La influència dels pares en la personalitat

En una de les conclusions més comentades sobre el desenvolupament de la personalitat s’afirma que aquesta està determinada genèticament en un 50% i que només es pot atribuir un 5% de la causalitat a la influència dels pares. L’altra 45% no acaben de tenir clar d’on ve. Es sospita que un dels factors més importants que hi contribueixen serien els amics, els iguals, la participació en les que podrien anomenar xarxes socials on es mouen els adolescents i els joves. La posició en aquestes xarxes, la informació que circula per elles, la història que construeix cada persona, tindrien un pes més gran que qualsevol de les intervencions dels pares.

Les personalitats difereixen en, com a mínim cinc aspectes principals: si una persona és sociable o reservada (extroversió/introversió); si una persona es preocupa de forma constant o és tranquil·la i autosuficient (neuroticisme/estabilitat); si una persona és amable i confiada o grossera i desconfiada (agradabilitat/antagonisme); si una persona és reflexiva o impulsiva (escrupulositat/desorientació); i, finalment, si una persona és atrevida o conformista (franca/falsa). Aquestes cinc dimensions donen valors que combinats generen una imatge de com es solen comportar les persones. Els estudis que s’han fet els darrers cinquanta anys assenyalen sense cap dubte que una part important de la puntuació en cada una d’aquestes dimensions és genètica.

Segons indica Steven Pinker en diferents llibres (vegeu, per exemple, “Cómo funciona la mente”),  una explicació raonable d’aquest fenomen la podrien buscar en la nostra història evolutiva com a espècie: els fills dels humans necessiten dels pares protecció, estimació i calories. Tanmateix, en una espècie social en la que el canvi és constant, necessiten, per tal d’aconseguir una bona vida, bones fonts d’informació per tal de connectar amb els altres i aconseguir prestigi en els àmbits en els que s’han de moure. En totes les edats, els nens es troben amb el repte d’aprendre què és el que condueix a l’èxit relacional i solen donar prioritat a aquestes estratègies per sobre del que les volen imposar els pares.

La lògica de les explicacions de Pinker resideix en el fet que, com a pares, hem d’educar per un món que no sabem com serà. No sabem quines eines necessita cada nen per tal de tenir èxit i, en cas de que ho sabéssim, ens trobem amb el problema de la competència i l’autonomia: des del principi, els nens, com a humans, lluiten per la seva independència com a forma d’autoafirmació i com a font d’autoestima.

Els pares tenim “maneres de fer”, expectatives i creences que provenen d’altres èpoques i, a més, seguint la lògica evolucionista, disposem de recursos limitats que hem de repartir entre les nostres pròpies necessitats i les dels nostres fills (que, per la seva banda, també entraran en competició entre ells). Durant dècades s’ha prioritzat un discurs que ha tractat la cura i l’educació dels fills com un problema tecnològic consistent en determinar quines pràctiques serveixen per a criar als millors fills. Les receptes han anat canviant, sense acabar de poder definir quines són les pautes guanyadores, les pautes que poden fer arribar a l’èxit.

Com s’assenyalava en un article recent, mentre la ciència i la tecnologia avancen ràpidament, la nostra capacitat per a dissenyar regles que ens permetin saber com cultivar l’excel·lència en els nostres fills, en qualsevol dels àmbits possibles, és molt limitada. Stuart Armstrong en “Why are we not much, much, much better at parenting?” afirma que és més fàcil generar regles per tal d’evitar situacions molt dolentes, com el maltractament o els abusos, que trobar formes per tal de delimitar sistemes que potenciïn les fortaleses.

De totes maneres, i seguint la lògica de projectes com el de José Antonio Marina, l’èmfasi per tal de millorar l’educació i la personalitat dels nostres fills haurà de tenir en compte els nostres condicionants com a espècie: haurem de pensar que els nens són entitats amb una personalitat pròpia i amb una gran capacitat per esdevenir arquitectes de la seva vida, construïda gràcies a l’aprenentatge informal resultat de la interacció amb totes les xarxes de les que forma part.

Aquestes reflexions ens recordaran la importància de les activitats. Aquest 45% de la personalitat que no acabem de determinar, sí sabem que prové, en gran part, de les activitats que anem fent. Aquesta és una de les grans possibilitats d’intervenció: les activitats que anem programant, els ambients als quals exposem els nostres fills, els reptes que podem anar potenciant per tal de fer que generin recursos que els facin tenir èxit. I viure una vida amb sentit, entrega i passió.