dissabte, 24 de febrer de 2018

La valentia d'aprendre

"El cervell és una màquina de predicció,  i només té en compte aquells estímuls que ens diuen si passarà alguna cosa positiva o negativa en el futur. I associa certes accions amb uns determinats resultats. El que falli aquest mapa no fa més que ser un element de millora: es va fent un bucle “predicció/error/nova predicció/error/nova predicció... “ que ens apropa, cada vegada més, a un model més efectiu de la realitat." https://benestaremocional.blogspot.com.es/2011/12/com-funciona-la-ment.html

"La vida és el que camí que fem mentre aprenen a fer-ho. Fer el camí amb dignitat suposa sentir que podem permetre’ns aprendre, encara que això suposi equivocar-nos. Fer el camí amb dignitat suposa assumir la responsabilitat de la pròpia vida amb la idea de que tots som diferents i hem de trobar la nostra manera, intentant actuar de manera compassiva amb els altres i amb nosaltres mateixos." https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/10/la-dignitat.html







Una de les grans preocupacions dels pensadors que reflexionen sobre el món de l’educació és la de trobar la manera de formar persones expertes en l’àrea que han triat estudiar. Tot això ve del fet de que, com constata per exemple Horward Gardner, quan mirem com pensen els graduats en camps tan diferents com la física o l’educació es demostra que, malgrat la seva formació, segueixen raonant de manera molt propera a la que fan les persones de la població general sense formació sobre el tema.

Ja sé que no sembla que pugui ser així, però aquesta dada és la que explica coses com que hi hagi metges “homeòpates” (quan l’homeopatia està qualificada científicament com a placebo), educadors que creuen en la sociabilitat i bondat implícita dels nins i dels grups o psicòlegs que segueixen línies obsoletes com la gestalt o que encara miren els horòscops. Per què, a pesar de tants d’anys de formació seguim pensant com la resta de la població que ha seguit una altra vocació?

Som estranys, els humans. Tenim un cervell que ens possibilita adaptar-nos al mitjà on vivim, generant models de l’espai físic i de les relacions. La nostra ment va generant esquemes mentals de les situacions en les que ens trobem. El context, per exemple en forma de cultura, s’imposa com un dels elements sobre el que construïm les nostres percepcions i que condicionen els nostres pensaments. Per això, per exemple, ens resulta tan difícil acceptar que els nostres fills no pensen com nosaltres, sinó com els companys de la seva generació, sobre coses com el que és important a la vida o sobre els valors què fan que aquesta tingui sentit. Perquè nosaltres, els pares, estem convençuts de que tenim la raó de la nostra banda i que els nostres models són els que es demostrarà que són els “vertaders”.

Així, la nostra vida és un poc una ficció que anem construint de manera intuïtiva i que ens porta a, fins i tot, adaptar la realitat a la nostra visió. I, quan volem canviar la nostra visió, encara que sigui per aconseguir fer millor una feina, els coneixements que ens proposen assimilar moltes vegades no són compatibles amb la manera de pensar que tenim integrada des de la nostra infància i adolescència. I, simplement, no les assimilem...

Com podem canviar tot això? Com podem aconseguir un aprenentatge profund? Com podem canviar la nostra manera de pensar en les coses? Suposo que la clau de l’educació està en la resposta a aquestes preguntes. Però la manera com construïm el coneixement que tenim sobre el món marca els límits de les nostres possibilitats.

Posem, per exemple, una cosa tan simple com els pensaments que contínuament omplen el nostre espai mental. En la majoria de casos, són xerrameca sobre com som, què fem, com ho hem fet, com ens sentim o ens hauríem de sentir, com ens poden veure els altres, què deuen pensar... I, curiosament, no posem en dubte les conclusions que van marcant i que, de retruc, condicionen els nostres sentiments i les nostres conductes. Però, d’on venen aquests pensaments? Per què els experimentem com a “veritats”? Per què, en canvi, si les formula una altra persona podem posar-los en qüestió?

Aquests pensaments són de la mateixa família de les creences sobre cóm funcionen les coses. Es basen en coses com el nostre temperament i com reaccionem de manera primària davant les situacions (apropant-nos amb curiositat o evitant-les amb por, per exemple) i en les experiències que tenim a mesura que anem vivint, sobretot amb els que són com nosaltres en el món: els nostres companys de l’escola, els nostres amics, les persones adultes que ens donen retroalimentació sobre el que funciona i el que no...

Així, anem pel món esperant que passi el que considerem “normal”, fins al punt que només acabem per veure el que esperem veure i entenem el que esperem entendre. Només la consciència de com funcionem pot aconseguir que puguem posar en qüestió les nostres expectatives i els nostres pensaments. Però, això, al final, resulta incòmode i costós. I, en la majoria de casos, hi renunciem de manera que seguim com sempre...

Deia un Premi Nobel de Física que, en moltes disciplines, el problema més gran a l’hora d’aconseguir que els alumnes aprenguin és aconseguir que “desaprenguin” el que ja saben, que deixin de pensar com sempre ho han fet per aconseguir estar més a prop de com funciona realment el món. Això és el que fem, en la majoria de casos, amb les persones que venen a la consulta: partim del que pensem i intentem desplegar eines per tal de poder veure la situació d’una altra manera, sobretot de forma més realista per tal de poder tenir més marge d’acció. Però això no deixa de ser dur i incòmode, perquè, a pesar d’obrir nous móns i noves maneres de veure les coses, ens fa sentir insegurs i ens adonem que no tenim tantes respostes com la gent que està parlant de temes semblants al bar més proper.

Per això, l’acte d’ensenyar i l’acció d’aprendre són revolucionaris. I, en el fons, són una acceptació de les nostres limitacions i, al mateix temps, de la nostra gran capacitat pel canvi, pel coneixement. Però, sempre, a partir dels errors. Només els nostres errors ens mostren el camí cap al coneixement, ajudant-nos a desfer esquemes limitadors. Com deia un dia una investigadora científica en un reportatge televisiu, com més aprofundeixes en un camp de coneixement, més conscient ets dels teus límits i de les teves equivocacions. Per això, la ciència i la reflexió ben fetes són antídots de l’autoritarisme, de la ignorància i de la intolerància.

I, per això, cada dia quan vaig a la meva feina em quedo meravellada de la quantitat de persones valentes que, a pesar de les dificultats, no renuncien a aprendre i a viure millor.

Bona reflexió!

dissabte, 17 de febrer de 2018

Parlem d'emocions...

Com a pràctica, agafeu tres situacions en les que hagueu sentit ràbia i seguiu les pautes que marquen els autors que hem comentat (després de reconèixer l’emoció i acceptar-la): 
1) Què és el que depèn de mi i què puc canviar realment? 
2) En aquesta situació, l’expressió de la ràbia va al meu favor o en contra meva? 
3) Com puc alentir la maquinària de la meva ràbia? Respirant? 
4) Com puc recordar "l’advertència del malestar?" (és a dir, Vull dir-te que ara em sent malament, i encara que no sigui un bon moment per a aconseguir explicar-me bé, crec que és important que et digui que...”) 
5) Com puc expressar el que sent sense faltar al respecte?  https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/09/canalitzar-la-rabia-per-estimar-millor.html

Les persones amb agilitat emocional “són capaces de tolerar alts nivells d’estrès i de resistir els embats, mentre encara continuen implicades, obertes i receptives. Elles entenen que la vida no sempre és fàcil però continuen actuant d’acord amb els seus valors més profunds i persegueixen les seves metes més grans a llarg termini. Experimenten sentiments com la ràbia i la tristesa –i qui no?- però les afronten amb curiositat, autocompassió i acceptació. I, més que deixar que aquests sentiments les guiïn, les persones amb agilitat emocional es centren de manera efectiva –amb tots els seus defectes- en les seves ambicions més elevades” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/02/agilitat-emocional.html






Els meus fills, que ara tenen 25 i 19 anys, van créixer amb contes sobre les emocions, uns contes que, curiosament, contaven unes històries diferents a les que trobem avui. I l’altra dia, parlant amb una mare sobre les emocions del seu fill de 9 anys, em vaig aturar a considerar la filosofia que hi havia al darrera de tot això.

En els contes dels meus fills, que ara encara utilitzo a la consulta, les emocions es caracteritzen per ser el resultat d’una situació, d’una valoració. Encara que tinguin una empremta concreta, amb un nom i una expressió, poden mutar i canviar en funció de les accions de la pròpia criatura. Sí, pot ser que estiguis enfadat perquè una cosa no surt, però si penses que per aprendre has d’equivocar-te, la teva frustració no serà un fre, sinó que es convertirà en un estímul. Sí, pot ser que tinguis por, però si l’acceptes com una fase i te n’adones de com va diluint-se, es convertirà en coratge, que no és més que por en moviment.

En els contes d’ara, les emocions són un programa d’acció i no una valoració que ens dóna informació sobre la situació. No es donen pautes sobre com llegir-les en un context, de com canviar la seva fisonomia, de com convertir-les en una cosa més complexa. Les emocions es presenten en format catàleg, com si l’única manera de tractar amb ella fos per la via d’etiquetar-les. D’aquí a considerar-les com a bones o dolentes només hi ha un pas.

Tanmateix, encara que les paraules són crucials a l’hora de tractar amb les emocions, no és l’únic que hem de tenir en compte si volem arribar a l’agilitat emocional (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/02/agilitat-emocional.html i https://www.ted.com/talks/susan_david_the_gift_and_power_of_emotional_courage#t-987172). És veritat, com explica Lisa Feldman Barrett en el seu llibre “How emotions are made”, que el vocabulari emocional és crucial a l’hora de tenir una vida plena i de fer-se càrrec de les emocions i aprofitar-les per a viure millor amb els altres. Però, com explica la historiadora Tiffany Watt Smith (vegeu https://www.ted.com/talks/tiffany_watt_smith_the_history_of_human_emotions#t-843555), el context històric i social marca el contingut de les emocions i les ha canviant durant la història.
Susan David en la seva xerrada TED (vegeu https://www.ted.com/talks/susan_david_the_gift_and_power_of_emotional_courage#t-987172) explica que la resiliència només pot ser el resultat d’acceptar i viure qualsevol de les emocions que ens neixen a dintre. Les emocions són informació. Les emocions ens guien. Però les emocions NO determinen, necessàriament, la nostra conducta.

En el camp de la psicologia hi ha una regla d’or que considera que qualsevol emoció és vàlida, però que això no passa amb les accions. “Puc estar molt enfadada, tenir la sensació de que t’odio, tenir la sensació que, si em deixés anar et pegaria. Però no tinc mai dret a pegar-te o a insultar-te”. La visió de l’emoció com una cosa estàtica, bàsica, ens tanca massa en la sensació de que les emocions determinen les nostres accions de manera tancada. I, tanmateix, la creença en les emocions bàsiques és com la sensació de que els colors són una cosa que hi ha en el món i no una cosa que el cervell ha après a etiquetar a partir d’un espectre de longituds d’ona continu.

Les emocions són construccions, estan fetes a partir de la nostra experiència, depenen de la cultura en la que ens movem, de les vivències que tenim. Fins i tot, les emocions depenen de la pròpia idea que tenim sobre les emocions. Les emocions canvien. Com explica Seung Sahn Soen-sa (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/09/canalitzar-la-rabia-per-estimar-millor.html), una emoció com la ràbia, pot anar mutant des de l’expressió resultant de considerar que l’altre és un obstacle pels nostres objectius i hem d’anar en contra seva (sense tenir cap control a l’hora d’expressar-la) a veure com pot usar la seva estructura per a comunicar a l’altre la necessitat de que canviï si no vol perdre part de la nostra consideració (amb un control total a l’hora d’expressar-la).

Per això em preocupa com aquesta generació criada amb Diccionaris Emocionals pot arribar a relacionar-se amb les emocions. Els meus fills podien diferenciar entre emoció, expressió, conducta, sense cap problema, a partir dels contes que en aquell moment es feien servir per a parlar del tema. Els nins d’avui en dia no poden veure les emocions com una construcció si se les hi presenten com si fossin una realitat modular que emergeix directament del cervell.

Les emocions són el resultat d’interaccions subtils entre el nostre cos, el nostre cervell, les altres persones implicades en les situacions, els records que tenim de les altres situacions viscudes, els resultats que hem tingut quan les hem expressat, la nostra relació amb l’emoció, les nostres conviccions sobre si podem enriquir-la, modificar-la, matisar-la...

Així, les emocions, la seva vivència, la seva expressió i, fins i tot, la seva denominació aniran canviant a mesura que nosaltres anem canviant. Aquest és el missatge. I, si volem que els nins entenguin això, sempre hem de tenir en ment com funcionen les emocions, com estan lligades al seu context i com canvien a mesura que en parlem.


Bona reflexió!

dissabte, 10 de febrer de 2018

Com canviar el món. Carta a un nadó

"La felicitat, com hem vist en una altra ocasió, està lligada a les relacions autèntiques amb els altres (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/07/la-veritat-sobre-lamor.html). Per tant, si volem que els nostres fills tinguin èxit hauríem de donar-los una educació basada en la gratitud, la compassió i la satisfacció d’haver fet el que s’ha de fer" https://benestaremocional.blogspot.com.es/2018/01/gratitud-compassio-i-paraula.html

"Pel que fa referència a l’educació dels fills, crec que no se'ls han d’ensenyar les petites virtuts, sinó les grans. No l’estalvi, sinó la generositat i la indiferència cap als diners; no la prudència, sinó el coratge i el menyspreu cap al perill; no l’astúcia, sinó la franquesa i l’amor per la veritat; no la diplomàcia, sinó l’amor als altres i l’abnegació; no el desig d’èxit, sinó el desig de ser i de saber" https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/07/les-petites-virtuts.html






Cleo Wade és una poetessa que aquest any passat feia una xerrada a la plataforma TED (vegeu https://www.ted.com/talks/cleo_wade_want_to_change_the_world_start_by_being_brave_enough_to_care) amb el títol “Si vols canviar el món comença per ser prou valent i tenir cura dels altres”. La història comença així:

“La meva millor amiga ha tingut un infantó fa poc. I quan l’he conegut, m’he meravellada al veure aquest ésser petit i preciós entrar a la nostra vida. I he sigut conscient de que no només entrava a les nostres vides, ell fa la seva entrada al món –en aquest món sonat que, especialment ara, sembla tan difícil. Passo molt temps a la meva feina parlant a la gent sobre qui som, sobre qui hauríem de ser i sobre quina pot ser la nostra cura.

I decideix escriure-li una carta:

(...)

El món et dirà “Sigues una persona millor”. No has de tenir por de dir “Sí”. Comença per escoltar millor. Comença per caminar millor pel carrer. Mira a la gent. Digues “Hola”. Demana com estan i escolta el que et diuen. Comença per ser un amic millor, un pare millor, un fill millor pels teus pares; un millor company, un millor amant, una millor parella. Comença per ser un millor veïnat. Topa’t amb algú nou i fes-ne coneixença.

El món et dirà “Què fas comptes fer?”. No has de tenir por de dir “Jo sé que no puc fer qualsevol cosa, però puc fer alguna cosa”. Vés a més llocs i digues “Som aquí per ajudar”. Fes-te amic de la generositat. Dóna el que puguis, fes el que puguis. Dóna euros, dóna cèntims, dóna el teu temps, dóna el teu amor, dóna el teu cor, dóna el teu esperit.

El món et dirà “Necessitem pau”. Troba la pau en el teu interior, guarda-la com si fos sagrada, porta-la amb tu allà on vagis. La pau no pot ser compartida o creada amb els altres si primer no la generem dintre nostre.

El món et dirà “Ells són l’enemic”. Investiga. Troba la veritat al darrera de les històries que et conten. Troba la veritat que hi ha al darrera de les aparences. Demana “Per què?”. Demana “Això és just?”. Demana “Com hem arribat aquí?”. Fes això amb compassió. Fes això amb perdó. Aprèn a perdonar als altres. Comença per aprendre a perdonar-te completament a tu mateix. Som més que els nostres errors. Som més del que érem ahir. Tots ens mereixem la nostra dignitat. Has de veure’t en els altres. Reconeix que la meva justícia és la teva justícia i el que és meu és teu. No pot haver-hi alliberació per a nosaltres si l’altra persona no és lliure.

El món et dirà “Som violent”. Respon dient “Jo no. No amb les meves paraules ni amb les meves accions”.

El món et dirà “Necessitem salvar el planeta”. Comença per dir “No, gràcies, no necessito una bossa de plàstic”. Recicla, reutilitza. Comença per aixecar del terra un paper en el teu edifici.

El món et dirà “Hi ha massa problemes”. No tinguis por de formar part de les solucions. Comença per parlar de les qüestions. No podem superar el que ignorem. Com més parlem de les coses, més veurem que les qüestions estan connectades perquè tots estem connectats.

El món et dirà “Necessitem acabar amb el racisme”. Comença per a tractar-lo en la teva pròpia família.

El món et dirà “Com parlem amb la parcialitat i amb el fanatisme?”. Comença per tenir la primera conversa a la taula de la teva cuina.

El món et dirà “Hi ha massa odi”. Dedica’t a l’amor. Estima’t tant a tu mateix de manera que puguis estimar als demés sense barreres i sense judicis. Quan el món ens faci grans preguntes que requereixin grans respostes, tenim dues opcions. Una: sentir-nos sobrepassats o poc qualificats i no fer res. Dues: començar amb un petit acte i acreditar-nos. Jo som la cap de seguretat nacional i tu també. Pot ser ningú ens ha donat permís ni ens ha confirmat al senat, però podem fer que la nació sigui més segura. Quan ajudes només a una persona a estar més segura, la nació és més segura. Només amb una mà estesa que demani “Estàs bé? Som aquí per ajudar-te”, podem convertir la inseguretat en seguretat.

Ens trobem a nosaltres mateixos demanant al món “Què hauria de fer?” “Què hauríem de fer?”. Una pregunta millor seria “Com ho estic fent?”. Jo demano que hi hagi pau al món, però practico la pau quan estic amb la meva família i amb els meus amics? Jo demano al món que acabi l’odi, però mostro amor no només als que conec sinó també als que no conec? Mostro amor davant aquelles idees que estan en conflicte amb les meves? Jo demano al món que acabi amb el patiment, però ho faig amb els que pateixen al costat de casa? Nosaltres diem al món: “Per favor, canvia; necessitem canviar”. Però com es mostra el canvi en les nostres pròpies vides? Com ho fem per a canviar les vides de la gent de les nostres comunitats?

James Baldwin diu: “Des d’ara mateix,  hem d’assumir que està en les nostres mans; no tenim dret a suposar cap altra cosa”. Això sempre ha estat així.

(...)

Passem massa temps pensant que no tenim el poder de canviar el món. No recordem que el poder de canviar la vida d’algú està sempre en les nostres mans. El canvi no pertany a cap grup concret; ens pertany a tots. No has d’esperar a que algú et digui que estàs en això. Comença. Comença per fer el que puguis amb el que tens, des d’on siguis i a la teva manera.

No hem de ser herois, portar un uniforme, denominar-nos activistes o ser elegits per a participar. Basta que tinguem prou coratge per tal de tenir cura dels altres.
(...)

“Sigues bo amb tota la gent possible”

dissabte, 3 de febrer de 2018

Davant un dol: consells pels amics

“Es pot recórrer a la ràbia, en comptes dels amics. Per la incapacitat dels amics de dir o fer el que cal, per les seves planxes involuntàries o la seva aparent fredor. I com que l'afligit rares vegades sap què necessita o vol –només el que no–, ofendre i sentir-se ofès és moneda de canvi. Hi ha amics als quals els espanta la pena igual que la mort; t'eviten com si temessin infectar-se. N'hi ha que, sense saber-ho, esperen que d'alguna manera ploris per ells. D'altres apel·len a un pragmatisme d'allò més murri. «Bé», diu la veu del telèfon al cap d'una setmana de l'enterrament de la meva dona, «què penses fer? Et prendràs unes vacances per sortir a caminar?» Vaig engegar quatre crits al telèfon i llavors vaig penjar. No: les vacances per sortir a caminar era el que fèiem junts, quan la meva vida era planera.Julian Barnes “Nivells de vida”







Megan Devine és una terapeuta especialitzada en dol que va posar en marxa una web per tal d’ajudar a les persones que es trobaven en aquesta situació, “Refuge in Grief”. Un dels seus posts més visitats és el que fa referència a cóm ajudar a un amic que està passant per un procés de dol. Megan proposa tenir en compte 11 punts:


1.- El dol pertany a la persona que el pateix.
Tu no ets el protagonista de la història. El dol és del teu amic. Ell ha de marcar el ritme.

Encara que sembli estrany haver de puntualitzar això, una de les queixes més sentides de les persones que passen per aquest procés és que hi ha amics que amb els seus consells et fan sentir que no ho estàs portant “així com toca”. Si penses que tu ho portaries d’una altra manera, esperem que la vida no et faci desdir-te’n. El ritme l’ha de marcar la persona que té el dol.

2.- Estigues present i accepta la veritat.
És temptador fer afirmacions sobre el passat o sobre el futur, fent referència a moments en què la vida de l’amic no estava o no estarà tan plena de dolor. No saps com serà la seva vida al futur. I que fos feliç al passat no té ara cap importància. Estigues present amb el teu amic, encara que aquest estigui ple de dolor.

No diguis coses com “Tot anirà bé” o “Ja havia fet la seva missió en aquest món” o “Ara és a un lloc millor”. Simplement, acompanya’l en aquest moment de dolor.

3.- No intentis arreglar el que no es pot arreglar.
La pèrdua del teu amic no es pot arreglar o solucionar. No pots fer que el seu dolor es visqui millor. Per favor, torna al punt 2. T’asseguro que és tranquil·litzador que simplement permetis que el teu amic visqui el seu dolor tal i com és.

4.- Estigues preparat per veure un dolor intens, insuportable.
Practicar aquest punt, al mateix temps que el 3, és molt, molt dur.

5.- Això no va de tu.
Estar amb algú que pateix no és fàcil. Veuràs aparèixer ansietats, preguntes, ràbia, por, culpa. Et pots sentir ferit en els teus sentiments. Pots sentir-te ignorat o poc apreciat. El teu amic no estarà per acomplir amb la seva part d’amistat. Per favor, no t’ho agafis com una cosa personal i, per favor, no li ho tinguis en compte. Troba la teva xarxa de suport per a poder recolzar-te el temps que ajudes al teu amic. Quan dubtis, torna al punt 1.

6.- Anticipa, no demanis.
No diguis: “Crida’m si m'has de mester”, perquè el teu amic no cridarà. No perquè no necessiti res, sinó perquè identificar una necessitat, pensar en qui pot ajudar i fer la cridada pertinent, està a anys llum de la seva capacitat de reacció. En lloc d’això, fes oferiments concrets: “Vindré dijous a les 4 per si hem de reciclar els fems” o “M’aturaré cada matí abans d’anar a la feina i duré el ca a fer una volta”. Sigues de fiar.

7.- Ajuda en les tasques quotidianes.
El dol no és una cosa en la que puguis ajudar (veure el punt 1), però pots alleujar la càrrega de la vida quotidiana del teu amic. Què podries fer? Coses com passejar el ca, arreglar papers, regar el jardí o revisar el correu poden ser útils. Ajuda al teu amic en aquestes petites tasques –mostres tangibles d’amor.

Per favor, no facis res que sigui irreversible, com tirar coses o rentar aquella camisa que li recordava la seva olor. Demana sempre si pots fer el que vas a fer.

8.- Aborda projectes de manera conjunta.
En funció de les circumstàncies hi poden haver tasques difícils que s’han d’abordar –tasques com tractar amb la funerària, el tanatori o desmuntar una habitació o una vivenda. Has de seguir sempre el lideratge del teu amic. Ja només la teva presència és important; recorda que les paraules moltes vegades no són necessàries. Recorda el punt 4, estar present.

9.- Fes de filtre.
Per la persona que entra al dol, el flux de gent pot ser desbordant. Has de trobar la manera de ser escut i refugi del teu amic, filtrant les visites o donant informació. Els porters són molt importants en aquestes situacions.

10.- Educar i defensar.
Et pots trobar que altres amics, familiars i coneguts del teu amic et demanen informació. Pots mirar d’orientar-los. Pots normalitzar el dol amb respostes com “Té bons i mals moments i necessita estar sola a moments. Un dol intens canvia cada detall de la teva vida”. Si algú et demana quan tornarà a la normalitat pots dir: “El dol no és una cosa que acabi, és una cosa que aprens a dur de forma diferent”.

11.- Estima.
Per sobre de tot, demostra el teu amor. Mostra’l. Digues alguna cosa. Fes alguna cosa. Estigues disposat a estar al costat del gran forat que s’ha obert a la vida del teu amic, sense fugir-ne o retirar-te. Estigues disposat a no tenir respostes. Escolta. Estigues allà. Estigues present. Sigues un amic. Estima. L’amor és el que queda.

Bona reflexió!

PS. Hauríem d’enviar aquests consells a alguna de les nostres amistats perquè no caiguin una altra vegada en el que han fet amb els nostres dols?

Sentir que tens alguna cosa que incomoda als altres, en el moment en el que la teva vida està plena de dolor i tu mires de seguir endavant així com pots, no ho recomano a ningú. És, al principi, molt desconcertant, i, a mida que et vas fent a la idea, es converteix en una font addicional de dolor i malestar.