Tres-centes

Moltes gràcies

Al meu estimat Guillem, als meus fills Pau i Júlia, a la meva mare, als meus germans, a la meva germana, als meus cunyats i cunyades, als meus nebots i nebodes...Als meus amics i amigues. Als meus clients, als lectors d'aquest bloc...Gràcies infinites

Enmig de les Festes de Santa Praixedis, amb el dimoni a la porta del súper de baix de casa i els xeremiers tocant al carrer (la meva germana al tambor), escric l’entrada número tres-cents. Han passat més de cinc anys des que va començar aquest camí i puc dir que estic molt agraïda pel fet de no haver perdut la curiositat, les ganes d’aprendre i de comunicar coses noves.

Estic molt agraïda al fet de poder obrir petites finestres per deixar entrar la llum del coneixement. Estic molt agraïda a tots els autors que em permeten entendre un poc més de que va tot això que anomenem VIDA. Estic agraïda pel fet de poder fer apunts per a poder trobar el camí cap a una existència amb sentit, entrega i passió. Estic agraïda a totes les persones que m’acompanyen en aquesta aventura. Estic agraïda a la meva feina, que no deixa que m’acomodi, que m’allunya de la meva zona de confort, que fa que intenti sempre trobar una manera millor de fer les coses, d’explicar les coses.

La lliçó més important d’aquests gairebé dos anys ha estat l’exploració científica de les relacions, de la seva importància. L’amor, en el seu sentit més ampli, incloent-hi el romàntic, és el que marca el compàs del batec de la nostra vida. Com a espècie ultrasocial, els humans no deixarem mai de necessitar vincular-nos als altres. Aquests vincles ens permetran construir-nos a nosaltres mateixos, tenir el coratge per sortir al món i provar de trobar les circumstàncies que ens donaran la millor versió de nosaltres mateixos.

L’alegria de compartir el mateix codi, la por de perdre als que estimem, el dolor d’haver de viure sense la presència de persones properes, l’angoixa dels conflictes i de les dificultats de comunicació...Totes aquestes coses han anat apareixent durant aquests darrers dos anys. I, amb això, hem conegut els asteques i la seva filosofia (“La vida és un camí de dolor/plaer”) o els estoics i les seves fórmules per a viure una “bona vida” (“No donis res com a segur, nosaltres només som els depositaris del que tenim”).

Llegir sobre el benestar emocional ha fet possible que escrigués sobre temes que m’han marcat: les persones que estim i donen calor i color a la meva vida i, per altra banda, les persones que ja no hi són. He parlat del meu pare, del meu germà Kiko, del camí que hem fet com a família per a aconseguir viure la seva absència com una altra presència. Les pèrdues sacsegen el nostre univers, ens canvien, ens fan apreciar més el que tenim, el que hem tingut, el que vivim, el que hem viscut...

Aquests darrers dos anys hem viscut pendents de la malaltia del meu germà Pere. En cap moment hem deixat de fer família. En cap moment hem deixat de fer cada un la seva vida. Ell ens ha ensenyat el que suposa donar la cara, afrontar les coses amb valentia, a pesar de la por, a pesar del dolor, a pesar de l’angoixa de pensar que un dia no hi serem. Ell ens ha donat motius per estimar encara més la vida i, amb ella, a les persones que fan possible viure-la amb sentit, entrega i passió.

Per totes aquestes coses, no puc deixar d’estar agraïda. Les coses dolentes venen soles. Les bones s’han de cercar. En els moments compartits.

Moltes gràcies per compartir aquest camí amb jo.

Una abraçada