Quan salvatge vol dir tenir el coratge de viure la pròpia vida

“Només comença el dia per qui està despert”

“Només trobem el món que cerquem” 

Una cosa val “la quantitat de vida que hem de donar a canvi d’ella, de manera immediata o durant un període de temps”

Henry D. Thoreau

“No us desanimeu davant les crítiques o els comentaris que es puguin fer [davant el fet d’actuar d’acord als principis de la naturalesa], els qui us critiquin aniran guiats per les seves pròpies raons, i motivats pels seus propis impulsos; no deixeu que els vostres ulls es desviïn cap a ells, mantingueu un rumb fix i seguiu la vostra naturalesa i la naturalesa del món (el camí d’ambdues és el mateix)” Marc Aureli

“La conclusió de Walden és una proposta per a que tothom, sigui quina sigui la seva situació present, visqui en soledat o en comunitat, en el bosc o en la ciutat, tingui el coratge de dur una vida que estigui d’acord amb els dictats de la seva imaginació, amb la vida que hagi somniat” Robert Richardson “Thoreau. Biografía de un pensador salvaje”

El projecte de Henry D. Thoreau estava marcat per l’ètica de les pròpies decisions, la necessitat d’invertir en el creixement de la nostra ment i la qualitat de l’alegria. A pesar de les dificultats que va tenir per a poder viure de l’escriptura, tal i com ho explica Robert Richardson al seu llibre biogràfic, Thoreau no va rendir-se mai. Va seguir intentant trobar el seu llenguatge, la seva manera de transmetre la idea de la nostra interconnexió amb la natura, de que, com humans formem part d’ella i la necessitem. I la necessitem no només per a la nostra salut física, sinó també pel nostre benestar espiritual.

Els viatges de Thoreau per la natura no són només desplaçaments per un espai geogràfic durant un temps. Són viatges d’autoconeixement, entrellaçats amb l’exploració de la natura i de les seves lleis que, al final, també són aplicables a la persona. Els rius són corrents, no només d’aigua o temporals, sinó de la pròpia consciència. Les descripcions passen de l’objectivitat dels detalls a la subjectivitat dels sentiments de l’observador i de com una cosa i l’altra s’interrelacionen. Durant anys, l’autor es dedica a revisar cada un dels elements que formen part del propi viatge: la flora, la fauna, els arbres, l’aigua, la manera de descriure cada una de les coses, les implicacions de cada cosa per la visió de principis articuladors de la pròpia natura...

Thoreau ens adverteix del consumisme. Una cosa val “la quantitat de vida que hem de donar a canvi d’ella, de manera immediata o durant un període de temps”. “Dediquis a fer el que ningú pugui fer per vostè. No faci altra cosa”. “Un home és ric en relació al nombre de coses de les que pot prescindir”. Thoreau s’avença a molts dels psicòlegs del benestar actual i les seves advertències sobre la perversitat del sistema (un sistema que considera a la persona com a unitat de producció i de consum, vegeu, per exemple, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/10/els-correlats-de-la-felicitat.html). Arribar a ser un filòsof en el sentit de ser una persona capaç de viure una vida ètica “no és tenir pensaments subtils i fundar una escola, sinó viure una vida senzilla, d’independència, magnanimitat i confiança; com la que tot home hauria de viure”.

Només podem actuar sobre el que depèn de nosaltres, afirmen els estoics (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/05/deixa-de-perseguir-el-que-no-depen-de.html). És el primer principi del que es deriven tots els altres: saber discriminar el que depèn de nosaltres del que no en depèn. Les coses que no depenen de nosaltres les hem d’acceptar, si volem realment fer el que es pot fer per tal d’influir sobre la nostra realitat. I Thoreau, en aquest sentit, era un estoic amb fam de coneixement: “El fet més gloriós de la meva experiència no és alguna cosa que he fet o que desitjo poder fer, sinó un pensament, una visió o un somni efímer que he tingut”. En un altre moment, comentant les seves lectures sobre hinduisme afirma: “El vertader camí [per evitar el patiment] consisteix en un cert “coneixement discriminatori”; no es tracta de fer, sinó de saber; el fer és parcial i unilateral, el saber és universal i central. El que veus és el que ets, però el que fas sense veure no ajuda”.

Al final, hem d’aconseguir tenir els nostres propis pensaments i els nostres propis dubtes. La majoria de coses que se’ns diuen són relatives, “es diuen en referència a certes convencions o institucions existents”. Viure lliures suposa conèixer com estem fets, entendre la nostra part salvatge interior, simpatitzar amb ella i transcendir-la. Les limitacions de les nostres lleis interiors, la nostra consciència d’elles, marquen el camí cap a la integritat personal, cap a la consciència emocional i cognitiva del nostre jo essencial.

Necessitem posar paraules, trobar el llenguatge que ens permeti veure més coses, veure-les més a prop del que són en realitat, lliures de les limitacions que ens imposen les visions culturals o generacionals. El camí de Thoreau està ple de recerques d’eines per tal de poder comunicar el que realment veu i poder veure el que realment vol comunicar. Al final, l’objectiu és el coneixement de la natura i, amb ell, el de la naturalesa humana. Thoreau va crear una visió pròpia del món que combinava el considerar la natura com a força i energia i, al mateix temps, com a paisatge, com a aparença. Gràcies a les seves descripcions podem concebre un paisatge complex com a resultat de tota una sèrie de forces en acció que van mutant, canviant el món contínuament.

Necessitem cultivar-nos per a poder viure de manera més autèntica, més propera a la nostra pròpia naturalesa. Hem de trobar el nostre lloc en el món. Com diu Thoreau, “un home sols rep el que està preparat per a rebre, ja sigui física, intel·lectual o moralment. Escoltem i assimilem només allò que ja sabem a mitges. Si hi ha alguna cosa que no ens afecta, que està fora de la nostra perspectiva, que per experiència o enginy no atreu la nostra atenció, per molt innovador o destacable que sigui, quan es pronuncia, no el sentim, quan s’escriu, no ho llegim, o si ho fem, no es retè. Tot home, per tant, segueix el rastre d’ell mateix a través de la vida, en totes les seves converses, lectures, observacions i viatges”.

El primer que aprenem gràcies al contacte amb la natura és a tenir coratge. Sense coratge per fer la pròpia vida, podrem aprendre coses, però no viure-les i, al final, tot ens resultarà inútil. L’altra lliçó que ens dóna la natura és la de la integritat, la de sentir el propòsit en la vida. Segons Thoreau, aquesta integritat és el contrari a la desesperació. La desesperació és buidor, és falta de sentit. Ens pot empènyer en la direcció contrària al propòsit, fent-nos caure en carreres per la posició o pels béns materials. L’autèntic negoci de la vida és la pròpia vida. S’ha de tenir coratge per imposar-se a la desesperació a la que ens empeny un sistema que ens fa creure que tenir coses és el que donarà sentit a la nostra vida.

Bona reflexió!