Els humans segons un neuròleg. La identitat i l’orientació sexual.

“La idea antiquada de que som lliures a l’hora de triar la nostra orientació sexual i que, d’acord amb això, l’homosexualitat seria una elecció equivocada, segueix causant molt de patiment” Dick Swaab “Somos nuestro cerebro”

Dick Swaab és un destacat neuròleg holandès que, en el seu país, va aconseguir que el seu llibre sobre el cervell es vengués com un best-seller. “Som el nostre cervell”, ens diu Swaab durant les cinc-centes pàgines en les que descriu la influència de l’organització del cervell sobre la nostra conducta. El que som, explica, és el resultat de la combinació de l’herència genètica i les influències intrauterines.

Venim al món amb una determinada identitat de gènere (ens sentim homes o dones, a vegades de manera discordant amb el que és el que consta en el nostres cromosomes) i amb una orientació sexual concreta (ens sentim atrets per persones del nostre mateix sexe i/o per les de l’altre). En aquest sentit, les proves indiquen que no ho triem, que no es tracta d’una construcció social, sinó que determinats mecanismes hormonals que actuen durant la gestació feminitzen o masculinitzen el cervell i, a més, ens deixen gravada la nostra orientació sexual.

Aquest tema és molt important pel que suposa encara avui per les persones que no “encaixen” amb el que s’espera d’elles a nivell de gènere o d’orientació sexual. Les persones amb disfòria de gènere (que senten que són diferents del que el seu cos assenyala que són, homes o dones) es troben amb dificultats per a poder expressar els seus sentiments, amb una gran incomprensió per part de la majoria de persones, amb un cert rebuig durant moltes fases de la seva vida i pateixen pel fet de sentir el que senten.

Les persones amb una orientació homosexual o bisexual, encara avui es troben que, en molts casos, la gent pensa que són estranys, que “han triat malament”, que “haurien de canviar o ser discrets”. Això si no pateixen bullying durant la seva adolescència, amb el risc de passar per fases depressives o d’aïllar-se socialment. En alguns casos, el moment d’alliberació, “de sortir de l’armari”, no els arriba fins que ja són adults (he vist moltes persones que no han tingut el coratge de fer això fins a la quarantena). O no ho fan mai.

Durant els anys 80 s’experimentava amb teràpies per tal de “revertir” l’homosexualitat. Fins als 90 no es va deixar de considerar una “malaltia”. No s’entenia que l’homosexualitat era tan “normal” com l’heterosexualitat. Es deien coses com que no existia entre els animals, cosa que provava que era un fenomen cultural o un problema en el procés de socialització de la persona. Així, circulaven teories sobre que el problema de l’homosexualitat masculina derivava del fet de ser criat per una mare dominant.

Fins fa uns mesos no s’ha aconseguit que per a passar per un canvi de sexe, en el cas de les persones amb disfòria de sexe, no faci falta demostrar que la persona no pateix una malaltia mental.

El cert és que el gènere amb el que ens identifiquem o la nostra orientació sexual no són una elecció. Tenim la que tenim i que algú es dediqui a fer-nos sentir que “no és l’adequada” és, des del punt de vista científic i humà, un acte d’inconsciència i de crueltat.

Bona reflexió!