Som el nostre cervell?

“[Segons Simone de Beavoir] L’ambigua condició humana significa que s’ha d’”intentar” incansablement prendre el control de les coses. Hem de fer dues coses gairebé impossibles al mateix temps: comprendre’ns a nosaltres mateixos i acceptar que estem limitats per les circumstàncies, però tanmateix continuar perseguint els nostres projectes com si tinguéssim el control total”

“Els aspectes de la nostra existència que ens limiten, diu Merleau-Ponty, són els mateixos que precisament ens uneixen al món i ens donen amplitud per a l’acció i la percepció. Ens converteixen en el que som”

 Sarah Bakewell “En el café de los existencialistas”

El determinisme biològic és aquell corrent de pensament que suposa que quan tinguem tota la informació genètica sobre una persona podrem saber-ho tot d’ella. En aquest sentit, aquells gens que determinin el nostre caràcter seran l’estructura sobre la que pivotarà la nostra vida. Aquesta és la tesi de Dick Swaab en el seu llibre “Somos nuestro cerebro”.

Però és cert aquest reduccionisme? Som realment el nostre cervell en el sentit de que rarament la nostra cultura o el nostre ambient ens marcarà de forma significativa? El cert és que trobarem pocs científics de l’àmbit de la conducta, encara que provinguin de la genètica del comportament, que mantinguin aquesta postura. Més que res perquè l’evidència dels estudis sobre desenvolupament indiquen una altra cosa.

L’ambient importa. La cultura importa. Les relacions importen. El cos importa. La gestió que fem del nostre caràcter és determinant a l’hora d’entendre com serà la nostra qualitat de vida. Els científics de l’àmbit genètic parlen d’epigenètica, del fet que els gens estan en actiu o no en funció de l’ambient en el que l’organisme es troba. Vèiem, per exemple, que una determinada característica genètica que intervé en un determinat neurotransmissor que està relacionat amb l’estat d’ànim passa a ser un problema només quan en l’ambient relacional de la persona hi ha una determinada quantitat d’estrès (vegeu, per exemple, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/els-gens-lambient-els-factors.html). O que les criatures d’una rata, manipulada genèticament per tenir un temperament ansiós, si es criaven amb una mare tranquil·la, que les llepés molt (l’equivalent humà d’estar en un ambient de calidesa), creixien com a animals curiosos i tranquils.

El fet de considerar que som únicament la nostra biologia deixa de banda que aquesta mateixa ens permet pensar-la, gestionar-la. Els humans som animals que es coneixen, que es pensen a si mateixos, que són capaços de fer coses com “pensar que estan pensant”. Podem observar als observadors que, al mateix temps, ens estan observant. Sabem que estem fets de nivells, de sistemes modulars que, en moltes ocasions, lluiten pel control dels nostres recursos conscients. Sabem que funcionem, la majoria de vegades, sense pensar massa, en mode automàtic. Però també sabem que podem reprogramar la nostra vida si som capaços de gestionar de manera estratègica les nostres rutines (vegeu, per exemple, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/11/el-mite-de-lautocontrol.html).

La meva feina és un intent de donar graus de llibertat a les persones que es troben amb un caràcter o amb una situació que no les permet sentir-se tranquils i bé. La meva feina intenta posar en marxa mecanismes de gestió per tal de compensar maneres de funcionar que fan patir o per engegar noves formes de veure i de fer les coses. El cervell té uns circuits concrets i unes estructures concretes. Però, al mateix temps, en funció de com aquests actuen i de com donem prioritat a uns o a uns altres, ens permet viure, amb els mateixos recursos, de manera molt diferent.

Crec en la dignitat de les persones, en la seva capacitat per aconseguir un funcionament autònom el més operatiu possible. I, cada dia, quan m’assec per tal d’intentar trobar sortides als problemes que anem posant al damunt de la taula, les persones em sorprenen. Em sorprèn la valentia dels que han tingut que veure-se-les amb situacions difícils o dels que s’han trobat amb un caràcter mal de regular o amb unes emocions intenses i negatives. Quan algú és prou coratjós per tal d’afrontar aquestes dificultats com a reptes, el que està fent és desautoritzar la visió determinista d’una revolada.

Tenim les limitacions que tenim, però la gestió dels recursos que ens queden, i dels que podem generar, és el que realment marcarà la qualitat de les nostres vivències, de la nostra existència. Encara que molta gent del carrer consideri que les dificultats de malalties com la depressió o l’esquizofrènia són elements que limiten la capacitat d’aconseguir una vida digna, cada dia, a la meva feina, les persones que vénen i amb les que comparteixo una part del meu camí, em recorden que mai hem de deixar que aquestes idees ens enganyin.

Una de cada deu persones passa per una situació de por, desesperança, frustració, tristesa extremes en aquest moment. Aquestes persones no són només el seu cervell. Són la seva ment, la seva cultura, la seva xarxa de relacions. I, encara que a vegades ens quedi poc marge de maniobra, hem d’aprendre a gestionar-ho. Esperar, respirar, tornar a esperar, tornar a respirar i, quan acabem per recobrar forces, actuar.

Bona reflexió!