“La vida, diu Yalom, ens dóna “tasques”, ens posa al davant reptes
que hem d’afrontar i que suposen conviure amb una certa angoixa. Ell considera que n’hi ha quatre que són molt
rellevants en la
psicoteràpia: la
inevitabilitat de la nostra mort i de les persones que estimem; la llibertat de
fer el que volem amb les nostres vides; la nostra solitud irremeiable; i,
finalment, la impossibilitat de trobar fàcilment qualsevol significat o sentit
a la vida. Tanmateix, la confrontació d’aquests quatre reptes també és la única possibilitat de trobar
la saviesa i d’aconseguir la superació de l’angoixa existencial” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/11/parlem-amb-profunditat.html
“La lleialtat, diu Royce, “ens
resol la paradoxa de la nostra existència corrent, al mostrar-nos, fora de
nosaltres, una causa més gran a la que servir i, dins de nosaltres mateixos, la
voluntat que es deleix per tal de fer aquest servei, una voluntat que no es veu
coartada sinó enriquida i plasmada en aquest servei”. Avui,
per tal de referir-nos a aquest fenomen, parlaríem de transcendència”
“Dworkin diferencia entre “interessos crucials” (metes
personals i desitjos que fan sentir a la persona que la seva vida té sentit) i “interessos d’experiència” (fruir
escoltant música o de menjar un gelat de xocolata, per exemple). Els primers, els interessos crucials, els que donen sentit a la nostra
vida, haurien de tenir prioritat quan s’han de prendre decisions sobre la
manera de viure el tram final, ja que, segons Dworkin, aquests
interessos estan al darrera del que considerem la nostra autèntica identitat.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/07/les-raons-per-les-quals-una-persona.html
Entre finals i principi
d’any solen aparèixer una sèrie d’articles relacionats amb el tema dels
propòsits de canvi per l’any que està a punt d’entrar (Fer més exercici? Deixar
de fumar? Començar a fer dieta?) i, per altra banda, amb si és més important
proposar-se ser feliç fent els que ens agrada o mirar de fer el més
significativa possible la nostra vida.
Si voleu reflexionar
sobre el primer dels temes, torneu a mirar l’entrada sobre l’autocontrol (vegeu
https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/11/el-mite-de-lautocontrol.html
). Pel que fa al segon, una de les últimes propostes més curioses per
ajudar-nos a reflexionar ve de la
filosofia ètica del poble asteca. Ja havíem parlat abans de que el sentit i
la significació del que fem, al final, té un pes més gran en el nostre benestar
emocional, amb tot de beneficis en la nostra salut física i emocional (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/10/les-diferencies-entre-una-vida-amb.html
). En aquesta direcció també va un article recent (vegeu http://nymag.com/scienceofus/2016/12/in-2017-pursue-meaning-instead-of-happiness.html?
) que ens recorda la necessitat de
proposar-nos viure amb més sentit i d’acord amb els nostres valors per arribar
al que podríem denominar una “bona vida”.
Els asteques, per la
seva banda, també assenyalen en la mateixa direcció (vegeu https://aeon.co/ideas/what-the-aztecs-can-teach-us-about-happiness-and-the-good-life?). Sebastian Purcell conta que aquesta civilització considerava que la
Terra era un lloc on era probable que els humans cometessin errors, on els
plans moltes vegades no s’acomplien i les amistats eren sovint traïdes. Les
coses bones venen acompanyades d’altres indesitjades. Purcell cita una conversa d’una mare amb una filla en la que
adverteix de que la Terra no és un bon
lloc, a on hi trobarem la joia i la satisfacció. “És més aviat un lloc de joia/fatiga, de joia/dolor”.
Els filòsofs asteques
reflexionaven sobre el camí cap a la “bona vida”. Encara que la vida fos
difícil i rarament fes possible la felicitat, encara teníem la possibilitat de trobar aquest camí cap a una vida amb sentit,
el que anomenaven amb la paraula neltiliztli, que literalment
significa “arrelament”. Aquesta vida significativa es podia aconseguir centrant la nostra atenció en els quatre
nivells diferents que marquen la nostra existència: físic, psíquic, social i
espiritual.
- El primer nivell, el físic, que fa referència al caràcter de la persona, és el que comença pel nostre cos. Es tracta, seguint als asteques, de partir del cos amb exercicis diaris molt semblants al Ioga.
- En el segon nivell hi trobem les nostres psiques. L’objectiu és aconseguir un equilibri entre el nostre “cor”, l’origen dels nostres desitjos i la nostra “cara”, la seu del nostre judici. Portar una vida virtuosa pot fer possible aquest equilibri entre emoció/impulsos, per una banda, i la raó, per l’altra.
- En el tercer nivell, hi trobem l’arrelament a la comunitat, per la via de jugar un paper social. Aquestes expectatives socials ens connecten uns als altres i permeten que la comunitat funcioni. Cada una de les funcions socials estava lligada a un calendari de festivals, amb contrastos de conductes marcades per privacions i excessos semblants als de la Quaresma i el Carnaval que coneixem. Aquests rituals marcaven l’educació moral de les persones i assenyalaven el camí cap a la vida virtuosa.
- Finalment, la persona havia de cercar el seu arrelament en teolt, la part divina. Els asteques creien que “déu” era la natura, una entitat amb dos gèneres que es manifestava de diverses maneres. L’arrelament en aquest nivell es podia aconseguir gràcies a la pràctica dels altres tres. Però una sèrie d’activitats selectes, com la composició de filosofia poètica, oferia una connexió més directe.
Així, una vida que seguís aquest procés d’arrelament
marcat pels quatre nivells suposaria una harmonització del cos, la ment, la
implicació social i el respecte a la natura. En aquesta vida virtuosa el
plaer, pels asteques, només era un element que es presentava esporàdicament. El que era central era la significació del
que es feia. Suposava, com es comenta en l’altre article sobre triar la
significació sobre la felicitat, esforçar-nos i invertir en alguna cosa més
gran que nosaltres.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada