dissabte, 29 d’octubre de 2016

La cara adaptativa (i amable) de l’ansietat

EL DOLOR i LA VIDA són una unitat. Hi ha el dolor del naixement i el dolor d’aprendre que no pots protegir el teu fill del dolor. Més tard apareix el dolor de fer-se vell, de morir i deixar els nostres fills enrere. I això en el millor dels casos. Com tractem amb el dolor de la vida és un reflex de la profunditat del nostre món interior, de la nostra resiliència i un element central del nostre caràcter Louis Cozzolino "Why Therapy Works"

"La supressió com a estratègia de regulació emocional no funciona: el que fa és que la
 persona que ho intenta experimenti més emocions negatives i menys positives. La gent que intenta suprimir les seves emocions negatives acaba amb una autoestima més baixa, amb menys optimisme, amb menys benestar i amb una taxa de depressió més alta. La supressió de les emocions negatives fa més difícil tenir relacions significatives i, per tant, impacta negativament la vida social de les persones." http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/04/el-cami-cap-al-benestar-superar-lestres.html

"La flexibilitat psicològica seria l’habilitat de connectar conscientment amb el present, amb els pensaments i els sentiments que es tenen i, en funció de la situació, seguir o canviar la conducta amb l’objectiu de ser consistent amb els valors triats. Ens permetria, per exemple, pensar les coses abans de dir-les quan estem enfadats o anar a fer una volta a pesar de no tenir-ne ganes" http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/oberts-lexperiencia-conscients-del-que.html











El missatge més potent que envien Todd Kashan i Robert Biswas-Diener des del seu llibre “The Power of  Negative Emotion” és que la nostra idea sobre les emocions està equivocada. No es tracta d’evitar les anomenades emocions negatives i instal·lar-nos en l’àmbit de les emocions positives. Es tracta, més aviat, d’adonar-nos del missatge que ens envien cada una d’elles i de com el fet de tenir-les en compte i acceptar-les pot convertir-nos en persones més sàvies i amb un major benestar emocional.

Les emocions són respostes globals a situacions concretes. El problema només apareix quan ens bloquegem en una determinada resposta, intentant evitar-la o deixant que ens domini completament. En el cas de l’ansietat, l’anomenada resposta d’alarma (vegeu per exemple http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/11/el-sistema-dalarma.html) actua de forma inconscient, generant patrons de lluita, fugida o paralització, com a conseqüència d’una valoració d’una situació de perill o d’incertesa.

En moltes ocasions, em crida l’atenció que el sistema emocional (vegeu per exemple http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/06/el-cervell-emocional.html) respon ràpidament a un repte que la part racional encara no ha acabat de veure. Em recorda casos en els que em ve a veure una persona amb una ansietat patent per la situació de la seva relació de parella i que, després d’haver parlat amb l’altra persona i que aquesta hagi assegurat que no passa res segueix amb la mateixa sensació de que “hauria de fer alguna cosa”. En moltes ocasions, al final es destapa que la parella té una altra història o que està pensant en deixar la relació.

Kashdan i Biswas-Diener expliquen que quan el cervell emocional es posa en marxa i s’inicia una resposta d’alarma o ansietat es produeixen una sèrie de coses: es millora la percepció, amb una visió amplificada, que permet veure coses que estan a una gran distància, i una escolta més fina, podent discriminar sons amb una major claredat. A més, la capacitat per a resoldre problemes augmenta. Així, com assenyalen aquests autors, la sorprenent veritat sobre l’ansietat és que:

·        En determinades ocasions tots hauríem de voler tenir una bona resposta d’ansietat, ja que, com hem vist, ens permet millorar la detecció i la resposta davant determinats problemes.
·        Necessitem persones ansioses en els nostres grups, ja que aquestes ens poden alertar de forma efectiva dels perills molt abans que la majoria ens n’adonem.
·        Sense una bona resposta d’ansietat, problemes petits poden convertir-se en desastres. En moltes ocasions, les persones que estan immersos en un problema relacional greu, reflexionen sobre que “havien tingut la sensació clara de que les coses no anaven bé”, però que no n’havien fet cas i la cosa havia derivat cap a una crisi que les havia conduit a un estat d’esgotament emocional.

En aquest blog hem anat enunciant els beneficis de la positivitat (vegeu per exemple http://benestaremocional.blogspot.com.es/2011/12/incrementar-les-emocions-positives.html). El cas és que, en determinades situacions, quan entrem en zones de perill i les claus són confuses, complicades o incertes, la resposta d’ansietat és més eficient que una resposta positiva. En aquests casos, les persones que fan cas de la resposta d’ansietat descobreixen solucions ràpidament i quan estan en un equip que inclou companys, amics o família comparteixen la definició del problema i la seva solució.

Kashdan i Biswas-Diener proposen una sèrie d’estratègies per fer un ús adaptatiu de la resposta d’alarma o d’ansietat:

1.- S’ha de ser realista i aprendre a veure la resposta d’alarma de les persones ansioses com a un recurs, com una fortalesa psicològica. I, afegeixo, quan no ets especialment una persona ansiosa, i davant una situació confusa la resposta d’alarma t’avisa de que alguna cosa no va massa bé, fes-ne cas.

2.- S’han de crear canals de comunicació per tal de poder airejar els dubtes i els problemes. La varietat fa la força. I, afegeixo, mira de deixar lloc per totes les emocions en la teva vida. Només això pot fer que tinguem una vida plena (recordem que si evitem considerar les emocions negatives com a informació, deixarem de fruir de les positives).

3.- S’ha de crear una estructura que promogui una forma tranquil·la de detectar i afrontar els problemes. Acceptar que existeixen perills i afrontar-los com una cosa més de la vida ens permetrà viure millor. I, afegeixo, acceptar les dificultats com a reptes a resoldre, i veure que aquestes formen una part natural de la vida, ens permetrà viure de manera més plena i serena.

4.- En lloc de veure les amenaces com a presents o absents, hem de recordar que moltes coses comencen de manera lenta i insidiosa. S’ha d’aprendre a reconèixer la bellesa de la detecció primerenca. L’objectiu és generar un efecte secundari extremadament beneficiós: persones que es senten confortables parlant de com afrontar les friccions i el malestar. I, afegeixo, a nivell individual, el fet d’acceptar la part fosca de la vida i aprendre a veure-la com un repte, ens permetrà viure bé inclús en els moments difícils.


Bona reflexió!

dissabte, 22 d’octubre de 2016

El poder de les emocions negatives

“Els éssers humans som capaços de preocupar-nos i ruminar: podem agafar una cosa petita, remenar-la dins del cap, donar-hi voltes una vegada i una altra i tornar-nos folls fins que ens sentim com si aquesta petita cosa fos la més gran que hagués passat mai. En cert aspecte, és una profecia autocomplida. En canvi, enquadra l’adversitat com a un repte i et convertiràs en més flexible i hàbil en afrontar-ho, anar cap a allà, aprendre’n i créixer. Centra’t-hi, considera-ho com una amenaça i un fet potencialment traumàtic esdevindrà un problema durador; et tornes més inflexible i augmentes la probabilitat que t’afecti negativament”  http://www.newyorker.com/science/maria-konnikova/the-secret-formula-for-resilience

"No podem deixar de recordar que els fills són persones, éssers que van construint el seu present i el seu futur, intentant adaptar-se al que es van trobant, intentant connectar amb els altres. Els fills hauran de trobar el camí per acabar de consolidar el seu propi paper en el món; un món que, per altra banda, ja no serà el dels seus pares. I, això només ho podran fer amb una sensació de benestar si hi inclouen els altres i la relació amb els altres. Això, al final, no ho ensenyem els pares. Els ho ensenya la vida i tota la tribu."










En el seu llibre “Antifragile”, Nassim Taleb assenyala que els músculs necessiten resistència per tal de desenvolupar-se bé, que els ossos necessiten sentir el pes i la gravetat per tal d’enfortir-se i que el sistema immune necessita exposar-se a patògens per tal de funcionar. De la mateixa manera, apunta, els nins són per naturalesa antifràgils, és a dir, ells es tornen resistents i resilients a mesura que aprenen a recuperar-se dels entrebancs, problemes i reptes de la vida.

En aquest sentit, Todd Kashdan i Robert Biswas-Diener en el seu llibre “The Power of Negative Emotion” afirmen que, a mesura que hem anat entrant en una cultura que posa per damunt de tot el confort, hem patit un empobriment en el rang de les nostres experiències i en la nostra fortalesa a l’hora d’afrontar els moments difícils de la nostra vida. Segons els autors, 1) la prioritat del confort material ens ha conduit a 2) una sensació d’urgència per usar béns externs per a calmar-nos que, per la seva banda, ens ha portat a, finalment, 3) una immunitat psicològica menor davant aquelles circumstàncies menys confortables i més inconvenients.

Kashdan i Biswas-Diener expliquen que el nostre cos és la membrana que està entre el nostre sentit del jo i el món exterior. Els nostres cossos fan la funció de termostat –sovint de forma literal- a través del qual experimentem els conforts i els malestars del món. Els investigadors han pogut demostrar que cada persona té el seu marge específic d’adaptació a les condicions ambientals, el que inclou els olors, els renous i la temperatura. Curiosament, a mesura que donem més importància al confort la nostra salut psicològica decau. En aquests casos es poden observar creixements en els nivells d’ansietat.

Sembla com si hi hagués un lligam entre la tendència a evitar qualsevol malestar ambiental i el que anomenen evitació d’experiències, és a dir, la tendència a eliminar qualsevol pensament o sentiment considerat com a molest. Per primera vegada en la història de la humanitat, afirmen els autors, comptem amb prou llibertat per tal d’evitar el que considerem negatiu, especialment les emocions. El nostre creixent malestar amb la incertesa, el dubte, l’avorriment i les emocions negatives genera no només aquesta evitació d’experiències, sinó un empobriment de la nostra vida emocional i una menor resiliència.

I, en aquesta creuada en contra del malestar, hi hem embarcat als nostres fills. En aquesta nostra època considerem als fills com a elements centrals de les nostres vides (vegeu l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/04/quan-els-pares-posem-en-perill-la.html). La seva seguretat, la necessitat de “protegir-los” de la negativitat i del malestar, ha convertit a la majoria de pares en una espècie de força de seguretat privada. Això en el món anglosaxó es coneix com a “pares helicòpters”, sempre pendents dels perills emocionals i dels “traumes” que poden patir la seva prole. 

La sociòloga Catherine Warner anomena a aquestes operacions paternes “salvament emocional” i apunta que, els fills es veuen en la paradoxa d’haver de créixer afrontant reptes intel·lectuals al mateix temps que han de demostrar als pares que són feliços, populars, es senten compresos i estan confortables psicològicament.

Amb aquest panorama, els fills cada vegada estan menys preparats per tal d’afrontar els reptes que van apareixent en la vida. Com assenyalava Taleb, la resiliència és el resultat d’afrontar els reptes. Els nins, en aquest sentit, són antifràgils, necessiten experimentar fins i tot les emocions negatives per tal de no veure’s desbordats per elles. Les societats occidentals, en general, estan fent el camí invers: la culpa, la tristesa, el dol estan exclosos de la majoria d’històries que consumeixen els nostres fills. (Un apunt: l’assistència a actes com els funerals és més minsa que mai, pel que fa als infants. De cada vegada se n’hi veuen menys i els que hi van ja són grans (la gent nascuda als 50, 60 i 70s hi anaven per costum des de molts petits; a casa meva i a casa de la gent que coneixia de petita es començava a anar-hi sobre els 6-7 anys)).

Kashdan i Biswas-Diener defensen que fomentar el potencial humà i ser capaços de gestionar la part fosca de la vida no tenen perquè ser incompatibles. De fet, consideren que només la consideració conjunta dels dos temes pot permetre’ns accedir a comprendre de manera completa el fet de ser humans. A més, si difuminem i evitem les emocions negatives també perdran força i sentit les positives. Deixar d’evitar les emocions negatives, per la seva banda, ens permetrà ser més àgils emocionalment, més flexibles i més eficients a l’hora de navegar pels reptes que ens posa la vida.


Bona reflexió!

dissabte, 15 d’octubre de 2016

Molts d'anys, Pau!!!


Quina és la nostra funció com a pares? “Nosaltres estem per a consolar als nostres fills, si un fracàs els entristeix. Estem per a donar-los coratge, si un fracàs els ha mortificat. Estem per a baixar-los els fums, si un èxit les hi ha pujats. Estem per a reduir l’escola als seus humils i estrets límits; res que pugui hipotecar el seu futur, una simple oferta d’instruments, entre els quals és possible triar-ne un del que tal vegada, el dia de demà, puguin valer-se’n” http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/07/les-petites-virtuts.html


Two masterpieces



Ara fa 28 anys jo en tenia 24. I encara no havia pensat mai en la possibilitat de tenir-te. Però quatre anys després, una matinada del 15 d’octubre vas néixer a Barcelona. Al quiròfan hi eren una infermera, una ginecòloga molt amable i compassiva i el ginecòleg que havia dit que no sabia si sortiries pel canal del part...A més, al meu costat tot el temps, hi va haver el teu pare...

Jo no en sabia gaire de fer de mare, però la veritat és que tot va ser molt fàcil perquè ton pare i jo ens vam enamorar de tu des del moment en què et vam veure. Érem com els pesats de les pelis de nins, aquells que tot el temps estan pendents de la criatura i no deixen de dir: “Mira...Què és de guapo!!!”, “Mira, mira...Ara s’ha mogut!!!”. Érem d’aquells que anàvem mirant cada instant a veure si respiraves...

Això que has llegit als llibres sobre els vincles, és veritat. Des del moment que algú neix de tu, mai deixa de ser part de la teva vida. Has d’anar deixant espai a la seva vida i recordar que és una persona que ha vingut al món per anar-se’n de tu... És una gran responsabilitat, un gran repte i una gran lliçó de vida. Et posa al límit dels teus coneixements i quan et penses que ja comences a saber-ne un poc, la persona que és el teu fill ja ha tornat gran i has d’aprendre a formar part de la seva vida d’una altra manera.

Aquests anys han sigut un privilegi. He tingut la sort de tenir-vos, a tu i a na Júlia, de veure com tornaveu grans, com vos convertíeu en bones persones i com em fèieu reflexionar, com em fèieu entrar en móns que d’altra manera no hagués tingut mai el privilegi d’entrar-hi. Estic molt agraïda a la vida per tot el que m’ha posat al davant. Estic molt agraïda per poder haver compartit aquests 24 anys amb tu.

Esper que la vida et tracti tan bé com a mi. Esper que, a la teva manera, tinguis una vida plena de sentit, entrega i passió. Estic molt orgullosa de tot el que has fet fins ara i esper que puguis seguir fent el que vols fer. Ja sé que, a vegades, com tots, tindràs por. La por és bona si la veiem com un senyal d’expectació. La por és bona perquè ens permet superar-la i sentir-nos valents. No ens hem d’avergonyir mai del que sentim. No hem de renunciar mai als nostres somnis per la por. Hem d’aprendre a fer-nos-la nostra, a dur-la al nostre costat com si fos una cosa més en la nostra vida. Perquè al final, vista d’a prop no és massa cosa.

Has de saber que passi el que passi sempre estarem al teu costat. Intentarem ajudar-te, encara que la majoria de vegades el nostre ajut o el nostre consell serà més un element per a la nostra tranquil·litat que una contribució significativa a les teves estratègies per a solucionar el que necessitis solucionar.  Ens hauràs de perdonar, al teu pare i a mi. Hauràs de recordar que t’estimem, que som d’una altra generació, que no acabem d’assabentar-nos del que passa...

Mentrestant, seguirem amb la nostra vida, comptant amb tu, esperant les teves notícies, alegrant-nos de les teves victòries, preocupant-nos per les teves decepcions, però sempre amb la fe de que sigui el que sigui seràs capaç d’anar cap endavant.

Una abraçada d’aquelles de veres de ta mare que t’estima...

dissabte, 8 d’octubre de 2016

Personalitat i processos d'addicció

Per què som com som? Per què determinades persones tenen uns problemes que d’altres no tenen? Què podem fer per a millorar la nostra qualitat de vida? Podem canviar? Com ho podríem fer? Aquestes i altres preguntes són les que es plantegen els estudiosos de la Psicologia de la Personalitat.







Explica Brian R. Little, al seu llibre “Me, Myself, and Us”, que quan volem entendre a una persona, o a nosaltres mateixos, solem prestar atenció a determinats paràmetres. El primer és el fet que les persones es poden definir en funció de que tinguin o no determinats trets de personalitat; podem pensar que algú és extravertit o poc assertiu o molt creatiu, per exemple. En aquest cas, definim les persones en funció dels trets o de les dimensions en les que creiem que posseeixen (un sistema dimensional de trets el podeu trobar en http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/06/dimensions-dels-estils-emocionals.html ).

En segon lloc, explica Little, podem definir a l’altra persona i explicar la seva conducta en funció del projecte o objectiu que suposadament s’ha marcat. Per exemple podem pensar que la persona en qüestió intenta impressionar als altres o està mirant el grau de confiança que pot donar a la persona amb la que interactua. En aquest cas, l’objectiu relacional, l’espai en el que es mou la relació amb l’altra persona (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/07/els-tres-elements-de-les-relacions.html ) marcaria com pensem i descrivim la seva conducta i la seva personalitat.

Finalment, podem pensar i descriure la conducta de la persona observada generant una narrativa que explicaria les seves accions, en pla: “aquesta persona està passant una mala temporada degut a l’estrès de la feina, cosa que fa que s’intenti autoafirmar en qualsevol situació” (sobre el poder de la narrativa sobre la nostra conducta vegeu l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/12/millors-relacions-gracies-lescriptura.html ).

Els estudis mostren que quan parlem de nosaltres mateixos tenim més tendència a explicar el que som a partir de la situació en la que vivim (segon element) o de la nostra narrativa personal (tercer element). En canvi, quan es tracta de descriure als altres, ho solem fer parlant dels trets que suposadament les defineixen (primer element). El que sí fem contínuament, tan si es tracta de nosaltres mateixos com dels altres, és actuar com si fóssim una espècie de científics que intenten provar, confirmar i revisar hipòtesis. És una forma d’intentar anticipar el que farem o faran les persones en una determinada situació. En general, com més elements siguem capaços de tenir en compte per tal de fer-nos una idea del món, més adaptatiu serà el nostre model. És a dir, si podem tenir en compte els tres elements (trets, projectes i narrativa) podem fer-nos un model més proper a la realitat i, així, tindrem més opcions per a poder prendre les decisions adequades a cada situació que ens toqui viure.

Com definim una persona i el problemes que pugui tenir marcarà, doncs, com intentem solucionar-lo. Així, per exemple, un problema com el de la drogoaddicció, si es defineix en funció de la situació o projecte de la persona (“l’adolescent no sap com dir no al grup que el pressiona per tal que consumeixi droga”) generarà un marc d’actuació molt concret (“s’ha de convèncer a l’adolescent de que NO provi les drogues i aprengui a dir “NO””). Si es defineix en funció de la narrativa personal (“l’adolescent consumeix droga com a resultat de pertànyer a una família amb problemes d’autoafirmació personal, cosa que podem atribuir a decisions preses pel seu padrí patern”) en generarà un altre (“s’ha de fer participar a aquest adolescent en teràpies que permetin fer visible i canviar aquesta història familiar per tal de que la pugui canviar”).

El cas és que cap d’aquests dos enfocaments ha donat resultats a l’hora de prevenir la drogoaddicció. En canvi, una tercera opció, basada en l’estudi dels trets de personalitat, sembla, per primera vegada en l’estudi de la prevenció en aquest àmbit, donar molt bons resultats. En un article recent (vegeu  http://www.nytimes.com/2016/10/04/well/family/the-4-traits-that-put-kids-at-risk-for-addiction.html?smid=tw-nytimeswell&smtyp=cur&_r=0 ), Maia Sazlavitz informa de que s’han identificats quatre trets de personalitat que posen als adolescent en risc quan entren en contacte amb drogues que poden provocar addicció.  En aquest sentit, explica que un adolescent que puntuï molt alt en “Cerca de Sensacions”, “Impulsivitat”, “Sensibilitat a l’ansietat” o “Indefensió o Desesperança” presenta un alt risc de quedar enganxat a les drogues amb les que entra en contacte.

A més, si es fan intervencions que es centrin en proporcionar eines de la Teràpia Cognitiva als estudiants amb altes puntuacions en aquests trets,  es pot aconseguir una disminució significativa en les conductes de consum de drogues. El programa s’anomena Preventure i està desenvolupat per Patricia Conrod de la Universitat de Montreal. Els darrers estudis, fets a Canadà, Holanda, Regne Unit i Austràlia, demostren que les intervencions basades en tallers per tal de proporcionar eines de gestió emocional als adolescents amb aquests trets de personalitat tenen un efecte visible en la reducció del “botellot”, consum de drogues i problemes relacionats amb l’alcohol.

Bona reflexió!

PS. Davant això, hauríem de pensar que la culpabilització de les famílies o suposar que el problema és una falta de voluntat o de caràcter, genera un patiment inútil, en el sentit que no ajuda a solucionar el problema.  Alerta amb aquelles teràpies centrades en aquests aspectes!