dissabte, 29 de juny de 2013

La influència dels pares en la personalitat



En una de les conclusions més comentades sobre el desenvolupament de la personalitat s’afirma que aquesta està determinada genèticament en un 50% i que només es pot atribuir un 5% de la causalitat a la influència dels pares. L’altra 45% no acaben de tenir clar d’on ve. Es sospita que un dels factors més importants que hi contribueixen serien els amics, els iguals, la participació en les que podrien anomenar xarxes socials on es mouen els adolescents i els joves. La posició en aquestes xarxes, la informació que circula per elles, la història que construeix cada persona, tindrien un pes més gran que qualsevol de les intervencions dels pares.


Les personalitats difereixen en, com a mínim cinc aspectes principals: si una persona és sociable o reservada (extroversió/introversió); si una persona es preocupa de forma constant o és tranquil·la i autosuficient (neuroticisme/estabilitat); si una persona és amable i confiada o grossera i desconfiada (agradabilitat/antagonisme); si una persona és reflexiva o impulsiva (escrupulositat/desorientació); i, finalment, si una persona és atrevida o conformista (franca/falsa). Aquestes cinc dimensions donen valors que combinats generen una imatge de com es solen comportar les persones. Els estudis que s’han fet els darrers cinquanta anys assenyalen sense cap dubte que una part important de la puntuació en cada una d’aquestes dimensions és genètica.


Segons indica Steven Pinker en diferents llibres (vegeu, per exemple, “Cómo funciona la mente”),  una explicació raonable d’aquest fenomen la podrien buscar en la nostra història evolutiva com a espècie: els fills dels humans necessiten dels pares protecció, estimació i calories. Tanmateix, en una espècie social en la que el canvi és constant, necessiten, per tal d’aconseguir una bona vida, bones fonts d’informació per tal de connectar amb els altres i aconseguir prestigi en els àmbits en els que s’han de moure. En totes les edats, els nens es troben amb el repte d’aprendre què és el que condueix a l’èxit relacional i solen donar prioritat a aquestes estratègies per sobre del que les volen imposar els pares.


La lògica de les explicacions de Pinker resideix en el fet que, com a pares, hem d’educar per un món que no sabem com serà. No sabem quines eines necessita cada nen per tal de tenir èxit i, en cas de que ho sabéssim, ens trobem amb el problema de la competència i l’autonomia: des del principi, els nens, com a humans, lluiten per la seva independència com a forma d’autoafirmació i com a font d’autoestima.


Els pares tenim “maneres de fer”, expectatives i creences que provenen d’altres èpoques i, a més, seguint la lògica evolucionista, disposem de recursos limitats que hem de repartir entre les nostres pròpies necessitats i les dels nostres fills (que, per la seva banda, també entraran en competició entre ells). Durant dècades s’ha prioritzat un discurs que ha tractat la cura i l’educació dels fills com un problema tecnològic consistent en determinar quines pràctiques serveixen per a criar als millors fills. Les receptes han anat canviant, sense acabar de poder definir quines són les pautes guanyadores, les pautes que poden fer arribar a l’èxit.


Com s’assenyalava en un article recent, mentre la ciència i la tecnologia avancen ràpidament, la nostra capacitat per a dissenyar regles que ens permetin saber com cultivar l’excel·lència en els nostres fills, en qualsevol dels àmbits possibles, és molt limitada. Stuart Armstrong en “Why are we not much, much, much better at parenting?” afirma que és més fàcil generar regles per tal d’evitar situacions molt dolentes, com el maltractament o els abusos, que trobar formes per tal de delimitar sistemes que potenciïn les fortaleses.


De totes maneres, i seguint la lògica de projectes com el de José Antonio Marina, l’èmfasi per tal de millorar l’educació i la personalitat dels nostres fills haurà de tenir en compte els nostres condicionants com a espècie: haurem de pensar que els nens són entitats amb una personalitat pròpia i amb una gran capacitat per esdevenir arquitectes de la seva vida, construïda gràcies a l’aprenentatge informal resultat de la interacció amb totes les xarxes de les que forma part.


Aquestes reflexions ens recordaran la importància de les activitats. Aquest 45% de la personalitat que no acabem de determinar, sí sabem que prové, en gran part, de les activitats que anem fent. Aquesta és una de les grans possibilitats d’intervenció: les activitats que anem programant, els ambients als quals exposem els nostres fills, els reptes que podem anar potenciant per tal de fer que generin recursos que els facin tenir èxit. I viure una vida amb sentit, entrega i passió.

divendres, 21 de juny de 2013

El cervell emocional



Joseph LeDoux és l’autor d’un llibre sobre emocions i cervell “El cerebro emocional” i es centra especialment en la por i les seves derivacions.  Defineix les emocions com a respostes físiques controlades pel cervell que van permetre sobreviure als organismes i considera que “las emociones son funciones que tienen que ver con la supervivencia; no obstante, dado que diferentes emociones intervienen en diferentes funciones de supervivencia (como la defensa ante el peligro, la búsqueda de alimentos, la selección de pareja, el cuidado de la prole, etc.), cada una de ella podría muy bien pertenecer a sistemas cerebrales diferentes que evolucionaron por motivos distintos” (pàg. 113).


Els mecanismes cerebrals que generen conductes emocionals es conserven quasi intactes a través de la història evolutiva. Com a humans formem part d’aquesta història i som fruit de l’evolució explicada per Charles Darwin. Això implica que en el grup d’animals vertebrats l’organització neurològica de determinats mecanismes de conducta emocional (por, alimentació o sexuals) són molt similars en totes els espècies (inclosa la humana).


La correspondència entre les observacions clíniques en pacients amb lesions cerebrals i els experiments amb animals han aportat proves de la continuïtat darwiniana de l’organització cerebral a través de les espècies. LeDoux considera, d’acord amb MacLean, que per a entendre les emocions hem d’entendre l’evolució del cervell. El cervell és un conjunt de mecanismes o mòduls que tenen funcions diferents per tal de resoldre problemes d’adaptació diferents.


Els cervells de les distintes espècies tenen “un mecanismo para detectar el peligro y reaccionar rápida i apropiadamente. La conducta particular que se genera depende de cada especie (corre, volar, nadar), pero la función cerebral que subyace en la respuesta es la misma: la defensa contra el peligro” (pàg. 118)


LeDoux, repassa les aportacions de Darwin a l’estudi de les emocions. En la Teoria de la Selecció Natural, Darwin afirma que els trets que són útils per a la supervivència d’una espècie en un medi determinat se converteixen a la llarga en trets propis de l’espècie. En el cas de les emocions, Darwin plantejava que són, en la majoria de casos, innates i les hi assigna una funció comunicativa. Autors com Tomkins, Izard o Ekman, segueixen aquesta línia i defensen l’existència d’una sèrie d’emocions bàsiques innates, diferents de les emocions secundàries, que són fruit d’operacions cognitives.


LeDoux revisa el plantejament del Constructivisme Social. Autors com Averill, sostenen que les emocions són el producte de la societat, no de la biologia i presenten llargues llistes de les diferències existents entre les emocions en cultures distintes o en diferents situacions socials. LeDoux, d’acord amb Paul Ekman, no nega l’existència de diferències culturals, però creu que mentre els constructivistes socials es centren en les diferents maneres d’expressió emocional per aprenentatge cultural, els teòrics de les emocions bàsiques es centren en les expressions universals involuntàries que es donen en la musculatura facial quan es produeixen emocions bàsiques innates en totes les cultures.


LeDoux afirma que l’evolució del cervell és fonamentalment conservadora i certs mecanismes, entre ells els emocionals, útils per a la supervivència, han conservat la seva estructura i les seves funcions bàsiques. D’acord amb I. Marks, remarca que una sèrie d’estratègies per a defensar-se dels perills es conserven en tota la línia dels vertebrats: retirada, immobilitat, agressió defensiva o submissió. Les respostes de por presenten una correspondència funcional entre els homes i altres vertebrats. L’ordre es conserva de la següent manera: sobresalt, orientació cap a la font del perill, paralització o fugida i atac quan afronten el perill. També compartim amb altres animals respostes cardiovasculars associades a la conducta de defensa i l’anomenada resposta d’estrès.


Per altra banda, les diferències en la conducta de la por entre individus estan relacionades, en part, amb la varietat genètica. Els gens fan diferents a les persones i ofereixen, en part, una explicació d’una part de la variabilitat amb la que diferents persones actuen davant el perill. Els factors socials i cognitius també són extremadament importants. Tornarem sobre aquest tema en una altra entrada.


En definitiva, LeDoux ens torna a recordar la funció de les emocions com a respostes coordinades davant els problemes que ens presenta l’ambient. Són el resultat de l’adaptació i de l’evolució. Hem d’acceptar la seva contribució i, a partir del reconeixement del seu sentit, aprendre a modular-les i a gestionar el nostre comportament per tal de viure una vida amb sentit, entrega i passió.

dissabte, 15 de juny de 2013

El cos emocional



Per què és tan important l’exercici físic quan estem passant una temporada crítica? Què és el que fa que ens ajudi a portar millor el dolor i el malestar? Quina relació pot tenir el mantenir-se actiu amb la capacitat per a superar millor etapes de dolor emocional? Aquestes preguntes em feia l’altra dia un client quan estàvem parlant del seu procés de dol i de les ajudes disponibles per tal d’afrontar millor les tasques que s’han de fer quan perdem algú.

Som mamífers, vaig dir jo. El que passa és que la nostra “humanitat”, el fet de ser fills de la nostra cultura fa que ens n'oblidem. Ho acceptem en el cas dels petitons, dels nens i, fins i tot, dels joves. Veiem que hi ha una gran diferència d’humor en funció de si han estat molt temps tancats: passen a ser bestioles irritades i difícils de tractar, uns més que els altres.

Què ens passa? Per què ens costa tant admetre la corporeïtat? Per què ens costa tant veure’ns com qualsevol altra mamífer, amb les seves necessitats i les seves limitacions? D’acord que l’artificialitat ambiental en la que estem immersos pot fer-nos creure que ens movem en altres registres, però això no elimina l’existència de la nostra pròpia naturalesa, una naturalesa fruit de milions d’anys d’evolució i que ens ha portat fins aquí, fins al món en el que vivim, amb tota una sèrie de capacitats de les quals no en som conscients, però que fan possible la nostra supervivència.

El cos és un gran receptor d’informació i un dispositiu que marca la banda sonora de la nostra vida emocional. El cos es relaxa, es tensa, s’activa. Els músculs actuen, descansen, preparen moviments, executen ordres inconscients. La respiració es fa rítmica, es fa més profunda o més superficial. El cor augmenta la seva freqüència, disminueix el seu batec, marca una pauta irregular. Sentim més fred o calor en funció dels patrons circulatoris. Les espatlles es tensen, es relaxen, s’avancen en un moviment de rotació. El pit se’ns eixampla o queda comprimit. El diafragma augmenta la seva flexibilitat o es fa rígid, comprimit  per la posició del tronc. La mandíbula es relaxa, es deixa caure, es tensa. Podem sentir com els grans grups musculars, cames i braços, es tensen, s’amollen, tremolen, pesen, s’alleugereixen.

O no. A vegades, després d’anys de sedentarisme i d’obviar els senyals corporals, deixem de sentir el que ens conta. O quedem "enganxats" i només fem cas de missatges molt concrets, lligats a les nostres pors. Aquest fet ens deixa sense el nostre aliat: el cos ens assenyala les emocions que despleguen les situacions amb les que ens anem trobant en la vida. I les emocions, recordem, ens informen de com ens afecta i com valorem el que ens va passant

Sentim ràbia? El cos es tensa, els músculs es preparen per a l’acció, la respiració s’accelera, les extremitats es refreden, la mandíbula estreny les dents, sentim calor a la cara. I passem a donar voltes sobre com eliminar l’obstacle que ens ha fet sentir així, passem a intentar vèncer el que se’ns posa al davant per tal d’aconseguir els nostres objectius. Si ens adonem, podem acceptar l’emoció i gestionar-la. Si no ho percebem, la ràbia se’ns endurà com un torrent i dirigirà les nostres conductes durant una bona estona, tancant-nos en el conflicte.

I la tristesa? El cos pesa, però sense deixar d’estar tens. La respiració es torna lenta i superficial, sentim un pes al pit i un nus al coll. La cara està tensa i la pena ens omple els ulls. I la vida es suspèn, ens tanquem en nosaltres mateixos. Sentim que ens hem quedat sense energia i que hem de descansar. Ens lamentem de la nostra mala sort o de la nostra poca vàlua. A vegades, inconscientment, bloquegem l’emoció i es transforma en ràbia. A vegades, el dolor de la tristesa i de la impotència és tan gran que l’obviem i seguim actuant com si no anés amb nosaltres i seguim amb la nostra vida, però grisos, sense ànima.

La por ens accelera: el cos, el ritme cardíac i el respiratori, la tensió muscular i la mandíbula rígida. La cara està pàl·lida, sentim una espècie de suor freda. Les mans i els peus perden la calor. I es despleguen tres opcions conductuals: immobilitzar-nos, fugir o lluitar. La por pot fer-se crònica quan intentem controlar els estímuls que l’originen, ja que fa que el cervell treballi de forma permanent per tal d’anticipar els perills. Així, aquesta por al que encara no ha passat es converteix en angoixa i pot arribar a dominar la nostra vida. Pensem diferent, l’angoixa és el territori dels “i si...?”, dels “per què...?” o del "com potser que m'estigui passant això?".


Quan intentem afrontar coses que encara no hi són, la por i l'angoixa generen estats d’impotència. Quan intentem negar la por, aquesta ens domina i marca la nostra forma d’actuar. Quan intentem lluitar contra ella, la por ens porta a vigilar-la i a viure en funció de les seves manifestacions. Només quan acceptem la seva existència i sabem com funciona podem gestionar la nostra vida i no quedar-nos entrampats en la seva lògica.


L’alegria és una emoció expansiva. Ens obre el món i el pit. Ens deixa entrar aire, dóna més profunditat a la nostra respiració. Genera un ritme cardíac regular. Ens fa sentir lleugers, amb el cos preparat per a l’acció i capaç de qualsevol cosa. Ens obre a noves opcions i genera un cert optimisme. L’alegria ens permet transcendir els nostres límits.

Però què passa si el cos no està afinat i el cervell no l’escolta? Estem condemnats, llavors, a seguir les regles de les nostres emocions sense ser-ne conscients? Sí, així és. Podem gestionar les emocions si les identifiquem. Podem potenciar determinades emocions si sabem generar-les, gràcies a conèixer les situacions en les que és més probable que es donin. Podem deixar enrere els cicles de tensió i dolor si acceptem la seva existència i deixem de lluitar contra nosaltres mateixos.

Som mamífers. Aquesta és la realitat. I mai, mai, ha existit un mamífer que pugui fer una bona gestió dels seus recursos si es converteix en sedentari i deixa de sentir el seu propi cos. El cos és una via de benestar emocional. Només escoltant els seus missatges podrem arribar a una viure una vida amb sentit, entrega i passió.  

dissabte, 8 de juny de 2013

Canviar de vida, canviar d'hàbits



En un dels llibres fundacionals sobre el mindfulness o atenció plena, Ellen J. Langer explicava com a la vida fem coses de manera inconscient, repetint patrons que ens poden portar, de forma automàtica, a estar millor o pitjor. Un dels exemples més coneguts és el de les persones majors que estan en institucions i que, com a resultat de l’excés de cura dels professionals, poden veure’s portant una vida cada vegada més dependent i menys gratificant. En un experiment que van fer Ellen Langer i el seu equip, donaven als padrins una planta i miraven l’efecte que tenia sobre la seva vida emocional i sobre la seva salut en general. Els resultats foren espectaculars: només aquest detall augmentava considerablement la sensació de benestar de les persones i la seva salut.

Ellen Langer explica que en els diferents contextos en els que ens movem ens acostumem a comportar-nos de maneres concretes. A vegades, per tal de millorar i estar bé, ens hauríem de plantejar, de forma conscient, si aquests hàbits automatitzats són els que realment ens convenen. L’atenció plena va d’això: de ser conscients del que va passant moment a moment. Aquest fet ens donarà l’oportunitat de veure com s’enllacen els estímuls que rebem i les respostes que anem desplegant, moltes vegades sense adonar-nos-en.

Des d’una altra perspectiva, el divulgador científic Charles Duhigg en el llibre  The Power of Habit” ens parla també de la importància d’arribar a ser conscients de com funcionem en els diversos contextos en els que ens movem. Aquest autor fa un repàs de les darreres investigacions sobre els hàbits i de com els podem crear o modificar. Explica que un hàbit té una sèrie de components:

  • Una clau o estímul concret que pot ser un estat emocional, una situació o un moment del dia.

  • Una rutina, és a dir, una sèrie de conductes que s’enllacen formant una seqüència estable.

  • Una recompensa, una gratificació que es pot viure com un premi o com l’alliberació d’un malestar.

Podem trobar molts exemples; així, en el cas dels padrins de l’estudi de Langer els avis en llevar-se veien la planta (clau), anaven a cercar aigua i la regaven (rutina) i es sentien bé en veure que es mantenia verda i sana (recompensa).

Duhigg ens explica que per tal de generar un hàbit nou, com per exemple fer esport, hem de definir clarament la clau i la recompensa. En aquest cas, la clau podria ser que en aixecar-nos veiéssim la roba d’esport preparada i la recompensa seria la sensació de benestar pel fet d’haver fet el que ens havíem proposat o la sensació de benestar derivada de la relaxació fruit del cansament. Hi ha, però, un altre element molt important en el que s’anomena el cicle de l’hàbit: el denominat “craving”, que podríem traduir com a ànsia o desig. Els estudis demostren que una vegada que anem repetint un hàbit, quan veiem la clau es genera una anticipació de la recompensa que ens acompanya tot el temps que fem la rutina. Així, una persona que vol aconseguir establir la rutina de fer exercici, a part de la clau (veure la roba quan s'aixeca) i de la recompensa (les endorfines i la sensació del deure fet), podrà facilitar el procés pensant més en els resultats que obtindrà gràcies a la seva conducta, de forma que anirà enfortint l’hàbit gràcies a consolidar el craving. A més, en cas d’aparèixer obstacles o dificultats, el craving ens ajudarà a superar els mals moments.

Els estudis demostren una altra cosa molt interessant: en cas de voler canviar un hàbit, com fumar o menjar massa, s'han de tenir en compte una sèrie de factors:


  1. El primer és conèixer el cicle de l’hàbit, identificant la clau, la rutina i la recompensa
  2. El segon seria tenir en compte que l’èxit és més gran quan mantenim la clau i la recompensa, però canviem la rutina. Per exemple, si estem acostumats a fer una pausa en la feina per anar al cafè, hem d'aprendre a fer la pausa per fer una altra activitat, com seria anar a fer una xerradeta amb una company. 
  3. El tercer és que per tal de canviar la rutina hem de creure que el canvi és possible: hi ha d’haver la convicció de que podem comportar-nos d’una altra manera. 
  4. El quart element és que els canvis es donen quan hi ha una comunitat que ens acompanya en el camí, encara que aquesta comunitat només estigui formada per nosaltres mateixos i una altra persona.

El benestar és el resultat de fer el que és consistent amb els nostres valors i només serà possible si coneixem els nostres hàbits i fem possible que canviïn quan sigui necessari. Aquesta no és una empresa fàcil. Però és possible. L’atenció plena fa possible que anem identificant les claus i les recompenses. I, així, ens mostra el camí del canvi. El canvi que fa possible una vida amb sentit, entrega i passió.