El poder de les emocions negatives

“Els éssers humans som capaços de preocupar-nos i ruminar: podem agafar una cosa petita, remenar-la dins del cap, donar-hi voltes una vegada i una altra i tornar-nos folls fins que ens sentim com si aquesta petita cosa fos la més gran que hagués passat mai. En cert aspecte, és una profecia autocomplida. En canvi, enquadra l’adversitat com a un repte i et convertiràs en més flexible i hàbil en afrontar-ho, anar cap a allà, aprendre’n i créixer. Centra’t-hi, considera-ho com una amenaça i un fet potencialment traumàtic esdevindrà un problema durador; et tornes més inflexible i augmentes la probabilitat que t’afecti negativament”  http://www.newyorker.com/science/maria-konnikova/the-secret-formula-for-resilience

"No podem deixar de recordar que els fills són persones, éssers que van construint el seu present i el seu futur, intentant adaptar-se al que es van trobant, intentant connectar amb els altres. Els fills hauran de trobar el camí per acabar de consolidar el seu propi paper en el món; un món que, per altra banda, ja no serà el dels seus pares. I, això només ho podran fer amb una sensació de benestar si hi inclouen els altres i la relació amb els altres. Això, al final, no ho ensenyem els pares. Els ho ensenya la vida i tota la tribu."

http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/04/quan-els-pares-posem-en-perill-la.html

En el seu llibre “Antifragile”, Nassim Taleb assenyala que els músculs necessiten resistència per tal de desenvolupar-se bé, que els ossos necessiten sentir el pes i la gravetat per tal d’enfortir-se i que el sistema immune necessita exposar-se a patògens per tal de funcionar. De la mateixa manera, apunta, els nins són per naturalesa antifràgils, és a dir, ells es tornen resistents i resilients a mesura que aprenen a recuperar-se dels entrebancs, problemes i reptes de la vida.

En aquest sentit, Todd Kashdan i Robert Biswas-Diener en el seu llibre “The Power of Negative Emotion” afirmen que, a mesura que hem anat entrant en una cultura que posa per damunt de tot el confort, hem patit un empobriment en el rang de les nostres experiències i en la nostra fortalesa a l’hora d’afrontar els moments difícils de la nostra vida. Segons els autors, 1) la prioritat del confort material ens ha conduit a 2) una sensació d’urgència per usar béns externs per a calmar-nos que, per la seva banda, ens ha portat a, finalment, 3) una immunitat psicològica menor davant aquelles circumstàncies menys confortables i més inconvenients.

Kashdan i Biswas-Diener expliquen que el nostre cos és la membrana que està entre el nostre sentit del jo i el món exterior. Els nostres cossos fan la funció de termostat –sovint de forma literal- a través del qual experimentem els conforts i els malestars del món. Els investigadors han pogut demostrar que cada persona té el seu marge específic d’adaptació a les condicions ambientals, el que inclou els olors, els renous i la temperatura. Curiosament, a mesura que donem més importància al confort la nostra salut psicològica decau. En aquests casos es poden observar creixements en els nivells d’ansietat.

Sembla com si hi hagués un lligam entre la tendència a evitar qualsevol malestar ambiental i el que anomenen evitació d’experiències, és a dir, la tendència a eliminar qualsevol pensament o sentiment considerat com a molest. Per primera vegada en la història de la humanitat, afirmen els autors, comptem amb prou llibertat per tal d’evitar el que considerem negatiu, especialment les emocions. El nostre creixent malestar amb la incertesa, el dubte, l’avorriment i les emocions negatives genera no només aquesta evitació d’experiències, sinó un empobriment de la nostra vida emocional i una menor resiliència.

I, en aquesta creuada en contra del malestar, hi hem embarcat als nostres fills. En aquesta nostra època considerem als fills com a elements centrals de les nostres vides (vegeu l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/04/quan-els-pares-posem-en-perill-la.html). La seva seguretat, la necessitat de “protegir-los” de la negativitat i del malestar, ha convertit a la majoria de pares en una espècie de força de seguretat privada. Això en el món anglosaxó es coneix com a “pares helicòpters”, sempre pendents dels perills emocionals i dels “traumes” que poden patir la seva prole. 

La sociòloga Catherine Warner anomena a aquestes operacions paternes “salvament emocional” i apunta que, els fills es veuen en la paradoxa d’haver de créixer afrontant reptes intel·lectuals al mateix temps que han de demostrar als pares que són feliços, populars, es senten compresos i estan confortables psicològicament.

Amb aquest panorama, els fills cada vegada estan menys preparats per tal d’afrontar els reptes que van apareixent en la vida. Com assenyalava Taleb, la resiliència és el resultat d’afrontar els reptes. Els nins, en aquest sentit, són antifràgils, necessiten experimentar fins i tot les emocions negatives per tal de no veure’s desbordats per elles. Les societats occidentals, en general, estan fent el camí invers: la culpa, la tristesa, el dol estan exclosos de la majoria d’històries que consumeixen els nostres fills. (Un apunt: l’assistència a actes com els funerals és més minsa que mai, pel que fa als infants. De cada vegada se n’hi veuen menys i els que hi van ja són grans (la gent nascuda als 50, 60 i 70s hi anaven per costum des de molts petits; a casa meva i a casa de la gent que coneixia de petita es començava a anar-hi sobre els 6-7 anys)).

Kashdan i Biswas-Diener defensen que fomentar el potencial humà i ser capaços de gestionar la part fosca de la vida no tenen perquè ser incompatibles. De fet, consideren que només la consideració conjunta dels dos temes pot permetre’ns accedir a comprendre de manera completa el fet de ser humans. A més, si difuminem i evitem les emocions negatives també perdran força i sentit les positives. Deixar d’evitar les emocions negatives, per la seva banda, ens permetrà ser més àgils emocionalment, més flexibles i més eficients a l’hora de navegar pels reptes que ens posa la vida.

Bona reflexió!