Passa al contingut principal

Quan la tristor esdevé una llosa...

Al final, la tristeza también se va. Se va, se va, se fue.” Jorge Drexler

-Imagina –vaig dir llavors a uns amics, intentant explicar amb sinceritat el que sentia-, imagina que tota la teva família està en una habitació. Sí, tota la teva família. Totes les persones a les que estimes. I el que passa és que una persona entra a l’habitació i us dóna un cop de puny a l’estómac a tots. A tots i a cada un. Un cop de puny molt fort. Tan fort que us fa caure al terra. Val! Llavors tots compartiu el mateix tipus de dolor, exactament el mateix, però esteu tan ocupats experimentant la vostra agonia que us sentiu completament sols.Helen Macdonald “H de halcón”

“Qui no para mai de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo. És la lliçó dels ratpenats: per veure la cara d’allò que et fa patir, has d’agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili els grans de silenci al costat dels grans dels teus crits.” Wajdi Mouawad  “Ànima”





Font: Google



Tots ens hem sentit tristos moltes vegades en la nostra vida i, segurament, la majoria viurem situacions en què aquesta emoció serà la dominant durant una etapa; però, amb sort, pocs de nosaltres haurem de sentir que el nostre passat, el nostre present i el nostre futur estan lligats per una desesperança i una negror absoluta (vegeu el testimoni d’aquest adolescent http://www.ted.com/talks/kevin_breel_confessions_of_a_depressed_comic).

La ment és curiosa. Es deixa dirigir per les emocions. En la nostra cultura s’accepta, per exemple, que l’amor ens deixi cecs davant la realitat i que ens pugui empènyer a fer coses que no faríem en altres situacions. Però, per altra banda, difícilment s’arriba a entendre el grau de dificultat amb la que es troba una persona deprimida quan sent que no pot fer el que normalment feia. I, a més, en algun moment ho deixa d’intentar ja que està convençuda, dins del seu món petit i fosc, de que no val la pena ja que no arribarà enlloc.

No podem entendre el que suposa trobar-te amb que res et dóna plaer. No podem imaginar la tortura de no poder sentir el goig de fer aquelles coses que ens feien sentir bé. No podem imaginar arribar a l’extrem de no sentir als altres, la seva presència emocional, la connexió que teníem amb ells. L’anhedònia, la incapacitat de sentir plaer, de fruir de les coses, és una de les tortures que acompanyen a les depressions. I un dels símptomes que fan patir més, generant una desesperança profunda i perillosa.

Pensem que els altres veuen el que nosaltres veiem. Pensem que els altres són capaços de fer el que fem i troben natural el que nosaltres pensem. I donem consells. I decidim que els podem dir el que han de fer. I ens frustrem perquè veiem que no ens fan cas, encara que, segons nosaltres, tot està molt clar. Creiem que donem esperances i solucions. Però l’esperança és un placebo potent i, per un moment, fa pensar a la persona que una altra vida és possible...Fins que la realitat pròpia, la fosca, es torna imposar, aprofitant el buit que han deixat els hàbits abandonats, els ritmes perduts.

Ens agradaria pensar que l’esperança que donem quedarà activada en la capacitat de canvi de la persona, Però la força de la inèrcia de la pena o de l’angoixa desfan l’estructura que hem intentat transmetre, deixant les persones una altra vegada amb la seva sensació d’impotència.

Hi ha sortida a la depressió (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/oberts-lexperiencia-conscients-del-que.html). Però no és senzilla. És un procés de reconstrucció de la pròpia vida. Consisteix en aconseguir ordenar les rutines per arribar a una sèrie d’hàbits que ens permetin tornar a portar una vida digna, connectats als nostres deures, als nostres petits plaers, a les nostres passions.

Podem creure que ajudem a la persona deprimida quan l’animem a que es mogui, a que surti, a que posi més de la seva part. Però, en moltes ocasions, el que farem serà afegir a la seva tristesa i a la seva impotència una vergonya i una culpa que després quedaran com a penyora de la nostra ajuda.

Tothom, o gairebé tothom, ha sentit alguna vegada que se li trencava el cor, experimentant un dolor físic que es una reverberació de l’emocional. Però això no és una depressió. Darrera del dolor de la pèrdua encara hi podem trobar un reducte de força que ens permetrà continuar amb la nostra vida. Al darrera de la depressió no hi ha res al que ens puguem aferrar. La depressió fa que la persona que se’n vol sortir s’hagi de deixar de fiar de sí mateixa, dels senyals que li diuen que no hi ha res a fer, i hagi de confiar en la visió d’una altra persona, la visió de que si segueixes en moviment la depressió acabarà i tindràs l’oportunitat de recuperar la teva vida.


Bona reflexió!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Les fortaleses personals

Martin Seligman, el màxim exponent de la Psicologia Positiva, presentava en el seu llibre “ La auténtica felicidad ” la seva teoria sobre les fortaleses, característiques de la personalitat que ens permeten aprendre, fruir, estar alegres, ésser generosos, solidaris i optimistes. L’avantatge de conèixer aquells trets que ens permeten generar estats positius és que si identifiquem les nostres fortaleses podem planificar les nostres activitats de forma que es manifestin el màxim possible i, així, entrar en el cercle virtuós de les emocions positives . Seligman parla de 24 fortaleses que s’agrupen en els següents apartats: saviesa i coneixement, valentia, humanitat i amor, justícia, temprança i, finalment, transcendència . En la seva web www.authentichappiness.org es pot trobar tot el qüestionari. La saviesa i el coneixement suposen una puntuació sobre la curiositat, l’amor pel coneixement, la capacitat de judici, l’enginy, la intel·ligència social i la perspectiva .

7 coses que hem d’aprendre sobre les emocions

Les persones amb agilitat emocional  “són capaces de tolerar alts nivells d’estrès i de resistir els embats, mentre encara continuen implicades, obertes i receptives. Elles entenen que la vida no sempre és fàcil però continuen actuant d’acord amb els seus valors més profunds i persegueixen les seves metes més grans a llarg termini. Experimenten sentiments com la ràbia i la tristesa –i qui no?- però les afronten amb curiositat, autocompassió i acceptació. I, més que deixar que aquests sentiments les guiïn, les persones amb agilitat emocional es centren de manera efectiva –amb tots els seus defectes- en les seves ambicions més elevades” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/02/agilitat-emocional.html “Kashdan  i Biswas-Diener expliquen que quan el cervell emocional es posa en marxa i s’inicia una resposta d’alarma o ansietat es produeixen una sèrie de coses: es millora la percepció, amb una visió amplificada, que permet veure coses que estan a una gran distància, i una es

Estimat Pere, avui fa 6 anys...

“Si la mort és una pregunta, nosaltres mirem de respondre-la pensant en la teva com a indicació de que hem d’acceptar el que ve, hem de fer el millor pels altres i hem d’intentar aprendre del que ens va passant. I, també, com ens recorda Maria Konnikova en el que ella anomena “El gran farol”, hem de fer com si, al final, tinguéssim prou força per fer-ho bé, el millor possible.” https://benestaremocional.blogspot.com/2022/07/estimat-pere-avui-fa-5-anys.html “Tal dia com avui, dos dies abans de morir, els de pal·liatius van dir-te que la vida s'escolava del teu cos de manera definitiva... I vas enfonsar-te unes hores per tornar a renéixer amb més força per tal de poder despedir-te de tothom, de dir les darreres paraules, de tancar la teva història i la que havies compartit amb nosaltres... Vas donar les gràcies i vas dir que estaves molt content de la família, de cada un de nosaltres...” https://benestaremocional.blogspot.com/2020/07/estimat-pere-ara-fa-3-anys.html “En Pere,