Molts d'anys, Pau!!!

Quina és la nostra funció com a pares? “Nosaltres estem per a consolar als nostres fills, si un fracàs els entristeix. Estem per a donar-los coratge, si un fracàs els ha mortificat. Estem per a baixar-los els fums, si un èxit les hi ha pujats. Estem per a reduir l’escola als seus humils i estrets límits; res que pugui hipotecar el seu futur, una simple oferta d’instruments, entre els quals és possible triar-ne un del que tal vegada, el dia de demà, puguin valer-se’n” http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/07/les-petites-virtuts.html

Ara fa 28 anys jo en tenia 24. I encara no havia pensat mai en la possibilitat de tenir-te. Però quatre anys després, una matinada del 15 d’octubre vas néixer a Barcelona. Al quiròfan hi eren una infermera, una ginecòloga molt amable i compassiva i el ginecòleg que havia dit que no sabia si sortiries pel canal del part...A més, al meu costat tot el temps, hi va haver el teu pare...

Jo no en sabia gaire de fer de mare, però la veritat és que tot va ser molt fàcil perquè ton pare i jo ens vam enamorar de tu des del moment en què et vam veure. Érem com els pesats de les pelis de nins, aquells que tot el temps estan pendents de la criatura i no deixen de dir: “Mira...Què és de guapo!!!”, “Mira, mira...Ara s’ha mogut!!!”. Érem d’aquells que anàvem mirant cada instant a veure si respiraves...

Això que has llegit als llibres sobre els vincles, és veritat. Des del moment que algú neix de tu, mai deixa de ser part de la teva vida. Has d’anar deixant espai a la seva vida i recordar que és una persona que ha vingut al món per anar-se’n de tu... És una gran responsabilitat, un gran repte i una gran lliçó de vida. Et posa al límit dels teus coneixements i quan et penses que ja comences a saber-ne un poc, la persona que és el teu fill ja ha tornat gran i has d’aprendre a formar part de la seva vida d’una altra manera.

Aquests anys han sigut un privilegi. He tingut la sort de tenir-vos, a tu i a na Júlia, de veure com tornaveu grans, com vos convertíeu en bones persones i com em fèieu reflexionar, com em fèieu entrar en móns que d’altra manera no hagués tingut mai el privilegi d’entrar-hi. Estic molt agraïda a la vida per tot el que m’ha posat al davant. Estic molt agraïda per poder haver compartit aquests 24 anys amb tu.

Esper que la vida et tracti tan bé com a mi. Esper que, a la teva manera, tinguis una vida plena de sentit, entrega i passió. Estic molt orgullosa de tot el que has fet fins ara i esper que puguis seguir fent el que vols fer. Ja sé que, a vegades, com tots, tindràs por. La por és bona si la veiem com un senyal d’expectació. La por és bona perquè ens permet superar-la i sentir-nos valents. No ens hem d’avergonyir mai del que sentim. No hem de renunciar mai als nostres somnis per la por. Hem d’aprendre a fer-nos-la nostra, a dur-la al nostre costat com si fos una cosa més en la nostra vida. Perquè al final, vista d’a prop no és massa cosa.

Has de saber que passi el que passi sempre estarem al teu costat. Intentarem ajudar-te, encara que la majoria de vegades el nostre ajut o el nostre consell serà més un element per a la nostra tranquil·litat que una contribució significativa a les teves estratègies per a solucionar el que necessitis solucionar.  Ens hauràs de perdonar, al teu pare i a mi. Hauràs de recordar que t’estimem, que som d’una altra generació, que no acabem d’assabentar-nos del que passa...

Mentrestant, seguirem amb la nostra vida, comptant amb tu, esperant les teves notícies, alegrant-nos de les teves victòries, preocupant-nos per les teves decepcions, però sempre amb la fe de que sigui el que sigui seràs capaç d’anar cap endavant.

Una abraçada d’aquelles de veres de ta mare que t’estima...