La valentia d'aprendre

"El cervell és una màquina de predicció,  i només té en compte aquells estímuls que ens diuen si passarà alguna cosa positiva o negativa en el futur. I associa certes accions amb uns determinats resultats. El que falli aquest mapa no fa més que ser un element de millora: es va fent un bucle “predicció/error/nova predicció/error/nova predicció... “ que ens apropa, cada vegada més, a un model més efectiu de la realitat." https://benestaremocional.blogspot.com.es/2011/12/com-funciona-la-ment.html

"La vida és el que camí que fem mentre aprenen a fer-ho. Fer el camí amb dignitat suposa sentir que podem permetre’ns aprendre, encara que això suposi equivocar-nos. Fer el camí amb dignitat suposa assumir la responsabilitat de la pròpia vida amb la idea de que tots som diferents i hem de trobar la nostra manera, intentant actuar de manera compassiva amb els altres i amb nosaltres mateixos." https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/10/la-dignitat.html

Una de les grans preocupacions dels pensadors que reflexionen sobre el món de l’educació és la de trobar la manera de formar persones expertes en l’àrea que han triat estudiar. Tot això ve del fet de que, com constata per exemple Horward Gardner, quan mirem com pensen els graduats en camps tan diferents com la física o l’educació es demostra que, malgrat la seva formació, segueixen raonant de manera molt propera a la que fan les persones de la població general sense formació sobre el tema.

Ja sé que no sembla que pugui ser així, però aquesta dada és la que explica coses com que hi hagi metges “homeòpates” (quan l’homeopatia està qualificada científicament com a placebo), educadors que creuen en la sociabilitat i bondat implícita dels nins i dels grups o psicòlegs que segueixen línies obsoletes com la gestalt o que encara miren els horòscops. Per què, a pesar de tants d’anys de formació seguim pensant com la resta de la població que ha seguit una altra vocació?

Som estranys, els humans. Tenim un cervell que ens possibilita adaptar-nos al mitjà on vivim, generant models de l’espai físic i de les relacions. La nostra ment va generant esquemes mentals de les situacions en les que ens trobem. El context, per exemple en forma de cultura, s’imposa com un dels elements sobre el que construïm les nostres percepcions i que condicionen els nostres pensaments. Per això, per exemple, ens resulta tan difícil acceptar que els nostres fills no pensen com nosaltres, sinó com els companys de la seva generació, sobre coses com el que és important a la vida o sobre els valors què fan que aquesta tingui sentit. Perquè nosaltres, els pares, estem convençuts de que tenim la raó de la nostra banda i que els nostres models són els que es demostrarà que són els “vertaders”.

Així, la nostra vida és un poc una ficció que anem construint de manera intuïtiva i que ens porta a, fins i tot, adaptar la realitat a la nostra visió. I, quan volem canviar la nostra visió, encara que sigui per aconseguir fer millor una feina, els coneixements que ens proposen assimilar moltes vegades no són compatibles amb la manera de pensar que tenim integrada des de la nostra infància i adolescència. I, simplement, no les assimilem...

Com podem canviar tot això? Com podem aconseguir un aprenentatge profund? Com podem canviar la nostra manera de pensar en les coses? Suposo que la clau de l’educació està en la resposta a aquestes preguntes. Però la manera com construïm el coneixement que tenim sobre el món marca els límits de les nostres possibilitats.

Posem, per exemple, una cosa tan simple com els pensaments que contínuament omplen el nostre espai mental. En la majoria de casos, són xerrameca sobre com som, què fem, com ho hem fet, com ens sentim o ens hauríem de sentir, com ens poden veure els altres, què deuen pensar... I, curiosament, no posem en dubte les conclusions que van marcant i que, de retruc, condicionen els nostres sentiments i les nostres conductes. Però, d’on venen aquests pensaments? Per què els experimentem com a “veritats”? Per què, en canvi, si les formula una altra persona podem posar-los en qüestió?

Aquests pensaments són de la mateixa família de les creences sobre cóm funcionen les coses. Es basen en coses com el nostre temperament i com reaccionem de manera primària davant les situacions (apropant-nos amb curiositat o evitant-les amb por, per exemple) i en les experiències que tenim a mesura que anem vivint, sobretot amb els que són com nosaltres en el món: els nostres companys de l’escola, els nostres amics, les persones adultes que ens donen retroalimentació sobre el que funciona i el que no...

Així, anem pel món esperant que passi el que considerem “normal”, fins al punt que només acabem per veure el que esperem veure i entenem el que esperem entendre. Només la consciència de com funcionem pot aconseguir que puguem posar en qüestió les nostres expectatives i els nostres pensaments. Però, això, al final, resulta incòmode i costós. I, en la majoria de casos, hi renunciem de manera que seguim com sempre...

Deia un Premi Nobel de Física que, en moltes disciplines, el problema més gran a l’hora d’aconseguir que els alumnes aprenguin és aconseguir que “desaprenguin” el que ja saben, que deixin de pensar com sempre ho han fet per aconseguir estar més a prop de com funciona realment el món. Això és el que fem, en la majoria de casos, amb les persones que venen a la consulta: partim del que pensem i intentem desplegar eines per tal de poder veure la situació d’una altra manera, sobretot de forma més realista per tal de poder tenir més marge d’acció. Però això no deixa de ser dur i incòmode, perquè, a pesar d’obrir nous móns i noves maneres de veure les coses, ens fa sentir insegurs i ens adonem que no tenim tantes respostes com la gent que està parlant de temes semblants al bar més proper.

Per això, l’acte d’ensenyar i l’acció d’aprendre són revolucionaris. I, en el fons, són una acceptació de les nostres limitacions i, al mateix temps, de la nostra gran capacitat pel canvi, pel coneixement. Però, sempre, a partir dels errors. Només els nostres errors ens mostren el camí cap al coneixement, ajudant-nos a desfer esquemes limitadors. Com deia un dia una investigadora científica en un reportatge televisiu, com més aprofundeixes en un camp de coneixement, més conscient ets dels teus límits i de les teves equivocacions. Per això, la ciència i la reflexió ben fetes són antídots de l’autoritarisme, de la ignorància i de la intolerància.

I, per això, cada dia quan vaig a la meva feina em quedo meravellada de la quantitat de persones valentes que, a pesar de les dificultats, no renuncien a aprendre i a viure millor.

Bona reflexió!