dissabte, 25 d’octubre de 2014

L'ansietat i Robert Burton



Hi ha persones que, per tota una sèrie de circumstàncies, es troben vivint durant moltes temporades de la seva vida, immerses en un estat d'ansietat que no les deixa assaborir el dia a dia i les condueix a assumir una lluita contínua per tal de preservar un mínim equilibri. Si la majoria de persones vivim en el que seria el moll del port, elles es troben, en moltes ocasions, sobre una petita taula de surf enmig de la mar gran, amb tota la dificultat que això suposa quan les aigues van un poc mogudes...

Recomano la lectura d’un assaig sobre l’ansietat. Es tracta d’una obra de Scott Stossel, “Ansiedad. Miedo, esperanza y la búsqueda de la paz interior”. Escriptor i comentarista de ràdio i televisió, Stossel pateix, des dels dos anys, un reguitzell de fòbies, pors i neurosis. En un intent d’entendre la seva ansietat, ens condueix per les definicions d’ansietat, per la seva variabilitat simptomàtica, per les vies que van anar generant la medicació ansiolítica actual, per les discussions sobre la part innata i adquirida del trastorn, per, finalment, acabar explorant les arrels de la resiliència

En un dels seus turs per la història del trastorn, arriba a una de les obres més citades en la bibliografia sobre l’ansietat, que es va publicar en el segle XVII i es considera la primera descripció moderna dels anomenats Trastorns de l’Estat d’Ànim: “Anatomia de la melancolia” de Robert Burton.

Burton era un erudit d’Oxford que es va passar dècades gairebé tancat al seu estudi llegint tota obra que considerava relacionada amb el tema. El llibre es va completar el 1621, quan l’autor tenia quaranta-vuit anys i, durant els següents disset anys, va ser revisat i ampliat moltes vegades. Hi apareixen cites d’obres d’història, literatura, filosofia, ciència i teologia i l’edició de 1640, per exemple, consta de 1382 pàgines.

Descriu el pànic de la següent forma: “Molts efectes lamentables causa aquest temor en els homes com, per exemple, posar-se vermell, empal·lidir, tremolar, suar; provoca onades de fred i de calor per tot el cos, palpitacions del cor, síncopes, etc.”. Sobre l’ansietat comenta: “Molts homes estan tan atordits i esbalaïts per la por que ja no saben on són, què diuen o què fan i, el que és pitjor, aquest estat els turmenta molts dies amb ensurts i sospites constants. Tot això obstaculitza els projectes més honorables i emplena el cor de dolor, tristesa i pesar. Aquells que viuen en el temor mai es senten lliures, decidits, segurs, mai estan alegres, sinó sumits en un dolor perpetu; com deia Vives amb raó, Nulla est miseria major quan metus: no hi ha major malestar, ni una tortura semblant. Sempre estan recelosos, ansiosos, desitjosos d’agradar: puerilment abatuts, sense poder raonar, “especialment si es presenta algun objecte terrible”, com va dir Plutarco”.

Burton compila tot el que es va escriure abans d’ell sobre la melancolia, creant un compendi de la saviesa occidental del seu temps. Amb els anys, es va convertir en una referència per escriptors i pensadors posteriors. El trobem citat per John Keats, Jorge Luís Borges, Nick Cave, Samuel Beckett o Samuel Johnson, per exemple. Burton va mostrant en la seva obra, de manera contradictòria, tot el que troba sobre el que avui anomenaríem com ansietat o depressió, a part de reflexionar sobre la pròpia naturalesa humana.

Pel que fa als tractaments, destaca: fer exercici amb regularitat, jugar a escacs, prendre banys, llegir llibres, escoltar música, utilitzar laxants, menjar de forma adequada, practicar la moderació sexual i, per damunt de qualsevol altra, mantenir-se ocupats. “No hi ha major causa de melancolia que l’ociositat” va escriure, citant al metge àrab al-Razi.

Seguint a estoics, epicuris i budistes, Burton recomana, com a camí cap a la felicitat, una ambició modesta i una acceptació del que es té: “Si els homes no pretenguessin anar més enllà de les pròpies forces, durien una vida satisfeta i, al conèixer-se a si mateixos, limitarien les seves ambicions; llavors se n’adonarien de que la naturalesa està bé sense ambicionar coses supèrflues i inútils que no porten més que frustració i malestar.

Si seguiu el llibre de Stossel i gràcies a la seva gran feina de documentació, entendreu de primera mà què és el que suposa l’ansietat en la vida d’una persona i passareu a admirar a totes aquelles persones que, a pesar de patir-la, aconsegueixen fer el que han de fer i dur una vida digna.

Bona lectura!

dissabte, 18 d’octubre de 2014

Qüestions sobre el significat de la vida




En el benestar emocional hi trobem les dues formes de felicitat: l’hedònica, basada en el fet d’acumular experiències positives i l’eudaimònica, basada en el sentit que donem al que fem.  Barbara Fredrickson i d’altres han demostrat la importància de la segona pel sistema immunitari (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/08/el-jove-que-apuntava-la-lluna.html): un benestar basat en el sentit fa que el sistema immunitari funcioni millor. Però, quin valor evolutiu té la importància que donem a viure una vida amb sentit? Roy F. Baumeister (vegeu l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/10/les-diferencies-entre-una-vida-amb.html) explica que la ment humana està programada de manera natural per tal de posar paraules a les coses. Això, a part de permetre posar la vida en format verbal, fa que puguem compartir i discutir coses amb altres persones.

Som éssers socials. La ment humana va evolucionar per a compartir un discurs col·lectiu, una narrativa social. Necessitem donar un sentit a les coses i comencem prest en la vida, posant paraules a les petites coses que ens van passant i, gradualment, passem a intentar construir estructures més integrades fins a arribar a les visions sobre el sentit de l’existència o a les teories còsmiques.

Les qüestions sobre el significat de la vida estan propiciades no només per la curiositat o per la por. El significat, el sentit, és una eina poderosa. Per a entendre perquè és útil com a eina, hem de considerar la vida com a un procés en canvi continu. Així, un ésser vivent està en estat de flux continu, però necessita una certa estabilitat i també establir una relació harmoniosa amb el seu medi. Donar un significat als fets i a les coses ens pot ajudar a imposar una certa estabilitat al món. Reconeixent les estacions, per exemple, podem planificar els anys futurs. O reconeixent els drets de les persones, podem organitzar un sistema social que ens faci sentir més segurs.

Un del exemples que posa Baumeister de com el sentit estabilitza el nostre món és el del matrimoni. La majoria d’animals s’aparellen, fins i tot alguns ho fan per tota la vida, però només els humans es casen. Els científics que estudien les relacions emfatitzen el fet de que un compromís no és tal fins que no s’ha reconegut explícitament. A més, les relacions estan en un procés de canvi continu, inclús després de molts anys d’haver-les iniciat. Però el fet del matrimoni és constant. Estàs o no casat i això no canvia, encara que les accions i els sentiments vagin variant. El compromís explícit que suposa el matrimoni suavitza els alts i baixos i ajuda a estabilitzar la relació. Aquesta és una de les raons que expliquen perquè és més probable que una relació duri si hi ha el compromís del matrimoni pel mig. Així, el sentit, el significat del compromís és més estable que els sentiments i que les emocions i per això les persones usem el sentit com a forma d’aconseguir estabilitat.

En 1946, Viktor Frankl va publicar “L’home a la recerca del sentit”. Frankl era un supervivent de l’Holocaust i va adonar-se’n que només una cosa podia fer superar l’horror de la situació i permetre tenir possibilitats de sobreviure: el fent de sentir que alguna cosa, més gran que un mateix, tenia prou sentit com per fer que els moments terribles es superessin per tal de poder continuar amb la missió que havien d’acomplir. Baumeister s’ha dedicat a intentar entendre com les persones aconsegueixen trobar sentit a la vida i, en aquest propòsit, ha generat una llista de quatre “necessitats de significat.

Segons Baumeister, una persona troba sentit a la vida en funció de que hagi aconseguit d’alguna manera fer-se càrrec de cada una d’aquestes quatre necessitats. Les persones que no poden satisfer una o més d’aquestes necessitats és probable que no acabin de sentir que la seva vida té sentit. Canviar en una d’elles suposaria canviar la sensació de significat en la pròpia vida.

La primera necessitat és el propòsit. Segons Baumeister, Frankl tenia raó: sense propòsit la vida passa a no tenir significat. Un propòsit és un succés o estat futur que proporciona una estructura al nostre present, donant un sentit narratiu a diferents moments de la nostra vida. Els propòsits poden classificar-se en dues amples categories. La primera ens portaria a perseguir una determinada meta (guanyar una carrera, aconseguir una graduació, criar uns fills sans, per exemple) i l'altra, suposaria arribar a una condició de plenitud en una determinada àrea (felicitat, salvació espiritual, seguretat financera, saviesa, per exemple).

Les metes vitals provenen de tres fonts: una és la nostra pròpia naturalesa biològica (sobreviure i reproduir-nos). La segona font de propòsit és la cultura. La cultura ens fa creure que és el que és important i algunes marquen clarament que és el que hem de fer a cada moment de la nostra vida. La tercera font de propòsit ve de les nostres pròpies eleccions. Podríem, inclús, desafiar la nostra cultura i anar contra corrent.

La segona necessitat és el valor. Això suposa tenir una idea del que està “bé” i del que està “malament”. Les persones, per tal de trobar que la nostra vida té sentit, necessitem trobar valors que ens permetin viure vides en positiu i que ens facin sentir bé amb el que som i el que fem. Els valors, una altra vegada, poden provenir de la nostra pròpia naturalesa i de la societat en la que vivim i, també, de les eleccions que anem fent.

La tercera necessitat és l’eficàcia o competència. Necessitem sentir que podem actuar en funció dels nostres valors i que aquests es poden deduir a partir de la nostra vida i del nostre treball. Necessitem sentir que som capaços d’aconseguir els nostres objectius.

La quarta necessitat és la d’autoestima o autovaloració. Les persones amb vides amb sentit poden pensar que són bones persones i que ho són gràcies al que fan. Necessitem pensar que ens mereixem un cert grau de respecte.

Així, una vida amb sentit té quatre propietats. Té propòsits que guien les accions, formant una trajectòria coherent que unifica passat, present i futur. Té valors que ens permeten decidir què és el que està bé i què és el que estaria malament i sentir que actuem de manera adequada. Està marcada per la eficàcia i el sentit de competència, de manera que ens permet sentir que les nostres accions són una via per tal d’aconseguir les nostres metes. I, finalment, proporciona una base per tal de veure’ns des d’una perspectiva positiva, com a bones i valuoses persones.

Així, sentirem que tenim una vida significativa si podem respondre de manera adequada a les quatre qüestions de propòsit, valor, eficàcia i autovàlua. I, encara que les preguntes siguin les mateixes, cadascú ha de trobar les seves respostes.

Així, si sabem quines són les preguntes: Quines són les teves respostes?

dissabte, 11 d’octubre de 2014

Les diferències entre una vida amb felicitat i una vida amb sentit




Roy F. Baumeister és professor de psicologia i especialista en qüestions relacionades amb l’autocontrol i la voluntat. En un article a Aeon (vegeu http://aeon.co/magazine/psychology/do-you-want-a-meaningful-life-or-a-happy-one/) explica les diferències entre una vida feliç i una vida amb sentit. Ja havíem vist que la distinció té conseqüències, fins i tot en el nostre sistema immunològic (vegeu l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/08/el-jove-que-apuntava-la-lluna.html) i que ve d’una tradició filosòfica que distingeix entre la felicitat eudaimònica (basada en el sentit) i l’hedònica (basada en l’acumulació d’experiències positives).

Baumeister explica que, en moltes ocasions, felicitat i sentit es solapen. De fet, segurament és necessari, però no suficient, un cert sentit de propòsit per tal de ser feliç. En un estudi sobre el tema, i gràcies a l’anàlisi estadística sobre les coses que correlacionen amb una cosa i no amb l’altra, l’autor i els seus col·laboradors han pogut establir cinc àrees de diferències entre la felicitat i el sentit (és a dir, una vida amb significat).

La primera tindria a veure amb les necessitats i els desitjos: aconseguir coses materials o, per altra banda, tenir salut. Aquesta àrea estaria relacionada directament amb la felicitat, però no tindria cap connexió amb el sentit.

El segon grup de diferències prové de la consideració del marc temporal: la felicitat té a veure amb el present, mentre que el significat està relacionat amb el procés de confegir un discurs en el que intervenen passat, present i futur. Una manera d’optimitzar la felicitat és centrar-se en l’”ara i aquí”. El significat o sentit, per altra banda, sembla venir del fet d’ajuntar el passat, el present i el futur en una espècie d’història coherent i, per tant, els valors (actuar de forma coherent amb els que tenim) tenen més importància que el fet que el que passa sigui positiu o negatiu.

La tercera àrea que diferencia entre felicitat i sentit és la vida social. Encara que les connexions amb altres persones són molt important en ambdós casos, el sentit ve del fet d’ajudar a altres persones, mentre que la felicitat és el resultat del que ens ofereixen altres persones. El fet d’ajudar als altres es considera, normalment, una font de felicitat, però si corregim els resultats restant l’efecte que té això sobre el sentit es veu que no només donar no ens fa més feliços, sinó que pot anar en detriment de la felicitat hedònica.

A més, en referència a aquesta àrea social, s’han de tenir en compte la profunditat de les relacions. Passar temps amb amics, per exemple, està relacionat directament amb la felicitat, però no té cap efecte en el sentit. En canvi, passar temps amb les persones amb les que tenim una relació més íntima (parella, família, fills) està més relacionat amb el sentit i té poca relació amb la felicitat com a tal.

Una quarta categoria de diferències té a veure amb els reptes, els problemes i els estressos de la vida. En general, el resultat d’enfrontar-los dóna lloc a una menor felicitat i a un major sentit. Les coses bones afecten als dos fenòmens per igual. Les vides plenes de significat estan plenes de successos negatius, la qual cosa redueix la felicitat. Sembla clar que una vida amb sentit suposa la cerca de significat i perseguir projectes que són difícils i incerts.

L’última categoria té a veure amb el jo i amb la identitat personal. Activitats que tenen relació amb l’expressió del jo són una font important de sentit, però són irrellevants per la felicitat. Si la felicitat té a veure amb fer el que ens fa ganes, sembla ser que el sentit està relacionat amb fer coses que ens expressin com a persones. Les qüestions relacionades amb la identitat personal i amb l’autodefinició estan associades amb una vida amb més significat i sentit.

Quines activitats consideres més importants en la teva vida? Si les hi apliques cada una de les cinc categories, què és el que resulta més central en el teu cas: la felicitat o el sentit?

Bona reflexió!

dissabte, 4 d’octubre de 2014

La dignitat



La dignitat, segons el diccionari, és el respecte que mereix algú. La història de la civilització occidental és la història del procés de dignificació de les persones (vegeu l’explicació que en dóna Steven Pinker en “Los ángeles que llevamos dentro” i vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/01/coneixer-la-nostra-part-fosca.html). Conservar la dignitat suposa que se’ns respectin les nostres necessitats bàsiques: la nostra autonomia, el nostre sentit de competència, uns vincles significatius i segurs amb altres persones i una autoestima (en el sentit d’autovaloració) positiva.

Com deia l’altra dia una clienta de 10 anys (en una d’aquelles sessions memorables que tinc el privilegi de viure) “la vida és un repte i es tracta de superar-lo”. Ella ho ha estat passat malament per aconseguir deslliurar-se d’una relació d’abús per part d’una nina més dominant. Ha viscut la situació, durant molt de temps, com la prova de la seva poca vàlua, amb totes les seqüeles que això comporta a nivell de benestar i de rendiment. Al final, però, ha fet sentir la seva veu, ha recuperat la dignitat i, ara, com diu ella, pot anar contenta a escola.

A vegades, inclús les persones que haurien de ser més curoses en el tema de la dignitat hi passen per sobre. Imagina’t que tens la necessitat d’ajuda psicofarmacològica. Estàs desesperat i penses contínuament que no pots continuar amb aquest dolor, aquesta opressió que fa ho vegis tot negre, sense sortida. I vas al servei de salut mental, on t’atenen unes persones que revisen el teu historial. La psiquiatra va fent preguntes i a mesura que les respons van mirant-se ella i la psiquiatra en pràctiques, alçant les celles. Comences a sentir-te pitjor, sembla que et jutgin i que el veredicte sigui completament desfavorable... Surts i plores més que abans d’entrar.

Altres vegades, la pèrdua de la dignitat comença per la pèrdua de l’autonomia. Tornes gran i els teus fills i néts troben que no has de conduir més, “pel teu bé”. Després troben que no convé que facis massa coses, “perquè podries caure”. Més tard, per ajudar-te troben que necessites l’ajuda/supervisió d’una dona durant tot el dia, amb la instrucció de que “no has de fer res”. Quan hi ha problemes amb els cuidadors, els teus fills decideixen que “el millor” és que vagis a una residència. I  hi vas. I tens por de fer contrària, tens por de rompre l’únic vincle que et queda. I hi vas. I la degradació s’accelera...

La dignitat és una cosa fràgil, que s’alimenta del respecte. La sobreprotecció als fills, per exemple, podria veure’s com una falta de respecte i, de retruc, com una transgressió de les línies que mantenen la pròpia dignitat. Com en el cas d’aquell adolescent, per exemple, que després de perdre’s amb la penya dels que fan porros a l’institut i de repetir dos cursos, recupera la capacitat de fer feina que tenia de petit i aconsegueix sortir-se’n i superar les proves d’accés a un Grau Superior. La mare, però, segueix queixant-se de la seva manca de seny per no fer les coses com ella diu, ja que, després d’aquests anys “perduts” s’ha demostrat que era ella “la que anava bé”. “Deixa’m espai”, demana ell. “Encara que t’hagi d’agrair sempre tot el que has fet, ara la teva estratègia de deixar-me espai funciona millor que les altres que has provat: deixa que jo faci les coses a la meva manera, deixa que jo assumeixi la responsabilitat de la meva vida”.

La vida és el que camí que fem mentre aprenen a fer-ho. Fer el camí amb dignitat suposa sentir que podem permetre’ns aprendre, encara que això suposi equivocar-nos. Fer el camí amb dignitat suposa assumir la responsabilitat de la pròpia vida amb la idea de que tots som diferents i hem de trobar la nostra manera, intentant actuar de manera compassiva amb els altres i amb nosaltres mateixos.