Cóm liderar una família o un equip

"Les persones que escolten millor fan que la conversa esdevingui una experiència positiva per l’altra persona, cosa que no passa quan el que escolta és passiu. Les persones que escolten bé aconsegueixen que l’altra persona es senti recolzada i que consideri que confien en ella. Escoltar bé suposa construir un ambient en el que la persona es senti segura i confortable, de manera que les qüestions es poden parlar obertament, encara que suposi posar en evidència diferència de criteris." https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/aprendre-escoltar-be.html

En el llibre de Caroline Webb, “Cómo tener un buen día”, que està dedicat, en principi, al món laboral, s’explica com ho hem de fer per aconseguir que cada persona tregui el millor d’ella mateixa. Es tracta de convertir-nos en líders de la situació i fer que els altres contribueixin de la millor manera possible, agafant la seva pròpia responsabilitat.

El primer que fa falta sempre que tractem amb altres persones és saber escoltar (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/aprendre-escoltar-be.html ). En aquest sentit, Nancy Kline proposa el que denomina “escolta extrema” i que consisteix en:

·        Recorda que NO es tracta de TU. Tu NO ets el protagonista. No es tracta de que diguis a l’altra persona el que ha de fer o de que et sentis útil ajudant a trobar la solució. Es tracta d’aconseguir que la persona tingui l’espai per a poder pensar amb claredat.

·        Deixa que l’altra persona triï el tema. Demana “Quin creus que és el tema que hem de tractar?”

·        No interrompis. Deixa un marge de cinc minuts abans d’intervenir. No aprofitis les pauses per a ficar els teus comentaris. Deixa l’espai necessari i espera.

·        Manté el contacte visual. Ho has de fer encara que l’altra persona no ho faci. Intenta estar present i receptiu.

·        Facilita el fet que pugui seguir parlant. Aprèn a demanar “Has pensat alguna cosa més sobre el tema?”. “Hi ha alguna altra cosa que et preocupi?”. Si l’altra persona ja no té res més a dir procura demanar: “I ara, què fas comptes fer?”

·        Torna a recordar que el protagonista és l’altra persona, NO tu. Ja sé que en el teu cap hi reboten idees, solucions, pensaments... Deixa-ho anar. Ara NO és el moment de deixar-los lliures. Ja tindràs l’ocasió en un altre moment. Ara el protagonista és l’altra persona.

Per altra banda, en moltes ocasions hem assenyalat la importància de l’autonomia. De fet, aquest és un dels elements motivadors principals en la vida. Es tracta de donar l’espai suficient i la responsabilitat per tal que la persona senti que fa les coses per ella mateixa i que, per això, es pot sentir digne de respecte. Aquesta força la vèiem en acció de manera espectacular en els nins petitons, quan amb un gran somriure ens criden perquè ens adonem del que han sigut capaços de fer sols (caminar, posar un bloc a una torre de fustetes, fer un dibuix, menjar sols...).

L’altra dia un executiu d’una empresa comentava com, en certes ocasions, determinats directors poden anar anul·lant (deixant-los sense autonomia en les seves decisions, dient-los el que han de fer) els seus caps de departament de manera que aquests es van sentint desmotivats i poc reconeguts. “Però després –em comentava aquest executiu- em demanen que les faci fora per falta d’iniciativa!”

Comenta Webb que s’ha de practicar l’art de trobar el punt entre el control excessiu i la delegació total. En aquest punt, es pot respectar l’autonomia de la persona i, a la vegada, garantir que disposa de l’orientació necessària per a dur a terme la feina que s’ha de fer. Una de les maneres més segures per tal d’aconseguir aquest equilibri és aprendre a formular una sèrie de preguntes per tal d’ajudar a l’altra persona a arribar a les seves pròpies conclusions. Nosaltres fem les preguntes, ells arriben a les seves pròpies respostes al problema. Resultat: afavorim la solució preservant l’autonomia com a força motivadora.

Quines són aquestes preguntes? Es basen en el que es coneix com a “mètode GROW” (GROW de crèixer) perquè el que fan és guiar a les persones a seguir unes passes denominades Goal (“Objectiu”), Reality (“Realitat”), Options (“Opcions”) i Way forward (“Seguir endavant”):

·        Goal (Objectiu): Quin és el resultat ideal?

·        Reality (Realitat): Quina és la situació actual? Quines són les coses que tenim a favor? Quines són les coses que tenim en contra (obstacles)?

·        Options (Opcions): Quines opcions tenim per avançar? (En aquest cas, s’han de tenir sempre en compte primer les idees de l’altra persona. Només després es poden fer suggeriments) I, en cas de que les primeres opcions no funcionin, què pots fer més?

·        Way forward (Seguir endavant): Quina és la primera passa a fer? Quan la farà? Quina ajuda necessita? Hi ha alguna cosa en la que puguem ajudar?

Aquest sistema és una variant del que vam veure a l’entrada https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/02/cinc-petits-canvis-que-poden.html , el sistema DROP (Desig, Resultat, Obstacles, Pla).

En el fons, a part d’aconseguir augmentar l’autonomia, el sistema cerca que la persona accepti els suggeriments dels altres sense posar-se a la defensiva. Per això, s’ha d’anar molt en compte a l’hora d’expressar els desacords i intentar donar una retroalimentació positiva. Webb ens suggereix tres tècniques:

1.     “El que m’agrada del que dius o fas és...” Es tracta de trobar la part positiva de la proposta de l’altra persona. S’han de posar exemples concrets de les coses que valores; no val dir “això està molt bé!”. Una vegada que has entrat al terreny dels exemples concrets, pots passar a la teva proposta: “Encara m’agradaria més si hi afegissis...”

2.     “Sí, està molt bé, i...” En aquest cas, es tracta d’evitar el famós “però”. Aquest últim dóna sensació d’excloure el que proposa l’altra persona. Amb la conjunció “i” podem introduir noves consideracions sense excloure les idees de l’altra. Aquesta fórmula “Sí, i...” és un mètode fiable per tal d’estimular la col·laboració creativa i resultar ser un dels principis fonamentals de la comèdia d’improvisació.

3.     “Què hauria de passar perquè això funcionés?”. Es tracta de plantejar una pregunta exploratòria en lloc de dir “això no funcionarà per això o per això altre”. Es tracta de que la persona pensi per ella mateixa.

Finalment, en el camí d’aconseguir els objectius augmentant l’autonomia i la capacitat de decisió de les persones implicades, s’ha de tenir en compte una cosa molt important: sempre que hem d’imposar una cosa, ho hem de fer deixant molt clar les raons que ens porten a fer-ho d’aquesta manera. Les imposicions, les sancions, els canvis, s’arriben a acceptar en cas de que es consideri que la persona que les imposa ho fa de manera justa. Es tracta de ser del tot transparent i honest sobre els motius que ens han portat a la nostra actuació. Aquest fet encara és més important quan tots estem enfadats (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/08/la-comunicacio-en-la-familia-i-ii.html ).

Per tant, escolteu, pregunteu, ajudeu a reconsiderar i respecteu. Aquesta és la seqüència màgica a l’hora de liderar un equip, ja sigui una família o una empresa.

Bona reflexió!