I ha tornat Nadal...

“Aquest Nadal m’agradaria practicar més que mai la “saudade”, l’emoció portuguesa mescla de tristesa/nostàlgia/record. M’agradaria que tothom tingués un moment per pensar en els que estan sols, els que han perdut algú, els que passen per moments difícils... M’agradaria pensar que estem més a prop d’entendre la humanitat compartida, de sentir que tots estem fets de la mateixa pasta, que venim del mateix lloc...” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/12/el-nadal-que-ens-agradaria.html

I ha tornat Nadal... I no estic preparada, com si hagués vingut d’imprevist, com si no toqués encara... N’estic parlant des de fa un mes a la consulta, però no és el mateix. La gent em parla dels seus Nadals, de si els agrada o els agradava, del que troben a faltar, del dolor de no poder estar amb els qui estimen perquè ja no hi són o ja no formen part de la seva vida... Però, curiosament, tota la meva empatia va cap a ells i jo, amb totes les pèrdues acumulades, encara no sé què he de pensar del Nadal que ve...

Em fa mal el cor per tota la gent que no ho passarà bé aquestes festes, per tot el dolor que senten i sentiran per les absències, per l’amor que no poden demostrar als qui han estimat (que aniria cap a la lluna i podria tornar...). I, avui, a mi també em fa mal l’ànima, com sempre que recordo que els meus germans petits ja no hi seran mai més, fent soroll, cantant, parlant pels descosits, en Kiko amb els seus regals, en Pere amb les seves contarelles...

Quan els que formen part del nucli dur de la teva vida desapareixen, mai torna a ser igual. No vull dir que deixis de sentir alegria, il·lusió, esperança. No, no és això; de fet, el departament de les emocions positives està al seu lloc. És, simplement, que la tristesa, la nostàlgia, l’enyor també hi són. A vegades el que fas és esperar que, simplement, arribin les dates i vas fent. Però sempre t’agafen desprevinguda i et sorprèn adonar-te’n que no pots pensar en els regals o que quan s’acosten els dies de festes et despertes més d’hora, com si t’haguessis descuidat alguna cosa, com si no haguessis acabat de fer quelcom molt important.

Però la realitat s’imposa, els dies van passant i et trobes a la taula cantant nadales i rient sobre la broma d’algú. I la vida segueix. Amb aquest punt àcid, que la matisa. I, així i tot, soc una persona afortunada. I estic molt agraïda pel fet de ser aquí i pel fet de poder fer tot el que faig.

Llegia l’altra dia que tenim dues vides i la segona comença quan te n’adones de que et moriràs. La meva segona va començar amb la mort del meu cosí Pere Bauzà i, en aquell moment, em va destrossar el cor al temps que em va fer pensar que havia de viure amb totes les meves forces, que allò era la vida, goig i pena, dolor i plaer...Però no sabia que n’hi pogués haver una tercera, marcada per altres pèrdues, tenyida per la responsabilitat cap als altres, cap als que queden, per la necessitat de fer que la seva vida sigui millor...

Afortunadament, de la mateixa manera que el meu dolor per la pèrdua no s’acabarà mai -mutarà, canviarà, es matisarà, s’endolcirà, però sempre hi serà-, el meu amor cap als que estimo tampoc. I, això, és el que ens salva, la necessitat de cuidar els vincles que ens lliguen als que estimem i que fan que la vida, després de tot, tingui sentit.

I també ens salva la responsabilitat, la necessitat i el privilegi de cuidar els records dels que ja no hi són.

Així, enguany, com cada any, prepararé els regals, compraré el vi i els torrons, miraré de no desentonar massa quan cantem les nadales a la taula i, com la resta de supervivents de la meva família posaré la meva millor cara, amb les meves millors intencions per tal que els Nadals de la família Vicens Bauzà no s’acabin amb nosaltres i els nostres fills els puguin fer seus.

Bon Nadal i Bones Festes!

Una abraçada (de les que duren segons...)