“La
vida és un regal massa gran com per a que siguem capaços de comprendre-la en tota
la seva bella dimensió. Els sentits, el sexe, la música, la carícia del sol, la
paraula amiga...I s’esfuma abans de que ens n’adonem del seu profund i bell
significat.” Javier
Reverte “New
York, New York...”
“Si
ho intentes i falles, que importa? La vida sencera és un fracàs quan acaba.
L’important és fruir intentant-ho”
Sir Francis Chichester
als
66 anys després d’haver fet la volta al món en vela.
“(...)
a cap home pot passar-li res que la naturalesa no l’hagi fet capaç de
suportar-ho” Marc
Aureli
“Una
persona comença a ser jove als seixanta, però llavors ja és massa tard” Pablo Picasso
“No
ens hem d’agafar massa seriosament a nosaltres mateixos, no hi haurà cap
supervivent” Alphons
Allais citat per Eduardo
Berti a“Inventario de inventos
(inventados)”
“[La
mort és] una llei i no un accident: és
tan comuna com la vida mateixa”
Henry D. Thoreau
“Estem aquí perquè un estrany grup de peixos
va tenir unes ales dotades d’una peculiar fisonomia que es van poder
transformar en cames per a les criatures terrestres; perquè hi va haver cometes
que van impactar contra la Terra i van aniquilar als dinosaures i això va donar
una oportunitat als mamífers que no l’haguessin tingut d’una altra manera;
perquè la Terra no va congelar-se del tot durant les eres glacials; perquè una
petita i escarransida espècie que va sorgir a Àfrica fa dos-cents cinquanta mil
anys ha anat fent i ha aconseguit sobreviure. Pot ser que anhelem una resposta
més “elevada”, però no existeix” Stephen
Jay Gould
David
Shields va escriure “Lo
que pasa con la vida es que un día estarás muerto”. Explica que en el moment
de la seva publicació tenia 51 anys i el seu pare 97. Explica que tot el que
ell té d’hipocondríac i de passador de pena, el seu pare ho té vitalista i
optimista. Ell estima al seu pare, però al mateix temps no pot evitar sentir
ràbia per la seva falta de consciència davant la pròpia mortalitat.
El
llibre és un cant a la resiliència. Combina tots els
factors (el primer de tots, escriure):
·
Intenta
superar la personalització dels seus mals per la via d’investigar la ciència
que hi ha al darrera del cos humà (Un nin petit respira entre 40 i 60 vegades per minut; un de cinc anys,
entre 24 i 26; un adolescent, entre 20 a 22 vegades; un adult (a partir dels
vint-i-cinc), 16 vegades: Al llarg de la teva vida, hauràs respirat unes 850
milions de vegades) i la forma en
què altres persones han abordat el tema de la fugacitat de la vida (“I jo aquí pensant que estava aprenent a
viure, quan resulta que estava aprenent a morir”, cita de Leonardo da Vinci);
·
Pensa
contínuament en els altres, en la seva dona i la seva filla,
en com les afecta la seva història (“El
meu moment favorit dels partits setmanals de futbol de Natalie [la seva
filla] és quan acaba el partit, els pares
reparteixen els berenars i les nines s’asseuen en cercle sense parlar massa,
bevent els seus sucs i menjant les seves galetes, fruint de l’extenuació del
seu cos, en completa harmonia amb elles mateixes i amb els demés”);
·
Tracta
amb humor les seves cuites amb el mal d’esquena, intenta riure’s de la seva
dificultat per a encaixar fracassos (“No soc tant un hipocondríac com un miserable de la misèria, fascinat
per la disfunció” “Me preocupa un poc
convertir-me en un idiota somrient [pel fet de prendre un antidepressiu pel
dolor], però suposo que la idiotesa ja la
porto a dintre i tinc una tendència tan marcada al mal humor que no me moriré
per somriure un poc”);
·
Observa
amb curiositat la vida, el passat, la manera com altres
han intentat donar llum als problemes (“Com
diu el biòleg E.O. Wilson, “en un
sentit darwinià, el cos no viu per ell mateix. La seva funció principal no és
ni tan sols produir altres organismes, sinó només reproduir gens als que
serveix com a portador temporal. El famós aforisme de Samuel Butler de que la gallina és la manera que té un ou de fer un
altre ou s’ha modernitzat: l’organisme és la manera que té l’ADN de fer més
ADN”)...
El format és curiós,
entre un llistat de dades científiques sobre el cos humà i les seves funcions
que van des del naixement fins a la mort, anècdotes sobre el seu passat, la
biografia del seu pare, reculls de cites diverses, reflexions sobre la seva
realitat i la seva relació amb la finitud...El resultat és una mescla curiosa
que provoca interès, reflexió, rialles, tendresa...
La primera cita és una
declaració d’intencions: “Això és el que,
en definitiva, significa estar viu: ésser capaç de morir” de J.M. Coetzee. Seguidament, durant tot
el llibre ens fa arribar dades que ens recorden el que oblidem contínuament:
som un cos que madura i que, després del seu moment de capacitat reproductiva
màxima, degenera fins al punt de no poder conservar la vida. Som un cos que marca el tempo de les
nostres vides.
Els
humans vivim immersos en la nostra cultura, en la nostra generació, però mai
deixem de tenir, en el fons, una sèrie de problemes comuns: necessitats
d’autonomia, necessitats de demostrar el nostre domini en alguna àrea,
necessitat de sentir-nos estimats o reconeguts...En
moltes cultures es posa èmfasi en la necessita expansiva de coneixement i
experiència de la primera trentena i de com les següents dècades passen a ser
més reflexives. En paraules àcides de Nicholas
Murray: “En les làpides de molta gent
hauria de dir: “Mort als trenta, enterrat als seixanta”. O, Shopenhauer: “Els primers quaranta anys de la vida proporcionen el text i els
següents trenta el seu comentari”.
“..som simples animals que ronden per la Terra durant un temps breu, un
cos nuu allotjat en una gàbia mortal”, diu Shields. I el que queda de tot això són el significats que se’ns
ocorren a mesura que vivim. Sobretot ens
quedaran els moments compartits amb les persones que estimem, les coses que hem
après, les nostres xarxes de significats...I, aquestes coses, aquestes
vivències, les portem escrites a la cara. Com afirmava George Orwell, “Als
cinquanta, cada persona té la cara que es mereix”.
L’acceptació
estoica, una de les sortides dignes al problema de la nostra mortalitat, té les
seves dificultats per culpa de l’ego que tots passegem.
Deixar de ser els protagonistes de totes les pel·lícules que anem vivint ens
costa molt als humans. Però ens pot donar la pau i la tranquil·litat de no
haver de lluitar contra el que no depèn de nosaltres i, així, permetre’ns fruir
de la joia estoica. Neil Young hi va
arribar als cinquanta-nou: “Quan tens
vint anys, el teu món i tu sou el més gran i tot gira al voltant teu i al que
fas. Ara me n’adono de que soc com una fulla que flota en la superfície d’un
riu”
Bona lectura!
PS. Paràgraf sobre les
evidències per aconseguir allargar l’esperança de vida:
“Si vols viure més, hauries de –a més del que és obvi: menjar menys i
perdre pes- viure al camp, no endur-te feina a casa, fer el que t’agrada i
sentir-te bé amb tu mateix, tenir una mascota, aprendre a relaxar-te, viure el
moment, riure, escoltar música, dormir entre sis i set hores a la nit, haver
tingut la benedicció de que els teus pares i els teus avis hagin viscut molt
(el 35% de longevitat depèn de factors genètics), casar-te, donar i rebre
abraçades, fer manetes, tenir relacions sexuals freqüents, tenir molts fills,
dur-te bé amb la teva mare, acceptar als teus fills tal i com són, tenir cura
dels néts, tenir una bona educació, estimular al teu cervell, aprendre coses
noves, ser optimista, saber canalitzar la teva ira de manera positiva, no voler
tenir sempre la raó, no fumar, consumir menys sal, menjar xocolata de tant en
tant, seguir una dieta mediterrània a base de fruites, verdures, oli d’oliva,
peixos i aus, beure te verd i (amb moderació) vi negre, fer exercici, tenir
metes a la vida, arriscar-te, confiar en els teus amics, no tenir por de cercar
l’ajuda psicològica d’un professional, fer voluntariat, acomplir un paper a la
comunitat, anar a missa, trobar a Déu (el meu pare puntua 38 sobre 42).”
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada