El cos emocional

Per què és tan important l’exercici físic quan estem passant una temporada crítica? Què és el que fa que ens ajudi a portar millor el dolor i el malestar? Quina relació pot tenir el mantenir-se actiu amb la capacitat per a superar millor etapes de dolor emocional? Aquestes preguntes em feia l’altra dia un client quan estàvem parlant del seu procés de dol i de les ajudes disponibles per tal d’afrontar millor les tasques que s’han de fer quan perdem algú.

Som mamífers, vaig dir jo. El que passa és que la nostra “humanitat”, el fet de ser fills de la nostra cultura fa que ens n'oblidem. Ho acceptem en el cas dels petitons, dels nens i, fins i tot, dels joves. Veiem que hi ha una gran diferència d’humor en funció de si han estat molt temps tancats: passen a ser bestioles irritades i difícils de tractar, uns més que els altres.

Què ens passa? Per què ens costa tant admetre la corporeïtat? Per què ens costa tant veure’ns com qualsevol altra mamífer, amb les seves necessitats i les seves limitacions? D’acord que l’artificialitat ambiental en la que estem immersos pot fer-nos creure que ens movem en altres registres, però això no elimina l’existència de la nostra pròpia naturalesa, una naturalesa fruit de milions d’anys d’evolució i que ens ha portat fins aquí, fins al món en el que vivim, amb tota una sèrie de capacitats de les quals no en som conscients, però que fan possible la nostra supervivència.

El cos és un gran receptor d’informació i un dispositiu que marca la banda sonora de la nostra vida emocional. El cos es relaxa, es tensa, s’activa. Els músculs actuen, descansen, preparen moviments, executen ordres inconscients. La respiració es fa rítmica, es fa més profunda o més superficial. El cor augmenta la seva freqüència, disminueix el seu batec, marca una pauta irregular. Sentim més fred o calor en funció dels patrons circulatoris. Les espatlles es tensen, es relaxen, s’avancen en un moviment de rotació. El pit se’ns eixampla o queda comprimit. El diafragma augmenta la seva flexibilitat o es fa rígid, comprimit  per la posició del tronc. La mandíbula es relaxa, es deixa caure, es tensa. Podem sentir com els grans grups musculars, cames i braços, es tensen, s’amollen, tremolen, pesen, s’alleugereixen.

O no. A vegades, després d’anys de sedentarisme i d’obviar els senyals corporals, deixem de sentir el que ens conta. O quedem "enganxats" i només fem cas de missatges molt concrets, lligats a les nostres pors. Aquest fet ens deixa sense el nostre aliat: el cos ens assenyala les emocions que despleguen les situacions amb les que ens anem trobant en la vida. I les emocions, recordem, ens informen de com ens afecta i com valorem el que ens va passant. 

Sentim ràbia? El cos es tensa, els músculs es preparen per a l’acció, la respiració s’accelera, les extremitats es refreden, la mandíbula estreny les dents, sentim calor a la cara. I passem a donar voltes sobre com eliminar l’obstacle que ens ha fet sentir així, passem a intentar vèncer el que se’ns posa al davant per tal d’aconseguir els nostres objectius. Si ens adonem, podem acceptar l’emoció i gestionar-la. Si no ho percebem, la ràbia se’ns endurà com un torrent i dirigirà les nostres conductes durant una bona estona, tancant-nos en el conflicte.

I la tristesa? El cos pesa, però sense deixar d’estar tens. La respiració es torna lenta i superficial, sentim un pes al pit i un nus al coll. La cara està tensa i la pena ens omple els ulls. I la vida es suspèn, ens tanquem en nosaltres mateixos. Sentim que ens hem quedat sense energia i que hem de descansar. Ens lamentem de la nostra mala sort o de la nostra poca vàlua. A vegades, inconscientment, bloquegem l’emoció i es transforma en ràbia. A vegades, el dolor de la tristesa i de la impotència és tan gran que l’obviem i seguim actuant com si no anés amb nosaltres i seguim amb la nostra vida, però grisos, sense ànima.

La por ens accelera: el cos, el ritme cardíac i el respiratori, la tensió muscular i la mandíbula rígida. La cara està pàl·lida, sentim una espècie de suor freda. Les mans i els peus perden la calor. I es despleguen tres opcions conductuals: immobilitzar-nos, fugir o lluitar. La por pot fer-se crònica quan intentem controlar els estímuls que l’originen, ja que fa que el cervell treballi de forma permanent per tal d’anticipar els perills. Així, aquesta por al que encara no ha passat es converteix en angoixa i pot arribar a dominar la nostra vida. Pensem diferent, l’angoixa és el territori dels “i si...?”, dels “per què...?” o del "com potser que m'estigui passant això?".

Quan intentem afrontar coses que encara no hi són, la por i l'angoixa generen estats d’impotència. Quan intentem negar la por, aquesta ens domina i marca la nostra forma d’actuar. Quan intentem lluitar contra ella, la por ens porta a vigilar-la i a viure en funció de les seves manifestacions. Només quan acceptem la seva existència i sabem com funciona podem gestionar la nostra vida i no quedar-nos entrampats en la seva lògica.

L’alegria és una emoció expansiva. Ens obre el món i el pit. Ens deixa entrar aire, dóna més profunditat a la nostra respiració. Genera un ritme cardíac regular. Ens fa sentir lleugers, amb el cos preparat per a l’acció i capaç de qualsevol cosa. Ens obre a noves opcions i genera un cert optimisme. L’alegria ens permet transcendir els nostres límits.

Però què passa si el cos no està afinat i el cervell no l’escolta? Estem condemnats, llavors, a seguir les regles de les nostres emocions sense ser-ne conscients? Sí, així és. Podem gestionar les emocions si les identifiquem. Podem potenciar determinades emocions si sabem generar-les, gràcies a conèixer les situacions en les que és més probable que es donin. Podem deixar enrere els cicles de tensió i dolor si acceptem la seva existència i deixem de lluitar contra nosaltres mateixos.

Som mamífers. Aquesta és la realitat. I mai, mai, ha existit un mamífer que pugui fer una bona gestió dels seus recursos si es converteix en sedentari i deixa de sentir el seu propi cos. El cos és una via de benestar emocional. Només escoltant els seus missatges podrem arribar a una viure una vida amb sentit, entrega i passió.