dissabte, 31 de desembre de 2016

Amb esperança...

 “Perdem l’esperança, [Rebeca] Solnit suggereix, perquè perdem la perspectiva –perdem la visió de “l’acumulació de canvis incrementals, imperceptibles” que constitueixen el progrés” Maria Popova  https://www.brainpickings.org/2016/12/15/best-books-2016/

“Husserl es va obrir cap a fora. Va escriure sobre els seus móns vitals amb un esperit cosmopolita...i ho va fer en uns moments en els que la paraula “cosmopolita” es considerava un insult,moltes vegades s’interpretava com una paraula en codi que en realitat significava “jueu”. Es va queda aïllat a Friburg, però tanmateix va aprofitar les seves darreres xerrades dels anys trenta, a Viena i a Praga, per fer una crida vehement a la comunitat erudita internacional. Veient la “crisi” social i intel·lectual que l’envoltava, les va encoratjar a que treballessin junts contra l’auge de la irracionalitat i el misticisme, i contra el culte al que era merament local, per a poder rescatar l’esperit de la Il·lustració de raó compartida i lliure pensament. No esperava que ningú tornés a creure innocentment en el racionalisme, però sí argumentava que els europeus havien de protegir la raó, perquè si es perdia, el continent i el món cultural més ampli es perdrien amb ella” Sarah Bakewell “En el café de los existencialistas”





Font: Google





M’agradaria acabar l’any deixant clar que aquest blog és un lloc d’esperança. Esperança de canvi, de progrés, de superació... A pesar del dolor que ens hagin causat les pèrdues que hem tingut durant l’any. A pesar del dolor que ens fan sentir pèrdues passades que encara vivim com a ferides en la nostra carn. A pesar de la dificultat de viure determinats reptes que veiem com a difícils, gairebé com a intractables. A pesar de la incertesa que suposa tot el que no acabem de controlar.

Durant aquest any he viscut naixements i ruptures, distanciaments i apropaments, canvis i elements que semblen gravats en pedra. He patit, he rigut, he après, m’he equivocat, m’he meravellat de coses que no pensava que existien, m’he sentit traïda pel que esperava de la vida o de determinades persones, m’he conformada, m’he revoltada... He viscut. He estimat. Amb alegria, amb angoixa, amb por, amb esperança...

M’agradaria poder aportar alguna cosa significativa a la vida dels que m’envolten. M’agradaria poder ajudar a viure millor als que em consulten. M’agradaria aprendre més coses del que suposa ser persona i poder seguir el camí de la dignitat, amb sentit, entrega i passió.

Seguint l’esquema d’Eric Baker sobre les deu coses que fan cada dia les persones amb més èxit (vegeu http://www.bakadesuyo.com/2016/12/successful-people-2/ )  farem un repàs d’una part del que ha passat aquest any al blog.

1.- Tenir un ritual matinal. Tim Ferriss, l’autor del llibre “Tools of Titans”, explica que totes les persones d’èxit que va entrevistar tenien algun tipus de ritual que suposava començar el dia amb alguna pràctica de mindfulness, cosa que feia que passessin a ser més conscients i menys reactius. Aquesta pràctica podria començar per ser alguna cosa simple, com respirar de forma conscient durant uns moments.
Si voleu repassar quins són els beneficis de l’autoconsciència i quin tipus de pràctica poden ajudar-nos podeu mirar les entrades dedicades a la respiració (https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/04/el-cami-cap-al-benestar-superar-lestres.html i https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/11/les-bases-cientifiques-de-com-funciona_12.html ) o a la meditació (https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/11/les-bases-cientifiques-de-com-funciona_19.html ).

2.- Converteix les teves febleses en fortaleses. Accepta el que ets. Accepta el que tens. No tinguis por d’agafar el que tens de diferent i convertir-ho en la teva qualitat diferencial. Les coses no són bones o dolentes. Una gran lliçó en aquest sentit l’hem vista en les entrades https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/10/la-cara-adaptativa-i-amable-de-lansietat.html, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/03/lestres-bo-i-lestres-dolent-visca.html  i https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/09/lart-destimar.html .

3.- (Adaptació pròpia) Simplifica el missatge (o no ignoris els clixés). Es tracta de tenir els nostres objectius expressats de manera simple, de manera que això ens ajudi a no despistar-nos del que realment és important. Un exemple el podríem trobar en https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/05/millorar-la-salut-creixer-com-persona-i.html .

4.- Sigues capaç de pensar, persistir i esperar.  Tim Ferriss a “Tools of Titans” explica que un dels llibres que les persones entrevistades havien regalat més vegades era “Sidharta” de Herman Hesse. En aquesta obra es parla de la necessitat de saber aturar-se i pensar, de seguir engrescat en l’acció una vegada començada i de saber esperar de forma pacient. Pensar suposa ser capaç de resoldre problemes de manera significativa i de demanar preguntes que altres persones no farien. Persistir suposa no deixar-se vèncer pel malestar del procés de seguir aprenent. Esperar suposa saber que obtenir els resultats és fer un camí que pot ser molt llarg.
Per a practicar una altra manera de pensar i aconseguir veure les coses de forma diferent, amb preguntes diferents, podem mirar les aportacions de Paul Dolan a https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/01/decidir-dissenyar-fer-la-nostra.html  o d’Emma Seppäla a https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/04/el-cami-cap-al-benestar-superar-les.html .

5.- Posa’t una tasca “per fer” durant la nit. Això suposa aprendre a escriure el que ens preocupa abans d’anar a dormir, posar-lo sobre el paper i deixar que el cap faci el que hagi de fer durant la nit. En el fons, s’aconsegueixen dues coses: una, aclarir el problema i els elements que el formen i dues, deixar-lo preparat perquè el cap el pugui lligar amb informació coneguda. Aquest consell està molt a prop de les informacions que ens recorden que funcionem millor si estructurem la informació i després deixem un espai de temps, fent una altra cosa, abans de tornar a afrontar el problema (vegeu, per exemple, https://www.scientificamerican.com/article/mental-downtime/ ).  


Continuarà...

dissabte, 24 de desembre de 2016

Som el nostre cervell?

“[Segons Simone de Beavoir] L’ambigua condició humana significa que s’ha d’”intentar” incansablement prendre el control de les coses. Hem de fer dues coses gairebé impossibles al mateix temps: comprendre’ns a nosaltres mateixos i acceptar que estem limitats per les circumstàncies, però tanmateix continuar perseguint els nostres projectes com si tinguéssim el control total”

“Els aspectes de la nostra existència que ens limiten, diu Merleau-Ponty, són els mateixos que precisament ens uneixen al món i ens donen amplitud per a l’acció i la percepció. Ens converteixen en el que som”
 Sarah Bakewell “En el café de los existencialistas”






El determinisme biològic és aquell corrent de pensament que suposa que quan tinguem tota la informació genètica sobre una persona podrem saber-ho tot d’ella. En aquest sentit, aquells gens que determinin el nostre caràcter seran l’estructura sobre la que pivotarà la nostra vida. Aquesta és la tesi de Dick Swaab en el seu llibre “Somos nuestro cerebro”.

Però és cert aquest reduccionisme? Som realment el nostre cervell en el sentit de que rarament la nostra cultura o el nostre ambient ens marcarà de forma significativa? El cert és que trobarem pocs científics de l’àmbit de la conducta, encara que provinguin de la genètica del comportament, que mantinguin aquesta postura. Més que res perquè l’evidència dels estudis sobre desenvolupament indiquen una altra cosa.

L’ambient importa. La cultura importa. Les relacions importen. El cos importa. La gestió que fem del nostre caràcter és determinant a l’hora d’entendre com serà la nostra qualitat de vida. Els científics de l’àmbit genètic parlen d’epigenètica, del fet que els gens estan en actiu o no en funció de l’ambient en el que l’organisme es troba. Vèiem, per exemple, que una determinada característica genètica que intervé en un determinat neurotransmissor que està relacionat amb l’estat d’ànim passa a ser un problema només quan en l’ambient relacional de la persona hi ha una determinada quantitat d’estrès (vegeu, per exemple, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/els-gens-lambient-els-factors.html). O que les criatures d’una rata, manipulada genèticament per tenir un temperament ansiós, si es criaven amb una mare tranquil·la, que les llepés molt (l’equivalent humà d’estar en un ambient de calidesa), creixien com a animals curiosos i tranquils.

El fet de considerar que som únicament la nostra biologia deixa de banda que aquesta mateixa ens permet pensar-la, gestionar-la. Els humans som animals que es coneixen, que es pensen a si mateixos, que són capaços de fer coses com “pensar que estan pensant”. Podem observar als observadors que, al mateix temps, ens estan observant. Sabem que estem fets de nivells, de sistemes modulars que, en moltes ocasions, lluiten pel control dels nostres recursos conscients. Sabem que funcionem, la majoria de vegades, sense pensar massa, en mode automàtic. Però també sabem que podem reprogramar la nostra vida si som capaços de gestionar de manera estratègica les nostres rutines (vegeu, per exemple, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/11/el-mite-de-lautocontrol.html).

La meva feina és un intent de donar graus de llibertat a les persones que es troben amb un caràcter o amb una situació que no les permet sentir-se tranquils i bé. La meva feina intenta posar en marxa mecanismes de gestió per tal de compensar maneres de funcionar que fan patir o per engegar noves formes de veure i de fer les coses. El cervell té uns circuits concrets i unes estructures concretes. Però, al mateix temps, en funció de com aquests actuen i de com donem prioritat a uns o a uns altres, ens permet viure, amb els mateixos recursos, de manera molt diferent.

Crec en la dignitat de les persones, en la seva capacitat per aconseguir un funcionament autònom el més operatiu possible. I, cada dia, quan m’assec per tal d’intentar trobar sortides als problemes que anem posant al damunt de la taula, les persones em sorprenen. Em sorprèn la valentia dels que han tingut que veure-se-les amb situacions difícils o dels que s’han trobat amb un caràcter mal de regular o amb unes emocions intenses i negatives. Quan algú és prou coratjós per tal d’afrontar aquestes dificultats com a reptes, el que està fent és desautoritzar la visió determinista d’una revolada.

Tenim les limitacions que tenim, però la gestió dels recursos que ens queden, i dels que podem generar, és el que realment marcarà la qualitat de les nostres vivències, de la nostra existència. Encara que molta gent del carrer consideri que les dificultats de malalties com la depressió o l’esquizofrènia són elements que limiten la capacitat d’aconseguir una vida digna, cada dia, a la meva feina, les persones que vénen i amb les que comparteixo una part del meu camí, em recorden que mai hem de deixar que aquestes idees ens enganyin.

Una de cada deu persones passa per una situació de por, desesperança, frustració, tristesa extremes en aquest moment. Aquestes persones no són només el seu cervell. Són la seva ment, la seva cultura, la seva xarxa de relacions. I, encara que a vegades ens quedi poc marge de maniobra, hem d’aprendre a gestionar-ho. Esperar, respirar, tornar a esperar, tornar a respirar i, quan acabem per recobrar forces, actuar.


Bona reflexió!

dissabte, 17 de desembre de 2016

Els humans segons un neuròleg. La identitat i l’orientació sexual.


“La idea antiquada de que som lliures a l’hora de triar la nostra orientació sexual i que, d’acord amb això, l’homosexualitat seria una elecció equivocada, segueix causant molt de patiment” Dick Swaab “Somos nuestro cerebro”








Dick Swaab és un destacat neuròleg holandès que, en el seu país, va aconseguir que el seu llibre sobre el cervell es vengués com un best-seller. “Som el nostre cervell”, ens diu Swaab durant les cinc-centes pàgines en les que descriu la influència de l’organització del cervell sobre la nostra conducta. El que som, explica, és el resultat de la combinació de l’herència genètica i les influències intrauterines.

Venim al món amb una determinada identitat de gènere (ens sentim homes o dones, a vegades de manera discordant amb el que és el que consta en el nostres cromosomes) i amb una orientació sexual concreta (ens sentim atrets per persones del nostre mateix sexe i/o per les de l’altre). En aquest sentit, les proves indiquen que no ho triem, que no es tracta d’una construcció social, sinó que determinats mecanismes hormonals que actuen durant la gestació feminitzen o masculinitzen el cervell i, a més, ens deixen gravada la nostra orientació sexual.

Aquest tema és molt important pel que suposa encara avui per les persones que no “encaixen” amb el que s’espera d’elles a nivell de gènere o d’orientació sexual. Les persones amb disfòria de gènere (que senten que són diferents del que el seu cos assenyala que són, homes o dones) es troben amb dificultats per a poder expressar els seus sentiments, amb una gran incomprensió per part de la majoria de persones, amb un cert rebuig durant moltes fases de la seva vida i pateixen pel fet de sentir el que senten.

Les persones amb una orientació homosexual o bisexual, encara avui es troben que, en molts casos, la gent pensa que són estranys, que “han triat malament”, que “haurien de canviar o ser discrets. Això si no pateixen bullying durant la seva adolescència, amb el risc de passar per fases depressives o d’aïllar-se socialment. En alguns casos, el moment d’alliberació, “de sortir de l’armari”, no els arriba fins que ja són adults (he vist moltes persones que no han tingut el coratge de fer això fins a la quarantena). O no ho fan mai.

Durant els anys 80 s’experimentava amb teràpies per tal de “revertir” l’homosexualitat. Fins als 90 no es va deixar de considerar una “malaltia”. No s’entenia que l’homosexualitat era tan “normal” com l’heterosexualitat. Es deien coses com que no existia entre els animals, cosa que provava que era un fenomen cultural o un problema en el procés de socialització de la persona. Així, circulaven teories sobre que el problema de l’homosexualitat masculina derivava del fet de ser criat per una mare dominant.

Fins fa uns mesos no s’ha aconseguit que per a passar per un canvi de sexe, en el cas de les persones amb disfòria de sexe, no faci falta demostrar que la persona no pateix una malaltia mental.

El cert és que el gènere amb el que ens identifiquem o la nostra orientació sexual no són una elecció. Tenim la que tenim i que algú es dediqui a fer-nos sentir que “no és l’adequada” és, des del punt de vista científic i humà, un acte d’inconsciència i de crueltat.


Bona reflexió!

dissabte, 10 de desembre de 2016

Veritats brutals que poden ajudar-te a ser una persona millor

"quan intentem predir el nostre futur emocional tendim a sobreestimar l’impacte, a pensar que tot serà millor o pitjor del que, al final, és. Les ruptures, els ascensos, les compres, les pèrdues són situacions a les que hem d’enfrontar-nos en moltes ocasions durant la nostra vida. Es podria suposar que arribem a ser experts, però no, sempre seguim sobreestimant l’impacte que tindran en la nostra vida." https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/10/realment-som-unics.html

"Epictet mantenia que el desig del que no depèn de nosaltres ens obliga, d’una manera o altra, a convertir-nos en esclaus d’aquells que poden proporcionar-nos allò que ambicionem i a humiliar-nos davant d’ells. Per tal de deslligar-nos d’aquesta esclavitud, els estoics proposen un exercici: la “previsió de mals” que consisteix en representar-se abans de que passin els esdeveniments que poden ocórrer per tal d’acceptar-los quan passin. Has d’imaginar-te que pots perdre, en qualsevol moment, tot el que tens: salut, vida, possessions, relacions, prestigi... La meva padrina deia “tot el que no pots dur a dins del cap, tot el que no pots aprendre, t’ho poden prendre" https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/06/saviesa-coratge-autocontrol-i-justicia.html


Font:Google


No pensem que el que pensem ens condiciona. No pensem que estem carregats de prejudicis que, encara que la majoria del temps fan que siguem eficients, poden ser molt injustos amb la meitat de la humanitat (recordem, per exemple, que en el món de l’empresa, els estudis mostren que el fet que un home reivindiqui els seus drets es veu com a signe de lideratge i quan ho fa una dona es considera poc solidari).

Donem per suposades moltes coses: el que esperem del món, dels altres, de les relacions... Pensem que la vida hauria de ser justa, que si tenim coses és perquè les mereixem, que si guanyem privilegis és senyal de la nostra vàlua... Fins que ens aturem i ens adonem, a vegades, de que hi ha una gran quantitat d’atzar en el que ens ha tocat viure (vegeu, per exemple, la reflexió de David Brooks a http://www.nytimes.com/2016/11/25/opinion/does-decision-making-matter.html?smid=tw-share).

En un article recent (vegeu http://tranquilmonkey.com/brutal-truths-that-will-make-you-a-better-person/#), Heidi Prieve ens fa reflexionar sobre tot això. Aquesta reflexió està en línia amb el que ens expliquen els estoics sobre la realitat, sobre que el que ens farà patir no és el que ens passa sinó la nostra interpretació del que ens passa. En aquest sentit, també trobarem les derivacions psicològiques que va apuntar un dels pares de la Teràpia Cognitiva, Albert Ellis. Ellis argumentava que, principalment, tres pensaments disfuncionals conduïen directament al malestar i a la conducta destructiva:

1.- “Ho he de fer bé i he d’aconseguir l’aprovació dels altres per tal de sentir-me acceptat
(Penseu en la quantitat de comparació social i d’ansietat per determinar el propi estatus que inclou aquesta afirmació)
2.- “La gent hauria de fer “el que toca”, en cas contrari es demostra que no són bones persones
(Penseu en com el fet de pensar que els altres són males persones ens fa estar a la defensiva i no ens ajuda a obrir-nos i trobar punts d’acord)
3.- “La vida hauria de ser fàcil, sense malestars ni inconvenients
(Penseu en com ens frustrarà després qualsevol entrebanc, qualsevol fracàs, qualsevol petita pèrdua)

La majoria de problemes que ens fan patir a la vida, segons Ellis, no provenen de la nostra infància o de traumes no resolts, sinó que són el resultat de com interpretem la nostra realitat a partir de les creences sobre nosaltres mateixos (“no som prou bo i no em podem passar coses bones”, per exemple), sobre els altres (“la meva mare hauria de ser capaç de veure i entendre les meves necessitats, en cas contrari es demostra que no és bona persona”, per exemple) o sobre el món (“el món hauria de ser just i proporcionar-me el que em mereixo”).

Créixer com a persona, així, suposa no tenir por d’enfrontar-nos amb les creences que fan que interpretem la nostra realitat com a disfuncional, com a coses que s’han de canviar o de les quals ens sentim víctimes. En aquest sentit, i fent-ne una adaptació personal, Prieve en el seu article assenyala:

1.- Quan algú no et fa cas o no et té en compte, no creguis que ho fa perquè està massa ocupat. El que passa és que no formes part de les seves prioritats. Deixa de perdre el temps esperant que això canviï i dedica el teu temps a aquelles persones que et consideren una de les seves prioritats. (No t’equivoquis; aquesta persona que no et dedica temps, no canviarà. En tot cas, seguirà igual o pitjor. Accepta-ho i, després, fes el que hagis de fer per trobar persones que comparteixin el que estàs disposat a compartir).
2.- La prioritat de la gent són els seus propis interessos. Pensa que tots donem per suposat que el món és tal com el veiem i que els altres ho veuen igual. Aquesta suposició ens fa la vida més fàcil, però quan ens relacionem amb els altres fa que donem per suposat que veuran i tindran en compte les nostres necessitats. Això no és així. Els altres veuen les seves. La teva responsabilitat és fer veure quines són les teves, donar visibilitat a la teva visió. Per això, a més de saber dir què és el que necessites, has d’aprendre a dir “no” quan sigui necessari (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/08/aprendre-dir-no.html).
3.-  Mai agradaràs a tothom. Has de saber que cada xarxa de persones té les seves idees sobre el que fa una vida interessant, sobre el que realment és important. Així, és igual el que facis, sempre hi haurà algú al que no li agradarà. Sempre hi haurà algú que et criticarà. Per tant, fes el que trobis, el que estigui més a prop dels teus valors. L’únic criteri de judici ha de ser el teu. (Recorda que una vida amb sentit es defineix per la seva congruència amb els teus valors. No et deixis enganar per la pressió social. Si els que t’envolten no comparteixen la teva visió, pensa que hi ha molta gent al món que sí que ho faria)
4.- El món no et deu res. Per molt intel·ligent, brillant i bona persona que siguis, la vida no et vindrà a buscar. Pots perdre el temps lamentant la teva mala sort o pots posar-te en marxa pensant què necessites canviar per a poder arribar als teus objectius. (La vida no és justa. La vida, en moltes ocasions, no és fàcil. En moltes ocasions, les coses no aniran bé. Aprèn alguna cosa de cada una d’elles)
5.- El preu de justificar-se en funció de les limitacions, fa que aquestes es mantinguin.  Podem passar-nos la vida dient que no tenim prou temps, recursos, energia o diners per a poder fer el que volem. Segurament tenim part de raó. El problema és que haurem passat la vida sense apropar-nos al que realment volem o valorem. Les persones que aconsegueixen el que es proposen el que fan és trobar una manera d’afrontar els obstacles, convertint-los en un repte. (Deixa de pensar en el que no pots fer. Pensa en el que sí pots fer. Fes una petita passa. Torna a llegir https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/11/el-mite-de-lautocontrol.html)
6.- No ets el que penses, ets el que fas. Les bones intencions són una bona cosa, però són inútils a no ser que s’acompanyin d’accions (L'infern està empedrat de bones intencions). Al final del dia, haurem reforçat la part de nosaltres que haurem exercit. (Deixa de sentir-te culpable pel que penses o pel que has deixat de fer. Centra’t en el que pots fer. Comença per una cosa molt petita)
7.- Ningú et salvarà de la teva vida. Volem pensar que la persona dels nostres somnis, el treball de la nostra vida o una sorpresa inesperada que ho canviarà tot ens arribarà de sobte. Ens agrada pensar que alguna cosa externa ens podria salvar de les nostres misèries. Però, en realitat, la vida no funciona així. No hi ha una fada o un príncep o princesa que ens pugui salvar de la infelicitat. Si algú t’ha de salvar, seràs tu mateixa. (Al final, amb l’única persona que has de viure segur la resta de la teva vida ets tu mateixa. Tracta’t bé. Sigues compassiva. Practica el que s’explica a https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/05/gestionar-el-benestar-el-poder-de.html)

Bona reflexió!


PS. Has passat llista a quines veritats has estat infidel? Enhorabona! Has donat la primera passa!

dilluns, 5 de desembre de 2016

Quan la tristor esdevé una llosa...

Al final, la tristeza también se va. Se va, se va, se fue.” Jorge Drexler

-Imagina –vaig dir llavors a uns amics, intentant explicar amb sinceritat el que sentia-, imagina que tota la teva família està en una habitació. Sí, tota la teva família. Totes les persones a les que estimes. I el que passa és que una persona entra a l’habitació i us dóna un cop de puny a l’estómac a tots. A tots i a cada un. Un cop de puny molt fort. Tan fort que us fa caure al terra. Val! Llavors tots compartiu el mateix tipus de dolor, exactament el mateix, però esteu tan ocupats experimentant la vostra agonia que us sentiu completament sols.Helen Macdonald “H de halcón”

“Qui no para mai de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo. És la lliçó dels ratpenats: per veure la cara d’allò que et fa patir, has d’agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili els grans de silenci al costat dels grans dels teus crits.” Wajdi Mouawad  “Ànima”





Font: Google



Tots ens hem sentit tristos moltes vegades en la nostra vida i, segurament, la majoria viurem situacions en què aquesta emoció serà la dominant durant una etapa; però, amb sort, pocs de nosaltres haurem de sentir que el nostre passat, el nostre present i el nostre futur estan lligats per una desesperança i una negror absoluta (vegeu el testimoni d’aquest adolescent http://www.ted.com/talks/kevin_breel_confessions_of_a_depressed_comic).

La ment és curiosa. Es deixa dirigir per les emocions. En la nostra cultura s’accepta, per exemple, que l’amor ens deixi cecs davant la realitat i que ens pugui empènyer a fer coses que no faríem en altres situacions. Però, per altra banda, difícilment s’arriba a entendre el grau de dificultat amb la que es troba una persona deprimida quan sent que no pot fer el que normalment feia. I, a més, en algun moment ho deixa d’intentar ja que està convençuda, dins del seu món petit i fosc, de que no val la pena ja que no arribarà enlloc.

No podem entendre el que suposa trobar-te amb que res et dóna plaer. No podem imaginar la tortura de no poder sentir el goig de fer aquelles coses que ens feien sentir bé. No podem imaginar arribar a l’extrem de no sentir als altres, la seva presència emocional, la connexió que teníem amb ells. L’anhedònia, la incapacitat de sentir plaer, de fruir de les coses, és una de les tortures que acompanyen a les depressions. I un dels símptomes que fan patir més, generant una desesperança profunda i perillosa.

Pensem que els altres veuen el que nosaltres veiem. Pensem que els altres són capaços de fer el que fem i troben natural el que nosaltres pensem. I donem consells. I decidim que els podem dir el que han de fer. I ens frustrem perquè veiem que no ens fan cas, encara que, segons nosaltres, tot està molt clar. Creiem que donem esperances i solucions. Però l’esperança és un placebo potent i, per un moment, fa pensar a la persona que una altra vida és possible...Fins que la realitat pròpia, la fosca, es torna imposar, aprofitant el buit que han deixat els hàbits abandonats, els ritmes perduts.

Ens agradaria pensar que l’esperança que donem quedarà activada en la capacitat de canvi de la persona, Però la força de la inèrcia de la pena o de l’angoixa desfan l’estructura que hem intentat transmetre, deixant les persones una altra vegada amb la seva sensació d’impotència.

Hi ha sortida a la depressió (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/oberts-lexperiencia-conscients-del-que.html). Però no és senzilla. És un procés de reconstrucció de la pròpia vida. Consisteix en aconseguir ordenar les rutines per arribar a una sèrie d’hàbits que ens permetin tornar a portar una vida digna, connectats als nostres deures, als nostres petits plaers, a les nostres passions.

Podem creure que ajudem a la persona deprimida quan l’animem a que es mogui, a que surti, a que posi més de la seva part. Però, en moltes ocasions, el que farem serà afegir a la seva tristesa i a la seva impotència una vergonya i una culpa que després quedaran com a penyora de la nostra ajuda.

Tothom, o gairebé tothom, ha sentit alguna vegada que se li trencava el cor, experimentant un dolor físic que es una reverberació de l’emocional. Però això no és una depressió. Darrera del dolor de la pèrdua encara hi podem trobar un reducte de força que ens permetrà continuar amb la nostra vida. Al darrera de la depressió no hi ha res al que ens puguem aferrar. La depressió fa que la persona que se’n vol sortir s’hagi de deixar de fiar de sí mateixa, dels senyals que li diuen que no hi ha res a fer, i hagi de confiar en la visió d’una altra persona, la visió de que si segueixes en moviment la depressió acabarà i tindràs l’oportunitat de recuperar la teva vida.


Bona reflexió!