“Quan escoltem els pensaments, les creences i els sentiments d’una altra persona, passa a ser més difícil projectar sobre ella les nostres percepcions sobre qui són. Passa a ser més difícil manipular-les”
“Quan veiem l’amor com una combinació de confiança, compromís, cura, respecte, coneixement i responsabilitat, podem treballar per tal de desenvolupar aquestes qualitats o, si aquestes ja formen part del que som, podem aprendre a estendre-les més enllà de nosaltres mateixos”
bell books “all about love”
“L’amor és com es fa l’amor. L’amor és un acte de voluntat –és a dir, suposa una intenció i una acció. La voluntat suposa elecció. No tenim amor. Triem estimar.” Scott Peck “The Road Less Traveled”
"L’amor s’expressa en els fets, no en les paraules. Si els fets suposen una interacció hostil, el que quedarà en l’aire, en l’espai compartit, serà l’hostilitat, no la intenció de disciplinar o de comunicar un desacord." https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/07/la-veritat-sobre-lamor.html
"L’amor de Nhat Hanh està ple de la ressonància positiva de la que parla Fredrickson. En ell hi trobem amabilitat afectuosa (és a dir, la capacitat d’oferir amor), la compassió (la capacitat per a sentir-nos com a part d’una humanitat que comparteix emocions i sentiments), la joia (feta de felicita i alegria) i l’equanimitat (la capacitat de no discriminar, d’incloure els sentiments dels altres en la nostra experiència). A més, hi hem d’afegir la confiança i el respecte."
A “La substància del mal”, un thriller escrit per un italià que s’ha
venut molt bé aquest estiu, el protagonista, molt preocupat per com li està
quedant un trineu que fa per la seva filla, escolta el consell del seu sogre
sobre la paternitat: “Els pares el que
han de fer és estimar i deixar bons records”.
La frase té el seu què.
De fet, ha anat rebotant pel meu cervell, en reverberacions que anaven des de considerar
la seva complexitat, per una banda, a saber que l’escriptor havia encertat
copsant la preocupació actual pel fet de “la paternitat”, amb tot de pares i
mares “helicòpters” maldant per aconseguir tenir els fills més feliços i amb
més èxit, per l’altra.
Però,
què és estimar? És el mateix protegir, tenir cura, que estimar? Es sentirà la
persona/criatura tant estimada com es pensa que ho fa el cuidador? I, com es
deixen bons records? Anant a fer coses extraordinàries? Viatges que després
dels anys no recordaran?
És
fàcil estimar a algú que té el temperament d’aquell parent que no et cau bé?
Podria passar que el teu fill ho heretés. Què
es suposa que fas, després? Com fer sentir estimat a algú que et treu de lloc?
Com compartir activitats que es puguin convertir en bons records?
Barbara
Fredickson (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/12/amor.html) ens empeny cap a aquestes
consideracions quan ens defineix l’amor com a “ressonància positiva”, la
capacitat per a compartir emocions positives. Això, però, a vegades és senzill
i d’altres es complica molt. Per arribar
a la ressonància positiva hem d’aconseguir un clima d’acceptació i de confiança,
prerequisits per tal de poder deixar-nos anar, compartir els moments.
I, abans de poder
acceptar als altres, hem de ser capaços d’autoacceptar-nos, de recordar que som
el que som i que està bé tal com està. Som
temperaments que han anat actualitzant les seves respostes davant la vida en
funció de les experiències viscudes, de la generació a la que pertanyem, de les
casualitats que ens han anat conduint per camins que podien ser d’una altra
manera.
Aquest punt de partida
necessita que li fem cas de forma seriosa. No
som el que volem ser. Som el que podem. I acceptar-ho és la única forma que ens
deixa espai per a poder-ho canviar. Hi ha persones més actives, altres més
passives. Persones alegres i altres més tristones. Persones més impulsives,
altres més reflexives. Persones molt sociables, altres més introvertides...
I està bé. Només que
necessitem acceptar-ho. I aquest món no ens acaba de deixar. Ni la societat de
consum, amb les seves propostes uniformitzades; ni l’escola, amb les seves
exigències idèntiques; ni la família, amb la seva pressió per la felicitat i l’èxit...
Tots estem preparats
per a connectar amb algú altre. Tots tenim aquesta necessitat. Però per a arribar a tenir una connexió
autèntica, el primer de tot, és estar molt atents a la vergonya i a la culpa
que sentim moltes vegades en situacions socials. Vergonya de no saber, de
no poder, de no ser el que s’ha de ser...Culpa de no haver-ne sabut prou, de no
haver previst, de no haver fet...I, després, les hem de transformar en acceptació, gràcies a la compassió, al fet de
veure que som una persona única i especial i que, com totes les altres, ens
mereixem respecte. Després d’aquesta connexió íntima, serà possible la
ressonància positiva, l’amor i els bons records.
Bona reflexió!
PS. Tot això em revé després
de llegir tres llibres que són un exemple científic de compassió i respecte. El
primer, dedicat a la història de la genètica: “El gen” de Siddhartha
Mukheerjee. El segon, dedicat a la història de la interacció entre l’herència
i l’educació: “No hay dos iguales” de
Judith Rich Harris. El tercer,
dedicat a la ciència de la sexualitat: “Come
As You Are” d’Emily Nagoski.
Bona lectura!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada