dissabte, 28 de gener de 2017

Les addiccions i la vida


“Hi ha sortida a la depressió (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/oberts-lexperiencia-conscients-del-que.html). Però no és senzilla. És un procés de reconstrucció de la pròpia vida. Consisteix en aconseguir ordenar les rutines per arribar a una sèrie d’hàbits que ens permetin tornar a portar una vida digna, connectats als nostres deures, als nostres petits plaers, a les nostres passions.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/12/quan-la-tristor-esdeve-una-llosa.html

“L’alcohòlic és una persona dominada per una substància que anul·la la seva voluntat i, per tant, la seva capacitat de discerniment i de percepció. Tothom veia la meva cara inflada, els meus ulls mig clucs, la meva pell macilenta, la tremolor de les mans; tothom s’adonava de la lentitud, els titubejos i les incoherències en la meva parla, de les meves aparatoses dificultats per mantenir l’equilibri.(...) Ho veia tothom, ja dic, tret de mi mateix”
”L’alcohòlic [una vegada rehabilitat] ha de ser plenament conscient que conviu amb un monstre adormit, i que el monstre es tornarà a despertar tan sols amb una copa. I que si el desperta, el monstre el devorarà: s’engolirà el que és, el que ha estat i el que pugui arribar a ser”  Sebastià Alzamora




La vida és curiosa. A vegades, a la feina i en les relacions personals, em trobo amb bones persones que fan coses bastant horribles. Prenen decisions absurdes. Condicionen la seva vida a impulsos, emocions o objectius que, al final, destrueixen les coses que necessitem els humans per a viure una vida digna i amb sentit: relacions significatives, un sentit de vàlua, la determinació que ens condueix a objectius valuosos...

La nostra positivitat per defecte, el pensar que les coses passen, sí, però als altres, ens debilita a l’hora d’entendre que ha portat a aquestes persones a la situació en la que es troben. L’empatia no serveix. L’empatia es basa en la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre i, en moltes ocasions, realment no tenim la possibilitat de fer-ho si abans no intentem canviar de registre, passar d’allà on som en aquest moment de la nostra vida al lloc on s’ha trobat la persona a la que volem entendre.

És curiós, però en situacions tan banals com una discussió amb un adolescent, moltes vegades basta fer pensar a la gent en cóm era el seu món interior a aquesta etapa de la vida (Què feies tu?, demano a la gent. No tenies por? No te senties insegur?) per  fer entendre la necessitat de canviar el propi registre. En el cas de processos com una depressió, una pèrdua o una addicció la cosa és més complicada. El món de les persones que passen per una situació límit és diferent dels que viuen una vida amb complicacions normals. És difícil posar-se en el món dels altres quan no té res a veure amb el nostre (vegeu, per exemple, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/12/quan-la-tristor-esdeve-una-llosa.html).

I és molt fàcil moralitzar: “Sembla mentida que algú faci això”. I donar per fet que la persona està feta d’una pasta diferent a la nostra i que, per tant, això li passa perquè no “s’ha esforçat prou” o, simplement, “s’ha de ser mala persona. En el cas de les addiccions això encara és més clar. La compassió i, encara més, l’autocompassió s’han de reconstruir per tal de cabre en el món esquifit del que s’ha vist “posseït” per una addicció. De la mateixa manera que, com explicava Tim Ferris (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/01/la-part-positiva-dels-traumes.html ), un fracàs ens pot portar a viure en un món minúscul en el que la frustració i l’autoflagel·lació en són els fonaments, una addicció ens deixa en mans de circuits primitius del cervell que només consideren importants les oportunitats d’aconseguir, sigui com sigui, una propera dosi de la substància que necessitem.

Vèiem que determinats trets de personalitat ens fan més sensibles a quedar enganxats a una addicció (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/10/personalitat-i-processos-daddiccio.html). I, hem de recordar, això no es tria. La impulsivitat, la cerca de sensacions, la sensibilitat a l’angoixa i la indefensió o desesperança són dimensions temperamentals. Simplement et toquen. I has d’aprendre a viure amb elles. Has de saber que si t’exposes a una determinada substància addictiva quedaràs presoner de la seva presència si tens una puntuació molt alta en una d’aquestes dimensions. No ho podràs controlar. Hauràs de sortir dels mons on es mou la gent que consumeix aquesta substància. Hauràs d’identificar les línees vermelles, que ho seran per a tu, però no per la majoria de gent que t’envolta. Hauràs d’acceptar que, en aquest sentit, no ets com els altres.

La primera condició pel canvi és el reconeixement del problema. I no és fàcil quan es té la voluntat empresonada per l’anhel de consumir una determinada substància. No es tracta de que la persona vulgui passar-ho bé. No, el que s’anomena “craving”, l’ànsia de consumir, és una angoixa extrema que no deixa que consideris important res més que la substància, que no consideris res del que suposadament hauria d’importar-te. Has de consumir per a poder funcionar, per a poder pensar, per a poder seguir mínimament amb la teva vida.

Només els valents en surten. Només quan acceptes la teva vulnerabilitat pots aconseguir la força per a sortir d’aquest món petit i marcit que és l’addicció. I, per això, necessites l’ajuda dels guies, dels exploradors dels inferns. Els professionals que es dediquen a l’ajuda porten un petit llum que dóna l’esperança de que pots trobar el camí de tornada a la vida, a la recuperació del teu cos, de la teva ànima, de les forces per a poder fer una vida normal. L’esperança de tornar a estimar als altres com “toca”, a saber demanar perdó, a sentir-te part d’alguna cosa més gran que tu mateix.

En Sebastià Alzamora és un supervivent d’aquest procés (vegeu el seu relat al diari ara del diumenge 18 de desembre del 2016). En un moment determinat, després de vèncer l’autoengany,  va deixar que els guies el portessin a trobar el camí de tornada. L’infern, pel que conta, és petit i mesquí. La vida és una altra cosa. Hi caben moltes altres coses: somnis, afanys, amors, altres persones, decepcions, pors, superacions...

Ben retornat!


I bona reflexió!

dissabte, 21 de gener de 2017

Els asteques i la felicitat



“La vida, diu Yalom, ens dóna “tasques”, ens posa al davant reptes que hem d’afrontar i que suposen conviure amb una certa angoixa. Ell considera que n’hi ha quatre que són molt rellevants en la psicoteràpia: la inevitabilitat de la nostra mort i de les persones que estimem; la llibertat de fer el que volem amb les nostres vides; la nostra solitud irremeiable; i, finalment, la impossibilitat de trobar fàcilment qualsevol significat o sentit a la vida. Tanmateix, la confrontació d’aquests quatre reptes també és la única possibilitat de trobar la saviesa i d’aconseguir la superació de l’angoixa existencial” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/11/parlem-amb-profunditat.html


La lleialtat, diu Royce, “ens resol la paradoxa de la nostra existència corrent, al mostrar-nos, fora de nosaltres, una causa més gran a la que servir i, dins de nosaltres mateixos, la voluntat que es deleix per tal de fer aquest servei, una voluntat que no es veu coartada sinó enriquida i plasmada en aquest servei”. Avui, per tal de referir-nos a aquest fenomen, parlaríem de transcendència”


“Dworkin diferencia entre “interessos crucials” (metes personals i desitjos que fan sentir a la persona que la seva vida té sentit) i “interessos d’experiència” (fruir escoltant música o de menjar un gelat de xocolata, per exemple). Els primers, els interessos crucials, els que donen sentit a la nostra vida, haurien de tenir prioritat quan s’han de prendre decisions sobre la manera de viure el tram final, ja que, segons Dworkin, aquests interessos estan al darrera del que considerem la nostra autèntica identitat.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/07/les-raons-per-les-quals-una-persona.html









Entre finals i principi d’any solen aparèixer una sèrie d’articles relacionats amb el tema dels propòsits de canvi per l’any que està a punt d’entrar (Fer més exercici? Deixar de fumar? Començar a fer dieta?) i, per altra banda, amb si és més important proposar-se ser feliç fent els que ens agrada o mirar de fer el més significativa possible la nostra vida.

Si voleu reflexionar sobre el primer dels temes, torneu a mirar l’entrada sobre l’autocontrol (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/11/el-mite-de-lautocontrol.html ). Pel que fa al segon, una de les últimes propostes més curioses per ajudar-nos a reflexionar ve de la filosofia ètica del poble asteca. Ja havíem parlat abans de que el sentit i la significació del que fem, al final, té un pes més gran en el nostre benestar emocional, amb tot de beneficis en la nostra salut física i emocional (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/10/les-diferencies-entre-una-vida-amb.html ). En aquesta direcció també va un article recent (vegeu http://nymag.com/scienceofus/2016/12/in-2017-pursue-meaning-instead-of-happiness.html? ) que ens recorda la necessitat de proposar-nos viure amb més sentit i d’acord amb els nostres valors per arribar al que podríem denominar una “bona vida”.

Els asteques, per la seva banda, també assenyalen en la mateixa direcció (vegeu https://aeon.co/ideas/what-the-aztecs-can-teach-us-about-happiness-and-the-good-life?). Sebastian Purcell conta que aquesta civilització considerava que la Terra era un lloc on era probable que els humans cometessin errors, on els plans moltes vegades no s’acomplien i les amistats eren sovint traïdes. Les coses bones venen acompanyades d’altres indesitjades. Purcell cita una conversa d’una mare amb una filla en la que adverteix de que la Terra no és un bon lloc, a on hi trobarem la joia i la satisfacció. “És més aviat un lloc de joia/fatiga, de joia/dolor.

Els filòsofs asteques reflexionaven sobre el camí cap a la “bona vida. Encara que la vida fos difícil i rarament fes possible la felicitat, encara teníem la possibilitat de trobar aquest camí cap a una vida amb sentit, el que anomenaven amb la paraula neltiliztli, que literalment significa “arrelament”. Aquesta vida significativa es podia aconseguir centrant la nostra atenció en els quatre nivells diferents que marquen la nostra existència: físic, psíquic, social i espiritual.

  • El primer nivell, el físic, que fa referència al caràcter de la persona, és el que comença pel nostre cos. Es tracta, seguint als asteques, de partir del cos amb exercicis diaris molt semblants al Ioga.


  • En el segon nivell hi trobem les nostres psiques. L’objectiu és aconseguir un equilibri entre el nostre “cor”,  l’origen dels nostres desitjos i la nostra “cara”, la seu del nostre judici. Portar una vida virtuosa pot fer possible aquest equilibri entre emoció/impulsos, per una banda, i la raó, per l’altra.


  • En el tercer nivell, hi trobem l’arrelament a la comunitat, per la via de jugar un paper social. Aquestes expectatives socials ens connecten uns als altres i permeten que la comunitat funcioni. Cada una de les funcions socials estava lligada a un calendari de festivals, amb contrastos de conductes  marcades per privacions i excessos semblants als de la Quaresma i el Carnaval que coneixem. Aquests rituals marcaven l’educació moral de les persones i assenyalaven el camí cap a la vida virtuosa.


  • Finalment, la persona havia de cercar el seu arrelament en teolt, la part divina. Els asteques creien que “déu” era la natura, una entitat amb dos gèneres que es manifestava de diverses maneres. L’arrelament en aquest nivell es podia aconseguir gràcies a la pràctica dels altres tres. Però una sèrie d’activitats selectes, com la composició de filosofia poètica, oferia una connexió més directe.


Així, una vida que seguís aquest procés d’arrelament marcat pels quatre nivells suposaria una harmonització del cos, la ment, la implicació social i el respecte a la natura. En aquesta vida virtuosa el plaer, pels asteques, només era un element que es presentava esporàdicament. El que era central era la significació del que es feia. Suposava, com es comenta en l’altre article sobre triar la significació sobre la felicitat, esforçar-nos i invertir en alguna cosa més gran que nosaltres.

Bona reflexió!



dissabte, 14 de gener de 2017

La part positiva dels traumes


Un dia riurem del que ara ens fa patir…O, com a mínim, ho recordarem com alguna cosa que ens va obrir les portes d’un món més complex, però al mateix temps, més humà...

“He de donar les gràcies a aquesta gran crisi de parella. He de reconèixer que m’ha convertit en una persona millor...Cada vegada que algú jutja a una altra persona de manera superficial o la critica sense tenir en compte el seu patiment, sento que ara sé coses que abans no sabia i que ningú, i quan dic ningú significa ningú, té dret a parlar malament d’un altre” Una clienta, l’altra dia a la consulta

“Si no trobes res que et faci feliç, fes coses petites per tal de fer feliços als altres. Aquest és un truc de màgia molt efectiu. Centra’t en els altres en lloc de fer-ho en tu mateix. Compra cafè per la persona que està al teu darrera (jo ho faig moltes vegades), fes un compliment a un estrany, fes-te voluntari a un menjador social, ajuda a un escolar de www.DonorsChoose.org , paga unes rondes als cuiners i als cambrers del teu restaurant favorit, etc. Aquestes petites coses tenen un gran  retorn emocional, i saps què? No seria estrany que al menys una de les persones que et fan somriure per davant teu a la fila, estiguin batallant en silenci amb problemes gairebé idèntics als que tu tens” Tim Ferriss “Tools of Titans”






Ja he parlat abans de la resiliència, de la flexibilitat emocional que ens permet emergir amb més força d’una situació traumàtica (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/la-resiliencia-o-capacitat-de-superar.html). L’altra dia llegia que el fet de veure’ns obligats a travessar moments difícils té l’efecte inesperat de fer-nos créixer com a persones i, inclús, pot fer que siguem més creatius (vegeu http://www.huffingtonpost.com/entry/post-traumatic-growth-creativity_us_568426c0e4b014efe0d9d8e8 ).

Durant els anys 90 del segle passat, dos investigadors, Richard Tedeschi i Lawrence Calhoun van parlar, per primera vegada, del creixement post-traumàtic, l’experiència de sentir que s’està produint una transformació vital profunda en positiu en les persones que es veuen en la situació d’haver d’afrontar situacions difícils i/o traumàtiques. Aquest creixement es pot donar en més del 70% de les persones i es pot manifestar en una valoració més gran de la vida, la identificació de noves possibilitats, unes relacions personals més satisfactòries, una vida espiritual més rica, una major empatia, conductes més altruistes i un sentit de fortalesa personal.

Segons Tedeschi i Calhoun, les persones desenvolupem de manera natural un sèrie de creences i assumpcions sobre el món que guien la nostra conducta. En cas de que un trauma qüestioni la nostra visió de la vida, les nostres creences i la nostra identitat, es produirà una espècie de terratrèmol que farà que, inclús les nostres estructures més profundes es remoguin fins a trencar-se. Així, no ens quedarà més remei que reconstruir-nos a nosaltres mateixos i al nostre món (vegeu, també, la visió del dol com un procés de reconstrucció a https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/10/els-reptes-que-ens-plantegen-les-perdues.html).

Després d’una situació traumàtica com una malaltia greu o la pèrdua d’una persona estimada, les persones es veuen empeses a intentar processar la situació. No poden deixar de pensar-hi i no poden evitar emocions intenses com la tristesa, el dol, la ràbia i l’ansietat. Al mateix temps, la persona intenta entendre el procés encabint l’experiència en un marc nou, que suposa deslliurar-se de metes, identitats i assumpcions molt lligades al propi jo i construir-ne de noves, amb un nou significat.

Aquest procés és dolorós, aquest procés pot arribar a ser extenuant. Però també pot arribar a obrir la persona a una nova vida, amb una sensació de ser un supervivent que es sent més a prop del que considera el seu jo autèntic i del camí que vol fer a la vida.

En aquest sentit, en una entrega recent de Maria Popova, explica com Tim Ferriss va reconduir el seu món interior després d’una gran crisi vital durant la seva joventut i el seu pas per la universitat (vegeu https://www.brainpickings.org/2016/12/08/tim-ferriss-tools-of-titans-depression/). Quan estava considerant seriosament el suïcidi, va tenir una conversa amb la seva mare que va fer que se n’adonés de com havia perdut la perspectiva, de com s’havia oblidat del paper que els altres jugaven en la seva vida i de com una decisió pot “multiplicar per 100” el propi patiment i posar-lo sobre les espatlles i la vida de les persones que ens estimen.

La crisi de Tim Ferriss va canviar la seva visió del món, del seu paper en el món. Va fer que pensés d’una manera diferent en les decepcions, en el dolor (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/01/amb-esperancai-ii.html). Va determinar que, en la seva agenda, programés l’autocura com un element imprescindible de la vida. Va introduir la presència de les persones estimades com un element que no es podia obviar a l’hora de prendre determinades decisions. Va fer la seva experiència més rica i profunda, amb una percepció de la vida plena de matisos que li ha permès fruir d’una altra manera de les petites i grans coses que formen part de l’existència.


Bona reflexió!

dissabte, 7 de gener de 2017

Amb esperança...(i II)

 “La meva “tempesta perfecta” [referint-se a la depressió que el va conduir a pensar seriosament en el suïcidi] no era res permanent. Però, segurament, no serà la darrera que hauré d’afrontar. N’hi haurà més. La clau és construir focs en els que et puguis encalentir mentre esperes que la tempesta amaini. Aquests focs –les rutines, els hàbits, les relacions i els mecanismes d’afrontament que construeixis- t’ajudaran a veure la pluja com un element  de fertilització en lloc de veure-la com una inundació. Si vols el verd més exuberant a la teva vida (i el vols), el gris és una part del cicle natural” Tom Ferriss “Tools of Titans”





En l’entrada anterior vam començar a fer un repàs de part de les preguntes que havíem intentat respondre durant el 2016. Seguint l’esquema d’Eric Baker sobre les deu coses que fan cada dia les persones amb més èxit (vegeu http://www.bakadesuyo.com/2016/12/successful-people-2/ ), les cinc restants serien:

6.- Ajuda als altres i fes que el seu camí sigui més fàcil. En la vida, especialment en la part que passem treballant o en el món acadèmic o de l’empresa, es sol suposar que és millor seguir cada un els seus interessos, sense “perdre el temps” ajudant o fent la vida més fàcil als altres. El món seria un joc de suma zero, un cúmul de situacions en les que només pot guanyar una persona i, per tant, tots els demés perdran. Això NO és cert, ens recorda Tim Ferriss en “Tools of Titans”. La gent amb èxit que ha entrevistat pel llibre asseguren que és molt important aprendre dels altres, mirar d’ajudar i de seguir l’exemple dels que saben més que nosaltres. El millor que et pot passar per arribar a saber-ne molt d’alguna cosa és considerar-te un aprenent, seguint al mestre i ajudant-lo sempre de la manera més diligent possible.
La idea de l’ajuda i de com la compassió en el món de l’empresa és més eficient que l’egoisme és defensada per Emma Seppäla (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/04/el-cami-cap-al-benestar-superar-les.html i https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/06/una-cultura-de-compassio-es-una-cultura_11.html ).

7.- No són dolents, només estan cansats (o estressats o enfadats). Aquesta idea moltes vegades es pot expressar com que “No som els protagonistes de la vida dels altres” o “Només ets el protagonista de la teva pel·lícula”. El mal que et faran els altres, en la majoria dels casos, estarà causat per la inconsciència, la ignorància, la inèrcia o la incompetència (em sap greu, però he de colar aquesta entrada de fa uns anys: https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/07/les-grans-arrels-del-mal-ignorancia.html ). En el llibre de Ferriss, Alain de Botton ens suggereix que pensem en els altres com a grans bebès que estan enfadats o afamats; d’un bebè poques vegades pensaries que té cap intenció d’amargar-te la vida.
Alerta amb la resposta d’alarma que ens posa a la defensiva de manera inconscient i fa que responguem amb negativitat a la negativitat dels altres (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/09/12.html ).

8.- Recorda la teoria dels 5 ximpanzés. En el llibre de Ferriss, un dels entrevistats, Naval Ravikant, explica que en zoologia es pot predir l’humor i els patrons de conducta d’un ximpanzé observant amb quins cinc ximpanzés comparteix la majoria del seu temps. Per això, convindria que triéssim de manera curosa amb quins cinc primats humans passem el nostre temps.
Eric Baker ens proposa que ens fixem amb les persones que ens envolten. Són com ens agradaria arribar a ser? Perquè hem de recordar que ens convertirem amb el que són. I nosaltres? Som una bona influència pels altres? En aquest cas, no podem fer trampes, no podem partir de les nostres intencions o de les nostres paraules. Hem de tenir en compte les nostres accions (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/07/les-petites-virtuts.html i https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/07/la-veritat-sobre-lamor.html ). Hem de recordar que som el que fem.
Aquí també, afegiria, hauríem de recordar que, a part d’aquestes persones amb les que estem més temps o que considerem més importants, formem part de xarxes que tenen la seva pròpia dinàmica (recordeu l’entrada sobre les dinàmiques de poder, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/06/les-relacions-i-el-poder.html )

9.- Vés en compte amb la teva brúixola moral o, dit d’una altra manera, aprèn a escoltar el que diu l’altra persona i mira d’entendre què significa per ella el que està dient. Si no anem amb compte, no escoltarem mai a algú que considerem que no és el que “ha de ser”. Tenim tendència a només tenir en compte el que està d’acord amb les nostres opinions prèvies. I com més personal i delicat és el tema, pitjor. En les parelles, moltes vegades, passa que el que per un és una prova de deixadesa, per l’altre és, simplement, una cosa que no té importància. Des del moment que l’automàtic ens posa a la defensiva, deixem de sentir les raons de l’altre. Escoltar bé sempre és una assignatura pendent (https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/aprendre-escoltar-be.html ).

10.- Tingues una “Gerra de moments especials”. Agafa una urna de vidre. Omple-la amb records especials, moments en els que vas gaudir d’una bona companyia, moments en els que et vas sentir orgullós de tu mateix o vas sentir admiració per alguna persona. Recorda les vegades que t’has meravellat d’alguna cosa. O, com fa Tim Ferriss, vés apuntant cada dia una cosa bona que t’hagi passat i, quan estiguis en moments baixos, agafa un dels paperets i llegeix-lo.
Aquesta activitat és una variant del que proposa Sonja Lyubomirsky a “La ciencia de la felicidad” (la primera etiqueta del blog, activitats pel benestar, està integrament inspirada en les aportacions d’aquesta autora), aprendre a assaborir el que ens passa. També podeu trobar un altre exemple en el que proposa Richard Davidson com a perspectiva positiva (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/02/lentrenament-del-benestar.html )  



Bon any i bona reflexió!