dissabte, 13 de juliol de 2019

Estimat Pere, ara farà 2 anys...


“Dia 13 de juliol ens vas dir moltes coses (coses que vam intentar recuperar el dia del teu comiat al cementiri, https://benestaremocional.blogspot.com/2017/07/comiat-del-meu-germa-pere-vicens.html ), però entre totes hi havia, com sempre, una lliçó de vida, agraït pel temps viscut i per les experiències, agraït a les persones, agraït a la família...Vam parlar amb humor de la vida, de la mort, de l’enterrament, de l’herència, de la família, de les necessitats que hauríem de tenir en compte una vegada que no hi fossis...Vam parlar dels que ja ocupaven els nínxols familiars, del pare, d’en Kiko i de que volies estar al seu costat. I, tot això, amb un cos que patia, amb el cor estret i, malgrat tot, el pit obert, intentant acompanyar-te en aquest tràngol sense plorar que, com vas demanar-nos, “necessito que ho feu a ca vostra”.”








Estimat Pere,

Avui, 13 de juliol del 2019, no puc deixar de pensar en tu. Hem dinat al balcó de casa, però no t’hem vist passar. Perquè no hi eres, clar. Perquè, malgrat que sembli impossible, ja hem estat gairebé dos anys sense la teva presència, sense sentir la teva veu, sense sentir-te riure... Des del 13 de juliol fins al 28 de fa dos anys, vam intentar acompanyar-te seguint les teves passes, en el que sabíem que era el teu adéu definitiu. I vam arribar fins al final, sabent què havíem de fer, perquè ens havies dit clarament el que volies.

Mai més les festes seran el mateix. No, no et preocupis, ho estem celebrant tot. I, sí, hi ha rialles i acudits, i música i gent nova. Però també sentim la teva presència/absència com un recordatori del camí de plaer/dolor que és aquesta vida. Les festes, que t’agradaven tant, segueixen el seu curs, indiferents als que ja no hi són, plenes de sorpreses pels que no hi eren però que ara formen part de la nostra comunitat.

Em sap tant de greu... Ja sé que jo no hi podia fer res, però es suposa que jo era la vostra germana gran i que sempre que hi havia algun problema hi havia de fer alguna cosa per solucionar-ho. Sempre vaig créixer amb aquesta sensació, la de pertànyer a un clan format per tu i en Kiko, que havia tancat un acord de sang per tenir cura uns dels altres. I, en tots aquests anys, he sentit com les meves paraules, les meves mans, tot el meu amor, no eren suficients per aturar la força del caos, de la mort. Per això, encara que sé que és absurd, no puc deixar de sentir que no ho he fet gaire bé, que he fallat... I em sap tant de greu...

Estimat Pere, la mare, en Joan i na Laura han saludat els xeremiers (amb na Bàrbara) des del balcó. I tu no hi eres. Ja ho sé, ja fa dos anys que ens estem fent a la idea de que no hi seràs mai més, però hi ha tant de tu encara en aquesta vida... Recordem les teves paraules, parlem de tu, de la part de vida compartida amb tu que queda dintre dels que encara hi som... I estem agraïts de tot el que la vida ens ha donat, a pesar de sentir un dolor fosc al pit per tot el que ens ha arrabassat.

Estimat Pere, aquest 13 de juliol, una vegada més, hem parlat, hem rigut, hem menjat, els nins han entrat i sortit de ca nostra, hem mirat que no tinguessin set i portessin protecció solar... Ens hem seguit sentit família, diferent, però família. I, en aquests moments, estic escrivint això perquè sé que t’agradaria, perquè sé que era el que volies aquell 13 de juliol quan vas dir que no ens botéssim mai una festa.

Seguim aquí, vius, adolorits, contents, il·lusionats, nostàlgics, esperançats... Seguim aquí, tal i com tu volies, estimant i, sobretot, amb agraïment.

Una abraçada

dimarts, 9 de juliol de 2019

Molts d'anys, Júlia!!! I “Kobayashi Maru”!


He pensat en cóm donar-te els molts d’anys i cercat inspiració en les paraules d’altres persones. Al final, he acabat repassant tota cançó que sortís a l’Spotify amb el nom de Júlia (a la llista n’hi trobaràs 46). Pels que vulguin fer el mateix, els he d’avisar que surten cançons amb el teu nom, però també qualsevol altra peça musical que tingui com a intèrpret una persona anomenada Julia o Julian...

Avui que ja en fas 21, aprofitaré la feina feta per felicitar-te amb un poema de José Agustín Goytisolo dedicat a la seva filla Julia, musicat per Paco Ibáñez i versionat infinitat de vegades (pots mirar a la llista que he fet amb el teu nom amb totes les cançons que t’han dedicat sense saber-ho, inclosa la de John Lennon a la seva mare).

“Te sentirás acorralada,
te sentirás, perdida o sola,
tal vez querrás no haber nacido,
no haber nacido.
Pero tú siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti, pensando en ti,
como ahora pienso.

La vida es bella ya verás,
como a pesar de los pesares,
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.
Un hombre solo, una mujer,
así tomados, de uno en uno,
son como polvo, no son nada,
no son nada.

Entonces siempre acuérdate,
de lo que un día yo escribí,
pensando en ti, pensando en ti,
como ahora pienso.

Nunca te entregues, ni te apartes,
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo,
y aquí me quedo.
La vida es bella ya verás,
como a pesar de los pesares,
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.”

Molts d’anys, Júlia!

PS. Voldria dedicar-te una altra expressió, aquesta prové de la sèrie Star Trek: “Kobayashi Maru”, una simulació d’entrenament que es feia als cadets de la flota interestelar, dissenyada com un escenari en el que no es podia guanyar, de fet estaves condemnat a perdre, de manera que la meta era trobar una manera de perdre que fos venerable. Sí, al final perdrem la majoria de coses de la vida, però com deien els cadets de la flota, i el teu padrí Francesc, que sigui fent un paper digne.
I ningú ens podrà treure el plaer, l’amor i els sabers que haurem anat acumulant.
Molts i bons, reina!!!

dissabte, 6 de juliol de 2019

No ets el centre del món!!! (o la Intel·ligència sociològica)



A na Caterina, la meva referència d’intel·ligència sociològica.



“Tots partim de l’experiència subjectiva. De la mateixa manera que els bebès, som el centre de l’univers i ni tant sols entenem que altres persones tinguin perspectives diferents”
“La nostra comprensió esdevé més objectiva en la mesura en què depengui menys de les idiosincràsies dels nostres punts de vista, els nostres òrgans sensorials o els nostres esquemes conceptuals específics”
Julian Baggini “Cómo piensa el mundo”

“La Imaginació Sociològica [o Intel·ligència Sociològica] és la capacitat de connectar les preocupacions personals –coses que poden anar malament en la pròpia vida o que causen incomoditat o negativitat- amb qüestions socials, qüestions públiques o estructures socials. Trobar les arrels causals i prendre nota del que t’està passant a la teva vida, a la teva biografia està també condicionat, arrelat i té els seus límits i les seves capacitats de canvi en el temps actual i en la trajectòria del context més gran delimitat per la història, la societat, la cultura, la política i l’economia.” https://medium.com/swlh/how-to-develop-your-sociological-imagination-for-empathy-and-social-justice-2a6068800793






 





Estem condemnats a una vida social marcada per la síndrome post-telecinco? Hem d’acceptar com a vàlida qualsevol cosa dita i de qualsevol manera, simplement perquè és “l’opinió d’algú”? Hem de deixar que coses com l’educació, la salut o l’espai comunitari es decideixin a cop d’opinió i en funció del que crida més fort? Hem de renunciar a entendre, a conèixer, a respectar als que intenten pensar amb intel·ligència, als que intenten construir opinió a partir de les evidències científiques?

La intel·ligència es defineix moltes vegades com a capacitat d’adaptació als diferents elements que formen part del que considerem la nostra realitat. Parlar amb intel·ligència, així, suposaria estar el més a prop possible de la realitat per tal de poder definir-la bé i actuar de la millor manera possible. Relacionar-se amb intel·ligència, per altra banda, suposaria entendre’ns a nosaltres i als altres el millor possible per tal d’aconseguir arribar a enteses que afavorissin a les dues parts. Viure amb intel·ligència, finalment, suposaria acceptar la complexitat de la pròpia vida i intentar fer el que sigui el millor possible a cada moment, per a nosaltres i pels que ens envolten.

Tanmateix, els humans estem molt limitats en aquestes tasques per la nostra pròpia naturalesa. Tenim tendència a pensar que el que ens passa pel cap és la veritat i que el nostre punt de vista és el correcte. Tenim tendència a perdre de vista que la nostra perspectiva és això, precisament, la “nostra perspectiva”, fruit del nostre temperament, de la nostra generació, de les xarxes socials en les estem immersos i d’altres influències que no qüestionem ni tenim en compte.

Així, pensar en els problemes socials de manera intel·ligent és difícil. Si realment volem un futur digne pels nostres fills haurem de reconèixer que aquest dependrà de les nostres decisions avui, de la nostra capacitat per crear les millors circumstàncies possibles per la gent que haurà de viure en el món de demà. Haurem de pensar amb intel·ligència sociològica, tenint en compte quines són les forces que condicionen la nostra realitat social. Només així, partint de la realitat i no dels prejudicis que tenim cada un de nosaltres, podrem decidir el millor per a tots.

En aquest sentit, l’article de Jenny Justice, “How to Develop Your Sociological Imagination for Empathy and Social Justice”(gràcies Caterina pel suggeriment!!!) ens recorda que una Intel·ligència Sociològica (ella parla d’imaginació) serà aquella que tingui en compte els tres elements que està provat que condicionen la nostra realitat socioeconòmica (el quart l’afegeixo jo per la seva rellevància)

·        el capitalisme liberal, basat en el creixement i en l’acumulació del capital (ara, a qualsevol preu passant per sobre de molts drets dels treballadors guanyats després d’un llarg camí i renunciant a la consciència ecològica)

·        el patriarcat, és a dir, la inèrcia de pensar en masculí per defecte, la inèrcia d’unes estructures socials i econòmiques marcades per la presència històrica del poder masculí (ara, amb partits i moviments polítics declaradament a favor del patriarcat i misògins, en contra de la igualtat de dret de les persones)

·        l’eurocentrisme blanc, és a dir, la tendència a donar per suposat que la normalitat i el poder són prototípics dels descendents dels blancs europeus (ara, amb partits i moviments polítics declaradament en contra de la immigració i amb declaracions xenòfobes per part de persones amb poder polític i econòmic).

·        l’heteronormativitat, és a dir, la inèrcia a considerar que, en matèria d’atracció interpersonal, la normalitat és heterosexual (amb un augment d’agressions a persones que no compleixen amb aquests estàndards).

Així, com m’explicava l’altra dia una clienta, quan la gent parla dels immigrants com una càrrega pel sistema, “les hauríem de recordar que la gent ve perquè aquí hi ha feines que nosaltres no estem disposats a fer pel preu que l’empresari de torn vol pagar. Si després depenen d’ajudes socials, no hauríeu de malparlar-los a ells, sinó a la manera de procedir d’aquestes grans empreses que s’estan carregant els drets, gràcies a que el sistema polític s’ha rendir a la lògica del capital”.

O, com em deia en Guillem, “hi hauria d’haver una manera per tal d’explicar les polítiques d’atenció als menors immigrants que ajudés a entendre quines avantatges té per les persones i pels nins implicats, evitant decidir quins centres i a on s’han d’ubicar en funció dels prejudicis de la gent”.

O, com m`explicava la meva filla, “no hauríem de creure en la suposada benedicció de la gestió privada de la sanitat, quan els diferents experiments que s’han fet no ha demostrat el seu valor i esdevenen excuses que usen partits conservadors per justificar la necessitat de privatitzar els serveis sanitaris”.

O, com m’explicava la meva germana, “la innovació educativa no hauria de ser producte d’experiments basats en la forma de fer les coses que en aquest moment sembla més atractiva pels nins o pels mestres. Hauríem de pensar que és el fons el que és important i basar-nos en evidències científiques que ens ajudin a formar persones que dominin eines com la lectoescriptura i el pensament crític”.

Bona intel·ligència sociològica!