dissabte, 29 de juliol de 2017

Comiat del meu germà Pere Vicens




Als meus germans


Bon dia,

Dia 13 de juliol en Pere ens va fer un encàrrec. Ens va comanar aquesta cerimònia. Volia que fos al matí, per no molestar a les persones que tinguessin compromisos. Volia que fos aquí, volia que fos laica i que es fes el primer dissabte després de la seva mort.

Volia que toquessin els xeremiers per recordar tot el temps en que ell hi ha participat, tot el plaer que li ha donat el fet de poder-hi pertànyer. Volia que cantés na Maria Antònia Gomila, pel molt que sempre l’ha emocionat. Volia que parlés el qui volgués. Volia reunir a la gent que ha estimat, que ha apreciat, amb la que ha compartit temps i projectes.

Des del moment en que va començar el procés de la malaltia, en Pere ha estat al capdavant d’aquest vaixell. Ens ha comunicat clarament cada passa, ens ha dit el que temia, ens ha dit el que volia, ens ha donat les gràcies. En tot moment ha tingut la vista posada en el benestar dels seus fills i de n’Antònia. En tot moment s’ha sentit responsable de deixar les coses lligades per fer que la vida pogués ser més fàcil per ells.

Hem vist un Pere lluitador, valent, lúcid, honest i agraït davant aquesta maleïda malaltia. També resignat, serè i tranquil davant la mort. En Pere ha tingut sempre molt present la memòria del pare. Ha estat capaç de fer el seu camí posant en pràctica el seu ideal filosòfic, l’estoic, amb la reflexió que calgués per arribar a la saviesa, el coratge, l’autocontrol i la justícia.

Ell no volia llàgrimes. Volia vida, tota la possible, fins al final. Volia futbol fins al darrer alè. Estava agraït a tot el que el futbol li havia donat, des del dia que el pare li va comprar la primera pilota. EL futbol amb el temps es va convertir en el seu moment de vida, en el moment en què no hi havia malaltia, ni dolor, ni mort.

El futbol per en Pere no era només un joc, era una escola de vida, un espai per a la relació, per viure experiències, per posar en pràctica la seva filosofia més íntima: els seus valors, la seva ètica. En el futbol hi convergien totes les capes de l’experiència, des de la més íntima, amb cada una de les persones que coneixia, fins a la més estratègica, amb cada una de les tàctiques que estudiava.

En Pere ens va dir que, encara que no havia pogut triar el moment de partir, estava content i agraït. Agraït de tot l’amor que havia pogut sentir durant tota la seva vida. “M’he sentit molt estimat”, va dir, “He estat un privilegiat”. Va agrair la intensitat de la vida viscuda. Va citar en Joan Margarit per reafirmar la plenitud del temps del que havia pogut fruir.

Estem agraïts, com ell, pel fet d’haver pogut coincidir en aquest espai de temps. Ha estat intens, sí, però massa breu. Ens ho ha posat fàcil sempre. Ens ha permès formar part d’aquest camí, llegint cada jugada per endavant, traçant l’estratègia a seguir. Ens ha assignat un paper en aquest projecte, el de la darrera fase de la seva vida. Sempre amb claredat, amb humor i sobretot amb amor. Moltes gràcies, Pere, per deixar-nos formar part de la teva vida.

En Pere ens va dir que volia que féssim pinya, que celebréssim totes les festes, que cuidéssim de la mare, que ens asseguréssim que podia plorar amb nosaltres. Cuideu-vos, ens va dir

Farem el que ens va dir. Com diu na Bàrbara, ell seguirà sent el cap de files d’aquesta història. O el míster, diria en Kiko (bé, ell li deia Maurinho per molestar..).


Moltes gràcies i benvinguts


PS. Aquesta entrada no és meva, l'he redactada amb la meva germana Bàrbara. Moltes gràcies.

dijous, 20 de juliol de 2017

Tres-centes




Moltes gràcies





Al meu estimat Guillem, als meus fills Pau i Júlia, a la meva mare, als meus germans, a la meva germana, als meus cunyats i cunyades, als meus nebots i nebodes...Als meus amics i amigues. Als meus clients, als lectors d'aquest bloc...Gràcies infinites




Enmig de les Festes de Santa Praixedis, amb el dimoni a la porta del súper de baix de casa i els xeremiers tocant al carrer (la meva germana al tambor), escric l’entrada número tres-cents. Han passat més de cinc anys des que va començar aquest camí i puc dir que estic molt agraïda pel fet de no haver perdut la curiositat, les ganes d’aprendre i de comunicar coses noves.

Estic molt agraïda al fet de poder obrir petites finestres per deixar entrar la llum del coneixement. Estic molt agraïda a tots els autors que em permeten entendre un poc més de que va tot això que anomenem VIDA. Estic agraïda pel fet de poder fer apunts per a poder trobar el camí cap a una existència amb sentit, entrega i passió. Estic agraïda a totes les persones que m’acompanyen en aquesta aventura. Estic agraïda a la meva feina, que no deixa que m’acomodi, que m’allunya de la meva zona de confort, que fa que intenti sempre trobar una manera millor de fer les coses, d’explicar les coses.

La lliçó més important d’aquests gairebé dos anys ha estat l’exploració científica de les relacions, de la seva importància. L’amor, en el seu sentit més ampli, incloent-hi el romàntic, és el que marca el compàs del batec de la nostra vida. Com a espècie ultrasocial, els humans no deixarem mai de necessitar vincular-nos als altres. Aquests vincles ens permetran construir-nos a nosaltres mateixos, tenir el coratge per sortir al món i provar de trobar les circumstàncies que ens donaran la millor versió de nosaltres mateixos.

L’alegria de compartir el mateix codi, la por de perdre als que estimem, el dolor d’haver de viure sense la presència de persones properes, l’angoixa dels conflictes i de les dificultats de comunicació...Totes aquestes coses han anat apareixent durant aquests darrers dos anys. I, amb això, hem conegut els asteques i la seva filosofia (“La vida és un camí de dolor/plaer”) o els estoics i les seves fórmules per a viure una “bona vida” (“No donis res com a segur, nosaltres només som els depositaris del que tenim”).

Llegir sobre el benestar emocional ha fet possible que escrigués sobre temes que m’han marcat: les persones que estim i donen calor i color a la meva vida i, per altra banda, les persones que ja no hi són. He parlat del meu pare, del meu germà Kiko, del camí que hem fet com a família per a aconseguir viure la seva absència com una altra presència. Les pèrdues sacsegen el nostre univers, ens canvien, ens fan apreciar més el que tenim, el que hem tingut, el que vivim, el que hem viscut...

Aquests darrers dos anys hem viscut pendents de la malaltia del meu germà Pere. En cap moment hem deixat de fer família. En cap moment hem deixat de fer cada un la seva vida. Ell ens ha ensenyat el que suposa donar la cara, afrontar les coses amb valentia, a pesar de la por, a pesar del dolor, a pesar de l’angoixa de pensar que un dia no hi serem. Ell ens ha donat motius per estimar encara més la vida i, amb ella, a les persones que fan possible viure-la amb sentit, entrega i passió.

Per totes aquestes coses, no puc deixar d’estar agraïda. Les coses dolentes venen soles. Les bones s’han de cercar. En els moments compartits.

Moltes gràcies per compartir aquest camí amb jo.

Una abraçada


dissabte, 15 de juliol de 2017

Aconseguir entrar en el club del 20%


Per estimar veritablement, explica books, hauríem d’aprendre a mesclar una sèrie d’ingredients: cura, afecte, reconeixement, respecte, compromís i confiança, a part d’una comunicació honesta i oberta. Estimar no s’ha de confondre amb el sentiment de sentir-nos atrets per algú. Com recorda books, en moltes ocasions, persones que diuen estimar-nos ens fan mal o ens tracten malament. Això, en el sentit estricte de la paraula, NO és amor."https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/07/la-veritat-sobre-lamor.html 








Segons els estudis només un 20 % de les parelles romàntiques aconsegueixen mantenir una relació autèntica. Avui en dia, l’estadística assenyala un percentatge de separacions que està a prop del 50%. El 30% restant sobreviuen com poden o, simplement, van tirant.

Les relacions són complicades. De fet, les persones som complicades. I, en una relació, hi trobem dues persones que intenten construir un lligam per tal de fer una vida en comú, compartint logística diària, projectes de futur, il·lusions, somnis, etc. Amb els fills les coses encara es compliquen més.

Sempre recordo als meus clients que en una relació hem de tenir en compte tres elements: cada una de les persones i la pròpia relació. Cada persona té el seu caràcter, les seves manies, la seva manera de fer les coses, la seva família, el seu entorn, les seves pors, les seves il·lusions, la seva manera de discutir, el seu tempo, el seu espai personal...I la relació, per la seva banda, es pot veure com un pont entre aquestes dues realitats, una infraestructura que ens permet experimentar coses al mateix temps, un lligam que possibilita la generació d’un codi que permet la comunicació entre les dues parts...En una relació s’han de resoldre els problemes de la confiança, del poder de cada un dels seus membres i de l’ego, de la necessitat de cada un dels seus membres de protegir la seva sensació de vàlua (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/08/els-tres-elements-de-les-relacions-lego.html).

Barbara Fredrickson parla de l’amor com un estat de ressonància positiva, com el moment en què dues persones es converteixen en una unitat que comparteix la mateixa “cançó”, vibrant a la mateixa freqüència, sentint el que sent l’altra (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/12/amor.html). Quan es tracta d’una relació que funciona, aquesta ressonància positiva té una història que permet que l’experiència es vagi contagiant d’una persona cap a l’altra, generant harmònics que fan que es sentin com un “nosaltres” únic.

Els perills de les relacions es deriven de pensar, erròniament, que les persones per tal d’estimar de manera profunda, han de veure les coses igual, han d’estar d’acord amb tot. John Gottman, el gran especialista en parelles, recorda que, en la majoria de problemes que es presenten en la vida quotidiana d’una relació, les persones que segueixen juntes i s’estimen (aquest 20%) MAI es posen d’acord. Però segueixen en el camí d’intentar entendre la posició de l’altra persona, amb respecte.

Aquestes persones que, en paraules d’Henry Cloud tenen una connexió vertadera, no cauen mai en la trampa dels “quatre genets de l’apocalipsi”, que, en el cas de les relacions, Gottman diu que són:

·        Criticar el caràcter de l’altra persona: “Tot això és culpa teva perquè ets molt X” (les queixes concretes sobre la conducta de la persona són una altra cosa: “Quan fas X em sento Y”)
·        Estar a la defensiva: “Jo no faria tal cosa si tu no haguessis dit allò”, “Tu tampoc ho fas i també t’equivoques
·        Menyspreu, sarcasme: “Mira’l, sempre pensa que és més intel·ligent que els altres...” “A vegades, sembles idiota!
·        Fer de paret, no donar fer de rebut, no contestar, anar-se’n...

Les persones que tenen bones relacions, les que es poden considerar les privilegiades del 20%, no cauen mai en aquestes pràctiques. En el moment en el que hi ha un desacord, una discussió, aconsegueixen mantenir el que és un dels elements primordials d’una bona relació: el respecte.

No perdre el respecte a l’altra persona quan no hi estem d’acord necessita un altre element: l’honestedat. En aquest sentit, els meus clients es cansen de sentir que per tal de tenir una bona relació necessitem que dos components estiguin presents en nosaltres mateixos i en l’altra persona: s’ha de ser “bona persona” (amb la intenció declarada de no “fer-nos mal” l’un a l’altre i també en un interès genuí en el benestar de l’altra persona) i, també, s’ha de ser una persona HONESTA.

El primer element és bo de trobar. El món està ple de bones persones. El segon, però, és més difícil. Els humans som animals socials que, per tal d’aconseguir preservar la nostra autoestima ens autoenganyem contínuament, de manera inconscient (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/03/lesser-huma-lanimal-que-sautoenganya.html). A vegades ho fem perquè, en calent, simplement volem demostrar tenir la raó (“l’hi he dit el que li he dit perquè jo tenia la raó i m’ha fet enfadar”). Altres, perquè creiem de veritat que el món només pot ser com el veiem i tenim la “bona” intenció de fer canviar l’altra persona per tal que “trobi” la visió “correcta” de les coses (en pla “el fi justifica els mitjans” o “jo només ho deia perquè se n’adonés de la seva equivocació”).

Les persones honestes entenen que no poden justificar un insult o un menyspreu pel fet de creure tenir raó. Saben , en el fons, que cada un té les seves raons, les seves històries. Entenen que sobre temes tan delicats com la família, els diners, com educar els fills, les creences religioses o polítiques, ens anem posicionant com a persones en part pel nostre temperament, en part per la nostra història i per les nostres experiències. Les persones honestes saben que tots fem el que podem per afrontar les coses i que ens podem equivocar en les nostres accions. El que és important, però, és poder-ne parlar amb respecte, escoltant la posició de l’altra de manera autèntica.


Continuarà...

diumenge, 9 de juliol de 2017

El club de les persones sensates o Molts d'anys, Júlia!!!



“Jo, quan sigui gran vull ser com na Júlia. No sé com ho fa, però aconsegueix estar bé amb tots, sense entrar en conflicte” Comentari de la mestra de 3r de Primària de na Júlia

Jugant amb el Sing Star al menjador de casa, una amiga i na Júlia. Tenen 9 anys. L’amiga canta fatal. Ella li diu: “Vols que canviem de cançó?”. “Val”, diu l’amiga. Posen una altra cançó i l’amiga segueix cantant fatal. Repeteix la pregunta i canvien la cançó. L’amiga segueix cantant fatal. Ella li diu, en previsió d’una puntuació terrible, “Juguem a una altra cosa?”. “Val”, contesta l’amiga. Ella, alleujada, comença a proposar opcions.

"Cada persona que coneixes està lliurant una batalla de la que no saps res. Sigues amable. Sempre" Frase penjada al suro de l'habitació de na Júlia.



Font: el suro de l'habitació de la Júlia

Les persones sensates pertanyen a un club especial. En la majoria de casos són poc vistoses i s’amaguen al darrera d’una discreció que, en aquest món de xarxes socials i fotos del darrer esdeveniment, es malentén definint-la com a falta d’assertivitat o de lideratge. L’altra dia li deia a un nin d’uns 10 anys que estava molt contenta de poder-lo comptar dintre del club d’aquestes persones sensates. Ell em va demanar a veure si hi havia moltes persones i jo li vaig dir que no, que eren poquetes les que hi tenia apuntades. També em va demanar si jo m’hi comptava i vaig haver de dir-li que ara, en aquestes alçades de la vida sí, però que no n’era una habitant natural.

Les persones sensates tenen una sèrie de característiques que les apropa molt a les de les persones que han aconseguit un cert estoïcisme (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/05/la-joia-de-viure-dels-estoics.html). Practiquen una saviesa instintiva que fa que es situïn bé en l’espai relacional i que, bàsicament, sempre es mostrin respectuosos amb els altres, tret de quan els altres falten al respecte de manera continuada: en aquest cas se n’allunyen i rarament tenen cap problema amb aquest tipus de persones.

Les persones sensates consideren un objectiu l’autocontrol; les sortides de to no es consideren bones, no van amb elles, la discreció i les formes són importants. També, per altra banda, es consideren responsables del benestar dels altres per la part que les toca: no es mengen el cap sobre com són o deixen de ser, però volen que les persones que aprecien i estimen estiguin bé. Mostren sempre el coratge per fer el que troben que han de fer, saben demanar perdó si fa falta i, sobretot, són molt agraïdes.

Les persones sensates pensen que la justícia és molt important. Tenen una visió particular del món, marcada per unes emocions morals que les assenyalen la importància d’ajudar, de no abusar, de proporcionar protecció als més desvalguts. Per molt que alguna cosa les faci il·lusió, no deixen que aquesta s’hagi de satisfer perjudicant a una altra persona.

Aquestes característiques esperes trobar-les en persones ja adultes que practiquen una filosofia de vida marcada per l’ètica. Hi han arribat després d’esforçar-se en ser honestos i de marcar uns objectius vitals condicionats als valors que consideren centrals per tal de tenir una “bona vida” en el sentit estoic clàssic. Però, a vegades, et veus sorpresa per la força sensata de determinades criatures, com aquest nin de 10 anys del que parlava abans.

O de la meva filla Júlia. Na Júlia, des de ben petita, va enriquir la nostra vida amb les seves rialles, el seu bon humor, les seves abraçades i, per damunt de tot, la seva sensatesa. No he vist mai cap criatura més agraïda. Els problemes amb els altres es solucionaven ràpidament. Entenia que, en determinades ocasions, podia ajudar en la solució i que, en altres, havia de simplement acceptar el problema i viure amb les limitacions que suposava aquella amiga malcarada o aquella altra més gelosa.

En moltes ocasions, les mestres que la van tractar de petita, es meravellaven de la capacitat per no trobar-se mai al mig d’un embolic. Entenia, de manera intuïtiva, els trets de caràcter que portaven a determinades persones a lluitar pel poder de manera excloent. Però així i tot, era capaç de trobar la part bona de cada una d’aquestes persones. O no, quan es tractava de nines molt al llindar de la coerció relacional. En aquest cas, les interaccions amb aquestes nines es mantenien en els mínims formals.

Vaig demanar a l’escola que no li robés l’alegria de viure, d’aprendre, de veure coses noves. En moltes ocasions, vaig viure la por de que això no es pogués acomplir. Ara que ha tornat gran, a vegades encara es pot destriar aquesta joia, però m’entristeix que el sistema l’hagi amenaçada tant.

Les persones sensates no es troben especials. Sempre troben que el que diuen o fan és obvi, és de justícia o és de sentit comú. No entenen que la seva intuïció marca línies que la majoria dels altres no veuen. I que, per això, tenen la capacitat per fer la vida més fàcil als altres. I de no embolicar-se en projectes d’autobombo personal.

Una altra característica de les persones sensates és que quan passa alguna cosa negativa, encara que l’angoixa inicial les desestabilitzi, aconsegueixen frenar la desfeta. Les és fàcil deixar de pensar que el que passa és Personal (no és cosa seva, són coses que poden passar), que és Global (per una cosa que vagi malament això no suposarà que la vida en general les vagi malament) o que és Permanent (no durarà sempre, en algun moment deixarà de ser d’aquesta manera). Això les fa resilients. Això fa possible que inclús en els moments més foscos es pugui fer una broma o una rialla.

En la meva llista de persones sensates hi trobareu poca gent naturalment, intuïtivament sensata. Hi ha uns quants nins i nines que he anat coneixent durant aquests més de vint anys. I, sempre, sempre, hi haurà el nom de la meva filla amb lletres ben grans.


Molts d’anys, Júlia!