema gairebé tabú.

En aquest sentit també es manifesta Cory Taylor a “Morir. Una vida”: “Per a molts de nosaltres, la mort s’ha convertit en aquella cosa innombrable, un silenci monstruós. Però això no ajuda als que es moren, que probablement ara estan més sols que mai”. Aquesta autora reflexiona sobre el procés d’encarar la mort, després d’entrar a la fase terminal d’un càncer. I veu que, al contrari de la gent d’altres generacions, la majoria de persones moren a l’hospital, en una ambulància, a les cures intensives, en un ambient medicalitzat, sense la possibilitat de que els altres, i ells mateixos, puguin entendre, com explica Mannix, “que es pot viure bé dins dels límits de la pèrdua d’energia”.

Mannix escriu sobre històries de persones que són conscients de que han entrat a la fase terminal de la seva vida i emfatitza que “els que han de morir es dediquen a viure, exactament igual que la resta dels que seguirem vius”. I, mantenint la mateixa tesi que Taylor, ha arribat a la conclusió de que pel que fa a morir-se “hem de témer poc i preparar molt. L’objectiu de Mannix és que els professionals de la salut i la societat en general puguin parlar de viure millor la nostra part final, és a dir, que puguem morir millor: ”Sabem com són el naixement i la mort quan es donen sense contratemps: fases clares, una progressió previsible, necessitat d’acompanyar i confortar, sense interferir”.  

Taylor, per la seva banda, reflexiona sobre la seva impotència: “Tant si són bones com males notícies, el missatge sempre és el mateix: en els hospitals no es parla de mort, es parla de tractaments. Quan sortia de les consultes sentia que aquella cita havia reduït la meva humanitat, com si hagués quedat limitada únicament a la malaltia, com si tot el demés que em defineix hagués desaparegut”.

La medicina pal·liativa és l’alternativa al silenci sanitari davant la mort. Mannix la defineix com “una mescla de feina en equip i treball clínic detectivesc per tal de trobar l’origen dels símptomes i oferir la millor solució als pacients; atenció a les necessitats psicològiques i a la resiliència d’aquests i de les seves famílies; honestedat i sinceritat davant les malalties incurables i la convicció de que cada pacient és únic, la persona clau en l’equip mèdic que el segueix.Es tracta de deixar de veure al pacient com a malalt a tractar i veure’l com una persona amb la que s’ha de treballar per assolir objectius comuns.

Quan una malaltia va guanyant la partida, el primer que s’experimenta és que la persona està més cansada. Però aquest fet, en la immensa majoria dels casos, fa que la persona prioritzi i, com explica Taylor, que experimenti més tendresa pels records, que reflexioni sobre el passat i sobre el llegat que deixarà als que queden. “Una mort sobtada (...) m’imagino que deixa enrere un terrible pesar per totes les coses que no s’han dites ni podran dir-se. Una mort lenta, com la meva, té aquesta avantatge. Hi ha molt temps per parlar, per dir a les persones el que sents, per intentar donar sentit a tot, a la vida que està a punt d’acabar, tant a la teva com a la dels que queden”.

Mentre el cos es precipita cap a la catàstrofe, diu Taylor, la ment està en un altre lloc, centrada en una altra tasca vital, en el seu cas explicar alguna cosa valuosa als altres abans d’anar-se’n. En el cas del meu germà Pere, mentre el seu cos col·lapsava, ell, amb tota la seva força, es concentrava en viure el màxim possible de cada cosa que feia i en posar ordre en la intendència per tal de deixar de ser el cap de la seva família amb tota la tranquil·litat possible.

La mort no s’ha de témer. Suposa entrar en la inconsciència, sense dolor, sense patiment. La seva trajectòria, en general, segueix un flux relativament constant: l’energia minva d’any en any, després de mes en mes i, finalment, de setmana en setmana. Cap al final de la vida, els nivells d’energia baixen de dia en dia i això sol ser un indicador que queda poc temps. Temps per reunir-se amb la gent que estimes. Temps per dir el que et queda per dir.

Morir lentament, com jo estic fent, és com una retirada de la consciència cap a l’oblit que la precedeix. Una retirada dirigida pel cos que es va debilitant cada vegada més i que necessita cada vegada menys combustible i més descans (...) Ja no m’espanta la meva debilitat. El meu cos és un animal moribund, lleig i deformat, una càrrega de la qual m’agradaria desfer-me si pogués (...) Soc el més semblant a un bebè a primeres hores del matí, quan sent el cant dels ocells a l’altra banda de la meva finestra”.

Poder parlar del procés, saber què es pot esperar, és molt reconfortant per la persona que s’està morint i pels que l’acompanyen. La negació del procés pot ajudar a algunes persones a enfrontar la seva angoixa, però té la contrapartida cruel de que quan es baixin les defenses la veritat pot arribar com un cataclisme, “com una corrent imparable que els ofegui en la seva pròpia por”.

El que més limita a les persones no és tant la seva malaltia com la seva actitud cap a ella. La malaltia pot presentar un gran repte físic, però el repte emocional pot ser tant o més important”, explica Mannix. “La majoria de vides passen per un període en el què ens estem morint.(...) El que és important és considerar aquests període com a part de la vida, no de la mort. Inclús en aquesta etapa final encara poden descobrir-se coses noves, fer amics, aprendre i créixer, experimentar coses que ens omplen i mereixen la pena”.

A “Morir. Una vida”, Cory Taylor afronta els reptes emocionals del procés: “No tinc una llista de desitjos perquè em consola més recordar les coses que he fet que anhelar les que m’han quedat per fer”. El passat, com a història, esdevé més present, amb la necessitat “d’arrodonir-lo”, d’acabar bé el relat. El futur es desdibuixa com a opció, en un procés que porta a la persona i als que l’estimen i l’envolten a viure dia a dia, moment a moment, sense poder pensar més que en el present.

Una vegada que has acceptat que t’estàs morint, deixes de tenir por. Morir és alguna cosa que passarà en algun moment. “Si tinc por d’alguna cosa, és de morir malament, o de quedar entrampada en un procés que prolongui la meva vida innecessàriament” –explica Taylor. Poder acceptar-ho permet planificar el final. “Fingir i les mentides benintencionades no fan més que separar-nos [uns dels altres], fent que perdem un temps preciós”-adverteix Mannix.

Ara veig la vida que he viscut com l’única possible, una singularitat plena de la seva pròpia unitat”. “No puc evitar fruir del fet que els meus fills prosperin mentre m’estic debilitant. Sembla el correcte, un senyal clar de que la meva feina en aquest món s’ha acabat”. Aquestes frases de Taylor són molt semblants a les del meu germà al final de la seva vida. Acceptació. Pau.

Bona reflexió!

dissabte, 7 de desembre de 2019

Construim gàbies o ponts?


"Els elements que ha comprovat que ens protegeixen d’aquesta “trampa de la intel·ligència” són la reflexió cognitiva, la humilitat intel·lectual, el pensament obert, la curiositat, la intel·ligència emocional refinada i la mentalitat de creixement. Totes aquestes activitats poden ajudar a construir el que Robson anomena “saviesa basada en proves” https://benestaremocional.blogspot.com/2019/11/la-trampa-de-la-intelligencia.html

El cervell humà està estructurat anatòmicament de manera que cap decisió o acció pot alliberar-se de la influència de les sensacions interoceptives o dels sentiments, independentment de la ficció que la gent es conti a ella mateixa sobre la seva racionalitat” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/10/quan-no-ens-entenem.html









La cultura i el cervell, explica David Bueno en el seu llibre “Trenca’t-hi el cap”, “s’enriqueixen mútuament fins a esdevenir un aliatge. Un aliatge és una mescla homogènia de dos o més elements que s’utilitza per millorar algunes de les propietats que tenen per separat, com ara la resistència i la duresa.” Tanmateix, la sinèrgia creada entre cervell i cultura pot anar en dues direccions: tancar les nostres opcions i esdevenir una gàbia o obrir-les i construir un pont que ens obri noves oportunitats.

David Bueno està en la línia de David Robson (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2019/11/la-trampa-de-la-intelligencia.html) quan ens explica que el coneixement no tindrà la seva potència transformadora si no està acompanyat de curiositat, alegria i reflexió. El secret es troba en la capacitat de mantenir la flexibilitat cognitiva que ha fet de la nostra infància una cosa única en el món animal. I la forma de mantenir-la és cultivar l’autoconsciència i aconseguir unes funcions executives actives.

Els estudis demostren que la manera més fiable de pronosticar l’èxit vital d’una persona -la seva capacitat per gestionar la seva adaptació als entorns personal, familiar, professional, etc.- és saber quina capacitat de control tenen les seves funcions executives. Entre aquestes funcions s’han de destacar:

  • el control de l’atenció (que ens permet focalitzar en cervell en el que volem);
  • el control inhibitori (que ens permet controlar la impulsivitat i les emocions);
  • la memòria de treball (que ens permet gestionar la informació que ens entra i prioritzar la que considerem important), i, finalment,
  • la flexibilitat cognitiva (que ens permet generar diferents respostes davant d’una mateixa situació).


Mantenir el cervell actiu, sobretot els lòbuls frontals i prefrontals, on hi localitzem aquestes funcions executives, permet incrementar tots els pensaments relacionats amb el futur, no enquistar-nos en el passat i seguir sent flexibles i creatius. Mantenir un cervell actiu, ens allunya dels dogmatismes i de, com deia David Robson, cometre estupideses pel fet de quedar-nos fixats en informacions del passat.

La intel·ligència, mesurada pels tests, o la capacitat de resoldre problemes, mesurada per l’obtenció de determinades credencials, no són el que realment importa quan volem aconseguir tenir una cultura que ens ajudi a mirar cap al futur. Sense esperit crític, les mesures d’intel·ligència o els títols educatius poden convertir-se en gàbies que no ens deixin avançar.

Sense curiositat, la pseudociència, les teories conspiratòries i les notícies falses poden fer-se amb el control de l’actualitat. L’antídot, una altra vegada, es troba en les funcions executives, com explica David Robson, i en el que s’anomenen programes d’inoculació cognitiva. La  primera passa és aprendre a fer les preguntes adequades quan se’ns posa al davant una informació:

  • Qui proporciona la informació? Quines credencials té? Quins interessos hi ha al darrera?
  •  Quines són les premisses de la informació? En què poden estar equivocades?
  • Quines són les suposicions inicials? En què poden estar equivocades?
  • Quines són les explicacions alternatives a les afirmacions presentades?
  • Quines proves hi ha disponibles? Quines diferències hi ha amb les que puguin tenir les explicacions alternatives?
  • Quina informació addicional necessito per tal de prendre una decisió?


En definitiva, la sinèrgia entre cervell i cultura només es donarà si aquesta última promou la curiositat i el control de les funcions executives. Una cultura basada en la immediatesa, en el consum o en la por a les diferències, per exemple, no deixaria espai a la reflexió ni a la curiositat i afebliria les connexions d’aquestes funcions executives. En lloc de construir un pont per anar cap al futur hauríem construït una gàbia que ens tancaria en el passat, en l’exclusió i en el dogmatisme.

El problema de les cultures obertes, creatives i reflexives és que són difícils de generar ja que, com explica David Bueno, reflexionar (o seguir el protocol de preguntes anteriors) és un dels processos cerebrals que consumeix més energia i, per tant, només es sol fer quan es considera estrictament necessari. El problema és que com menys usem les funcions executives menys connexions consolidem i més ens costarà posar-les en marxa quan ho necessitem. Com explico moltes vegades, el cervell és un poc gandul.

A més, i com podem comprovar amb la temperatura ideològica dels mitjans de comunicació, per disminuir la capacitat reflexiva de les persones, una de les estratègies més utilitzades és generar sensació de perill imminent, d’immediatesa a la què s’ha de respondre de forma urgent. La por, la ira i l’angoixa són els principals enemics de l’educació crítica i reflexiva. I també l’estrès. Per això, la capacitat de gestionar les emocions fent-les conscients (vegeu el concepte de granularitat emocional o d’agilitat emocional a https://benestaremocional.blogspot.com/2017/02/agilitat-emocional.html) també contribueix a obrir-nos cap al futur, a la creativitat i a la capacitat crítica.

Bona reflexió!

dissabte, 30 de novembre de 2019

Podries viure millor?


“Això és el que hauríem d’ensenyar als nostres nins. Inclús quan les coses van en contra de la seva intuïció les haurien de tenir en compte seriosament. El que es donava per obvi fa dues generacions ara ja no ho és i tampoc ho són els arguments que es donaven llavors. Som criatures que depenem molt de la inèrcia. No ens agrada canviar el que pensem, especialment si no ens afavoreix. I, certament, la gent que té el poder mai vol qüestionar-se si hauria de mantenir-se en el poder. Així, canviar les coses és molt, molt difícil.

“Hauria de dir que saber i conèixer coses sempre és bo, independentment del que sigui. L’important és ésser capaç de pensar de manera crítica. Qüestionar el nostre propi punt de vista. També, necessitem actuar com a ciutadans del món. Necessitem saber quines són les nostres responsabilitats. Haurem de fer eleccions morals cada dia de la nostra vida. I això enriqueix la nostra vida interior” Rebecca Newberger Goldstein








T’ha passat mai adonar-te’n que portes un temps molt preocupada per coses que realment no tenen cap importància? I que la vida passa sense donar fer de rebut, el temps que estàs massa ocupada? I arriba Nadal i un altre any i tot segueix igual i no saps com t’ha passat el temps...

Una de les meves frases més freqüents és que la vida està feta de tonteries. Són petites coses que semblen sense importància però que ens informen sobre quines prioritats tenim, sobre quin és el programa mental que seguim inconscientment, per defecte. Donar voltes al que han dit determinades persones que, en el fons, no són importants en la nostra vida; preocupar-nos per quedar bé amb gent que no és la que estimem; no tenir temps per escoltar a les persones que ens importen perquè estem massa ocupats fent coses que no importen...

A part del que ens proposa David Robson a “la trampa de la intel·ligència” (vegeu les dues entrades anteriors), llegeixo en un article que tenir present determinades cites pot ajudar-nos a centrar la nostra atenció en el que és realment important a la vida (vegeu https://psiloveyou.xyz/10-life-quotes-that-if-applied-will-change-the-way-you-see-the-world-forever-d05338ae489b ). Vet aquí una mostra (i la meva pròpia interpretació):


1.     “Tots ens morirem; tots nosaltres, quin circ! Només això hauria de fer que ens estiméssim uns als altres, però no. Vivim atemorits i noquejats  per trivialitats, engolits per coses sense importància” Charles Bukowski
Fes una cosa: agafa un paper i apunta-hi, en una columna, quines són les coses que consideres més importants a la teva vida. Després, a l’altra columna, apunta a quines coses hi dediques més temps. Queda’t en aquesta segona llista i reflexiona sobre la qualitat del temps que dediques a cada cosa: prestes atenció plena a les coses que has assenyalat? Quina és la qualitat de la teva dedicació?. Pensa que tal vegada no pots dedicar més temps al que consideres important, però que sí que pots estar més present, sense anar amb el pilot automàtic.

2.     “Si tu veus un frau i no dius que és un frau, tu estàs fent un frau” Nassim Taleb
Totes les persones, en el fons, volem el mateix: que ens estimin, tenir una feina que ens agradi, sentir-nos bé i tranquils, tenir esperança... Però el sistema en el què estem immersos no tendeix a tenir en compte les nostres necessitats, és un tot que té vida pròpia i que ens empeny a considerar-nos un consumidors, intentant tenir una part grossa del pastís... Tenim tendència a pensar que no podem fer res, que les coses venen com venen...O, al contrari, que tenim el que ens mereixem i que si els altres no tenen el que nosaltres tenim és perquè no han lluitat prou... Callem davant la injustícia? Deixem que ens parlin malament dels altres? Ens oblidem de la humanitat compartida i de que els que ho passen malament tenen carn, sang i vísceres com nosaltres? Podríem, simplement, a partir d’avui, ser un poquet més amables amb la gent que veiem, amb les persones amb les que compartim la nostra vida?

3.     “Recorda això. El món vol assignar-te un rol. Una vegada que l’acceptes, estàs condemnat” Robert Greene
Sigues honesta quan consideris la resposta: decideixes realment el que vols decidir? O estàs condicionada pel que es suposa que s’espera de tu? Quan parles sobre un dilema, acaben per dir-te alguna cosa de l’estil “és que tu ets molt “el que sigui” (posa-hi un qualificatiu qualsevol que suposi que l’altra et jutja desfavorablement)? Un dia d’aquests un jove em contava que una de les etapes més difícils de la seva vida va ser durant l’adolescència, amb les seves pressions de grup, amb la sensació de viure sempre a l’aire, amb por de no decidir el que “havia” de decidir perquè l’acceptessin. Dedica un moment del teu temps a pensar què esperen de tu a cada un dels contextos de la teva vida: família, amics, feina/estudis, parella... Vols seguir amb aquesta sensació? O vols canviar alguna cosa?

4.     “Matrix és un sistema, Neo. Aquest sistema és el nostre enemic. Però quan tu hi ets a dintre, mires al teu voltant i què veus? Homes de negoci, professors, advocats, fusters. Les ments de les persones que volem salvar. Però fins que ho puguem fer, aquestes persones encara formen part del sistema i això les converteix en els nostres enemics. Has d’entendre que la majoria d’aquesta gent no està preparada per deslligar-se del sistema. I molts d’ells hi estan tan acostumats, se’n senten tan desesperadament dependents, que lluitaran per tal de protegir-lo”  -Morfeu
Qualsevol relació suposa la generació espontània d’un sistema. El sistema marca què es podrà dir, què es podrà fer, què s’espera de cada una de les persones que hi estan implicades. Les famílies són sistemes, les parelles són sistemes, els amics formen part d’un sistema, els companys de feina i la pròpia feina generen el que és un sistema. Tots els sistemes tenen les seves regles i els humans, com a espècie ultra social i amb la nostra por al rebuig, inconscientment tenim tendència a assumir les regles del joc sense posar-les en dubte. Tots hem passat per relacions decebedores i n’hem sortit després de molt de temps, adonant-nos de que la cosa feia massa temps que durava, que feia massa temps que ho passàvem malament... Però fins que no hem estat fora no hem vist amb prou claredat les conseqüències del sistema. Pensa en les coses que has superat i en com no veies el que passava en el moment en què passava. Podria ser que ara habitessis un sistema que no et convé?

5.     “Si jutges un peix per la seva habilitat per enfilar-se als arbres pensaràs que és estúpid” Albert Einstein
Quantes vegades ens volen ficar dins d’un motlle per tal de decidir si som prou bones? Quantes vegades ens trobem amb sistemes, com l’escolar per exemple, en els que se’ns mesura la nostra capacitat en funció d’uns criteris molt limitats? Quantes vegades se’ns ha fet sentir que havíem fracassat quan realment el que estàvem fent és aprendre? Quantes vegades jutgem als infants, als adolescents, a les altres persones, amb prejudicis? Quantes vegades ens oblidem de que som producte de l’evolució i que per tal de sobreviure com a espècie el que importava era ser prou diferents per poder trobar més solucions als problemes? Quina quantitat de patiment ens queda per acumular com a humanitat fent creure als altres que no són “el que han de ser”?


Bona reflexió!

dissabte, 23 de novembre de 2019

Estar confusos per aprendre millor


Fem cas de l’experiència quan les nostres previsions no són encertades. Només així reflexionem.


Sortir de la teva zona de confort significa intentar fer alguna cosa que abans no eres capaç de fer. A vegades, ho trobaràs relativament fàcil d’aconseguir i et sentiràs empès cap endavant. Però altres vegades, et posaràs a fer alguna cosa que et deixarà parat i que semblarà que no siguis capaç de fer mai. Trobar maneres de superar aquestes barreres és una de les claus de la pràctica deliberada.
Generalment, la solució no és “intentar amb més força” sinó més aviat “intentar d'una manera diferent”. En altres paraules, és una qüestió tècnica.” 
Anders Ericsson “Peak. Secrets From The New Science of Expertise








Imagina que has d’aprendre una cosa nova –a tocar un instrument, aprendre un idioma o una nova feina- i indica amb quines de les afirmacions següents estàs d’acord:
  • Com més millori els meus resultats a les proves, més hauré après.
  • Com més fàcil d’aprendre (més simplificada) sigui la informació, millor la memoritzaré.
  • La confusió és enemiga de l’aprenentatge; així, s’ha d’evitar a tota costa.
  • Oblidar sempre és contraproduent.
  • Per tal d’avençar més aviat ens hauríem de centrar en aprendre només una cosa cada vegada.
  • Recordo més coses quan noto l’esforç que quan assimilo les dades amb facilitat.

Quina has assenyalada?

L’única afirmació que està comprovada per la neurociència i la psicologia és l’última. Recordo més coses quan noto l’esforç que quan assimilo les dades amb facilitat. Les demés són mites i estan molt estesos en els àmbits escolars i d’aprenentatge.

Per què és així? Perquè els estudis estan demostrant que aprenem millor quan estem un poc confusos. De fet, els tres elements que fan que el nostre rendiment sigui millor són l’espaiament, la intercalació i el fracàs productiu.

En l’espaiament el que es fa és canviar de tasca, de manera que les classes es divideixen en fragments més petits i en sessions més curtes. Així, es creen períodes en els que oblidem part del que hem après i quan comença la pròxima sessió hem d’esforçar-nos més per recordar el que hem de fer. Aquest mètode, consistent en oblidar i reaprendre després la mateixa cosa, reforça l’empremta mnemònica, el que ens permet recordar més coses a llarg termini.

Així, els cursos intensius tenen un efecte pitjor sobre la memòria que els cursos desglossats en sessions més petites. Si voleu aprendre una nova destresa hauríeu de dedicar-hi més sessions i aquestes haurien de ser més curtes.

En la intercalació es tracta de canviar de tasques, de manera que els estudiants es queden confusos i amb la sensació de no haver assolit la informació. Els estudis indiquen que l’aprenentatge és més efectiu si l’estudiant només resol els problemes necessaris per refrescar la memòria i després passa a un altre tema, tornant al final al tema inicial. Aquesta és una de les raons per les que els deures generalitzats, és a dir que no estan personalitzats, no són productius.

Aquests procediments és coneixen com la generació de dificultats desitjables i la seva efectivitat ha estat demostrada en tasques que van des de les matemàtiques fins a l’esport, passant pels idiomes, la història de l’art i la música.

Finalment, els anomenats fracassos productius estan basats en les “proves preliminars”, les que fan abans de començar un aprenentatge nou i suposen que l’estudiant ha de contestar a preguntes sobre qüestions que encara no ha après o afrontar problemes que encara no sap resoldre. El més sorprenent de les proves preliminars és que no té cap importància si es respon bé o no; és l’acte de pensar en la resposta el que estimula l’aprenentatge. De la mateixa manera que l’oblit que acompanya l’espaiament ens confon i fa que la memòria es consolidi, la frustració que sentim al no saber la resposta de la prova preliminar ens empeny a codificar més la informació i les coses ens queden més gravades. El fracàs productiu, les proves preliminars exploratòries, sembla ajudar molt en l’aprenentatge de disciplines com les matemàtiques, per exemple.

El fet de tenir en compte aquests tres facilitadors de l’aprenentatge –espaiament, intercalació i fracassos productius- ens ajudaria a l’hora de planificar millor el material. Així, els llibres de text que simplifiquen conceptes i els presenten de la manera més coherent i fluida possible, en realitat “redueixen” la memòria a llarg termini. Això explica la frustració de molts docents que conten com cada any s’han de repetir les mateixes coses. Resulta curiós que els elements de confusió que el nostre sistema educatiu vol evitar són els que conduirien a aprofundir el pensament i l’aprenentatge, cosa que suposa deixar que els estudiants aprenguin a tolerar el sentir-se un poc frustrats.

El sistema educatiu actual es basa en mesurar l’accessibilitat de la informació, en el rendiment puntual i no en l’aprenentatge real. L’aprenentatge és possible si es posa en marxa el cervell, el que ja sabem; l’aprenentatge és possible si el cervell sent, i tolera, una certa confusió que el manté en la sensació desagradable de que no domina el tema i necessita seguir centrat per aprendre més.

El sistema japonès, per exemple, segueix un mètode diferent en el que és molt important l’esforç i la dificultat. Això fa que considerin les seves aptituds com un projecte en desenvolupament, el que afavoreix la mentalitat de creixement (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/10/la-mentalitat-de-creixement.html ) i, per tant, l’aprenentatge. La confusió i els errors formen part del procés d’aprendre i s’han de  veure com un indicador del que encara queda per aprendre. Aquesta visió holística es construeix gràcies a tenir en compte totes les respostes possibles i a pensar en les relacions entre diferents idees.

El sistema educatiu occidental, al simplificar els continguts i mesurar coses com el rendiment memorístic que considera només “respostes adequades”, el que fa és afavorir la mentalitat fixa i fer creure que les persones “som bones o dolentes en matemàtiques o en educació física”. Els errors són la constatació del fracàs dels alumnes. I, en el fons, recorden que només hi ha una resposta correcta i que si no es té facilitat per veure-la es fracassarà.

Les solucions proposades a la falta d’esforç i d’aprenentatge profund en les aules occidentals, des d’infantil fins a la universitat, passen per generar més confusió i posar en marxa coses tan simples com donar més temps per pensar les preguntes (en lloc del minut de rigor arribar fins als tres minuts) o dir explícitament que les respostes a un problema no són “la” sinó “una” de les possibilitats de resposta.

Bona reflexió!


PS. Si vols aprendre millor el que has de fer és, segons David Robson:

  • Espaia l’estudi, distribuint el temps en sessions més curtes.
  • Desconfia del material didàctic senzill: fan creure que aprendre és fàcil i ràpid, però el que fan és limitar la feina de la memòria a llarg termini.
  • Fes una prova preliminar: explica’t a tu mateix el que saps d’entrada sobre el tema.
  • Canvia d’entorn: no estudiïs sempre al mateix lloc. Encara que això disminueix el rendiment immediat, millora la memòria a llarg termini.
  • Aprèn ensenyant: quan hagis estudiat, imagina que ho has d’explicar a una altra persona (a un nin de 12 anys, per exemple).
  • Fes-te preguntes de forma regular: la pràctica de recuperació és la millor manera d’enfortir la memòria. Alerta a no deixar-te temps per pensar i consultar la resposta massa d’hora.
  • Mescla les matèries: en una sessió d’estudi mescla preguntes sobre diferents temes i diferents matèries.
  • Surt de la teva zona de confort i prova de fer coses més difícils pel teu nivell actual. Intenta trobar diferents respostes al problema.
  • Analitza els teus errors: a què són deguts? Quin és el seu origen?
  • Alerta amb el biaix d’anticipació: com més fàcil ens sembla recordar una cosa, menys probable és que ho recordem.



diumenge, 17 de novembre de 2019

La trampa de la intel·ligència


“L’aprenentatge genera aprenentatge, com més aprenem més curiosos tornem i més fàcil ens resulta aprendre, creant un cicle virtuós” David Robson “La trampa de la intel·ligència”

“Crec que reconèixer sincerament la pròpia ignorància no és només la manera més fàcil de superar un obstacle, sinó també la millor manera d’obtenir informació, i per això reconec la meva” Benjamin Franklin

“totes les coses són interessants si aprofundim realment en elles”  Richard Feynman









El famós mag Houdini va mantenir una amistat epistolar amb Sir Arthur Conan Doyle que es va acabar quan el celebrat autor de Sherlock Holmes el va convidar a una sessió d’espiritisme en la què el mag podria “comunicar-se” amb la seva mare. Houdini ja havia dit que “Per regla general, he observat que com més gran és el cervell d’un home i com més educació formal té més fàcil és enganar-lo”.

La tesi de que les persones considerades intel·ligents cometen tantes estupideses i tants errors de lògica com els que teòricament no ho són tant és la que defensa David Robson en el seu llibre “La trampa de la inteligencia”.  El que preocupa a Robson, com a Houdini, és que les persones cultes i intel·ligents són menys propenses a aprendre dels seus errors o a deixar-se aconsellar per altres persones. Després d’anys de formació, aquestes persones, que en moltes ocasions són professionals que es fan càrrec de la vida dels altres (en empreses, hospitals, equips esportius, governs...), no han après a mantenir desperts l’esperit crític i la curiositat. A més, quan s’equivoquen, com tothom, tenen tendència a donar justificacions elaborades de manera que cada vegada són més dogmàtics.

L’objectiu del recorregut que fa Robson pel món dels errors i dels dogmatismes és aconseguir determinar com podem evitar-los i generar antídots que ens permetin ser més savis. Els elements que ha comprovat que ens protegeixen d’aquesta “trampa de la intel·ligència” són la reflexió cognitiva, la humilitat intel·lectual, el pensament obert, la curiositat, la intel·ligència emocional refinada i la mentalitat de creixement. Totes aquestes activitats poden ajudar a construir el que Robson anomena “saviesa basada en proves”.

La mentalitat de creixement és la imatge especular de la mentalitat fixa. Definida per Carol Dweck (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/10/la-mentalitat-de-creixement.html), la mentalitat de creixement suposa que la intel·ligència no és una qualitat fixa sinó que és una característica que es pot desenvolupar. A més, en la mentalitat de creixement, els errors són vistos com a elements fonamentals durant l’aprenentatge, el fracàs forma part del procés i les contrarietats són elements de la vida.

Dweck, durant aquests últims 15 anys, ha defensat que s’ha de ser sincer sobre el rendiment d’un nin, no se l’ha de renyar pels errors ni fer massa èmfasi en alabar simplement l’esforç. L’objectiu és fer-li entendre que l’important és el procés i no el resultat, ajudant-lo a investigar sobre la manera d’afrontar determinats reptes.

Un altre element molt important en la llista d’antídots contra la trampa de la intel·ligència és la curiositat. Mentre el nivell educatiu i la intel·ligència exageren el “raonament motivat” (només tenir en compte els arguments que van a favor de la pròpia posició de partida), la curiositat té l’efecte contrari, permetent raonar de manera crítica independentment dels propis prejudicis. La curiositat esperona les ganes de conèixer coses noves i fa més fàcil el canviar d’opinió, de manera que les persones curioses no s’atrinxeren en posicions dogmàtiques.

De la mateixa manera, la mentalitat de creixement fa que les persones no es preocupin massa pel seu ego, de forma que estan més motivades per aprendre, per escoltar als altres i per admetre que hi ha coses que no saben. El resultat és la humilitat intel·lectual. Un exemple el trobem en el Premi Nobel de Física Richard Feynman que en una entrevista afirmava:

Puc viure amb el dubte, la incertesa i el desconeixement. Em sembla molt més interessant viure no sabent una cosa que tenir respostes possiblement errònies. Tinc respostes aproximades i possibles conviccions i diferents graus de certesa respecte a diferents coses, però no estic absolutament segur de res

Bona reflexió!


PS. Una de les formes d’esperonar la curiositat sobre un tema és posar el que sabem per escrit i llavors anotar les preguntes que se’ns van ocorrent. L’objectiu és detectar les nostres llacunes per tal d’estimular la nostra curiositat creant un misteri que s’ha de resoldre. A més, el fet de començar l’aprenentatge amb les nostres pròpies preguntes estimula la memòria global i fa que el procés sigui molt més agradable.

Bona pràctica!

diumenge, 10 de novembre de 2019

Molts d'anys, Francesc!!!


“20.- Ets prou intel·ligent per trobar el teu propi camí.
Aquesta és la frase que em va regalar el meu pare. No me la va dir mai directament. La vaig conèixer a través dels comentaris escèptics que feia la meva mare, que em recordava que no la creia...Però no pots imaginar-te la força que em va donar sempre. El meu pare creia en mi. I jo, la teva mare, crec en tu. I quan tu no creguis en tu, quan tinguis dubtes perquè les coses no van bé, recorda’m, recorda les meves paraules, recorda que no creiem de bades, que la vida ens dóna una perspectiva que ens fa veure que l’important no és que caiguis, sinó que cada vegada que ho fas et tornis a aixecar... Aixeca’t i camina, i mira endavant. Jo crec en tu.” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/07/molts-danys-julia-o-20-coses-tenir-en.html







Estimat Francesc,

Ara entres a la vintena, el moment en què, segons diuen, construïm la cara o la vida que volem, el moment en què les decisions ja es prenen més en funció del que pensem i no de tant del que esperen els altres de nosaltres, el moment en què acumulem experiències per tal de decidir el camí que volem seguir...

És veritat que durant tota la vida podràs recrear-te, repensar-te, ressituar-te, però ara és el primer moment en el que comences a tenir la distància per conèixer la teva veu, destriar-te enmig de totes les altres, les que et donen consells que no has demanat o les que suposen que ja et coneixen i ja saben què poden esperar de tu.

Estimat Francesc, el teu pare a la teva edat va fer “el canvi”, va centrar-se en aprendre, va deixar de pensar només en clau futbol i va decidir estudiar com ho feia tot en aquesta vida, seriosament, ambiciosament, amb la curiositat del que no vol deixar d’aprendre. Ara et veuria com ell en aquell moment, dins un món ple de possibilitats, amb la sensació de que tot està per fer i que tenim la força per tal de fer-ho.

Vint anys!!! El petit de la família fa vint anys! Estem molt contents de poder celebrar aquesta festa amb tu i de que facis que ens sentim cada vegada més grans, veient com els petits torneu grans i sortiu amb força al món. Ara, però, la padrina d’una amiga meva et diria que, a partir d’ara et passarà cada any més de pressa, i en un no-res estaràs pensant on vols viure i què vols fer per guanyar-te al vida... Però, ara i aquí, el que volem és que frueixis de tot el que donen aquests vint anys.

Estimat Francesc, m’alegra i m’entristeix al mateix temps sentir la presència/absència del teu pare cada vegada que estem de festa. Ell t’estimava tant... I li hagués agradat tant veure com tornes gran i com fas el que has de fer...

Moltes gràcies per convidar-nos a celebrar els teus vint anys.

Una abraçada