dissabte, 27 de maig de 2017

Deixa de perseguir el que no depèn de tu o la dicotomia del control

"un dels punts importants del Manual i de l’estoïcisme és la capacitat de distingir entre el que depèn de nosaltres i que, per tant, pot fer que tinguem una bona vida i el que no depèn de nosaltres. Entre el que no en depèn hi trobem la salut, la riquesa i el que pensen els altres de nosaltres. Epictet mantenia que el desig del que no depèn de nosaltres ens obliga, d’una manera o altra, a convertir-nos en esclaus d’aquells que poden proporcionar-nos allò que ambicionem i a humiliar-nos davant d’ells"

"El que ens caracteritza com a persones, segons Epictetés el nostre nucli de llibertat indestructible, invulnerable, representat per la capacitat de poder triar el que depèn de nosaltres, la nostra actitud davant la vida, el que ell anomena “l’elecció fonamental de vida”. Podem triar la nostra actitud moral, determinar el sentit i l’objectiu de la nostra existència" https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/06/saviesa-coratge-autocontrol-i-justicia.html







Una altra de les tècniques psicològiques dels estoics explicada per William B. Irvine és basa en distingir entre el que és extern i el que és intern. Epictet explicava que una de les qüestions més importants a la vida tenia a veure en decidir si ens havíem d’implicar en coses internes o coses externes (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/06/saviesa-coratge-autocontrol-i-justicia.html). La majoria de gent s’esforça en aconseguir coses externes ja que pensen que les alegries i els beneficis sempre vindran de fora de nosaltres. La filosofia estoica ens indica que realment és el contrari: només aconseguirem la tranquil·litat, la llibertat i la calma pròpia dels savis si deixem de banda les coses externes.

La joia de viure no s’aconsegueix per la via de que el món s’adapti als nostres desitjos, sinó per la de canviar nosaltres i els nostres desitjos. La dicotomia del control en la que es basa la filosofia d’Epictet distingeix entre les coses sobre les quals tenim control (per exemple, les metes que ens imposem de manera conscient) i les coses sobre es que no tenim control de manera completa (si la nostra relació anirà bé, per exemple). Irvine, per la seva banda, proposa una tricotomia del control:

·        Les coses sobre les quals tenim un control complet, com les nostres metes.
·        Les coses sobre les quals no tenim cap tipus de control, com per exemple que passi alguna desgràcia (la mort o la malaltia d’algú).
·        Les coses sobre les quals tenim algun tipus de control, però no tot, com per exemple que guanyem en una partida de tenis o que la nostra relació vagi bé.

Les primeres són a les que hauríem de dedicar els nostres esforços. En aquest cas, Irvine ens recorda la importància de les metes. Com es diu a vegades “vés en compte amb el que desitges...perquè ho pots aconseguir”. Tenim el control sobre el que volem, encara que no puguem assegurar aconseguir-ho. Tanmateix, si no dediquem temps a determinar a què dedicarem la nostra vida i la nostra energia, ens podem trobar amb què anem al darrera de coses que no ens donaran benestar perquè no s’avenen amb els nostres valors.

Marc Aureli afirmava que la clau per tenir una bona vida consistia en valorar les coses que són genuïnament valuoses i ser indiferents a les que no ho són. El fet que siguem nosaltres els que podem assignar valor a les coses ens dóna el poder d’aconseguir una bona vida. Assignar a les coses el valor que realment tenen ens permetrà evitar molt sofriment, pena i ansietat.

La construcció del nostre caràcter davant la vida depèn de nosaltres, recorda Marc Aureli. Només nosaltres mateixos ens podem allunyar de la bondat i de la integritat. Només nosaltres podem decidir en què ens volem convertir i cultivar qualitats com la sinceritat, la dignitat, la perseverança, la temprança i la sobrietat.

Irvine ens recorda que aquesta tècnica de discriminar entre el que depèn de nosaltres i el que no és encara més important quan ens trobem amb feines en les depenem del reconeixement extern o depenem de les oportunitats que ens donin els altres (com accedir a una altra feina o a un ascens). En aquest cas, haurem de centrar-nos en el que depèn de nosaltres (com, per exemple, la preparació) i en canviar la nostra actitud psicològica davant el que consideraríem un “fracàs”. Mai serà un fracàs haver intentat aconseguir el que considerem important si hem fet el que podíem fer, encara que no ho aconseguim.

En el camí cap a la joia de viure, la tricotomia del control és un element clau. No hem de perdre el temps en el que no depèn de nosaltres. Hem de tenir clar que els altres faran el que puguin fer i que nosaltres no podem canviar-los. No podem canviar als nostres amics, als nostres fills, a les nostres parelles. Podem fer-nos més visibles davant ells. Podem millorar la comunicació. Podem posar les bases d’un ambient més amable i agradable. Aquests últims aspectes entren en el que, encara que no puguem controlar completament, podem mirar de canviar.

La conclusió és que el més important per arribar al benestar emocional depèn de nosaltres mateixos, del temps dedicat a establir quines són les nostres metes vitals i fins a quin punt aquestes estan d’acord amb els nostres valors. Només així és possible una vida amb sentit, entrega i passió.


Continuarà...

dissabte, 20 de maig de 2017

La visualització negativa: tècniques per aconseguir la joia de viure


“Hem d’anar en compte de recordar que som “els usuaris, però no els esclaus, dels regals que ens ha donat la Fortuna”.  Les coses que valorem són com les fulles d’un arbre, preparades per caure quan la brisa bufa. El flux i el canvi del món que ens envolta no són un accident, sinó que formen una part essencial del que és l’univers.” Marc Aureli









La segona part del camí cap a la vida estoica suposa l’aplicació d’una sèrie de tècniques psicològiques per tal d’aconseguir la tranquil·litat. William B. Irvine ens presenta en cinc capítols de la seva “Guide To The Good Life” les cinc proposades per diferents autors.

La primera és la visualització negativa: Què és el pitjor que et pot passar? Tenir present el que pot passar pot ajudar a preveure-ho i a evitar-ho. Però encara hi ha un segon motiu: pensar en el pitjor que pot passar, afirmava Sèneca, ens pot ajudar a que no ens impactin tant les desgràcies. De fet, aquest autor alerta als que només esperen coses bones de la vida que el que passi les afectarà doblement. Hem de recordar que tot acaba.

Encara podem trobar una tercera raó que és més important: els humans som infeliços en part per la nostra insaciabilitat. Els nostres desitjos no deixen de créixer, però cada vegada que aconseguim el nostre objectiu ens trobem amb què ens cansem ràpidament. Aquest efecte s’anomena adaptació hedònica. Una manera de superar-ho és rompre el cicle desig>>lluita>>meta>>pèrdua d’interès. I per a rompre’l els estoics recomanen aprendre a no donar per fet tot el que tenim, saber pensar en què, a qualsevol moment, ho podem perdre (“Moneta, deia la meva padrina, qualsevol cosa que tinguis la te poden prendre. Tret del que tens a dins del cap”).

Imagina, doncs, que pots perdre tot el que ara trobes valuós. Pots perdre la gent que estimes, la teva casa, el teu cotxe, les teves coses...Tot el que tenim, indica Sèneca, ho tenim en préstec. La fortuna pot venir en qualsevol moment i reclamar-ho. Hem d’estimar i apreciar sense esperar que hi siguin per sempre. En aquesta línia, Epictet ens aconsella besar el nostre fill pensant que tal vegada demà no hi serà.

Viu el teu dia com si fos l’últim. Carpe Diem. Amb tota la plenitud del que siguis capaç. No es tracta de fer coses diferents, sinó de fer-les conscientment, de forma diferent. Els estoics ens recorden que tenir present la nostra finitud ens posarà més a prop de poder experimentar la joia de viure. Així, la pràctica de la visualització negativa tindrà l’efecte de transformar-nos en persones més positives. Hem d’aprendre a mirar el món amb els ulls del nin que érem. Les criatures no donen res per suposat. Es deixen sorprendre pel món. Miren i veuen.

Irvine observa que, en moltes ocasions, les catàstrofes tenen també el mateix efecte que la visualització negativa (això, actualment, es descriu com a creixement post-traumàtic, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/la-resiliencia-o-capacitat-de-superar.html). Els desastres ens transformen, en el sentit que, una vegada superats poden fer sentir-nos més vius que mai, més agraïts a la vida que mai. A més, com a resultat de l’experiència, ens podem veure empesos a fer una valoració diferent del que realment és important a la vida i, a partir d’això, dedicar més temps al que realment ens pot donar sentit. Finalment, el recuperar la possibilitat de viure després d’haver superat una desgràcia pot dur-nos a apreciar cada moment com si fos especial.

Tanmateix, en el cas de les desgràcies, explica Irvine, ens podem trobar amb què l’efecte es dilueix amb el temps. Això no passa, però, amb la visualització negativa. La seva pràctica ens assegura uns beneficis inesgotables.
Una manera alternativa de practicar la visualització negativa és l’agraïment. Donar les gràcies suposa canviar d’actitud sobre les coses, no donant-les per suposades. L’agraïment ens porta a veure la panoràmica de la nostra vida i a adonar-nos-en del nostre lloc en ella (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/11/practicar-la-gratitud.html i https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/01/es-lempatia-la-porta-cap-lagraiment.html).

Irvine ens proposa no perdre de vista que el que passa a algú ens podria estar passant a nosaltres. O, recordar, que estem vius, en part, gràcies a coses que no hi eren quan els nostres avantpassats vivien, com per exemple els antibiòtics. Epictet proposa aquesta “visualització projectiva” per tal d’agafar distància de les petites coses que ens posen nerviosos: si un nin, per exemple, ens romp alguna cosa ens posem nerviosos; però si això passa a un amic nostre pensem que “no hi ha per tant”. Si practiquem aquesta tècnica, explica Epictet, aconseguirem apreciar la relativa insignificança de les coses que ens passen i ens mantindrem tranquils, lluny d’emocions negatives.

La contemplació de les conseqüències de perdre el que tenim ens farà apreciar més el que vivim, afirma Irvine. Gràcies a la pràctica de la visualització negativa els estoics no poden deixar d’apreciar la sort de viure amb la gent estimada i de tenir el que tenen. Acceptar la inpermanència del món ens pot fer veure la sort que hem tingut pel fet de tenir el que tenim i donar les gràcies pel fet de no haver-ho perdut.

Irvine ens recorda que la pràctica de la visualització negativa es materialitza en la consciència de que tot el que valorem i tota la gent que estimem poden desaparèixer. O les persones estimades ens poden perdre a nosaltres. Hi haurà una última vegada de veure una posta de sol, de rentar-nos les dents, de donar una abraçada. Hi haurà una última vegada de sentir ploure, de sentir la calentor del sol, de sentir l’aroma del pa recent fet, de que un nin es dormi en els nostres braços, de fer l’amor. D’alenar per darrera vegada.

Contemplant la inpermanència de cada una d’aquestes coses ens forcem a reconèixer que cada vegada que fem alguna cosa pot ser la darrera. Això donarà a cada cosa que fem un significat i una intensitat que, d’una altra manera, hi seria absent.


Continuarà...

dissabte, 13 de maig de 2017

La joia de viure dels estoics: reconsiderar les metes vitals


Què volem fer? Què volem que ens passi? Com volem viure la nostra vida, la que ens toca viure, la que ens queda per viure? Què volem que quedi del que hem fet? Com volem que ens recordin? https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/05/la-joia-de-viure-dels-estoics.html

“Com és que en una possible llista de prioritats la majoria de nosaltres posaria les relacions en un primer lloc, però en realitat és a la qüestió a la que dediquem menys temps? Què ens passa als humans, la majoria de vegades abduïts per la necessitat de consolidar la nostra posició material o per tasques que, en el fons, no acabem de trobar importants?” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/08/la-fragilitat-de-lexistencia.html

“No facis res només per prestigi, diners o aprovació externa. Com observa Paul Graham “el prestigi és com un iman poderós que deforma inclús les nostres creences sobre el que ens agrada. Provoca que treballem no en el que ens agrada, sinó en el que sentim que ens ha d’agradar” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/07/els-7-regals-de-maria-popova.html

“Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva pròpia vida i no la que esperaven els altres”. És el penediment més freqüent, segons explica Ware. Quan s'acosta la mort, la gent s'adona que no ha complert els seus somnis i ha d'assumir que ha estat per decisions que ells mateixos han pres o han deixat de prendre” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/02/que-es-necessita-per-viure-una-bona-vida.html











El nostre desig ens porta a lluitar per coses com la fama i la fortuna, adverteixen els estoics. Com a éssers sociables que generen ficcions compartides, el que diem cultura, anem creixent absorbint de manera inconscient els valors dominants. Avui en dia, aquests valors es materialitzen en una cursa per tenir i ser més que els altres, condicionats per uns aparadors, les xarxes socials (Facebook, Instagram, Twiter, etc.), que amplifiquen i ens fan més conscients del que ens “manca” per “viure millor”.

Els estoics, seguint el que ens explica William Irvine a ”A Guide to The Good Life”, ens recorden que la nostra infelicitat prové de la nostra confusió sobre el que realment és important a la vida. Aquesta confusió ens porta a perseguir coses que, més que fer-nos sentir bé, acaben per generar ansietat i sentiments de ser poca cosa. La fama, en totes les seves facetes (fer les coses pel que diran, per exemple), és una d’aquestes coses.

Epictet, però, afirma que si el que vols és aconseguir la fama hauràs de pagar el preu. Un preu que suposarà adular a qui faci falta i invertir el teu temps en estar pendent del que et pot donar visibilitat a cada moment. Si el que vols és que determinades persones et convidin a les seves festes, explica Epictet, hauràs de seguir els seus preceptes, renunciant a la teva llibertat de decisió, esclavitzant-te a les seves normes. Els altres decidiran per tu. El grup marcarà el que has de fer per a seguir amb ell.

Preservar la teva llibertat de decisió és una de les coses que has de fer si el que vols és actuar en funció dels teus valors personals. Només el fet de seguir els teus propis principis pot conduir-te a la virtut (viure una vida plena amb dignitat i propòsit) i donar-te l’opció de la tranquil·litat (allunyar-te de la força de les emocions negatives i apropar-te a la joia).

Si cerques contínuament l’aprovació dels altres com a via per aconseguir estatus social et trobaràs, en moltes ocasions, dominat per les opinions dels altres. No tindràs el coratge de fer el que pot ser sigui la teva passió. No podràs conèixer de veritat quines són les teves opcions reals de vida.

La riquesa és un altre dels temes que tracten els estoics. Les persones cerquem la riquesa convençudes de que els béns materials ens donaran la felicitat i aconseguiran que els altres ens admirin. Tanmateix, no passa tal cosa (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/02/que-es-necessita-per-viure-una-bona-vida.html). Els estoics ens recorden que també podem arribar a ser esclaus de les coses que comprem: hi dediquem un temps, una energia, uns recursos...I, a més, les compres obren un camí cap a fer més compres, pendents de les últimes novetats. Les necessitats naturals (set, gana, calor, amor) poden ser satisfetes. Les necessitats artificials (compres, luxes) no ho seran mai.

Els estoics ens recorden que una vida amb sentit és millor que una vida perseguint el plaer (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/10/les-diferencies-entre-una-vida-amb.html). No fa falta renunciar a les coses agradables de la vida. Però no s’ha de deixar, en cap moment, que aquestes coses siguin les que marquen la nostra vida.

Tanmateix, el que ens assenyalen els estoics a l’hora de reconsiderar les metes vitals, és la importància de pensar en com volem “gastar” el temps de vida que “la fortuna ens ha donat”. Aquí hi cabria la cita sobre Sèneca de l’entrada anterior:  “l’única vida que val la pena ser viscuda és una vida de rectitud moral, el tipus d’existència que quan considerem el seu final i mirem enrere podem dir de manera honesta que no estem avergonyits d’ella”.

La meva amiga Bàrbara Moragues m’explicava que en un congrés sobre el dolor crònic un dels ponents contava que la vida s’havia de mesurar pel temps dedicat als propis valors. El dolor, explicava, pot portar-nos a una carrera inútil intentant la seva eliminació. Mentrestant, però, haurem perdut el nostre temps. Haurem perdut la nostra vida al darrera del que no té solució. Una bona vida es definirà en funció de la congruència amb els propis valors. “Penseu en la imatge d’un tauró. Penseu en per quina cosa posaríeu en perill la vostra integritat tirant-vos a prop d’aquest tauró. Aquesta cosa, o coses, són les que indiquen el que realment té importància, els vostres valors

Per salvar a qui o a què et tiraries a l’aigua plena de taurons?


Continuarà...

dissabte, 6 de maig de 2017

La joia de viure dels estoics

 “Per a Sèneca i els Estoics, l’única vida que val la pena ser viscuda és una vida de rectitud moral, el tipus d’existència que quan considerem el seu final i mirem enrere podem dir de manera honesta que no estem avergonyits d’ella”

“Aquesta és, en essència, la recepta Estoica per a la bona vida: res ens pot impedir exercitar el nostre bon judici que, per la seva banda, ens portarà a una bona consciència i, a través d’això, a una tranquil·litat interior”





Quan comencen a passar coses que posen en perill la teva sensació de seguretat, per exemple pèrdues de tot tipus, amenaces a la teva integritat o a la de la teva família, sents que la teva filosofia de vida és més important que mai. “Què és el millor que puc fer en aquesta situació?”, penses. “Quina és la millor manera de respondre davant aquest repte?”, reflexiones.

O no. O, simplement, fas el que pots, reacciones en funció de les emocions que es van presentant: estupefacció, ràbia, impotència, sentiments de ser tractat injustament, tristesa...

Què volem fer? Què volem que ens passi? Com volem viure la nostra vida, la que ens toca viure, la que ens queda per viure? Què volem que quedi del que hem fet? Com volem que ens recordin?

Una filosofia de vida, explica William B. Irvine al seu llibre “A Guide to the Good Life. The Ancient Art of Stoic Joy”, suposa tenir una meta clara sobre el que suposa viure una vida que tingui valor, que valgui la pena ser viscuda. De totes les coses que hi ha la vida, com per exemple aconseguir possessions materials, tenir èxit, ajudar als altres, fer del món un lloc millor, es tractaria de decidir quines són les que tenen prioritat en el nostre temps personal.

Per altra banda, una filosofia de vida també ens assenyalaria com aconseguir actuar d’acord amb els nostres valors. Es tractaria de tenir una estratègia que especificaria què és el que hem de fer, a mesura que anem vivint moment a moment, per tal de maximitzar la probabilitat d’aconseguir donar prioritat al que realment trobem valuós.

No tenir una filosofia de vida definida, adverteix Irvine, ens posaria en la situació de ser esclaus de les modes que anés marcant la nostra generació, les xarxes a les que pertanyem, els amics que tenim. Sense una filosofia de vida explícita ens podríem veure en la situació de perseguir coses que, en el fons, no trobem del tot importants.

Avui, sense una filosofia de vida ben definida, ens exposem a invertir el nostre temps i la nostra energia en perseguir una mescla de riquesa, estatus social i plaer. Ens exposem a viure una vida marcada pel consumisme.

Si realment volem tenir la sensació de poder viure una vida plena i amb sentit, Irvine ens proposa repassar la Filosofia dels Estoics. Irvine destaca les similituds entre els Estoics i el Budisme Zen: tots dos destaquen la importància d’observar la transitorietat de les coses i de dirigir el desig tot el que sigui possible. A més, ens aconsellen que ens dediquem a intentar aconseguir la tranquil·litat, donant sistemes per tal d’aconseguir-ho i mantenir-la.

Els diferents representats de la filosofia estoica comparteixen una sèrie de característiques; tots ells són valents, temperats, raonables i autodisciplinats (vegeu, també, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/06/saviesa-coratge-autocontrol-i-justicia.html). A més, consideren que és molt important ser responsables i acomplir les nostres obligacions respecte als altres per tal d’ajudar, en la mesura del que sigui possible, a la humanitat.

Per tal de convertir-nos en estoics, Irvine explica que haurem de seguir un procés de tres fases:

1.- Hem de reconsiderar les nostres metes vitals. En particular, hem de reconèixer que el nostre desig ens empeny a lluitar per coses, com la fama i la fortuna, que no ens porten a tenir una vida amb sentit. Hem d’acceptar com a metes vitals la cerca de la tranquil·litat d’esperit i del que els estoics anomenen virtut. La virtut no és el que entenem com a manca de conductes “pecaminoses”, sinó de l’excel·lència com a ésser humà, de la capacitat per a ser el millor possible com a persona, de viure una vida plena amb dignitat i propòsit. La tranquil·litat estoica, per la seva banda, suposa no veure’s controlat per les emocions negatives; no deixar-se dur per la ràbia, l’afligiment, l’ansietat o la por. A més, la tranquil·litat estoica suposa la presència d’emocions positives, en particular de la joia, de l’alegria.

2.- Hem d’estudiar les diferents tècniques psicològiques desenvolupades pels estoics per tal d’aconseguir i mantenir la tranquil·litat. L’aplicació diària d’aquestes tècniques serà molt important. Haurem d’aprendre, per exemple, a distingir entre el que podem controlar i el que queda fora del nostre abast. Haurem d’aprendre a acceptar que és molt fàcil que els altres trenquin la nostra tranquil·litat i el que podem fer per tal de recuperar-la.

3.- La fase final d’assumir la filosofia estoica suposa aprendre a observar de manera conscient la nostra pròpia vida. Hem de saber reflexionar sobre les nostres accions per tal d’aprendre com sobreposar-nos als obstacles que no ens deixen aconseguir la tranquil·litat i la virtut a la manera estoica.

Benvinguts al viatge cap a la joia estoica!


Continuarà...