“Els éssers humans som capaços de preocupar-nos i ruminar: podem agafar una cosa petita, remenar-la dins del cap, donar-hi voltes una vegada i una altra i tornar-nos folls fins que ens sentim com si aquesta petita cosa fos la més gran que hagués passat mai. En cert aspecte, és una profecia autocomplida. En canvi, enquadra l’adversitat com a un repte i et convertiràs en més flexible i hàbil en afrontar-ho, anar cap a allà, aprendre’n i créixer. Centra’t-hi, considera-ho com una amenaça i un fet potencialment traumàtic esdevindrà un problema durador; et tornes més inflexible i augmentes la probabilitat que t’afecti negativament” http://www.newyorker.com/science/maria-konnikova/the-secret-formula-for-resilience
"No podem deixar de recordar que els fills són persones, éssers que van construint el seu present i el seu futur, intentant adaptar-se al que es van trobant, intentant connectar amb els altres. Els fills hauran de trobar el camí per acabar de consolidar el seu propi paper en el món; un món que, per altra banda, ja no serà el dels seus pares. I, això només ho podran fer amb una sensació de benestar si hi inclouen els altres i la relació amb els altres. Això, al final, no ho ensenyem els pares. Els ho ensenya la vida i tota la tribu."
En el seu llibre “Antifragile”,
Nassim Taleb assenyala que els
músculs necessiten resistència per tal de desenvolupar-se bé, que els ossos
necessiten sentir el pes i la gravetat per tal d’enfortir-se i que el sistema
immune necessita exposar-se a patògens per tal de funcionar. De la mateixa
manera, apunta, els nins són per
naturalesa antifràgils, és a dir, ells es tornen resistents i resilients a
mesura que aprenen a recuperar-se dels entrebancs, problemes i reptes de la
vida.
En aquest sentit, Todd Kashdan
i Robert Biswas-Diener en el seu
llibre “The Power of Negative Emotion”
afirmen que, a mesura que hem anat
entrant en una cultura que posa per damunt de tot el confort, hem patit un
empobriment en el rang de les nostres experiències i en la nostra fortalesa a
l’hora d’afrontar els moments difícils de la nostra vida. Segons els
autors, 1) la prioritat del confort
material ens ha conduit a 2) una sensació d’urgència per usar béns externs per
a calmar-nos que, per la seva banda, ens ha portat a, finalment, 3) una
immunitat psicològica menor davant aquelles circumstàncies menys confortables i
més inconvenients.
Kashdan i Biswas-Diener expliquen que
el nostre cos és la membrana que està entre el nostre sentit del jo i el món
exterior. Els nostres cossos fan la funció de termostat –sovint de forma
literal- a través del qual experimentem els conforts i els malestars del món.
Els investigadors han pogut demostrar que cada
persona té el seu marge específic d’adaptació a les condicions ambientals, el
que inclou els olors, els renous i la temperatura. Curiosament, a mesura que
donem més importància al confort la nostra salut psicològica decau. En
aquests casos es poden observar creixements en els nivells d’ansietat.
Sembla com si hi hagués un lligam entre la tendència
a evitar qualsevol malestar ambiental i el que anomenen evitació d’experiències,
és a dir, la tendència a eliminar qualsevol pensament o sentiment considerat
com a molest. Per
primera vegada en la història de la humanitat, afirmen els autors, comptem amb
prou llibertat per tal d’evitar el que considerem negatiu, especialment les
emocions. El nostre creixent malestar
amb la incertesa, el dubte, l’avorriment i les emocions negatives genera no
només aquesta evitació d’experiències, sinó un empobriment de la nostra vida
emocional i una menor resiliència.
I, en aquesta creuada en contra del malestar, hi hem embarcat als
nostres fills. En aquesta nostra època considerem als fills com a elements
centrals de les nostres vides (vegeu l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/04/quan-els-pares-posem-en-perill-la.html). La seva seguretat, la
necessitat de “protegir-los” de la negativitat i del malestar, ha convertit a
la majoria de pares en una espècie de força de seguretat privada. Això en el
món anglosaxó es coneix com a “pares helicòpters”, sempre pendents
dels perills emocionals i dels “traumes” que poden patir la seva prole.
La
sociòloga Catherine Warner anomena a
aquestes operacions paternes “salvament
emocional” i apunta que, els fills
es veuen en la paradoxa d’haver de créixer afrontant reptes intel·lectuals al
mateix temps que han de demostrar als pares que són feliços, populars, es
senten compresos i estan confortables psicològicament.
Amb aquest panorama, els fills cada vegada estan menys preparats per tal
d’afrontar els reptes que van apareixent en la vida. Com assenyalava Taleb, la resiliència és el resultat
d’afrontar els reptes. Els nins, en
aquest sentit, són antifràgils, necessiten experimentar fins i tot les emocions
negatives per tal de no veure’s desbordats per elles. Les societats
occidentals, en general, estan fent el camí invers: la culpa, la tristesa, el dol estan exclosos de la majoria d’històries
que consumeixen els nostres fills. (Un
apunt: l’assistència a actes com els funerals és més minsa que mai, pel que fa
als infants. De cada vegada se n’hi veuen menys i els que hi van ja són grans
(la gent nascuda als 50, 60 i 70s hi anaven per costum des de molts petits; a
casa meva i a casa de la gent que coneixia de petita es començava a anar-hi
sobre els 6-7 anys)).
Kashdan i Biswas-Diener defensen que
fomentar el potencial humà i ser capaços de gestionar la part fosca de la vida
no tenen perquè ser incompatibles. De fet, consideren que només la consideració
conjunta dels dos temes pot permetre’ns accedir a comprendre de manera completa
el fet de ser humans. A més, si difuminem
i evitem les emocions negatives també perdran força i sentit les positives.
Deixar d’evitar les emocions negatives, per la seva banda, ens permetrà ser més
àgils emocionalment, més flexibles i més eficients a l’hora de navegar pels
reptes que ens posa la vida.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada