dissabte, 28 de març de 2015

La importància d'èsser conscients



Ésser conscient de la pròpia ment i de com funciona pot ser molt útil per tal d’aconseguir viure més temps i millor. Això és el que conclou l’estudi Terman Study que va iniciar-se al 1921 i que encara es duu a terme (vegeu l’article d’Eric Baker http://www.bakadesuyo.com/2014/06/life-lessons/?utm_content=buffer04c2d&utm_medium=social&utm_source=twitter.com&utm_campaign=buffer). De fet, no ser conscients dels propis sentiments, per exemple, pot esdevenir un obstacle pel rendiment i pel benestar.

En  certa manera, podríem dir que creem les nostres vides, que les anem construint en funció del significat que atribuïm als fets. El nostre comportament està condicionat per aquesta atribució de significat que, per la seva banda, s’articula en un discurs del que desapareixen determinats fets per tal que la narració que construïm conservi una certa coherència.

Necessitem sentir que estem segurs i, per això, de forma inconscient deixem de banda determinada informació i donem per suposat que no hi haurà grans canvis en la nostra vida, en el nostre món. Entrem en el que Nassim Taleb en el seu llibre “El cisne negro” denomina la fal·làcia narrativa i creem estructures explicatives i predictives que, en el fons, l’únic que fan és ocupar el nostre espai mental amb el que pensem que passarà, sense tenir idea real del que passarà en realitat.

Els humans caiem contínuament en la trampa de pensar només en el que ja sabem i de filtrar la informació que quadra amb el que pensem. Sembla com si donéssim per suposat que si el nostre discurs està ben documentat i és molt coherent serà evident que som millors coneixedors del món real. Sempre construïm el passat, donem sentit al que ha passat, pensant, a posteriori, que era evident que passaria el que ha passat. No ens adonem que la nostra narració dels fets és només això, una narració que, per tal de conservar la coherència i la credibilitat, deixa de banda dades que podrien generar discursos alternatius.

El que sorprèn, diu Taleb, no és la magnitud dels nostres errors de predicció, sinó la nostra falta de consciència sobre ells. Som animals que cerquen explicacions, que busquen les causes identificables de les coses i que consideren que la que més destaca és sobre la que s’ha de construir el discurs. 

Ens agraden les anècdotes. No ens manegem gaire bé entre les dades abstractes o les estadístiques. Com diu l’autor:

Nos encantan lo tangible, la confirmación, lo palmario, lo real, lo visible, lo concreto, lo conocido, lo visto, lo vívido, lo visual, lo social, lo arraigado, lo que está cargado de sentimientos, lo destacado, lo estereotipado, lo enternecedor, lo teatral, lo romántico, lo superficial, lo oficial, la verborrea que suena a erudición, el pomposo economista gaussiano, las estupideces matematizadas, la pompa, la Académie Française, la Harvard Business School, el Premio Nobel, los trajes oscuros del hombre de negocios con camisa blanca y corbata de Ferragamo, el discurso emotivo, lo escabroso. Y sobre todo, somos partidarios de lo narrado.
Por desgracia, en la edición actual del género humano no estamos fabricados para entender asuntos abstractos: necesitamos el contexto. La aleatoriedad y la incertidumbre son abstracciones (…) somos superficiales por naturaleza, pero no lo sabemos”

Tot això, sembla més perillós en un món atapeït d’informació i gairebé totalment globalitzat. Al final, les històries que ens conten el mitjans, tenen tendència a homogeneïtzar-se i a acumular anècdotes i elements escabrosos per tal de provar la seva idoneïtat per explicar el món i preveure el futur pròxim. Compte amb els experts que basen la seva argumentació en elements narratius, diu en Taleb. Hauríem de ser més conscients de les nostres limitacions: només així seria possible estar preparats pel que es va presentant i per aprofitar les oportunitats.

I després d’aquesta presentació del sistema cognitiu com un creador de mapes hipotètics que arribem a confondre amb la realitat i que gairebé mai serveixen per preparar-nos pel que realment ve, quina salvació possible tenim? I aquí apareix el que ell denomina “la humilitat epistèmica”, la capacitat de posar en dubte els propis coneixements, i el principal exponent filosòfic d’aquesta postura és Montaigne (i que ara està representada de forma empírica pel camp de la psicologia de la presa de decisions).

Michel de Montaigne, ens diu Taleb, ens assenyala que només serà efectiva aquella filosofia que tingui en compte els límits de la nostra racionalitat, els errors que ens fan ser el que som, ésser com som. Tots, des de la nostra pròpia història, estem convençuts de tenir raó, de la superioritat de les nostres solucions, de les nostres conviccions i de les nostres prediccions.

I, abans de nosaltres, molts havien pensat el mateix. Montaigne ens convidaria a suspendre el judici i a considerar com a mínim com a sospitosa aquesta fermesa dels nostres punts de vista. Montaigne (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/01/les-respostes-de-montaigne-com-viure-be.html) ens convidaria a conèixer-nos a nosaltres mateixos, tenint en compte com ens deixem dur pels costums, per l’educació, per la cultura.

Hem de recordar que seguim essent mamífers, governats per reaccions emocionals que ens han portat fins aquí (i de les que moltes vegades no som conscients), una espècie, com la dels altres primats, social, que necessita dels altres per sobreviure i que, al convertir-se en el que és actualment, necessita adaptar-se a la cultura en la que viu. Només ser conscient de tots aquests condicionants ens pot donar espai per a poder arribat a gestionar la nostra pròpia vida. Això, si no volem que ho facin els hàbits que anem generant inconscientment.

Bona reflexió!

dissabte, 21 de març de 2015

La importància del tacte i de les abraçades



El tacte és el primer dels nostres sentits que es desenvolupa i ens proporciona una de les formes fonamentals que tenim d’entrar en contacte amb el món. La pell i els seus receptors constitueixen el més antic i el més extens dels nostres òrgans. Hem de pensar que un home adult té uns 18.000 centímetres quadrats de pell, el que constitueix entre un 16 i un 18% del seu pes corporal (busqueu a scholar google l’article de revisió d’Alberto Gallace i Charles Spence, The science of interpersonal touch: An overview).

El tacte està governat per una sèrie de receptors que poden distingir múltiples variacions dels estímuls provinents de l’exterior. Poden discriminar matisos sobre la rapidesa, la intensitat, la temperatura, el dolor... Alguns receptors només reaccionen quan reben una carícia, altres només quan l’estímul és dolorós. N’hi ha que responen amb sensacions de picor. Com assenyala Maria Konikova en un article recent (vegeu http://www.newyorker.com/science/maria-konnikova/power-touch?intcid=mod-most-popular) citant a David Linden, un estudiós del tema, el tacte és “la sensació elèctrica de l’amor romàntic, la inquietant sensació de que ens observen, l’alleujament del dolor desprès de la pràctica del mindfulness o el contacte essencial que els nounats necessiten per a sobreviure”. Totes aquestes sensacions, escriu, “flueixen de la naturalesa evolucionada de la nostra pell, dels nostres nervis i del nostre cervell”.

El tacte constitueix un important canal de comunicació, a través del qual ens arriben missatges positius i negatius dels altres i el contacte interpersonal sembla que ens influeix considerablement, encara que no en siguem conscients (per exemple, els estudis demostren que si una altra persona provoca entrar en contacte amb la nostra mà és més probable que avaluem un lloc com a més positiu). Utilitzem el tacte per tal de compartir els nostres sentiments amb altres persones i per destacar el significat d’altres formes de comunicació verbal i no verbal. Cap altre sentit ens afecta tant com el tacte.

En el regne animal, el tacte s’utilitza per a consolar, per a establir dominància i per establir vincles. I, entre les anomenades “espècies socials”, encara sembla ser més important. Les conseqüències del contacte són consoladores i es poden traduir en una resposta d’estrès menor davant situacions problemàtiques i amb una resposta de benestar fisiològic molt marcada quan la interacció es dóna en una situació tranquil·la (vegeu també l’article http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4309179/).

Un article recent destacava que les persones que s’abraçaven més durant un determinat període de temps, responien millor a la infecció deliberada d’un virus d’un constipat. És a dir, aquells que havien donat i rebut més abraçades, s’havien infectat menys o, en cas d’infecció, mostraven menys simptomatologia (vegeu http://pss.sagepub.com/content/26/2/135). El fet de sentir-se part d’una xarxa social protegia contra el risc d’infecció. L’efecte protector de les abraçades explicava un 32% del l’efecte del suport social que cada persona deia tenir.

Com s’explica en un altre article (vegeu http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4309179/), els vincles socials tenen conseqüències sobre tots els aspectes de la conducta i tenen tota una maquinària evolutiva que les explica. La percepció de la distància  psicològica real o potencial de les persones importants per a la nostra vida és alarmant, estressant i dolorosa (ho podeu confirmar amb l’entrada sobre la solitud http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/11/consells-per-superar-la-soledat.html).

El contacte interpersonal proporciona la més emocional de les nostres experiències tàctils. De totes maneres, avui en dia, en moltes ocasions es desaconsella tenir contacte físic amb altres persones en situacions quotidianes, degut al perill de malinterpretació. De fet, alguns autors, entre ells l’experta Tiffany Field (autora de més de 100 articles d’investigació sobre els efectes beneficiosos del contacte físic sobre la salut i el benestar), han arribat a afirmar que moltes persones en la nostra societat es pot considerar que pateixen d’una manca d’estimulació tàctil.

Ens abracem prou?

dissabte, 14 de març de 2015

Aprendre dels errors



Des de fa mesos ronden pel meu escriptori digital una sèrie d’articles sobre el problema de transvasar informació sobre aprenentatge des del punt de vista neuropsicològic cap al món de l’educació. Aquesta és una empresa fallida: en la majoria de casos, el que arriba als mestres i educadors són idees no contrastades que el que fan és impedir construir un sistema educatiu basat en l’evidència, és a dir, científic. De fet, en un dels articles (vegeu http://www.nature.com/articles/nrn3817.epdf?referrer_access_token=fupNc0wSFV2pt3f4Kf_CxNRgN0jAjWel9jnR3ZoTv0NI2PyV4TV905bV4Ao8Po7CKHWhIbBua24O79Bh5iBv_qU7MLlMZrQanTTsTNZ46Ixftc9T5Al0ITTIqQ5J8QQ_nKRgIXPoxdeoqFz-OkDP9HjkmP2HavmLT_Mbuqt5fKvzjFw16dBKPRREvgEMX7wvHSNrMQHtPdQuVLFKorRFiQ%3D%3D&tracking_referrer=bigthink.com ) es parla del que anomenen “neuromites”, és a dir, conceptes teòricament derivats del coneixement científic i aplicats a les aules, però que realment només són idees falses sobre el funcionament del procés d’aprenentatge, fruit de no haver entès la investigació científica. Entre aquestes idees hi trobaríem:
  • la creença que només utilitzem un 10% del cervell (considerada com a certa per un 50% per cent dels mestres),
  • la de que un alumne aprèn millor si ho fa mitjançant el seu estil d’aprenentatge preferit (visual, auditiu o per l’ús dels altres sentits) (creença compartida per un 95% del mestres),
  • la de que petits blocs d’exercicis de coordinació poden fer millorar la integració dels hemisferis dret i esquerre (considerada certa per un 80%, excepte pels grecs que ho consideren cert un 60%),
  • la de que la dominància d’un hemisferi o altre explicaria els diferents estils d’aprenentatge (més analític o més holístic) (certa pel 91% de mestres britànics i pel 71 dels xinesos),
  • la de que els nens presten menys atenció després de beure begudes ensucrades o coses dolces (certa per gairebé uns 50% dels mestres),
  • beure menys de 6 o 8 tassons d’aigua pot causar que el cervell s’aprimi (mantinguda per un 21% dels mestres britànics) i
  • la de que els problemes d’aprenentatge associats amb problemes de desenvolupament no poden millorar a través de l’educació (certa pel 16% dels mestres britànics, per un 33% dels grecs i per un 50% dels xinesos).

Seria ideal que els conceptes que usen els educadors, aplicats al procés d’aprenentatge, es poguessin provar en estudis controlats per tal de poder arribar a millorar l’educació. Per això, és necessària la col·laboració entre diferents investigadors i que la Neurociència arribi als professionals de l’educació. En aquest sentit, en un altre estudi hi trobem (vegeu http://journals.plos.org/plosone/article?id=10.1371/journal.pone.0112393 ) l’intent de provar que una sèrie de pautes educatives poden actuar com a mecanisme de compensació en nens que provenen de llars de nivell socioeconòmic baix i millorar el procés d’aprenentatge.

La investigació en Neurociència ha demostrat que les anomenades funcions executives, definides com a flexibilitat cognitiva, memòria de treball i control inhibitori són educables i prediuen millor l’èxit acadèmic que les mesures tradicionals d’intel·ligència. Aquestes funcions formen part del Sistema d’Autoregulació, és a dir, dels mecanismes que fan possible aturar-nos de fer el que no convé o mantenir-nos centrats en el que ens convé aconseguir. Gràcies al Sistema d’Autoregulació podem activar l’atenció i regular les emocions i les respostes fisiològiques a l'estrès per tal d’aconseguir les metes que ens marquem, també les relacionades amb l’aprenentatge.

L’estudi que es presenta en l’article demostra que els nens provinents d’ambients marcats per la pobresa estan menys preparats per l’escola, tant pel que fa a qüestions acadèmiques com en termes d’habilitats d’autoregulació, però que una intervenció adequada proporciona beneficis que permeten una millora considerable en elements com l’atenció, la regulació emocional i de la resposta fisiològica a l’estrès, a part de millores en el rendiment acadèmic. La intervenció es basa en un programa anomenat “Tools of Mind” (Eines de la Ment).

L’aproximació pedagògica d’aquest programa inclou l’ús de tàctiques específiques per tal de potenciar la memòria i l’aprenentatge, així com de l’organització d’ “Activitat cooperativa compartida” dissenyada per tal de promoure el desenvolupament socioemocional i el cognitiu. El seu objectiu són les funcions executives i per tal de millorar-les intenta que el docent aprengui a organitzar i manejar el procés d’aprenentatge de forma que els nens construeixin les habilitats d’autoregulació a través de les interaccions amb els companys i del seguiment individualitzat per part del professor.

De fet, el professor juntament amb el nen creen un pla d’aprenentatge setmanal individualitzat, que es va seguint i en el que el nen aprèn a reflexionar sobre els encerts i els errors per tal d’arribar a dominar l’habilitat de reflexionar i aprofitar els errors. Els nens aprenen a reflexionar sobre el seu aprenentatge i desenvolupen la sensació de que les habilitats són controlables a través de l’esforç i de que les equivocacions i els errors són un element del propi aprenentatge, més que coses que s’han d’evitar. Aquestes activitats reforcen la intencionalitat i la planificació i són dissenyades específicament per fomentar l’ús d’estratègies metacognitives (en el sentit de reflexionar sobre com aprenem) i de pensament reflexiu.

L’estudi conclou que el programa funciona i que proporciona un sentit de competència i de persistència davant les dificultats que, de retruc, milloren el rendiment escolar.

Pregunta (s): Algú em pot dir si en qualsevol dels ambients escolars en el que s’ha mogut o s’han mogut els seus fills s’ha trobat amb un programa estructurat que vegi les “equivocacions i els errors com un element actiu del procés d’aprendre”? A algú, a part de restar-li punts pels errors, algun educador li ha presentat els errors com a una oportunitat de reflexió sobre el punt de l’aprenentatge en el que es troba? A algú, en algun moment del seu procés educatiu, li han fet un “pla d’aprenentatge setmanal individualitzat” per a poder revisar de forma conjunta i aprofitar per a reflexionar sobre com aprenem?

Reflexió: Alguna cosa no va bé en el món de l’educació?

diumenge, 8 de març de 2015

Per què cultivar la consciència emocional?



L’altra dia un jovenet m’explicava que, no sap com, però que en moltes ocasions es troba immers en una escalada emocional que el porta a discussions que no sap com acabar. S’enfada tant, que ara comença a estar preocupat per això, ja que troba que no té massa sentit perdre el control per minúcies. Ha pogut notar que aquestes situacions es van repetint, sempre amb les mateixes persones i amb els mateixos ingredients: una frustració (una cosa que no surt o que no pot fer) comporta una escalada de tensió que acaba amb una discussió pujada de to.

Vam acabar parlant de que el que li estava passant, era una demostració de la seva pertinença a l’espècie; realment, venim cablejats amb respostes davant determinades situacions i, en aquest cas, la resposta a la frustració despertava un patró emocional de ràbia que feia que “ataqués” a tot el que se li posava al davant. Aquestes reaccions el deixaven amb la sensació d’estar “posseït” per la pròpia dinàmica de la resposta i, ara, després de reflexionar sobre els efectes que tenia això sobre la seva vida, volia trobar la manera que no veure’s absort per la força d’aquesta resposta.

Joseph E. LeDoux és un estudiós de la por i dels seus mecanismes en el cervell. El 1996 va escriure un llibre on compilava tots els coneixements sobre el moment sobre el cervell emocional (vegeu l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/06/el-cervell-emocional.html) i ara, aquest 2015, està a punt de sortir un llibre on s’actualitzen aquests coneixements i es mira d’aprofitar-los per tal de millorar els tractaments actuals de les fòbies i de l’ansietat.

En un article recent (vegeu http://www.cns.nyu.edu/home/ledoux/pdf/daed_LeDoux_2015.pdf ), aquest autor ens introdueix a la diferència entre el que es considera una resposta emocional i el que són els sentiments. Explica LeDoux, que considera les emocions com a estats cerebrals no-conscients que connecten uns determinats estímuls amb mecanismes de resposta específics. En canvi, els sentiments serien el resultat de l’experiència d’experimentar conscientment aquests estats emocionals

Així, quan el nostre protagonista es troba en una determinada situació que considera una amenaça (o un obstacle a no poder fer el que vol fer), es generen respostes conductuals i del sistema nerviós autonòmic (el que ens “accelera” quan necessitem afrontar un perill), i també d’estructures cerebrals com l’amígdala, que anticipen l’amenaça i  l’ajuden a preparar el cos per a afrontar el problema. Tot això passa abans de que s’hagi pogut donar compte del que està a punt de passar.

LeDoux ens explica que formem part de l’evolució i aquesta és una força que ens ha permès sobreviure, gràcies a que, com a organismes, tenim la capacitat de detectar perills, identificar i consumir nutrients i fonts d’energia, equilibrar els fluids corporals, termoregular-nos i reproduir-nos. El que anomenem emocions, des d’aquest punt de vista, no ho són en el sentit que li donem al carrer, no existeixen per fer que tinguem sentiments, sinó que són funcions de supervivència essencials per a sobreviure.

Per tal de tenir sentiments, és necessària l’existència d’una certa consciència, de poder representar en el cervell el que està passant i de prestar-li l’atenció necessària. Aquí hi entraria la que ara s’anomena “Memòria de Treball” i que ens permet tenir present determinada informació durant un temps determinat i, així, manipular-la. També és, segons aquest autor, la porta a la consciència.

El que el nostre jove amic necessitaria, per tal de poder modificar el seu estat emocional seria, seguint a LeDoux, poder activar la seva Memòria de Treball i, així, poder experimentar el que estar passant de forma conscient; necessitaria poder “etiquetar” la situació i generar la possibilitat de no deixar-se dur totalment pel programa emocional, generant una altra forma d’actuar. D’aquí la importància de la consciència emocional, de la capacitat per a detectar el que ens està passant i d’etiquetar la nostra experiència, per tal de poder gestionar les nostres respostes.

Poden passar anys de la nostra vida i no ser massa conscients de com ens enfadem. El nostre protagonista, durant molt temps, encara que l’avisessin de que s’estava enfadant, no ho veia així en aquell moment. La pròpia resposta emocional s’imposava i l’arrossegava a fer el que estava fent. Només si cultivem la nostra capacitat d’identificar les situacions i les respostes que s’activen de manera gairebé automàtica podrem gestionar i afrontar els nostres problemes d’una altra manera.

Bona reflexió!