dissabte, 25 de març de 2017

El camí cap al benestar emocional (II)

"L’avantatge de conèixer aquells trets que ens permeten generar estats positius és que si identifiquem les nostres fortaleses podem planificar les nostres activitats de forma que es manifestin el màxim possible i, així, entrar en el cercle virtuós de les emocions positives."  https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/05/les-fortaleses-personals.html

"Seligman proposa crear la pròpia felicitat a base d’exercicis que persegueixin millorar la presència en la pròpia vida dels elements del benestar. Un dels exemples eren els actes de bondat o d’agraïment, gràcies als quals incrementaríem les relacions positives."  https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/04/el-benestar-emocional-de-seligman.html





Font: Google



Com vèiem en l’entrada anterior, podem reconduir l’efecte que tenen els trets de personalitat sobre el nostre benestar emocional. Els autors que citàvem mantenien que el fet que no ens toqués ésser massa sociables o extravertits o que la nostra estabilitat emocional fos d’entrada més aviat incerta NO ens conduïa a una vida difícil en el sentit emocional. Seguíem tenint opcions d’arribar al benestar emocional.

Una de les opcions consistia en treballar en els nostres Projectes Personals, en agafar les regnes de la nostra vida i conduir-la a través d’activitats amb sentit (aquesta és l’opció defensada per Brian Little i que presentàvem en l’entrada anterior). L’altra és intentar descomposar els grans trets de personalitat en altres de més petits que ens permetin incidir-hi per tal de modular-los i, així, tenir més opcions d’aconseguir tenir una vida plena, amb sentit, entrega i passió.

Aquesta segona opció és la que defensa Scott Barry Kaufman a l’article https://blogs.scientificamerican.com/beautiful-minds/which-personality-traits-are-most-predictive-of-well-being/ . Quins són els trets de personalitat que poden col·laborar en l’objectiu d’aconseguir el nostre benestar? Kaufman explica que els seus estudis semblen indicar que els més significatius a l’hora d’aconseguir-ho són:


·        Entusiasme: les persones que puntuen alt en aquesta dimensió són amistoses, sociables, expressives emocionalment i tendeixen a estar divertits en la seva vida. L’entusiasme prediu la satisfacció vital, la presència d’emocions positives, menys emocions negatives, domini del seu entorn, creixement personal, relacions positives, autoacceptació, sentit de propòsit, implicació, sentit i assoliment d’objectius.
·        Baixa evitació: les altes puntuacions en evitació estan presents en persones que perden el coratge fàcilment i que es senten sobrepassades ràpidament. A més, tendeixen a ruminar. Com a resultat, són més susceptibles a patir ansietat i depressió. Les persones que puntuen baix en evitació, per la seva banda, tenen un nivell de satisfacció vital més alt, més emocions positives i menys emocions negatives. També són més autònomes, presenten un major domini de l’entorn, un major creixement personal, relacions positives, autoacceptació, sentit i propòsit i major assoliment d’objectius.
·        Laboriositat: les persones laborioses estan centrades en aconseguir objectius, són disciplinades, eficients, centrades i competents. La laboriositat està altament correlacionada amb el “grit”, és a dir, amb la passió i la perseverança cap a metes a llarg termini. La laboriositat correlació amb la satisfacció vital, les emocions positives, menys emocions negatives i més autonomia, domini de l’entorn, creixement personal, relacions positives, autoacceptació, sentit i propòsit, implicació i assoliment d’objectius.
·        Compassió: Les persones compassives són sensibles a les emocions dels altres i es preocupen pel seu benestar. La compassió es correlaciona amb una major presència d’emocions positives, més domini de l’entorn, creiexement personal, relacions positives, autoacceptació, sentit i propòsit vitals, implicació i assoliment d’objectius.
·        Curiositat intel·lectual: les persones que puntuen alt en curiositat intel·lectual estan obertes a les noves idees, frueixen del pensament profund i complex i tendeixen a reflexionar sobre les seves experiències. La curiositat intel·lectual prediu la presència d’autonomia, domini de l’entorn, creixement personal, autoacceptació, propòsit i assoliment d’objectius. No està correlacionada amb les altres variables més emocionals.


Kaufman, a més, assenyala dos candidats més per tal de treballar el benestar emocional, encara que aquests dos últims no tenen la potència de les altres cinc dimensions comentades i, per tant, el seu efecte final és més limitat. Estem parlant de:

·        Assertivitat: Les persones amb una alta assertivitat són dominants socialment i estan motivades per tal d’assolir un estatus social alt i posicions de lideratge, per tant tendeixen a ser provocatives. L’assertivitat correlaciona amb l’autonomia personal (independència i capacitat per a resistir pressions socials), però també està relacionades amb una major presència d’emocions negatives. El fet que l’autonomia suposi una menor conformitat i una major lluita per les pròpies conviccions, pot fer-nos sentir menys feliços de manera puntual. Tanmateix, tal i com hem comentat altres vegades, aquesta negativitat no té perquè penalitzar el nostre benestar emocional, ja que, encara que ens faci sentir malament, ens fa sentir, també, que ho fem per mantenir els nostres principis (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/10/les-diferencies-entre-una-vida-amb.html  i la seva discussió entre la felicitat hedònica i al eudaimònica).
·        Obertura creativa: Les persones que puntuen alt en aquesta dimensió necessiten una sortida creativa i aprecien la bellesa, la imaginació, el somnia desperts, la fantasia i els sentiments. Els efectes sobre el creixement personal i la implicació de l’obertura creativa són independents de la curiositat intel·lectual. Encara que la curiositat intel·lectual sembla correlacionar més amb el benestar, l’obertura creativa és un camí cap a dos elements molt importants del benestar: el creixement personal i la implicació o compromís.

Així, com dèiem en l’altra entrada, independentment dels teus trets de personalitat, pots arribar al benestar emocional. Tant per la via dels Projectes Personals dibuixada per Brian Little com per la que ens mostra Kaufman, queda clar que hi ha múltiples camins cap al benestar emocional. No ens hem de deixar vèncer pel fatalisme de pensar que la nostra sort està gravada en pedra. Les dimensions de personalitat ens deixen un gran marge d’acció i podem jugar-hi potenciant determinades formes d’acció.

Bona reflexió!



PS. Entrem en acció! Mireu atentament en quin perfil esteu, en quines dimensions puntueu alt i potencieu aquelles activitats que poden fer que floreixin. Heu de dedicar més temps a la curiositat intel·lectual? O podeu fer alguna cosa que us obri més a la conducta creativa?  Teniu una sensibilitat especial que pot fer créixer la dimensió de la compassió (meditant, fent alguna cosa pels altres, fent petits favors...)? Necessiteu controlar la vostra tendència a evitar les coses que considereu preocupants? Heu de potenciar la laboriositat per la via de practicar una mentalitat de creixement i creure que “encara” no heu aconseguit el vostre potencial màxim? Necessiteu més entusiasme en la vostra vida? Necessiteu moure’s i fer activitats amb persones més positives?

dissabte, 18 de març de 2017

El camí cap al benestar emocional


“Tria els projectes adequats, encara’ls de manera adequada i pots fer que la teva vida sigui més rica i més agradable” Brian Little “Me, Myself, and Us”



Font: Google




En el món de les relacions entre personalitat i benestar emocional apareixen dues dades de manera sistemàtica: la relació positiva entre extraversió i benestar i, també, entre estabilitat emocional (el contrari del neuroticisme) i benestar emocional. Aquests dos trets de personalitat tenen molts anys d’història i una gran validesa científica. A més, presenten un substrat biològic considerable, és a dir, són dimensions temperamentals marcades per la genètica i relativament estables durant la vida.

Aquestes dades són preocupants en el sentit de pensar en la pròpia personalitat com una sentència de vida. En aquest sentit, ens hem d’alarmar davant una criatura molt introvertida (poc sociable, que li agraden les activitats solitàries i estar tranquil·la), pensant que li espera un futur més difícil i més infeliç? O davant una criatura molt sensible a les preocupacions o als canvis (amb una puntuació alta en neuroticisme?

La resposta és NO. Els especialistes en personalitat es dediquen a estudiar com podem trobar el camí del benestar emocional per la via de marcar-nos itineraris vitals personals (vegeu http://www.bbc.com/future/story/20170131-the-secret-to-living-a-meaningful-life ) o per la via de trobar camins culturals que ens permetin influenciar el nostres patrons de pensaments, sentiments i conductes (vegeu https://blogs.scientificamerican.com/beautiful-minds/which-personality-traits-are-most-predictive-of-well-being/ ).

En un article anterior (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/10/personalitat-i-processos-daddiccio.html), vèiem que en el que considerem com a personalitat distingim entre els trets (entre ells els d’extraversió i estabilitat emocional que estem comentant), objectius vitals (les tasques o el sentit que intentem donar a la vida per la via d’intentar que sigui agradable i/o significativa) i la narrativa (la història que ens contem a nosaltres mateixos i als altres sobre qui som i per què som com som). Brian Little indica que en el segon dels elements, el marcar els nostres objectius vitals, hi trobarem un dels camins per a construir una vida significativa, amb benestar emocional.

Little proposa un sistema d’Anàlisi de Projectes Personals. Per això hauríem de seure’ns i escriure sobre quins són els nostres objectius en la vida, des de, per exemple, fer més exercici o parlar més amb la família. Després hauríem d’avaluar aquests objectius en funció de cinc dimensions: sentit o significat, manejabilitat, connexió amb els altres, emocions negatives i emocions positives. Per cada un dels objectius, així, tindríem una puntuació alta o baixa en cada una de les dimensions.

Els projectes o objectius que puntuen alt en les dues primeres dimensions, sentit i manejabilitat, seran els que, a la llarga, afectaran de manera especial a la nostra felicitat i al nostre benestar. Aquest fet és molt important, ja que ens permet sortir de la “maledicció” dels trets: pots ésser una persona introvertida i sensible, però el que comptarà al final pel teu benestar serà el que facis a la teva vida. I el que fas els pots definir en funció dels projectes que et marques. Som el que fem.

El pitjor que pot passar-te a la vida, seguint a Little, és sentir que els teus projectes personals són inabastables. Sentir-te miserable i estressat, encara que pensis que el que fas té sentit, té un efecte més negatiu que la pobresa per la teva qualitat de vida. En contrast, la millor combinació pel benestar és tenir un o més projectes centrals que sentis com a manejables i que donin sentit a la teva vida. I, per això, has de sentir que són teus i no que venen marcats per la pressió social, per exemple.

Un dels secrets per aconseguir fer els projectes més manejables és reformular-los en passes més petites: per exemple, “fer una dieta més sana” en “menjar una peça de fruita o ensalada cada dia”. Un altre, per tal de desbloquejar un objectiu, seria intentar fer un paral·lelisme entre el que no acaba d’agafar forma i alguna cosa que ja tinguem assolida. Per exemple, si hem aconseguit fer exercici de forma regular i el que volem és menjar millor, hauríem de fer dues llistes amb el que hem fet en el cas de l’exercici i el que hem fet fins ara en el cas del menjar. Compararem després les dues llistes i, tal vegada, puguem veure maneres de desbloquejar la situació, anant a un dietista, per exemple, a manera de monitor, o fent petits canvis graduals, com en el cas d’un entrenament.

Així, podem ésser optimistes sobre la nostra capacitat d’arribar al benestar emocional. Hi ha tres forces que governen la nostra vida: la nostra naturalesa biològica (amb les nostres tendències fisiològiques a tenir determinats trets de personalitat), la nostra naturalesa social (amb les característiques de com ens han criat i de amb qui i com acabem vivint) i, finalment, les nostres “naturaleses” idiogèniques, que es defineixen en funció dels nostres projectes personals i de les dimensions de personalitat que mobilitzem per aconseguir-los. El que hem de fer, doncs, és centrar-nos en la tercera força: els nostres projectes personals.

Conclusió: tria de manera curosa els teus projectes ja que poden projectar-te cap a noves possibilitats, entre elles, la d’una vida millor amb felicitat i benestar emocional.

Quins són els teus projectes personals?

Continuarà...


diumenge, 12 de març de 2017

Cóm liderar una família o un equip

"Les persones que escolten millor fan que la conversa esdevingui una experiència positiva per l’altra persona, cosa que no passa quan el que escolta és passiu. Les persones que escolten bé aconsegueixen que l’altra persona es senti recolzada i que consideri que confien en ella. Escoltar bé suposa construir un ambient en el que la persona es senti segura i confortable, de manera que les qüestions es poden parlar obertament, encara que suposi posar en evidència diferència de criteris." https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/aprendre-escoltar-be.html









En el llibre de Caroline Webb, “Cómo tener un buen día”, que està dedicat, en principi, al món laboral, s’explica com ho hem de fer per aconseguir que cada persona tregui el millor d’ella mateixa. Es tracta de convertir-nos en líders de la situació i fer que els altres contribueixin de la millor manera possible, agafant la seva pròpia responsabilitat.

El primer que fa falta sempre que tractem amb altres persones és saber escoltar (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/aprendre-escoltar-be.html ). En aquest sentit, Nancy Kline proposa el que denomina “escolta extrema” i que consisteix en:

·        Recorda que NO es tracta de TU. Tu NO ets el protagonista. No es tracta de que diguis a l’altra persona el que ha de fer o de que et sentis útil ajudant a trobar la solució. Es tracta d’aconseguir que la persona tingui l’espai per a poder pensar amb claredat.
·        Deixa que l’altra persona triï el tema. Demana “Quin creus que és el tema que hem de tractar?
·        No interrompis. Deixa un marge de cinc minuts abans d’intervenir. No aprofitis les pauses per a ficar els teus comentaris. Deixa l’espai necessari i espera.
·        Manté el contacte visual. Ho has de fer encara que l’altra persona no ho faci. Intenta estar present i receptiu.
·        Facilita el fet que pugui seguir parlant. Aprèn a demanar “Has pensat alguna cosa més sobre el tema?”. “Hi ha alguna altra cosa que et preocupi?”. Si l’altra persona ja no té res més a dir procura demanar: “I ara, què fas comptes fer?
·        Torna a recordar que el protagonista és l’altra persona, NO tu. Ja sé que en el teu cap hi reboten idees, solucions, pensaments... Deixa-ho anar. Ara NO és el moment de deixar-los lliures. Ja tindràs l’ocasió en un altre moment. Ara el protagonista és l’altra persona.

Per altra banda, en moltes ocasions hem assenyalat la importància de l’autonomia. De fet, aquest és un dels elements motivadors principals en la vida. Es tracta de donar l’espai suficient i la responsabilitat per tal que la persona senti que fa les coses per ella mateixa i que, per això, es pot sentir digne de respecte. Aquesta força la vèiem en acció de manera espectacular en els nins petitons, quan amb un gran somriure ens criden perquè ens adonem del que han sigut capaços de fer sols (caminar, posar un bloc a una torre de fustetes, fer un dibuix, menjar sols...).

L’altra dia un executiu d’una empresa comentava com, en certes ocasions, determinats directors poden anar anul·lant (deixant-los sense autonomia en les seves decisions, dient-los el que han de fer) els seus caps de departament de manera que aquests es van sentint desmotivats i poc reconeguts. “Però després –em comentava aquest executiu- em demanen que les faci fora per falta d’iniciativa!

Comenta Webb que s’ha de practicar l’art de trobar el punt entre el control excessiu i la delegació total. En aquest punt, es pot respectar l’autonomia de la persona i, a la vegada, garantir que disposa de l’orientació necessària per a dur a terme la feina que s’ha de fer. Una de les maneres més segures per tal d’aconseguir aquest equilibri és aprendre a formular una sèrie de preguntes per tal d’ajudar a l’altra persona a arribar a les seves pròpies conclusions. Nosaltres fem les preguntes, ells arriben a les seves pròpies respostes al problema. Resultat: afavorim la solució preservant l’autonomia com a força motivadora.

Quines són aquestes preguntes? Es basen en el que es coneix com a “mètode GROW” (GROW de crèixer) perquè el que fan és guiar a les persones a seguir unes passes denominades Goal (“Objectiu”), Reality (“Realitat”), Options (“Opcions”) i Way forward (“Seguir endavant”):


·        Goal (Objectiu): Quin és el resultat ideal?
·        Reality (Realitat): Quina és la situació actual? Quines són les coses que tenim a favor? Quines són les coses que tenim en contra (obstacles)?
·        Options (Opcions): Quines opcions tenim per avançar? (En aquest cas, s’han de tenir sempre en compte primer les idees de l’altra persona. Només després es poden fer suggeriments) I, en cas de que les primeres opcions no funcionin, què pots fer més?
·        Way forward (Seguir endavant): Quina és la primera passa a fer? Quan la farà? Quina ajuda necessita? Hi ha alguna cosa en la que puguem ajudar?

Aquest sistema és una variant del que vam veure a l’entrada https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/02/cinc-petits-canvis-que-poden.html , el sistema DROP (Desig, Resultat, Obstacles, Pla).

En el fons, a part d’aconseguir augmentar l’autonomia, el sistema cerca que la persona accepti els suggeriments dels altres sense posar-se a la defensiva. Per això, s’ha d’anar molt en compte a l’hora d’expressar els desacords i intentar donar una retroalimentació positiva. Webb ens suggereix tres tècniques:

1.     El que m’agrada del que dius o fas és...” Es tracta de trobar la part positiva de la proposta de l’altra persona. S’han de posar exemples concrets de les coses que valores; no val dir “això està molt bé!”. Una vegada que has entrat al terreny dels exemples concrets, pots passar a la teva proposta: “Encara m’agradaria més si hi afegissis...
2.     “Sí, està molt bé, i...” En aquest cas, es tracta d’evitar el famós “però”. Aquest últim dóna sensació d’excloure el que proposa l’altra persona. Amb la conjunció “i” podem introduir noves consideracions sense excloure les idees de l’altra. Aquesta fórmula “Sí, i...” és un mètode fiable per tal d’estimular la col·laboració creativa i resultar ser un dels principis fonamentals de la comèdia d’improvisació.
3.     “Què hauria de passar perquè això funcionés?”. Es tracta de plantejar una pregunta exploratòria en lloc de dir “això no funcionarà per això o per això altre”. Es tracta de que la persona pensi per ella mateixa.

Finalment, en el camí d’aconseguir els objectius augmentant l’autonomia i la capacitat de decisió de les persones implicades, s’ha de tenir en compte una cosa molt important: sempre que hem d’imposar una cosa, ho hem de fer deixant molt clar les raons que ens porten a fer-ho d’aquesta manera. Les imposicions, les sancions, els canvis, s’arriben a acceptar en cas de que es consideri que la persona que les imposa ho fa de manera justa. Es tracta de ser del tot transparent i honest sobre els motius que ens han portat a la nostra actuació. Aquest fet encara és més important quan tots estem enfadats (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/08/la-comunicacio-en-la-familia-i-ii.html ).

Per tant, escolteu, pregunteu, ajudeu a reconsiderar i respecteu. Aquesta és la seqüència màgica a l’hora de liderar un equip, ja sigui una família o una empresa.


Bona reflexió!

dissabte, 4 de març de 2017

Els tres cervells


“Les pràctiques més efectives i potents que es poden trobar en els diferents dominis de les activitats humanes actuen forçant l’adaptabilitat del cos i del cervell per tal de crear, graó a graó, l’habilitat de fer coses que abans no eren possibles. Es tracta, doncs, de sortir de la nostra zona de confort.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/sortir-de-la-zona-de-confort-per-tal.html

“sortir de la zona de confort ens ve a contrapèl. El més natural, quan ens posem a aprendre el que sigui, és que arribat a un moment en el que ens en puguem sortir prou bé, simplement anem fent. Aquest és un dels mecanismes que té el cervell per tal d’estalviar energia. El seu objectiu no és fer les coses de la millor manera possible, sinó trobar una solució prou operativa per tal de seguir funcionant.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/sortir-de-la-zona-de-confort-per-tal_27.html

“A la llarga, hem d’intentar utilitzar les hores i els minuts de manera que obtinguem plaer i sentit globals en grau màxim durant el màxim temps possible (...) Quedar en una feina avorrida o mantenir una relació negativa allarga el malestar i es improbable que cap felicitat futura compensi del tot aquesta pèrdua. La felicitat perduda s’ha perdut per sempre Paul Dolan“Diseña tu felicidad”


“Lyubomirsky afirma que si trobes una persona feliç sempre hi trobaràs al darrere un projecte. I, el procés que suposa anar fent coses per tal d’assolir el projecte proporciona un nivell de benestar millor que la pròpia consecució final.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/09/activitat-per-la-felicitat-numero-10.html



Font: Google


Una de les distincions que es fan encara en el món de l’estudi de la psicologia humana és la de les funcions emocionals i les cognitives. La veritat, però, és que tal cosa és gairebé impossible de fer quan estem davant d’una persona amb un funcionament relativament normal. En general, qualsevol decisió que prenem està tenyida d’elements cognitius i d’elements emocionals. De fet, quan les persones no són capaces de sentir els missatges emocionals del seu cos degut a alguna lesió cerebral que desconnecta les emocions de les decisions i, per això, deixen de tenir la sensació/intuïció de que alguna cosa “no va bé” o de que “no quadra”, prenen decisions absurdes o equivocades.

De fet, en moltes ocasions, treballant amb persones que estan en situació de crisi i han de prendre decisions sobre les seves relacions, un dels elements amb els que intentem tornar a contactar és amb el de “sentir” el que el cos i les emocions ens diuen. De fet, les persones més conscients dels seus estats corporals tenen menys problemes a l’hora d’afrontar problemes en les relacions íntimes i les professionals, per exemple.

Durant els anys 40 va sortir una teoria que explicava que l’organització del cervell seguia una estructuració per capes, amb la primera que anomenaven el cervell rèptil i que es dedicava a les funcions bàsiques com la respiració o el manteniment del cor; la segona, el cervell límbic o emocional, que estava especialitzat en les reaccions emocionals; i, finalment, el cervell racional, el súmmum de l’especialització en la presa de decisions racionals i  que contenia el llenguatge, per exemple.

Paul MacLean i la seva teoria del cervell triú es van popularitzar ràpidament i encara avui són un referent en diferents cercles. Tanmateix, com dèiem abans, la seva validesa és escassa. De fet, moltes de les àrees que ell considerava com a emocionals avui s’ha demostrat que acompleixen funcions integratives, coordinant informació de diferents parts del cervell. Per altra banda, tenen un paper important en el llenguatge, l’estrès, la regulació dels òrgans interns i, inclús, la coordinació de la informació que prové dels cinc sentits per a tenir una experiència integrada.

En un article sobre com evitar els problemes cognitius associats a l’envelliment (vegeu https://www.nytimes.com/2016/12/31/opinion/sunday/how-to-become-a-superager.html ), Lisa Feldman Barrett explica que les investigacions que estan fent sobre quins són els factors protectors semblen assenyalar la importància d’aquestes regions suposadament emocionals per a mantenir les funcions cognitives al nivell de persones joves. De fet, les dades indiquen que com més denses són aquestes regions millor és el rendiment de la persona en proves de memòria i d’atenció.

Però, què podem fer per a mantenir aquestes zones com les d’una persona jove? Les dades semblen indicar que la solució està en mantenir una actitud de treballar durament, d’intentar millorar en alguna cosa. Es tracta, segons els estudis, de fer tasques que considerem que estan per sobre del nostre nivell, fora de la nostra zona de confort. No té importància si el tipus d’esforç és físic o mental, l’important és la seva dificultat.

El problema, però, ve del fet que ja assenyalàvem en una altra entrada quan parlàvem de l’expertesa (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/sortir-de-la-zona-de-confort-per-tal_27.html): és desagradable sortir de la comoditat física o mental. De fet, com ja comentàvem, una de les dificultats més grans és que tenim tendència a acomodar-nos i “anar fent”. Treballar dur ens fa sentir malament. Tanmateix, sortir de la comoditat és el camí cap al que l’autora anomena el “súperenvelliment”.

El meu pare deia que quan els músculs patien t’estaven indicant que necessitaven fer més aquella activitat per tal de deixar de patir. Els marines diuen que el dolor és la debilitat que abandona el cos. Les persones que aconsegueixen tenir un cervell jove a pesar dels anys han aconseguit suportar el malestar mentre van construint expertesa.

Moltes persones, a mesura que van fent anys, aconsegueixen trobar-se més còmodes per la via d’evitar problemes i reptes. Tanmateix, aquesta comoditat no es tradueix en un major benestar a mig termini. De fet, el cervell té una regla d’or: el que no s’usa, es perd. Necessitem reptes per a mantenir una vida viva i per envellir amb la dignitat de l’autonomia i dels sentiments de competència.

Bona reflexió!

PS. En aquesta mateixa línia, els estudis semblen indicar que les persones amb un sentit de propòsit (és a dir, que es marquen objectius ambiciosos, amb sentit, i persisteixen per aconseguir-los) viuen més temps i tenen una major qualitat de vida (vegeu http://nymag.com/scienceofus/2017/01/living-with-purpose-yields-a-longer-life-and-higher-income.html). Mantenir-se actius i sentir que són útils als altres, també forma part de la recepta (vegeu, https://www.theguardian.com/lifeandstyle/2017/feb/23/90-year-olds-avoid-stress-be-useful-long-happy-life?CMP=share_btn_tw).