dissabte, 23 de setembre de 2017

Estimar i deixar bons records

“Quan escoltem els pensaments, les creences i els sentiments d’una altra persona, passa a ser més difícil projectar sobre ella les nostres percepcions sobre qui són. Passa a ser més difícil manipular-les”

“Quan veiem l’amor com una combinació de confiança, compromís, cura, respecte, coneixement i responsabilitat, podem treballar per tal de desenvolupar aquestes qualitats o, si aquestes ja formen part del que som, podem aprendre a estendre-les més enllà de nosaltres mateixos”
bell books “all about love”

“L’amor és com es fa l’amor. L’amor és un acte de voluntat –és a dir, suposa una intenció i una acció. La voluntat suposa elecció. No tenim amor. Triem estimar.” Scott Peck “The Road Less Traveled”

 "L’amor s’expressa en els fets, no en les paraules. Si els fets suposen una interacció hostil, el que quedarà en l’aire, en l’espai compartit, serà l’hostilitat, no la intenció de disciplinar o de comunicar un desacord."  https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/07/la-veritat-sobre-lamor.html 

"L’amor de Nhat Hanh està ple de la ressonància positiva de la que parla Fredrickson. En ell hi trobem amabilitat afectuosa (és a dir, la capacitat d’oferir amor), la compassió (la capacitat per a sentir-nos com a part d’una humanitat que comparteix emocions i sentiments), la joia (feta de felicita i alegria) i l’equanimitat (la capacitat de no discriminar, d’incloure els sentiments dels altres en la nostra experiència). A més, hi hem d’afegir la confiança i el respecte."









A “La substància del mal”, un thriller escrit per un italià que s’ha venut molt bé aquest estiu, el protagonista, molt preocupat per com li està quedant un trineu que fa per la seva filla, escolta el consell del seu sogre sobre la paternitat: “Els pares el que han de fer és estimar i deixar bons records”.

La frase té el seu què. De fet, ha anat rebotant pel meu cervell, en reverberacions que anaven des de considerar la seva complexitat, per una banda, a saber que l’escriptor havia encertat copsant la preocupació actual pel fet de “la paternitat”, amb tot de pares i mares “helicòpters” maldant per aconseguir tenir els fills més feliços i amb més èxit, per l’altra.

Però, què és estimar? És el mateix protegir, tenir cura, que estimar? Es sentirà la persona/criatura tant estimada com es pensa que ho fa el cuidador? I, com es deixen bons records? Anant a fer coses extraordinàries? Viatges que després dels anys no recordaran?

És fàcil estimar a algú que té el temperament d’aquell parent que no et cau bé? Podria passar que el teu fill ho heretés. Què es suposa que fas, després? Com fer sentir estimat a algú que et treu de lloc? Com compartir activitats que es puguin convertir en bons records?

Barbara Fredickson (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/12/amor.html) ens empeny cap a aquestes consideracions quan ens defineix l’amor com a “ressonància positiva”, la capacitat per a compartir emocions positives. Això, però, a vegades és senzill i d’altres es complica molt. Per arribar a la ressonància positiva hem d’aconseguir un clima d’acceptació i de confiança, prerequisits per tal de poder deixar-nos anar, compartir els moments.

I, abans de poder acceptar als altres, hem de ser capaços d’autoacceptar-nos, de recordar que som el que som i que està bé tal com està. Som temperaments que han anat actualitzant les seves respostes davant la vida en funció de les experiències viscudes, de la generació a la que pertanyem, de les casualitats que ens han anat conduint per camins que podien ser d’una altra manera.

Aquest punt de partida necessita que li fem cas de forma seriosa. No som el que volem ser. Som el que podem. I acceptar-ho és la única forma que ens deixa espai per a poder-ho canviar. Hi ha persones més actives, altres més passives. Persones alegres i altres més tristones. Persones més impulsives, altres més reflexives. Persones molt sociables, altres més introvertides...

I està bé. Només que necessitem acceptar-ho. I aquest món no ens acaba de deixar. Ni la societat de consum, amb les seves propostes uniformitzades; ni l’escola, amb les seves exigències idèntiques; ni la família, amb la seva pressió per la felicitat i l’èxit...

Tots estem preparats per a connectar amb algú altre. Tots tenim aquesta necessitat. Però per a arribar a tenir una connexió autèntica, el primer de tot, és estar molt atents a la vergonya i a la culpa que sentim moltes vegades en situacions socials. Vergonya de no saber, de no poder, de no ser el que s’ha de ser...Culpa de no haver-ne sabut prou, de no haver previst, de no haver fet...I, després, les hem de transformar en acceptació, gràcies a la compassió, al fet de veure que som una persona única i especial i que, com totes les altres, ens mereixem respecte. Després d’aquesta connexió íntima, serà possible la ressonància positiva, l’amor i els bons records.

Bona reflexió!

PS. Tot això em revé després de llegir tres llibres que són un exemple científic de compassió i respecte. El primer, dedicat a la història de la genètica: “El gen” de Siddhartha Mukheerjee. El segon, dedicat a la història de la interacció entre l’herència i l’educació: “No hay dos iguales” de Judith Rich Harris. El tercer, dedicat a la ciència de la sexualitat: “Come As You Are” d’Emily Nagoski. Bona lectura!

dissabte, 16 de setembre de 2017

Quan salvatge vol dir tenir el coratge de viure la pròpia vida


“Només comença el dia per qui està despert”

“Només trobem el món que cerquem” 

Una cosa val “la quantitat de vida que hem de donar a canvi d’ella, de manera immediata o durant un període de temps
Henry D. Thoreau

“No us desanimeu davant les crítiques o els comentaris que es puguin fer [davant el fet d’actuar d’acord als principis de la naturalesa], els qui us critiquin aniran guiats per les seves pròpies raons, i motivats pels seus propis impulsos; no deixeu que els vostres ulls es desviïn cap a ells, mantingueu un rumb fix i seguiu la vostra naturalesa i la naturalesa del món (el camí d’ambdues és el mateix)” Marc Aureli

“La conclusió de Walden és una proposta per a que tothom, sigui quina sigui la seva situació present, visqui en soledat o en comunitat, en el bosc o en la ciutat, tingui el coratge de dur una vida que estigui d’acord amb els dictats de la seva imaginació, amb la vida que hagi somniat” Robert Richardson “Thoreau. Biografía de un pensador salvaje”






El projecte de Henry D. Thoreau estava marcat per l’ètica de les pròpies decisions, la necessitat d’invertir en el creixement de la nostra ment i la qualitat de l’alegria. A pesar de les dificultats que va tenir per a poder viure de l’escriptura, tal i com ho explica Robert Richardson al seu llibre biogràfic, Thoreau no va rendir-se mai. Va seguir intentant trobar el seu llenguatge, la seva manera de transmetre la idea de la nostra interconnexió amb la natura, de que, com humans formem part d’ella i la necessitem. I la necessitem no només per a la nostra salut física, sinó també pel nostre benestar espiritual.

Els viatges de Thoreau per la natura no són només desplaçaments per un espai geogràfic durant un temps. Són viatges d’autoconeixement, entrellaçats amb l’exploració de la natura i de les seves lleis que, al final, també són aplicables a la persona. Els rius són corrents, no només d’aigua o temporals, sinó de la pròpia consciència. Les descripcions passen de l’objectivitat dels detalls a la subjectivitat dels sentiments de l’observador i de com una cosa i l’altra s’interrelacionen. Durant anys, l’autor es dedica a revisar cada un dels elements que formen part del propi viatge: la flora, la fauna, els arbres, l’aigua, la manera de descriure cada una de les coses, les implicacions de cada cosa per la visió de principis articuladors de la pròpia natura...

Thoreau ens adverteix del consumisme. Una cosa val “la quantitat de vida que hem de donar a canvi d’ella, de manera immediata o durant un període de temps”. “Dediquis a fer el que ningú pugui fer per vostè. No faci altra cosa”. “Un home és ric en relació al nombre de coses de les que pot prescindir”. Thoreau s’avença a molts dels psicòlegs del benestar actual i les seves advertències sobre la perversitat del sistema (un sistema que considera a la persona com a unitat de producció i de consum, vegeu, per exemple, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/10/els-correlats-de-la-felicitat.html). Arribar a ser un filòsof en el sentit de ser una persona capaç de viure una vida ètica “no és tenir pensaments subtils i fundar una escola, sinó viure una vida senzilla, d’independència, magnanimitat i confiança; com la que tot home hauria de viure.

Només podem actuar sobre el que depèn de nosaltres, afirmen els estoics (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/05/deixa-de-perseguir-el-que-no-depen-de.html). És el primer principi del que es deriven tots els altres: saber discriminar el que depèn de nosaltres del que no en depèn. Les coses que no depenen de nosaltres les hem d’acceptar, si volem realment fer el que es pot fer per tal d’influir sobre la nostra realitat. I Thoreau, en aquest sentit, era un estoic amb fam de coneixement: “El fet més gloriós de la meva experiència no és alguna cosa que he fet o que desitjo poder fer, sinó un pensament, una visió o un somni efímer que he tingut”. En un altre moment, comentant les seves lectures sobre hinduisme afirma: “El vertader camí [per evitar el patiment] consisteix en un cert “coneixement discriminatori”; no es tracta de fer, sinó de saber; el fer és parcial i unilateral, el saber és universal i central. El que veus és el que ets, però el que fas sense veure no ajuda”.

Al final, hem d’aconseguir tenir els nostres propis pensaments i els nostres propis dubtes. La majoria de coses que se’ns diuen són relatives, “es diuen en referència a certes convencions o institucions existents”. Viure lliures suposa conèixer com estem fets, entendre la nostra part salvatge interior, simpatitzar amb ella i transcendir-la. Les limitacions de les nostres lleis interiors, la nostra consciència d’elles, marquen el camí cap a la integritat personal, cap a la consciència emocional i cognitiva del nostre jo essencial.

Necessitem posar paraules, trobar el llenguatge que ens permeti veure més coses, veure-les més a prop del que són en realitat, lliures de les limitacions que ens imposen les visions culturals o generacionals. El camí de Thoreau està ple de recerques d’eines per tal de poder comunicar el que realment veu i poder veure el que realment vol comunicar. Al final, l’objectiu és el coneixement de la natura i, amb ell, el de la naturalesa humana. Thoreau va crear una visió pròpia del món que combinava el considerar la natura com a força i energia i, al mateix temps, com a paisatge, com a aparença. Gràcies a les seves descripcions podem concebre un paisatge complex com a resultat de tota una sèrie de forces en acció que van mutant, canviant el món contínuament.

Necessitem cultivar-nos per a poder viure de manera més autèntica, més propera a la nostra pròpia naturalesa. Hem de trobar el nostre lloc en el món. Com diu Thoreau, “un home sols rep el que està preparat per a rebre, ja sigui física, intel·lectual o moralment. Escoltem i assimilem només allò que ja sabem a mitges. Si hi ha alguna cosa que no ens afecta, que està fora de la nostra perspectiva, que per experiència o enginy no atreu la nostra atenció, per molt innovador o destacable que sigui, quan es pronuncia, no el sentim, quan s’escriu, no ho llegim, o si ho fem, no es retè. Tot home, per tant, segueix el rastre d’ell mateix a través de la vida, en totes les seves converses, lectures, observacions i viatges”.

El primer que aprenem gràcies al contacte amb la natura és a tenir coratge. Sense coratge per fer la pròpia vida, podrem aprendre coses, però no viure-les i, al final, tot ens resultarà inútil. L’altra lliçó que ens dóna la natura és la de la integritat, la de sentir el propòsit en la vida. Segons Thoreau, aquesta integritat és el contrari a la desesperació. La desesperació és buidor, és falta de sentit. Ens pot empènyer en la direcció contrària al propòsit, fent-nos caure en carreres per la posició o pels béns materials. L’autèntic negoci de la vida és la pròpia vida. S’ha de tenir coratge per imposar-se a la desesperació a la que ens empeny un sistema que ens fa creure que tenir coses és el que donarà sentit a la nostra vida.


Bona reflexió!

dissabte, 9 de setembre de 2017

Quan per salvatge volem dir autèntic



 “Faci el que estima. Conegui bé de què està fet i rosegui els seus propis ossos, enterri’ls i desenterri’ls per tals de rosegar-los de nou. No sigui massa moral. Seria com fer trampes amb un mateix. Situï’s per sobre dels principis morals. No sigui simplement bo, sigui bo per alguna cosa”

“Viatjar i “descobrir noves terres” és pensar nous pensaments i tenir nous imaginaris. En els espais del pensament hi són els trossos de terra i aigua sobre el que els homes van i vénen. El paisatge és allà”

“Segurament, l’alegria sigui la condició per a la vida”

“Em marciria i em secaria si no fos pels llacs i pels rius”

“Quan passo molt temps essent ú amb la natura, em sento recolzat i apuntalat per totes parts gràcies a mils d’influències”

“Em vaig anar [a viure] als boscos perquè volia viure deliberadament, afrontant sol els fets essencials de la vida, i veure si podia aprendre el que la vida tenia per ensenyar, no fos cosa que quan estès a punt de morir descobrís que no havia viscut” Henry D. Thoreau







Sortir de la zona de confort és, com vèiem en l’entrada sobre la resiliència (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/08/mai-es-tard-per-treballar-la-resiliencia.html), una manera de treballar-la. No resulta fàcil. Suposa anar en contra d’una de les forces més potents de la natura: la inèrcia. El cervell no és una màquina d’aprendre qualsevol. És una màquina que intenta fer-se una imatge aproximada del que passa a la realitat, amb el mínim esforç possible. Així, probablement ens quedem enganxats a les explicacions més disponibles, a les visions de moda, a les maneres de fer de la nostra cultura i de la nostra generació.

Sortir de la zona de confort és molest i incòmode. I no ho farem a no ser que ens ho proposem. Sortir de la zona de confort suposa fer-se càrrec de la pròpia vida, encetar un projecte que comenci per fer-nos conscients de la nostra posició en el món i decidir quins són els nostres valors i cóm les podem posar com a referència a l’hora de viure.

Moltes coses que donem per suposades, els nostres drets com a individus, per exemple, són el resultat del compromís de persones que, en un moment determinat, no van deixar que la societat d’aquell moment imposés la seva visió i van reflexionar sobre els seus valors i es van comprometre a ser íntegres, a actuar d’acord amb ells. Hem de recordar sempre, que la vida que tenim no ve del no res, ve de la lluita de moltes persones que no van deixar que les convencions de l’època imposessin el seu criteri i van intentar ser fidels al que creien que era just (com a mostra aquesta cita de Henry D. Thoreau l’any 1854 davant l’aplicació de lleis esclavistes: “Voldria que els meus compatriotes consideressin que, sigui quina sigui la llei humana, cap individu ni nació pot cometre el menor acte d’injustícia contra el més insignificant dels homes sense ser castigat per això”).

Em revenen tots aquests temes davant la lectura de la biografia de Henry D. Thoreau, l’autor de “Walden”, feta per Robert Richardson. Titulada “Thoreau.  Biografía de un pensador salvaje”, commemora el segon centenari del seu naixement, en un moment en què el seu ecologisme i la seva reflexió sobre la desobediència civil estan a primera plana de l’actualitat. Seguint un fil cronològic, gràcies a la feina de Richardson, assistim a les lectures i a les reflexions sobre els diferents temes que van marcar la filosofia de vida d’aquest pensador.

El primer trajecte suposa respondre a la pregunta de cóm hem de viure una bona vida, en el sentit d’una vida amb una postura ètica fiable. Thoreau, seguint a Emerson, considera que la resposta no l’hem de cercar en Déu, ni en la societat, ni en l’estat, sinó en la natura. Les lleis de la natura, diu Thoreau seguint als estoics, són les mateixes que les de la naturalesa humana. Hem de conèixer la natura, i destriar les seves lleis internes, per tal de saber el camí que hem de seguir.

Aquesta naturalesa humana, a més, segueix sent la mateixa que la de fa dos o tres mil anys. Som els mateixos, estem fets de la mateixa pasta que els grecs i romans clàssics que són la font de la nostra cultura. La nostra mirada és tan vàlida com la seva. Hem de seguir el nostre propi camí per arribar a les nostres pròpies conclusions. I ho hem de fer amb la mateixa passió que van sentir ells. Com afirma Thoreau, “El pensament no és res sense entusiasme”.

Una vida amb benestar emocional és una vida amb sentit, entrega i passió. Thoreau practicava per tal d’aconseguir aquesta vida. Intentava trobar el sentit a tot plegat, el que està al darrera de l’organització de totes les coses i ho feia de manera entregada, incansable. I amb passió. No es tractava del cultiu d’un mateix per tal de vanagloriar-se’n. Es tractava de la reflexió personal dirigida al benestar de la societat com a tal.

La mesura de les coses, però, és la pròpia persona i els seus valors. Thoreau alerta de que concedir un valor superior a la societat respecte al propi individu suposaria donar prioritat a la identificació amb un grup i, també, culpar al grup de les mancances o dels errors d’aquest individu. Thoreau afirmava que si una quantitat suficient de persones es sentissin responsables de la pròpia felicitat i treballessin per tal de ser millors éssers humans, la “societat” milloraria inevitablement.

La nostra persona és el nostre punt de partida. El primer punt del camí cap al benestar emocional suposa acceptar-nos tal i com som. La nostra vida és el nostre punt de partida. I, com tots els punts de referència, té les seves limitacions en la nostra capacitat de visió.

Veiem el que ens crida l’atenció, no la realitat. Per apropar-nos a la realitat, hem d’entrenar la nostra atenció i projectar-la més enllà dels nostres condicionants. Haurem de reflexionar. Haurem de ser conscients de les nostres limitacions i de les nostres potencialitats. Haurem de sortir de la nostra zona de confort. Seguint a Emerson, Thoreau creia que sense aquest esforç no podem ser autònoms i, per altra banda, sense aconseguir reunir un grup d’individus autònoms no poden existir ni l’amor, ni la societat com a tals.


Continuarà...

dissabte, 2 de setembre de 2017

El que passa amb la vida és que un dia seràs mort



“La vida és un regal massa gran com per a que siguem capaços de comprendre-la en tota la seva bella dimensió. Els sentits, el sexe, la música, la carícia del sol, la paraula amiga...I s’esfuma abans de que ens n’adonem del seu profund i bell significat.” Javier Reverte “New York, New York...”

“Si ho intentes i falles, que importa? La vida sencera és un fracàs quan acaba. L’important és fruir intentant-ho” Sir Francis Chichester als 66 anys després d’haver fet la volta al món en vela.

“(...) a cap home pot passar-li res que la naturalesa no l’hagi fet capaç de suportar-ho” Marc Aureli 

“Una persona comença a ser jove als seixanta, però llavors ja és massa tard” Pablo Picasso

“No ens hem d’agafar massa seriosament a nosaltres mateixos, no hi haurà cap supervivent” Alphons Allais citat per Eduardo Berti a“Inventario de inventos (inventados)”

[La mort és] una llei i no un accident: és tan comuna com la vida mateixa” Henry D. Thoreau

Estem aquí perquè un estrany grup de peixos va tenir unes ales dotades d’una peculiar fisonomia que es van poder transformar en cames per a les criatures terrestres; perquè hi va haver cometes que van impactar contra la Terra i van aniquilar als dinosaures i això va donar una oportunitat als mamífers que no l’haguessin tingut d’una altra manera; perquè la Terra no va congelar-se del tot durant les eres glacials; perquè una petita i escarransida espècie que va sorgir a Àfrica fa dos-cents cinquanta mil anys ha anat fent i ha aconseguit sobreviure. Pot ser que anhelem una resposta més “elevada”, però no existeixStephen Jay Gould








David Shields va escriure “Lo que pasa con la vida es que un día estarás muerto”. Explica que en el moment de la seva publicació tenia 51 anys i el seu pare 97. Explica que tot el que ell té d’hipocondríac i de passador de pena, el seu pare ho té vitalista i optimista. Ell estima al seu pare, però al mateix temps no pot evitar sentir ràbia per la seva falta de consciència davant la pròpia mortalitat.

El llibre és un cant a la resiliència. Combina tots els factors (el primer de tots, escriure):


·        Intenta superar la personalització dels seus mals per la via d’investigar la ciència que hi ha al darrera del cos humà (Un nin petit respira entre 40 i 60 vegades per minut; un de cinc anys, entre 24 i 26; un adolescent, entre 20 a 22 vegades; un adult (a partir dels vint-i-cinc), 16 vegades: Al llarg de la teva vida, hauràs respirat unes 850 milions de vegades) i la forma en què altres persones han abordat el tema de la fugacitat de la vida (“I jo aquí pensant que estava aprenent a viure, quan resulta que estava aprenent a morir”, cita de Leonardo da Vinci);
·        Pensa contínuament en els altres, en la seva dona i la seva filla, en com les afecta la seva història (“El meu moment favorit dels partits setmanals de futbol de Natalie [la seva filla] és quan acaba el partit, els pares reparteixen els berenars i les nines s’asseuen en cercle sense parlar massa, bevent els seus sucs i menjant les seves galetes, fruint de l’extenuació del seu cos, en completa harmonia amb elles mateixes i amb els demés”);
·        Tracta amb humor les seves cuites amb el mal d’esquena, intenta riure’s de la seva dificultat per a encaixar fracassos (“No soc tant un hipocondríac com un miserable de la misèria, fascinat per la disfunció” “Me preocupa un poc convertir-me en un idiota somrient [pel fet de prendre un antidepressiu pel dolor], però suposo que la idiotesa ja la porto a dintre i tinc una tendència tan marcada al mal humor que no me moriré per somriure un poc”);
·        Observa amb curiositat la vida, el passat, la manera com altres han intentat donar llum als problemes (“Com diu el biòleg E.O. Wilson, “en un sentit darwinià, el cos no viu per ell mateix. La seva funció principal no és ni tan sols produir altres organismes, sinó només reproduir gens als que serveix com a portador temporal. El famós aforisme de Samuel Butler de que la gallina és la manera que té un ou de fer un altre ou s’ha modernitzat: l’organisme és la manera que té l’ADN de fer més ADN”)...

El format és curiós, entre un llistat de dades científiques sobre el cos humà i les seves funcions que van des del naixement fins a la mort, anècdotes sobre el seu passat, la biografia del seu pare, reculls de cites diverses, reflexions sobre la seva realitat i la seva relació amb la finitud...El resultat és una mescla curiosa que provoca interès, reflexió, rialles, tendresa...

La primera cita és una declaració d’intencions: “Això és el que, en definitiva, significa estar viu: ésser capaç de morir” de J.M. Coetzee. Seguidament, durant tot el llibre ens fa arribar dades que ens recorden el que oblidem contínuament: som un cos que madura i que, després del seu moment de capacitat reproductiva màxima, degenera fins al punt de no poder conservar la vida. Som un cos que marca el tempo de les nostres vides.

Els humans vivim immersos en la nostra cultura, en la nostra generació, però mai deixem de tenir, en el fons, una sèrie de problemes comuns: necessitats d’autonomia, necessitats de demostrar el nostre domini en alguna àrea, necessitat de sentir-nos estimats o reconeguts...En moltes cultures es posa èmfasi en la necessita expansiva de coneixement i experiència de la primera trentena i de com les següents dècades passen a ser més reflexives. En paraules àcides de Nicholas Murray: “En les làpides de molta gent hauria de dir: “Mort als trenta, enterrat als seixanta”. O, Shopenhauer: “Els primers quaranta anys de la vida proporcionen el text i els següents trenta el seu comentari”.

..som simples animals que ronden per la Terra durant un temps breu, un cos nuu allotjat en una gàbia mortal”, diu Shields. I el que queda de tot això són el significats que se’ns ocorren a mesura que vivim. Sobretot ens quedaran els moments compartits amb les persones que estimem, les coses que hem après, les nostres xarxes de significats...I, aquestes coses, aquestes vivències, les portem escrites a la cara. Com afirmava George Orwell, “Als cinquanta, cada persona té la cara que es mereix”.

L’acceptació estoica, una de les sortides dignes al problema de la nostra mortalitat, té les seves dificultats per culpa de l’ego que tots passegem. Deixar de ser els protagonistes de totes les pel·lícules que anem vivint ens costa molt als humans. Però ens pot donar la pau i la tranquil·litat de no haver de lluitar contra el que no depèn de nosaltres i, així, permetre’ns fruir de la joia estoica. Neil Young hi va arribar als cinquanta-nou: “Quan tens vint anys, el teu món i tu sou el més gran i tot gira al voltant teu i al que fas. Ara me n’adono de que soc com una fulla que flota en la superfície d’un riu

Bona lectura!

PS. Paràgraf sobre les evidències per aconseguir allargar l’esperança de vida:


Si vols viure més, hauries de –a més del que és obvi: menjar menys i perdre pes- viure al camp, no endur-te feina a casa, fer el que t’agrada i sentir-te bé amb tu mateix, tenir una mascota, aprendre a relaxar-te, viure el moment, riure, escoltar música, dormir entre sis i set hores a la nit, haver tingut la benedicció de que els teus pares i els teus avis hagin viscut molt (el 35% de longevitat depèn de factors genètics), casar-te, donar i rebre abraçades, fer manetes, tenir relacions sexuals freqüents, tenir molts fills, dur-te bé amb la teva mare, acceptar als teus fills tal i com són, tenir cura dels néts, tenir una bona educació, estimular al teu cervell, aprendre coses noves, ser optimista, saber canalitzar la teva ira de manera positiva, no voler tenir sempre la raó, no fumar, consumir menys sal, menjar xocolata de tant en tant, seguir una dieta mediterrània a base de fruites, verdures, oli d’oliva, peixos i aus, beure te verd i (amb moderació) vi negre, fer exercici, tenir metes a la vida, arriscar-te, confiar en els teus amics, no tenir por de cercar l’ajuda psicològica d’un professional, fer voluntariat, acomplir un paper a la comunitat, anar a missa, trobar a Déu (el meu pare puntua 38 sobre 42).