“Al final, la tristeza también se va. Se va,
se va, se fue.” Jorge Drexler
“-Imagina –vaig dir llavors a uns amics,
intentant explicar amb sinceritat el que sentia-, imagina que tota la teva
família està en una habitació. Sí, tota la teva família. Totes les persones a
les que estimes. I el que passa és que una persona entra a l’habitació i us
dóna un cop de puny a l’estómac a tots. A tots i a cada un. Un cop de puny molt
fort. Tan fort que us fa caure al terra. Val! Llavors tots compartiu el mateix
tipus de dolor, exactament el mateix, però esteu tan ocupats experimentant la
vostra agonia que us sentiu completament sols.” Helen Macdonald “H de halcón”
“Qui
no para mai de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui
s’obstina a silenciar-lo. És la lliçó dels ratpenats: per veure la cara d’allò
que et fa patir, has d’agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili els
grans de silenci al costat dels grans dels teus crits.” Wajdi Mouawad “Ànima”
Font: Google |
Tots ens hem sentit
tristos moltes vegades en la nostra vida i, segurament, la majoria viurem
situacions en què aquesta emoció serà la dominant durant una etapa; però, amb
sort, pocs de nosaltres haurem de sentir que el nostre passat, el nostre
present i el nostre futur estan lligats per una desesperança i una negror
absoluta (vegeu el testimoni d’aquest adolescent http://www.ted.com/talks/kevin_breel_confessions_of_a_depressed_comic).
La ment és curiosa. Es
deixa dirigir per les emocions. En la nostra cultura s’accepta, per exemple,
que l’amor ens deixi cecs davant la realitat i que ens pugui empènyer a fer
coses que no faríem en altres situacions. Però, per altra banda, difícilment
s’arriba a entendre el grau de dificultat amb la que es troba una persona
deprimida quan sent que no pot fer el que normalment feia. I, a més, en algun
moment ho deixa d’intentar ja que està convençuda, dins del seu món petit i
fosc, de que no val la pena ja que no arribarà enlloc.
No podem entendre el
que suposa trobar-te amb que res et dóna plaer. No podem imaginar la tortura de
no poder sentir el goig de fer aquelles coses que ens feien sentir bé. No podem
imaginar arribar a l’extrem de no sentir als altres, la seva presència
emocional, la connexió que teníem amb ells. L’anhedònia, la incapacitat de
sentir plaer, de fruir de les coses, és una de les tortures que acompanyen a
les depressions. I un dels símptomes que fan patir més, generant una
desesperança profunda i perillosa.
Pensem que els altres
veuen el que nosaltres veiem. Pensem que els altres són capaços de fer el que
fem i troben natural el que nosaltres pensem. I donem consells. I decidim que els
podem dir el que han de fer. I ens frustrem perquè veiem que no ens fan cas,
encara que, segons nosaltres, tot està molt clar. Creiem que donem esperances i
solucions. Però l’esperança és un placebo potent i, per un moment, fa pensar a
la persona que una altra vida és possible...Fins que la realitat pròpia, la
fosca, es torna imposar, aprofitant el buit que han deixat els hàbits
abandonats, els ritmes perduts.
Ens agradaria pensar
que l’esperança que donem quedarà activada en la capacitat de canvi de la
persona, Però la força de la inèrcia de la pena o de l’angoixa desfan
l’estructura que hem intentat transmetre, deixant les persones una altra vegada
amb la seva sensació d’impotència.
Hi ha sortida a la
depressió (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/oberts-lexperiencia-conscients-del-que.html). Però no és senzilla. És un procés de reconstrucció de la
pròpia vida. Consisteix en aconseguir ordenar les rutines per arribar a una
sèrie d’hàbits que ens permetin tornar a portar una vida digna, connectats als
nostres deures, als nostres petits plaers, a les nostres passions.
Podem creure que ajudem
a la persona deprimida quan l’animem a que es mogui, a que surti, a que posi
més de la seva part. Però, en moltes ocasions, el que farem serà afegir a la
seva tristesa i a la seva impotència una vergonya i una culpa que després
quedaran com a penyora de la nostra ajuda.
Tothom, o gairebé
tothom, ha sentit alguna vegada que se li trencava el cor, experimentant un
dolor físic que es una reverberació de l’emocional. Però això no és una depressió.
Darrera del dolor de la pèrdua encara hi podem trobar un reducte de força que
ens permetrà continuar amb la nostra vida. Al darrera de la depressió no hi ha
res al que ens puguem aferrar. La depressió fa que la persona que se’n vol
sortir s’hagi de deixar de fiar de sí mateixa, dels senyals que li diuen que no
hi ha res a fer, i hagi de confiar en la visió d’una altra persona, la visió de
que si segueixes en moviment la depressió acabarà i tindràs l’oportunitat de
recuperar la teva vida.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada